LA INFECCIÓ VERDCEL

Foto: Tona Zalbidea

En l'edició d'aquesta setmana de Quadern (sols en versió digital, ja sabeu), publiquem una ressenya sobre el nou llibre-disc (o còmic-disc) dels alcoians VerdCel, Els dies del Saurí (Bromera/Temps Record, 2012), un nou salt endavant en la seua recerca sonora. 

LÍO BAR

Un matí de divendres, reposant fruita i verdura a La Terreta. De fil musical, Radio 3. Anuncien la reedició d’un històric disc de Kiko Veneno, Échate un cantecito. I sona de fons la meravellosa Joselito. “Yo soy Joselito, el de la voz de oro...”. Una estranya sensació em travessa de cap a peus, la del temps deixat enrere, la dels records que, de colp, es presenten sense demanar cita. Hi ha cançons que són la sintonia d’una existència. Notes musicals, estrofes i tornades que associes a alguna persona, a algun lloc en concret. En aquest cas, Lío Bar, aquell pub curiós que ocupava un annex de la Plaça de Bous de Xàtiva, antiga infermeria taurina i refugi nocturn dels noranta on es respirava un ambient eclèctic molt particular, on podies moure al cap amb el Neil Young més elèctric i, a continuació, practicar torpement i sense vocació uns passos de salsa. Fou la iniciativa d’uns professors que li plantejaren a l’empresari de la Plaça muntar un pub en aquell racó. Carmiña, esposa del desaparegut Enrique Grau, va fer de mitjancera.

Lloc imprevisible. Segons el dia, els habituals, aquells que fitxàvem sempre, podíem passar la nit en família, compartint conversa amb Óscar (l’únic no docent i amb experiència prèvia en el negoci) Carmen, Roge, Neus, Gemma, Eduardo i la resta de promotors, que feien torns de barra. Quatre o cinc gats. O la casa plena. Moltes vegades, ben entrada la matinada, acudien onades que venien de tancar uns altres bars i pubs. O se sumava gent de pas, que no havia estat mai i que, després de la segona copa, s’integra com si sempre haguera estat allí. Llavors, la festa podia ser èpica, germen de tantes anècdotes etíliques que no caben ací, d’espontànies performances, com aquell dia que a algú li va donar per... Millor no ho contem. 

Lloc de música en directe (per allà passà un aleshores desconegut Òscar Briz, l’estupenda Major Blues o els pioners Los Lentejas), de mítiques festes amb el mojito com a excusa, de coneixences, de primers besos que segellaven futurs, de cortesies no correspostes, d’amistats perdurables, d’intercanvis... És increïble el que pot suscitar una vella cançó. “Gallina de piel”, que diria Johan. Una ronda figurada que va pels meus amics. I per una moreneta molt guapa que vingué per quedar-se.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 29-05-2012)

LLETR3S (LLE#3) UNA EXPERIÈNCIA LITERÀRIA I MUSICAL A TAVERNES DE LA VALLDIGNA

LLETR3S, una experiència literària i musical impulsada per LaCasaCalba a Tavernes de la Valldigna, arriba a la seua tercera edició (LLE#3) i, en aquesta ocasió, el gestor d'aquest blog figura en l'agosarat però interessant programa que passem a detallar.


Divendres dia 1 de juny. 
A les 20,00 hores, actuació d'Il Gran Teatro Amaro, una formació musical fusió dels talents de Catalunya i Holanda (tulipes i pa amb tomàquet), responsables d'un vistós i harmònic espectacle que no s'hauríeu de perdre. El preu, 10 eurets amb consumició. I si voleu sopar amb els músics, 10 euros amb reserva prèvia (info@lacasacalba.org).


Dissabte dia 9 de juny.
A les 20,00 hores, intercanvi literari entre Rafa Gomar i Xavier Aliaga: lectura d'un conte inèdit de cadascú i, a continuació, lectura de dos contes més basats en els primers on els escriptors hauran de posar-se en pell aliena (la de l'altre). La lectura de textos referencials i influents en cadascun dels escriptors esmentats, tancarà la possible simbiosi.


I a les 22,30, actuació del català Josep Pedrals, segurament el millor recitador de poesia (i del que es pose a tir) del domini i de més enllà, ens oferirà els tasts pertinents del seu darrer llibre El romanço d'Anna Tirant (LaBreu Edicions, 2012). I esperem que caiguen alguns dels seus grans èxits. Si no l'heu vist en directe, és cita obligada. El preu, 8 euros del complet (Gomar-Aliaga-Pedrals) més consumició. I si no, 5 eurets. També hi ha sopar a 10 euros, amb reserva prèvia. 


Diumenge dia 10.
A les 12,00 hores, presentació de dos llibres recents imprescindibles, el Facebook (2010) del l'escriptor local Francesc Bononad i Fauna Animal (2011), del gironí Damià Barberà. Tots dos títols, del catàleg d'El Cep i la Nansa, editorial innovadora i valenta de veritat. Entrada lliure.


Totes les actuacions, a la seu de LaCasaCalba, Carrer Cervantes 6 de Tavernes de la Valldigna. I col·labora Pollos Planes, que també s'ha de dir i agrair.

LA TAPETA

Fou dijous o dimecres. Tornàvem a casa. En obrir-se la porta de l'ascensor a Dídac se li caigué una mena de camió de joguet amb un compartiment. El camionet és de plàstic roí, de poca qualitat, però per a ell és molt valuós, perquè li permet guardar joguets més menuts a dintre i transportar-los quan eixim. Hi hagué mala sort: la tapeta del joguet caigué de l'única forma possible en què podia esmicolar-se cap al buit. En fer-li veure que no podíem recuperar la tapa, el disgust fou majúscul.


Per tractar de minvar la petita tragèdia, a mamà se li ocorregué una idea: li deixarem una nota al tècnic de l'ascensor perquè te la torne quan vinga. I quan vindrà? No ho sabem. I quan vindrà? No ho sabem, etcètera. Però vindrà. I em donarà la tapeta? Segur que sí. Amb una convicció no massa ferma, i amb l'ajuda de sa mare, Dídac va fer la nota. Però li degué semblar poca cosa. Sense dir res, anà a la seua habitació. I, una bona estona més tard, tornà amb un dibuix del senyor tècnic amb una tapeta a la mà. Tot ajuda, degué pensar.


Aquest matí, ha tocat a la porta el senyor tècnic. I amb un somriure d'orella a orella, m'ha lliurat l'objecte del desig. El dibuix se l'ha quedat, per penjar-lo en la delegació, m'ha dit. Abans, li he dit que me'l deixara per escanejar-lo, per tindre'l com a record. Perquè, aquesta vesprada, en tornar del col·legi, un xiquet s'hi trobarà a casa un objecte molt pobre però molt valuós que el farà molt feliç. Ben mirat, no sé si tant com el senyor tècnic d'ascensors de somriure ample i accent saforenc que, hui almenys, li haurà trobat un al·licient insospitat al seu treball.

ACOMIADANT PILAR LÓPEZ

Ahir va morir una amiga. La immensa majoria de vosaltres no la coneixeu. Li deien Pilar López i era cap de protocol de les Corts Valencianes. Això tal volta no us diga res, però era una periodista amb més hores de mili a l'esquena que un regiment de marines. Quan aterra al parlament, l'any 1982, ja havia exercit el periodisme en diverses capçalares. Ho conta, molt bé, perquè són ratlles fetes des de l'estima i el talent, el gran Francesc (Quico) Arabí als fulls de Levante-EMV.


A Pilar la vaig conèixer uns anys abans de fer el meu aterratge a les Corts. Hi havia un d'aquells plens itinerants a Xàtiva, l'any 1994 o 1995. Jo gaudia de l'ambient a la sala de premsa. I ella ordenava el trànsit. Em va impressionar la seua presència rotunda i moderna, amb aquell tall de cabells Belle Époque tenyits de no recorde quin color, i la seua veu imponent. No podia sospitar que, anys després, coincidiríem en el mateix espai. Em va captivar des de la primera conversa el seu sentit comú, la seua intel·ligència i un sentit de l'humor irònic i fascinant i amb el qual vaig connectar. Me l'estimava molt. I vull pensar que jo també li queia bé. Beneïdes coneixences.


Emili Piera en va comunicar el decés. Però fins que no he obert el diari aquest matí no m'ho he acabat de creure. I el que lamente és no haver xafat a penes les Corts des de la meua eixida. M'haguera agradat haver-li fet alguna visita, a ella i a la seua inseparable Susanna, i a la resta de personal. Però a ningú li agrada obrir les portes on habiten els seus fantasmes. Ja no té remei. El càncer se l'ha duta. A Pilar López. A una de les bones. A una de les millors. Adéu guapa. 

ELS REPTES D'URBÀ LOZANO

Foto: Jesús Císcar

En el número de Quadern d'aquesta setmana, disponible únicament en format digital, entrevistem a Urbà Lozano, autor de La trampa del desig (Bromera, 2012), flamant premi Ciutat d'Alzira. En ella ens conta com els "reptes difícils" són el seu motor per escriure. També trobareu una ressenya de Francesc Calafat sobre aquesta mateixa novel·la i la resta d'interessants continguts del suplement, incloent la recuperada secció de recomanacions.

EL VIRTUÓS CAMÍ DE L'EXCÉS

Foto: Kike Roselló

Sovint passegem pels fulls de novel·les fetes amb ofici, de factura poc objectable, amb la sensació d’abordar una lectura etèria i fungible, d’aquelles que no deixa petja ni estimula el record. Percepció que té a veure de vegades amb la voluntat -expressa o no- d’aigualir la profunditat del relat. O d’amagar la cruesa entre el·lipsis i formulacions amables. Lectures plàcides, aptes per a un públic ampli, que sacrifiquen en bona mesura la capacitat de colpir i de sacsejar els budells o la ment del lector.

En la seua primera incursió en la novel·la amb Les mans de la deixebla, l’artista plàstica Anna Moner (Vila-real, 1967) venç els perills de la insipidesa, la temptació de l’ampli espectre. La seua, de fet, és una aposta per la intensitat, per la cruesa, un passeig per l’excés abordat amb un colpidor virtuosisme. El tema escollit es prestava a un enfocament així: Moner conta la història d’un cirurgià italià del segle XVIII, Fabrizzio Scarpa, i de la seua molt pertorbadora deixebla Brunel·la, en un context on la pràctica mèdica estava vetada a les dones. El jove i inquietant Zacaries completa un concís triangle de personatges, quasi teatral, sobre els quals pivoten el relat de les memòries del cirurgià i una esgarrifosa història de cadàvers i experiments, obsessions i bogeria. I fins ací convé llegir.

Potser serviria com a guia addicional explicar que Les mans de la deixebla remet al Frankenstein de Mary Shelley o, més epidèrmicament, al Dràcula de Bram Stoker. Ambientacions gòtiques i climes asfixiants traslladats a una alqueria valenciana. Hi ha això, però també efluvis, mai millor dit, d’obres més properes en el temps com ara El perfum, de Patrick Süskind. I certs passatges, els que fan referència a l’ambigua relació entre Scarpa i Brunel·la, que poden remetre de forma llunyana a Lolita de Vladimir Nabokov. Tindríem, per simplificar, una novel·la de gènere gòtic amb pàtines de modernitat –gairebé insòlita en l’àmbit de la literatura catalana– que conté una història atraient i que enganxa. I ja aniria bé la cosa.

L’ambició de Moner, tanmateix, va més enllà. De primeres, cal ressaltar el curós treball amb el lèxic de la novel·la, la capacitat de confeccionar una prosa àgil i rica alhora, elegant i subtil, quan toca, visceral quan és necessari. A més, sorprén la capacitat de jugar amb diferents registres, de la reflexió vivencial del cirurgià (amb resultats més sòlids en el vessant més narratiu que en les cavil·lacions intel·lectuals) a la torbadora descripció dels horrors que succeeixen entre les parets de l’alqueria. A banda, sembla destacable la ingent tasca de documentació realitzada per Moner, que en moments puntuals trasllada al text de forma massa minuciosa i pormenoritzada alguns dels coneixements adquirits. Ben mirat, però, la contextualització històrica funciona. I també ho fa, almenys des d’una visió profana, la descripció de les pràctiques quirúrgiques, les de curs corrent a l’època, les lícites, i les prohibides que nodreixen la closca del relat.

El mecanisme de la narració mereix comentari a banda, perquè l’autora corre riscos en la seua administració de la informació. Per moments, hi ha aspectes de la història que semblen forçats o incomplets, peces sense encaixar. Incògnites que Moner va resolent a pams, amb una certa usura calculada que camina en el fil. Sense caure: totes les trames acaben lligant i Moner ens aboca (o ens perboca) a una part final climàtica, suggeridora i que acata sense artificis la lògica de la narració.

En acabant, una història concebuda amb una considerable ambició literària i resolta amb una eficàcia i uns paràmetres que no semblen a l’abast d’una obra de debut. Un model de novel·la de gènere de qualitat que podria d’aspirar amb tota legitimitat a convertir-se en un èxit de vendes. O, com a poc, a tindre una acollida suficient i satisfactòria perquè Moner s’engresque i ens lliure en el futur una altra mostra del seu talent.

(Publicat al número 58 de la revista Caràcters)

PÍNDOLES: RESPONSABILITAT, AGUIRRE, JUSTÍCIA, INDIGNITAT

Responsables vs irresponsables. Tinc la meua opinió sobre l'exigent i ambiciós calendari de mobilitzacions dels nostres docents, del perill evident que quede en evidència la fractura del col·lectiu. Ho explica molt bé en el seu blog Ximo Corts. Però m'ha resultat especialment pervers que des de la Conselleria d'Educació s'haja relacionat el possible fracàs de les protestes (més que justificades, d'una altra banda) amb la responsabilitat dels docents. O siga: aquells que es manifesten, renuncien a una part del seu sou i es retracten amb la que està caient serien els irresponsables. Negue la major: en aquests moments on corre perill seriós l'equitat del sistema, no hi ha major irresponsabilitat que la docilitat. 


Aguirre. Quan algú des de Madrid fa èmfasi en què la dreta no ha de tindre complexes està pensant en la presidenta de la Comunitat de Madrid, Esperança Aguirre. Fora caretes. Si la nostra Sarah Palin chulapa (la comparació admet esmenes) diu el que diu és perquè hi ha una correlació exacta amb un corrent de pensament molt concret que conrea la confusió entre manca de complexes i una barra imperial. Demanar la suspensió de la final de Copa del Rei davant la possibilitat de xiulits contra l'himne (d'Espanya) i la Corona té aquella desinhibida lògica interna. O és vosté com jo o s'ha de disoldre. Talment, com en època de Franco. Després es pregunten què o qui atia l'independentisme.

Justícia. L'impagable servei que la Fiscalia General de l'Estat li ha prestat al president del Consell General del Poder Judicial, Carlos Dívar, davant la denúncia d'un dels vocals de l'organisme, demostra que l'estat natural de la justícia és la del servei al poderós i les seues rodalies. Si estàs en el lloc adequat, no corren perill els teus privilegis i vicis inconfessables. El contrast amb el projecte per penalitzar manifestants o consumidors de cannabis és tan brutal, tan salvatge, que adopta proporcions d'humiliació col·lectiva.


Indignitat. Alguns ens conformem amb ben poc: ¿Era tan difícil que alguns dels responsables directes de la catàstrofe financera valenciana agafara les maletes amb una mica de dignitat? Poca cosa, ja dic: s'han fet les coses molt malament, admet la meua part de responsabilitat, dedicaré una part dels meus estratosfèrics guanys a un fons de compensació als accionistes i impositors en una situació més vulnerable... Lluny d'això, ningú sabia res, la culpa és del Banc d'Espanya, o dels auditors, tothom ha fet el mateix i a mi que em registren que la pasta ja està dipositada en un paradís fiscal. Els generals abandonen el camp de batalla sense un rasquinyol. I la tropa, els treballadors de les sucursals, donant la cara, rebent les bufetades que no els hi corresponen. I sé de què estic parlant.

MEMÒRIES DE LA PILOTA GRAN

Remenant papers, fa uns dies, vaig trobar unes quantes fotos velles. En una d’elles, de principis dels 90, o així, apareix el somrient equip sub-21 del Club Bàsquet Xàtiva que jo entrenava. És un dir. No tenia llicència d’entrenador, sinó de delegat, però atés que els recursos humans del club eren modestos, em reciclaren després d’una etapa com a portaveu de premsa –el meu primer contacte periodístic fou a Antena 3 i Noticias-7– i una gens gloriosa trajectòria com a jugador de les categories inferiors. Sempre m’havia agradat el bàsquet. Però amb una alçada a mig camí entre Frodo i Álvaro Vitali, allò recomanable era la pràctica del futbol, esport on vaig desplegar unes acceptables condicions físiques –em dedicava a solcar la banda dreta sense miraments– i una evident imperícia tècnica.

Els camins del Senyor. Els meus amics de colla jugaven a bàsquet, quasi tots. I els dies que no tenia partit de futbol els acompanyava per fer-los d’espàrring a les patxangues. Tot i haver començat tard, la pilota grossa fou més considerada amb mi que la de futbol. I tancada (en benefici de l’esport), la meua etapa futbolística, em vaig entestar a provar sort amb la cistella. No és que tinguera talent. És que, malgrat les evidències, podia ser molt cabota. En acabar la pretemporada, Rafa Prats em va fer fitxa. Un acte de caritat. Perquè, tret de catàstrofes, la meua participació s’acabava en l’escalfament. La meua primera cistella es celebrà com un ascens.

D’entrenador vaig fer el que vaig poder. Teníem un equip interessant. Aquella temporada anà bé, al principi sobretot. Però després hi hagué baixes, gent que estudiava.... En Moixent, un dia, jugaren cinc tot el partit. Perdérem, és clar. Per a mi era estressant, no sols per reunir gent suficient per jugar: amb els diners dels patrocinadors, que s’anaven recaptant, havia de pagar els àrbitres. I ens desplaçàvem en cotxes particulars. L’experiència no degué ser totalment desastrosa perquè ho trobe a faltar de vegades i els meus jugadors (alguns, almenys) encara se’n recorden. Si haguera tingut més temps, m’haguera agradat traure’m el títol i tirar una mà al club. Tot no pot ser. Haguera necessitat viure un parell de vides més. Això sí: vaig jugar a l’street basketball, a València, fins que el cos, fa uns anys, va claudicar. Un virus difícil de matar.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 15-05-2012, amb el títol "Memòries esportives")


Foto: De peu, Xavier Aliaga, David Llobregat, Juan Iniesta, José Lluch i Quique Fuentes. Baix, Salva Díez, Aurelio Llopis i Richard Prats.

LA DECISIÓ DE RUS

El Partit Popular de la Comunitat Valenciana té 142.000 militants. Doncs bé: el president provincial del partit i alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, haguera acceptat que el seu cap suprem, Alberto Fabra, proposara com a secretari general del partit quasi que a qualsevol entre 141.999. Fabra, tanmateix, ha escollit l’únic nom que és una declaració de guerra a camp obert, Serafín Castellano, conseller i principal enemic de Rus dintre del partit. No per diferències ideològiques insalvables, sinó perquè Castellano ha estat el principal contrapés al poder quasi omnímode de l’alcalde xativí en la província de València.

El malestar russista ha arribat fins al punt que Rus s’ha permés deixar d’acudir a un dinar que Fabra havia convocat amb Castellano i els presidents provincials per ensabonar el XIII congrés regional que se celebra aquest cap de setmana. L’aposta de Fabra és agosarada. Amb aquesta designació digital, el president escenifica a nivell intern el traspàs de poders, fa un colp d’autoritat perquè a tothom li quede clar qui mana. Però al mateix temps es posa en contra a Rus i a la seua principal aliada interna, Rita Barberà (Rafael Blasco ja està sentenciat, dat i beneït), la vespra d’un congrés on Fabra s’ha d’afirmar com a líder del partit.

El PP no és un partit com la resta, on un congrés guanyat per un 51% és una victòria. Ací, sols és fàcil de gestionar l’aclamació. I no fan presoners. Posicionar-s’hi en contra és signar la quasi segura defunció interna. Quan tot apuntava a què Rus podria haver pactat la seua continuïtat com a president provincial del partit (i, de pas, la presidència de la Diputació, si el PP torna a guanyar), muntar un canyaret en el congrés a propòsit de la designació de Castellano activarà el detonador. Potser això és el que pretenia Fabra, qui ha tingut a Rus en contra des del principi: ensenyar-li la muleta perquè el brau entre a matar i així justificar davant la militància, poc acostumada a dissensos, que li haja de pegar l’estocada. Rus no rebutja l’enfrontament. I encara té seguidors en el partit perquè controla molta pasta a través de Diputació. Però sap que si es mou aniran a per ell. L’espectacle promet emocions.


(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 19-05-2012)

LA LLARGA CAIGUDA LLIURE DE BANKIA

Foto: AFP

A l'article quinzenal d'El Punt-Avui expliquem una mica el tema de Bankia i aquesta setmana de passió, volatilització de valors i primes de risc disparades fins a límits d'intervenció. Una caiguda que ve de llarg. Ja direu la vostra, si voleu.

L'APORTACIÓ POSITIVA DEL VALENCIANISME I TIBANT L'ARC DE LA POESIA VALENCIANA

Foto: Gianluca Battista (El País)

Al número d'aquesta setmana del suplement cultural Quadern -a partir d'ara disponible únicament en format electrònic- hi participem amb una entrevista al periodista i escriptor Francesc Viadel (en la fotografia) a propòsit del seu nou llibre, Valencianisme, l'aportació positiva (PUV, 2012), i fem una aproximació a Tibar l'arc, una mirada a la poesia valenciana actual (Tria Llibres, 2012), l'interessant recull (amb un magnífic pròleg d'Enric Sòria) que agrupa una trentena de poetes i poetesses nascuts a partir del 1970.


La resta d'interessants continguts els podeu trobar a la pàgina d'inici de la secció de "Comunitat Valenciana" d'El País. 

CELEBRANT EL PREMI DE LA CRÍTICA A GANDIA. I DIVENDRES, 'VIDES DESAFINADES' A L'OLLERIA

Amb alumnes del Veles i Vents. 

Aquestes coses són així: dilluns, amb la prima de risc disparada i el pànic per un possible "corralet" corrent desbocat, l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) anuncia els Premis de la Crítica 2012. Vides desafinades, ja ho sabreu, ha obtingut el premi de narrativa. En un any, a més, amb molt bones novel·les. Uns guardons amb la bona companyia dels altres guardonats, Carles Alberola, Alfons Llorenç i Ramon Ramon (ací mateix teniu informació). Pilar Beltran, la meua editora, és la primera a telefonar-me. Em fa molt de goig. I a partir d'ací, una successió literalment aclaparadora de missatges a les xarxes socials. Arriba un moment que ja no sé ben bé què dir. Supose que "gràcies": al jurat, òbviament, però també als lectors i a tota la gent que ha anat parlant de la novel·la


Per la nit, mentre faig el sopar i ordene la cuina, vaig responent com puc. La vida continua. Dimarts, el rellotge sona a les 6,30 hores. A les 8,00 tertúlia de Ràdio 9. Abans d'entrar, recepció molt guapa de la redacció, pel premi. A la faena: la realitat crua. Més prima de risc disparada, més negre horitzó, més política estèril i injusta de retallades per injectar a la banca. Comence amb una crida a no caure en la por, a continuar endavant. No calia: la gent ja ho fa, amb dignitat i coratge. Més tard, després d'escoltar en boca d'un economista allò de "los mercados ya están descontando...", m'entra de nou la sensació d'aquests dies de vulnerabilitat i faig un tancament de tertúlia una mica apocalíptic. Tampoc no calia. He tingut dies millors.

Xarrada al María Enríquez

Café i camí de Gandia. El primer acte després del premi, una trobada amb els lectors, en aquest cas amb els alumnes de l'Institut Veles e Vents d'El Grao. I un poc més tard, amb els del María Enríquez, ja a Gandia (ciutat). Matí complet. I molt adient que haja estat precisament allí el day after. Hi ha moments de dispersió (d'ells i meua), però, en general, els alumnes posen interés i atenció i fan preguntes molt interessants i ben enfocades. Ja ho vaig dir respecte de l'anterior visita a Gandia: els xavals han descodificat molt bé la novel·la, molt més del que m'esperava. Fins i tot són capaços de localitzar les peces defectuoses de la història. Potser hauríem de revisar els criteris sobre les lectures "fàcils" que se'ls subministra. Una polèmica densa i llefiscosa que és millor deixar per a un altre moment. 


Tampoc no puc descartar la bona tasca dels professors i professores (gràcies Francesc, Anna i Núria) a l'hora de traure-li profit a la novel·la. Compartisc la cervesa de final de setmana laboral amb les professores del María Enríquez. Una agradosa conversa sobre lectures: les dels alumnes i les nostres. Hi ha sintonia. Em fan la seua lectura de la novel·la i descobrim, una vegada més, que el nostre país és un kleenex. Anna ha treballat a Xàtiva, al Josep de Ribera, i coneix a alguns dels meus ex professors.


I DIVENDRES, 'VIDES DESAFINADES' A OLLERIA

Frances Mompó

A hores d'ara (i no és un mal senyal), es barregen les fases de contacte amb els lectors i de presentacions de la novel·la. La més propera, a l'Olleria, la Vall d'Albaida, a la Biblioteca Municipal, convidats pel seu encarregat, Emili Juan. Serà el divendres dia 18, a les 20 hores. I amb un presentador de luxe, Francesc Mompó, poeta i narrador, agitador cultural, blogaire i natural d'aquesta població. També prendrà la paraula Jesús R. Engo, regidor de Cultura.


Us enllacem informació de la presentació i la ressenya que va fer el propi Mompó de Vides desafinades. Ja ho he dit en alguna ocasió: que un dels nostres escriptors amb més riquesa lèxica i més capacitat per treballar amb la matèria prima, la llengua, parlara així del llenguatge en la meua novel·la em va resultar molt gratificant.

15 MENTIDES SENSE COGNOM

Foto: Jesús G. Pastor

1. Els indignats són els violents. Costa trobar major violència dialèctica, major càrrega d'odi que la d'aquests dies contra el moviment 15-M. ¿Hi ha alguna cosa més violenta que un desnonament? ¿O que aquesta banalització del sofriment col·lectiu?


2. Els 15-M ataca els fonaments de la Democràcia. Depén. Si parlem d'aquella democràcia amb minúscula que ens ha dut on estem o de la Democràcia, amb una majúscula al davant. Una persona, un vot. Oportunitats per a tots. La política al servei dels ciutadans, no a l'inrevés. 


3. Els indignats s'aferren al "papà Estat" i els seus privilegis. En la carrera per pervertir el llenguatge, hem transformat els "drets" en suposats privilegis. Els autènticament privilegiats apunten i disparen contra sindicalistes, funcionaris o artistes "subvencionats". I els exposen en la plaça pública mentre acaben de consumar el saqueig. Fa uns mesos, haguera exposat açò mateix amb un punt d'equilibri i autocrítica. Avui no estic d'humor.


4. El bipartidisme és la garantia d'estabilitat del sistema. Sí, com a Grècia. Com a Espanya. Depén també del que considerem "estabilitat" i a qui identifiquem com "el sistema". Si no fóra terriblement antidemocràtic, resultaria patètic el nerviosisme generat per la irrupció dels esquerrans Syriza al país d'Aristòtil. ¿Què volien? ¿Que la gent es llançara als braços del Pasok amb una pinça als nassos?


5. La crisi fomenta el creixement de l'extrema dreta. Parcialment. L'estranger és un boc expiatori molt sucós: és foraster i vulnerable. I permet desviar les culpes de l'entorn immediat, del propi sistema de valors. Els partits majoritaris, tanmateix, han alimentat la bèstia: amb el llenguatge, amb mesures que assenyalaven un culpable i desviaven la pròpia responsabilitat i triturant l'equitat.


6. El vot al feixisme és el vot de la desesperació. Dit allò anterior, no fotem: ningú obliga a recolzar un partit xenòfob, homòfob, totalitari i amb una militància que ratlla la indigència intel·lectual. A un partit de malalts el vota gent malalta.


7. La reorganització del sistema financer pretenia entitats més fortes i un sistema més sòlid. No ha estat així. Les fusions mal orientades, i especialment la de Bankia, han generat monstres que, en cas de fallida, afecten a tot el sistema i "obliguen" al rescat. Una de tantes teories econòmiques errònies que paguem amb sang.


8. La culpa de Bankia no és de Rodrigo Rato. Hi havia el Banc d'Espanya, que també. I Bancaja, que ja se sap com som els valencians. Li vengueren una  cabra a Rato, pobret meu. Com si Caja Madrid no haguera estat tan polititzada i sotmesa a l'estupidesa i la cobdícia urbanística com la valenciana. ¿Qui manava i mana a aquelles comunitats?  Rato, tan brillant ell, ¿no ho sabia? Per cert, ¿no estem parlant del ministre d'economia que fou l'arquitecte de la bombolla?


9. Els sindicats i l'oposició són corresponsables. Ah, sí, també ocupaven lloc en el consell d'administració. A capítol, sens dubte. I sí, al capdavant d'entitats com Caja Castilla-La Mancha hi havia el PSOE, que no ens oblidem. Però el PP és especialista en diluir la pròpia responsabilitat. Recordeu: la corrupció afecta tothom. I tan amples.


10. A Catalunya això no passa. Escoltes a Artur Mas dir que si això de Bankia haguera passat amb una entitat catalana i allò i el de més enllà. I sí, és veritat, el ball de Torrent amb orquestra punk. Però la situació de Catalunya Caixa tampoc no aconsella unflar massa el pit. O el record de Banca Catalana.


11. Tots hem contribuït a la davallada. Mireu, no. Alguns, uns quants, molts, potser, no es tornaren bojos. I paguen la festa a escot. O més. Dit això, el poble sobirà, almenys una part, participà de la celebració amb goig i convenciment. No passaria res si ara la gent es plantejara les preguntes adequades. Quan tornarà tot això no és una d'elles. En la suposadament modèlica Islàndia, la població va participar de la il·lusió de la riquesa, però la reacció ha estat la de corregir les errades i no caure en el mateix parany.


12. Els polítics són els únics responsables. ¿Segur? Ara resultarà que els dirigents polítics són un conreu a banda, un producte de laboratori, que no procedeixen del mateix brou social que vosté o que jo. Sense un magma propiciatori, la història s'haguera escrit de forma diferent.


13. El PP està apostant per mesures d'austeritat. L'austeritat és una altra cosa: és retallar allò superflu per viure amb allò bàsic i necessari. ¿Sanitat i educació (ben gestionades, això sí) o milers i milers de càrrecs públics digitals? ¿Atenció als depenents o diputacions provincials? ¿Demagògia? Segur que sí.


14. Alemanya està liderant Europa. Alemanya està liderant el cobrament del seu deute al mateix temps que es pot finançar amb interessos ben interessants per a ells. Passa que la joguina se li està escapant de les mans a Angela Merkel: un paio que s'ofega en una piscina necessita un flotador, no algú que li pegue martellades al cap. I un cadàver no compra un Audi, no sé si m'explique.


15. Les protestes són banals i irresponsables. Volia deixar açò mateix per al final: una societat no conscient és una societat morta. Una societat que no lluita és un cadàver. Si la indignació fa augmentar la prima de risc (les retallades tampoc no han tingut un gran èxit al respecte), això significa que s'han de canviar les regles, suspendre temporalment aquesta pressió infame, començar de nou, tallar els cables de l'especulació. Tirar la culpa dels mals a una suposada helenització d'Espanya és infame. I, a més, és rotundament fals. 

POETES SOTA LA CREUETA: EDUARD CARMONA

Eduard Carmona (Deltebre, 1982), pertany a una nodrida generació de poetes en llengua catalana que, amb els seus encerts i vacil·lacions, amb els seus erros i glorioses troballes, està contribuint a eixamplar la poesia, a  convertir el fet poètic en un gojós element de vitalitat i socialització, segrestant els versos de la solitud de la cambra per expandir-los en totes direccions, per regar la xarxa o, millor, escopir les paraules en públic. Una celebració incondicional de l'oralitat i les seues possibilitats expressives i espectaculars.

I en aqueix terreny de l'exposició pública, Carmona és un dels millors exponents. Excel·lent recitador, la seua és una poesia amb un acusat sentit del ritme i la musicalitat, versos enllestits per ser escoltats, recitats, però també adients per a la lectura pacient i minuciosa, amb la qual arribar a copsar la seua capacitat per habilitar imatges i generar símbols. 

La poesia que us mostrem a continuació forma part d'un curiós recull, Càpsula (2011), on s'arrepleguen poemes de Carmona, Meritxell Cucarella-Jorba i Tomàs Arias Soler en versió bilingüe català-ucraïnés (amb traducció d'Andríi Antonovsky i Catalina Girona).

ACTA

Nous exigeons tout de rien

L'exception devient banale

Paul Eluard

Perquè he viscut a l'abisme

em diuen foraster.

Quatre duros, una barca,

uns mapes, uns ocells

i la llum blanca de l'alba,

i la lilor del sol ponent,

unes herbes per fer cura,

una mica d'aiguardent

i una pissarra menuda

amb un missatge-balança:

Quan el poeta avança

la poesia recula.

Per això sorgeix l'autisme.

Normalment, proposem en aquesta secció un únic poema, però furonejant pel seu blog Pam i botxa (que us recomane) m'han saltat als ulls aquests versos, un poema penjat al mes de febrer i no inclós encara a cap llibre, que no puc estar-me de compartir amb vosaltres. 

L'ESCENA DEL SOFRE

A la dona, s'hi va net. Com batejat.

I se'n torna brut. Com de la mili

Blai Bonet 

M’agradava a l’hora de les fosques simultànies

desplegar ràfagues de llum: obria al màxim els braços,

i pels passadissos de les cases que he estimat

s’escampaven lentament petites figures humanes

de la mida d’un peixet, brillants, acompassades.

Sabien trobar els racons obscurs de la vergonya

i els amagatalls precisos de les innobleses, i s’hi quedaven

il·luminant-los, mostrant-ne l’estructura oculta.

Aleshores, jo aprofitava i repassava l’inventari,

i aprofitava i netejava les parets,

i aprofitava i obria les finestres i deixava entrar les fulles

que queien dels arbres d’altres racons o jardins que ja

havia apuntat i repassat en d’altres inventaris,

i aprofitava i passava el palmell obert de la mà

pels cristalls esmolats que creixien en alguns mobles

i deixava brollar de la carn oberta una sang calmada i brillant i que toqués terra

i el taqués, i tot seguit trepitjava amb els dos peus les taques que quedaven

tot saltant-hi a dintre, i més tard aprofitava per estripar els inventaris antics

i, mentre, les petites figures humanes escampades, agafades de les mans,

es tornaven més incandescents i radioactives i desacompassades,

i amb un gran esforç final esborraven les imatges dels fracassos,

feien públics els amagatalls, traçaven unes línies noves als plànols de les cases dels amors

i desapareixien.

I emmig d’un silenci fresc i net, jo tancava els braços, renovat.

I al retrat de Dorian Gray hi feien niu rates.