LES 'VIDES DESAFINADES' TORNEN AL LLOC DEL CRIM

Les Vides desafinades (Edicions 62, 2011) tornen al lloc del crim. O siga, a Gandia, la ciutat que va premiar la novel·la amb el Joanot Martorell. Serà amb una presentació amb molts al·licients per a mi: tot i que he anat darrerament en nombroses ocasions, mai havia presentat a aquella ciutat un llibre. Serà gràcies a la invitació de Saforíssims dintre del cicle "De tu a tu", demà dijous, dia 1 de març, a les 20,00 hores, a la sala d'actes de la Biblioteca Central Convent de Sant Roc.


Introduirà l'acte l'escriptor Vicent Olaso i farem una mena de diàleg sobre la novel·la amb la cantautora saforenca Clara Andrés (en la fotografia), que es va deixar atracar molt amablement. A més, l'autora dels deliciosos discos Dies i dies i Huit, nascuda a Oliva, s'ha compromet a cantar unes cançons. Sols per això, paga la pena. Per cert, la foto d'allà dalt podia haver estat una gran portada alternativa. 


Amb futures presentacions a Alcoi i Ondara acabarem per recórrer les Comarques Centrals. I la setmana vinent toca Palma de Mallorca. Anirem informant. 

SILENCI IDEOLÒGIC

El silenci és una forma d’ideologia. La inacció, l’acatament acrític de les disposicions del poder, la submissió i l’obediència foren els pilars amb els quals es va sostenir un règim dictatorial a Espanya que va durar vora mig segle. “Haga como yo, no se meta en política”, li deia a algun dels seus ministres el dictador, Francisco Franco, amb una barra astronòmica. Així, se li atribuïa al descontent, a qui lluitava contra el poder, el monopoli de la ideologia, de la política, com si el règim dominant no la tinguera i no haguera practicat una neteja ètnica que va acovardir durant anys la resta de la població. La pau dels cementeris. El terror. La vigilància. Tranquil·litat a canvi de silenci i submissió. Gràcies a això, i a la conveniència internacional, Franco va morir com a cap de l’Estat. I aquell franquisme sociològic continua latent molts anys després. Calla. No et claves en política. El somni humit de l’autoritarisme.

A Barcelona, des d’on escric aquestes línies, m’arriben notícies de les mobilitzacions dels estudiants, amplificades i convocades per un poder polític al qual se li va anar la mà en la repressió. I també de la gran manifestació a Xàtiva en contra de les retallades als serveis públics. Són indicadors de què una part de la societat es mou, que expressa el seu malestar de forma activa, que no s’ha cregut la cantarella que amb això eixirem de pobres, perquè s’està demostrant que no és veritat. I front a allò, la immensa majoria silenciosa que observa amb recel les protestes. 


Protestar té molt mala premsa. La gent encara creu que la participació cívica i política es resol dipositant el vot en l’urna. I que el perdedor no té legitimitat per eixir al carrer o penjar-se al coll unes tisores simbòliques. El perdedor ha de respectar el veredicte de la majoria, dissoldre’s, amagar-se i esperar torn. Les manifestacions no generen llocs de treball i donen mala imatge, sostenen des del PP, com si les mobilitzacions contra el govern de ZP en defensa de “la família”, hagueren generat ocupacions a tort i dret i oferit una imatge moderníssima del país. A mi em va semblar fenomenal que la dreta eixira al carrer i confeccionara pancartes i eslògans. Ara no és de rebut exigir silenci als altres.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 25-02-2012)

LES 'VIDES DESAFINADES' DE L'EXILI (PRESENTACIÓ A L'ESPAI PAÍS VALENCIÀ)

Foto: Montserrat Vilardosa

"Si hi ha algun lloc on la novel·la havia de presentar-se a Barcelona, aquest és l'Espai País Valencià". D'aquesta manera tan concloent va començar la presentació de Vides desafinades el poeta i actor Elies Barberà. Fou divendres a la nit, a l'espai de trobada al barri de Gràcia dels valencians a l'exili -professional, accidental, sentimental, volgut o forçat- barceloní. La rotunda afirmació del presentador era certa. Perquè un dels motors del llibre va ser explicar aquesta història dels valencians que viuen allà, molts d'ells docents. Tret d'alguns amics catalans i xativins que s'hi aplegaren, el públic majoritari es componia d'espaiers i espaieres.

Elies va explicar aquella qüestió de l'intercanvi València-Barcelona i també el caire generacional de la història (el tram d'edat, de nou, majoritari entre els assistents) o la presència de la crisi econòmica en la narració. Va posar en relació la nova novel·la amb les meues obres anteriors (per a ell el trencament no és tan brusc com he explicat a les entrevistes, i em va convéncer) i també va comentar la construcció, la forma en què està escrita. Mentrestant, Vanessa, una sòcia de l'Espai natural de Muro, ens va tirar una maneta llegint un fragment de Vicky que, per tant, lluïa més amb una veu femenina.

Malgrat patir un considerable constipat, prèviament dopat, Elies va fer una presentació amena i il·lustrativa que em va donar peu a explicar moltes coses. Però el millor, com sempre en aquests casos, fou el torn de preguntes, llarg i interessant. Bon senyal. Una estona agradable de veritat que va tindre continuïtat a La Terreta, un bar valencià proper a l'Espai. Moment de coneixences i d'intercanvi d'històries, de fer amics nous i passar una estona amb els vells. Bon sabor de boca per tancar la profitosa mini-gira a Barcelona. Per cert: els senyors que apareixen a la fotografia, darrere nostre, són els llibreters de La Ploma, que han fet possible que hi haguera llibres a les presentacions de l'Horiginal i de l'Espai. Molt agraït: tal volta ens tornem a veure per Sant Jordi.

Al Talgo de tornada, dissabte de matí, joves turistes britànics, molt més assenyats que els que hi apareixen al primer capítol de la novel·la. I una filla de la Gran Bretanya que va seure al meu costat i que s'assemblava estranyament a la de les fantasies eròtiques de Gerard els primers paràgrafs del llibre. Un déjà lu. En arribar a Xàtiva, oratge i temperatura de Falles, com toca. I centenars de persones esperant el tren per anar-hi a la manifestació. La vida s'imposa a colps de colze a la literatura.

OBJECTIU 2015 (O AIXÍ)

Ramon Lapiedra, Sandra Obiol i Antoni Furió. Foto: L'Informatiu

A la columna quinzenal d'Avui-El Punt parlem de la nova iniciativa de la plataforma Valencians pel Canvi, "Objectiu 2015", per assolir un canvi polític al País Valencià. Parlem d'això i, tangencialment, de més coses. Com sempre, vosaltres direu.

'CAURE' I 'VIDES DESAFINADES': EXPERIMENT A L'HORIGINAL

Foto: L'Horiginal

Foto: Jaume Pons

¿Com es fa la presentació conjunta d'una novel·la i d'un poemari a un espai bàsicament poètic, com ara l'Horiginal, amb un públic acostumat a espectacles i recitacions? Bona pregunta. Doncs això era el que havíem de fer anit Laia Noguera i un servidor amb els nostres respectius llibres, Caure i Vides desafinades, arran d'una generosa i agosarada proposta de l'amic Josep Pedrals per acollir-nos a Barcelona.  I el que pensàrem fou intercanviar-nos les preguntes i els dubtes que ens havien sorgit de la lectura, com una mena de diàleg entre prosa i poesia, amb els corresponents comentaris i lectures i recitats d'alguns fragments.


L'experiment, sobretot en el tram inicial, on havíem de parlar de la novel·la, desconcertà el nombrós públic assistent: un paio de València baixet i amb veu nassal, a qui la gran majoria no coneixia, que no era poeta, els parlava d'una novel·la de la qual no tenien referències (ai, la distància) i que, a més, havia començat la seua intervenció fent un recordatori dels pals i les mobilitzacions a casa seua. Molt poc climàtic, tot plegat. Gens escènic. L'assolellada presència de Laia, a qui ni tan sols una lleugera indisposició fou capaç d'esborrar la seua immensa cordialitat, a més de les seues intel·ligents preguntes sobre la novel·la, serviren per descongelar l'ambient. Això i uns instants de club de la comèdia casolana, amb el narrador fent reflexions bastant discutibles sobre la maduresa.


La segona part es conduí per paràmetres més identificables per al públic. Em vaig permetre llegir (recitar és una altra cosa: culpable de sacrilegi) un dels poemes de Laia i introduir també fragments que em permeteren il·lustrar alguns dels trets fonamentals de Caure, un poemari al qual li vaig trobant a poc a poc els tresors amagats, el partit que li trau a la senzillesa aparent, el to càlid, proper, la presència de la natura, el "jo" personal que habita en els versos... Espere que s'entenguera l'essència del poemari. De la novel·la, no estic tan segur, sobretot quan repasse les meues erràtiques i disperses explicacions. La part final, amb la gran Montserrat Abelló recitant alguns dels hits de Laia, amb una força increïble malgrat el seu gairebé un segle de vida viscuda, li donà sentit a tot plegat. Moment genuïnament horiginal, ara sí. Sols per això, pagava la pena el viatge.


Nit d'experiments incerts, però també de retrobaments (ei, moltes gràcies: em va fer molta il·lusió) i prometedores coneixences. Divendres, a l'Espai País Valencià, a les 20,00 hores, més. Aquesta vegada, sol davant el perill. O no tant: amb el poeta i actor xativí Elies Barberà de presentador i amfitrió total. Avui, jornada pont, de més retrobaments. I una feliç avinentesa, l'estrena aquesta nit d'un nou espectacle amb presència d'Elies en aquest cas com ajudant de direcció, Espiadimonis, al Teatre Lliure de Gràcia. Temps aprofitat. Ja ho crec.

I ARA QUÈ? MILLOR, UN LLIBRE A LES MANS

Us estalviaré repetir ací totes les consideracions que em mereixen les salvatges càrregues policials contra els estudiants valencians d'aquests dies, la forma en què s'ha embolicat la troca, la manera en què el cap de la policia, Antonio Moreno, ha atiat de forma barroera el foc (costa de creure que no se li haja reclamat encara la dimissió fulminant), les implicacions, les imatges... Ara, sincerament, em preocupa què passarà en els dies successius.


Pel que he pogut polsar i escoltar fóra dels cercles reduïts de convençuts i activistes concentrats a les xarxes socials, la batalla de l'opinió la tenen quasi completament guanyada els estudiants. El PP i els seus altaveus han hagut d'articular un argumentari insuficient i ple de tòpics, com ara el caràcter irregular de les mobilitzacions, les molèsties a l'ordre públic o la infiltració de suposats elements radicals. Tot, molt previsible. I fins i tot ha hagut el regal inesperat del bel·licós cap de la policia. València, com volien Rita Barberà i Francisco Camps, ja és el centre de totes les mirades.


Algun portaveu dels estudiants avançava que continuarien en la barricada mentre els acompanyaren les forces. El que passa és que tot açò va a ser molt llarg. Les protestes estudiantils començaren, cal no oblidar-ho, amb un motiu com ara la degradació del sistema educatiu públic que anirà a més en el context d'un saqueig brutal de l'administració pública i la manca d'un horitzó laboral mínimament digne. D'això hem passat a les protestes per un fet no menys escandalós com ara la penosa actuació de la policia dirigida per un hooligan. Amb persones detingudes i ferits -alguns fins i tot policies, diuen, encara no s'ha vist cap imatge dels cossos de seguretat perjudicats- la cosa pot complicar-se encara més. I s'estaria molt lluny d'articular una "primavera valenciana" que fóra mereixedora d'aquell qualificatiu.


Una errada d'estratègia molt comuna en aquest tipus de mobilitzacions és donar per sabuts els arguments basant-se en el feedback intern sense preocupar-se d'ampliar la base social, d'arribar al ciutadà invisible que no està a les xarxes i que assisteix amb espant a l'espectacle de caps oberts. La seua visió és expectant: els ha  incomodat la bestiesa policial però tampoc no entendrien que la violència anara en escalada. Com també reaccionen malament a algunes declaracions estudiantils fruit de la ràbia i la frustració. Pel contrari, sembla més eficaç el camí de la protesta pacífica, el llibre a les mans. Anar sumant, no restant. 


En acabant, no s'ha d'oblidar com va començar tot i per què. Les responsabilitats polítiques i les explicacions pertinents ja estan demanades. I la situació processal dels detinguts serà difícil que es resolga amb un pols directe. Per això està la política. L'altre escenari, el dels carrers en flames, allò que faria oblidar  la nefasta gestió del PP, és tot un regal per als conservadors.

'VIDES DESAFINADES' A BARCELONA: HORIGINAL I ESPAI PAÍS VALENCIÀ

Laia Noguera

Vides desafinades fa les maletes i es desplaça a Barcelona aquesta setmana (torna, més aviat, allà on la va fer nàixer Edicions 62), per una sessió doble. Dimecres dia 22, a l'Horiginal (Carrer Ferlandina, 29), a les 20,30 hores, farem la presentació conjunta dels Premis Literaris de Gandia 2011, l'Ausiàs March de Poesia de Laia Noguera, per Caure (Edicions 62), i el Joanot Martorell. En un format sense corsés: Laia i un servidor creuarem foc sobre les nostres respectives obres sense planificació prèvia. I veurem. Un diàleg entre prosa i poesia, amb algunes lectures i recitats, però tampoc no perdem l'esperança que la nostra poetessa i guitarrista hardcore s'arranque i ens cante alguna cosa. 

Elies Barberà

Això serà dimecres. Divendres, dia 24, trobada amb els amics de l'Espai País Valencià (Carrer Pere Serafí 7, Baixos), amb una presentació que començarà a les 20,00 hores i que serà introduïda pel poeta i actor xativí Elies Barberà, la qual cosa, com entendreu, em fa molta il·lusió. Una trobada curiosa, molt especial, atés que els valencians barcelonins en són un ingredient substancial de la novel·la. I una bola extra per aquells que no podreu anar a l'Horiginal. Tot això. Ens veiem.

LA GRUA

Des que visc a la falda de la Creueta, sempre havia estat allí. Una grua de construcció verda, imponent i immòbil. Un esquelet de ferro omnipresent que dominava un solar, un quadrat selvàtic encaixonat entre habitatges sortosament habitats i un col·legi. Un element inútil que mai ningú havia fet funcionar i que malbaratava la visió de les muralles del Castell. Una grua abandonada, una més, com un soldat de guàrdia que espera instruccions amb el fusell carregat al muscle. Trobe que ja ens havíem fet a ella. I tots els matins li donàvem el bon dia, com als arbres del parc, resignats a la seua presència més antiestètica que amenaçadora. Un element més del paisatge.

Aquesta setmana, tanmateix, uns operaris l’han desmuntada. Tal volta perquè, finalment, li han trobat faena en algun altre lloc. I això significa que el solar continuarà sent-ho molt de temps, com una metàfora dels temps viscuts, d’una carrera en direcció enlloc que ha acabat malament. O potser serà emmagatzemada, com una relíquia que ningú anirà a veure. Mala cosa. Perquè això significa que algú ha deixat de treballar, tot i que siga en aquest nou règim de capitalisme a la xinesa i drets laborals de joguet. Potser a la grua li han aplicat el seu particular expedient de regulació i serà convertida en ferralla. O reciclada. Vés a saber.

La paràlisi de la grua era un símbol molt més aprehensible i interpretable que la seua desaparició. D’alguna forma, transmetia incomoditat però certitud alhora. Pensàvem que algun dia, quan el vent dels diners tornara a bufar mínimament de cara, la grua es posaria en marxa, compliria la seua funció i, finalment, acabada la construcció planificada, desapareixeria i deixaria de nou el camí expedit a la vista. No ha estat així. La grua ja no hi és. I el solar, deixat de la mà de l’home, es va poblant sense treva de males herbes i minúscules espècies animades, com un fragment de natura deixat caure enmig del no-res. Sembla una paradoxa -que ho és- però el nou paisatge, alliberat de la monstruosa estructura verda, és, d’alguna forma, més inquietant que el precedent, perquè ens nega la certesa, el relat lògic i preestablert. Ens diu que no sabem on anem. Ni què serà de nosaltres.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 18-02-2012)

POETES SOTA LA CREUETA: JOAN TOMÀS MARTIÍNEZ

Foto: Ana Borja

¿Com definiries la poesia de Joan Tomàs Martínez? Això és el que li vaig plantejar en un xat de Facebook, sense anestèsia, sense avís previ, a un poeta bon coneixedor de l'obra de Martínez (Palma, 1984). La resposta no fou immediata: s'havia de pensar i sospesar. Perquè la poètica d'aquest escriptor i agitador cultural polièdric i policèntric (Barcelona-Palma) provoca un cert desconcert en el lector, sobretot quan analitzes els seus recursos formals: investigació i experimentació barrejada de forma fluida i natural amb les formes clàssiques de versificació. 


En el seu discurs, però, és on la veu de JT Martínez guanya densitat i pes específic, en la forma, radicalment personal, d'abordar els grans temes i conflictes arrasats en milions de poemes i poemaris, de fer-los una rodada profitosa. En tot cas, en la seua escriptura hi ha treball, hi ha rigor, hi ha recerca i una voluntat d'anar més enllà de la closca poètica clònica i del cànon mandrós. Per no continuar amb aquesta xerrameca subjectiva, preferisc deixar-vos amb un poema de Proètica dels plaers (Moll, 2009), Premi Bernat Vidal i Tomàs. 


Drecera

M’assotes amb geni
recollint mes cendres,
fent de mi un nàufrag
podrit i vençut.
Alliberes feres
encenent mes natges
com si fossin peces
de forja d’enuig.

M’alletes amb tedi
com si fossis lloba,
ja farta d’engrunes
de vesc i pa dur.
M’enverines d’astres,
m’envites, m’aferres,
furgant mes ferides
mancades de suc.

M’alliçones, mestra,
roïna i superba,
mostrant-me les formes
del doll punxegut.
Endevines destra
qualsevol drecera
que faci del nostre
un viatge retut.

I jo jec com sagno,
justament fruint-ne
de les teves traves,
ferides i talls.
Foragitant versos,
menjant-te la boca,
deglutint-ne l’opi
gargamella avall.

MIQUEL GIL: "EL QUE INTERNET ET LLEVA, INTERNET ET TORNA"

Amb una setmana de retard, per una sèrie de problemes tècnics, ja és disponible a la xarxa el número de la setmana passada del suplement Quadern, que inclou una entrevista que li fèiem a Miquel Gil a propòsit de la presentació del seu disc X Marcianes (Temps Record, 2011), finançat a través del micromecenatge. Hi ha això i uns altres continguts interessants, com ara la història del punk valencià que sí ha estat a la xarxa. Ací mateix, l'enllaç.

'VIDES DESAFINADES' A MASSALFASSAR (+ BREU ANECDOTARI)

No sé si ho he contat ací alguna vegada: tot i que al meu deneí posa Madrid com a lloc de naixement, la qual cosa a alguns us fa molta gràcia, els meus orígens per part de pare estan en l'Horta Nord, en algun indret ferroviari entre Massalfassar i Albuixech. Per això, totes les vegades que trac llibre anem a un d'aquells pobles per presentar-lo i veure als amics, la família i a tot el que s'hi vulga aplegar, que serà ben rebut.


Enguany toca Massalfassar. Serà demà dijous, dia 16 de febrer, al Café l'Infern, seu de la Colla de Dimonis, en horari nocturn (22,30 hores), com pertoca a un insigne local tan relacionat amb els averns i la mala vida. Hi haurà llibres i begudes espirituoses. I un presentador de luxe, Josep Vicent Frechina, un dels individus que més sap de música d'aquest país, sense exagerar gens ni miqueta.


Aprofite per donar les gràcies als amics de Silla i la seua acollida la setmana passada. Mai una presentació en la que no ens vam llevar ni jaqueta ni bufanda havia resultat tan càlida. I també gràcies a Ivan Brull pel seu magnífic text de presentació. La setmana vinent, sessió doble a Barcelona. Però aquella serà una història que contarem més endavant.

EL DESENCANT

Revisant fa uns dies El desencanto (1976) el brutal i demolidor documental que Jaime Chávarri va rodar sobre la família Panero, em vaig quedar amb una frase que en algun moment, a mode d'epíleg, pronuncia Michi, el menor dels germans, i que d'alguna forma connecta amb la manera de viure el moment actual. No pot haver-hi desencant si no ha hagut una situació prèvia d'encant, de felicitat, venia a dir, de forma il·lustrativa.


Per no allargassar la introducció, alguns ens mirem amb un cert distanciament l'estat de shock, la incomprensió i desconcert amb què una majoria aclaparadora de la societat viu l'actual moment de crisi. El personal contempla la davallada com un accident sobtat, com si estiguérem vivint un col·lapse sorgit per generació espontània. Assimilen l'explicació barroera que tots, com a col·lectiu, hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, admeten la seua part de responsabilitat en aquest hipotètic escenari de guinyol i, per tant, engoleixen les solucions institucionals com l'única eixida del laberint. És, de fet, la seua única esperança, la corda llançada un instant abans de ser deglutits per la marea.


Hi ha docilitat en aquesta actitud. O, més aviat, pànic. Quan no t'has fet mai les preguntes adients és molt difícil generar respostes pròpies. I si et planteges massa tard què és el que no ha funcionat, corres el perill d'embolicar-te en argumentacions moltes vegades peregrines, com li passa a sectors importants del valuós però desconcertat moviment 15-M. Com deia alguna activista veterana en una de les assemblees que vaig poder veure, "alguns i algunes portem més de 20 anys indignats". Alguns, afegiria, fa temps que ho vèiem vindre, i correré el risc de resultar pedant. Però no recorde massa moments en les dècades precedents que no em sentira estafat, desplaçat i aliè als corrents majoritaris.


Tal volta perquè la professió periodística ha estat sempre un pou infamant de precarització laboral, una mena de front fossilitzat de la Primera Guerra Mundial on enviàvem milers de noves generacions de llicenciats en periodisme al filferro i el foc enemic, a una mort  (professional) quasi garantida. Penses en les conseqüències a curt termini de la reforma laboral aprovada pel PP, això és, augment de l'atur fins a extrems poc suportables, baixada generalitzada de sous, contractes precaris i futur incert, i la música sona inquietant però familiar, com el nom d'un vell enemic que l'oblit no ha dissolt. En bona part, va ser culpa nostra, dels periodistes, enlluernats per unes expectatives que sabíem poc realistes per a la gran majoria. Culpa d'un col·lectiu solipsista i no massa solidari. Ho hem pagat. I Internet i la crisi estan reblant els darrers claus en el taüt.


Tampoc no tindria major conseqüència tot allò, més enllà de la pèrdua de qualitat informativa, si fóra l'únic sector en crisi. No seria la primera professió que s'ha de reciclar a fons. Molts ho han fet. El que passa és que tota la societat va a experimentar, ho està fent ja, aquella medicina, la solució mediocre i incerta de devaluar el treball i els drets per guanyar competitivitat. És un erro gravíssim. Per aquella via, i la comunicació és una mostra gens neutra, el que s'obté és una devaluació de la qualitat del producte o del servei. Tot just quan el que es necessita és canviar els paràmetres i deixar enrere aquell projecte pervers d'un país de paletes, hostesses i cambrers. Tot just quan es necessita que el talent que tant ha costat de formar no emigre...


Àcid en la ferida. Una bena als ulls per no afrontar les autèntiques causes que ens han portat fins ací: la tolerància al clientelisme i la corrupció d'alta i de baixa intensitat, les cultures empresarials de baixa estofa, el corporativisme progre malsà (sindical, sí, d'una part del funcionariat, també, polític, sens dubte: l'enemic a casa que no hem sabut veure), el desclassament, l'empobriment intel·lectual, la glorificació de la xaranga i la pandereta, el discurs grandiloqüent i buit en el fons i en les formes, la renúncia familiar a l'educació... En un context com el present, la dreta té tots els números per traure rèdit. Li ho han posat fàcil. Hi ha innegables motius de reflexió també per una esquerra que ha proveït de munició argumental a la dreta fins a extrems irresolubles. Un magma fètid larvat des de fa dècades que no va a solucionar-se cremant uns quants contenidors i edificis ni agafant-li el pols amb una vaga general a un malalt moribund i poruc. 


Tot això no significa que no s'ha de fer front a la gran orgia neoliberal. Tan sols s'ha de ser conscients que, al mateix temps, s'ha de construir alguna cosa diferent i creïble. 

ROMANÍ, SEMEN I SANG: ELS SURFING SIRLES

Vaig conèixer el català Martí Sales l'any 2005, a Lloseta (illa de Mallorca), on havíem desembarcat per recollir els nostres flamants primers premis literaris, el de l'actual frontman d'Els Surfing Sirles per Huckleberry Finn (Moll, 2005), un esplèndid i personal poemari. Connectàrem. Més que per les afinitats literàries (¡com de llunyanes poden ser de vegades València i Barcelona!) per la nostra melomania aguda. Referències musicals diferents, en general: les seues més vintage i canalles. Les meues més indie i recents. 


Universos, tot i això, amb molts punts de fricció: aquell cap de setmana, com una mena de regal de l'organització  dels premis, al teatre de Lloseta actuava Glamour to kill, una banda que connectava Sales amb algunes de les seues referències musicals i que a mi m'havia convençut per un single redó com una circumferència traçada amb compàs, Clone Fashion, un tema que Isabel i un servidor punjàvem sovint en el nostre programa de Ràdio Klara, La caixa de música. Ella, fins i tot, li posava la cançó als seus alumnes.


A Sales li va fer gràcia això. Amb les confiances, li vaig contar breument la sinopsi del que seria un parell d'anys més tard Els neons de Sodoma, la meua segona novel·la. I ell em va explicar que tenia un grup de garatge rock, una tasca que semblava omplir-li tant o més que la literatura. Vaig intentar portar el grup a València, al que havia d'haver estat una presentació conjunta. No va cuallar, potser no vaig insistir suficient amb la sala. Una llàstima. Amb el temps, quan ja havíem perdut el contacte, em vaig trobar una foto de Martí i els seus companys en la Rockdelux. Els Surfing Sirles havien publicat el seu primer llarg, LP (2010), un adhesiu però encara desballestat mostrari de rock. punk, garatge i psicodèlia amb els seixanta gravats a foc i milions de referències textuals i existencials encreuades i aparentment incompatibles. Un treball, al·leluia, amb el qual ocupaven un espai verge en la música en català, al·leluia de nou.


Un bon primer colp en la taula al qual tan sols li mancava una certa depuració en el so sense abandonar el discurs original que els defineix i que algú batejava, amb certa punteria, com "canallisme il·lustrat". Això és el que, trobe, han aconseguit amb Romaní, semen i sang (Bankrobber, 2011), un addictiu àlbum capaç d'espavilar un geriàtric, adient per ballar, per eixir reforçat d'una ressaca, d'un trencament sentimental o per suportar dignament qualsevol trajecte oliós. O per oblidar-nos d'aquesta morralla política alienant que ens posa de mala hòstia només llevar-nos del llit. Tot no ha de ser ukeleles i amabilitat en la música en català. "La nostra música o actitud té molta més relació amb grups com Budellam, Negu Gorriak i Skatalà que amb el nou pop català", han declarat recentment, de forma bastant òbvia almenys en la segona part de la formulació.


D'acord, que sí, que açò no és exactament una ressenya, sinó una mena de "ei, jo tenia un col·lega que no sé per on para però que acabe de descobrir que ha fet un disc de puta mare". Així, tots contents. Amb vosaltres, a mode de tast, el vídeo de Taxista, el primer single del disc.

L'HORROR

Cap persona que no ho visquera en primera persona pot imaginar-se amb precisió l’horror viscut aquell dia. El pànic  per l’impacte de les bombes, el soroll ensordidor d’avions i explosions, els fragments de matèria i cossos humans saltant pels aires, la visió dels cadàvers fets miques, recremats, els laments d’agonia dels moribunds, les raneres anunciant la mort, els crits dels ferits i supervivents, l’espant d’aquells que arribaven a l’escenari de la carnisseria amb les mans al cap i les boques deformades per la impotència. Tots aquells que no hem viscut una guerra podem albirar una part ínfima de l’espant, una visió fílmica, de recreació a base d’imatges manllevades del cinema més realista. Tanmateix, és poc provable que arribem a comprendre aquella salvatjada en tot el seu abast.

Demà, alguns xativins i xativines recordarem aquell bombardeig, el dia en què un mant luctuós es va posar sobre la ciutat. Fou un 12 de febrer del 1939. I molts es preguntaran quina necessitat hi ha de remoure un episodi tan salvatge. Però la construcció de la memòria col·lectiva no és completa si, juntament amb efemèrides agradoses com ara privilegis reials, efímeres capitalitats o recuperacions onomàstiques, no recordem els dies de sang i foc. Comptat i debatut, aquell bombardeig és una de les fites històriques més importants de la ciutat. Hi hagué centenars de víctimes, incloent-hi molts civils. I una petja en la memòria difícil d’esborrar. El record és just i necessari. O millor: és una obligació cívica. Com a recordatori o en forma d’homenatge a les víctimes. Que hom sàpiga que va passar allò que no hauria de tornar a passar. Tan senzill com això.

O tan complicat. Alguns volen sufocar per sempre les espurnes de la memòria, fer passar una guerra i la dictadura posterior com a mals necessaris, accidents històrics inevitables. Si havia de passar, ¿per què recordar-ho? Passem pàgina interessada. La cosa és més dura del que sembla: en donar l’esquena a l’homenatge, en ignorar-lo, com si fóra una molèstia, no sols s’insulta la memòria de les víctimes sinó, que d’alguna forma, es legitima la barbàrie.  I el pitjor és que ja sabem que ací hi ha classes: a les beatificacions de màrtirs de la guerra Alfonso Rus sí que hi va acudir. No cal afegir res més.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 11-02-2012)

EL PSPV, UN PROBLEMA COL·LECTIU

Foto: Las Provincias

A la columna quinzenal de l'edició digital d'Avui-El Punt parlem del PSPV-PSOE i del problema que suposa la seua crisi per al conjunt de la societat valenciana i per articular una alternativa de govern al PP, amb tot el que això suposa. Una tesi, imagine, que molts no compartireu. Com que aquest és un espai de debat, podeu dir la vostra. 

EN RECORD A LES VÍCTIMES DEL BOMBARDEIG DE XÀTIVA

Aquest diumenge, junt al monument Aixopluc de l'explanada de l'Estació de trens de Xàtiva, tindrà lloc l'homenatge a les víctimes del bombardeig que va fer l'aviació feixista italiana el 12 de febrer del 1939, a les acaballes de la Guerra Civil, quan la matança era més innecessària i injusta: més de cent morts i més de tres-cents ferits. Una massacre. Un servidor presentarà l'acte i l'escriptor Toni Cucarella llegirà un manifest redactat per ell. Serà a les 12,00 hores. 


L'alcalde, Alfonso Rus, ja ha anunciat que no hi serà present en aquest acte de necessària reflexió i memòria col·lectiva, un dels fets més importants i luctuosos de la història de la ciutat. Res estrany en algú que no vol retirar-li a Franco els títols honorífics que té a Xàtiva. 

'VIDES DESAFINADES' A SILLA. I TAMBÉ VOLIA...

Demà dijous, dia 9 de febrer, ens estrenem en una presentació d'un llibre a Silla, a l'Horta Sud, amb el col·lectiu local de Compromís com amfitrió (20,00 hores, C/ Llibertat 5) i un dels nostres poetes joves més sòlids i interessants, Ivan Brull, com a presentador de Vides desafinades. Esteu tots convidats.


I aprofitant l'avinentesa també volia agrair les atencions que estic rebent amb la novel·la. De primeres, vull agrair a tots i cadascun dels compradors del llibre que han apartat vint-i-un eurassos, amb la que està caient, per dur-se'n la novel·la a casa. Ho dic de veritat. També agrair els vostres comentaris encoratjadors i les crítiques, que tot alimenta, les nombroses ressenyes aparegudes per la xarxa (un dia farem una miscel·lània arreplegant-ho tot), o les contínues ajudes en la difusió (ací baix, un vídeo d'una entrevista penjat per Vicent Garcia, un dels molts exemples). Per no oblidar el suport de persones i entitats en l'organització d'actes (Ca Revolta, Llibreria La Costera, L'Horiginal, Espai País Valencià, Compromís Silla, Biblioteca Sant Josep d'Ontinyent, Dimonis de Massalfassar, Fundació Ramon Llull de Mallorca, Casal Jaume I d'Alcoi, Saforíssims....).





Vull també mostrar el meu agraïment a la gent, músics, actors i escriptors, que ha acceptat presentar la novel·la (Miquel Àngel Landete Senior, Jesús Barranco Gent del Desert, Ivan Brull, Josep Vicent Frechina, Elies Barberà, Pere Joan Martorell, Clara Andrés i Hugo Mas, de moment), i detalls impagables de lectors anònim, com ara Josep Pintat, qui va penjar en Spotify un llistat de 51 cançons basat en la novel·la. Talment, com el que s'ha fet a aquest blog, però amb molt de gust.


Finalment, vull agrair la caloreta que he trobat entre els meus companys de professió, l'estima amb què han preparat les seues entrevistes sobre la novel·la. Ací baix, un muntatge de Santiago Sanchis, d'El Periòdic d'Ontinyent. Tot això.

FÒSSILS vs SOCIALISME LÍQUID

Supose que la decisió que havien de prendre els delegats del 38 Congrés del PSOE no era còmoda. El dilema entre una opció en clau interna, de reconstrucció no invasiva, de lifting suau de transició, les essències socialistes des de la transició representades i reunides en Alfredo Pérez Rubalcaba, un corredor de fons que havia perdut de llarg la seua darrera carrera, amb el NO electoral escrit al front. I una altra d'aparent sotrac, cirurgia d'ampli espectre (una dona i catalana!!) amb aparents concessions als votants i simpatitzants i no a l'aparell i l'estructura del partit. Un crit cap enfora. 


Ho era, de veritat? En la biografia de Carme Chacón actuava en contra de les seues aparences renovadores haver estat part determinant del govern de ZP, corresponsable de les mateixes decisions que havien apartat els votants. Socialisme aparent, líquid, adaptable a qualsevol motlle, d'eslògan ocurrent i immediat, de frases pesaroses, lexicalitzades, buides de contingut. Qui sap si la posada en escena sobreactuada ha operat en contra, però el ben cert és que, per un estret marge, els delegats han decidit fossilitzar el partit (indescriptible i ben il·lustrativa la imatge d'un jove valor com Txiqui Benegas lliurant els avals de Rubalcaba) abans que deixar-se caure per una pendent incerta. Com en l'acudit: demanem mort.


En acabant, i a l'espera de revisar els papers teòrics i programàtics sorgits del congrés, ni l'un ni l'altre s'han atrevit a resoldre la gran incògnita de l'equació, la matèria econòmica amb la qual es construeixen els grans reptes  del futur. És el PSOE un partit socialdemòcrata? Té algun sentit encara presentar-se a l'electorat com una formació d'esquerres, o de centre-esquerra, algú que sols aspira a gestionar les engrunes del neoliberalisme? Silenci. Si el gran debat era resoldre les tensions territorials en benefici d'un major control i decisió de la direcció federal, aposta defensada per Rubalcaba, podem eixir a córrer.


És cert que tan sols han bastat un parell de mesos de govern del PP per adonar-nos que aquest partit i el PSOE no són "la mateixa merda". La contrareforma mampresa per Mariano Rajoy i els seus en matèria de drets socials i les apostes per aigualir els laxos controls mediambientals existents són una mostra fefaent. En les matèries socials de la primera legislatura de ZP es va fer fort el PSOE. Però l'arribada de la crisi deixà a l'aire les vergonyes econòmiques, algunes, per ser justos, difícilment evitables en un context de possible intervenció. Quan Rubalcaba, a la campanya electoral, tractà de mostrar la pota més social, va fer tard. La credibilitat s'havia perdut.


Perquè, estúpids o no, és l'economia. Resultava commovedor comprovar que l'auditori del congrés s'enfervoria amb les crides dels candidats al laïcisme o a revisar els (incomprensibles) acords amb la Santa Seu, però el que bona part de la societat espanyola volia saber, de llavis de Chachón o de boca de Rubalcaba, era el projecte econòmic alternatiu a aquest odre liberal imposat. Un full de ruta. Alguna cosa. És possible encara un projecte socialdemòcrata que no lliure les nostres vides al capitalisme més ferotge. Sí o no? Potser la visió més crua de la història era la del mercadeig a canvi de vots, la de delegats d'elit (que no de base, a qui volen enganyar) pensant en clau territorial (del PSPV-PSOE parlarem un altre dia) i de manteniment de l'estatus quo respectiu. Economia domèstica, de partit. Introspecció.


Era una decisió difícil. I tant: els perdedors es jugaven el seu poder intern a una carta. Alguna cosa més que dur-se a la boca?

GOVERNS PLURALS

Foto: Comarcalia

Els governs plurals, amb diferents opcions progressistes, tenen mala premsa. En bona part, experiències com la del tripartit a Catalunya hi han contribuït. Els personalismes, l’actitud de franctiradors  i la manca de lleialtat malbaraten aquestes aliances. La política és complexa. I un reflex de la vida: si una reunió de veïns, una comissió fallera o una associació de colombaires pot ser difícil de gestionar, imagineu un acord polític així, amb la quantitat d’interessos encreuats que es posen en joc. Però els governs amb majories absolutes, suposadament estables, també poden conduir directament al desastre i l’esgotament. Els valencians tenim suficients experiències que no fan necessari insistir en això.

El PP ha fracassat a l’autonomia i a nombrosos ajuntaments. El blau, tot i la moda imperant, és sinònim ací de fallida, de polítiques errònies i antisocials. A això ha d’haver alternatives. I el canvi no vindrà donat pel bipartidisme perfecte que substitueix una formació per una altra. Malgrat els vaticinis interessats, que auguraven un futur monolític, el vot progressista continua repartit entre diverses opcions. La nostra és una realitat plural i les noves majories que voldran fer fóra al PP dels governs, també hauran de ser-ho. Si l’esquerra multicolor vol governar, estarà condemnada a col·laborar.

A Xàtiva l’experiència fou ajornada per una pírrica victòria del PP. Però a Ontinyent, des de les eleccions, funciona un govern tripartit, amb PSPV-PSOE, Compromís i Esquerra Unida, que sembla haver aprés de les lliçons del passat. De primeres, perquè les tensions i els desacords, que existiran sí o sí, no es fan públics. A més a més, i això és el que li interessa a la ciutadania, les decisions que es van prenent demostren sentit comú, iniciativa i una forma de governar diferent. La voluntat de fer pressupostos realment participatius, les llicències immediates, la reducció de despeses sense tocar el gasto social, el pagament a proveïdors a 90 dies (250 a Xàtiva), la gestió de noves pòlisses (quan tothom té el crèdit barrat) que potser facilitaran arribar als 30 dies, o la negociació a la baixa de contractes per aconseguir un important estalvi, són algunes mostres de bona gestió. El camí és llarg i ple d’entrebancs, però els senyals són positius. A Xàtiva hauríem de prendre bona nota.

ANNA MONER, EL 'GORE' I LA PERVERSIÓ REFINADA

Foto: Kike Rosselló

Al número del suplement Quadern publicat ahir, trobareu l'entrevista que li hem fet a Anna Moner, responsable d'una de les sorpreses literàries de la temporada, Les mans de la deixebla (Bromera, 2011). Hi ha també una ressenya del crític Francesc Calafat sobre el llibre i la resta d'interessants continguts de la publicació. Teniu l'enllaç ací mateix.

CANÇONS DESAFINADES, THE END

Fins ací, aquesta visita guiada per les referències musicals de Vides desafinades. Potser us haja descobert alguna cosa, em consta que en algun cas ha estat així. Potser no. Tal volta heu arribat a la conclusió que l'univers sonor que embolcalla la novel·la no us fa el pes. Almenys ja sabreu de què va. Gràcies per la vostra atenció.


1. Shark fin blues. The Drones. Abandonem el criteri cronològic perquè ens adonem que havíem deixat un grup imprescindible. Quan el rock canalitza els estats d'ànim més autodestructius i els dilueix entre distorsió i crits organitzats. El rock com a catarsi. En això, aquests australians són uns mestres.



2. She's lost control. Joy Divison. Poques bandes han tingut una trajectòria més curta i, malgrat això, influent. A la novel·la hi apareix una banda imaginària que, sense molta fortuna, segons el criteri dels protagonistes, segueix la seua senda. Un altre homenatge obligat. No si si ve al cas, però existeix una banda amb la denominació de Rajoy Division.



3. Mammoth. Interpol. En principi, una de les bandes que van recuperar amb més fortuna el llegat de Joy Division, tot i que, disc a disc han anat perdent pegada i interés. Llàstima, perquè ens han deixat alguna perla com aquesta. A la novel·la se'ls cita com influència directa de la banda imaginària. Grups que fan conèixer uns altres grups.



4. Do you remember the first time. Pulp. Un altre homenatge. A més, aquesta cançó ix citada com una versió que la banda protagonista de la novel·la fa als seus concerts. Grans, però grans. 



5. Time for heroes. The Libertines. Tinc debilitat per aquesta banda, malgrat tarannà erràtic, de ninot desballestat, del talentós Pete Doherty. Deixen fantàstiques cançons. I ara no recorde per quina raó se'ls cita al llibre. Tampoc no és important això.



6. Final Feliç. Joan Miquel Oliver. Una de les dues cançons que obrin la tercera part de la novel·la, amb part de la lletra reproduïda. El desencís tractat amb senzillesa i humor. L'univers intransferible del compositor d'Antònia Font.



7. El cant del consol. Senior i el Cor Brutal. Acabem amb algú de casa. Miquel Àngel Landete ha fet i farà cançons millors, més redones, però cap que trasmeta millor el vertigen de la vida. D'això va la novel·la. I per això un fragment de la lletra està reproduïda com a pòrtic de la part final. 



ADDENDA. Que te vaya bien, Miss Carrusel. Nacho Vegas. Òscar, un lector m'adverteix d'un oblit poc perdonable, l'al·lusió que en fa un dels personatges de la novel·la a un personatge d'una cançó de Nacho Vegas. I com que açò té la gràcia de la interactivitat i la cançó és magnífica, enganxem el vídeo que proposa el nostre informant.