divendres 30 de març de 2012

'VIDES DESAFINADES' A ALCOI / LLEGENDES DE LA COSTERA


Avui les Vides desafinades es desplacen cap al sud, a Alcoi, en la primera presentació meridional del llibre que no serà l'última. Serà a les 19,30 hores, en el Centre Ovidi Montllor (Vistabella 8), amb un luxe de presentador, Hugo Mas, cantautor i incipient cineasta. A més de parlar de la novel·la, caurà de segur alguna cançó, si és de l'alba millor. Amb la d'Alcoi i una posterior presentació a Ondara pensàvem tancar el cicle de presentacions, però encara s'està gestant alguna més. Continuarem informant.



El que té de mal l'avinentesa és que no podrem estar a un altra presentació aquesta vesprada, la del llibre Llegendes de la Costera, editat per Amics de la Costera, i on participem juntament amb una vintena d'autors de la comarca: Paco Belda, Ximo Cerdà, Ximo Corts, Toni Cucarella, Marc Gandia, Vicent Garcia Perales, Maria Josep Juan, Josep Vicent Martínez, Antoni Martínez, Miquel Mollà, Paco Úbeda, Josep Manel Vidal i Raül Vidal


L'acte tindrà lloc a la Casa de Cultura de Xàtiva a les 20,00 hores.


Com que encara no he llegit el llibre no puc dir-vos quin és l'enfocament dels meus companys. El meu ha estat recuperar una coneguda llegenda, la de la Torre del Sol, des d'un punt de vista futurista. 

dimecres 28 de març de 2012

AQUEST BLOG FARÀ VAGA DEMÀ


De forma simbòlica, aquest blog farà vaga demà dijous, dia 29 de març. Com el seu administrador. Tota activitat relacionada amb la meua professió es paralitzarà com a mesura de protesta. Ni compres, ni col·legi, ni gestions, ni desplaçaments en transport públic. Per allò obvi: el retrocés en desenes d'anys en els drets socials i laborals, la desarticulació de les regles mínimes del joc amb l'excusa d'una crisi que amenaça amb arramblar-ho tot. Contra les retallades en els serveis bàsics i essencials, contra la dinamita que han posat als baixos de la redistribució i l'estat social.


Tot i les meues diferències amb la política sindical dels darrers temps. Perquè, per sobre de tot, la reforma laboral és una gran mentida, l'ocasió que les patronals mediocres d'empresaris estaven esperant per ajustar planters i provocar una rebaixa salarial de gran escala, fins a extrems inconcebibles. L'alternativa peresosa i estèril al canvi productiu que no s'ha donat, a la fallida de l'aposta especulativa i suïcida. Model xinés de relacions laborals sols que cobert pel mant d'una democràcia formal i aparent. Un camí cert per aprofundir en les desigualtats i convertir-nos en una societat acollonida i insolidària. L'avantsala de coses pitjors.


No tinc clar que servisca de res. Espanya és un país intervingut. I al País Valencià patim la intervenció de la intervenció. La decisió està presa per nosaltres. Hem fracassat com a societat. Molts han caigut en la trampa i ara tothom pagarà les conseqüències. Vaig a la vaga perquè no tinc més recurs. I també tinc clar que l'esquerra política i social (sindicats inclosos) ha de fer una reflexió molt profunda. Això serà més tard. Demà, fem vaga. Pels nostres fills. Per dignitat.


diumenge 25 de març de 2012

ELECCIONS A ANDALUSIA I ASTÚRIES (ALGUNS APUNTS)

Foto: El País
Les eleccions d'aquesta nit a Andalusia i Astúries deixen una primera lectura molt evident: la tendència electoral triomfal del PP s'ha truncat. Ni s'ha obtingut majoria absoluta a la comunitat andalusa ni han doblegat a Álvarez Cascos al Principat. De segur que hi ha explicacions d'abast regional (el vot ocult andalús és un tema a estudiar, com ara el rebuig a Javier Arenas o la manca de potència de la candidata popular a Astúries), però la lectura estatal és evident: el suposat txec en blanc a Mariano Rajoy per a prendre les mesures i els retalls exigit per Brussel·les i els mercats no és tal. Ni les mentides gens piadoses del PP sobre el programa ocult, prèvies a les eleccions generals, estaven amortitzades per l'opinió pública. Hi ha cabreig i desconcert.


D'una altra banda, el PSOE agafa una mica d'oxigen dintre de la seua perllongada agonia. No és una recuperació significativa, encara. En contra del triomfalisme dels dirigents socialistes, ha hagut una resposta de l'electorat contrària a la lògica bipartidista, s'hi veu molt clar amb els molt bons resultats d'Izquierda Unida. I hi ha qui ja ho està interpretant com un bon símptoma de cara a la vaga general del dia 29, que el personal ha votat "contra els mercats", però és una lectura precipitada: creix sobretot el cansament i el descrèdit de la ciutadania envers els partits polítics. Les xifres d'abstenció, properes al 40%, demostren aquell fàstic extrem. El sistema està tocant fons.


Una cosa més: la corrupció, ha quedat clar, és (encara) un factor neutralitzat. Es dóna per descomptada, té un cost a les urnes (difícil pensar que l'escàndol dels ERES andalusos no ha reportat vots a IU o ha empentat gent a l'abstenció, i omet conscientment el PP de l'equació), però no és decisiva perquè hom suposa que és un mal que, amb més o menys intensitat, afecta a totes les formacions polítiques. Per no entrar en disquisicions sociològiques més profundes. És una mala notícia en tant que deixa la lluita contra aquest càncer a l'albir de la bona voluntat i l'altura ètica dels dirigents polítics. ¿Oferirà José Antonio Griñán una resposta eficient, contundent i creïble en l'escàndol, caiga qui caiga? ¿I si ho fa serà per convicció o per la pressió d'IU?

CAÇA AL PROFESORAT


La situació de crispació en el sistema educatiu és un mal negoci: per als docents, per als pares i, sobretot, per als menuts. De forma sibil·lina, els governs a l’Estat i a les CCAA han desviat el focus de la culpabilitat per la crisi cap als funcionaris i, amb especial acaçament, cap al professorat. Aquells que atiaren el model econòmic que ens ha dut ací i gastaren de forma irresponsable, ara desvien l’atenció amb el mantra dels retalls. En allò que els afecta -sous, assessors, endollats, privilegis, malbaratament, mala gestió d’empreses públiques i fundacions...- han adoptat mesures de caràcter cosmètic l’eficàcia de les quals en la reducció del maleït dèficit són dubtoses. Necessiten retallades més grosses i immediates. I per això posen les urpes en els principals serveis públics, la sanitat i l’educació, que suposen, més o manco, el 80% del pressupost.

De cara a la ciutadania, castigada per l’atur, els deutes, les reduccions salarials o tot alhora, les retallades de sou als funcionaris tenen molt bona premsa. Hi ha, a més, els impagaments als centres o les reduccions d’interins, amb efectes directes en la qualitat de l’educació. Els docents, lògicament, protesten. En ocasions, amb la complicitat dels pares. En unes altres, no tant. La reducció d’activitats extra escolars és un altre motiu d’enfrontament, fins i tot entre els propis professors. El moment és delicat, un polvorí.

I lluny de negociar i rebaixar la tensió, la Generalitat atia el foc llançant una proposta que sembla suggerir que els docents no treballen en juliol –supòsit radicalment fals– i els culpa del fracàs escolar, que és una assignatura pendent de tots. Els llancen a sobre la indignació social: els piròmans culpant de l’incendi als bombers. És pervers. En la docència, com en tot arreu, hi ha de tot. Però puc assegurar, per experiència, que la gran majoria de mestres i professors dediquen moltes hores al seu treball a les seues cases: lectures, reciclatge, programacions, correccions... No són l’enemic. No són el problema. Són, de bon tros, la solució: sense formació, no eixirem del clot. Als nostres cínics governants, tanmateix, això els importa un rave, la seua és una mirada, ara i sempre, cega, de curt termini. Menys diners per educació i investigació. La sentència final.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 25-03-2012)

divendres 23 de març de 2012

EL MEU NOM ÉS CAMPS

Foto: Telva
A la columna quinzenal d'El Punt-Avui no he pogut resistir la temptació de parlar del tema de la setmana (amb permís de la condemna de Jaume Matas), la indescriptible entrevista de l'ex president Francisco Camps a la revista Telva i les seues conseqüències. Podeu dir la vostra.

dijous 22 de març de 2012

'RANGO', LA GOJOSA RARESA DE GORE VERBINSKI


Segurament molts de vosaltres no se sentiu molt estimulats per visionar Rango (2011), la pel·lícula dirigida per Gore Verbinski que va obtindre el darrer oscar com a millor film d'animació. Potser pel fet de ser un producte de la Paramount i Nickelodeon (no dels talentosos laboratoris de Pixar), facturada pel director de la nissaga Pirates del carib, no anàreu a veure-la al cinema. I si no teniu fills, menys encara. I qui sap si ara tampoc no sentiu aquella pulsió malgrat haver estat distingida per la indústria de Hollywood, la qual cosa, segons casos, tampoc no és garantia de res. Estareu cometent un greu error.


Ben mirat, l'oscar sembla un miracle. Rango és, amb molta diferència, una de les pel·lícules més estranyes (d'animació o no) dels darrers temps. Gojosament estranya. Parlem d'un western contemporani, amb una inspiració estètica d'spaguetti, protagonitzat per un carregant camaleó a la recerca de la seua identitat. A la primera escena apareix un grup de mussols mariachis que, a mode de cor de tragèdia grega, presenten la història i aniran introduint cada part. A continuació, unes seqüències on el protagonista articula un divertit però estrany monòleg sobre la interpretació i el paper del conflicte com a detonant narratiu. Això mateix. 


De seguida, un aparatós i embogit accident provoca que Rango quede abandonat en el desert, on coneixerà un armadillo zen que li marcarà el camí del seu esdevenir vital, de la seua recerca de la identitat. Un fragment filosòfic que dóna pas a una trepidant aventura amb una àguila i un gripau... I així. Un producte intel·ligent, amb gags majestuosos, creuat de referències contínues a pel·lícules dels Coen, Sergio Leone, Clint Eastwood o Coppola (espaterrant la seqüència d'uns talps volant sobre rates penades i disparant sobre una caravana amb el fons musical de la Cavalcada de les walquíries, de Wagner.... amb arranjaments de banjo! Suprem), entre moltes altres. 


Això i una espectacular factura en el que fa referència a les tècniques d'animació i un excel·lent treball de direcció artística, especialment en el disseny dels personatges, completen els al·licients. Faig constar que la tinc molt estudiada, la pel·lícula: si teniu xiquets ja sabreu que la mamprenen durant una llarga temporada amb la mateixa cinta. El meu, per regla general, no té mal gust: Cars (a mi aquesta no m'agrada), Buscant a Nemo, Madagascar, Bob Esponja, la pel·lícula (no féu carasses: és una bandarrada impagable) o les meravelloses Up i Wall-e, són algunes de les seues preferides. Amb Rango, però, sóc incapaç de saber d'on procedeix el seu entusiasme, perquè sembla parida per uns adults-adolescents friquis i fumats. Com diu el meu fill, "una passada". Ho és. Vosaltres mateixos.

dimecres 21 de març de 2012

POETESSES SOTA LA CREUETA: MARIA BENEYTO

Foto: Las Provincias


No sóc molt de celebracions reglades, però avui m'ha semblat bona idea celebrar el Dia Internacional de la Poesia amb un recordatori pendent a l'escriptora Maria Beneyto (València, 1925-2011), desapareguda ara fa un any. Ho faig a través d'aquesta secció intermitent dedicada als poetes i poetesses. De Beneyto, d'un vell llibre anomenat Després de soterrada la tendresa (Bromera, 1993), he recuperat un poema colpidor, descomunal, corresponent a la part final d'aquell volum.


A ella vull dedicar aquesta secció, aquest dia concret. 


Després de soterrada la tendresa
vàrem llençar els pètals de la neu, que afegia
més gel, al que amagava la glaçada disfressa
on l'au del vidre congelat vivia.


Turmells de ballarina, amb les venes dolentes.
El caliu quiet i ocult. Les mans creuades.
Cent buits per avançar a les palpentes.
A cor nu de la flama, les donzelles cremades.


Al soterrar anàrem. Eixam de nines tortes
-un ull al frigorífic- estenia
veus de paper, paraules plastificades, mortes.
En secret el sepeli. Com calia.

dimarts 20 de març de 2012

NO ERA INEVITABLE

Ciutat de l'Esport de Xàtiva
Abans de la crisi econòmica, que tantes misèries ha despullat, el discurs contra l’endeutament de les administracions era un clam en un desert immens. La ciutadania no escoltava o no li importava, el concepte de “malbaratament” era com un conjunt buit, com el so d’una pel·lícula muda. No sols era la comprensible aspiració a tindre un col·legi, una piscina i un ambulatori a la porta de casa; als pobles tothom volia un bon PAI, per fer dinerets, i un polígon industrial, més gran que el del poble del costat, això faltava, més fusta que açò durarà sempre. El públic general també s’enlluernava amb la futilitat, amb els esdeveniments fungibles de tota mena, amb les obres innecessàries i faraòniques. I pocs s’escandalitzaven del mercadeig de llocs de treball per a acòlits i afins. Al mateix temps, els deutes públics no feien més que augmentar exponencialment, tot i disposar de molts més ingressos que ara. Però fa l’efecte que, com que ens havíem instal·lat també en la cultura del crèdit privat, a ningú no li impressionava això. Sentència final: havia de passar.

Doncs no: no era inevitable. La publicació ahir a aquest diari dels deutes amb proveïdors dels ajuntaments de les nostres comarques demostra que tothom no es va tornar boig, que hi hagué administradors públics responsables i sensats, que miraren el pressupost com el que és, diners dels ciutadans que s’han de gastar amb sentit comú. Hi ha contrastos que fan feredat. De la megalomania de l’anterior alcalde d’Albaida, a qui els veïns deixaren de votar quan la bola de neu ja els havia passat per sobre, amb un deute total de 17,4 milions d’euros i uns impagaments a proveïdors de 8,8 milions (en pessetes, que impressiona un ou: més de 1.400 milions, per a un poble que no arriba als 7.000 habitants!), als comptes sanejats de Canals, Barxeta o Bocairent, gestionats per diverses formacions. Els 12 milions de deute als proveïdors de Xàtiva, mentrestant, també són eloqüents. A la capital de la Costera, molta gent aplaudia la suposada pluja de milions de Generalitat i Diputació –com si foren regalats, escolte– però ni així s’ha lliurat la ciutat de deure una cabassada als proveïdors. I amb piràmides com ara la Ciutat de l’Esport, veurem què passa. Res no és gratis. Res no és inevitable. Uns pocs no es tornaren bojos. Al·leluia, germans. 

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 17-03-2012)

dilluns 19 de març de 2012

L'ACCIDENT MÉS FALLER DEL MÓN (CONTE)

Foto: EFE

Santi se sentia molt faller. Però molt. Més faller que un bunyol d’argent. Més que una despertà somnolent. Més faller que un monument plantat enmig del carrer un dia assolellat de març. Més que una formació de falleres amb el ramell de flors dipositat amorosament al pit. Que una xocolotada al casal. El més faller del món. A Santi l’havien apuntat els pares des que era una criatura de bolquers. I ara que ja en tenia vint-i-dos, que es despullava per entrar en la dutxa i empolainar-se per a una edició de la seua estimada festa, feia repàs. Les falles ho eren tot per a ell. Tot i més. Un amor no correspost: les falles el maltractaven. Sempre havia passat alguna cosa que malbaratava la celebració, els dies suposadament feliços d’eclosió josefina. Un any va ser aquella maleïda presentació en què Santi es va oblidar el text de l’apropòsit que amb tanta il·lusió havia assajat i memoritzat. Es va quedar en blanc. Un blanc nuclear, brillant, inabastable. Ni pruna. Es va quedar tan paralitzat pel pànic que hagueren de baixar el teló amb la banda sonora dels murmuris del pati de butaques. Es va comentar molt a la comissió aquell exercici. I Santi havia de suportar les mirades a cua d’ull, els comentaris burleta, les bromes sornegueres.

L’any següent va insistir en conduir el vehicle del rally faller, amb tan mala sort que en mirar a un costat per acabar d’escanejar una poderosa fallereta disfressada amb una mínima superfície tèxtil va perdre el control i el va estavellar contra el punt de control de la falla rival. Ningú va poder convéncer-los que havia estat un accident: com va poder comprovar la Policia Local, Santi no havia begut. El ball de Torrent. Santi volia morir-se. Literalment, de veritat. Les activitats abans de Sant Josep no eren el seu fort. De fet, en el seu currículum ja figurava que havia errat el penal decisiu en la competició de futbet. I això que jugava en el juvenil de l’Olímpic i tothom li augurava un futur esplendorós. Però era afegir el rètol “faller” a qualsevol cosa i el món es feia negre.

Fins a tot a la pròpia festa la mala sort havia esdevingut norma. Encara es recordava un incident en la despertà quan li va caure un masclet amb la metxa ja prou consumida als peus d’un company. Tenia 18 anys. Ell, no el company, un faller veterà que quasi es deixa un dit gros del peu. Ja no li deixaren assistir a cap despertà més. Ni a la plantà, per si un cas, que no era cosa de jugar-se-la. Perquè rebobinant una mica més, algú de la comissió se’n recordà d’aquella recorreguda on Santi, encara un xiquet, havia insistit en portar el banderí. En algun moment relliscà i l’ensenya viatjà cap enrere en direcció al cap de la fallera major. Set punts de sutura. Les fotos de la pujada a Sant Josep, malbaratades. La xicota hagué de veure la cremà amb una bena que li tapava l’ull esquerre. El passat perseguia Santi com un creditor.

En vista de l’èxit, Santi, a contracor, s’havia de conformar amb desfilar i habitar el casal de la forma més discreta possible. Fins aquell maleït dia en què els roms amb cola que va consumir en fila de a cinc li caigueren a l’estómac com una puntada als genitals. Una nit èpica, ai, de pujada als escenaris, revelacions indiscretes sobre relacions discretes, punyada en les dents d’algun dels al·ludits i visita a l’hospital. Els amics i la família li suggeriren que s’apuntara a una altra cosa, que la festa li costaria la salut, que veges tu, perquè en la vida normal Santi era una persona a la que no passaven eixes coses. El déu de les falles no el volia. Per a Santi, tanmateix, les falles ho eren tot.

Durant tot l’any havia passat de puntetes. Assistia als actes en la darrera fila, havia renunciat, enmig d’un alleujament general, a participar en el mig any, la presentació, el rally, la cavalcada o qualsevol altra activitat. Fins el dia 14 de març, on pensava reincorporar-se de ple dret, que per això pagava la quota amb els diners que estalviava posant copes els caps de setmana sense cap anomalia ni incident rellevant. Les falles, però, ai les falles... No passarà res, no passarà res, no passarà res... Es repetia mentre contemplava el seu rostre preocupat a l’espill. No passarà res, insistia, de nou, mentre el baf ocultava el seu reflex. Entrada a la dutxa. No passarà... ouuuuuuuuu!! Bum! La pastilla de sabó aromàtic de sa mare no havia d’estar allí.

Quan Santi va tornar a obrir els ulls es trobava al llit de l’hospital, encara commocionat. Es va tocar el cap. Li feia mal. Es va palpar una mica. Descobrí que el portava embenat. En girar el coll va detectar sa mare, dormint al seu costat. Quin dia és hui, mare?, diu, amb la veu tèbia. La mare obri els ulls i es va incorporar al seu costat. Ja estàs despert! Gràcies, senyor, gràcies, pensava que no despertaries! Però quin dia és hui?, reitera. Vint-i-un de març. Vint-i-un? No pot ser... Ja han passat les falles? Sa mare el mira alleujada. Ja han passat les falles, sí, has de descansar, per favor, li contestà... Però, però... Això significa...

Final cagafestes. Santi cau del cavall. Un senyal. Les falles i ell són un matrimoni impossible, peres i pomes, Gallardón i Aguirre, Guardiola i Mourinho. Ja ho ha entés. Reposa de nou el cap, somriu a sa mare. Feia temps que tenia ganes de fer un viatge a la neu. Març de l’any vinent podria ser una bona data. Podria ser. En tornar a casa, posa en venda, en el Facebook, el seu nou tratge de saragüell encara per estrenar. Mola. Se sent una persona normal, alliberada. No més falles. No més despertades. No més desfilades. Fi.

Final fantasy. Això no significa res, li talla sa mare. Quan tornem a casa et contaré una cosa... Li donen l’alta. En arribar, Santi li recorda a sa mare que havia de contar-li una cosa. Mira, no t’has perdut res: totes les festes ha estat plovent a càntirs. La recorreguda, un desastre. I l’ofrena de flors i la pujada a Sant Josep s’hagueren de suspendre. Però això no és tot: el casal es va inundar completament. La comissió s’ha passat totes les festes garbellant aigua i netejant. Un drama. I de la cremà no vull dir-te res: la pudor a benzina va ser de les que feien època. Ningú no recordava una cosa així... I no saps el millor. Digues, ¿què és el millor? Que tu no estaves allí. 


(Publicat a 'Contes del foc', suplement literari del Llibret de la Falla República Argentina 2012)

diumenge 18 de març de 2012

'VIDES DESAFINADES' A MALLORCA, LA CRÒNICA

Amb Pere Joan a la presentació. Foto: Institut Llull


Quan comença un llibre a rodar i vas a molts llocs, sols introduir les presentacions dient que estàs molt content de ser-hi aquí o allà i és veritat. Però hi ha llocs, com a les Illes, que t'hi trobes com a casa, on l'acollida sempre és càlida i propera. Així va passar a Palma, on dijous presentàvem Vides desafinades gràcies a una invitació de l'Institut Ramon Llull. Excel·lent organització, bona assistència (persones desconegudes, bàsicament, la qual cosa està molt bé) i presència de la IB3. Aquestes coses són importants i s'ha d'estar agraït. Això sí: trobe a faltar, darrere de mi, el logotip de la Generalitat Valenciana fent companyia al dels governs de Catalunya i les Illes. Manies.


Amb Margalida Vidal. Foto: Institut Llull
Entrevista, foto institucional i a la faena. L'escriptor i amic Pere Joan Martorell introdueix l'acte amb un text intel·ligent i amé sobre la novel·la. El teniu afegit ací baix, després de la crònica. I llegeix un fragment, escollit a l'atzar, i curiosament és de Francesc, un personatge que no sol aparèixer citat pels presentadors. Quan em toca a mi conte un poc el que vinc contant i, com que ja estic una mica avorrit de dir sempre el mateix, introduïsc l'explicació detallada del títol original, La tomata és una fruita, llegint un text que contextualitza l'explicació.


Per acabar, demanem una voluntària. Tot i la majoria femenina aclaparadora, no hi ha èxit i la coordinadora de l'Institut, Margalida Vidal, s'ofereix per petició popular. Calia una veu femenina per llegir un monòleg de Vicky. Com que el text és bastant picant, i Margalida i el públic no s'ho esperen, la situació és divertida. En acabar la presentació, se'ns acosten unes quantes persones amb origens valencians. S'agraeix. I fem noves coneixences illenques, amistats d'amistats. Un acte molt agradable. Ací mateix teniu la crònica de la institució.


El cambrer del Lórien, Pere Joan Martorell i un servidor.
Foto: Joana Maria Coll
I un gran postpartit. Sopar, en bona companyia, i un xicotet tour nocturn, cap a alguns llocs amb sabor. Un d'ells és el Lórien (un terme extret d'El senyor dels anells), un pub a l'estil irlandés i un dels caus i punt de reunió dels Antònia Font, una formació que, com sabreu ja, es cita a la novel·la reiteradament, rotllo fan. Sembla ser que allà és va gestar el concepte de Lamparetes, el nou disc dels mallorquins. Deixem un llibre dedicat al pub, per si algú s'encurioseix, celebrem Sant Patrici, de forma avançada, i ens fem fotografies. Abans, Joana, una nova amiga, s'havia compromés a fer arribar el llibre a alguns membres d'Antònia Font. Un viatge molt profitós. Visita a Es Pinzell, un altre cau amb sabor, on tenim una conversa profunda sobre algun dels temes que s'hi tracten a la novel·la. Cal que ho deixem, perquè després va la part on acabes cantant Boig per tu de Sau amb uns desconeguts. 


Millor si llegiu el text de Pere Joan:


En aquesta novel·la, ja des del títol mateix, prou explícit i clar com per poder intuir el gruix essencial i temàtic del contingut de l’obra, Xavier Aliaga ens introdueix en un món, directe i contundent com una punyada al nas o una coça a l’estómac, que és el nostre, un món en el que vivim plenament immersos i que per això mateix coneixem i acceptam com el propi, l’únic important i vertader, a voltes meravellós i gratificant, a voltes ombrívol i fastigós, amb tota la seva càrrega –val a dir que no és poca ni banal- de bellesa i de brutícia, de llum i de tenebra, de plaer i de desencís, de certesa i de misteri, d’esperança i de fracàs, de record i d’oblit...


Aquestes “vides desafinades” de Xavier Aliaga, d’una manera o altra, també són les nostres vides. O a l’inrevés. I aquesta sensació identificativa entre les “seves” vides i les “nostres”, aquesta possibilitat d’establir comparacions i paral·lelismes entre els personatges de la novel·la i nosaltres o el nostre cercle d’amistats i coneguts, és el que dota el llibre d’una força diguem-ne encuriosida i hipnòtica, el que ens atrapa des del primer moment, des de l’instant mateix que una veu ens parla en primera persona des de dins el vagó d’un tren que va de Barcelona a València. Ell és en Gerard, un informàtic destinat a València per treballar en un nou projecte, el company d’Alícia, que no veu amb bons ulls la partida del seu xicot, ara que finalment ella ha trobat plaça de professora a Barcelona. En aquesta primera part de la novel·la –titulada Els enderrocs- també Vicky, una al·lota que juntament amb la seva amiga Marta porta les regnes d’una discogràfica independent mentre espera que en Jordi torni per viure amb ella, ens va desgranant les seves peripècies existencials: els problemes per tirar endavant l’empresa, la seva mare, a qui li han diagnosticat una greu malaltia, les dificultats de la seva relació a distància... A la segona part –Escombrant- els protagonistes són na Marta i en Francesc. Ella és la sòcia de na Vicky, com hem dit abans, parella de n’Antoni –un professor universitari que resultarà cabdal per al desenllaç de la història-, que s’enrotlla amb n’Àlex, un dels músics de la banda que estan promocionant. I ell és el company de feina d’en Gerard, crític de música que no es perd cap concert que valgui la pena, eternament enamorat de na Marta, amb qui va sortir abans que ella conegués n’Antoni. I a Les cendres, la darrera part del llibre, els qui ens parlen són en Jordi i n’Alícia, sempre, com la resta de personatges, amb aquesta primera veu còmplice i directa, d’una gran eficàcia tant a l’hora de mantenir l’interés, la tensió argumental, com en el moment de descriure ambients i analitzar situacions, una veu que engloba els diàlegs més superficials i les introspeccions més fondes, que avança seguint un flux narratiu ben engrassat, sense ruptures ni distorsions, que proporciona a cadascú un to únic, força precís i lleugerament diferenciat, enriquit per l’alternança en l’ús de l’estàndard acompanyat dels registres dialectals valencians.

Mishima. Foto: Eldebat.cat
A grans trets, es pot definir Vides desafinades com les històries creuades d’uns homes i unes dones que es troben més o menys a la meitat del camí, ni joves però tampoc prou madurs com per formar part de l’edat adulta. Per definir-los i emmarcar la seva existència, potser ens convé parlar de Peter Pan i arribar fins a Z. Bauman. Alguns d’ells no volen madurar perquè els espanta el que es poden trobar enllà del que fins ara han viscut. La responsabilitat i l’esforç els creen un conflicte. Volen canviar la seva situació actual però no troben l’ajuda o el coratge suficient per fer-ho. Tots tenen clar, com diu en Jordi, que “El plaer és el motor de la vida, la trampa hedonista amb què la naturalesa ens enganxa i ens atrapa en la xarxa”. Però, com evitar caure en el parany? Com aconseguir el que volem i desitjam –parella, bona feina, doblers, diversió...- sense haver de pagar un preu massa alt, un tribut per a sempre? Com enganyar la vida per arribar a la felicitat? Aquesta és la pregunta clau. Kierkegaard, avançant-se a Marcuse i Adorno, fins i tot a Debord i la seva teoria dels sentiments d’alienació a partir de la crítica dels supòsits de Marx i Lukács, ja ens féu saber que l’home, la naturalesa humana, està totalment condicionat pels seus actes, pels seus fets, per les seves accions. I d’aquí en sorgeix una figura inconsistent i voluble, dispersa i capritxosa, diversa i múltiple. Finalment, Bauman n’agafa el testimoni per endinsar-nos en la modernitat líquida. Ara, avui dia, la felicitat, més que una aspiració col·lectiva és un desig individual, una voluntat constant i infatigable d’abastar quelcom abstracte, gairebé impenetrable, efímer i vague. Ara entenem que la felicitat no és una situació purament estable sinó que l’hem d’anar construint  i refermant a través d’una recerca activa, contínua, adaptable a les circumstàncies personals. Tots els personatges de Vides desafinades es troben en lluita contra aquell spleen de Baudelaire, contra el desencís i les ferides que la convivència i els sentiments provoquen. Potser el fracàs existeix perquè, com diu na Marta: “Desitgem el que no podem tindre”. I ella mateixa ens aconsella: “Ningú pot sobreviure en aquesta merda de món sense una mica de cinisme i distanciament”. I a on s’aferren per fer-ho? A la festa, al sexe, a la beguda, a la música...

Sobretot a la música, és clar, una de les gran passions d’Aliaga. Per això mateix la banda sonora ens emociona i ens captiva. Ens fa estremir i ens fa vibrar. Los Planetas i Micah P. Hinson. Franz Ferdinand i Nick Cave. REM i Tom Waits. Mishima i Antònia Font. Strokes i Happy Mondays. Joy Division i Interpol. Panda Bear i Editors. I encara molts més. I sobretot els Radio Free Europe, el grup, molt indie i molt jove, que na Vicky i na Marta editen i porten a concerts per tal de tirar endavant el seu segell discogràfic. Configuren, aquests grups i altres marques per a consum cultural, d’estètica directament alternativa o underground, un ingredient força enriquidor i gustós, que es mescla entre les pàgines del llibre sense pedanteria ni artificiositat. També hi trobam les noves tecnologies –l’iPod, MySpace, les xarxes porno...-, que es mesclen amb sales històriques com l’Apolo i ens remeten a alguns baretos del Raval barceloní o del Carme valencià. També hi desfilen algunes imatges que funcionen a mode de postal de souvenir o de fotografia instantània per a situar-nos en el context i en els llocs per on pul·lulen, la majoria despistats i insatisfets, els nostres personatges: sobretot València i Barcelona –encara que hi ha una escapada de concert a Londres- en època de crisi econòmica, mogudes nocturnes i dubtes de caire emotiu i existencial. Estudiants Erasmus i executius progres, polítics i “culturetas”, professors i “pijes”, tot s’entrellaça subtilment i eficaç, amb un toc de mà mestre, rotund de cara al lector per tractar el tema –més de forma soterrada que no com a eix central de la trama- del maltractament, la violència de gènere, que deixa la seva fonda empremta i conflueix amb la resta de motius desencadenants: l’amor i el desamor, l’amistat i la traïció, la recerca d’un lloc al món, la tria entre el batec de les pulsions i les passions o el llast de les obligacions i els compromisos, el dubte davant les noves possibilitats o els vells costums de sempre, tan propers i coneguts, tan simples i segurs com volàtils...

Tot això, a vegades més visceral i anàrquic i en altres ocasions temperat i racional, tractat amb un estil precís i directe, amb un format enganxós i des de diferents punts de vista, elaborat i sòlid, amb ofici i nervi creatiu, més aviat com un Carver o un Scott Fitgerald, més com un Cheever o un Ford que no pas com un Ginsberg o un Kerouac o un Bukowski, per citar els integrants d’un grup literari que surt de passada a la novel·la, més bregats, aquests darrers, de vida i d’experiència i de mil històries que conradors d’una prosa sòlida, elegant i treballada. Amb un bot qualitatiu força remarcable respecte de les novel·les anteriors –a saber: Si no ho dic, rebente (Premi Vila de Lloseta 2005) i Els neons de Sodoma (Premi Andròmina 2008), Xavier Aliaga, amb aquestes “vides desafinades” resultà guanyador de l’última edició del Premi Joanot Martorell, la qual cosa situa l’autor de Xàtiva en el punt de mira de la crítica més exigent i amplia les possibilitats d’una gran xarxa de lectors, sobretot aquells interessats en els models actualitzats del Peter Pan, amb conflictes generacionals, sempre presents i renovats per les noves fornades d’adults adolescents que s’han anat refugiant sota el paraigües de l’anomenada “crisi dels 40”.

Comptat i debatut, amb aquest nou llibre, una novel·la de veus i de noms, de lluita i de redempció, d’actualitat i de revolta, Xavier Aliaga ens congratula amb el plaer de la lectura, emprant una prosa amena i desinhibida, dúctil i eficaç, fent servir les històries creuades d’unes vides que es mouen entre el llindar de l’abisme i la immensitat de la incertesa i l’inconegut. I ja per acabar, tan sols un consell: deixem que els acords d’aquesta gran simfonia vital i passional ens impregnin la pell i el cos, ens amarin la ment i l’ànima.


Pere Joan Martorell 

dimecres 14 de març de 2012

PÍNDOLES: ESCENES DE SALÓ, FUGA DE CERVELLS, FER VAGA, DIARI ARA


Escenes de saló. Als periodistes ens distrauen molt els detalls: ¿Havia pactat Mariano Rajoy amb Brussel·les la xifra del dèficit? ¿L'estrangulació simulada de Luis de Guindos formava part d'aquella escenificació de saló de, oh, Espanya s'ha portat malament, però anem a deixar-ho en un 5,3% (5.000 milions addicionals, poca cosa), ni per a tu ni per a mi, toca, com d'importants que som en l'escenari internacional? Era mentida, clar. Rajoy féu una aposta i el crupier li tornà les fitxes sense fons, dissimuladament, perquè no es notara molt. Detalls. Interpretacions. No era una decisió pactada. Desbrossar aquestes interioritats en les tertúlies i anàlisis és entretingut.  Periodisme de saló, també. La cosa, però, és peluda: cada dècima, cada fracció en les xifres, suposa milers i milers de persones anguniades i acaçades, cues d'aturats més llargues. Maleïda la gràcia.


Fuga de cervells. Un cas real, conegut ahir mateix: encara hi ha pretesos periodistes que li retrauen als nostres cervells fugats, joves i no tan joves ben formats, emigrats per ampliar horitzons o per necessitat, malbaratar tot el que el país ha invertit en ells, no quedar-se i lluitar. Encara hi ha qui apel·la al vell xantatge emocional que com ací no es viu enlloc. S'ha de tindre els testicles i els ovaris quadrats. La persona interpel·lada per aquell mitjà (no estic autoritzat a facilitar més dades) no donava crèdit. Seria de riure bona cosa. Novament, però, la cosa no té ni mica de gràcia. 



Fer vaga. Si algú encara està capficat pel dilema d'anar o no a la vaga general, enutjat amb els sindicats majoritaris de pancarta i subvenció compartida amb les patronals, que també fan eros, cabrejat amb l'oposició, amb aquell company manta que no fa un pal a l'aigua però agafa la bandera de la mobilització com un campió, i totes aquelles coses que hom pensa i que fa mandra dir per no donar armes a l'enemic, que interioritze que la vaga ha estat convocada per Mariano Rajoy, que, d'alguna forma, ens l'ha demanada, amb la boca menuda, perquè la dóna per amortitzada, perquè creu -amb fonament- que el personal no està per la faena, per por, per desencant sindical, per milers de raons. Sols per això, pels arguments patètics que estem escoltant aquests dies, hauria de funcionar. I molt bé. No és el moment de posicions tèbies o d'agafar-se-la amb paper de fumar. Tota vacil·lació serà emprada a la contra. La ciutadania ha dit que recolza la reforma laboral, en el bon camí, fracàs sindical, etcètera.


Diari 'ARA'. Aprofitant la seua edició al País Valencià, estic comprant de forma intermitent el diari ARA. Ho faig amb gust, no per militància. És un mitjà interessant, amb bons columnistes, bons anàlisis (pots estar-hi d'acord o no, però hi ha qualitat) i suplements innovadors. El que passa és que, malgrat l'encomiable esforç d'eixir al mercat valencià, costa trobar signatures i continguts que parlen en clau valenciana. No és un retret (no tinc per costum confondre interessos empresarials i nacionals, són àmbits diferents i la solvència econòmica sempre ha de ser prèvia a...), és una constatació que ens fa tornar a vells i irresolubles debats. Tant de bo aquesta siga la bona, les vendes valencianes funcionen i, amb el temps, l'àmbit d'interessos s'eixample. Canvis forçats per la demanda, no per posicions ètiques o estètiques. Si no, no funcionarà.

dimarts 13 de març de 2012

'ODISSEA', LA VERSIÓ DE JOAN F. MIRA

"Amb Homer neix la literatura, i amb ell la literatura té apresos de cop els mecanismes de la ficció, més enllà de la simplicitat universalista de la faula ('Un dia el llop va baixar el riu...') i més enllà de l'esquematisme indeterminat del conte ('Una vegada hi havia un nen i una nena...')". Aquest fragment de Jordi Cornudella corresponent a la introducció a la nova versió en català de l'Odissea, traduïda per Joan Francesc Mira (Proa, 2011), resumeix la transcendència del monumental cos literari que conforma aquella obra juntament amb la Ilíada.


O per fer-li la volta a l'argument, com em deia el poeta Ivan Brull en una tertúlia literària privada, en llegir l'Odissea el lector té la sensació que aquesta obra té darrere una tradició literària de milers d'anys i no a l'inrevés. Comptat i debatut, qualsevol iniciativa per posar en valor i difondre en català un clàssic d'aquesta envergadura (perdoneu la digressió: una obra que demostra que tendim a frivolitzar i vendre molt barata l'etiqueta) s'ha de saludar efusivament. L'altra qüestió important, a banda del "què", és el "com". I en aquest cas concret l'edició sembla modèlica, un festí per als bons lectors i una via excel·lent d'entrada per als no iniciats.


El primer encert de l'edició rau en haver traslladat l'esperit poètic de l'obra. "Traduir Homer en prosa és del tot respectable, però mai no es podrà llegir -ni percebre, ni sentir- com una traducció en vers (...). I traduir Homer en vers significa, si és materialment possible (en algunes llengües segurament ho és), reproduir els hexàmetres de l'original. O almenys una aproximació a l'hexàmetre", ens conta el traductor en la seua introducció a l'obra. A mà, l'hexàmetre clàssic català que no és "estrany als ritmes de la llengua, i no cal forçar la sintaxi ni el lèxic per encabir els versos homèrics en els motles moderns".


Aquesta decisió és bàsica per entendre la cadència i fluïdesa de la versió de Mira, el seu premeditat ritme, càlid, acollidor, poètic alhora que plàcid, en acabant. Juntament amb això, el respecte a les fórmules nemotècniques pròpies de la recitació oral aconsegueixen, tot i la seua reiteració, que siguem conscients de la gènesi de l'Odissea, de la seua oralitat. El model de llengua és una altra diana. Partint de les formes valencianes (la qual cosa dubte molt que li hagueren permés a un altre traductor que no fóra Mira), el text presenta una riquíssima varietat lèxica, fent doblets i combinant sense complexos variants occidentals i orientals quan la mesura del vers o l'ocasió convidaven a fer-ho. El resultat és deliciós.


I, finalment, està el "què". A més de la profusió de tècniques narratives i de la profunditat psicològica dels personatges, hi ha la història, la forma de sostenir-la, les maneres d'administrar la informació. Tot i ser coneixedors de les claus argumentals fonamentals del relat d'Ulisses, Telèmac i Penèlope, l'obra es consumeix amb delectació, interés i intensitat, omplint els buits que no recordem i conferint-li nous sentits, nous perfils als personatges. Tant de bo l'esforç de Mira servisca per apropar l'obra sencera als lectors i que els hi faça anar més enllà de les discutibles adaptacions (literàries o cinematogràfiques) que han servit de canal difusor per al gran públic.

diumenge 11 de març de 2012

L'ESPILL DE RUS ES REBEL·LA


L’alcalde de Gandia, Arturo Torró, ha estat una de les grans apostes personals d’Alfonso Rus com a president provincial del Partit Popular. L’ha promocionat, l’ha cuidat, i ha aconseguit, perseverant en l’intent, fer-lo batlle de la capital de la Safor. En cercles polítics i periodístics aquella relació no sorprenia gens: d’alguna forma, Torró és un èmul de Rus, un polític de llotja de futbol i puro, populista i impulsiu, que va contractar el gal·lés Tom Jones, a Julio Iglesias i a la Pantoja només agafar la vara d’alcalde. Un reflex en l’espill de Rus. Potser no tan espavilat i carismàtic com el xativí, però un èmul inequívoc de les formes i la praxi. Ungla i carn, fins ara.

Per això sobta tant la rebel·lió de Torró en el consorci de residus on s’agrupen diferents comarques, com ara la Safor i la Costera. El gandià ha amenaçat en abandonar l’organisme amb l’excusa d’una pujada considerable en el preu de tractament per cada tona de fem, que passa de 70 a 109 euros. Una lectura superficial i benintencionada: Torró, pensant en el cost polític d’un augment del rebut a Gandia, llança un pols sense parar-se a pensar contra qui. Però en política tot té segones i terceres lectures, i més en un partit com el PP. Per això es pot interpretar que Torró li ha pegat una galtada a Rus en la cara de Vicent Parra, el president del Consorci, que, dit siga de passada, tenia una curiosa aliança amb l’ex alcalde socialista de Gandia, José Manuel Orengo. La plataforma en contra de l’abocador de Llanera de Ranes sap de què estem parlant.

¿Una forma de distanciar-se del llegat del seu antecessor socialista? Posem que sí. El problema és que, per a fer-ho, Torró provoca un problema seriós en el seu partit. Malgrat les seues diferències amb Rus, Parra no és un ens autònom: si Torró genera un conflicte pel tema de residus l’afectat directe és l’alcalde de Xàtiva, el seu mentor i defensor. Perquè la hipòtesi perversa d’una maniobra conjunta de Torró i Rus contra Parra no se sosté. O siga, blanc i en ampolla sol ser llet: l’encara president provincial del PP ja no té sobre la seua tropa l’ascendent que tenia. En la guerra interna d’aquell partit, els barons van posicionant-s’hi i el bàndol de Rus i Rafael Blasco té la traça de ser l’equip perdedor. Com d’ingrata és la política.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 10-03-2012)

divendres 9 de març de 2012

NO HI HA CRÍTICA AL REGNE DE LES FALLES


El títol d'allà dalt correspon a la nostra columna quinzenal en la versió digital d'El Punt-Avui i fa referència a l'enfrontament d'aquests dies, de dimensió cívica i política, entre el moviment #Intifalla i una part de la festa fallera, amb les formacions polítiques pel mig. Això i alguna cosa més. Si voleu, podeu dir la vostra, discrepant o no.

dijous 8 de març de 2012

8 DE MARÇ: MOLT BON DIA A TOTES


A ELLA, el meu suport, a ma mare, a la meua sogra, a les meues amigues, a les meues ties, a les ex, a les caixeres de Mercadona, a les taxistes, a Angela Merkel i Soroya Sáenz de SM (sí, a elles també), a les iaies que porten els xiquets al col·legi, a les caps que he tingut i que tindré, a les que estan angoixades pels seus i per elles mateixes, a les meues companyes periodistes, escriptores o guionistes... A les dones treballadores, que són totes: que passeu un molt bon dia. I gràcies per fer-ho tot millor i més fàcil.

dimecres 7 de març de 2012

UN BRI, UNA ESPURNA, UNA ESCLETXA...


Hauria de creure. Com un moribund a les portes de la mort que rescata velles creences per acompanyar amb un bri d'esperança les raneres de l'extinció. Necessitaria trobar entre els renglons apocalíptics algun senyal reconstituent, algun indici que la meua ment malaltissa ha entrat en un injustificat col·lapse. La prova irrefutable que relativitze el neguit i l'ubique en un plànol més còmode, més suportable, menys incisiu. Costa molt quan, amb massa freqüència, per imperatiu professional, desbudelles la feixuga realitat, quan has de pair negre sobre blanc l'explicació d'una història mal trenada i pitjor escrita que camina cap a un final incoherent i absurd. Com follar sense desig. O follar sense profilaxi amb la persona equivocada.


El relat és tèbiament suportable si atenem a les xifres, a la matemàtica impossible, al somriure dentífric i congelat d'un ministre aclaparat per la circumstància i la incompetència.  L'escena té un punt còmic. Però si esquarterem aquell relat en històries individuals, la tragicomèdia es descompon en milions de relats de terror, en un magma viscós i candent atiat pel pànic. La por és la mare de totes les derrotes. I la gent derrotada té tendència a creure en esperits i ectoplasmes, en promeses fantasma, en l'home quasi còmic del somriure dentífric i congelat. S'hi creu per pura necessitat, per instint de supervivència. La disposició al sacrifici, tanmateix, té sentit si s'ensenyen les cartes, les claus de la porta, el camí d'eixida. En no ser així no hi ha sacrifici, sinó esclavitud. 


Jo no crec. Però no vull tenir por, ni ser un esclau. La preocupació i l'ocupació són humanes. La por, un luxe que no ens podem permetre, un abisme nebulós. Tal volta la resposta siga, malgrat tot, intentar aquella aventura boja, fer aquell viatge obligat i sense retorn, tenir el fill ajornat pels presagis, escriure aquella cançó, plantar aquell hort que feia mandra. Viure. Amb el cap ben alt. Lluitar sense temor a les forces que no podem controlar. Fer-nos escoltar i fer-nos entendre. Conrear els factors minúsculs però tal volta decisius a la llarga. Canviar els esquemes abans que els esquemes ens canvien a nosaltres. El nostre petit món va a ser, ja ho és, un hàbitat pitjor, alguna cosa que s'assemblarà a allò llunyà i aliè que coneixíem a través de les pantalles. No parle de resignació, sinó d'anar un pas per davant. Prendre consciència sense renunciar al dret irrenunciable de fer saber que nosaltres sabem que tot plegat és una gran estafa.


Prendre consciència sense caure en la xarxa destructiva del pànic. Ni al futur ni al present.  Perquè la por sols pot transformar-lo en algun lloc més inhòspit, cruel i insolidari i destructiu. No caure en el temor, ni de Déu ni dels homes. Un bri, una espurna, una escletxa... 

dimarts 6 de març de 2012

JO, LA DONYA I EL GRIPAU

Portada original de Pau Riba

Hi ha obres artístiques que són com un moment congelat en el temps, que tenen la virtualitat de captar un fragment temporal únic i no repetible. Hi ha discos en la història de la música, com ara Jo, la donya i el gripau (Edigsa, 1971), de Pau Riba, reeditat fa uns mesos de manera luxosa i sucosa per una coalició de petites discogràfiques (Matriu/Matràs, G33REcords, Bankrobber i La Casa Calba) amb motiu del seu 40 aniversari, que capturen uns moments, uns instants concrets, unes formes, uns sabors i uns olors definits. Una forma de vida. Obres que van més enllà del seu valor artístic.


Pau Riba fou un heterodox dintre de la Nova Cançó. Per influències (més anglosaxones que francòfones, més Dylan que Brassens, més psicodèlic que folk, tot i que també), per actitud artística i, fins i tot, per actitud vital, allunyada d'aquell incipient star system casolà i els seus incipients atacs de divisme. Un cos estrany. I la seua discografia en dona testimoni d'això. Aquell disc és el reflex d'aquella actitud artística lo-fi i deliberadament desastrada: fou gravat a Can Pep Carlos, una finca de Formentera, a l'aire lliure, amb un equip de gravació directa cinematogràfica, amb una instrumentació austera, canviant d'ubicació, sota una figuera o baix d'un pou, per extraure'n sonoritats diferents, sense filtrar el so de la natura ni els accidents sonors.


El gran Toti Soler, Martí Soler, Xavier Riba i Mario Pacheco assistiren el part musical (el terme no és innocent), aportant diferents guitarres, bongos, maraques, kalimba i fins i tot l'ukelele que ara, quatre dècades després, sembla un absolut tret de modernitat folkie. Amb molts pocs afegitons posteriors. El disc sona vetust i modern alhora. Antic i vigent. I rabiosament innovador si atenem l'època i el context. Bell i estrany. 


Disseny de la caixa de reedició, de Miquel Barceló
Perquè Jo, la donya i el gripau no és únicament producte del hippisme de finals dels seixanta i principis dels setanta, de l'ambient illenc i els viatges planetaris amb LSD. És fruit de la circumstància personal de l'autor, qui havia estat poc abans pare d'una criatura (Pauet Riba, el gripau) en col·laboració necessària amb Mercè Pastor (la donya, qui apareix al llibre nua, en una imatge de torbadora bellesa, algú ho havia de dir). La parella havia escollit un entorn natural, no assistits per metges, per portar la criatura al món, en una actitud d'extrema radicalitat per a l'època, molt abans de fer-se discretament populars els mètodes naturals per donar a llum.


I ho deixarem així. Perquè a la reedició trobareu un text de Riba explicant el procés, l'artístic i el personal. I un DVD amb abundós material gràfic i sonor. I una lúcida carta de Pastor a Riba. I una caixa dissenyada per l'artista Miquel Barceló. I a dintre la psicodèlica (i bonica) portada original dibuixada pel músic. És cert, sí: un format físic que s'ha de comprar! Anatema! Però em sent legitimitat a recomanar que passeu per caixa sense cap tipus de remordiment i sense por a resultar anacrònic. Vosaltres decidiu... 




dilluns 5 de març de 2012

LA CIUTAT QUE ESTIMAVA ELS CINEMES (SÈRIE LARS)

El Gran Teatre el 1923, després Cinema REX

Avui tornem a recuperar un text nostre de la desapareguda revista d'àmbit estatal Lars Cultura y Ciudad, en aquest cas un llarg reportatge dedicat a les sales de cinema a la ciutat de València. Portava el títol original "La ciudad que amaba los cines" i fou publicat el 2009, en el número 17.

Como el resto de urbes, de cualquier tamaño y morfología, Valencia ha sufrido los severos ajustes en la industria de la exhibición cinematográfica y el carrusel de cierres de salas. Cines con personalidad propia sustituidas por espacios fríos, industrializados, estandarizados. Pero queda un frondoso recuerdo de la que fue, durante gran parte del siglo XX, una auténtica ciudad de cines, un foco contemplativo de gran vigor en relación a la dimensión de la ciudad. Una pequeña historia sociológica, pero también arquitectónica, que merece la pena recuperar.

Como en gran parte de Europa, los precedentes de la exhibición en Valencia hay que buscarlos en las postrimerías del siglo XIX, cuando el cinematógrafo se convierte en un fenómeno de masas. Asociado al éxito fulgurante del invento de los Lumière, aparecen las primeras estrategias de distribución y exhibición, en manos de “feriantes nómadas”1, como les denomina Roman Gubern, que conviven en un primer estadio con las atracciones de la época. “Junto al tragasables y la mujer barbuda, se exhibe la última rareza, el Cinématographe Lumière, en ferias y parques, en barracas de madera y ante un público popular (…) Arte nómada y plebeyo, no tardó en asentarse en las principales ciudades, integrándose en los programas de algunos café-conciertos franceses y music-halls ingleses o americanos”, relata Gubern. Valencia, ciudad a veces perezosa en sus adhesiones a la modernidad, accede relativamente pronto al asombroso invento. Será en septiembre de 1896, en el Teatro Circo Apolo2, de la mano de Charles Kalb, técnico francés que disponía de equipo de proyección propio y material fílmico de la factoría Lumière. El expectante público asiste al milagro tras visionar la comedia Zaragüeta, en cartel por entonces. La proyección es un éxito y empuja al Apolo a ampliar los cinco pases previstos en principio a cincuenta. La mecha prendió. En octubre de ese mismo año, el Teatro Ruzafa estrena sus propias películas. Y le siguen otros escenarios como el Principal, el Novedades o el Princesa, que introduce una novedad crucial, la de encomendar al francés Eugène Lix, ayudado en la dirección por los pintores Stolz y Benavent, producciones específicamente valencianas, rodajes de escenas y lugares típicos que se convierten en el primer material fílmico rodado en Valencia. El resto de empresarios teatrales, aguijoneados, incorporan pantallas para alternar el arte escénico con las proyecciones. Otros, mientras, alumbran las primeras instalaciones específicas del nuevo arte, ubicaciones precarias y barracones portátiles que, conforme avanza el siglo XX, evolucionan hacia un nuevo estatus como salas fijas de proyección. Un proceso paralelo a los primeros intentos valencianos de generar producción propia, con la que atraer el interés del público. O la de aunar los procesos de producción, distribución y exhibición, a veces con propósitos excesivamente ambiciosos que acaban en quiebra, como en el Cinematógrafo de la Paz. En la segunda década del siglo, en cualquier caso, el cinematógrafo ya está consolidado en Valencia. Se da un paso más. “La proyección de películas, molesta por el centelleo de las imágenes, va a progresar notablemente a partir de 1908. Y al eliminarse las causas de fatiga de la proyección, la práctica de los entreactos frecuentes deja de ser necesaria y la longitud de las películas aumenta (…) Y para albergar estos programas que podían rebasar las dos horas hubo que construir salas cómodas y bien equipadas, como esos primeros Palaces que edifican Pathé y Gaumont y en cuya decoración y estructura se percibe el complejo de inferioridad que el cine arrastra, todavía, frente al noble espectáculo teatral”, señala Gubern en relación al caso francés. Valencia no será una excepción. En 1914 se inaugura el Trianón Palace, un cine diseñado por Javier Goerlich, responsable de numerosos proyectos asociados al cine durante años, y autor también de una efímera remodelación de la actual Plaza del Ayuntamiento. Un edificio con fachadas jalonadas de elementos modernistas y barrocos, pastiche propio del momento, que el propio Goerlich calificaría después como un “alarde de pastelería”3.

En los años de la Gran Guerra se abandonan las pulsiones productivas, pero emergen, entre los solares del centro, cines de nueva planta a los que todavía se les da un uso transversal. Hay proyecciones. Y obras clásicas de teatro, zarzuelas o boxeo. El cinematógrafo acusa el desgaste por la pérdida de sensación de novedad y las contingencias del conflicto bélico. “Son años de confusión para el público, pero también lo son para el empresario que lucha por estar al día del variante gusto y la moda de su clientela que muchas veces se decanta más por el género lírico que por el cine”, advierte Miguel Tejedor. Sin embargo, el mismo autor concluye que “la década de los años veinte es la del definitivo asentamiento del cine en Valencia”4. Las mejoras técnicas y artísticas contribuyen. Y aparecen los grandes cines de nueva planta, como el Gran Teatro (el grandioso Cine Rex en los años 40) o el Coliseum, proyectados en los estudios arquitectónicos más notables de la ciudad. El primero nace como teatro, con pretensiones de distinción, en un solar de la familia Trénor. Lo diseña Francisco Almenar Quinzá y se inaugura en 1923. Al año de inaugurarse, el Gran Teatro ya funciona como cinematógrafo. No es el único. Ese mismo ejercicio, todos los teatros ofrecen proyecciones. El Coliseum, construido por iniciativa de la familia Pechuán, la más relevante saga del sector de la exhibición en la capital valenciana, es diseñado en 1926 por el arquitecto Francisco Mora tomando como modelo para la fachada la modernista Estación del Norte. Lo más significativo, sin embargo, su capacidad: 2.627 localidades, el más grande de España por entonces. Muestra del tirón, ya inapelable, del nuevo espectáculo.

El cine sonoro y el “esplendor republicano”. El período siguiente será el de una adaptación, tímida al principio, por el alto precio de los equipos, a la nueva realidad del cine sonoro. Con la excepción del Gran Teatro, fiel durante largo tiempo al material mudo, los empresarios toman posición. El señorial Olympia, inaugurado en 1915 como teatro, acoge la primera proyección de sonido sincrónico, el 5 de febrero de 1930, con El arca de Noé. Emilio Pechuán, poco después, instala el nuevo sistema en el Lírico (antes Trianón) y en el Coliseum. Años, en la década de los treinta, de ajustes en el sector de la producción y la distribución. Pero sobre todo de expansión. Entran en escena salas como el Capitol, inaugurado en 1933 con la voluntad de ser uno de los mejores cines de España. Proyectado por Joaquín Rieta y decorado por Arturo Boix, el Capitol contrapone las líneas adustas de su exterior con un interior de concepción racionalista y una distribución de elementos moderna, cómoda y funcional, con refrigeración y una disposición en arco del patio de butacas que facilita la visibilidad. Una voluntad racionalista que adopta su expresión más lograda con el Rialto, actual sede de la Filmoteca Valenciana, construido en 1935 según el diseño de Cayetano Borso de Carminati, a imitación en la fachada de los rascacielos de Manhattan y con un interior Art Déco que recogía, en sus cuatro plantas, diversas posibilidades de ocio: sala de proyecciones, terraza de verano, cafetería y sala de fiestas en el sótano. La irrupción en pleno centro de Valencia de la modernidad. Antes, en 1933, otra vez la mano de Arrieta, se inaugura en el barrio de Ruzafa el cine Tyris, creado a instancias de los Pechuán como la alternativa periférica pero distinguida a los grandes cines de estreno del centro.

La eclosión no puede disociarse del éxito imparable del cine sonoro y la fijación de los géneros cinematográficos importada desde Hollywood. Con todo, el final de la década, en plena Guerra Civil, presenta una peculiaridad en Valencia: a diferencia de otras zonas del Estado, en las que el conflicto condiciona la exhibición, la capital del Turia, sede del gobierno republicano durante muchos meses, se convierte en un foco cuantitativo de espectáculos de todo tipo. La razón es un súbito aumento poblacional fruto de las miles de personas desplazadas a la ciudad huyendo de las tropas golpistas o por razones administrativas. Frente a las reticencias de algunos sectores, partidarios de limitar la actividad lúdica por solidaridad con el resto de zonas en guerra, se impone la voluntad de las autoridades de mantener en la nueva capital una cartelera bien nutrida con la que obtener ingresos y entretener a las tropas y a los defensores civiles de la causa republicana. O, también, distraer y atemperar los ánimos de los tibios y contrarios a la causa que habitan Valencia, puntualiza el dramaturgo Josep Lluís Sirera5. En esos años, funcionan en Valencia una cuarentena de salas. Cine y teatro combinados en las salas con encendidos mítines políticos con los que enaltecer la causa republicana. Como muestra, en un suelto del diario ABC, del 20 de abril de 1937, se da cuenta de un “concurrido” mitin en el Cine Capitol, organizado por la Junta de Ayuda a Madrid. No fue el único, ni mucho menos.

Cine al alcance de todos. Terminado el conflicto, y superados los primeros años de carestía extrema de la posguerra, el cinematógrafo se extiende como una mancha de aceite. Nacen nuevas salas, en el centro y la periferia, los llamados cines de barrio, de tal forma que únicamente uno de los poblados marítimos, Nazaret, el más degradado, carece de sala. Ni siquiera las entrañas de Velluters, el inquietante Barrio Chino de entonces, se verán privadas de cine. La televisión tardaría en llegar y su implantación en los hogares sería lenta. “El cine y el teatro eran, pues, la única evasión posible”, recuerda el escritor valenciano Fernando Vizcaíno Casas6, “para la mayoría, la diversión por excelencia. Para algunos, además, un vehículo para acrecentar nuestra formación, nuestra sensibilidad estética”. Un monopolio que facilita ambiciosas apuestas empresariales, como la conversión del Gran Teatro en el lujoso cine Rex. Un encargo de la inevitable familia Pechuán, propietaria de la sala, al no menos inexcusable Javier Goerlich, con el objetivo de crear una de las mejores salas de España. El Rex se inaugura en diciembre de 1945 con excelentes acabados y una lujosa decoración, de aires neobarrocos, obra de Arturo Boix, que incluye un elemento característico, una enorme lámpara central inspirada, al parecer, en la película El fantasma de la ópera. Su capacidad: 1466 localidades. En esos años, todavía aparecerán algunas salas más de aforo considerable: el Monumental Levante, en el Grao, para 1500 personas. Otra incorporación en los años cincuenta es la del cine Lys, pionero además en incorporar el Cinemascope. Pero también surgen salas de barrio, de capacidad media, como el Astoria (675 localidades) o el Majestic, e incluso algunas más pequeñas, ubicadas en bajos comerciales. Estreno y reestreno. Sesiones de dos y hasta tres películas. Diversidad de precios: una butaca en 1940 podía oscilar entre 0,50 pesetas de cines de reestreno de tercera, como Majestic y Mundial, y la peseta y media de salas de estreno de la categoría del Olympia. “Los cines de reestreno apenas existen en estos tiempos, cuando las películas se agotan en su premiere (…) Pero entonces fueron los preferidos de estudiantes, desocupados y gentes de pocos posibles. Por esas perras (…) podíamos pasar toda una tarde, con dos (y hasta tres) películas largas, dos documentales, algún dibujo de Disney y el inevitable No-Do”, recuerda Vizcaíno Casas”. El crítico de cine y profesor titular de comunicación audiovisual Juan Miguel Company, entrevistado expresamente para este artículo, añade otra ventaja sustancial de aquellas salas. “En los cines de barrio entraba todo el mundo, las calificaciones no se respetaban. En el cine Boston se sabía de antemano en qué día iba a ir el inspector gubernativo. Pero sólo le enseñaban el patio de butacas. Y el portero nos decía a los niños: ‘Hoy arriba’, donde este señor no subía. Sólo teníamos que estar calladitos para no ser detectados”.

Es la época dorada del cine, espectáculo sin apenas competencia, germen de la educación sentimental, y a veces existencial, de miles de valencianos. Y fuente de un anecdotario inabarcable. La consabida censura de la época convive con prosaicos y arbitrarios cortes de a veces una bobina entera, con los que los cines trataban de ajustar los horarios. De forma tan desafortunada como la de hacer desaparecer el flash-back de Casablanca, recuerda Company, sin el cual se hacía ininteligible la relación entre Rick y Ilsa. “Eso se prologó algún tiempo. En el año 1966, el Cine Serrano proyectó El Cardenal, de Otto Preminger, a la que también le quitaron una bobina. La casualidad fue que desaparecía el episodio nazi. Yo achaqué los cortes a la censura, porque ignoraba que la cosa era mucho más pedestre”, rememora el crítico. Salas con olores característicos. No solamente la falsa piel de las baqueteadas butacas, sino también los potentes ambientadores con los que, algunas salas, trataban de disfrazar el aroma a humanidad. “Estamos hablando de años donde la gente se lavaba menos y a aquello se le denominaba ozonopino”, explica Company, un curioso sustantivo del que Jardiel Poncela, en Eloísa está debajo del almendro (1940), llega a extraer un verbo casi imposible: ozonopinear. Un “perfume dulzón y algo repugnante”, según la versión de Vizcaíno Casas, referida a la fumigación del Actualidades. Olor a sudoración y a su antídoto. Pero también a bocadillos de tortilla de patata y cebolla, entre otros manjares caseros. Con algunos límites: algunos cines instalaban carteles prohibiendo, con motivaciones obvias, el consumo de frutos secos. En contraposición, la selecta publicidad del Rialto, que invitaba a visitar, con ínfulas de refinamiento, “nuestro selecto ambigú”.




El declive. El corpus valenciano de salas vivirá a partir de entonces diversos embates. El primero, a finales de los años sesenta y principios de los setenta, con el crecimiento de los aparatos televisión. Ayuda asimismo el trasfondo de la especulación urbanística, con la subida de precios de los solares. Diversas salas son derruidas y en su lugar aparecen bingos, supermercados o discotecas. A cambio, pocas incorporaciones nuevas: los cines ABC Park, inaugurador en 1977 con la contradictoria coincidencia, anota Company, de la presencia del obispo de Valencia y el estreno de la chispeante cinta de Rafael Gil Niñas, al salón. La segunda criba, ya en los ochenta, tiene que ver con la irrupción del vídeo doméstico. El Astoria cierra en 1983 y deja paso a un supermercado y el Avenida, uno de los últimos cines de reestreno, es sustituido en 1993 por un aparcamiento. Son algunos ejemplos. Ni siquiera el histórico y elegante Capitol aguanta porque no hay público suficiente para llenar su enorme sala. Por su parte, el Gran Vía echa el cierre en 1999 tras estrenar Titanic, de forma más casual que simbólica. Mientras, el Colón, el pleno barrio de Velluters, consiguió sobrevivir hasta 1999 convertido en sala X. El vídeo también acabó arrasando a este subgénero. Al menos el céntrico Goya cedió su espacio a una librería, preservando la actividad cultural. Una historia poco edificante de despedidas en la que no faltan episodios realmente trágicos. Es el caso del Cine Español, el de mayor capacidad de la periferia, con 1.500 butacas, que fue borrado literalmente en 1971 por un incendio. Quizá las llamas le privaron de un final con menor carga cinematográfica. Mientras, el Princesa, cerrado como cine en 1964 y reabierto en los setenta como teatro, se dejó cubrir con las telarañas del abandono. Con consecuencias dramáticas: en 1999 fallece un joven durante el abrupto desalojo de una comunidad okupa. Las espesas negociaciones entre propietarios y ayuntamiento para dar una salida de tipo cultural al local se prolongan tanto tiempo que, en febrero de 2009, las llamas dan cuenta del Princesa. Hay, de hecho, pocas salidas honrosas en este relato. En el lugar del Lys, en la céntrica calle Ruzafa, foco de espectáculos durante años, se alzaron unos modernos multicines, todavía en funcionamiento. Y el Olympia sobrevivió, curiosamente, recuperando su actividad teatral. Ahora mismo es una de las escasas salas privadas de Valencia dedicadas al teatro. Trayecto con paralelismos al Musical, restaurado recientemente para albergar espectáculos musicales y teatrales. Caso aparte es el Rialto, convertido en sede de la Filmoteca Valenciana y, paradojas de la vida, único sala de reestreno de la ciudad, por decirlo así. El resto, una rastrera de cadáveres, algunos exquisitos, otros más modestos, fruto de la estandarización y los nuevos y discutibles hábitos de consumo.

NOTAS:

1.     GUBERN, Roman, Historia del Cine, Tomo 1, Editorial Baber, 1989.
2.     TEJEDOR SÁNCHEZ, Miguel, Valencia, ciudad de cines, 1940-1950, Filmoteca de la Generalitat Valenciana, 1999.
3.     Un ejemplo contrapuesto, de sorprendente modernidad, sería el Cinematógrafo Caro proyectado por Vicente Ferrer Pérez, al que Álvaro de los Ángeles dedica un monográfico en este mismo número de Lars.
4.     La bibliografía específica sobre la historia de los cines en Valencia es más bien escasa. El grueso de los datos y fechas de este artículo están extraídos de la valiosa y concienzuda investigación de Miguel Tejedor, cuya actualización, todavía pendiente, sería enormemente interesante para completar el panorama.
5.     VARIOS AUTORES, Teatre en temps de guerra i revolució (1936-1939), Punctum, 2008.
6.     VIZCAÍNO CASAS, Fernando, Valencia: cartelera de espectáculos (1940-1950), Diputación de Valencia, 1999.