OBJECTIU 2015: ¿DE QUÈ PARLEM?

Foto: Ara.Cat

Diverses circumstàncies han impulsat el debat sobre les properes eleccions autonòmiques al País Valencià i les combinacions per forçar un canvi progressista a la Generalitat. Fotos dels líders de PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida, paral·leles a les litúrgies del PP clamant per terra, mar i aire contra el tripartit. En la columna quinzenal a l'edició digital d'El Punt-Avui parlem d'això. ¿És massa d'hora per parlar d'acords? ¿És convenient? Passeu i llegiu. I opineu, és clar.

EL BON ANY DE LA MÚSICA

Portada de Manuel Boix

Aquesta nit se celebra al Teatre Micalet el lliurament dels Premis Ovidi Montllor a les propostes musicals en valencià. Al Quadern d'aquesta setmana, fem repàs al curs a través de les nominacions i parlem del premi a la trajectòria que enguany arreplegaran els mítics Al Tall. Un dia gran de la música.

RESIDUS

Juntament amb la certesa de la mort, una de les poques coses que podem afirmar amb rotunditat en aquest marc tan imprevisible és que, de forma independent a l’evolució de la crisi, la humanitat va a continuar generant de forma diària i inexorable milions de tones de residus de tot tipus. I el tema, lluny d’estar resolt, amenaça amb ofegar-nos algun dia entre deixalles tòxiques, orgàniques, reciclables i irreductibles. El bosc dels problemes fa que no parem atenció a la bomba de fem. Però la manera en què s’ha abordat el tema dels residus en les nostres comarques és simptomàtic de la dificultat de trobar solucions raonables a una situació d’emergència.

L’amalgama d’interessos econòmics i polítics creuats, i la dificultat de trobar emplaçaments acceptats pels destinataris, expliquen el merder, mai millor dit. L’alternativa d’habilitar grans plantes de tractament que gestionen els residus de zones àmplies és del grat de les empreses perquè el volum assegura la rendibilitat. I als partits els trau part dels maldecaps en allunyar el problema de la majoria de zones implicades i concentrar-lo en una. Això és el que passa amb el projecte que afecta a Llanera de Ranes. Potser a la comarca afectada, o siga La Costera, algú es mobilitze (encara ho fa), però la resta respiren alleujats. I malgrat els esforços de la plataforma en contra de l’abocador, els tira i arronsa polítics per les tarifes i el control i el dubte raonable que l’abocador puga afectar els aqüífers del Caroig, la planta està beneïda.

No és la millor solució, però, malauradament, projectes alternatius de comarcalització de la gestió, com ara el Pla de Minimització impulsat des de la Mancomunitat de La Vall d’Albaida, han fet aigües. La idea era excel·lent: la comarca s’encarregava de gestionar els seus residus de forma més localitzada i eficaç: menys quantitat, menys desplaçaments, dimensions més manejables. Però, ai las, a l’hora de concretar la ubicació, passà el de sempre però en xicotet: jo sí, però el poble no vol, jo no, millor aquell, a mi no em mires. La planta comarcal no es construí i, atés l’evidència, el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) ha desestimat el projecte de gestió integrada a la Vall d’Albaida. Per tant, serà el consorci que gestione els residus de la comarca. ¿Conclusió?: Vosaltres mateixos.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 26-06-2012)

QUE VE L'UNIPARTIT!!!

"Bona vesprada, agrair als mitjans de comunicació que s'heu aplegat ací per transmetre un missatge d'especial importància per a la ciutadania. Els valencians i valencianes han de saber que ens enfrontem a un moment especialment delicat. Com saben, en un temps hi haurà eleccions. I entre els possibles resultats un que afecta especialment el nostre poble: la possibilitat que aquesta terra que ens estimem tant torne a ser governada per l'unipartit.


La cosa és seriosa. No sols parlem dels mateixos governants que han posat les bases d'un monocultiu econòmic balafiador i destructor de la prosperitat. Amb l'unipartit, el nostre país s'ha convertit en un referent de la corrupció generalitzada. Desenes d'alts càrrecs estan imputats o apareixen en delicats sumaris de corrupció. No és causalitat que, precisament ací, l'acumulació d'un monstruós deute absolutament estèril ens haja posat al capdavant de l'estat en insolvència. La nostra credibilitat com a autonomia està sota mínims. Som una comunitat vigilada i intervinguda d'un estat vigilat i intervingut. Tot un rècord.


Parlem del mateix unipartit que ha convertit l'administració en una agència de col·locació gegant per als seus, qui ha liquidat qualsevol autonomia financera i ha supeditat tots els interessos valencians en matèria política, estatutària, social o d'infraestructures als designis del poder central, a les seues necessitats polítiques de cada moment, convertint-nos en una sucursal pobre d'una altra comunitat, en una pedania, en un centre de vacances d'altres amb salaris baixos i nul·les perspectives per als nostres. De les xifres d'atur en la banda alta de l'Estat. El govern que ha insultat les víctimes del Metro, ha perseguit els estudiants i continua insistint en una combinació letal entre la política de bufar en caldo gelat dels anys anteriors amb insuportables retalls en els serveis públics. El govern de l'aeroport buit "del iaio". 


És el mateix unipartit que ha trepitjat a quatre potes les nostres senyes d'identitat, expulsant el valencià dels mitjans de comunicació públics i privats, del discurs polític, limitant-lo a un incòmode rastre del qual, a més, s'ha de demanar perdó. I ara, també pretenen esborrar els avanços de la nostra llengua en l'escola pública. No es creuen les senyes d'identitat: les manipulen a consciència, quan la circumstància electoral ho demana. Com s'emboliquen en la senyera quan les enquestes comencen a preocupar-los és un símptoma més de la seua mediocritat extrema. De la seua mala fe.


Seria molt llarg detallar tots els perills a què ens veiem abocats. Però aquesta és la realitat. L'unipartit és una amenaça seriosa, real. Una malaltia endèmica i mortal per al nostra país. La ciutadania ha de saber-ho. Moltes gràcies".

INTRODUCCIÓ AL VERTIGEN

L'estiu debuta sense variacions rellevants de temperatura. Futbol apàtrida en la butaca d'un hospital, quan la vida abeura d'un joc cronològic previsible. I algú, ubicat al centre del tauler, fa la vetlla i reparteix les fitxes mentre el rellotge marca les hores de baix cap a dalt, apressant els ànims, modulant pensaments calbs, estèrils. La festa acabà prou abans del migdia, quan els diaris tocaven a mort. L'erm de les paraules absurdes, sense relat. O amb un relat escrit amb ploma estilogràfica d'or i diamants. Els peixos d'Erri de Luca i uns versos casolans vénen al rescat. 


A la televisió, el foc escalfa un goig obstinat, de zombis lluents i bronzejats. Orgullosos, aliens a la matança. És millor així. Res no té sentit més enllà del quilòmetre zero dels afectes, la certesa de les coses que caminen en línia recta. No cal entendre molta cosa més. No hi ha habitació del pànic. Seure quan toca. I caminar quan sona la música. La llum ens desperta. Al mirall hi ha algú que fa un somriure lleu, pertinent. Apaga la cigarreta en l'ull dret del matí. I continua.

QUINA 'FESTETA' AQUELLA AL POBLE VELL DE BENEIXIDA

Veurem si sóc capaç d'explicar-ho: al projecte  cinematogràfic Arròs movie de Compartir dóna gustet li mancava organitzar una mena de rave per concloure el rodatge amb una escena final que no va ser possible rodar en la localització prevista. I per dur-ho a terme, han organitzat una festa al Poble Vell de Beneixida (sensacional ubicació, dit siga de pas) on hi haurà (atenció):

una ruta històrica, amb activitats per als menuts (els pares ho agraïm), una mascletà "implosiva" (o alguna cosa semblant), una degustació de paelles (valenciana, vegetariana i de Concentaina, intrigat em té aquesta darrera), una actuació vespertina de Pep Gimeno Botifarra, Hèctor Arnau i Toni de l'Hostal (cartellàs), prèvia al rodatge de l'escena, una torrada (per recuperar forces) amb música en directe, uns correfocs, la corresponent i irrenunciable foguera de Sant Joan i, fins la matinada del dia següent, música amb un cartell de digeis engrescador: Òscar Briz, Pelandruska, Biano (Orxata Sound System), Dj Piu (Arthur Caravan), Xutas Dj's, Puntxa, Ainz i alguns més.

L'esdeveniment galàctic serà aquest cap de setmana, dies 23 i 24 de juny. I jo no m'ho perdria o tindreu que suportar fins el final dels dies que els vostres amics, familiars i coneguts us passen per la cara allò de "Quina festeta aquella al Poble Vell de Beneixida...". Preus populars. Afegir que en l'organització (ho teniu al cartell, però s'ha d'explicitar), participen Las Remedios cooperativa de projectes culturals i Banusaidi, Associació Cultural de Beneixida.Teniu tota la informació a la web de la trobada.

ESTEM FOTUTS (I DOS: QUI PUGA QUE ARREE))

De les eleccions d'ahir a Grècia manca per saber la lletra menuda, la confirmació que, efectivament, en el triomf de Nova Democràcia ha tingut pes el factor generacional, la por inoculada (i efectiva, i tant que sí) en la gent gran. I en la dels entorns rurals. Una tasca magnífica dels plutòcrates de Brussel·les i la premsa europea afí a la causa, que és quasi tota. Saturn devorant als seus fills, una vegada més. Un parell de generacions presents sacrificant dos, tres o quatre de les que vindran. Els mateixos paios que ocultaren els comptes reals i que, juntament amb el Pasok, han estat els responsables d'enfonsar el bressol de la civilització en la misèria, favorits dels creditors. Era tan fàcil adonar-se'n de quins interessos s'estava protegint... La por és lliure. I molt puta.


Una mica de terrorisme informatiu, de desinformació i un simpàtic sistema gràcies al qual el guanyador suma 50 escons a la butxaca, per la cara, han obrat el miracle. Oh, Europa salvada! Què bonic! Que sonen les fanfàrries. Ja hem solucionat fins i tot els problemes d'Espanya... Però, un moment: ¡Dilluns i bon dia i la prima de risc continua disparada! ¡I els interessos del deute de nou pels núvols! ¿No era Grècia, no era Syriza, no eren les eleccions de diumenge? ¿Aleshores? ¿Ei, no havíem quedat amb això? ¿Què passa?


Ara resultarà, és un dir, a saber amb què eixiran ara, que la majoria absoluta de François Hollande és una nova "interferència" en els mercats o que preocupa la volatilitat del cony de la Bernarda. Sort que hi ha el futbol. Una nova dosi en vena i a funcionar. Hi ha per tothom: de segur que l'eliminatòria entre Grècia i Alemanya paralitza el país i es presta a sucoses lectures parapolítiques. Com d'interessants van a posar-se al nostre país les xarxes socials de gent esquerrana atenta a la pantalla, desitjant un triomf de Grècia, del dèbil sobre el fort. Francament, me la pela qui guanye. Veure eufòric pel futbol un país que s'acaba de suïcidar (sí, ja sé que la tesi "responsable" és l'antagònica) no és plat de gust. La partida era una altra. 


Ja vaig avisar que el sobtat fervor per Syriza tenia un component ingenu, de clau ardent. Però escolte, era el que hi havia. Una via d'escapament, un colp de puny a la taula. No ha pogut ser. I tampoc no serà a Espanya. Veient al País Valencià la patètica disputa de galls per esdevenir el referent (??) de Syriza, acusant-se d'haver-los vist primer i xorrades semblants, estem perduts. Hi ha un joc molt curt de mires, molt immediat, molt electoral, en el pitjor dels sentits. I el que ve és seriós: en les enquestes, baixa el PP i no puja el PSOE. Les suposades alternatives haurien d'estar pensant en com ser-ho de veritat, en saber per què Syriza ha estat a punt de la gesta. O passarà com sempre. 


La conclusió és que estem ben fotuts. L'objectiu de reduir-nos a pasta de cendra és cada vegada més a prop. Durant dècades, anem a pagar el deute acumulat i creixent. La gent bona i preparada marxarà, tampoc no sé exactament on. I aquells que restem haurem de buscar-nos la vida en un entorn extremadament hostil. Estem fotuts. I no hi ha horitzó. O és molt preocupant. La idea no és meua: si Alemanya no entén que en l'ascens del nazisme va jugar un paper preponderant la humiliació econòmica i moral per les reparacions de la I Guerra Mundial anem malament. A Grècia i Espanya s'han comés moltes errades, però ningú ha encetat una guerra. Ben al contrari, a la pell de brau sobretot, durant l'època de vins i roses ens hem dedicat a comprar productes motoritzats germànics com si estiguérem bojos. Això, tanmateix, no sembla que va a evitar la humiliació durant un parell de dècades de sous de misèria, precarietat i desmantellament dels serveis bàsics. Un brou imprevisible.


Qui puga que arree. 

PORTAL FOSC

Foto: Blogs Público

Malauradament (odie començar amb aquell adverbi tan negatiu, però les coses són així, què hi farem), el tancament d’una empresa, del que siga, ja no és notícia, ni ací ni enlloc. Però hi ha projectes empresarials que, per la seua vàlua intrínseca, el seu valor afegit, tenen unes connotacions diferents. Fa uns dies ens assabentàvem del tancament d’El Portal Fosc, una iniciativa hostalera del jove cuiner i empresari Jordi Garrido, que ha contribuït a diversificar l’oferta gastronòmica de Xàtiva i complementar els bons restaurants que tenim de cuina tradicional. A Garrido, un cuiner amb una esplèndida projecció, no li mancarà faena. El problema és la pèrdua per a la ciutat d’un jove professional qualificat, un més. I la pèrdua del seu valuós projecte, arrossegat per la crisi i, ara ho explicarem, per un entorn que no ha estat el més adient.

Inserit en els nous corrents de la cuina espanyola i internacional, El Portal Fosc oferia una oferta diferent de slow food, cuina de degustació, de detall, innovadora, amb elaboració i bons productes. I uns preus més que raonables tenint en compte el nodrit equip de cuiners i el servei. Una notícia excel·lent per a una ciutat necessitada d’al·licients i elements d’inserció en la modernitat. Per a funcionar, tanmateix, el projecte necessitava no només visitants externs (atrets per l’oferta, per la ciutat...) sinó també una certa complicitat del públic local. I hem de ser conscients que el consumidor mitjà de Xàtiva i la comarca no està habituat a aquell tipus d’oferta, els gustos majoritaris van més per una cuina més identificable i, també, per una relació qualitat preu diferent. Conscient d’això, El Portal Fosc ha fet conviure l’oferta més sofisticada, per dir-ho així, amb preus i plats adaptats al terreny. No puc dir que haja estat un client assidu, però el restaurant defensava ambdues línies de treball amb solvència. I és una llàstima. Una més.

La crisi econòmica és un factor que ho perverteix tot i no sabem si, en un altre context, el projecte haguera agafat volada. No ho sabrem mai. Com a usuaris, perdem un referent gastronòmic de primer nivell que igualava l’oferta amb la de ciutats importants. Amb el seu comiat, Xàtiva sembla més pobre, menys interessant. Sort que encara ens queden uns quants resistents.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 16-06-2012)

LA VIA SYRIZA

A l'article quinzenal de l'edició digital d'El Punt-Avui parlem de les eleccions gregues i del focus de pànic que s'ha convertit l'esquerrana formació Syriza per als inversors, els buròcrates de Brussel·les, les cancelleries europees i la premsa europea "seriosa", com ho demostra la demagògia i els atacs que està rebent. Prova, en tot cas, que la ciutadania encara té una arma molt poderosa contra el sistema. Podeu dir la vostra, com sempre.

PERIODISME: ¿A QUI L'IMPORTA?

No hi ha treballs més importants que uns altres. Una societat no pot funcionar sense forners, repartidors, vigilants, llanterners, conductors d'autobús, professors o advocats. Ni més ni menys. Però tampoc no pot funcionar sense periodistes. Una societat que pretenga ser democràtica, no. La crisi econòmica adultera el paisatge i iguala les circumstàncies. Els darrers temps, milers de periodistes han estat despatxats. Amb més intensitat, com era previsible, després de la reforma laboral. Els grans grups empresarials, els mitjans i els menuts. Però és un moment on també acomiaden forners, repartidors, vigilants, llanterners i etcètera. I no es nota. No importa. Benvinguts.


Passa que la comunicació, i el periodisme escrit, amb més intensitat, ja estava en crisi abans de la crisi. Internet obria milions de finestres, democratitzava la difusió i l'accés a la informació (així, en brut) i obria escletxes irresolubles. La darrera dècada s'han posat en marxa desenes de fórmules per fer conviure la realitat digital amb la del paper, amb escassos rèdits, fins ara, precaritzant encara més la tasca periodística. Més fronts que cobrir, més immediatesa, més hores, menys sou, menys treball. Les conseqüències, en forma de baixada de la qualitat, són evidents. El gran model d'aquells anys incerts (i d'ara mateix) era el Huffington Post, una plataforma que tardà un lustre en ser rendible... A costa de no pagar el seus bloguers. Sensacional invent que, per descomptat, s'instaura ara en Espanya.


Els acomiadaments i el retall de perspectives començaren abans de la crisi. Alguna gent es va reinventar en el comerç, l'hostaleria o els serveis de comunicació. En la majoria dels casos, en l'ensenyament. Qui va arribar a temps d'aprovar unes oposicions i tindre plaça, encara pot alenar. Els interins, no. Perdone, ¿té vosté vocació d'ensenyant? Mire, no massa, sóc i seré periodista, però faré el que podré. ¿I què fa vosté ací? D'alguna cosa hauré de menjar, ¿no? En cas de no renovació dels interins, molts d'aquells s'enfrontaran a una tercera reinvenció. El capitalisme mola: la de coses que acabes aprenent. I això que fa quatre dies deien que el futur estava en l'especialització. ¿A quin sant li posem l'espelma?


Uns altres valents es llançaren a la xarxa, amb apostes, en la majoria dels casos, molt més que dignes, sabent que els primers anys serien difícils. Plataformes necessàries, valentes, informativament valuoses. Que tampoc no generaven ingressos per a sostenir nòmines, però eren (són, encara) projectes amb voluntat de fer-ho. S'han trobat amb la crisi, amb un mercat publicitari que encara no acaba de creure en Internet i que, a més, està delmat. Després estan els franctiradors, treballant el doble per cobrar la meitat, quan es cobra, amb col·laboracions pagades al nivell dels anys noranta. Gent que fa de tot (o que s'especialitza) lluitadora, que es recicla, que investiga, que cerca nínxols. Estar ben preparat tampoc no es garantia de res. I ara ha de bregar amb els milers de companys que s'han de buscar les garrofes. Inviable.


¿I el periodisme del futur-present? Camí del talla-pega, continguts servits per poca gent, mal escrits, pitjor titulats, facturats pels nouvinguts que cobraran una misèria, en la millor de les nostres tradicions periodístiques (tots ho hem fet i ho estem pagant amb sang). O, en el millor dels casos, servits per bons periodistes que, treballant en quadre, no seran capaços de donar-li nivell i alçada al producte, perquè no és possible entre primeres, segones i terceres versions, xarxes socials, interactuació... Continguts adornats amb anàlisis (gratis) fets per especialistes de torn, o celebrities, que ja tenen el seu treball però necessiten visibilitat. Empreses on els directius cobraran infinitament més que la tropa, a joc amb la resta d'activitats empresarials, no sé per què havíem de ser una excepció. Ostres, ¿a què em sona això?


Els meus companys més optimistes diuen que sempre hi haurà algú que pagarà la qualitat, les coses ben fetes, amb rigor i criteri. Tant de bo. Potser ho haurem de fer nosaltres, unint-nos, col·laborant. Potser a algú li importe encara el periodisme ben fet del signe que siga (no diguem independent, per favor, deixem-nos d'hipocresies), fet sense por. Ja no tinc tan clar que les empreses també hi aposten. El crític Marcos Ordóñez fantasejava fa uns dies amb la possibilitat que, de la mateixa forma que la televisió per cable (de pagament, o siga) està fent ara mateix la millor televisió de la història, la literatura podia seguir camins semblants. ¿Per què no especular amb models així per al periodisme, escrit o audiovisual?


No volia acabar aquesta catilinària de mala hòstia. Hi ha companys que han tirat la tovalla. Molts, estan a punt de fer-ho. Hem de suposar, tanmateix, que encara hi ha un percentatge de la professió que continua pensant i reflexionant en models, que continuaran eixint amb els seus projectes. Però això necessita de la complicitat social, de gent disposada a pagar-ho. Potser a vosté, lector o lectora que no és periodista, li importe poca cosa o crega que Internet en la seua actual configuració abastirà de forma gratuïta i graciable les seues necessitats informatives. Per contra, potser algú crega que encara és necessari, per a la vitalitat democràtica, per a la salut mental de la societat, que hi haja gent que treballe en clau periodística, que ordene i jerarquitze la informació, que la presente amb rigor, precisió i un llenguatge ric i creatiu. Perquè un altre model és fàcil de fer i, a més, no necessita periodistes. Una idea que potser acabe arrasant... Sense voler-ho, hem acabat amb la puta ampolla mig buida. O buida, totalment. ¿A algú l'importa?

'VIDES DESAFINADES' A SAGUNT

La vida útil de les novetats editorials és més aviat minsa i curta. Per això he d'agrair que, mig any llarg després de la publicació de Vides desafinades, encara hi haja persones i col·lectius que ens convoquen a presentar la novel·la. Aquesta setmana, dijous dia 14, a les 20,00 hores, serem a Sagunt, a la Taverna de la Serp (davant del Teatre Romà!) en un acte organitzat per l'Associació Cultural Espai Bloc.


L'encarregat de presentar el llibre, el poeta local Vicent Penya (en la foto), tot un luxe i a qui hem d'agrair que es deixara atracar (pacíficament, això sí) i acceptara fer d'amfitrió amb molts poc de temps de marge. I també hem de donar les gràcies a l'instigador, el periodista Toni Cuquerella, natural de Benigànim i arrelat actualment a Sagunt. Un altre motiu de satisfacció: és la primera vegada que presente un llibre a la capital del Camp de Morvedre (Campdemooorrr, per als amics). 


Ara mateix, capficat en un nou projecte, estic en la fase que el llibre me'l mire una mica des de fora, com si l'haguera escrit una altra persona, incorporant-hi les lectures i sensacions dels lectors. Parlarem d'això i d'alguna cosa més. Ací baix, el cartell, que els ha quedat molt aparent. Esteu convidats.

TREN A MADRID

Viatge a Madrid en un Alvia directe des de Xàtiva. Un dels últims. El dia 17 liquiden el servei. Quina pena. Dues hores i mitja, sense haver de passar per València, que volen entre una migdiada, un poc de lectura i escriure un conte per encàrrec de Francesc Bononad, un boig de la literatura de Tavernes de la Valldigna a qui se li ha ocorregut una idea esbojarrada (Lle3#), una combinació de lectures, recitat i música cobrant una entrada low cost. La meua part de l’invent, un intercanvi amb Rafa Gomar: ell escriu un conte, jo un altre, i sobre els contes respectius fem una versió, reinterpretació... Lluita desigual: Gomar és una bèstia de la narrativa curta. I a mi les històries se m’apareixen al cap en versió llarga. M’hi esforce molt: és la primera vegada que m’inclouen en un espectacle on es cobra entrada. Estranya sensació.

Deia que és una llàstima. Però, per ser honestos, el tren va buit. L’AVE absorbeix tots els viatgers i recursos. I ja s’ocuparan que siga així: s’ha de justificar la morterada. Com siga. En aterrar a Atocha, em rep la mateixa bafarada sahariana que havia deixat a Xàtiva. És una calor no tan humida, però també densa, com d’olla en el punt d’ebullició, barreja dels efluvis concentrats dels cinc milions d’ànimes que hi habiten i un número indeterminat però brutal d’aparells d’aire condicionat i tubs d’escapament. M’allotge prop de la Gran Via. En cartell, El Rey León, una d’Arévalo i Bertín Osborne i una cosa així com “El primo del concejal”. Dissuasori. Entrepà de calamars, per recuperar sabors i textures de la infantesa. Em serveixen una cosa infame, amb el pa caient a trossos i una mena de xiclet de mar fregit amb oli de pare desconegut. De matí, xicoteta revenja: desdejuni amb un acceptable “pan de payés, tomate y jamón serrano”. Llarga perífrasi per evitar l’incòmode (a Madrid) “jamón a la catalana”. 

No havíem anat a això, és clar. Visita a la Biblioteca Marqués de Valdecilla, per furgar en els arxius històrics del PCE, cercant les petges d’un familiar per a una futura novel·la. Victoria, l’arxivera, m’orienta amb paciència i amabilitat. Però no hi ha sort. Tot i que tinc reservat un dia més el lector de microfilms, abandone. Torne a casa abans d’hora, melangiós, quasi tan buit com el tren de retorn. La sentenciada connexió directa amb Madrid. No som ningú.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 09-06-2012)

ASPENCAT I 'INÈDIT', L'ART DE LA METAMORFOSI

En el Quadern d'aquesta setmana, fem una ressenya del peculiar disc d'Aspencat, Inèdit (2012), una revisió en profunditat que la formació de la Marina ha fet, amb l'ajut de diversos convidats, de Naixen primaveres (2010), el seu disc més reeixit fins ara. En la portada (enllaç temporal) de les pàgines de Comunitat d'El País teniu la resta d'interessants continguts de la publicació.

'L'ÚTER DE LA BALENA', DE JOAN JORDI MIRALLES

Arribe una mica tard a la segona novel·la del manresà (nascut a Osca, 1977) Joan Jordi Miralles, L'úter de la balena (Moll, 2010), Premi Vila de Lloseta. L'agafe amb ganes, venint de l'autor de l'esplèndida L'Altíssim (3i4, 2005), Premi Andròmina dels Octubre. Sobta, en un escriptor d'aquesta qualitat, el temps que ha trigat en publicar un segon llibre, perquè em consta que disposava de material des de fa temps. I, en segon terme, sobta també que el seu nom no siga encara un dels referents de la nova narrativa catalana. Perquè, comptat i debatut, poca gent pot presumir de lliurar dues primeres novel·les d'aquesta potència.


Potser l'explicació rau en què Miralles no és un autor còmode. L'Altíssim és un exemple magistral de tensió perllongada al llarg de la narració fins conduir a l'esclat final. El llibre, tanmateix, reclama la col·laboració i l'atenció del lector, la seua disposició a entrar en el joc. Amb una colpidora recompensa final. La seua, de fet, és una narrativa densa, crua, violenta, amb situacions que fuetegen la sensibilitat del lector. Però justament per això deixa petja en la memòria, s'adhereix. L'úter de la balena, sortosament, segueix aquestes coordenades. I, en cert aspectes, supera la seua predecessora.


Plantejada com una novel·la apocalíptica, en un món eternament plujós, on l'aigua pren l'espai que ocupava abans l'home, Miralles ens presenta tres germans atrapats en un edifici que els serveix d'aixopluc, en constant lluita per la supervivència. La novel·la es devora en dos o tres mossos, ens degluteix (i no al contrari), perquè no podem deixar de seguir les vicissituds dels personatges, una salvatge lluita per no claudicar, per no deixar-se dur, per sobreviure, tot i que siga sacrificant les petges d'humanitat. A poc a poc, enmig d'un clima ofegós, espectral, cadavèric, l'autor ens va posant a prova, com als seus personatges, de vegades fregant el límit del que podem suportar. Fins arribar a un final sorprenent, un desenllaç al nivell de la pròpia història, esbojarrat, si voleu, però que respecta la lògica de la narració.


Esment a banda mereix la prosa bastida per Miralles, amb un català riquíssim, d'una força expressiva admirable, de vegades aclaparadora, fregant l'excés, però que configura al mateix temps un discurs propi, una veu literària recognoscible. Amb les seues imperfeccions, L'úter de la balena és un llibre valent, imaginatiu i devastador que s'escapa amb suficiència i sentit de les avorrides coordenades de gran part de la narrativa en català actual. Encara sou a temps.

'SOMNIANT AMB ALEIXA' ARRIBA A XÀTIVA

La novel·la eròtica de la temporada, Somniant amb Aleixa (Bromera, 2011, Premi de Narrativa Eròtica de la Vall d'Albida 2010), obra de Mercè Climent i Francesc Mompó, arriba a Xàtiva. Serà aquest dijous, dia 7 de juny, en una presentació que tindrà lloc a la llibreria La Costera a les 20,00 hores. Farem els honors un servidor i la poetessa Lorena Cayuela, en un acte que esperem siga lúdic, divertit i una mica provocador (o provocatiu). No s'esvaloteu: sols en llegir fragments de la novel·la, d'alta cilindrada, ja n'hi haurà prou ambientació.També hi serà present Mercè Climent, que de segur tindrà un munt d'anècdotes al voltant de la novel·la.


Si més no, d'ací uns dies farà un any de la seua publicació i, malgrat tot, continua circulant i presentant-se, fruit del boca orella i d'una bona acollida. Teniu moltíssima informació a la xarxa, però us avance unes línies que vaig escriure en el seu moment. Esteu tots convidats.


"El darrer premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, l’únic certamen viu d’aquestes característiques arreu de l’Estat, ens du una novel·la curiosa, escrita a quatre mans, que parteix d’un premissa suggeridora: l’atractiva protagonista, Aleixa, ha heretat el do de les dones de la família de tindre els mateixos somnis que els demés tenen amb ella. L’embolcall oníric dóna molt de joc i permet abordar sense inhibicions un seguit d’escenes de gran voltatge narrades amb destresa i un lèxic abundós i escaient".

XÀTIVA ÉS LA RECREACIÓ

Quan ja “ningú ho trobava a faltar”  –la frase no és meua, pertany a una persona assenyada–, l’Ajuntament de Xàtiva decideix perllongar un any més la recreació dels Borja. El cost d’aquest esdeveniment de cap de setmana és d’uns 100.000 euros. A més a més dels costos en forma d’hores extra i conceptes diversos que haurà d’afrontar el Consistori. Paga la Diputació, diuen, com si no sabérem que aquestes festes les acabem pagant a escot. I, com era d’esperar, s’ha generat un cert debat polític, tal volta també ciutadà, al voltant de la necessitat o no de sostenir aquestos saraos.

No és senzill pronunciar-se. Xàtiva necessita, d’una banda, una política eficaç de promoció turística. I, a més, també ha de recuperar terreny respecte de Gandia en la carrera per reivindicar com a pròpia la figura de la família Borja. Iniciatives com aquesta, tan difícil de calibrar, poden contribuir a marcar una certa marca i atraure visitants. Com tampoc podem obviar que per a la castigada hostaleria local, qualsevol activitat dinamitzadora és un bàlsam. El dubte és si la relació costos-beneficis és l’adequada, en un moment, a més, on les retallades socials i les cues quilomètriques d’aturats situen els debats en un altre plànol. A l’hora d’escriure açò, la prima de risc marcava un nou rècord. I els problemes reals i quotidians de les famílies, els drames individuals, comencen a ser esgarrifosos. Aquesta luxosa –i no massa rigorosa–  recreació pertany a un altra fase històrica. S’han d’atendre les emergències i no les urgències. Estèticament i ètica, és una activitat que deixa molt que desitjar. Pel moment que vivim. Perquè no ens podem permetre fer com si no.

Salvant les distàncies, la recreació pertany al tipus d’esdeveniments pirotècnics de cap de setmana, com la Fórmula 1, o la visita del Papa, amb despeses molt altes i beneficis molt concentrats en uns dies. Despeses protegides per l’aura de la marca i la intangibilitat dels intangibles. Xàtiva té una marca que s’ha de conrear, però portem dues dècades on això no s’ha fet, no s’ha sabut fer, per manca de convicció en allò que fa de la nostra una ciutat diferent: la seua identitat històrica. La ciutat dels Borja. I dels maulets. I de Raimon. Tot l’any. Xàtiva és la recreació. No cal maquillatge.

MONARQUIA BANANERA

A la columna que publiquem de forma quinzenal a l'edició digital d'El Punt-Avui, en aquesta ocasió no hi ha una anàlisi mesurada i equilibrada de la realitat. És un text regurgitat, visceral, fruit del cansament i la perplexitat. Costa de mantenir l'actitud freda amb tot el que estem veient. Ja ho sabreu disculpar. O no.