Sota la Creueta

EL DESENCANT

2012-02-14T05:02:00.000-08:00

Revisant fa uns dies El desencanto (1976) el brutal i demolidor documental que Jaime Chávarri va rodar sobre la família Panero, em vaig quedar amb una frase que en algun moment, a mode d'epíleg, pronuncia Michi, el menor dels germans, i que d'alguna forma connecta amb la manera de viure el moment actual. No pot haver-hi desencant si no ha hagut una situació prèvia d'encant, de felicitat, venia a dir, de forma il·lustrativa.

Per no allargassar la introducció, alguns ens mirem amb un cert distanciament l'estat de shock, la incomprensió i desconcert amb què una majoria aclaparadora de la societat viu l'actual moment de crisi. El personal contempla la davallada com un accident sobtat, com si estiguérem vivint un col·lapse sorgit per generació espontània. Assimilen l'explicació barroera que tots, com a col·lectiu, hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, admeten la seua part de responsabilitat en aquest hipotètic escenari de guinyol i, per tant, engoleixen les solucions institucionals com l'única eixida del laberint. És, de fet, la seua única esperança, la corda llançada un instant abans de ser deglutits per la marea.

Hi ha docilitat en aquesta actitud. O, més aviat, pànic. Quan no t'has fet mai les preguntes adients és molt difícil generar respostes pròpies. I si et planteges massa tard què és el que no ha funcionat, corres el perill d'embolicar-te en argumentacions moltes vegades peregrines, com li passa a sectors importants del valuós però desconcertat moviment 15-M. Com deia alguna activista veterana en una de les assemblees que vaig poder veure, "alguns i algunes portem més de 20 anys indignats". Alguns, afegiria, fa temps que ho vèiem vindre, i correré el risc de resultar pedant. Però no recorde massa moments en les dècades precedents que no em sentira estafat, desplaçat i aliè als corrents majoritaris.

Tal volta perquè la professió periodística ha estat sempre un pou infamant de precarització laboral, una mena de front fossilitzat de la Primera Guerra Mundial on enviàvem milers de noves generacions de llicenciats en periodisme al filferro i el foc enemic, a una mort (professional) quasi garantida. Penses en les conseqüències a curt termini de la reforma laboral aprovada pel PP, això és, augment de l'atur fins a extrems poc suportables, baixada generalitzada de sous, contractes precaris i futur incert, i la música sona inquietant però familiar, com el nom d'un vell enemic que l'oblit no ha dissolt. En bona part, va ser culpa nostra, dels periodistes, enlluernats per unes expectatives que sabíem poc realistes per a la gran majoria. Culpa d'un col·lectiu solipsista i no massa solidari. Ho hem pagat. I Internet i la crisi estan reblant els darrers claus en el taüt.

Tampoc no tindria major conseqüència tot allò, més enllà de la pèrdua de qualitat informativa, si fóra l'únic sector en crisi. No seria la primera professió que s'ha de reciclar a fons. Molts ho han fet. El que passa és que tota la societat va a experimentar, ho està fent ja, aquella medicina, la solució mediocre i incerta de devaluar el treball i els drets per guanyar competitivitat. És un erro gravíssim. Per aquella via, i la comunicació és una mostra gens neutra, el que s'obté és una devaluació de la qualitat del producte o del servei. Tot just quan el que es necessita és canviar els paràmetres i deixar enrere aquell projecte pervers d'un país de paletes, hostesses i cambrers. Tot just quan es necessita que el talent que tant ha costat de formar no emigre...

Àcid en la ferida. Una bena als ulls per no afrontar les autèntiques causes que ens han portat fins ací: la tolerància al clientelisme i la corrupció d'alta i de baixa intensitat, les cultures empresarials de baixa estofa, el corporativisme progre malsà (sindical, sí, d'una part del funcionariat, també, polític, sens dubte: l'enemic a casa que no hem sabut veure), el desclassament, l'empobriment intel·lectual, la glorificació de la xaranga i la pandereta, el discurs grandiloqüent i buit en el fons i en les formes, la renúncia familiar a l'educació... En un context com el present, la dreta té tots els números per traure rèdit. Li ho han posat fàcil. Hi ha innegables motius de reflexió també per una esquerra que ha proveït de munició argumental a la dreta fins a extrems irresolubles. Un magma fètid larvat des de fa dècades que no va a solucionar-se cremant uns quants contenidors i edificis ni agafant-li el pols amb una vaga general a un malalt moribund i poruc.

Tot això no significa que no s'ha de fer front a la gran orgia neoliberal. Tan sols s'ha de ser conscients que, al mateix temps, s'ha de construir alguna cosa diferent i creïble.

ROMANÍ, SEMEN I SANG: ELS SURFING SIRLES

2012-02-13T02:32:00.000-08:00

Vaig conèixer el català Martí Sales l'any 2005, a Lloseta (illa de Mallorca), on havíem desembarcat per recollir els nostres flamants primers premis literaris, el de l'actual frontman d'Els Surfing Sirles per Huckleberry Finn (Moll, 2005), un esplèndid i personal poemari. Connectàrem. Més que per les afinitats literàries (¡com de llunyanes poden ser de vegades València i Barcelona!) per la nostra melomania aguda. Referències musicals diferents, en general: les seues més vintage i canalles. Les meues més indie i recents.

Universos, tot i això, amb molts punts de fricció: aquell cap de setmana, com una mena de regal de l'organització dels premis, al teatre de Lloseta actuava Glamour to kill, una banda que connectava Sales amb algunes de les seues referències musicals i que a mi m'havia convençut per un single redó com una circumferència traçada amb compàs, Clone Fashion, un tema que Isabel i un servidor punjàvem sovint en el nostre programa de Ràdio Klara, La caixa de música. Ella, fins i tot, li posava la cançó als seus alumnes.

A Sales li va fer gràcia això. Amb les confiances, li vaig contar breument la sinopsi del que seria un parell d'anys més tard Els neons de Sodoma, la meua segona novel·la. I ell em va explicar que tenia un grup de garatge rock, una tasca que semblava omplir-li tant o més que la literatura. Vaig intentar portar el grup a València, al que havia d'haver estat una presentació conjunta. No va cuallar, potser no vaig insistir suficient amb la sala. Una llàstima. Amb el temps, quan ja havíem perdut el contacte, em vaig trobar una foto de Martí i els seus companys en la Rockdelux. Els Surfing Sirles havien publicat el seu primer llarg, LP (2010), un adhesiu però encara desballestat mostrari de rock. punk, garatge i psicodèlia amb els seixanta gravats a foc i milions de referències textuals i existencials encreuades i aparentment incompatibles. Un treball, al·leluia, amb el qual ocupaven un espai verge en la música en català, al·leluia de nou.

Un bon primer colp en la taula al qual tan sols li mancava una certa depuració en el so sense abandonar el discurs original que els defineix i que algú batejava, amb certa punteria, com "canallisme il·lustrat". Això és el que, trobe, han aconseguit amb Romaní, semen i sang (Bankrobber, 2011), un addictiu àlbum capaç d'espavilar un geriàtric, adient per ballar, per eixir reforçat d'una ressaca, d'un trencament sentimental o per suportar dignament qualsevol trajecte oliós. O per oblidar-nos d'aquesta morralla política alienant que ens posa de mala hòstia només llevar-nos del llit. Tot no ha de ser ukeleles i amabilitat en la música en català. "La nostra música o actitud té molta més relació amb grups com Budellam, Negu Gorriak i Skatalà que amb el nou pop català", han declarat recentment, de forma bastant òbvia almenys en la segona part de la formulació.

D'acord, que sí, que açò no és exactament una ressenya, sinó una mena de "ei, jo tenia un col·lega que no sé per on para però que acabe de descobrir que ha fet un disc de puta mare". Així, tots contents. Amb vosaltres, a mode de tast, el vídeo de Taxista, el primer single del disc.

L'HORROR

2012-02-12T01:34:00.000-08:00

Cap persona que no ho visquera en primera persona pot imaginar-se amb precisió l’horror viscut aquell dia. El pànic per l’impacte de les bombes, el soroll ensordidor d’avions i explosions, els fragments de matèria i cossos humans saltant pels aires, la visió dels cadàvers fets miques, recremats, els laments d’agonia dels moribunds, les raneres anunciant la mort, els crits dels ferits i supervivents, l’espant d’aquells que arribaven a l’escenari de la carnisseria amb les mans al cap i les boques deformades per la impotència. Tots aquells que no hem viscut una guerra podem albirar una part ínfima de l’espant, una visió fílmica, de recreació a base d’imatges manllevades del cinema més realista. Tanmateix, és poc provable que arribem a comprendre aquella salvatjada en tot el seu abast.

Demà, alguns xativins i xativines recordarem aquell bombardeig, el dia en què un mant luctuós es va posar sobre la ciutat. Fou un 12 de febrer del 1939. I molts es preguntaran quina necessitat hi ha de remoure un episodi tan salvatge. Però la construcció de la memòria col·lectiva no és completa si, juntament amb efemèrides agradoses com ara privilegis reials, efímeres capitalitats o recuperacions onomàstiques, no recordem els dies de sang i foc. Comptat i debatut, aquell bombardeig és una de les fites històriques més importants de la ciutat. Hi hagué centenars de víctimes, incloent-hi molts civils. I una petja en la memòria difícil d’esborrar. El record és just i necessari. O millor: és una obligació cívica. Com a recordatori o en forma d’homenatge a les víctimes. Que hom sàpiga que va passar allò que no hauria de tornar a passar. Tan senzill com això.

O tan complicat. Alguns volen sufocar per sempre les espurnes de la memòria, fer passar una guerra i la dictadura posterior com a mals necessaris, accidents històrics inevitables. Si havia de passar, ¿per què recordar-ho? Passem pàgina interessada. La cosa és més dura del que sembla: en donar l’esquena a l’homenatge, en ignorar-lo, com si fóra una molèstia, no sols s’insulta la memòria de les víctimes sinó, que d’alguna forma, es legitima la barbàrie. I el pitjor és que ja sabem que ací hi ha classes: a les beatificacions de màrtirs de la guerra Alfonso Rus sí que hi va acudir. No cal afegir res més.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 11-02-2012)

EL PSPV, UN PROBLEMA COL·LECTIU

2012-02-10T02:28:00.000-08:00

Foto: Las Provincias

A la columna quinzenal de l'edició digital d'Avui-El Punt parlem del PSPV-PSOE i del problema que suposa la seua crisi per al conjunt de la societat valenciana i per articular una alternativa de govern al PP, amb tot el que això suposa. Una tesi, imagine, que molts no compartireu. Com que aquest és un espai de debat, podeu dir la vostra.

EN RECORD A LES VÍCTIMES DEL BOMBARDEIG DE XÀTIVA

2012-02-09T04:26:00.000-08:00

Aquest diumenge, junt al monument Aixopluc de l'explanada de l'Estació de trens de Xàtiva, tindrà lloc l'homenatge a les víctimes del bombardeig que va fer l'aviació feixista italiana el 12 de febrer del 1939, a les acaballes de la Guerra Civil, quan la matança era més innecessària i injusta: més de cent morts i més de tres-cents ferits. Una massacre. Un servidor presentarà l'acte i l'escriptor Toni Cucarella llegirà un manifest redactat per ell. Serà a les 12,00 hores.

L'alcalde, Alfonso Rus, ja ha anunciat que no hi serà present en aquest acte de necessària reflexió i memòria col·lectiva, un dels fets més importants i luctuosos de la història de la ciutat. Res estrany en algú que no vol retirar-li a Franco els títols honorífics que té a Xàtiva.

'VIDES DESAFINADES' A SILLA. I TAMBÉ VOLIA...

2012-02-08T01:52:00.000-08:00

Demà dijous, dia 9 de febrer, ens estrenem en una presentació d'un llibre a Silla, a l'Horta Sud, amb el col·lectiu local de Compromís com amfitrió (20,00 hores, C/ Llibertat 5) i un dels nostres poetes joves més sòlids i interessants, Ivan Brull, com a presentador de Vides desafinades. Esteu tots convidats.

I aprofitant l'avinentesa també volia agrair les atencions que estic rebent amb la novel·la. De primeres, vull agrair a tots i cadascun dels compradors del llibre que han apartat vint-i-un eurassos, amb la que està caient, per dur-se'n la novel·la a casa. Ho dic de veritat. També agrair els vostres comentaris encoratjadors i les crítiques, que tot alimenta, les nombroses ressenyes aparegudes per la xarxa (un dia farem una miscel·lània arreplegant-ho tot), o les contínues ajudes en la difusió (ací baix, un vídeo d'una entrevista penjat per Vicent Garcia, un dels molts exemples). Per no oblidar el suport de persones i entitats en l'organització d'actes (Ca Revolta, Llibreria La Costera, L'Horiginal, Espai País Valencià, Compromís Silla, Biblioteca Sant Josep d'Ontinyent, Dimonis de Massalfassar, Fundació Ramon Llull de Mallorca, Casal Jaume I d'Alcoi, Saforíssims....).

Vull també mostrar el meu agraïment a la gent, músics, actors i escriptors, que ha acceptat presentar la novel·la (Miquel Àngel Landete Senior, Jesús Barranco Gent del Desert, Ivan Brull, Josep Vicent Frechina, Elies Barberà, Pere Joan Martorell, Clara Andrés i Hugo Mas, de moment), i detalls impagables de lectors anònim, com ara Josep Pintat, qui va penjar en Spotify un llistat de 51 cançons basat en la novel·la. Talment, com el que s'ha fet a aquest blog, però amb molt de gust.

Finalment, vull agrair la caloreta que he trobat entre els meus companys de professió, l'estima amb què han preparat les seues entrevistes sobre la novel·la. Ací baix, un muntatge de Santiago Sanchis, d'El Periòdic d'Ontinyent. Tot això.

FÒSSILS vs SOCIALISME LÍQUID

2012-02-06T03:43:00.000-08:00

Supose que la decisió que havien de prendre els delegats del 38 Congrés del PSOE no era còmoda. El dilema entre una opció en clau interna, de reconstrucció no invasiva, de lifting suau de transició, les essències socialistes des de la transició representades i reunides en Alfredo Pérez Rubalcaba, un corredor de fons que havia perdut de llarg la seua darrera carrera, amb el NO electoral escrit al front. I una altra d'aparent sotrac, cirurgia d'ampli espectre (una dona i catalana!!) amb aparents concessions als votants i simpatitzants i no a l'aparell i l'estructura del partit. Un crit cap enfora.

Ho era, de veritat? En la biografia de Carme Chacón actuava en contra de les seues aparences renovadores haver estat part determinant del govern de ZP, corresponsable de les mateixes decisions que havien apartat els votants. Socialisme aparent, líquid, adaptable a qualsevol motlle, d'eslògan ocurrent i immediat, de frases pesaroses, lexicalitzades, buides de contingut. Qui sap si la posada en escena sobreactuada ha operat en contra, però el ben cert és que, per un estret marge, els delegats han decidit fossilitzar el partit (indescriptible i ben il·lustrativa la imatge d'un jove valor com Txiqui Benegas lliurant els avals de Rubalcaba) abans que deixar-se caure per una pendent incerta. Com en l'acudit: demanem mort.

En acabant, i a l'espera de revisar els papers teòrics i programàtics sorgits del congrés, ni l'un ni l'altre s'han atrevit a resoldre la gran incògnita de l'equació, la matèria econòmica amb la qual es construeixen els grans reptes del futur. És el PSOE un partit socialdemòcrata? Té algun sentit encara presentar-se a l'electorat com una formació d'esquerres, o de centre-esquerra, algú que sols aspira a gestionar les engrunes del neoliberalisme? Silenci. Si el gran debat era resoldre les tensions territorials en benefici d'un major control i decisió de la direcció federal, aposta defensada per Rubalcaba, podem eixir a córrer.

És cert que tan sols han bastat un parell de mesos de govern del PP per adonar-nos que aquest partit i el PSOE no són "la mateixa merda". La contrareforma mampresa per Mariano Rajoy i els seus en matèria de drets socials i les apostes per aigualir els laxos controls mediambientals existents són una mostra fefaent. En les matèries socials de la primera legislatura de ZP es va fer fort el PSOE. Però l'arribada de la crisi deixà a l'aire les vergonyes econòmiques, algunes, per ser justos, difícilment evitables en un context de possible intervenció. Quan Rubalcaba, a la campanya electoral, tractà de mostrar la pota més social, va fer tard. La credibilitat s'havia perdut.

Perquè, estúpids o no, és l'economia. Resultava commovedor comprovar que l'auditori del congrés s'enfervoria amb les crides dels candidats al laïcisme o a revisar els (incomprensibles) acords amb la Santa Seu, però el que bona part de la societat espanyola volia saber, de llavis de Chachón o de boca de Rubalcaba, era el projecte econòmic alternatiu a aquest odre liberal imposat. Un full de ruta. Alguna cosa. És possible encara un projecte socialdemòcrata que no lliure les nostres vides al capitalisme més ferotge. Sí o no? Potser la visió més crua de la història era la del mercadeig a canvi de vots, la de delegats d'elit (que no de base, a qui volen enganyar) pensant en clau territorial (del PSPV-PSOE parlarem un altre dia) i de manteniment de l'estatus quo respectiu. Economia domèstica, de partit. Introspecció.

Era una decisió difícil. I tant: els perdedors es jugaven el seu poder intern a una carta. Alguna cosa més que dur-se a la boca?

GOVERNS PLURALS

2012-02-05T01:52:00.000-08:00

Foto: Comarcalia

Els governs plurals, amb diferents opcions progressistes, tenen mala premsa. En bona part, experiències com la del tripartit a Catalunya hi han contribuït. Els personalismes, l’actitud de franctiradors i la manca de lleialtat malbaraten aquestes aliances. La política és complexa. I un reflex de la vida: si una reunió de veïns, una comissió fallera o una associació de colombaires pot ser difícil de gestionar, imagineu un acord polític així, amb la quantitat d’interessos encreuats que es posen en joc. Però els governs amb majories absolutes, suposadament estables, també poden conduir directament al desastre i l’esgotament. Els valencians tenim suficients experiències que no fan necessari insistir en això.

El PP ha fracassat a l’autonomia i a nombrosos ajuntaments. El blau, tot i la moda imperant, és sinònim ací de fallida, de polítiques errònies i antisocials. A això ha d’haver alternatives. I el canvi no vindrà donat pel bipartidisme perfecte que substitueix una formació per una altra. Malgrat els vaticinis interessats, que auguraven un futur monolític, el vot progressista continua repartit entre diverses opcions. La nostra és una realitat plural i les noves majories que voldran fer fóra al PP dels governs, també hauran de ser-ho. Si l’esquerra multicolor vol governar, estarà condemnada a col·laborar.

A Xàtiva l’experiència fou ajornada per una pírrica victòria del PP. Però a Ontinyent, des de les eleccions, funciona un govern tripartit, amb PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida, que sembla haver aprés de les lliçons del passat. De primeres, perquè les tensions i els desacords, que existiran sí o sí, no es fan públics. A més a més, i això és el que li interessa a la ciutadania, les decisions que es van prenent demostren sentit comú, iniciativa i una forma de governar diferent. La voluntat de fer pressupostos realment participatius, les llicències immediates, la reducció de despeses sense tocar el gasto social, el pagament a proveïdors a 90 dies (250 a Xàtiva), la gestió de noves pòlisses (quan tothom té el crèdit barrat) que potser facilitaran arribar als 30 dies, o la negociació a la baixa de contractes per aconseguir un important estalvi, són algunes mostres de bona gestió. El camí és llarg i ple d’entrebancs, però els senyals són positius. A Xàtiva hauríem de prendre bona nota.

ANNA MONER, EL 'GORE' I LA PERVERSIÓ REFINADA

2012-02-03T00:59:00.000-08:00

Foto: Kike Rosselló

Al número del suplement Quadern publicat ahir, trobareu l'entrevista que li hem fet a Anna Moner, responsable d'una de les sorpreses literàries de la temporada, Les mans de la deixebla (Bromera, 2011). Hi ha també una ressenya del crític Francesc Calafat sobre el llibre i la resta d'interessants continguts de la publicació. Teniu l'enllaç ací mateix.

CANÇONS DESAFINADES, THE END

2012-02-01T02:37:00.000-08:00

Fins ací, aquesta visita guiada per les referències musicals de Vides desafinades. Potser us haja descobert alguna cosa, em consta que en algun cas ha estat així. Potser no. Tal volta heu arribat a la conclusió que l'univers sonor que embolcalla la novel·la no us fa el pes. Almenys ja sabreu de què va. Gràcies per la vostra atenció.

1. Shark fin blues. The Drones. Abandonem el criteri cronològic perquè ens adonem que havíem deixat un grup imprescindible. Quan el rock canalitza els estats d'ànim més autodestructius i els dilueix entre distorsió i crits organitzats. El rock com a catarsi. En això, aquests australians són uns mestres.

2. She's lost control. Joy Divison. Poques bandes han tingut una trajectòria més curta i, malgrat això, influent. A la novel·la hi apareix una banda imaginària que, sense molta fortuna, segons el criteri dels protagonistes, segueix la seua senda. Un altre homenatge obligat. No si si ve al cas, però existeix una banda amb la denominació de Rajoy Division.

3. Mammoth. Interpol. En principi, una de les bandes que van recuperar amb més fortuna el llegat de Joy Division, tot i que, disc a disc han anat perdent pegada i interés. Llàstima, perquè ens han deixat alguna perla com aquesta. A la novel·la se'ls cita com influència directa de la banda imaginària. Grups que fan conèixer uns altres grups.

4. Do you remember the first time. Pulp. Un altre homenatge. A més, aquesta cançó ix citada com una versió que la banda protagonista de la novel·la fa als seus concerts. Grans, però grans.

5. Time for heroes. The Libertines. Tinc debilitat per aquesta banda, malgrat tarannà erràtic, de ninot desballestat, del talentós Pete Doherty. Deixen fantàstiques cançons. I ara no recorde per quina raó se'ls cita al llibre. Tampoc no és important això.

6. Final Feliç. Joan Miquel Oliver. Una de les dues cançons que obrin la tercera part de la novel·la, amb part de la lletra reproduïda. El desencís tractat amb senzillesa i humor. L'univers intransferible del compositor d'Antònia Font.

7. El cant del consol. Senior i el Cor Brutal. Acabem amb algú de casa. Miquel Àngel Landete ha fet i farà cançons millors, més redones, però cap que trasmeta millor el vertigen de la vida. D'això va la novel·la. I per això un fragment de la lletra està reproduïda com a pòrtic de la part final.

ADDENDA. Que te vaya bien, Miss Carrusel. Nacho Vegas. Òscar, un lector m'adverteix d'un oblit poc perdonable, l'al·lusió que en fa un dels personatges de la novel·la a un personatge d'una cançó de Nacho Vegas. I com que açò té la gràcia de la interactivitat i la cançó és magnífica, enganxem el vídeo que proposa el nostre informant.

'LA MÀ DE NINGÚ', DE VICENT USÓ

2012-01-30T04:00:00.000-08:00

La mà de ningú (Proa, 2011) s'ha definit com el debut en la novel·la negra de Vicent Usó (Vila-real, 1963). I podríem dir que, formalment, és així. Però el lector habitual d'aquest autor també ha de saber que el canvi de registre no suposa una renúncia als trets més marcats de la seua narrativa. La combinació, en qualsevol cas, fa bona lliga.

També podríem dir que aquesta novel·la és una afortunada derivació del volum col·lectiu en què Usó va participar, Subsòl (Edicions Bromera, 2010), una nova (i no fàcil) immersió en una realitat propera però aliena, la d'una França sense grandeur. El personatge que Usó assumia en Subsòl, el que fóra, deixa pas ara a una novel·la coral que ben aviat s'endevina de vides encreuades: un jubilat, una okupa, un parell d'immigrants d'origens divesos, un metge i una dona amb la vida desballestada composen el repertori humà que l'autor fa entrar en acció.

De l'estructura crida l'atenció el temps de la narració: tan sols un parell de jornades que l'autor alterna per fer intrigants salts temporals. Les històries parcials van atrapant el lector, amb més o menys intensitat, i els girs argumentals, alguns brillants, uns altres més de transició, fan consumir els fulls quasi sempre amb avidesa. La prosa en aquesta ocasió és més directa que evocativa, més funcional que emotiva, però el to escollit s'ajusta a les demandes del relat. Res no sembla sobrer. I malgrat el distanciament del narrador, hi ha passatges d'innegable capacitat de xoc, d'una cruesa racionada que remou l'intern com l'instrumental quirúrgic de separar les vísceres.

Tot, des de l'ambientació fins la forma en què es va trenant el relat, funciona com un rellotge, ens condueix a una resolució sorprenent, sobretot pel que fa a una de les trames. Una bufetada argumental que flirteja airosament amb els cànons del gènere. Com l'aptitud per traçar el mapa social d'un món, el de la vella Europa, en procés de combustió interna. Tot i la closca de sèrie B, La mà de ningú ens proporciona novament un Usó de sèrie A.

JO ESTAVA ALLÍ

2012-01-29T01:53:00.000-08:00

Hi ha records llunyans però bonics que dormen en algun racó de la memòria esperant que algú arribe i, suaument, com es desperta a una criatura, els sacsege un poc i els faça emergir. Records que ens diuen, ei, quant de temps ha passat, ¿no?, ens hem fet majors, i és veritat. El temps corre sense descans. I això provoca una certa nostàlgia. A canvi, però, el goig infinit d’haver estat allí, de poder contar-ho. M’ha passat això a propòsit del llibre de Mª Ángeles Vidal i Josep Lluís Fitó, Història del voleibol a Xàtiva, una idea que parteix del 25 aniversari de la primera lliga guanyada pel Tormo Barberà. Ha plogut. Tant, que molts xativins ni tan sols existien. Per això aquestes coses són tan necessàries. No sols perquè recorda aquella etapa gloriosa en l’elit d’una ciutat menuda. També, perquè aireja la feina dels pioners, dels primers equips en una Xàtiva de blanc i negre. Dones com les que reberen un detall en la presentació del llibre davant un pavelló de voleibol totalment ple.

Un ambient que recordava aquella primera lliga, l’èpic duel amb l’Espanyol de Barcelona de Cecilia del Risco, amb la televisió de testimoni, en un pavelló que es va convertir en una caldera. Fou emocionant. Vibrant. Fins l’esclat final, quan el marcador va anunciar la victòria de l’equip de Pilar Larriba, la gran capitana i l’única que no puc deixar de citar. Grans moments com el debut en la Copa d’Europa, trajecte que acabà en Xàtiva amb una immensa exhibició de l’Olimpia Teodora de Ravenna. Fou una derrota, però molts no oblidarem mai el partit de la col·locadora rival, Manuela Benelli. Servidor pot dir que va estar allí, com a espectador. Més tard, com a informador, seguint al Tormo Barberá, però també a l’equip masculí, el Colchón CR de Juan Párraga, farcit d’amics i coneguts. No vull posar noms per no deixar-me ningú.

Records col·lectius, però també personals. Anys d’amistats amb les jugadores i els jugadors de casa. I també amb les promeses de tot l’Estat que arribaren a la ciutat en aquella mena de Masia que havia fet el club. Remembrances esportives i també de joventut, en l’època de la plenitud, quan el desencís encara no ens amenaçava. Una època fantàstica. I de la que puc dir: jo estava allí. No és poc.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 28-01-2012)

JUSTÍCIA PARCIALMENT FRUSTRANT

2012-01-27T01:17:00.000-08:00

La columna quinzenal de l'edició digital d'Avui-El Punt l'hem dedicada a l'absolució del duo Camps & Costa per part d'un jurat popular i parla d'una frustració que, lògicament, va per barris. La tesi és tan depriment que s'agrairien les vostres esmenes i matisos.

LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA AL PAÍS VALENCIÀ

2012-01-26T01:11:00.000-08:00

En temes tan controvertits com la gestió de la política lingüística en un indret tan polimòrfic com ara el País Valencià de vegades és convenient llançar la mirada enrere i fer balanç. Però, sobretot, llançar alguna proposta viable i profitosa. Això, a grans trets és el que fan Susanna Pardines i Nathalie Torres, ambdues tècniques lingüístiques, en el seu opuscle La Política Lingüística al País Valencià (Fundació Nexe, València, 2011), un llibre breu però que compleix l'objectiu d'arreplegar l'opinió de diversos estudiosos i llançar, de forma clara i entenedora, algunes propostes.

El gruix de l'estudi està dedicat a fer una panoràmica de la gestió amb la llengua de les successives administracions autonòmiques valencianes, un balanç, com el lector suposarà, gens encoratjador. Les autores posen l'accent en la manca de voluntat i de vocació política ara i en el passat per dotar el valencià de l'estatus que li pertoca i una obsessió malaltissa i contraproduent en basar les decisions en funció del malaurat conflicte lingüístic i, en conseqüència, en la codificació, en "el tipus de valencià". "La pregunta que haurien de respondre els responsables de la política lingüística al País Valencià no és quina classe de valencià s'ha d'utilitzar, sinó si es vol fer del valencià un instrument pràctic de comunicació, un element de dignificació social, d'afirmació, d'autoestima i de cohesió social", assenyalen les autores amb lucidesa

Com sol passar, la part propositiva de l'opuscle sembla menys complida, però es llancen algunes idees força que, al meu parer, són importants, com ara deixar de fer política "amb la llengua" i substituir aquella dèria per una gestió "transversal" i "responsable" que hi integre "els diversos agents implicats en la normalització del valencià". Però Pardines i Torres no deixen d'abordar una qüestió cabdal, en referència implícita a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i el seu actual modus operandi: "(...) la institució normativa de referència no pot estar desvinculada ni de l'IIFV ni de l'IEC, perquè (...) l'aïllacionisme de la resta de la comunitat lingüística seria suïcida". Comptat i debatut, un grapat de tesis difícilment refutables.

CANÇONS DESAFINADES (VOL 4)

2012-01-25T02:37:00.000-08:00

Ja estem arribant al final d'aquesta sèrie que arreplega les citacions musicals de Vides desafinades a mode de guia de lectura. O simplement d'introducció a una sèrie de referències musicals, o de recordatori, per a aquells que les conegueu. Nota: si no us deixa reproduir a la primera, torneu a carregar la pàgina.

1. Walk away. Tom Waits. En algun moment un personatge es fa la reflexió sobre les vides en el fil anònimes i quotidianes, no necessàriament les dels personatges amb "vides viscudes" de la literatura de la generació beat o la de les cançons de Tom Waits. Amb vosaltres, un mestre retractant ànimes perdudes.

2. Walk on the wild side. Lou Reed. Aquest cançó està citada com a frase, no com a tema musical. I no tan sols es feia referència al seu autor, Lou Reed. Tampoc no calia. Fa uns dies, la revista Enderrock reproduïa aquest fragment de la novel·la que associa Waits, el costat salvatge i la generació beat en un reportatge.

3. Company in my back. Wilco. Les referències a la banda de Chicago, potser una de les formacions musicals més importants de finals de la dècada passada, són constants a la novel·la. Curiosament, se citen discos, però cap cançó. Aquesta no és de les preferides dels seguidors de Wilco. Però a mi em sembla majestuosa.

4. Cemetry gates. The Smiths. Una de les bandes imaginàries de la novel·la porta com a nom aquesta cançó de The Smiths. Un homenatge imprescindible, per a mi, al meu grup de capçalera durant els anys 80. I més enllà.

5. Birth, School, Work, death. The Goodfathers. Fa no massa temps, aquesta banda emblemàtica va actuar a València. Bon pretext per recuperar aquesta cançó. "I've been abused and I've been confused / And I've kissed Margaret Thatcher's shoes (...) And I don't need your sympathy / There's nothing in this world for me". Tan actual que resulta inquietant.

6. Everything reminds me of here. Eliott Smith. En algun moment de la novel·la, Vicky li regala una interpretació d'aquesta cançó a la seua amiga Marta, perquè se suposa que és una de les seues prefrides. Imaginar-se com sonaria amb la veu i la guitarra de Vicky ja és feina del lector.

7. All tomorrow's parties. The Velvet Underground (& Nico). Un altre homenatge, en forma de samarreta que hi apareix a la novel·la. Més Lou Reed però de la seua etapa iniciàtica i amb la indefinible veu de Nico. Hui també hem abastat diverses dècades.

8. The light before we land. The Delgados. Al llibre hi ha una altra referència a un concert, en aquest cas dels escocesos The Delgados, que es posaren aquell nom en homenatge al ciclista Pedro Delgado. També direm que abans de dissoldre's, visitaven València amb molta assiduïtat. Anècdotes a banda, un grup excels. En disc i en directe.

MEGAUPLOAD, ANONYMOUS I LA IMMENSA CONFUSIÓ

2012-01-24T02:46:00.000-08:00

El debat sobre les descàrregues en Internet, els drets d'autor i la inviolabilitat de la llibertat a la xarxa està tan polaritzat que qualsevol opinió o criteri en una zona de grisos corre el risc de no ser ben entesa a tort i dret. Però el darrer episodi del tancament del portal de descàrregues Megaupload i la posterior reacció d'Anonymous ens situa amb un panorama inquietant que ha deixat pel camí qualsevol traça de sentit comú.

Internet és un espai de llibertat i creativitat que no deu ser coartat gratuïtament. Gràcies a la xarxa, propostes artístiques que tindrien el pas barrat es donen a conèixer. I la resposta de la indústria dels continguts culturals i dels governs no sembla l'adequada. Els usuaris no poden ser els pagans dels desequilibris a través de mesures arbitràries com el cànon digital. I els drets d'autor haurien de tindre gestors més responsables que els anteriors regents de l'SGAE -quant de mal es pot fer a la creació- i mètodes de recaptació més sensats. Per què ningú no és capaç d'apuntar en la direcció de les operadores telefòniques, autèntiques beneficiàries del negoci?

Les coses es poden fer millor. Però era evident que les descàrregues, amb el pretext de la llibertat, anaven a desvestir uns sants riquíssims per vestir-ne a uns altres. A ningú no li escandalitza el tren de vida absolutament pantagruèlic de Kim Schmitz, el fundador de Megaupload, amb un patrimoni consolidat a través de l'intercanvi d'arxius (legítim) però, també, d'ingressos publicitaris i d'unes altres activitats de dubtosa legalitat, per dir-ho suaument?

Amb la reacció d'Anonymous posterior al tancament, feia l'efecte que, de forma directa o indirecta, s'eixia en defensa d'un model de negoci que res té a veure amb la creació d'espais de llibertat. Posar a l'abast de la xarxa els arxius de Sony i els seus folrats artistes pot fer-li molta gràcia al poble pla, però al mateix temps canonitza un personatge tan dubtós com Schmitz. Una mena de Robin Hood cibernètic? No fotem. Un cara de ferro, algú que posa el seu talent no al servei d'una idea, sinó del seu estricte benefici econòmic.

Internet ens ha proporcionat espais de llibertat i comunicació impagables. Però també s'està convertint en el refugi de creacions discursives banals com ara que la cultura hauria de ser un bé gratuït i no remunerat, per decret. Si algú vol fer de la creació un entreteniment sense compensació econòmica està en el seu dret i em sembla magnífic perquè s'estalviarà intermediaris i maldecaps (en tindrà uns altres, però això és un altre tema). Ara bé, això no pot ser l'excusa per coartar el dret d'aquells que volen convertir la música, el cinema o la literatura en un mode de vida, amb els drets d'autor o amb un altres procediments. I si ja no és possible això, que ja veurem, que almenys no servisca per omplir les butxaques d'uns altres.

Addenda. Un aclariment: això de relacionar l'augment de l'afluència als cinemes després del tancament del portal és una de les majors xorrades que he vist/llegit mai. I una suggerència: el músic Xabel Vegas també parla en el seu blog del tema des d'una perspectiva trobe que sensata. Ací teniu l'enllaç.

RUS, FORA DE LLOC

2012-01-23T00:28:00.000-08:00

Foto: El País

Hi ha una casta de polítics als quals el canvi de l’era del caviar beluga a la truita revinguda de creïlles els ha caigut molt malament. Han perdut el seu encaix. Alfonso Rus és un producte de l’etapa que estem deixant enrere, un d’aquells que posava música i lletra als excessos verbals i econòmics, al cinisme de classe (jo sóc com vosaltres, tot i que tinc un Ferrari), a la màxima tolerància al saqueig. A l’autoritarisme. Un producte d’èxit massiu. Però amb el teló fet miques, el pati de butaques envellit i les teranyines envaint la caixa, el monòleg ocorrent i fatxenda perd tota la gràcia.

Juntament amb Rita Barberà, aferrada al seu caríssim joguet de la F1, Rus ha fet causa comuna contra el nou inquilí de la Generalitat, Alberto Fabra. Tenen motius. Tot i que siga de forma cínica, per fer com que es fa davant un escàndol que, ara sí, ha posat en alerta l’opinió pública, el president anunciava una investigació en Emarsa, símbol estratosfèric de la putrefacció. Una forma de posar en la diana càrrecs i protegits diversos de l’alcalde de Xàtiva i l’alcaldessa de València. Sols faltava per omplir el quadre el caspós episodi maniser de la loteria nacional, les imatges d’eufòria de Rus i el seu vicepresident en la Diputació, Enrique Crespo, imputat per Emarsa, barrejades en els telediaris amb les mostres d’alegria d’aquells als que la campana de la loteria els havia salvat de situacions veritablement peludes. Drames de veritat. Una combinació explosiva. Massa caspa fins i tot per a un públic tan tolerant amb l’excés com els votants del PP.

Barberà i Rus semblen haver perdut el seu innegable instint polític, actuen com si esperaren la possible absolució de Francisco Camps com a factor de correcció. Estan vetllant un cadàver polític. Per això sonen tan estrambòtiques les crítiques de Rus a Génova denunciant que no hi ha pes del PP autòcton al govern de Mariano Rajoy, com si el poder valencià haguera existit mai. O quan es queixa a FITUR del canvi de consideració de la Comunitat de miracle europeu a extensió d’Àfrica. Un desconcert postís. O, millor, la prova de no haver entés res. “Hi ha crisi, però eixirem d’ella perquè som els millors”, va dir, a mode de deixalla discursiva nostàlgica de temps pretèrits. ¿Els millors en què? Hi ha preguntes que convé no fer-se.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 21-01-2012)

QUAN FOREN CAMPIONES

2012-01-22T01:12:00.000-08:00

Un poc més avall, en un post anterior, us parlàrem d'Història del voleibol a Xàtiva, el volum de Mª Ángeles Vidal i Josep Lluís Fitó que recupera seixanta anys d'aquest esport a la ciutat. I hui, en el diari El País, recuperem en un reportatge els inoblidables anys en l'elit del Tormo Barberà, l'equip femení, i la notable trajectòria de l'equip masculí Colchón CR. Quan foren campiones.

'VIDES DESAFINADES', A ONTINYENT

2012-01-21T04:20:00.000-08:00

Després de les presentacions de Xàtiva i València, Vides desafinades comença una gira de presentacions que tindrà la propera parada el dia 26 de gener, dijous, a Ontinyent, amb Jesús Barranco, ànima dels inquiets i sempre interessants Gent del Desert, com a mestre de cerimònies. De segur que caurà alguna cançó. Curiosament, és la primera vegada que presente una novel·la a Ontinyent i, fins i tot, a tota la Vall d'Albaida. Una anomalia en vies de solució.

L'acte tindrà lloc a la biblioteca Sant Josep, Avinguda Sanchis Guarner, a les 20,00 hores. Allí mateix podreu adquirir el llibre, si veniu amb eixa idea. La resta de dates tancades: Palma, dia 9 de febrer; Massalfassar, dia 16 de febrer; Barcelona, dies 22 (Horiginal) i 24 (Espai País Valencià) de febrer; Gandia, 1 de març. Esperem poder informar de la presentació a Alcoi els propers dies.

QUAN XÀTIVA VA SER CAPITAL DEL VOLEIBOL

2012-01-20T01:04:00.000-08:00

Va haver uns anys, a finals del 80 i principis dels 90, en què Xàtiva va tindre un equip de voleibol femení, el Tormo Barberà, que guanyà tres lligues i tres copes de la Reina, amb rivalitats vibrants com la que va tindre amb l'Espanyol de Barcelona. I un equip masculí, el Colchón CR, que estigué a punt, vàries vegades, d'arribar a Divisió d'Honor. Anys en què una menuda capçalera comarcal que hom confonia amb Xàbia va ser una mena de capital estatal del voleibol després d'un treball llarg de pedrera conreat als anys 60 i 70 pels pioners de l'esport a la ciutat.

Una peripècia amb protagonistes indiscutibles com ara Pilar Larriba, capitana d'aquell equip i un centenar de vegades internacional, que dos dels seus testimonis directes, l'ex jugadora i entrenadora Maria Ángeles Vidal i el periodista Josep Lluís Fitó, qui va començar aleshores la seua trajectòria professional, relaten en Història del voleibol a Xàtiva, un volum que es va gestar amb motiu del 25 aniversari de la primera lliga del Tormo Barberà, l'any passat, i que es presenta demà dissabte, a les 19,00 hores, al Pavelló de Voleibol de la ciutat.

CANÇONS DESAFINADES (VOL III)

2012-01-19T00:30:00.000-08:00

En aquesta segona entrega de les referències musicals incloses a Vides desafinades, els referents més clàssics o convencionals d'un dels personatges ens permetrà fer un recorregut més familiar i proper a la majoria dels lectors, almenys en les primeres cançons. Una selecció ben eclèctica, hui. La música com un plaer obert, sense compartiments estancs ni manies. Així hauria de ser. També hi ha una referència a The Beatles, però no sóc capaç d'escollir una cançó concreta.

1. Ne me quitte pas. Jacques Brel. Una de les cançons de desamor més grans i colpidores de la història. El nostre personatge podia tenir Brassens o qualsevol altre entre les preferències. Però actua també l'influx de l'autor. Havia de ser Brel, el poderós senyor que apareix a la fotografia d'allà dalt. I la cançó, tot i que no se cita, aquesta.

2. Que tinguem sort. Lluís Llach. A Llach se'l cita, en un lloc una mica estúpid dels personatges de referències encreuades i suposadament incompatibles, però tampoc hi ha una referència concreta a una cançó. Supose que aquesta és molt adient ara mateix.

3. Like a rolling stone. Bob Dylan. Bé, aquell senyor havia d'estar. I posats a escollir, una de les millors cançons de la música popular de tots els temps. Sense cap tipus de discussió. O sí, vés a saber.

4. Bros. Panda Bear. El criteri cronològic, seguint la novel·la, ens du a un canvi radical. Una cançó que sí se cita, d'un àlbum en solitari d'un membre d'Animal Collective, Person Pitch (2007). ¿Una elecció estratègica, per donar aparença de modernitat? No. Adore aquell disc. Tanqueu els ulls. I deixeu-vos portar. Sols dura dotze minuts.

5. Step on. Happy Mondays. D'aquesta gent se cita el seu àlbum emblemàtic, en un moment on un personatge vol fer bon ambient en una llar desballestada pel dolor. De nou, la música com a gestor dels estats d'ànim. Balleu, maleïts.

6. Par l'ouest. Dominique A. Una elecció molt personal, supose. Part de la seua preciosa lletra obri la segona part. I la seua melodia, d'aparent senzillesa, ens transporta a un lloc millor. Una meravella tan breu que tornaràs a reproduir. Escolte i li torne a fer l'ona mexicana.

7. Zero / Today. Smashing Pumpkies. Ací em permetreu un doblet. La cançó citada al llibre és Zero. La vaig introduir després que Julio Ruiz explicara el contingut de la lletra a un programa de Radio 3 que parlava de la solitud. Em va arrapar les carns. Però Today és una cançó que m'agrada tant que també volia compartir-la. Doncs això.

GEORGE HARRISON: LIVING IN THE MATERIAL WORLD

2012-01-18T01:48:00.000-08:00

Em pose a la tasca de desbudellar amb delectació les quasi quatre hores de George Harrison: Living in the material world (2011) el documental que el polièdric Martin Scorsese va dedicar a la vida del membre de The Beatles més desconegut, juntament amb Ringo Starr, i, d'alguna forma, el perfil menys escodrinyat de la formació de Liverpool, comparativament parlant. Amb aquest material, Scorsese completa la seua santíssima trinitat de la música anglosaxona, iniciat amb la difícilment superable No direction home (2005), sobre Bob Dylan, i l'entretinguda Shine a light (2008), un concert benèfic filmat dels Rolling Stones (teniu ací l'explicació de la falla). Sense oblidar que uns anys enrere havia filmat L'últim vals (1978), amb The Band com a protagonistes.

La primera part de la pel·lícula sobre Harrison és un festí per als seguidors de The Beatles. Scorsese aprofundeix en l'etapa a Hamburg , amb la personalitat musical i humana dels seus components en formació, els vincles entre ells, la sensació que hi ha alguna cosa gran, peluda i incontrolable a punt de succeir. El director barreja molt de material inèdit, entre imatges i fotografies, i interessants testimonis d'aquells anys, amb Harrison en un segon terme: és el més jove i, a més, assisteix a la lluita de titans dels colossos Paul McCartney i John Lennon. Un talent musical, a qui els seus influents companys reconeixen el valor com a instrumentista, però no tant com a compositor, lluitant per emergir d'aquella lluita de fang. Personalment, sempre m'havia fascinat la figura d'un membre secundari capaç de col·locar pocs però enormes temes en els discos.

De l'etapa Beatles Scorsese no deixa res: l'ascens, el cansament de les gires, l'eclosió creativa, la transició de Harrison de l'LSD a la meditació com a eina, la relació amb Ravi Shankar i la seua (profitosa) influència personal i musical... La descomposició. I la lluita per reivindicar-se enmig d'aquell ambient enrarit. Impagable un fragment on Yoko Ono explica que, en algun moment, el grup decideix que la meravellosa Something tinga tractament de single, el primer de Harrison. Paul sempre ocupava la cara A dels singles i John la B, ve a dir la japonesa amb fina ironia, i Lennon lluitaria perquè Something tinguera el tractament de single. "John sempre el protegia", revela Ono.

Sense deixar de ser un festí beatlemaníac, la segona part del documental, ja amb la banda dissolta, té més punts d'interés perquè aborda un periple menys conegut. Hi ha les primeres gravacions en solitari de Harrison, de la mà en la producció de Phil Spector (el creador del mur de so), amb cançons memorables com ara My Sweet Lord (al film no apareix la polèmica per un suposat plagi a The Chiffons) o What is life. El concert per Bangladesh del 1971, el primer benèfic de la història, i que sona meravellosament, els següents discos, les primeres crítiques negatives per Dark House (1974) i la seua tortuosa gira, amb Shankar en un paper estel·lar no sempre comprés pel públic i Harrison amb una persistent afonia.

Tampoc no manca l'explicació, trobe que edulcorada, d'un dels triangles amorosos més cèlebres de la història del rock, amb Eric Clapton i Patti Boyd en els altres vèrtex de la difícil equació. O la relació amb els Monty Phyton, amb Harrison com a productor i extra de la sensacional La vida de Bryan (1979). I tampoc no es deixa sense contar la breu existència dels The Traveling Wilburys, un dels súper grups més estranys de la història, amb Tom Petty, Roy Orbison, Bob Dylan i Jeff Lyne. Us estalviaré el diagnòstic musical d'aquell encontre, però suporta malament el contrast amb la trajectòria precedent. Perquè no ho havíem dit, però el maneig de la banda sonora que fa Scorsese és absolutament impecable. No seria per manca de material.

La part final és ombrívola i una mica tediosa per moments, amb la segona esposa de l'ex beatle, Olivia Harrison, en un paper preponderant (nogensmenys és una de les productores de la pel·lícula, la qual cosa hipoteca lleugerament el resultat final: les seues són les explicacions menys interessants). El primer assalt contra el càncer, la mort de Lennon o l'intent d'assassinat que patiren els Harrison donen aquest to funerari, esmorteït per alguna pinzellada mística final un tant discutible amb el relat del cadàver de l'ex guitarrista dels Beatles emetent lluminosa energia (Olivia dixit). Flower power a banda, un documental imprescindible.

FERRAN TORRENT: "AMB L'EDAT SE ME N'HAN ANAT TOTES LES VANITATS"

2012-01-16T02:28:00.000-08:00

Foto: EFE

Al número 59 de la revista literària que edita Edicions Bromera, L'Illa, participem amb una entrevista a Ferran Torrent amb motiu de la publicació d'Ombres en la nit (2011), una novel·la d'espionatge i personatges amb un passat i un present abruptes. Amb el Tigre de Sedaví parlàrem de la novel·la, de lectures, del seu retorn al catàleg de Bromera i, fins i tot, del seu admirable Llevant UE. Ací mateix teniu l'enllaç amb la revista, que inclou uns altres continguts interessants, cas d'un reportatge dedicat a l'escriptor Enric Lluch i una entrevista a Anna Moner, entre d'altres.

LA VERITAT DELS RETALLS

2012-01-15T01:59:00.003-08:00

La memòria personal és feble. I la col·lectiva més encara, perquè per sostenir-la s’ha de renovar periòdicament. Cada volta més gent hem nascut amb una sanitat i una educació públiques. Sembla que sempre hagen estat allí, però no és així: aquest salari indirecte és una conquesta social. A canvi dels nostres impostos, se’ns proveeix de serveis i drets que la majoria no podríem pagar en la vida. Ni tan sols amb una renda considerable. Hi ha qui preferiria deixar de pagar tributs i proveir-se d’aquells serveis a la carta, en la línia de pensament més rabiosament liberal. El supòsit té trampa: als Estats Units les assegurances privades t’atenen com un mariscal si estàs malalt de grip. Ara bé, si et diagnostiquen un càncer t’exposes a què aparega una clàusula que diu que la teua assegurança no cobreix la curació. A més: sense impostos qui pagaria els policies, els bombers, les infraestructures o els jutjats? I la neteja viària?

En una enquesta publicada diumenge al diari El País els espanyols aprovaven de forma bastant majoritària les retallades plantejades per Mariano Rajoy. O siga, se sumaven al sàdic raonament que per millorar hem d’empitjorar prèviament. Amb matisos. Perquè a la mateixa enquesta el 50% dels consultats (qüestions fiscals a banda: les pujades sí que no les vol ningú) deien que a ells no els afectarien les retallades. Molt llestos. Això té a veure amb la idea que les mesures adoptades afectaran a espècies mal vistes com ara els funcionaris. I d’alguna forma, es genera una certa satisfacció col·lectiva en veure que el mal li arriba a tothom. Però els acomiadaments d’interins, l’augment d’hores de treball o l’escassesa de pressupost per pagar medicaments, despeses de centres (públics i concertats) i etcètera tenen un reflex immediat en la qualitat dels serveis.

Algú em comentava que anem a retrocedir 20 anys en drets i prestacions, una circumstància que afectarà al conjunt de la ciutadania i, sobretot, a les classes mitjanes (les de veritat: dir-li classe mitjana a un paio que ingressa 100.000 euros anuals són ganes d’embolicar la troca) i les capes populars. Diuen que no veurem la llum fins que paguem el deute. Ho dubte. La crisi, en realitat, s’està convertint en el pretext per liquidar el sistema per la via d’acollonir el poble pla amb el coco dels mercats.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 14-01-2012)

UNA VISIÓ (PERSONAL) SOBRE RTVV

2012-01-13T01:27:00.000-08:00

Quasi ho tenia decidit però un recent article del periodista Salvador Enguix m'ha acabat d'empentar a escriure una cosa més aviat personal (o visceral) que analítica sobre l'ens públic RTVV. En la columna quinzenal de l'edició digital d'Avui-El Punt parle d'això. Ja direu la vostra.

INCLUSIÓ SOCIAL I POBRESA, EL TRACTAMENT ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ

2012-01-12T01:03:00.000-08:00

Fa uns mesos, a l'octubre de 2010, parlàvem d'una iniciativa, 'Set reportatges per a la inclusió', impulsada per la Xarxa EAPN, on un equip de periodistes i fotògrafs, juntament amb el cineasta Samuel Sebastián, realitzàvem una sèrie de reportatges i un documental per parlar de casos de persones en risc d'exclusió i el seu esforç per eixir de situacions de pobresa. Un enfocament positiu i sense dramatismes innecessaris.

De la iniciativa sorgí un llibre i una exposició que ara es clausura a València amb una taula rodona sobre "Inclusió social i pobresa. El tractament als mitjans de comunicació", que tindrà lloc avui mateix, a les 19,30 hores, al Centre Cultural de La Nau, Universitat de València. Esteu convidats.

CANÇONS DESAFINADES (VOL 2)

2012-01-11T01:50:00.000-08:00

Continuem amb les cançons i les referències musicals contingudes a Vides desafinades. Tot i que no heu fet comentaris al respecte del primer volum, em consta per unes altres vies que a alguns lectors de la novel·la els ha fet profit plasmar la banda sonora. Allà va, doncs, la segona part. Una cosa: si alguna cançó no s'obri, doneu a la pestanya de recàrrega de la pàgina.

1. Hold on. Neko Case. La referència a Neko Case en la història és física, per la semblança que un personatge troba amb una de les protagonistes. Per això obrim amb la seua (agraïda) fotografia. Però allò important és que, a més de ser una dona espectacular, es tracta d'una superba veu femenina que també podeu trobar associada als magnífics The New Pornographers.

2. Nature boy. Nick Cave & The Bad Seeds. Una de les versions que la banda imaginària de la novel·la, els Radio Free Europe, toca als seus concerts. Una forma d'homenatjar un artista colossal. I de citar una cançó entre gran i immensa.

3. Reptilia. The Strokes. La banda de Nova York està citada com una de les influències estètiques del grup musical imaginari de la novel·la. Ara estan de capa caiguda, creativament parlant, però us puc assegurar que durant gran part de la dècada passada foren allò més.

4. The fallen. Franz Ferdinand. Els escocesos podrien ser una altra de les influències que podia tindre un grup com el que hi apareix a la història i per això se'ls cita. Una excusa perquè ara escolteu un tema bestial.

5. Spit on a stranger. Pavement. Com les precedents, aquesta cançó no es cita, però sí el grup, un portaavions del rock indie nord-americà dels 90. També com a possible influència. Un pretext per citar-los. Podia haver estat qualsevol cançó.

6. Like a fool. Superchunk. Un altre tema dels 90 d'una banda encara en actiu. Per acabar de modelar, cadascú al seu gust, l'estètica musical dels Radio Free Europe.

7. Gimme danger. Iggy Pop & The Stooges. En algun moment de la novel·la, el grup toca una versió sense definir dels Stooges. Ens traslladem enrere en el temps, per tant. Podia ser perfectament aquesta. I si no é vero...

EL SOROLL I LA FÚRIA, WILLIAM FAULKNER

2012-01-09T01:31:00.000-08:00

Entre les moltes carències de la meua biblioteca personal hi havia l'absència d'alguna traducció al català d'un dels meus autors de capçalera, William Faulkner (1897-1962). Vull dir que l'absorció d'aquest autor l'havia fet fa uns quants anys i, a més, en castellà. De les traduccions més recents em vaig decidir per El soroll i la fúria (Proa, 2008), una edició en català del 1984 sembla que revisada. I les vacances era un bon moment d'abordar-la.

El soroll i la fúria, editada originalment el 1929, es considera la primera de les obres mestres de l'autor de New Albany (Mississipi). Ho és, sens dubte. Però trobe que està uns graons per baix (un criteri potser a revisar a través d'alguna relectura) d'obres posteriors com ara Santuari, Mentre agonitzo o Abasalom, Absalom!. En aquesta, en tot cas, ja desplega una gran quantitat d'extraordinaris recursos narratius i basteix els fonaments del seu univers literari. Fins i tot sent conscients de la gran quantitat d'oferta, es tracta d'una lectura d'aquelles si no ineludible molt recomanable.

Una de les raons, ja suggerida adés, és que permet introduir-se en l'univers de l'autor. Tal volta siga una excel·lent primera lectura de Faulkner abans d'abordar la resta. En El soroll i la fúria hi ha la descripció gens condescendent (per dir alguna cosa) del sud dels Estats Units del primer terç del segle XX i dels seus pobladors a través de la història d'una nissaga familiar, els Compson, en ple procés de destrucció. La seua lectura no és fàcil: Faulkner juga amb salts temporals, constants canvis de narrador i també de punts de vista (genial la utilització com a narrador d'un dels germans retardat mental, Benjy, com a punt de partida), de vegades alterant la sintaxi o la puntuació, en unes altres ocasions jugant sàdicament amb la informació. Les tornades enrere per consultar poden fer-ser constants.

Al volum que ens ocupa, a més, potser la traducció, amb un registre excessivament formal en alguns moments, tenint en compte el context i els personatges, tampoc no facilita les coses. La lectura pot conduir a un parell de moments de desconcert. No convé encendre les alarmes abans d'hora: en arribar la narració al llarg fragment de Jason, el malcarat i rancuniós germà gran, la novel·la s'obri, l'interés es dispara i els caps solts comencen a cobrar sentit. Així fins el final, on un narrador en tercera persona però adoptant majoritàriament el punt de vista de la vella serventa negra de la família, fa concloure el llibre ben alt. Si el lector arriba a aquell punt començarà a buscar nous volums del genial autor, premi Nobel de l'any 1949.

NADAL, MALGRAT TOT

2012-01-08T02:04:00.000-08:00

Costa la desconnexió, desfer-se de la pudor oliosa de l’actualitat, la mà allargassada dels problemes, aquesta etapa convulsa i inaprehensible. Nadal, amb tots els seus uts i ets, podia haver estat la treva enmig de la batalla. La pausa. Magre ho han posat: l’agenda política no deixava recuperar l’alè i els mitjans i la xarxa bullien al pas de la marxa militar de les retallades. Entre el sadisme d’uns i el masoquisme d’uns altres no ha hagut armistici.

Nadal, tanmateix, ofereix recer si se sap buscar, més enllà del consumisme malaltís i de les convencions i contradiccions. Si observes, pots veure un hàlit de dignitat en la manera metòdica en què un firer agrana les fulles caigudes en l’entorn de la seua atracció, encara tancada al públic. Un poc més enllà, un altre neteja els cotxes de xoc abans de la gresca incruenta. Estampes que no se solen contemplar. Com el somriure d’una turista asiàtica sorpresa per la irrupció d’uns paios vestits d’època en un restaurant de la ciutat. Aquest Nadal, de fet, ha hagut turistes estrangers i estatals a Xàtiva, passejant o prenent el sol a les terrasses. Un cert horitzó. Hi havia vida també en la fireta medieval, en les seues parades, més o menys les de sempre. Ja va bé així. Ens preguntem si els artesans estaran fent caixa i fem una mica gasto, modest, com un vot per la continuïtat. Aquestes coses fan ambient, donen vida.

Hi havia vida també en la Casa de Cultura, en el seu saló ple, per assistir a una iniciativa cívica, la presentació del llibre infantil El pam de Déu, amb text de Toni Cucarella i il·lustracions de Xavi Sellés. El llibre és sensacional. I la presentació fou molt amena. Un acte reconfortant. Com les cares de la xicalla en la Murta, entretinguda amb l’animació del gran José Banyuls i els seus, expectant per la visita dels Reis Mags. Debutem en aquell acte. I paguem la patenta d’una llarga cua que acaba en deserció. Però almenys el nostre menut bescanvia unes paraules amb el rei Melcior (gràcies, majestat) i saluda a tocar de mà Gaspar i Baltasar. Amb això i uns ganxets, vesprada completa. La cavalcada, un altre any. Divendres, els regals. Per això escric aquest article el dijous. Acabe les darreres línies i el to positiu i lleuger em proporciona una lleu sensació de goig. He aconseguit oblidar-me de tot. Per fi, la desconnexió.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 07-01-2012)
Foto: Portal de Xàtiva

PÍNDOLES: FUNCIONARIS, PV INTERVINGUT, LES CONTRADICCIONS I ELS VOTS CONGELATS DEL PSOE

2012-01-05T03:15:00.000-08:00

Funcionaris. Sols cal fer una ullada superficial pels "debats" i comentaris en les xarxes: els polítics han aconseguit desviar el debat sobre la seua inoperància ubicant el funcionariat en el centre de la diana amb els seus retalls. Amb l'aquiescència ciutadana, dels no afectats, és clar. La gossada lladra, satisfeta, perquè les estretors arriben als suposadament privilegiats. Que es foten, pensen. Quanta ignorància, quanta incapacitat per categoritzar i classificar, per separar el gra de la palla, quanta ira acumulada. Anys de designacions digitals, d'engreixar la nòmina pública amb cosins, germans i coneguts. D'empresaris demanant al polític de torn "mira a vore si m'endolles...". I ara resultarà que la culpa la tenen els docents o el personal sanitari. Tràgic.

Cigrons podrits. És veritat que un cert corporativisme i la incapacitat del funcionariat de fer tallafocs amb els cigrons podrits han contribuït al deteriorament de la imatge del col·lectiu. La gestió del personal és millorable, com tot. I també és cert que en el sistema públic ha desembarcat ramat de rebuig, personal sense esperit ni vocació. Però molts més han portat les andes i han sostingut el sistema de benestar, l'educació, la sanitat, l'ordre o el transport amb honestedat i bons oficis. De vegades, com passa amb la justícia, amb mitjans humans i materials infames. Convertint-los en el boc expiatori ens aboquen a la destrucció del sistema. Tal volta siga aquesta la intenció.

Intervinguts. L'esperpèntic procés dels vestits de Camps & Costa ha teixit durant mesos una espesa boira, un tel confús que no deixava veure el fons de la gestió de malbaratament, favoritismes, corrupció i un model econòmic de tres potes (turisme, grans esdeveniments i construcció) que ha demostrat ser un fracàs rotund. El resultat: una de les davallades més grans en una regió del continent. A canvi del major deute d'Espanya (19,9% respecte del PIB). La primera comunitat intervinguda d'un estat ja intervingut de facto. Aquesta és l'herència de "l'innocent" Francisco Camps. I del PP valencià a les ordres de Mariano Rajoy. I d'una societat anestesiada per una construcció irreal, un magma piroplàstic nociu. El vot és lliure.

Contradiccions. Massa prompte. Massa ràpid. Massa desenfocat. Costa de creure que la renovació del PSOE haja de vindre de dos polítics respectables però que han format part del problema que pretenen resoldre, Alfredo Pérez Rubalcaba i Carme Chacón. Hi ha més: fa l'efecte que el debat de fons no és sobre la incapacitat de la socialdemocràcia d'articular un discurs alternatiu al liberalisme, sinó en el debat inacabat de més o menys federalisme. Tinc opinió sobre això, és clar, i no és la de José Bono. Aquesta tensió genera contradiccions. Però no tantes com aquelles vacil·lacions i canvis en el discurs que tenen a veure amb el model econòmic, de gestió dels serveis públics o del medi ambient. Còpia edulcorada del liberalisme. Bipartidisme quasi perfecte. Amb unes quantes pinzellades amb drets socials per obtenir la pàtina progressista. Tan sols un sistema electoral injust impedeix un major i ben guanyat esquarterament del partit del puny i la rosa en benefici d'unes altres opcions.

Vots en el congelador. Un model electoral que, a més, impedirà la refundació socialista. En unes declaracions en premsa, Jesús Caldera negava la major: la socialdemocràcia no està en crisi (de model) perquè el problema ha estat la crisi (econòmica). En termes electorals, és cert, en part. A la campanya electoral, Rubalcaba apuntava un gir cap a l'esquerra que les tasques d'oposició consolidaran i donaran forma. Contra el PP dels retalls, que governa quasi tot l'Estat, el PSOE despertarà el discurs esquerrà. I segurament, els vots tornaran. O no. Potser la ciutadania haurà pres nota del que fa aquell partit quan governa. Tan mimètic en alguns aspectes del PP. Les últimes setmanes de govern ZP ens deixaven les pistes necessàries: reverència als míssils dels Estats Units, indult al banquer Alfredo Sáenz. I de la qüestió nacional millor no parlar-ne. Hauríem de saber-ho ja.

'EL PAM DE DÉU' DE CUCARELLA I SELLÉS

2012-01-03T04:05:00.000-08:00

Francament, no se m'ocorre cap parella més qualificada i estimulant per adaptar en una edició per a xiquets una rondalla popular que l'aliança formada per l'escriptor Toni Cucarella i l'il·lustrador i dissenyador Xavi Sellés. La criatura s'anomena El pam de Déu i és una acurada edició -un magnífic regal per als menuts- que, a més, té un propòsit ben lloable: els beneficis es destinaran a les activitats de la campanya "Salvem el Puig!" i, el que és més important, a la recuperació de l'ermita.

L'acte de presentació del llibre, impulsat per les associacions que en formen part de la campanya (9 d'Octubre, Amics de la Costera i la Sénia), tindrà lloc demà dimecres, dia 4 de gener, a les 20,00 hores, a la Casa de la Cultura de Xàtiva. L'artista Artur Heras exercirà de mestre de cerimònies.

Teniu més informació als blogs de Cucarella i Ximo Corts.

CANÇONS DESAFINADES (VOL I)

2012-01-02T03:44:00.000-08:00

En un món perfecte, m'haguera agradat acompanyar l'edició de Vides desafines d'un CD amb la seua banda sonora, amb les nombroses referències musicals que hi apareixen, com una guia per a la lectura. Tampoc no passa res: les possibilitats de la xarxa permeten que anem deixant-les caure per aquest espai, per estalviar feina als lectors, sobretot aquells més allunyats de l'univers estètic que trepitja el llibre. O per a curiosos. O per escoltar, simplement. Hui, una mostra.

1. Si está bien, Los Planetas. D'aquesta cançó de desesperança inclosa a Super 8 (1994), el debut llarg dels granadins, ho aprofitem tot: la lletra obri la primera part. I serveix de música ambiental a les sensacions d'un dels personatges.

2. Drift off to sleep, Micah P. Hinson. És l'altra referència que obri la primera part, amb part de la lletra reproduïda. Un altre termòmetre: sols cal escoltar-la amb l'esperit i les carns obertes. L'autor coneix el dolor físic. I també l'altre. I això es nota.

3. This is an emergeny, The Pidgeon Detectives. La música com a reconstituent, com a recàrrega energètica, la benzina per obrir els ulls i afrontar la rutina. Tal volta no siga una gran cançó. No estem parlant d'això.

4. Radio Free Europe, REM. Aquesta cançó dels REM en estat germinal, molt abans de convertir-se en una banda d'estadi, bateja el grup imaginari que protagonitza la novel·la. Un homenatge obvi però, almenys per a mi, necessari.

5. Vitamina sol, Antònia Font. El goig del descobriment. Un personatge descregut amb la música independent s'hi troba amb aquesta cançó. I s'enganxa. Has de ser de pedra per no enamorar-se d'aquest vals amb cançó d'amor incorporada. Un raig de sol.

6. I'd run away, The Jayhawks. La referència a aquesta banda es genèrica, no hi ha citada cap cançó concreta. Però algun personatge sent que aquell és un dels grups capaços de fer-te creure que el món és un lloc millor del que és.

7. Killing in the name of, Rage against the machine. A la novel·la hi ha la narració del esconcert personal, generacional, però també del desencís col·lectiu. La música com expressió de rebel·lia, quan ja hi havia motius, molt abans de l'esclafit. La ràbia en una vella samarreta. O així.

CANÇÓ PER ACOMIADAR L'ANY: 'LORELAI', FLEET FOXES

2011-12-31T02:02:00.000-08:00

Seguint una xicoteta tradició d'aquest blog, escollim una cançó per tancar l'any. I serà del disc Helplessness Blues (2011) dels Fleet Foxes, un dels grans discos de l'any manufacturat per la pastoral i càlida banda d'indie folk de Seattle. El tema, el grandiós Lorelai. Doncs això: bona música per acabar l'any i desitjar-vos que 2012 siga millor en tots els aspectes.

IGUALS DAVANT L'IVA

2011-12-30T00:17:00.000-08:00

La columna quinzenal d'El Punt-Avui no descansa per Nadal. Aquest viatge, parlem de justícia, equitat i algunes coses més partint de la imputació d'Iñaki Undargarín. Una excusa per parlar d'unes altres coses. Ja direu la vostra.

POETESSES SOTA LA CREUETA: LAIA NOGUERA

2011-12-28T02:19:00.000-08:00

Tot i la seua exultant joventut, a Laia Noguera i Clofent (Calella, 1983) li segueix l'ombra d'una abundosa obra poètica adornada amb premis i distincions. Artista polifacètica (és guitarrista de la formació metal Red for more i una excel·lent recitadora, entre d'altres vessants), amb el seu darrer poemari Caure (Edicions 62, 2011) va guanyar el XLIX premi Ausiàs March de Gandia.

Caure és un poemari juganer i de senzillesa aparent, d'una radical renúncia a la pirotècnia per apostar per imatges i conceptes que s'han de revisitar per extraure'n tot el suc. Poesia del "jo" que guanya en segones i terceres lectures, que incita a la reflexió i que connecta d'alguna forma amb la sensació col·lectiva de caiguda lliure, de davallada. A Laia Noguera, però, les crisis no la bloquegen ni la limiten. "No em fan por les crisis, són necessàries. De fet, ara tenim una gran oportunitat de reconduir tota aquesta merda que nosaltres mateixos hem generat, d'eliminar la noció que ens havíem creat del món", va dir de forma bastant precisa en una entrevista.

El poema que reproduïm el va recitar en l'acte de recollida del seu premi on un servidor va fer de teloner com a receptor del premi de narrativa en la mateixa edició, la darrera celebrada. I fa temps que ens havíem compromés a reproduir-li ací. Allà va, doncs:

Jo no camino.

És la terra que em camina.

Em caminen les alzines.

Els líquens i les pedres em caminen.

En caminen els ocells.

Em camina tot el cel sobre l'esquena,

sobre el cap.

Em camina sota els peus,

sota el cor i la mirada.

I jo no sóc.

Jo no sóc res.

Sóc la fulla,

l'ombra petita de la fulla,

la mica d'airet que fimbreja

dintre de l'ombra petita de la fulla.

Jo no camino.

No camino ni parlo,

perquè és ella la que parla:

la terra que em camina per damunt

de tot el que em penso que sóc.

MOLTA SORT (A MODE DE FELICITACIÓ NADALENCA)

2011-12-26T02:41:00.000-08:00

Un sol obstinat ens acompanya i calfa mentre fem les compres o ens deixem caure en alguna terrassa per recuperar el sentit de la realitat. I si no fóra per l’agitació dels carrers, pels llums i la decoració dels aparadors no semblaria que estem a unes hores de la Nit de Nadal. I gràcies a això, i a les imatges encara persistents a les televisions dels afortunats en la loteria -molts d’ells necessitats; uns altres no tant, i fins ací tinc ganes de llegir- no semblaria que estem deixant enrere un any, un altre més, que ens ha fet jugar a les catàstrofes personals i col·lectives. Farem parèntesi necessari. Brindarem, menjarem i beurem més del compte i ens regalarem andròmines a dojo, algunes coses útils i tones de bons desitjos. Aquest viatge haurien de ser més sincers que mai.

Aquesta és la darrera columna de l’any. I per això volia aparcar el to agre i descregut de les precedents, espantar a bufits els núvols negres, fer-nos forts en l’esperança. Perquè el futur, en bona part, serà el que voldrem. Podem seure en un sofà i esperar a què els governants troben amb una pedra filosofal que no existeix. O podem canviar el xip apàtic i passiu per una actitud activa, posar el millor de nosaltres per eixir del clot. Al treball, al carrer, als estudis, en les nostres relacions. Paciència i concòrdia. Fent costat als que pateixen problemes, recuperant el sentit solidari i col·lectiu menystingut en temps de bonança. Reclamant, defensant amb les ungles allò que tant de temps i esforç ha costat de guanyar, però també aportant el nostre granet d’arena per fer que les coses funcionen millor. O es fa de baix cap a dalt o no serà. Sabem que a sota dels adoquins no està la platja, però no anem a canviar la utopia per una mena d’esclavitud disfressada de necessitat.

Que tinguem sort, perquè fàcil no va a ser. Segurament ens esperen uns mesos encara molt difícils. Seria inútil tractar de convéncer ningú del contrari. I la bona qüestió, tanmateix, és que tenim una bona oportunitat d’aprendre, de saber i conèixer que s’ha fet malament entre uns i altres. Aprendre per eixir reforçats. Cadascú en la mesura de les seues possibilitats i capacitats. Vull pensar que serà així. Ha de ser així. Bon Nadal. I millor any.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 24-12-2011)
Foto: Andreaa.

PRESENTACIÓ A VALÈNCIA DE 'VIDES DESAFINADES'

2011-12-23T05:49:00.000-08:00

El dia després de la presentació a València, a Ca Revolta, de Vides desafinades, dimecres passat, els amics Mercè Climent i Francesc Mompó penjaven als seus respectius blogs una crònica de l'acte il·lustrada amb fotografies (algunes reproduïdes ací en aquest post). La informació completa la podeu llegir ací i ací. Agraït a la parella de difusors i agitadors culturals més activa del País Valencià. I també a tots els amics i amigues presents en l'acte, alguna gent que no coneixia i fins i tot algun retrobament molt especial després de molts anys. Agraït també al mantenidor improvisat (Salvador Company) qui va sostenir l'acte mentre aconseguia arribar el presentador oficial, Miquel Àngel Landete, Senior. Gràcies també per l'esforç.

I als amics de Ca Revolta per la fantàstica acollida. Properament anirem informant de les següents presentacions.

PÍNDOLES ESPECIAL NOU GOVERN DE RAJOY

2011-12-22T04:56:00.000-08:00

Per a governar. Té sentit: de la mateixa forma que els tecnòcrates de Wall Street ocupaven els llocs de responsabilitat econòmica en els governs nord-americans, indistintament amb republicans i demòcrates, (ço és: els diners vigilant les seues inversions des de dintre del sistema polític, reviseu o mireu Inside job), Mariano Rajoy ha escollit com a ministre d'economia Luis de Guindos, un antic executiu de Lehman Brothers, l'epicentre on tot va començar a fotre's, el símbol de la caiguda. Sense prejutjar la seua capacitat: el valor metafòric de l'elecció mariana és immens. Des de l'inici, els piròmans estan al front del departament d'extinció d'incendis. I estirant del mateix fil: ¿Qui millor per ser ministre de defensa que algú que treballa en una empresa de fabricació de míssils? "Atado y bien atado".

En favor de l'amistat ben entesa. Amics i coneguts. Gent fidel, propera. Si has de passar pel tràngol de gestionar una crisi econòmica salvatge, fes-te acompanyar d'algú amb la legitimitat i la confiança suficient de dir-te les coses a la cara. ¿Serà així? Heus ací la gran incònita. Els governants, bons i dolents, comencen a perdre el nord quan habiliten els cinturons de seguretat i s'aïllen de les crítiques. No fer-ho requereix valor, constància i responsabilitat. Per part del governant i, sobretot, del seu equip, per no caure en la temptació de les paraules dolces i acaronadores en els moments difícils.

Contra la pressió. Cert que ser governant en aquests circumstàncies no és un regal, però tampoc no convé dramatitzar: per molta pressió que suporten, mai serà assimilable a la d'un pare o una mare de família sense subsidi i una amenaçadora hipoteca tocant a la porta. Ja ho va explicar un dia el gran Pablo Aimar quan els periodistes li preguntaven si sentia la pressió. Allò nostre no és res comparat amb la gent que té problemes per arribar a la fi de mes, va contestar. Doncs això.

Contra el poder valencià. En els enyorats (sobretot per la parròquia del PP) temps d'Eduardo Zaplana, començà a encunyar-se l'expressió. Semblava que els valencians érem algú. No era cert. O no era tota la veritat. Amb Francisco Camps, el poder valencià (econòmic, financer i polític) s'ha volatilitzat fins a extrems de depressió. Ni caixes, ni bancs. Ni un miserable ministre (García Margallo no computa: els mateixos del PP valencià no el consideren un dels seus). Tot i que, ben mirat, si el representant de la terra en el consell de ministres havia de ser l'histriònic Esteban González Pons, és millor així. Ja està la nostra imatge suficientment degradada.

Per a les veritats incòmodes. Mariano Rajoy no sols va matar el missatger de forma irada en contestació a la intervenció de Joan Baldoví (Compromís) en la sessió d'investidura. Després es va posar el vestit de saragüell i va dir que per a ell la Comunitat era molt important, una terra d'oportunitats i això i allò i bla, bla, bla. Però no hi ha ministres valencians. Si voleu, una anècdota. Allò significatiu és que el País Valencià s'ha convertit per a Rajoy en un immens i infecte gra en el cul, un problema de dimensions enciclopèdiques. Perquè Baldoví no va inventar els casos Gürtel, Brugal o Emarsa ni va qualificar el deute valencià al nivell dels bons porqueria. La qüestió valenciana com a mirall del que són capaços de fer quan gestionen els companys de files de Rajoy. Això dol. I més si algú t'ho recorda el teu dia gran. D'ací els lladrucs.

En favor de la igualtat. Tan sols quatre dones ministres. Són males notícies. Per la proporció, pel significat (en l'executiu més decisiu de la història espanyola recent) i per alguna cosa més. És cert que hi una vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría. Però parlem de la mateixa persona que s'ha posat al tall només parir, desdibuixant, d'alguna manera, el dret de les dones a compatibilitzar treball i maternitat. Se li ha fet aquesta crítica i és cert que conté una certa esquizofrènia implícita. Un fet inquietant precisament per això: les dones toquen poc de poder polític. I si el tenen ha de ser en condicions dubtoses per a la seua vida personal. També ho podem enfocar d'una altra manera: molts homes han de renunciar a una part de la seua vida personal per tindre determinats càrrecs. ¿Igualats? ¿Tots contents, aleshores? No. Llavors, continuarem faltant ministres dones, presidentes, conselleres, executives...

'L'INFORME DE BRODECK', DE PHILIPPE CLAUDEL

2011-12-20T04:39:00.000-08:00

Arribe a L'informe de Brodeck (La Magrana, 2008), del francés Philippe Claudel, Premi Goncourt des Lycéens 2007, una mica per atzar, com a part d'un programa de lectures diverses per desempallegar-me de la meua nova novel·la i el seu univers contemporani i trobar camins i idees per a la següent, encara en procés embrionari. En aquest cas concret, el llibre és una impagable suggerència externa d'algú amb un criteri literari molt sòlid. Potser no em servirà d'inspiració. És el mateix: forma part ja de les lectures que m'és fan fet el pes dels darrers temps.

La novel·la s'ubica després de la Segona Guerra Mundial, en algun lloc que no es concreta de parla alemanya però fora de les fronteres d'Alemanya (Polònia, Àustria, Eslovènia?), un poble menut perdut en les muntanyes. Allí arriba de menut el protagonista, Brodeck, i fa la seua vida fins que, ja de jove, s'absentarà un temps per fer els seus estudis a la ciutat. A la tornada, durant l'ocupació nazi, Brodeck (suposadament per ser jueu) és arrestat i portat a un camp de concentració, on sobreviu fent literalment de gos per als alemanys. En tornar de nou al poble, Brodeck es veurà involucrat en l'intent de justificar a través d'un informe un tèrbol assassinat col·lectiu a un enigmàtic visitant que arriba a la població per fer una llarga estada. Potser caldria aclarir, sense aprofundir més en l'argument, que aquest és l'eix de la narració, el temps present, del qual Brodeck farà salts temporals per explicar la seua vida.

D'alguna forma, Claudel fa el viatge a la inversa de Michael Haneke i la seua magistral La cinta blanca (2009), una pel·lícula que tracta de mostrar subtilment els antecedents socials en un entorn rural del nazisme. En el cas que ens ocupa, ja ha passat la guerra, però la petja en les ments i les ànimes dels habitants és d'una profunditat devastadora. L'enfocament de l'autor, la forma d'apropar-se a la degradació humana és colpidor i incisiu. I el seu bisturí precís. Una insània inquietant, de vegades capaç de despertar el calfred, recorre el llibre. Alguns dies després d'acabar-lo, d'encetar unes altres lectures, L'informe de Brodeck continua colpejant-me el cap amb una barra de ferro. I poques vegades com ara havia tingut la necessitat de tornar sobre ella o llegir alguna altra cosa de l'autor.

Perquè més enllà del que conta, la novel·la impacta per la forma de la narració, per una prosa d'aparença senzilla, com deixada caure sense esforç (amb això trobe que també té a veure l'excel·lent tasca de traducció de Lourdes Biggorra). És una impressió òptica, tanmateix. No hi ha cap línia de rebuig, cap fragment que no siga profundament intencional, que no continga autèntica dinamita. No podia acabar aquesta referència sense incloure-hi algun fragment. Decidir-me per algun en concret ha estat una tasca feixuga, però us deixe amb una reflexió de Brodeck sobre la seua estança al camp d'extermini:

" (...) Ens havíem convertit en ombres semblants les unes a les altres. Ens podien confondre, podien eliminar-ne a uns quants cada dia, perquè se'n podien afegir uns altres immediatament, sense que es notés. Les mateixes siluetes i els mateixos rostres ossuts ocupaven sempre el camp. Ja no érem nosaltres mateixos. No ens pertanyíem. Ja no érem homes. Només érem una espècie".

'VIDES DESAFINADES' EN CA REVOLTA

2011-12-19T01:28:00.000-08:00

Després de la presentació a Xàtiva (teniu un vídeo ací baix de l'acte si voleu fer-li una ullada), les 'Vides desafinades' es traslladen a València. Serà dimecres, dia 21 de desembre, a Ca Revolta, a les 19,30 hores en primera convocatòria. I tindrem a Miquel Àngel Landete, Senior, com a mestre de cerimònies. Això significa que alguna cançoneta (en versió acústica) caurà. En acabar, servirem una Cervesa d'honor (el singular no l'agafeu al peu de la lletra. I també hi haurà vi, que conste).

ZONES DE CLAROR

2011-12-18T01:27:00.000-08:00

Mentre estic fent aquestes ratlles em costa veure la llum. I això que en unes hores celebre un motiu de satisfacció, la presentació a Xàtiva del meu nou llibre. Un acte que ja haurà passat quan els lectors visiten la columna. En la prèvia hi ha ansietat, una mica de neguit perquè tot isca bé, perquè la gent ho passe bé i siga una estona agradosa. Però també desencís, molta tristesa. No ha estat una bona setmana, perdoneu l’eufemisme. Reflexiones un poc i prens consciència de l’absència, de la pèrdua. D’una persona que haguera estat allí, perquè sempre estava, Manolo Casesnoves i la seua inconfusible humanitat, l’externa i la interna. Fa molta pena.

Dilluns l’acomiadàvem, de forma massiva, com mereixia la seua trajectòria exemplar, personal i pública. I tan sols uns dies després també se li donava l’últim adéu a Ximo Cerdà. No el coneixia, tan sols el vaig saludar un moment durant la presentació a la llibreria La Costera de la traducció al castellà de La mà de Déu, el reeixit i vibrant llibre del seu fill Ximo. Poca broma: tothom no pot presumir de tindre una obra traduïda. Era un motiu d’orgull per a Ximo, pare també del regidor socialista Roger Cerdà. S’havia jubilat no fa massa temps i es trobava en plenitud de condicions per gaudir... Penses en les dues famílies. I com que has passat pel mateix l’ànima se’t fa miques, com un espill llançat des d’un àtic.

Costa veure les zones de claror. Fa uns dies, un conegut em felicitava pel premi. Jo, lògicament, li vaig preguntar com li anava tot. L’havien despatxat de la feina una setmana abans. No saps què dir ni quina cara posar. I per rematar ahir, a la SER de Xàtiva, escoltava que, vint anys després, Kike Roselló no estaria davant dels micròfons. És injust. És fotut. Perquè no veus eixida: si al cap dels empresaris l’única recepta que se li ocorre és posar salaris de misèria, com si poguérem competir així amb Xina, és que quasi tot està perdut. De fet, aquest viatge la novel·la m’ha eixit crua i dura com un dolmen. Una periodista em preguntava si era realista o pessimista. Li vaig contestar que era un poc el mateix. El pessimisme és un realisme amb vistes al futur. Com a antídot, el nou disc de Feliu Ventura i el record d’aquell gojós concert. La zona de claror que buscava per poder mirar endavant.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 17-12-2011)

JUDICI O ENTREMÉS

2011-12-16T00:32:00.000-08:00

Encara no havíem parlat del judici dels tratges contra el duo Alphaville, Camps & Costa. Ho fem aprofitant la columna quinzenal en l'edició digital d'Avui-El Punt. La tesi pot resultar agosarada, ja en direu la vostra.

'VIDES DESAFINADES' ES PRESENTA A XÀTIVA

2011-12-14T01:28:00.000-08:00

Pensava que ja ho tindria superat, però no. S'acosta la data de presentació de la novel·la a Xàtiva i un exèrcit de cucs campa per l'estómac i convoca processons a cada hora o així. Però ja queda poc: divendres, dia 16 de desembre, Vides desafinades (Edicions 62, 2011) es presenta a casa, a la llibreria La Costera, a les 20.00 hores. I com que la novel·la té aquell component musical, farem debutar com a presentador literari Miquel Àngel Landete, l'ànima i motor de Senior i el Cor Brutal.

Si algú els ha vist en directe, la forma en què Landete interactua amb el públic, o alguna de les seues entrevistes, sabreu que la cosa promet. No vull avançar res més, però trobe que ho passarem bé. A més, teniu l'oportunitat que Senior, exiliat a València i per tant no massa assequible per ací, vos signe el seu disc. Dos pardals a tir pel preu d'un. I si aneu expressament a que us signe Senior servidor no va a posar-se gelós. I la següent parada serà el dia 21 a València, a Ca Revolta, ja informarem.

Per als que encara no sabeu de què va la novel·la, a mà dreta teniu un banner i ací mateix teniu una ressenya de la poetessa i agitadora cultural Christelle Enguix publicada en la web de Saforíssims. També he rebut per via interna les primeres impressions, em sembla que positives. Amb tot, el missatge que més goig m'ha fet provenia d'un conciutadà xativí, a qui no conec, que em va escriure unes línies eufòriques perquè havia vist el llibre a una llibreria d'Andorra i li va entrar un atac de satisfacció patriòtica-socarrada. Molt pagat.

CONCERT "GRAN" DE SENIOR I EL COR BRUTAL

2011-12-13T04:21:00.000-08:00

Primera qüestió: ¿Es pot organitzar un concert de rock en aquest país de pa i circ a la mateixa hora que el sacrosant Madrid-Barça i omplir una sala? Sí. Això és exactament el que va passar dissabte, al Teatre Micalet, amb la presentació a València del nou disc de Senior i el Cor Brutal, Gran (La CasaCalba / Malatesta, 2011). Segona qüestió i no menys important: ¿Es pot eixir airós d'un concert de presentació d'un disc acabat de traure sense visitar ni una sola vegada la gravació que va posar Miquel Àngel Landete i la seua banda en el mapa, el magnífic L'experiència gratificant (Malatesta, 2008)? De nou, sí.

És cert que a l'eixida de l'actuació alguna gent lamentava (amb un somriure a la boca, això sí) que no s'hagueren tocat himnes com ara València eres una puta o El signe del temps. Jo també hi vaig trobar a faltar cançons: L'animal o Himne regeneracional. El ben cert, tanmateix, és que Gran, amb alguns sorprenents temes extra, conté un repertori capaç de suportar tota una actuació. I això parla molt bé del nou disc. Senior i els seus músics demostraren rodatge, acoblament i foren capaços de traslladar al directe, amb l'ajuda d'acordió, teclats, harmònium, harmònica, ukeleles i alguna joguina curiosa més, bona part dels matisos de l'encertada producció de Raül Fernández (Refree).

Fins i tot hi hagué que sobreposar-se a les limitacions decibèliques de la sala, amb un veïnat no acostumat a conviure amb un concert de rock i que ja havia protestat durant les proves de so. Fou el mateix. La bona acústica del Teatre, palesa des del primer moment amb el tema d'inici, la magnífica Lluna de mandarina, compensà la manca de volum. I la teatralitat de la posada en escena (bonica l'eixida de Les Perletes per cantar Tothom vol a tothom mentre la banda descansava en un lateral), els tocs d'humor (de Landete i de Juanlu, el baixista) i el bon rotllo (moment àlgid: les col·laboracions de membres d'Arthur Caravan juntament amb el gran Hugo Mas) també ajudaren a generar un clima càlid i de complicitat.

Un bon ambient que tingué el punt final amb un fragment de tancada teatral, amb el grup a peu d'escenari, desendollat, amb acústica i ukelele ("pareguem els Manel", va dir Juanlu, en l'ocurrència més celebrada de la nit) i sense inhibicions per cantar, entre d'altres, la segona presa de Gran, la que tanca el disc, DQLAPEC i algun tema de propina amb recadet dirigit a polítics i altres espècies caníbals (convé no oblidar que els títols de crèdit del disc acaben amb la llegenda "Esta música mata feixistes"). Una escenificació fresca i imaginativa, amb un Landete, a més, que es va bregar amb prou fortuna amb les seues limitacions vocals. Un concert tan Gran com el mateix disc.

Fotos: Sven Bala

ADÉU, ALCALDE

2011-12-11T02:32:00.000-08:00

Ahir de vesprada, a l'edat de 82 anys, ens deixava Manuel Casesnoves Soldevila (Xàtiva, 1929), primer alcalde democràtic de la ciutat, farmacèutic de professió, cristià progressista i persona de grans conviccions democràtiques i valencianistes. Militant en els anys 60 del PSV, i del PSPV-PSOE en els 70, durant el franquisme arribà a ser regidor escollit pel terç familiar. El seu lema: "Nosaltres donem la cara". El 1979 arriba a l'alcaldia encapçalant la candidatura del PSPV-PSOE. Estigué una legislatura, fins el 1983, en un context difícil de gestió entrebancada per l'herència franquista. A les següents eleccions no es presenta.

Anys després, el 1995, el partit tracta d'explotar el seu prestigi a la ciutat per impedir la previsible progressió d'Alfonso Rus a l'alcaldia. Una campanya desigual que Casesnoves, a qui els anys ja li pesen, es pren com una carrera ciclista de fons. Així ho explica en un míting. I malgrat l'esforç personal i de donar la cara de nou, el PP es fa amb el poder. Fins ara. Ningú al seu partit li podia reprotxar res, ben al contrari. Ja no era el seu temps polític.

Tot i retirar-se de la política, Casesnoves manté una constant activitat pública, sobretot de suport a les activitats culturals i cíviques que tenen a veure amb la recuperació lingüística o patrimonial, col·laborant amb l'associació Amics de la Costera o la campanya Salvem el Puig entre d'altres. Pràcticament fins el final. En cada conferència, en cada presentació de llibre, per modesta que fóra, per desconegut que fóra l'autor o l'autora, s'aplegava a escoltar, podies detectar la seua rotunda i afable anatomia entre el públic. De les que jo organitzava trobe no en va faltar a cap. "Gràcies per vindre, Manolo", li deia, i l'ex alcalde arronsava les espatlles com dient que no hi havia de què, que ben a gust.

El dia 17 d'octubre va ser el seu darrer acte públic, descobrint la placa en la Plaça del Mercat dedicat al diputat Joaquín Lorenzo Villanueva, responsable de la restitució del nom de Xàtiva a les Corts de Cádiz, el 1811. Personatges ambdós units per aquell fil, perquè després de l'extensió del nom castellanitzat de "Játiva" al segle XX, Casesnoves va recuperar el topònim autòcton via decret, una de les seues mesures com alcalde. La història de la ciutat caminarà ja indefectiblement lligada a la de Casesnoves.

Però ja no el tornarem a veure en un acte perquè el seu cor ha decidit aturar el rellotge. Deixa la seua família i els seus amics devastats pel dolor i el desconsol de la pèrdua (una forta abraçada i el nostre condol des d'ací), però també una petja inesborrable, privilegi de molts pocs. Adéu, alcalde.

Foto: Campanya electoral del 1995, penjant un dels seus cartells.

SERGI CONTRÍ: "HE TINGUT MOLT DE TEMPS PER A PENSAR"

2011-12-09T03:21:00.000-08:00

En el número d'aquesta setmana del suplement Quadern li fem una entrevista al cantautor de Dénia Sergi Contrí amb motiu de l'edició del seu segon àlbum, Dies de fira i flors (CK Music, 2011), un treball que s'ha fet esperar però que conté elements suficients, incloent-hi un afortunat gir rock, per compensar l'espera. L'entrevista i la resta d'interessants continguts els teniu ací mateix. I ací baix, un tast, l'estupenda Vinc (casa II).

'VIDES DESAFINADES' JA ESTÀ DISPONIBLE A LES LLIBRERIES

2011-12-07T01:16:00.000-08:00

Gràcies als missatges d'uns i d'altres he pogut comprovar que la meua nova novel·la, Vides desafinades (Edicions 62, 2011), ja està ben distribuïda i repartida per les llibreries. Del contingut ja direu la vostra (com deia un amic, la novel·la ja és dels lectors), però podreu comprovar que es tracta d'una edició esplèndida, d'aquelles que fa goig, amb un treball de composició, disseny i correcció excel·lent per part de l'editorial. Agraït a Pilar Beltran i el seu equip.

Sobre les presentacions, ja podem confirmar que el dia 16 de desembre, a les 20,00 hores, ens podem veure a la Llibreria La Costera de Xàtiva, i dimecres dia 21 de desembre, a València, a Ca Revolta, sembla que a les 19,00 hores. El presentador l'anunciarem en breu. Aprofite l'avinentesa per agrair-vos de nou els vostres comentaris i felicitacions.

EL RETROVISOR: 'OBRAS ESCOCIDAS', LOS ENEMIGOS

2011-12-05T02:17:00.000-08:00

Havia decidit exhumar aquest disc, un doble en directe anomenat Obras escocidas (Virgin, 2001), unes setmanes abans de saber que Los enemigos, sense dubte una de les millors bandes de rock espanyoles de la història, tornaven als escenaris en una gira anti-crisis (o d'alimentació, tant se val). El desé aniversari del doble àlbum era una bona raó. I amb el retorn, més encara. Posem per cas, a més, que malgrat una certa notorietat de Los enemigos en el seu moment, molts dels lectors del blog no tinguéreu el gust. Aquesta és la raó fonamental de parlar-ne: potser tindreu l'oportunitat de conèixer-los i veure'ls en un directe que s'assemblarà molt a aquell disc.

Obras escocidas condensa i resumeix amb bastant exactitud tres lustres d'impecable història musical des de la seua irrupció amb el rhythm'n'blues sorneguer i castís de Ferpectamente (1986) fins l'última i excel·lent gravació d'estudi, Nada (1999), amb discos pel mig cabdals com La vida mata (1990), La cuenta atrás (1991) o Tras el último no va nadie (1994). Àlbums plens de cançons viscerals, rock contundent, lletres rabioses i denses i una visió agra de l'existència, la de Josele Santiago, veu, guitarra i compositor. Històries de perdedors i vencedors, de suïcides i homicides, d'explotadors i explotats, d'amos i servents, d'amors apocalíptics o impossibles. Una cosmovisió personal que connectava -podria fer-ho encara- amb els cadells inconformistes del premileurisme.

Però no sols això. Tal volta Los enemigos siga l'única formació que faria de pont entre escenes tan radicalment desconnectades com el rock urbà de calimocho i Viña Rock i l'indie menys acomodat o més versàtil en les seues referències. Això explica que al directe d'Obras escocidas puguen comparèixer sense que trontolle res Rosendo Mercado, cantant Yo, el rey, i Los Planetas, fent una respectuosa però planetària relectura de Sin hueso. Una connexió en la que té molt a veure el baixista "enemigo" Fino Oyonarte, qui va enfocar la seua carrera com a músic i productor a l'escena independent. Potser Los ilegales de Jorge Martínez, qui també canta al disc, siga un cas semblant de reivindicació gafapasta i popular alhora.

Dit això, els llegats musicals d'uns i d'altres trobe que són comparables però desiguals: Desde el jergón, Dónde, La otra orilla, An-tonio, Ouija, Dentro, Septiembre, Na de na, La cuenta atrás, Me sobra carnaval (la seua millor cançó?)... Un cançoner inqüestionable com ho demostra el fet que un any després aparegué un segon volum, Obras escondidas (2002), en una lectura més acústica, d'auditori teatral i personal segut, amb algunes de les cançons que havien quedat fora del doble directe

Al seu manifest de re-retorn (ja havien fet una gira amb motiu del 20 aniversari de Ferpectamente, sols que amb Artemio Pérez, el bateria fundador, a les baquetes) , Los enemigos es reclamen de nou com a hereus de les races de Caïm i diuen tindre fam. Això és: tornen amb ganes, malgrat tot. Si és així, és una gran notícia: una altra banda mítica com Surfi'n Bichos oferí esplèndids concerts en la seua tornada als escenaris. I servidor té un compte pendent: en les tres o quatre vegades que els vaig veure, o Josele o jo (o ambdós), estaven seriosament perjudicats. És hora de contemplar i escoltar ferpectamente Josele, Fino, Manolo Benítez (guitarra) i Chema "Animal" Pérez (bateria). "Somos Los enemigos y hemos vuelto". Puta mare. "Voy derecho al desguace, con mi nuevo disfraz, voy vestido de barbaridad".

BANCS TÒXICS

2011-12-04T02:24:00.000-08:00

La sentència d’un jutjat de València que condemna una entitat financera a tornar-li a una parella de Xàtiva 8.000 euros per un producte financer que els havien venut de mala manera i sense la informació pertinent sobre una molt curiosa clàusula d’aquelles de la banca sempre guanya, és una xicoteta gran victòria dels afectats. I, d’alguna forma, també és un gol col·lectiu. No obstant això, la notícia deixa un regust amarg. Els afectats (ell és Joaquín Calvo, que arribà a ser candidat a l’alcaldia les darreres eleccions amb Democràcia Participativa) són persones amb estudis i esperit combatiu que han portat l’abús fins a les instàncies judicials. D’una banda, fa que pensar perquè fins i tot gent formada pot caure en les xarxes de la lletra menuda. Imagineu la resta. I cert és que molts han estat irresponsables a l’hora d’acceptar diners que no podrien tornar si la cosa es capgirava, però provoca calfreds por pensar en el nivell d’engany i ocultació a què hem arribat.

Per tindre una visió de conjunt sense arrasar-s’hi els ulls llegint, cal veure el documental Inside job (2010), dirigit per Charles Ferguson. A grans trets, elements del poder financer infiltrats en la política (amb els republicans i fins i tot amb els demòcrates, Barak Obama inclós) es garantiren una desregulació i una manca de control absoluts que permeteren la circulació de productes financers d’alt risc que acabaven injectats en les entitats financeres de tot el món i que eren venuts als clients per empleats que ni sabien el que estaven venent. Amb això, alguns llestos guanyaren diners a cabassos. Però la toxicitat intrínseca del sistema –molt semblant a una estafa piramidal– el féu rebentar com una magrana.

La injecció de capital públic en forma de milions i milions d’euros i de dòlars evità el col·lapse, però els bancs, molt agraïts, han respost al suport públic tancant l’aixeta i blindant-s’hi amb condicions i clàusules infames dels riscos que ells mateixos fomentaren. En el cas que ens ocupa, una assegurança per fer que els signants pagaren diners al banc si baixaven els tipus d’interés fent així que no baixara la quota. Els nostres veïns pensaven que havien signat tot just el contrari. Una clàusula legal però ocultada amb males arts pel banc. Això passava el 2008. No vull ni pensar com serà ara.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 03-12-2011)

TOTES LES 'EMARSES' DEL PRESIDENT

2011-12-02T00:30:00.000-08:00

Seguint el fil de la nostra malaurada actualitat, la columna quinzenal que signem en l'edició digital d'Avui-El Punt parla de les darreres novetats polítiques entorn el saqueig d'Emarsa, amb un cert gir del PP curiós d'analitzar. Aquesta empresa pública és el símbol de tota una època o una mena d'accident, com pretenen els populars? Vosaltres direu.

Foto d'Esteban Cuesta: El Mundo

'LES MANS DE LA DEIXEBLA' D'ANNA MONER TOQUEN XÀTIVA

2011-12-01T02:21:00.000-08:00

No és gens fàcil trobar-te amb un debut en narrativa tan sòlid i suggeridor com el que ens ofereix l'artista plàstica i escriptora Anna Moner (Vila-real, 1967) amb la seua estupenda primera novel·la, Les mans de la deixebla (Bromera, 2011), premi Enric Valor. Una obra desassossegant que explora els racons més obtusos i escabrosos de la ment a través de la història d’un cirurgià del segle XVIII, Fabrizzio Scarpa, i la seua pertorbadora deixebla, Brunel·la. El jove i no menys interessant Zacaries completa el triangle de valuosos personatges creats per Moner.

Una narració detallista i ben documentada, de vegades de forma obsessiva, amb efluvis de Patrick Süskind i els terrors gòtics de Mary Shelley i Bram Stoker (o el que és el mateix, una mena de creuament entre El perfum i Frankenstein ambientat en l'horta valenciana). Novel·la explícita i crua, no apta per a lectors impressionables, però tamisada per una prosa elegant i precisa.

Si us ha picat la curiositat, demà divendres, dia 2 de desembre, presentarem la inquietant i torbadora criatura en la llibreria La Costera de Xàtiva, a les 20,00 hores.

Foto: Las Provincias

CRÒNICA PERSONAL DELS PREMIS LITERARIS DE GANDIA

2011-11-26T02:45:00.000-08:00

Ja ho sabreu pràcticament tots: ahir a la nit, a Gandia, vaig rebre premi Joanot Martorell de novel·la. És un premi peculiar, alguns tindreu notícia d'això: abans de l'estiu et diuen que has guanyat però has de guardar el secret perquè es faça públic el mateix dia de lliurament. La cosa té gràcia, és clar, perquè amb el premi te'n donen el llibre ja editat. I en uns dies serà a les llibreries. Però guardar el secret, sobretot en la mesura que s'acosta la data de lliurament, és una autèntica tortura xinesa. No cal que abunde en això. Però ha pagat la pena: coberta dura, una imatge sensacional, una gran edició. Indescriptible.

De fet, en la pròpia organització i en l'editorial els guanyadors són un secret d'estat. Ho vaig poder comprovar: gent de l'organització, com l'admirable Christelle Enguix, em telefonà el mateix dia. S'acabava d'assabentar. I Maria Josep Escrivà, una estimada amiga i membre del jurat de poesia, s'assabentà en veure'm en el dinar. La trobada amb ella fou emocionant. Com també fou especial que la guanyadora de l'Ausiàs March fóra Laia Noguera, una jove poetessa a qui havia conegut precisament a Gandia, en la primera trobada de joves escriptors que organitzà també l'Institut Municipal d'Arxius i Biblioteques (IMAB).

Roda de premsa i primeres entrevistes. Malgrat el cansament (el xiquet havia estat dos nits amb calentura), trobe que va tot bé. Molts periodistes són amics o coneguts. La meua novel·la és difícil d'explicar. Em sembla honest, de cara als lectors, aclarir que l'humor ja no és el vehicle, sinó unes altres coses: les crisis personals i col·lectives, la música. Una obra més aspra i complexa. Dic que és la novel·la a la que he dedicat més temps, i és veritat. Etcètera. Ho podeu llegir ací i allà. Sessió fotogràfica amb Laia, que, comprovant les meues inquietuds musicals, em conta la seua experiència com a guitarrista en un grup metal. La cosa sembla que marxa. Laia està molt contenta per com està responent la seua banda. Els escoltaré.

El Palau Ducal. Havia estat en vàries cerimònies de lliurament dels premis, però ara em toca a mi. Hi ha un recital poètic amb poemes d'alguns dels guanyadors de l'Ausiàs, Vicent Andrés Estellés, Marc Granell, Vicent Alonso, Anna Montero... La selecció és magnífica. Però hi ha un moment especial, quan Àngels Gregori puja a recitar, un poema en què parla d'Oliva. I un altre moment àlgid, el sensacional discurs del director de l'IMAB, Àlvar Garcia, reivindicant tot el que s'havia de reivindicar en un moment de canvi polític i retallades. El discurs m'allibera de dir davant del públic algunes coses que volia comentar al respecte.

Em toca. A l'acta apareix el títol de l'original presentat, La tomata és una fruita, però la novel·la ja no es diu així, sinó Vides desafinades. L'editora d'Edicions 62, Pilar Beltran, ho explica. En acabar l'acte al pati hi ha un cert debat sobre això. La gent del meu entorn que coneixia el primer títol no ho veu. Ma mare sobretot. Però els explique un argument que no va vindre de l'editorial i que em va convèncer: el títol original connecta massa amb les meues novel·les anteriors, i aquesta és una altra història. El nou títol parteix d'una idea de la meua dona, Isabel. I trobe que resumeix bé el contingut. En el discurs, Àlvar m'insta a aclarir aquella cosa del meu currículum que tanta gràcia fa a tothom, el naixement a Madrid. Conte que tinc un pare ferroviari. "Aaaaaa...". La meua relació amb Gandia, una moderada reivindicació de Xàtiva, coses així. No passarà a la història.

Tornem a la sala. El torn de Laia. Es comporta com és ella, molt natural, i recita un poema magnífic del seu llibre que algun dia veureu en aquest blog. Més fotos, més entrevistes. Tinc el Twitter i el Facebook a rebentar. I estic molt content. No tinc molt clar que la literatura haja de pagar un deute amb mi amb el premi Joanot Martorell, però la vida em devia una jornada així. Mai no he contat açò de forma pública: els dies abans de guanyar l'Andròmina dels Octubre a ma mare li diagnosticaren una malaltia molt greu. I el dia abans, una amiga tingué un molt inquietant episodi de pèrdua de consciència. Quan Eliseu Climent em telefonà per dir-me que havia guanyat es trobà una persona desconcertada, incapaç de demostrar l'esclat d'alegria que l'ocasió es mereixia. Aquella nit fou surrealista. I la cerimònia de lliurament, agredolça. En arribar la nit, el moment d'eixir a pel premi, em trobava desfet. No ho vaig gaudir. No del tot. No com es mereixia.

Aquesta vegada ha estat tot molt diferent. La meua amiga està perfectament. Ma mare era a la sala (enfadada per això del títol, però vaja, trobe que ja se li ha passat) i tot va anar molt bé. Aquestes ratlles eren per agrair-vos les felicitacions i per dir-vos que estic doblement content. Ara ja sabeu exactament per què.

Foto: Natxo Francés, El País.

DISSABTE, ACABAREM EN CAMOT

2011-11-25T02:43:00.000-08:00

Sí, no heu llegit malament. Com Camot poden acabar tots els dies, però aquest dissabte s'inaugura la nova seu del col·lectiu xativí CaMot i alguns músics i lletraferits de la contrada farem costat a aquest combatiu, conscienciant i necessari personal llegint, tocant i recitant. Teniu el programa en el cartell d'allà dalt (com s'ho estareu preguntant, el màquina de la foto no som ni Toni Cucarella ni jo). I l'hora, a les 19,00 en el C/ Jacint Castanyeda. Us esperem.

"L'OBSCENITAT DEPÉN DEL CRITERI DE CADASCÚ"

2011-11-24T02:58:00.000-08:00

En l'edició d'aquesta setmana del suplement Quadern publiquem una entrevista conjunta a Mercè Climent i Francesc Mompó amb motiu sobretot (podien ser més, atés el seu activisme cultural i la producció literària recent) de la gira promocional de Somiant amb Aleixa (Edicions Bromera, 2011), la novel·la guanyadora del premi de narrativa eròtica de la Vall d'Albaida. Podeu llegir l'entrevista i els altres continguts del suplement ací mateix. I en aquest enllaç un xicotet comentari que fèiem fa uns mesos sobre la novel·la.

Foto: Enric Marco

POETES SOTA LA CREUETA: PAU VADELL

2011-11-23T01:12:00.000-08:00

A Pau Vadell i Vallbona (Calonge, 1984) el vaig conèixer a una d'aquelles trobades de joves escriptors a Gandia a les quals m'endollaven per manca de quòrum de narradors menors de 35. Fins i tot així, fent màniga ampla, els poetes eren majoria molt majoritària, molts amb els primers poemes editats al recull Pedra foguera. Poesia jove dels Països Catalans (Documenta Balear, 2008). Recull agosarat, com quasi tots, perquè no hi eren tots els que sí i hi figuraven alguns que francament no. Coses del directe.

Vadell, qui em va caure bé des del principi, tot i que vaig tardar un món en descodificar el seu acceleradíssim oriental baleàric (no l'acabava d'entendre però em feia riure, tot just el contrari que Francisco Camps: l'entenia perfectament i per això no em feia ni mica de gràcia), era un dels poetes que prometia. I la predicció de l'oracle s'ha complit. Un dels seus darrers parts amb dolor és Apèndix city (Documenta Balear, 2010), un insubornable fresc entre la poesia, la prosa poètica corrosiva i el perbocat literari al voltant de l'espai urbà i els seus incomprensibles habitants. L'ira dels déus desbocada. Festival de titelles i penis sense cabota. Gintònic de sosa càustica.

Poemari (o el que siga) amb sentit de l'oralitat, prest per ser vessat sobre espectadors-oients. Però sense oblidar el lector del format llibre: acompanyant els textos, un curós disseny visual. Una mostra d'aquell Apèndix City la teniu ací baix.

VENTRE DE LLUM

Llums.
La vexació d'un cos que s'expandeix.

(No vol romandre atordit i afartat de carn al peu d'una farola. Vol trobar-se les arrugues dels collons, planxar-se els pèls; vol veure-hi clar. Somia en matricular-se el cul amb tinta japonesa, però es troba torbat i totalment perdut enmig de la fauna salvatge d'aquesta ciutat-ventre. Barcelona no fa mai la digestió, sempre està prenyada. Orientals venen cerveses que una màfia els proporciona sense pagar cap impost d'importació. Contenidors vermells, tacats de sang, que esperen ser beguts i succionats al port de mercaderies.)

Llums
Cementeri de muntanya, ciutat obscura que fa la mar.

(...)

Llums
Llims groguencs que ragen de la boca d'un condemnat d'urbs.

(Morirà al carrer, aparcat a la mercè d'una farola, esperonant i esperant que alguna ànima impecable se'n temi de la seva dissort. Ningú no se n'adona de la subllum de les seves pupil·les, de la balenada blanca del seu estómac.)

FRACASSA L'ESTRATÈGIA DE L'HOME DEL SAC: APUNTS SOBRE LES ELECCIONS GENERALS

2011-11-21T03:35:00.000-08:00

S'han complit les previsions: el PP ha guanyat de forma rotunda les eleccions generals. El PSOE s'enfonsa fins a nivells inèdits, superant per baix el resultat de Joaquín Almunia. Un cert mos al bipartidisme, un parlament molt més multicolor i que dibuixa molt millor la diversitat nacional i ideològica de l'Estat. Molts guanyadors sobre el paper (quasi tots) i un perdedor absolut. Tot això. Ara, una part de la sucosa i inabastable lletra menuda.

L'home del sac. Alfredo Pérez Rubalcaba i el seu equip se la jugaren a una carta, la del vot de la por, la invocació als retalls socials, al programa ocult del PP de Mariano Rajoy, per despertar el vot conscienciat i indecís. És cert que el candidat del PP jugava la basa contrària, un perfil moderat, ambigu, amb ocultació conscient d'informació sensible. Però el personal ja donava per amortitzat que qui governara anava a posar en marxa la màquina de podar. És més, sembla que importants sectors socials donen el seu plàcet : el festí que s'ha donat el PP en Castella la Manxa, on Maria Dolores de Cospedal ja ha iniciat els retalls, o els grans resultats de CiU a Catalunya, on les retallades en sanitat comencen a tindre efectes nocius, avalarien aquesta tesi.

Ocupació, ocupació, ocupació. Si més no, la gran qüestió d'aquestes eleccions era la crisi econòmica i el seu reflex en els cinc milions d'aturats. El PP s'ha presentat com a garant de la creació d'ocupació. El PSOE, dels drets socials. Posats a escollir, el personal ha votat ocupació (els drets, en el temps que corren, són secundaris) i ha guardat en el disc dur qui governava l'Estat quan va començar a fotre's tot. Però és que, a més a més, els primers retalls ja els havia fet ZP i Rubalcaba formava part d'aquell govern. Missió impossible. Molt dur el paper del candidat socialista. Quina foto més trista la del discurs final rodejat de militants anònims. Deliberada o no, la imatge de la soledat. Una situació extremadament difícil per als socialistes que mereixeria anàlisis monogràfic. Parlarem d'això.

Desconfiança. Una idea complementària però molt important: el dibuix del parlament i del mapa polític sembla un xec en blanc, però no ho és. No hi ha il·lusió ni confiança en el canvi polític. El diferencial en escons és fruit de la destrucció del PSOE, perquè Rajoy tan sols ha sumat mig milió de vots (552.000) respecte del 2008. I té menys vots que ZP en aquella convocatòria. A més, puja lleugerament l'abstenció. La gent no s'ha esglaiat, com pretenia el PSOE. Tampoc no s'ha sumat en massa al projecte popular. A la circumscripció de València, en un moment de depressió absoluta del PSPV, el PP perd quasi 30.000 vots. La nit electoral, Rajoy, més prudent i integrador que les seues excitades bases citades al carrer Génova (ja li està passant la factura l'ala dreta mediàtica), semblava l'únic en haver-se adonat del problema.

Multicolor amb clars i obscurs (en clau valenciana). Després d'una llarga travessia pel desert, IU augmenta exponencialment el número de diputats, de 2 a 11 (sense arribar, en tot cas, als temps daurats de Julio Anguita), però quasi sempre l'aportació d'Esquerra Unida se situava per sobre de la mitjana estatal de la coalició. Ara, no ha estat així i la matriu valenciana se situa mig punt per baix. I el diputat per Alacant haurà d'esperar millor ocasió. La competència de Compromís, clarament, ha barrat el creixement de la coalició. Respecte de Compromís, situar un diputat a Madrid per al valencianisme progressista és una fita històrica. Però vista amb perspectiva, l'operació d'aliança amb Equo sembla més aviat estèril: la formació de López de Uralde ni tan sols ha aconseguit un diputat per Madrid. Una relació que pot esdevenir incòmoda. Per cert: ¿Eren les candidatures d'ambdues formacions les més adequades i estimulants per captar o consolidar el generós vot obtingut en les autonòmiques?

El factor UPyD. Hem de reconèixer-ho: el discurs contra l'estat de les autonomies i el nacionalisme perifèric, tan furibund o més que el del PP, aquell mantra de "nosaltres no som d'esquerres ni de dretes ni tot el contrari, som una altra cosa", té el seu públic. I si no, mireu València ciutat: tercera força amb un 7,5% dels vots, per davant d'EUPV i Compromís. I a l'antic cinturó roig hi ha més exemples. L'efecte Toni Cantó, una bona campanya de proximitat, el suport mediàtic i el préstec de vot socialista segurament de llarg termini també són factors a considerar. Ja no són un cos estrany. Amb tot el que això implica per al mapa polític valencià.

Amaiur. El resultat històric dels abertzales sols pot significar una cosa: la liquidació total i absoluta de la violència. El missatge a la banda no pot ser més nítid: pas a la política, a un nou escenari. Perquè, en contra del que s'ha dit des de la caverna, aquesta no és la nova marca d'ETA, és una altra cosa. Per això és tan incòmoda. Veurem com gestiona això Rajoy, però en la seua primera intervenció de caire institucional no va fer esment a l'entrada d'Amaiur en el Parlament, defraudant la dreta extrema dels seus. Un factor de tensió per al president del govern in pectore.

GRÀCIES, GRACIETES I FACÈCIES

2011-11-20T01:55:00.000-08:00

De vegades cal posar en suspens el caràcter infalible de les dites i sentències populars. Hi ha algunes, però, que fan diana. A la primera autoritat de Xàtiva i dirigent popular se li podria dir allò que és millor caure en gràcia que ser graciós a propòsit de la seua enèsima facècia. No diré que no hi ha graciosos que cauen en gràcia, però tractar de ser graciós sempre és una faena de risc, un caminar per fil d’aram sense xarxa. Alfonso Rus ha creat un personatge dintre del seu partit, el de bufó dels mítings, l’animador de la festa que irromp per amenitzar els guions quadriculats de la campanya. El seu públic, càrrecs i militants que acudeixen a toc de corneta per escoltar allò que ja saben i que han escoltat mil vegades, esperen que algú els faça riure. Forma part de la litúrgia. I Rus s’esforça en no defraudar les expectatives. Ho dóna tot.

D’ací l’arenga final del míting de Cullera on instava els seus a celebrar la previsible victòria del 20-N amb “xampany i dones”. “Dones, les nostres”, va matisar després. Però el mal ja estava fet. En una campanya on el PP ha tractat de mantenir les essències ocultes, quan Silvio Berlusconi és un cadàver polític, un espantall fóra d’òrbita, l’alcalde de Xàtiva ha destapat a deshora el cofre de les gràcies, les gracietes i les facècies. Amb una invocació especialment inoportuna per masclista i casposa i perquè revela l’estat d’ànim intern d’un partit no sembla sentir el vertigen del que li espera. No tindran massa coses a celebrar: el 21-N hi haurà sobre la taula cinc milions d’aturats i uns mercats farcits d’especuladors als quals els importa un cagalló punxat en un pal que governe Mariano Rajoy, un regiment de tecnòcrates o l’arquebisbe de València -Déu ens guarde d’això- perquè guanyen més diners si nosaltres passegem al costat de l’abisme. I l’autoritària Alemanya encantada perquè obté deute a un interés ridícul de l’1%. Una espiral diabòlica: el deute, cada vegada més car, hipoteca el creixement econòmic que podria ajudar a pagar-lo. El 21-N ja no serviran les gracietes de Rus ni les ocurrències d’Esteban González Pons, un altre ofegat en els sucs gàstrics del seu personatge. Els espera un marró obscur quasi negre. I a nosaltres també. Però alguns, com Rus, no poden ocultar l’eufòria. L’eròtica del poder servida amb xampany.

(Publicat en l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 19-11-2011)

REVISTA ALS SET PECATS CAPITALS

2011-11-18T00:46:00.000-08:00

A la columna quinzenal d'Avui-El Punt passem revista a l'estat de forma, vigència i vitalitat dels set pecats capitals des d'una perspectiva laica, per dir-ho així. Una excusa, en realitat, per parlar d'economia des de la víscera. Tal volta fóra convenient que si esteu molt deprimits s'absteniu de punxar. Hi ha dies així.

IMMERSIÓ RÀPIDA EN HOLLYWOOD

2011-11-15T22:52:00.000-08:00

Avui, en les pàgines d'El País, contem l'experiència del cineasta i dramaturg valencià Samuel Sebastian, qui va ser seleccionat per presentar el seu darrer projecte, SandWoman, en l'American Film Market, un dels foros més importants de la indústria de Hollywood. Ho podeu llegir ací mateix. I el projecte, en forma de teaser, ja el teniu enllaçat en el nom de la futura pel·lícula (en la imatge).

IMMERSIÓ EN L'OBRA DE JAUME CABRÉ, PRIMERA FASE: 'SENYORIA'

2011-11-14T02:48:00.000-08:00

Confessió prèvia: atés que em provocava un cert rubor reconèixer l'evidència, la manca de coneixença de l'obra d'un dels escriptors vius més importants en llengua catalana, Jaume Cabré, aquesta entrada anava a batejar-se alguna cosa així com "Vint anys de Senyoria", en al·lusió a les dues dècades de l'aparició en Proa d'una de les novel·les que el va posar decididament en el mapa de crítica i públic. No seria un mal enfocament per a una relectura. Però el ben cert és que, tot i disposar de la novel·la a casa des de fa anys, tan sols fa uns dies que els meus dits passaven per la darrera de les seues pàgines.

Per què aquesta pulsió? Per què ara? Sent sincers, novament, pel rebombori generat per la seua darrera novel·la, Jo confesso (Proa, 2011), l'esgarrifosa sensació que, una vegada més, m'havia perdut alguna cosa. Però entre les meues dèries lectores hi ha una certa voluntat de visitar els autors de forma cronològica. D'ací que, abans d'endinsar-me en el que sembla l'obra magna de Cabré haja decidit fer una ullada a una part minsa però espere que suficient de la seua producció prèvia: Senyoria, en una primera fase, i Les veus del Panamo (Proa, 2004), en una segona.

El rebombori creat en el temps d'aparició de Senyoria trobe que tenia justificació. La història en el trànsit del segle XVIII al XIX de Rafel Massó, regent de l'Audiència de Barcelona, és poderosa i intrigant, a més d'estar contada amb un domini dels mecanismes narratius i de l'administració de la informació ben eficaç. I conté la difícil facilitat de fer assequible a un lector mitjà un artefacte més complex del que sembla (amb salts temporals no explícits), de gran riquesa lèxica i formal, ben ambientat i amb un equilibri admirable entre la tragèdia i la farsa, entre la cruesa i la ironia d'un narrador omniscient sorneguer i, en ocasions, despietat. Senyoria engega els mecanismes del plaer lector i et posa en alerta sobre l'autor. Amb l'al·licient afegit en el meu cas de no haver d'esperar a l'eixida de la pròxima novel·la.

Ara m'assaltareu amb comentaris dient que ja era hora i que també hauria de llegir tal i qual novel·la de Cabré. I internament pensareu que les meues llacunes lectores expliquen moltes coses. Ho assumiré. Però aquestes ralles no pretenen ser una ressenya, sinó només una recomanació uncool i extemporània a tots aquells que, com ara jo, no coneixíeu Senyoria. Ordenar els factors ja és cosa vostra.

ISABEL VA AL METGE

2011-11-13T01:16:00.000-08:00

Isabel Vercher és una veïna de Xàtiva de 77 anys. I segons contava aquest diari, dijous passat debutava en la consulta d’un metge. Res preocupant, xacres de la vellesa: principi de cataractes. Isabel estava neguitosa perquè gràcies a la seua salut fèrria mai no havia xafat una consulta. És una excepció. Un fet quotidià convertit en notícia per la seua raresa. Si tots compartírem la genètica i els hàbits saludables d’Isabelín no seria necessària la gran despesa sanitària i farmacèutica que tenim. I és cert que la hipocondria de molts dels nostres conciutadans també resulta cara. Però casos com el d’Isabel demostren que, obsessions a banda, a ningú no li agrada sentir-se malament, haver de fer-se proves, sotmetre’s a tractaments o operar-s’hi. Malauradament, tenim malalties i accidents. I en el contracte social amb els nostres governants figura que una part dels nostres ingressos i del que paguen les empreses per nosaltres ha d’estar destinat a atendre aquestes contingències. Uns per altres. Qui no ha tingut una malaltia greu mai per tots aquells que sí les tindran. Un dia morirem. Però una bona sanitat perllonga la nostra existència i la fa més plàcida.

Aquell contracte està en observació. Polítics i economistes de classe alta amb l’atenció sanitària assegurada sostenen que el sistema és insostenible. D’ací que aposten per convertir la sanitat en un negoci (compte amb això: una grip ho és, un càncer no, d’això ja s’ocuparà el sistema públic) i deixen caure fórmules per pagar dues vegades per un servei, el cèlebre copagament. La sanitat és cara. Els medicaments també. Però ningú no sap els números reals del model valencià de sanitat pública i gestió privada on les empreses adjudicatàries no perden diners per decret. Tampoc no es diu que si no es promocionen els genèrics o les dosis ajustades és perquè a la indústria farmacèutica no li interessa. Deixaria de guanyar tants diners. Si a casa tenim farmacioles immenses és perquè, acabats els tractaments, en sobren pastilles i xarops. Es pot administrar molt millor. I en tot cas: que tanquen farmàcies pels impagaments de l’administració com la de Novetlè, l’única del poble, mentre continuen alimentant l’impost revolucionari de la F1 o de l’Aeroport de Castelló ens situa en un marc de valors surrealista i indecent.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 12-11-2011)

Foto: Levante

ELS VALORS DELS NOSTRES FILLS, SEGONS QUINO

2011-11-11T01:26:00.000-08:00

FELIU VENTURA, BEN ACOMPANYAT

2011-11-10T01:58:00.000-08:00

La presentació valenciana del nou disc del cantautor xativí Feliu Ventura, Música i lletra (Propaganda pel fet!, 2011), que tindrà lloc a Xàtiva el dissabte dia 19 de novembre, al Gran Teatre de la ciutat (22,00 hores), serà acompanyada d'una representació del bo i millor de l’escena valenciana musical i per un bon grapat de músics locals. Un espectacle digne d’un important retorn musical i de la tornada a la seua ciutat d’un dels músics de referència actuals.

Així, passaran per l’escenari del Gran Teatre Miquel Gil, de gira actualment amb el seu disc Per Marcianes, o Pep Gimeno Botifarra, un altre referent xativí de l’escena musical també amb un disc recent, La Barraca, gravat en col·laboració amb músics folk de la riba de l’Ebre. El multiinstrumentista i productor de Botifarra Tobal Rentero també serà un dels músics convidats. I no mancaran a la cita companys de generació i vivències com ara els Obrint Pas Xavi Sarrià i Miquel Gironés.

La representació xativina a l’actuació no es tanca amb Botifarra. El pianista i productor Pau Chafer, el grup d’amics i músics de “La Nova” i el Cor Polifònic Ciutat de Xàtiva seran presents a l’escenari en algun moment de l’espectacle. També s’ha de fer esment a la banda que acompanya a Feliu Ventura en la gira: Sara Chordà, Gabriel Coll, Quique Pons i Borja Penalba, director musical de l’espectacle. A més a més, hi haurà alguna sorpresa que el cantautor no desvelarà fins el final.

Cal recordar que aquesta és la primera actuació al Gran Teatre de la seua ciutat des de l’any 2005, quan actuà en la gira de presentació del disc conjunt amb Lluís Llach, Que no s’apague la llum (Propaganda pel fet!, 2005). I la primera data valenciana d’una gira que l’ha dut fins ara a Barcelona, Lleida o Manresa, entre d’altres, i que tindrà continuació a Palma, Petra, Girona, Vila-real o Alcoi. Al mes de desembre, fins i tot, hi haurà una mini-gira pel País Basc.

(Nota de premsa de Propaganda pel fet!)

XAVI SARRIÀ: "CAL TRENCAR AMB EL PESSIMISME CRÒNIC"

2011-11-09T03:37:00.000-08:00

Avui us deixe amb una entrevista que li férem al cantant i un dels caps més visibles d'Obrint Pas, Xavi Sarrià, per a la revista l'Illa d'Edicions Bromera. Es tracta d'un número especial que commemorava el 25 aniversari de l'editorial. En aquest enllaç teniu l'entrevista (pàgina 13) i la resta de continguts de la revista. En la conversa parlem un poc de l'acollida del darrer llibre-disc d'Obrint Pas, Coratge, i, com es pot deduir del titular, d'alguna cosa més. Un discurs engrescador.

PÍNDOLES: DEBAT, PLURALITAT, BERLUSCONI, DEBACLE FINANCERA VALENCIANA, VOTAR O NO VOTAR

2011-11-08T03:45:00.000-08:00

Per a l'equitat. Del debat d'ahir a la nit entre Rajoy i Rubalcaba segurament ja s'ha dit tot. Però el resum més equilibrat és que el candidat socialista necessitava que passara alguna cosa, que el líder del PP caiguera en algun parany irresoluble, que cometera errades visibles i decisives. No va ser així perquè Rajoy va resistir i, en alguns passatges, administrà amb eficàcia les nombroses contradiccions del PSOE. Va guanyar Rajoy, per tant, fins i tot admetent que Rubalcaba va ser formalment millor. Dit això: passe el que passe, en els altars dels mites socialistes haurien de reservar un lloc de privilegi a Rubalcaba pel valor i el coratge de carregar-se a la gepa una campanya que saps que acabarà en l'escorxador. O té un concepte sobrehumà de si mateix.

Contra les aparences. Amb raó, les formacions minoritàries van criticar la composició bipartidista d'un debat concebut com un espectacle televisiu i no com una expressió democràtica de la pluralitat política (i nacional) de l'Estat. Però que no passen pena: si hi ha alguna repercussió electoral del face to face d'anit, vist el nivell desplegat, l'empat tècnic i l'odiós (per tangible) "i tu més i molt més", serà en benefici dels que no hi eren.

Contra la caspa. Els antics aduladors i comares de Silvio Berlusconi tenen ara relativament fàcil fer baixar l'antic ídol del pedestal. Però quan els llibres d'història aborden aquest període s'hauran de preguntar per què milions d'italians compraren aquella cabra. La fascinació per l'empresari d'èxit explica en part el fenomen. Però quan el compraren l'espantall ja era un individu patètic, vomitiu, de comèdia bufa. Potser funcionà l'encanteri perquè representava l'aspiració masculina d'estar podrit de diners, tindre poder i follar-se a les velines. I a què aspiraven les dones que el votaven? Què en pensaven de tot això?

Contra l'oblit. Mancava el darrer episodi del forat negre del Banc de València per acabar de tindre el mapa complet del desastre financer valencià. I val que mirar al passat no ens alimentarà ni ens solucionarà la debacle, però hem de tindre clar, per no repetir la història, quins han estat els màxims culpables. Amb nom i cognoms. Eduardo Zaplana, Francisco Camps, José Luis Olivas i Gerardo Camps. El Partit Popular valencià. Perquè abusaren de la mamella per raons polítiques i perquè ho veien vindre des de fa anys. Per això. Sense oblidar les complicitats polítiques, empresarials i socials d'uns i d'altres. Els càstigs divins no existeixen: tenim el que hem decidit tindre.

Per a engrescar-se. Aquest viatge costarà molt anar a votar. Moltíssim. Però al Facebook vaig trobar una reflexió que em va servir de motivació, algú que confessava que aniria a votar sí o sí perquè el sacrifici del seu iaio perquè nosaltres gaudírem d'aquesta democràcia (tot i que siga bastarda) no fóra estèril. Comptat i debatut, em sembla, malgrat el seu component sentimental, l'argument més poderós que he escoltat aquests dies per moure el cul el 20-N.

ARTHUR CARAVAN S'HAN FET GRANS: 'ATLES ENHARMÒNIC'

2011-11-07T02:03:00.000-08:00

Potser el seu primer disc, de títol homònim, no tingué el ressò que mereixia, però els alcoians Arthur Caravan contribuïren a la decisiva diversificació estilística de l'escena valenciana i, per què no dir-ho, a augmentar el llistó de qualitat. Per això alguns esperàvem amb autèntica expectació per on anirien els trets en el seu segon treball, batejat amb el suggeridor nom d'Atles enharmònic (2011), per l'esperança trufada de convicció que anava a passar alguna cosa gran.

Prova del segon disc superada. De molt llarg. És possible que aquest segon disc haja perdut una mica de la màgia del primer, un àlbum estrany, de portes obertes, amb visites musicals i textuals enigmàtiques, però una mica irregular. Però ara, suposant que això siga cert, que s'ha perdut una mica de capacitat de sorpresa, hi ha més precisió en el discurs, com si el grup haguera trobat el camí després de les proves i experiments. I una major contundència, no sols per l'aposta de guitarres més esmolades, sinó també perquè el conjunt de l'àlbum té una major concreció, els temes més arrodonits i els arranjaments més acoblats a la pell de les cançons.

Un disc que remet a l'slowcore de Polar i Low (l'enorme Balada d'indios i comboixos), a les pujades i baixades d'energia de Mogwai (L'interval del diable), a un fum de referències encreuades, totes bones (L'harmonia de les esferes), a l'èpica d'Arcade Fire (Vents), a Los Planetas més inquiets (El dia de tots sants), a no se sap quines (glorioses) hòsties quan visiten el seu camarada i compatriota Hugo Mas en la fantàstica Cançó de l'alba. A ells mateixos en Himne a l'alegria o Somnis amb música perfecta, amb les petges del primer disc presents. Sense oblidar l'infecciós i canònic primer tall que l'obri, Majors i menors. Un disc sense llacunes, sense minuts de rebuig, que acaba en alt amb la gojosa El bon dia.

Els Arthur Caravan s'han fet grans. En el sentit de maduresa i en el d'amplitud i abast de la seua proposta, colpidor quan troben una veu pròpia i eficaç quan reelaboren discursos musicals més o menys familiars per donar-los un gir amb marca de fàbrica. Un disc que guanya a cada reproducció, que els hauria de posar en el mapa de la independència estatal (com ha passat amb Senior i el Cor Brutal) i que té l'aroma de les gravacions perdurables. El podeu escoltar íntegrament i obtenir més informació de primera mà ací mateix.

TURISME EN TOTS SANTS

2011-11-06T04:09:00.000-08:00

L’àrea de turisme de Xàtiva va donar a conèixer dijous les dades de visitants corresponents al pont de Tots els Sants. Les xifres són objectivament bones, sobretot tenint en compte que la previsió meteorològica convidava a no eixir de casa: entre dissabte i dimarts, 1685 persones visitaren el Castell de la ciutat. I més significatiu encara, perquè sovint els turistes van directes al Castell i ignoren la resta d’atractius xativins: 1102 visitants passaren per l’oficina d’informació turística. Hom podria pensar que són números modestos, que ho són encara, però podem comparar-los amb una altra ciutat referent del turisme patrimonial i d’interior com ara Morella. La ciutat d’Els Ports, per aquestes mateixes dates, tingué 1637 visites al seu castell, mentre que a l’oficina de turisme acudiren 885 persones, segons la premsa castellonenca.

L’estadística i la comparativa conviden a l’optimisme: Morella porta molt més temps explorant les seues possibilitats turístiques. Però també és cert que mentre que Xàtiva és una ciutat molt accessible i comunicada, i molt propera a pols d’atracció turística com València o Gandia, la vila castellonenca està molt més aïllada.

Altrament, l’anàlisi de la procedència dels visitants continua revelant importants llacunes: les visites a Xàtiva continuen procedint molt majoritàriament del País Valencià. El turisme d’unes altres comunitats, amb l’excepció de Catalunya (encara podria ser millor si s’explotaren alguns actius culturals), és testimonial. Com també ho és el flux de visitants estrangers: una excursió italiana i un grapat d’erasmus dels que ja viuen a València no és una gran dada. Aquells dies vaig estar un parell de vegades a la capital del Túria i l’afluència d’estrangers era més que considerable. ¿Per què continua fóra dels paquets turístics que un percentatge d’aquests visitants es desvie cap a Xàtiva? Perquè les velles deficiències en matèria d’oferta gastronòmica que podien ser un llast s’han corregit. Podem fer balanços triomfalistes basant-nos en el degoteig anual de turistes, en lleu augment gràcies al boca orella, o preguntar-nos què no s’ha fet encara per veure en la Plaça del Mercat o de la Seu legions de turistes orientals carregats de fullets i càmeres. Sent realistes, el turisme mai no ens traurà de pobres. Però seria de gran ajuda.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 05-11-2011)

Foto: Portal de Xàtiva

L'ELECCIÓ DE LES NOSTRES VIDES

2011-11-04T01:41:00.000-07:00

Ja ha començat la campanya electoral de les Eleccions Generals. I en la columna quinzenal d'Avui-El Punt, que teniu ací mateix, parlem un poc de la transcendència dels comicis, segurament els més importants des de l'arribada de la democràcia (d'ací la foto vintage). Una visió general amb pronòstic inclós. No era difícil, ja sabeu. Més endavant farem la lectura valenciana. Podeu dir la vostra amb tota llibertat.

PERDUT EN LA INSUBORNABLE POÈTICA DE TERRENCE MALICK

2011-11-02T01:44:00.000-07:00

Amb el director nord-americà Terrence Malick i la seua extremada voluntat de convertir cada segon de les seues pel·lícules en petita obra d'art visual, més entroncada amb una particular poètica que amb la narrativa fílmica, per molt experimental que siga, he estat capaç de viatjar a sensacions inèdites, moments de fascinació hipnòtica que cap altre director de cinema ha estat capaç de proporcionar.

Em va passar sobretot amb les primeres pel·lícules de la seua reduïda i exquisida filmografia, Badlands (Males terres, 1973), Days of heaven (Dies de cel, 1978) i The thin red line (La prima línia roja, 1998). Amb The New World (El Nou Món, 2005), tanmateix, part de la màgia es va esvair en tant que les renúncies a una narrativitat convencional i la seua substitució per una superposició d'imatges agradoses i frases d'infinita transcendència no eximeix de posar sobre el tauler les cartes. Algunes cartes, almenys. Ni tan sols un creador de talent sobrenatural com Malick és capaç de capta l'atenció de l'espectador durant 120 minuts o més sense, almenys, fer-lo entrar d'alguna forma en la narració. Perquè, a la seua manera, hi ha una història, no hi ha una renúncia absoluta a ella. Hi ha, per tant, una lectura global a fer-hi.

Tota aquesta llarga introducció ve al cas de la seus darrera pel·lícula. Els primers trenta o quaranta minuts de The tree of life (L'arbre de la vida, 2011), són absolutament encisadors, hipnòtics. Intueixes que, darrere de cada bellíssima seqüència, de cada plànol perfecte, planificat fins l'extenuació, de cada frase, hi ha un discurs, un pols a l'espectador. El sentit de la vida? L'existència de Déu? La lluita entre naturalesa i divinitat? Aleshores vas entrant en una història contada amb la sintaxi dislocada i inaprehensible però que va deixant peces. Una família dels anys 50 al sud dels Estats Units. Tres germans. Un pare autoritari i melòman. Una mare creient. La mort.

T'emociona fins a la médula pensar que a través de la trajectòria d'aquests personatges Mallick va a respondre't a les preguntes llançades al principi. A la seua manera. I com que ja has vist almenys una dotzena d'imatges inesborrables (posem per cas, l'eixida nadant cap a la llum d'un dels fills, amb la seua habitació inundada; una seqüència que encadena amb el moment del part: una cosa sobrenatural) creus que hi haurà algun moment on entrarem en farina. I la farina, que ja saps que serà sense refinar, es converteix en una interminable descripció d'un moment puntual de la infantesa i el trànsit a la pubertat dels germans. Allò que s'ha vist mil vegades però, això sí, contat amb una sensibilitat i una admirable capacitat de generar imatges enlluernadores. Però la narració avança a pas de puça. I et remous en la cadira. I la bellesa de les imatges ja no t'arriba igual perquè no hi ha text que suporte una concatenació infinita de metàfores. Una sensació que s'acosta perillosament al tedi.

I el pitjor està per vindre, quan en la part final la insondable poètica de Malick comença a semblar-te cursi, com de fragment d'anunci intel·lectualitzat (plànols inacabables de mans, mirades perdudes, esguards encreuats en èxtasi col·lectiu...). I per la lectura entre línies esbrines una idea, un concepte, que et posa els pèls de punta: els retrets de la primera part al Déu inaprehensible, absent i arbitrari, es converteixen en comprensió i en assumpció de l'ordre diví, cosmològic, una tesi que malbarata un valuós missatge latent d'amor universal.

Pregues als déus pagans que no siga això, que no ho has entés bé. I, desconcertat, revises i li fas mil voltes a el que has vist, donant les gràcies per allò miraculós que ha retingut la teua retina i maleint el dia que et perderes com un xiquet en una fira en la insubornable poètica del geni, la nit de Tots Sants en què no fores capaç de decodificar la immensitat del mar. I penses, perquè no pot ser d'una altra manera, que la teua ment no està a l'altura del seu talent. Perquè açò té tota la traça de ser l'obra artística definitiva sobre l'essència humana. El que passa és que no has estat capaç de penetrar en la corfa de la proposta. I per això t'has acabat avorrint. Ha de ser això.

617.300

2011-10-31T01:35:00.000-07:00

L’esgarrifosa xifra d’allà dalt és el número d’aturats valencians segons les dades de l’Enquesta de Població Activa (EPA). Tristíssim rècord absolut. Com hem arribat ací? Com és possible? Trobe que tothom té clara la gènesi: vam viure per sobre de les nostres possibilitats, administracions i particulars. El sistema financer que ara rescatem és en gran part el responsable, en fer circular diners com si caigueren del cel. Però els polítics també ens veneren un món irreal de nou rics. Si vosté té un pis de 120.000 euros, per què no aspirar a un de 300.000? I a un cotxe d’alta gama. I a les vacances amb les que sempre havia somiat. S’alimentaven nous negocis i expectatives. Sense fre. Sense control. Si els gestors de caixes o d’empreses públiques s’atorgaven sous milionaris era perquè a ningú no li importava. Se sabia. Però es veien com a normals anormalitats palmàries. Es posaren el caramel a la boca i ens el lleven a mig xuclar. Milions i milions d’euros soterrats en coses inútils que, això sí, disparen desenes d’activitats diferents. Hi havia per a tot. L’endeudament que ara ens atenalla va començar en aquells moments. No era un món real.

I ara la paraula “austeritat” s’ha convertit en un mantra màgic. És una nova estafa. Tots, ara mateix, treballem i patim perquè no caiga el mateix sistema financer que ens ha nugat la soga al coll. Per això s’han de fer els retalls. Però a cada retallada hi ha algú que perd el treball, alguna empresa que tanca. No hi ha crèdit però perdem capacitat adquisitiva i els ajuntaments, ofegats, tracten de fer caixa. A Xàtiva cau el mite de l’esplendor en la gestió i les promeses de no augmentar impostos. Puja l’IBI mentre el valor de les nostres cases cau. La grua fa l’agost, quina casualitat, i pugen les taxes en un 3%. Diners que no van als comerços o a fer reformes a casa. Van a un pou sense fons. Perquè l’endeutament continua desbocat. No s’ha de saber molta teoria econòmica per esbrinar que, per aquesta via, no hi ha economia que es revitalitze. Mentre els bancs es depuren, els diners fluiran menys encara. Un cercle viciós per a empreses i particulars. Això sí, ara resulta que la culpa és del mercat laboral i de “l’insostenible” estat del benestar. Com no ho havíem vist abans.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 29-10-2011)

SÈRIE 'LARS': SIGFRIDO MARTÍN BEGUÉ

2011-10-28T01:34:00.000-07:00

Avui inaugurem una secció nova i efímera, una mena d'homenatge a un dels projectes editorials més interessants on he tingut l'oportunitat de col·laborar, la revista Lars, Cultura y Ciudad, una edició feta a València d'àmbit estatal i internacional, promoguda per l'arquitecte José María Tomás, dirigida per Joan Dolç amb l'assessorament de Carlos Pérez i la coordinació d'Eva Ferraz, amb un significatiu grapat de signatures valencianes i d'arreu de l'Estat: Álvaro de los Ángeles, Adolf Beltran, Xavier Rubert de Ventós, Joël Mestre, Carlos Garcia-Alix, Joaquín Ferrandis, Anatxu Zabalbeascoa, Mercè Ibarz o Juli Capella, entre d'altres

La publicació, de caire trimestral, partia de l'arquitectura per desbudellar unes altres qüestions relacionades amb la cultura. I desaparegué, esperem que temporalment, fruit de la crisi, com moltes altres coses interessants. Nosaltres anem a recuperar algunes de les entrevistes i reportatges que realitzàrem per aquella publicació i començarem per una entrevista a Sigfrido Martín Begué, arquitecte i artista plàstic conegut per haver estat un dels referents en el camp de les arts de la Movida madrilenya. Amb ell parlàrem, uns pocs anys abans de la seua mort, el gener de 2011, sobre el seu vessant d'escenògraf per a espectacles d'òpera. I també sobre la vida. El text és llarg però trobe que interessant. Servisca també com a homenatge pòstum i una mica retardat.

Las escenografías perdurables de Sigfrido Martín Begué

Sigfrido Martín Begué (Madrid, 1959), arquitecto, pintor, diseñador y escenógrafo, es en sí mismo una intersección de referencias cruzadas, un artista multifacético que eludió volcar su talento en la arquitectura constructiva para derramarlo en multitud de disciplinas en las que, a veces sin perseguirlo, ha alcanzado el privilegio de la perdurabilidad. Es el caso de las escenografías diseñadas para el Maggio Musicale Fiorentino del 91 al 93, las dos versiones de la ópera El Barbero de Sevilla y el ballet Coppélia y que, aún hoy, continúan reponiéndose con una tenacidad a salvo del tiempo.

Casi antes de acabar su licenciatura, en 1985, Sigfrido Martín Begué decidió que lo suyo no sería levantar edificios emblemáticos o tejer puentes imposibles. Más bien, intuía que se dedicaría a la “arquitectura efímera”, como él mismo la define. Una utilización del término que él mismo matiza: “En realidad, todo es efímero, incluso en arquitectura, y con la fauna de alcaldes que pueblan este país, aún más”. Sea como fuere, sus pulsiones artísticas se han encaminado a la creación a través de la pintura, el diseño o la escenografía de pequeños universos arquitectónicos, de espacios cerrados, objetos y lienzos en los que revolotean como mariposas las referencias dispersas y variadas que maneja. En sus cuadros o en sus escenografías, incluso en sus diseños de objetos, se aparecen los fantasmas dadaístas de Marcel Duchamp y el resto de referencias vanguardistas, caso del surrealismo o el pop-art. Pero su obra también bebe de otros mundos: el teatro del absurdo, el expresionismo cinematográfico, entre otras formas de ver el cine, o los maestros del cómic de todas las épocas, desde el Tin Tin de Hergé, del cual diseñó una exposición, a los héroes superlativos de la Marvel, pasando por la escuela valenciana, creadora de personajes como Pumby, de José Sanchis, presentes en la educación sentimental de varias generaciones. “Tengo influencias de todo el cómic, pero del manga, no. Quizá del primer manga de Hokusai”, acota, en referencia al género importado desde Japón, como si se sintiera la necesidad de desmarcarse de una de aquellas modas o corrientes creativas que acaban desvirtuando el objeto original.

La obra de Sigfrido Martín Begué está cruzada además de un sentido del humor oscilante entre la ironía inteligente, inescrutable para miradas yermas, y lo directamente castizo o popular. Y está presente en todas sus creaciones. Con este cóctel, ejecutado con brillantez y una enorme capacidad de atrapar las miradas, no es extraño que sus incursiones en los escenarios teatrales causaran impacto desde el principio. Es el caso de la colaboración en la escenografía y vestuario de La vida es sueño (1982), de José Luis Gómez, en la que Martín Begué colaboró con Eduardo Arroyo para proporcionar un drama de Calderón pasado por la batidora del absurdo begueniano. Tiempo después, en 1993, diseñaría las diez macro-esculturas de Los divinos, escenificado en la Plaza Mayor de Madrid, y que representaba a iconos escogidos de la cultura española: Vicente Escudero, El Cid, Andrés Segovia, Velázquez, Don Quijote, Don Juan, Goya, Federico García Lorca, Picasso, Manuel de Falla y Sancho Panza.

Un poco antes, en 1991, y requerido por el Maggio Musicale Fiorentino, Martín Begué había diseñado la escenografía del ballet Coppélia, coreografiada por el desaparecido Evgheni Polyakov. El montaje tuvo la virtualidad de recuperar el cuento original de Hoffman, El hombre de la arena, adoptando una apariencia futurista y maquinal, entre lo infantil, por lo colorista, y lo perturbador, con bailarines y autómatas compartiendo el mismo espacio. El ballet, luego de Italia, se ha visto en ciudades como Madrid y Burdeos. En su última reposición, el pasado año, en Florencia, los cambios fueron en la dirección de recuperar el espíritu de Hoffman, la parte perversa y adulta oculta bajo el almíbar. “El ballet era un poco ñoño y lo que pretendíamos era hacer una versión más siniestra”, explica. De hecho, sus diseños escenográficos, lejos de caer en lo autocontemplativo, mutan, se alteran en cada reposición. Incluso llega a hacer versiones paralelas, “montajes prácticamente nuevos. Casi como pintar versiones de tus propios cuadros”, aclara. “Me gusta cambiar cosas y me gusta controlar aspectos mejorables, como por ejemplo el de la iluminación. También hay traslados de escenario que provocan cambios. Al principio, Coppélia se representaba en un teatro de dimensiones medias, pero luego pasó al Gran Teatro de la Ópera. Hubo que hacer más trajes y adaptarse al nuevo espacio escénico”. Martín Begué describe el montaje diseñado para el Gran Teatro de Burdeos “como más futurista aún, con máquinas absurdas, a lo Duchamp, y aparatos propios del Doctor Frankenstein. A mí estas cosas de la física recreativa me gustan mucho”. En la esta ciudad, además, el artista determinó una escenografía con el color verde como dominante, una tonalidad que simboliza la mala suerte en los escenarios franceses. “Era una cosa como de fuegos fatuos”, recuerda de su desafío a las irracionales supersticiones teatrales que, como en otras cosas, van por barrios. “En Italia no puedes poner nada violeta y aquí está la estupidez del amarillo, por aquello de la muerte de Molière vestido de ese color. Pero es mentira. En Francia, personas vinculadas a la Comédie-Française me aseguran que el batín era verde”, dice con un punto entre la humorada y la indignación por lo absurdo de determinadas limitaciones cromáticas a la hora de abordar una escenografía. Al menos para un artista cuya concepción del arte le pide una paleta ilimitada.

Pero su reto más complejo fue, probablemente, el diseño en 1994 de las escenografías de dos versiones del Barbero de Sevilla, las de los compositores Paisello, estrenada en 1782, y Rossini, de 1812, en colaboración, respectivamente, con los directores de escena Ugo Gregoretti, italiano, y el madrileño José Carlos Plaza. Dos montajes diferentes para dos visiones diferentes. “El primero, el del Paisello, incidía en una Sevilla patafísica, casi de Lewis Carroll. La de Rossini era más la Sevilla inventada por Hollywood, una recreación de España en technicolor, la misma técnica de filmación que algunos sostenían que podía causar daños en la retina”, explica, sin abandonar la clave irónica. Ambas fueron representadas alternativamente en el Teatro Comunale de Florencia, pero su vida está siendo bastante más prolongada: el año pasado Martín Begué trabajó en la cuarta reposición italiana del Barbero de Sevilla, un montaje que también fue llevado recientemente al Teatro de la Ópera Wielki de Varsovia combinado con un ballet. En un mundo cambiante, también en el terreno del arte, en el que las creaciones con polvo en las espaldas aparecen como anquilosadas, los montajes de Martín Begué siguen vigente para los programadores y espectadores. En el caso de la ópera de Rossini, quizá por esa “improvisación” de la Sevilla del XIX, reciclada a través de la mente del escenógrafo en un universo tangible para el ideario colectivo pese a las alteraciones. “Tiene un poco de teatro del absurdo, pero también hay una parte futurista, también picasiana, con esas faldas flamencas futuristas. Es una mezcla extraña de cosas”. Entre ese mestizaje deliberado, destaca la exhibición de la Giralda a modo de proto-rascacielos, “una imagen divertida que pretendía ser una especie de proyección los rascacielos de Nueva York”, aclara. “Uno mete las cosas que en el fondo le gustan y por eso sale un potaje extraño. Pero funciona. Eso es así”, afirma el artista, como delimitando el territorio. “Yo tuvo mucha suerte en Florencia”, confiesa, “porque no hay muchas oportunidades de intervenir en montajes de esta entidad. Los teatros están bajo mínimos y el mundo berlusconiano”, en referencia a los períodos de gobierno de Silvio Berlusconi, “está acabando con lo único que todavía funcionaba bien en Italia”. En sus palabras hay un deje de melancolía, quizá por las dificultades de trasladar a un escenario una concepción creativa como la suya que, a veces, puede chocar con las intenciones del director de escena. “El único que ha logrado una perfecta fusión con el director de escena es Eduardo Arroyo”, señala, y advierte que “tan peligroso puede ser un pintor haciendo de escenógrafo, como un director de escena”. “En el teatro la cosa es muy compleja”, añade, “nadie está en su sitio y hay un exceso de directores de escena haciendo de escenógrafos y de escenógrafos poniéndose a dirigir. De hecho, cuando estás muy a fondo en el diseño estás dirigiendo, porque marcas hasta las trovatas, los hallazgos escénicos. Incluso te estás adelantando. El diseño de una escenografía puede llevar casi un año, pero cuando empieza a desarrollarse la obra el director de escena aparece en el último mes. En el fondo, estás marcando el terreno”

A pesar de todo, Sigfrido Martín Begué asegura no haber tenido choques creativos con los equipos humanos de sus óperas y ballets. “Jamás he tenido el menor problema. Aunque plantees cosas estrambóticas, si los bailarines o los cantantes entienden la historia y por dónde va todo, lo hacen encantados. Pero a veces puede pasar que no vean las intenciones o que disientan. Los problemas vienen cuando los actores, los cantantes o los bailarines no ven qué sentido tienen los diseños escenográficos. Y a veces tienen razón, porque se ve cada cosa…”. Poco a poco, se ha operado un cambio de plano en la conversación: Martín Begué se desprende de su traje de escenógrafo y adopta la visión de espectador para criticar determinados montajes operísticos en los que se adopta un cambio de época a la hora de plantear la escenografía. “Es muy discutible y más si se hace para tratar de acercar la obra al espectador. También es cierto en que hay veces en que se opera un cambio de época y sale bien, siempre y cuando se aproveche la intención de la obra”. Martín Begué cita algún ejemplo concreto: la representación de Idomeneo, de Mozart, con el suizo Luc Blondie como director de escena. “Fue vergonzoso, con el escenario lleno de papeles de periódico y todos los actores vestidos de pobres. Me remitió a la frase de Rafaela Aparicio: cuando no estoy en portería se le llena la casa de pobres”, apostilla, con sorna. “Para hacer ese tipo de cosas es mejor y mucho más divertido hacer una no-época”, comenta, pero agrega a continuación que también “he visto montajes actualizados maravillosos”, y cita la ópera El caso Makropoulos, de Leos Janácek, exhibida este año en el Teatro Real de Madrid bajo la dirección de Krzysztof Warlikowski. “Está todo tan bien hilado en ella que todo funciona”, resume. En este maremagno, entre la modernidad y la provocación, la necesidad de cocinar lo ya existente, Martín Begué celebra que sus escenografías sigan vivas. “Este año pasado repusieron todas mis escenografías, cuatro montajes en total, y lo que más me gusta de todo es que están vigentes”, dice. Tanto, que no duda en identificar “algún refrito” de escenografías suyas en montajes operísticos recientes, pero omite las concreciones

Pese a sus devaneos con disciplinas supuestamente alejadas de su formación como arquitecto, Sigfrido Martín Begué no ha dejado nunca de estar vinculado a la arquitectura. De 1998 data su “belén de los arquitectos”, como él mismo lo definió, una reinterpretación de edificios emblemáticos de Gehry, Moneo, Rossi, De la Sota, Navarro Baldeweg o Aalto, entre otros, una instalación que expuso en el Paseo de la Castellana y para la que contó, al igual que en Los Divinos, con la colaboración del artista fallero Manolo Martín, una conexión con la fiesta popular valenciana que tiene su miga. Pero también ha diseñado o comisariado exposiciones dedicadas a arquitectos emblemáticos, como Oskar Schelemmer o Le Corbusier, ambas en el Reina Sofía. “He procurado meterme en las exposiciones de cosas que me gustaban y estos arquitectos que citas que han influenciado muchísimo. Lo pasas muy bien con eso, pero cuando acabas estás tan saturado que quieres pasar página. En todo caso, para mí han sido personajes claves”, explica, y argumenta que, en todo caso, la formación arquitectónica ha sido clave para toda una generación. “La arquitectura sirve un poco para todo y no sirve para nada. Yo doy clases y creo que como arquitectos hemos tenido una gran formación en el tema del dibujo que ahora se está perdiendo en las escuelas de bellas artes. Hay una falta de rigor generalizada. Por el contrario, muchos de los pintores de mi generación somos arquitectos y eso se nota en el dominio figurativo. Se trata de una formación que imprime carácter”, rememora. Y añade: “Lo que no he hecho es arquitectura constructiva. Todas las arquitecturas que he hecho eran efímeras”. A veces extremadamente efímeras, como el diseño del monumento de 2001 de la falla Na Jordana, un gigantesco y alegórico Pinocho que, obviamente, cumplió su función primigenia de ser pasto de las llamas. “A veces la memoria es buena y tengo a gala que en Valencia todavía se recuerda ese monumento. De hecho, se trata de la última gran falla hecha de madera. Si algo es bueno, la memoria lo mejora”, sentencia. La relación con la Comunidad Valenciana y su fiesta grande también perdura y Martín Begué será el encargado de diseñar el logotipo del 125 aniversario de la emblemática comisión de Na Jornada, en la que colaboró con el desaparecido Manolo Martín.

"No para de morirse gente que conocía”, dice, como constatando un hecho incómodo pero inevitable. Está Manolo Martín, fallecido en 2005. Pero también Quico Rivas, con el que preparaba una exposición para el Museo Reina Sofía sobre figuración, Los Fantasmas de Madrid. O Clara Sánchez y Carlos Berlanga, sus amigos de la Movida Madrileña, de la que fue miembro de pleno derecho, como referente artístico, y de la que no tiene ninguna intención de renegar. “Es que es lo que viví yo, es mi época y, desde luego, lo pasé muy bien. Siento ahora haber disfrutado mucho, pero es que la memoria mejora las cosas. Fue tremendo. La parte más triste es la desaparición de gente”, comenta, pero agrega a continuación que “hasta en los mundos perfectos aparece la muerte”. Hace una pausa y sentencia, sin imposturas, como alejando a viejos espectros o, mejor, vistiéndolos de coloristas figurantes de una de sus escenografías: “La nostalgia me gusta con limitación, porque si se abusa de ella puede llevar a casos extremos como el nacionalismo. Como estupefaciente que es, yo recomiendo un uso moderado de la nostalgia”.

(Publicat a la revista Lars, arte y ciudad, nº 13, 2008)

EL 'CORATGE' D'OBRINT PAS, A XÀTIVA

2011-10-26T01:08:00.000-07:00

Coratge (Propaganda pel Fet - Bromera, 2011), el darrer i més reeixit treball de la banda de Benimaclet Obrint Pas és, lògicament, un disc. Però també un llibre, un volum amb nombroses col·laboracions d'importants escriptors com ara Manuel Baixauli, Gemma Pasqual, Isabel-Clara Simó, Marc Granell, Raul Zelik, Santiago Alba o Elvira Cambrils. També de rellevants periodistes: David Segarra, David Fernàndez, Pascual Serrano, Laia Altarriba i Vicent Partal. Així mateix, hi trobareu les aportacions de l'advocat August Gil i de companys de viatge musical: Cesk Freixas, Pau Alabajos, Feliu Ventura i Josep Nadal. O de la historiadora Angela Jackson. Sense oblidar la inoblidable i engrescadora cita que obri el llibre, d'Eduardo Galeano. Un volum, a més, d'atractiu disseny, amb les lletres del disc i fotografies de les gires planetàries de la banda.

I en tant que llibre-disc (els membres de la banda Xavi Sarrià i Miquel Gironés també hi diuen la seua), susceptible de ser presentat a un espai de lectura, que és això el que farem demà dijous, dia 27 d'Octubre, a les 20,00 hores, a la Llibreria La Costera de Xàtiva, amb la presència de tres dels membres de la formació, Xavi Sarrià, Miquel Ramos i Robert Fernàndez. Parlarem de la part literària del llibre-disc, una mica també de música, i escoltarem un parell de cançons en format acústic. Mentre esperem l'oportunitat de veure alguna vegada Obrint Pas a Xàtiva en concert, amb la banda i els decibels al complet (em fa el mateix que siga en el plateret volant), almenys podrem parlar i compartir una estona amb ells.

CASSOLA LITERÀRIA: 'ARRÒS A XÀTIVA', LA NOSTRA APORTACIÓ

2011-10-24T01:13:00.000-07:00

Com sabreu, l'amic Francesc Mompó està publicant al seu blog, Uendos, Greixets i Maremortes, els textos de la Cassola Literària celebrada a Xàtiva. Avui és el nostre torn, un text que, davant la inferioritat de condicions respecte dels poetes i poetesses, tan sols pretenia servir de benvinguda i acomiadament als participants (ja que no vaig poder exercir d'amfitrió, tasques que realitzaren uns altres xativins, Toni Cucarella i Toni Martínez) amb un to entre èpic i hedonista. També tenia la intenció de reivindicar del nostre àpat. El podeu llegir ací mateix.

EL DIA DESPRÉS

2011-10-23T01:39:00.000-07:00

És el dia després. A les ones i a les pantalles, al paper quasi vell gestat la jornada anterior, cuegen les emocions, els records i les vísceres. Costa fer-se a les bones notícies que arriben tard a la cita. Costa d’ordenar les idees entre la bilis i l’excés de confitura. Es fa difícil trobar la franja gris que separa els turons blancs i negres sedimentats durant dècades, la sensatesa erosionada per la força de la sang. Al carrer llisca un plugim quasi imperceptible que pregona una tardor tardorenca. I sobre el Castell es forma una boira espessa que es desfà sense atrevir-se a baixar. Dia gris esperançat. Naixen xiquets que potser mai no es despertaran de matí amb la notícia d’una bomba als baixos d’un cotxe o d’un tret al cap. Una nova era, qui sap. Recança i fàstic pel que podia haver-s’hi evitat. Trobe l’assossec en algun article que posa l’accent en la síl·laba tònica i tonificant de l’esperança. Esperança amb memòria.

És el dia després i la vida continua. El diari diu que ha mort Muamar el Gadafi, fins fa quatre dies el nostre gran amic i aliat del gas i la benzina. I que els familiars de les víctimes de l’accident de la Línia 1 del Metro han estat rebuts pel president de la Generalitat. Massa tard, també. Víctimes de segona filera. Les grans fites del dia anterior, tanmateix, no esborren la falç de la crisi. Un amic, un més en la terrible llista, em conta per telèfon la seua angúnia pel futur, l’amenaça d’un possible acomiadament. El neguit pels que van caient i pels que cauran. Mals temps de veritat.

Potser un bon moment per ofegar les penes amb Pep Gimeno Botifarra i els seus nous aliats de terres de l’Ebre, Quico el Célio, El Noi i El Mut de Ferreries, uns paios que construeixen el seu particular corredor mediterrani de les coneixences, dels milers de coses que ens uneixen als nostres cosins d’allà dalt i que ens han estat negades per la miopia i la mala fe. Mirar cap endavant. Viure.

Però viure és també conviure. M’acull a la memòria una família musulmana, molt nombrosa i vestida de forma estricta i inquietant als nostres ulls, que alguns festius visita el parc de baix de casa. En l’última de les visites arreplegaren les perilloses pedres esparses en la zona de jocs que ningú no arreplegava. Una mostra majúscula de civisme. Un exemple d’aquest món indesxifrable i desconcertant.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 22-10-2011)

LA SACRALITZACIÓ DE LES INFRAESTRUCTURES

2011-10-21T01:12:00.000-07:00

Sí, ja ho sé: avui és el dia després d'una fita històrica. Difícil fixar l'atenció en alguna cosa que no siga l'abandonament de les armes d'ETA. Ben mirat, tanmateix, no tinc massa coses a afegir al post d'ací baix, escrit abans de l'anunci. Si de cas, l'alegria trufada de recança pel que havia d'haver succeït molt abans. Això i el profund desconcert de la dreta extrema. Temps hi haurà. Però la vida continua i per a l'article quinzenal d'Avui-El Punt havia fet una cosa sobre el Corredor Mediterrani. I alguna cosa més. De l'anàlisi resta fora una implicació que s'haurà d'analitzar amb cura, el possible canvi del marc de relacions entre País Valencià i Catalunya. Podeu dir la vostra, com sempre.

Foto: Generalitat Valenciana

SOBRE EL FINAL D'ETA I EL NACIONALISME

2011-10-19T05:37:00.000-07:00

Aquest matí li feia algunes voltes a la qüestió de la Conferència de Pau i el previsible final d'ETA quan m'he trobat amb el ponderat article de Toni Marí, al seu blog, on aquest periodista desenvolupa algunes de les idees que volia explicar. Més o menys, puc coincidir-hi. Però hi ha algunes qüestions més que s'han d'analitzar. A més de l'injustificable cost en vides humanes i famílies destrossades, l'existència d'ETA ha estat un càncer per als nacionalismes perifèrics, un marc que ha enterbolit el debat i li ha donat ales i potència al caduc nacionalisme espanyol.

Des de l'òrbita nacionalista i progressista, aquest debat és incòmode i profundament desagradable. Allò plàcid mentalment seria fer emprar els arguments de recurs sobre el conflicte per adaptar-los a una visió conciliadora. No a la violència, és clar. No a la pressió del nacionalisme espanyol. Un conflicte. Dos bàndols. Però el problema és molt més complex: agafant com a pretext la violència del GAL i la dispersió (de dubtosa constitucionalitat) de presos, l'entorn més proper a la banda ha generat el seu circuit de seguretat argumental i moral (de dubtosa moralitat), la seua pròpia victimització.

A la molt recomanable edició del diumenge de Salvados, a La Sexta, sobre el possible final d'ETA, tot això es veu molt diàfan. Mentre que els membres d'Eusko Alkartasuna no tenen cap inconvenient en condemnar els assassinats de la banda, de forma més o menys genèrica, els membres de Bildu procedents de Batasuna tenen bloquejada aquella capacitat. Parlen de "les altres víctimes", de la violència de l'Estat, de les famílies dels presos. Bé. D'alguna forma, és comprensible: sense justificació, quin sentit hauria tingut tot? De què hauria servit tant de sofriment i misèries? Un pes difícil d'assimilar. És molt més tranquil·litzador generar la consciència que ha hagut alguna cosa semblant a una guerra. Però el mal infringit no està equilibrat a la balança.

Això ho obliden i articulen aquest discurs ambigu de sí, però no, però tu més, o tu també. Reconèixer una equivocació tan salvatge i amb conseqüències tan cruels no ha de ser fàcil. Però si no es fa, no es pot culminar el camí. "Han valgut la pena els morts?", li pregunta en aquell programa Jordi Évole a un rector abertzale. Des d'una perspectiva humanista, o tan sols humana, la contestació no pot ser una altra que no. I si estirem del fil llavors entendrem a l'altra part, la de les víctimes de la banda, per molt mediatitzades que estiguen: de què hauran servit els morts si ETA, igualment, aconsegueix els seus objectius? Contrapartides polítiques?

Agafar-nos a les repulsives portades de la premsa conservadora d'aquests dies pot enfortir les nostres conviccions, però hem de fer l'esforç de tindre la visió de conjunt, l'exercici d'abstracció de posar-nos en la pell de la família d'un regidor assassinat d'un tret en el cap. O d'algú que passava per allà, com Irene Villa, i una bomba li destrossà les cames i la vida. Ningú més que ETA, els seus assassinats i el seu absurd trencament de la treva anterior han contribuït a la seua derrota. Deixem-nos de circumloquis: ETA ha plantejat un pols i ha estat derrotada.

Davant d'aquest escenari, no hi un altre camí possible que la dissolució de la banda, sense gaires condicions. Potser una negociació sobre els presos i la garantia que l'Estat no tornarà a entrebancar la presència abertzale a les institucions. No hi ha més marge. Però és una eixida assumible per l'Estat i avantatjosa per l'independentisme basc: sense l'ombra feixuga de la banda i el terrorisme, Batasuna guanyarà suport social, el debat cobrarà una altra dimensió, hauran canviat moltes coses. Perviurà la pressió espanyolista, la criminalització independentista i l'enfrontament, però en unes altres condicions. Per als bascos i també per a catalans o gallecs. I la qüestió bàsica i cabdal: no hi haurà morts.

Si l'anomenada Conferència de Pau és un pas en aquella direcció, una estació necessària per a una decisió ja adoptada, benvinguda siga l'escenificació. I que bramen. Però la il·lusió que ETA no ha estat derrotada no es pot perllongar per més temps. ETA s'ha de dissoldre. I quan ho faça es podrà parlar dels presos. I de les seues famílies, les que fan milers de quilòmetres per veure els fills o els germans. I es podrà traslladar la confrontació política a l'àmbit que mai no hauria d'haver abandonat. I seria un gran pas que, a més de dissoldre's, demanara perdó a les víctimes.

'THE WHOLE LOVE': WILCO TANCA EL DEBAT

2011-10-18T03:51:00.000-07:00

Sols una ment tan fèrtil però sinuosa com la de Jeff Tweedy, el líder absolut de Wilco, podia convertir una banda que havia obert nous camins per al rock americà d'arrels amb discos suprems com ara Yankee Hotel Foxtrot (2002) i A Ghost Is Born (2004), en una formació a l'ús que va esborrar qualsevol astre d'inquietud i recerca en els seus dos àlbums posteriors, el correcte Sky, blue Sky (2007) i, sobretot, l'insípid Wilco, The Album (2009).

A les entrevistes d'aquell període, Tweedy assumia carregat de raons la involució. I fins i tot l'indestructible i poderós directe de la banda es ressentia per l'obligada atenció en les actuacions a un cançoner rutinari i poc substanciós, com es va poder comprovar en l'edició del Primavera Sound de 2010, problemes de so a banda i salvant glorioses excepcions com l'enorme Impossible Germany. Sols els més fans podien obviar el debat. Wilco mai no havia estat una banda experimental, això és cert, però s'havia convertit per refer els cànons en una de les millors agrupacions musicals del planeta.

The Whole Love (2011) tanca, de moment, aquell debat. El nou disc de la banda de Chicago no és el millor de la seua trajectòria, però frega l'excel·lència de les seues gravacions d'inicis de la dècada passada. I tampoc no és el millor del que portem d'any en la divisió americana, perquè no arriba ni de bon tros a l'emoció i la densitat desplegada pels Fleet Foxes i el seu inabastable Helplessness blues (2011). Però recupera bona part d'aquell encant, la capacitat de penetrar amb eficàcia i bon gust en registres com el del rock o el folk tot i afegint l'esperit discretament exploratori.

L'inici electrònic i orquestral d'Art of Almost i el final desbocat del guitarrista Nels Cline n'és una mostra. I Might és més convencional, però és un gojós tema pop, com també l'agitada Dawned on Me. Mentre, Sunloathe genera climes i textures més complexes que la banda havia abandonat, uns rèdits repetits a Black Moon i el seu acompanyament de cordes. Pujades d'intensitat que faciliten que cançons relativament estàndard com Born alone, Open mind, Standing o Rising Red Lung s'escolten de forma receptiva i agradosa, com una part de la proposta, no com el nus de la mateixa.

I deixem clar que la capacitat melòdica de Tweedy mai no ha estat en perill, però les cançons transmeten i et transporten, com la que dóna nom al disc, The Whole Love, amb línies de guitarra que remeten, segurament, als Lloyd Cole and The Commotions del magnífic Rattlesnakes (1984). Fins arribar als dotze minuts (!) plàcids i colpidors de One sunday morning. Ací una grandíssima banda. Ací un fan reconciliat. Debat parcialment tancat: el seu millor disc està per vindre? Em negue a descartar-ho. Fa uns mesos no haguera apostat.

HAN REBENTAT LA CAIXA

2011-10-17T00:49:00.000-07:00

Diuen els sondejos que la societat rep amb disciplina estoica el festival de retalls anunciat. Actua el pànic que ens han infectat –o això o el caos– i també el compromís cínic (i preelectoral) d’uns i d’altres que la tisora no afectarà els serveis bàsics. Cabotada, doncs. Que agafen el deute per les banyes, que eliminen allò que no siga essencial i que facen fluir el crèdit per veure si en compte de brots verds ix una planta. Però això que no van a tocar la sanitat ni l’educació ja sabem que és una entelèquia: fins i tot abans de les eleccions se’ns ha dit que al País Valencià hi haurà 260 llits hospitalaris menys i que sis dels hospitals previstos, entre ells el d’Ontinyent, els hauran de veure els pacients en forma de maqueta.

Els propagandistes adverteixen que l’estat del benestar “no és viable”, que aquest concepte suposa la part del lleó pressupostari i que la resta és “la xocolata del lloro”. Però és que, com deia algú, el lloro menja molta xocolata. Els serveis socials xuclen molts recursos, però també les despeses sumptuàries en circ sense pa, els grans esdeveniments o els contenidors inviables i impossibles de mantindre. O les estructures muntades per les administracions per col·locar familiars i amics. O coneguts i saludats amb carnet. Hi ha qui treballa, però també qui no se’l veu per l’oficina i rep el sou tots els mesos. També xuclen empreses de l’entorn creades expressament per ser amamantades per l’administració. O siga, amb client únic. I també hi ha la complida xarxa de fundacions, empreses públiques i organismes on troben ocupació fornades senceres de polítics professionals que no han treballat en sa vida en el sector privat. Canongies a canvi de fidelitat eterna al polític subministrador. El saqueig de la cosa pública. Mireu l’escàndol d’Emarsa, a diari en la premsa.

O el nostre melic: ja estàvem en crisi quan l’Ajuntament de Xàtiva es va gastar 80.000 euros en la inauguració de la elefantiàsica Ciutat de l’Esport. I ja tenien problemes per cobrar els proveïdors quan Raphael actuà en la Fira per 65.000 eurassos que rebé abans de xafar l’escenari el dia abans de la Cloenda. Estem parlant del que ha fet el PP ací a casa. I són de la tribu que diu que ens salvarà a partir del 20-N. Serà als seus: dels alts càrrecs de Generalitat eliminats amb bombo i plateret no hi ha ningú que estiga en l’atur. Ni en l’empresa privada. O siga.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 16-10-2011)

Foto, Comarcàlia: Inauguració de la maqueta de l'hospital que no era farà a Ontinyent.

EL "REGAL" DELS PRÒXIMS NADALS

2011-10-14T04:57:00.000-07:00

LA SENDA VALENTA DE SENIOR I EL COR BRUTAL

2011-10-13T03:20:00.000-07:00

En el número del suplement Quadern que es publica hui parlem del nou disc de Senior i el Cor Brutal, l'esplèndid Gran (La CasaCalba / Malatesta, 2011), un treball de confirmació, d'exploració i de ratificació d'un personal creador de l'escena valenciana, rock americà en valencià d'alt voltatge i densitat. Ací mateix teniu l'enllaç al contingut en pdf amb la complida ressenya de Senior i uns altres temes i articles d'interés.

I ací podeu escoltar el disc, un treball francament Gran.

PÍNDOLES: ELECCIONS, TVE, INDIGNATS, VOLTORS, BLACKBERRY

2011-10-12T00:50:00.000-07:00

Per anar a votar. Les del 20-N són unes eleccions peculiars: les guanyaran uns senyors que no ens convé que guanyen i les perdran uns altres que mereixen perdre-les. És, amb tots els ets i els uts dels partits minoritaris, que els tenen, l'oportunitat de les minories. S'ha d'anar a votar. Però també fa l'efecte que, passe el que passe, s'obri una nova fase política i social on el protagonisme del carrer i les xarxes socials serà decisiu. A partir del 21 de novembre, tot serà diferent. El silenci de Rajoy és el preludi de la tempesta perfecta.

Per a l'esperança. Perquè, de fet, l'extensió de les protestes dels indignats a indrets com a Nova York és un símptoma d'aquell canvi d'escenari. El repte: aconseguir la complicitat de la societat no conscienciada perquè no caiga en les urpes dels populistes. O pitjor. La pregunta és: això com es fa? Com es manté l'equilibri entre radicalitat i eficàcia?

Contra el sectarisme. Un assessor digital de segona filera del PP, amb trinxera a les Corts Valencianes, augurava en el Twitter que el futur professional de la presentadora de TVE Ana Pastor estaria en Canal Sur després del 20-N. L'anècdota il·lustra perfectament la manera sectària d'entendre aquesta gent la televisió pública i avança la futura l'ocupació de l'ens per part de les tropes nacionals. Però el pitjor és que ja s'ha projectat una injustificable ombra sobre la professionalitat de la periodista.

Contra els voltors. Desapareixen a un parc dos germanets, de dos i sis anys. Un cas francament paorós, impactant, amb possibles lluites familiars i misèries diverses. O no. Tant se val. Els voltors baixen del cel i a les redaccions de televisions i publicacions diverses desbudellen els fets amb insània. Fàstic. Angúnia. L'espectacle del detritus servit a l'hora de sopar. La doble desgràcia.

Per a homenatges involuntaris. Quines coses: pocs dies després de la mort d'Steve Jobs, fundador d'Apple i impulsor, entre d'altres, de l'Iphon, el seu màxim competidor en el segment de la telefonia mòbil, Blackberry, registra un parell de dies (i pujant) de caiguda en el servei. No se li pot fer un millor homenatge al desaparegut Jobs. Els usuaris de Blackberry també estem de dol: per no haver comprat l'Iphon.