'LA MÀ DE NINGÚ', DE VICENT USÓ

La mà de ningú (Proa, 2011) s'ha definit com el debut en la novel·la negra de Vicent Usó (Vila-real, 1963). I podríem dir que, formalment, és així. Però el lector habitual d'aquest autor també ha de saber que el canvi de registre no suposa una renúncia als trets més marcats de la seua narrativa. La combinació, en qualsevol cas, fa bona lliga.


També podríem dir que aquesta novel·la és una afortunada derivació del volum col·lectiu en què Usó va participar, Subsòl (Edicions Bromera, 2010), una nova (i no fàcil) immersió en una realitat propera però aliena, la d'una França sense grandeur. El personatge que Usó assumia en Subsòl, el que fóra, deixa pas ara a una novel·la coral que ben aviat s'endevina de vides encreuades: un jubilat, una okupa, un parell d'immigrants d'origens divesos, un metge i una dona amb la vida desballestada composen el repertori humà que l'autor fa entrar en acció.


De l'estructura crida l'atenció el temps de la narració: tan sols un parell de jornades que l'autor alterna per fer intrigants salts temporals. Les històries parcials van atrapant el lector, amb més o menys intensitat, i els girs argumentals, alguns brillants, uns altres més de transició, fan consumir els fulls quasi sempre amb avidesa. La prosa en aquesta ocasió és més directa que evocativa, més funcional que emotiva, però el to escollit s'ajusta a les demandes del relat. Res no sembla sobrer. I malgrat el distanciament del narrador, hi ha passatges d'innegable capacitat de xoc, d'una cruesa racionada que remou l'intern com l'instrumental quirúrgic de separar les vísceres. 


Tot, des de l'ambientació fins la forma en què es va trenant el relat, funciona com un rellotge, ens condueix a una resolució sorprenent, sobretot pel que fa a una de les trames. Una bufetada argumental que flirteja airosament amb els cànons del gènere. Com l'aptitud per traçar el mapa social d'un món, el de la vella Europa, en procés de combustió interna. Tot i la closca de sèrie B, La mà de ningú ens proporciona novament un Usó de sèrie A.

JO ESTAVA ALLÍ

Hi ha records llunyans però bonics que dormen en algun racó de la memòria esperant que algú arribe i, suaument, com es desperta a una criatura, els sacsege un poc i els faça emergir. Records que ens diuen, ei, quant de temps ha passat, ¿no?, ens hem fet majors, i és veritat. El temps corre sense descans. I això provoca una certa nostàlgia. A canvi, però, el goig infinit d’haver estat allí, de poder contar-ho. M’ha passat això a propòsit del llibre de Mª Ángeles Vidal i Josep Lluís Fitó, Història del voleibol a Xàtiva, una idea que parteix del 25 aniversari de la primera lliga guanyada pel Tormo Barberà. Ha plogut. Tant, que molts xativins ni tan sols existien. Per això aquestes coses són tan necessàries. No sols perquè recorda aquella etapa gloriosa en l’elit d’una ciutat menuda. També, perquè aireja la feina dels pioners, dels primers equips en una Xàtiva de blanc i negre. Dones com les que reberen un detall en la presentació del llibre davant un pavelló de voleibol totalment ple.

Un ambient que recordava aquella primera lliga, l’èpic duel amb l’Espanyol de Barcelona de Cecilia del Risco, amb la televisió de testimoni, en un pavelló que es va convertir en una caldera. Fou emocionant. Vibrant. Fins l’esclat final, quan el marcador va anunciar la victòria de l’equip de Pilar Larriba, la gran capitana i l’única que no puc deixar de citar. Grans moments com el debut en la Copa d’Europa, trajecte que acabà en Xàtiva amb una immensa exhibició de l’Olimpia Teodora de Ravenna. Fou una derrota, però molts no oblidarem mai el partit de la col·locadora rival, Manuela Benelli. Servidor pot dir que va estar allí, com a espectador. Més tard, com a informador, seguint al Tormo Barberá, però també a l’equip masculí, el Colchón CR de Juan Párraga, farcit d’amics i coneguts. No vull posar noms per no deixar-me ningú.

Records col·lectius, però també personals. Anys d’amistats amb les jugadores i els jugadors de casa. I també amb les promeses de tot l’Estat que arribaren a la ciutat en aquella mena de Masia que havia fet el club. Remembrances esportives i també de joventut, en l’època de la plenitud, quan el desencís encara no ens amenaçava. Una època fantàstica. I de la que puc dir: jo estava allí. No és poc.


(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 28-01-2012)

JUSTÍCIA PARCIALMENT FRUSTRANT

La columna quinzenal de l'edició digital d'Avui-El Punt l'hem dedicada a l'absolució del duo Camps & Costa per part d'un jurat popular i parla d'una frustració que, lògicament, va per barris. La tesi és tan depriment que s'agrairien les vostres esmenes i matisos.

LA POLÍTICA LINGÜÍSTICA AL PAÍS VALENCIÀ

En temes tan controvertits com la gestió de la política lingüística en un indret tan polimòrfic com ara el País Valencià de vegades és convenient llançar la mirada enrere i fer balanç. Però, sobretot, llançar alguna proposta viable i profitosa. Això, a grans trets és el que fan Susanna Pardines i Nathalie Torres, ambdues tècniques lingüístiques, en el seu opuscle La Política Lingüística al País Valencià (Fundació Nexe, València, 2011), un llibre breu però que compleix l'objectiu d'arreplegar l'opinió de diversos estudiosos i llançar, de forma clara i entenedora, algunes propostes.

El gruix de l'estudi està dedicat a fer una panoràmica de la gestió amb la llengua de les successives administracions autonòmiques valencianes, un balanç, com el lector suposarà, gens encoratjador. Les autores posen l'accent en la manca de voluntat i de vocació política ara i en el passat per dotar el valencià de l'estatus que li pertoca i una obsessió malaltissa i contraproduent en basar les decisions en funció del malaurat conflicte lingüístic i, en conseqüència, en la codificació, en "el tipus de valencià". "La pregunta que haurien de respondre els responsables de la política lingüística al País Valencià no és quina classe de valencià s'ha d'utilitzar, sinó si es vol fer del valencià un instrument pràctic de comunicació, un element de dignificació social, d'afirmació, d'autoestima i de cohesió social", assenyalen les autores amb lucidesa

Com sol passar, la part propositiva de l'opuscle sembla menys complida, però es llancen algunes idees força que, al meu parer, són importants, com ara deixar de fer política "amb la llengua" i substituir aquella dèria per una gestió "transversal" i "responsable" que hi integre "els diversos agents implicats en la normalització del valencià". Però Pardines i Torres no deixen d'abordar una qüestió cabdal, en referència implícita a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i el seu actual modus operandi: "(...) la institució normativa de referència no pot estar desvinculada ni de l'IIFV ni de l'IEC, perquè (...) l'aïllacionisme de la resta de la comunitat lingüística seria suïcida". Comptat i debatut, un grapat de tesis difícilment refutables.

CANÇONS DESAFINADES (VOL 4)

Ja estem arribant al final d'aquesta sèrie que arreplega les citacions musicals de Vides desafinades a mode de guia de lectura. O simplement d'introducció a una sèrie de referències musicals, o de recordatori, per a aquells que les conegueu. Nota: si no us deixa reproduir a la primera, torneu a carregar la pàgina.


1. Walk away. Tom Waits. En algun moment un personatge es fa la reflexió sobre les vides en el fil anònimes i quotidianes, no necessàriament les dels personatges amb "vides viscudes" de la literatura de la generació beat o la de les cançons de Tom Waits. Amb vosaltres, un mestre retractant ànimes perdudes.



2. Walk on the wild side. Lou Reed. Aquest cançó està citada com a frase, no com a tema musical. I no tan sols es feia referència al seu autor, Lou Reed. Tampoc no calia. Fa uns dies, la revista Enderrock reproduïa aquest fragment de la novel·la que associa Waits, el costat salvatge i la generació beat en un reportatge.



3. Company in my back. Wilco. Les referències a la banda de Chicago, potser una de les formacions musicals més importants de finals de la dècada passada, són constants a la novel·la. Curiosament, se citen discos, però cap cançó. Aquesta no és de les preferides dels seguidors de Wilco. Però a  mi em sembla majestuosa.



4. Cemetry gates. The Smiths. Una de les bandes imaginàries de la novel·la porta com a nom aquesta cançó de The Smiths. Un homenatge imprescindible, per a mi, al meu grup de capçalera durant els anys 80. I més enllà.



5. Birth, School, Work, death. The Goodfathers. Fa no massa temps, aquesta banda emblemàtica va actuar a València. Bon pretext per recuperar aquesta cançó. "I've been abused and I've been confused / And I've kissed Margaret Thatcher's shoes (...) And I don't need your sympathy / There's nothing in this world for me". Tan actual que resulta inquietant.

6. Everything reminds me of here. Eliott Smith. En algun moment de la novel·la, Vicky li regala una interpretació d'aquesta cançó a la seua amiga Marta, perquè se suposa que és una de les seues prefrides. Imaginar-se com sonaria amb la veu i la guitarra de Vicky ja és feina del lector.

7. All tomorrow's parties. The Velvet Underground (& Nico). Un altre homenatge, en forma de samarreta que hi apareix a la novel·la. Més Lou Reed però de la seua etapa iniciàtica i amb la indefinible veu de Nico. Hui també hem abastat diverses dècades.

8. The light before we land. The Delgados. Al llibre hi ha una altra referència a un concert, en aquest cas dels escocesos The Delgados, que es posaren aquell nom en homenatge al ciclista Pedro Delgado. També direm que abans de dissoldre's, visitaven València amb molta assiduïtat. Anècdotes a banda, un grup excels. En disc i en directe.

MEGAUPLOAD, ANONYMOUS I LA IMMENSA CONFUSIÓ

El debat sobre les descàrregues en Internet, els drets d'autor i la inviolabilitat de la llibertat a la xarxa està tan polaritzat que qualsevol opinió o criteri en una zona de grisos corre el risc de no ser ben entesa a tort i dret. Però el darrer episodi del tancament del portal de descàrregues Megaupload i la posterior reacció d'Anonymous ens situa amb un panorama inquietant que ha deixat pel camí qualsevol traça de sentit comú.


Internet és un espai de llibertat i creativitat que no deu ser coartat gratuïtament. Gràcies a la xarxa, propostes artístiques que tindrien el pas barrat es donen a conèixer. I la resposta de la indústria dels continguts culturals i dels governs no sembla l'adequada. Els usuaris no poden ser els pagans dels desequilibris a través de mesures arbitràries com el cànon digital. I els drets d'autor haurien de tindre gestors més responsables que els anteriors regents de l'SGAE -quant de mal es pot fer a la creació- i mètodes de recaptació més sensats. Per què ningú no és capaç d'apuntar en la direcció de les operadores telefòniques, autèntiques beneficiàries del negoci?


Les coses es poden fer millor. Però era evident que les descàrregues, amb el pretext de la llibertat, anaven a desvestir uns sants riquíssims per vestir-ne a uns altres. A ningú no li escandalitza el tren de vida absolutament pantagruèlic de Kim Schmitz, el fundador de Megaupload, amb un patrimoni consolidat a través de l'intercanvi d'arxius (legítim)  però, també, d'ingressos publicitaris i d'unes altres activitats de dubtosa legalitat, per dir-ho suaument?


Amb la reacció d'Anonymous posterior al tancament, feia l'efecte que, de forma directa o indirecta, s'eixia en defensa d'un model de negoci que res té a veure amb la creació d'espais de llibertat. Posar a l'abast de la xarxa els arxius de Sony i els seus folrats artistes pot fer-li molta gràcia al poble pla, però al mateix temps canonitza un personatge tan dubtós com Schmitz. Una mena de Robin Hood cibernètic? No fotem. Un cara de ferro, algú que posa el seu talent no al servei d'una idea, sinó del seu estricte benefici econòmic.


Internet ens ha proporcionat espais de llibertat i comunicació impagables. Però també s'està convertint en el refugi de creacions discursives banals com ara que la cultura hauria de ser un bé gratuït i no remunerat, per decret. Si algú vol fer de la creació un entreteniment sense compensació econòmica està en el seu dret i em sembla magnífic perquè s'estalviarà intermediaris i maldecaps (en tindrà uns altres, però això és un altre tema). Ara bé, això no pot ser l'excusa per coartar el dret d'aquells que volen convertir la música, el cinema o la literatura en un mode de vida, amb els drets d'autor o amb un altres procediments. I si ja no és possible això, que ja veurem, que almenys no servisca per omplir les butxaques d'uns altres.


Addenda. Un aclariment: això de relacionar l'augment de l'afluència als cinemes després del tancament del portal és una de les majors xorrades que he vist/llegit mai. I una suggerència: el músic Xabel Vegas també parla en el seu blog del tema des d'una perspectiva trobe que sensata. Ací teniu l'enllaç.

RUS, FORA DE LLOC

Foto: El País

Hi ha una casta de polítics als quals el canvi de l’era del caviar beluga a la truita revinguda de creïlles els ha caigut molt malament. Han perdut el seu encaix. Alfonso Rus és un producte de l’etapa que estem deixant enrere, un d’aquells que posava música i lletra als excessos verbals i econòmics, al cinisme de classe (jo sóc com vosaltres, tot i que tinc un Ferrari), a la màxima tolerància al saqueig. A l’autoritarisme. Un producte d’èxit massiu. Però amb el teló fet miques, el pati de butaques envellit i les teranyines envaint la caixa, el monòleg ocorrent i fatxenda perd tota la gràcia.

Juntament amb Rita Barberà, aferrada al seu caríssim joguet de la F1, Rus ha fet causa comuna contra el nou inquilí de la Generalitat, Alberto Fabra. Tenen motius. Tot i que siga de forma cínica, per fer com que es fa davant un escàndol que, ara sí, ha posat en alerta l’opinió pública, el president anunciava una investigació en Emarsa, símbol estratosfèric de la putrefacció. Una forma de posar en la diana càrrecs i protegits diversos de l’alcalde de Xàtiva i l’alcaldessa de València. Sols faltava per omplir el quadre el caspós episodi maniser de la loteria nacional, les imatges d’eufòria de Rus i el seu vicepresident en la Diputació, Enrique Crespo, imputat per Emarsa, barrejades en els telediaris amb les mostres d’alegria d’aquells als que la campana de la loteria els havia salvat de situacions veritablement peludes. Drames de veritat. Una combinació explosiva. Massa caspa fins i tot per a un públic tan tolerant amb l’excés com els votants del PP.

Barberà i Rus semblen haver perdut el seu innegable instint polític, actuen com si esperaren la possible absolució de Francisco Camps com a factor de correcció. Estan vetllant un cadàver polític. Per això sonen tan estrambòtiques les crítiques de Rus a Génova denunciant que no hi ha pes del PP autòcton al govern de Mariano Rajoy, com si el poder valencià haguera existit mai. O quan es queixa a FITUR del canvi de consideració de la Comunitat de miracle europeu a extensió d’Àfrica. Un desconcert postís. O, millor, la prova de no haver entés res. “Hi ha crisi, però eixirem d’ella perquè som els millors”, va dir, a mode de deixalla discursiva nostàlgica de temps pretèrits. ¿Els millors en què? Hi ha preguntes que convé no fer-se.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 21-01-2012)

QUAN FOREN CAMPIONES

Un poc més avall, en un post anterior, us parlàrem d'Història del voleibol a Xàtiva, el volum de Mª Ángeles Vidal i Josep Lluís Fitó que recupera seixanta anys d'aquest esport a la ciutat. I hui, en el diari El País, recuperem en un reportatge els inoblidables anys en l'elit del Tormo Barberà, l'equip femení, i la notable trajectòria de l'equip masculí Colchón CR. Quan foren campiones.

'VIDES DESAFINADES', A ONTINYENT

Després de les presentacions de Xàtiva i  València, Vides desafinades comença una gira de presentacions que tindrà la propera parada el dia 26 de gener, dijous, a Ontinyent, amb Jesús Barranco, ànima dels inquiets i sempre interessants Gent del Desert, com a mestre de cerimònies. De segur que caurà alguna cançó. Curiosament, és la primera vegada que presente una novel·la a Ontinyent i, fins i tot, a tota la Vall d'Albaida. Una anomalia en vies de solució.


L'acte tindrà lloc a la biblioteca Sant Josep, Avinguda Sanchis Guarner, a les 20,00 hores. Allí mateix podreu adquirir el llibre, si veniu amb eixa idea. La resta de dates tancades: Palma, dia 9 de febrer; Massalfassar, dia 16 de febrer; Barcelona, dies 22 (Horiginal) i 24 (Espai País Valencià) de febrer; Gandia, 1 de març. Esperem poder informar de la presentació a Alcoi els propers dies.

QUAN XÀTIVA VA SER CAPITAL DEL VOLEIBOL

Va haver uns anys, a finals del 80 i principis dels 90, en què Xàtiva va tindre un equip de voleibol femení, el Tormo Barberà, que guanyà tres lligues i tres copes de la Reina, amb rivalitats vibrants com la que va tindre amb l'Espanyol de Barcelona. I un equip masculí, el Colchón CR, que estigué a punt, vàries vegades, d'arribar a Divisió d'Honor. Anys en què una menuda capçalera comarcal que hom confonia amb Xàbia va ser una mena de capital estatal del voleibol després d'un treball llarg de pedrera conreat als anys 60 i 70 pels pioners de l'esport a la ciutat.


Una peripècia amb protagonistes indiscutibles com ara Pilar Larriba, capitana d'aquell equip i un centenar de vegades internacional, que dos dels seus testimonis directes, l'ex jugadora i entrenadora Maria Ángeles Vidal i el periodista Josep Lluís Fitó, qui va començar aleshores la seua trajectòria professional, relaten en Història del voleibol a Xàtiva, un volum que es va gestar amb motiu del 25 aniversari de la primera lliga del Tormo Barberà, l'any passat, i que es presenta demà dissabte, a les 19,00 hores, al Pavelló de Voleibol de la ciutat.

CANÇONS DESAFINADES (VOL III)

ca

En aquesta segona entrega de les referències musicals incloses a Vides desafinades, els referents més clàssics o convencionals d'un dels personatges ens permetrà fer un recorregut més familiar i proper a la majoria dels lectors, almenys en les primeres cançons. Una selecció ben eclèctica, hui. La música com un plaer obert, sense compartiments estancs ni manies. Així hauria de ser. També hi ha una referència a The Beatles, però no sóc capaç d'escollir una cançó concreta.


1. Ne me quitte pas. Jacques Brel. Una de les cançons de desamor més grans i colpidores de la història. El nostre personatge podia tenir Brassens o qualsevol altre entre les preferències. Però actua també l'influx de l'autor. Havia de ser Brel, el poderós senyor que apareix a la fotografia d'allà dalt. I la cançó, tot i que no se cita, aquesta.



2. Que tinguem sort. Lluís Llach. A Llach se'l cita, en un lloc una mica estúpid dels personatges de referències encreuades i suposadament incompatibles, però tampoc hi ha una referència concreta a una cançó. Supose que aquesta és molt adient ara mateix.



3. Like a rolling stone. Bob Dylan. Bé, aquell senyor havia d'estar. I posats a escollir, una de les millors cançons de la música popular de tots els temps. Sense cap tipus de discussió. O sí, vés a saber. 



4. Bros. Panda Bear. El criteri cronològic, seguint la novel·la, ens du a un canvi radical. Una cançó que sí se cita, d'un àlbum en solitari d'un membre d'Animal Collective, Person Pitch (2007). ¿Una elecció estratègica, per donar aparença de modernitat? No. Adore aquell disc. Tanqueu els ulls. I deixeu-vos portar. Sols dura dotze minuts.



5. Step on. Happy Mondays. D'aquesta gent se cita el seu àlbum emblemàtic, en un moment on un personatge vol fer bon ambient en una llar desballestada pel dolor. De nou, la música com a gestor dels estats d'ànim. Balleu, maleïts.



6. Par l'ouest. Dominique A. Una elecció molt personal, supose. Part de la seua preciosa lletra obri la segona part. I la seua melodia, d'aparent senzillesa, ens transporta a un lloc millor. Una meravella tan breu que tornaràs a reproduir. Escolte i li torne a fer l'ona mexicana.



7. Zero / Today. Smashing Pumpkies. Ací em permetreu un doblet. La cançó citada al llibre és Zero. La vaig introduir després que Julio Ruiz explicara el contingut de la lletra a un programa de Radio 3 que parlava de la solitud. Em va arrapar les carns. Però Today és una cançó que m'agrada tant que també volia compartir-la. Doncs això.

GEORGE HARRISON: LIVING IN THE MATERIAL WORLD

Em pose a la tasca de desbudellar amb delectació les quasi quatre hores de George Harrison: Living in the material world (2011) el documental que el polièdric Martin Scorsese va dedicar a la vida del membre de The Beatles més desconegut, juntament amb Ringo Starr,  i, d'alguna forma, el perfil menys escodrinyat de la formació de Liverpool, comparativament parlant. Amb aquest material, Scorsese completa la seua santíssima trinitat de la música anglosaxona, iniciat amb la difícilment superable No direction home (2005), sobre Bob Dylan, i l'entretinguda Shine a light (2008), un concert benèfic filmat dels Rolling Stones (teniu ací l'explicació de la falla). Sense oblidar que uns anys enrere havia filmat L'últim vals (1978), amb The Band com a protagonistes.


La primera part de la pel·lícula sobre Harrison és un festí per als seguidors de The Beatles. Scorsese aprofundeix en l'etapa a Hamburg , amb la personalitat musical i humana dels seus components en formació, els vincles entre ells, la sensació que hi ha alguna cosa gran, peluda i incontrolable a punt de succeir. El director barreja molt de material inèdit, entre imatges i fotografies, i interessants testimonis d'aquells anys, amb Harrison en un segon terme: és el més jove i, a més, assisteix a la lluita de titans dels colossos Paul McCartney i John Lennon. Un talent musical, a qui els seus influents companys reconeixen el valor com a instrumentista, però no tant com a compositor, lluitant per emergir d'aquella lluita de fang. Personalment, sempre m'havia fascinat la figura d'un membre secundari capaç de col·locar pocs però enormes temes en els discos.


De l'etapa Beatles Scorsese no deixa res: l'ascens, el cansament de les gires, l'eclosió creativa, la transició de Harrison de l'LSD a la meditació com a eina, la relació amb Ravi Shankar i la seua (profitosa) influència personal i musical... La descomposició. I la lluita per reivindicar-se enmig d'aquell ambient enrarit. Impagable un fragment on Yoko Ono explica que, en algun moment, el grup decideix que la meravellosa Something tinga tractament de single, el primer de Harrison. Paul sempre ocupava la cara A dels singles i John la B, ve a dir la japonesa amb fina ironia, i Lennon lluitaria perquè Something tinguera el tractament de single. "John sempre el protegia", revela Ono.


Sense deixar de ser un festí beatlemaníac, la segona part del documental, ja amb la banda dissolta, té més punts d'interés perquè aborda un periple menys conegut. Hi ha les primeres gravacions en solitari de Harrison, de la mà en la producció de Phil Spector (el creador del mur de so), amb cançons memorables com ara My Sweet Lord (al film no apareix la polèmica per un suposat plagi a The Chiffons) o What is life. El concert per Bangladesh del 1971, el primer benèfic de la història, i que sona meravellosament, els següents discos, les primeres crítiques negatives per Dark House (1974) i la seua tortuosa gira, amb Shankar en un paper estel·lar no sempre comprés pel públic i Harrison amb una persistent afonia.


Tampoc no manca l'explicació, trobe que edulcorada, d'un dels triangles amorosos més cèlebres de la història del rock, amb Eric Clapton i Patti Boyd en els altres vèrtex de la difícil equació. O la relació amb els Monty Phyton, amb Harrison com a productor i extra de la sensacional La vida de Bryan (1979). I tampoc no es deixa sense contar la breu existència dels The Traveling Wilburys, un dels súper grups més estranys de la història, amb Tom Petty, Roy Orbison, Bob Dylan i Jeff Lyne. Us estalviaré el diagnòstic musical d'aquell encontre, però suporta malament el contrast amb la trajectòria precedent. Perquè no ho havíem dit, però el maneig de la banda sonora que fa Scorsese és absolutament impecable. No seria per manca de material.


La part final és ombrívola i una mica tediosa per moments, amb la segona esposa de l'ex beatle, Olivia Harrison, en un paper preponderant (nogensmenys és una de les productores de la pel·lícula, la qual cosa hipoteca lleugerament el resultat final: les seues són les explicacions menys interessants). El primer assalt contra el càncer, la mort de Lennon o l'intent d'assassinat que patiren els Harrison donen aquest to funerari, esmorteït per alguna pinzellada mística final un tant discutible amb el relat del cadàver de l'ex guitarrista dels Beatles emetent lluminosa energia (Olivia dixit). Flower power a banda, un documental imprescindible.

FERRAN TORRENT: "AMB L'EDAT SE ME N'HAN ANAT TOTES LES VANITATS"

Foto: EFE

Al número 59 de la revista literària que edita Edicions Bromera, L'Illa, participem amb una entrevista a Ferran Torrent amb motiu de la publicació d'Ombres en la nit (2011), una novel·la d'espionatge i personatges amb un passat i un present abruptes. Amb el Tigre de Sedaví parlàrem de la novel·la, de lectures, del seu retorn al catàleg de Bromera i, fins i tot, del seu admirable Llevant UE. Ací mateix teniu l'enllaç amb la revista, que inclou uns altres continguts interessants, cas d'un reportatge dedicat a l'escriptor Enric Lluch i una entrevista a Anna Moner, entre d'altres.

LA VERITAT DELS RETALLS

La memòria personal és feble. I la col·lectiva més encara, perquè per sostenir-la s’ha de renovar periòdicament. Cada volta més gent hem nascut amb una sanitat i una educació públiques. Sembla que sempre hagen estat allí, però no és així: aquest salari indirecte és una conquesta social. A canvi dels nostres impostos, se’ns proveeix de serveis i drets que la majoria no podríem pagar en la vida. Ni tan sols amb una renda considerable. Hi ha qui preferiria deixar de pagar tributs i proveir-se d’aquells serveis a la carta, en la línia de pensament més rabiosament liberal. El supòsit té trampa: als Estats Units les assegurances privades t’atenen com un mariscal si estàs malalt de grip. Ara bé, si et diagnostiquen un càncer t’exposes a què aparega una clàusula que diu que la teua assegurança no cobreix la curació. A més: sense impostos qui pagaria els policies, els bombers, les infraestructures o els jutjats? I la neteja viària?

En una enquesta publicada diumenge al diari El País els espanyols aprovaven de forma bastant majoritària les retallades plantejades per Mariano Rajoy. O siga, se sumaven al sàdic raonament que per millorar hem d’empitjorar prèviament. Amb matisos. Perquè a la mateixa enquesta el 50% dels consultats (qüestions fiscals a banda: les pujades sí que no les vol ningú) deien que a ells no els afectarien les retallades. Molt llestos. Això té a veure amb la idea que les mesures adoptades afectaran a espècies mal vistes com ara els funcionaris. I d’alguna forma, es genera una certa satisfacció col·lectiva en veure que el mal li arriba a tothom. Però els acomiadaments d’interins, l’augment d’hores de treball o l’escassesa de pressupost per pagar medicaments, despeses de centres (públics i concertats) i etcètera tenen un reflex immediat en la qualitat dels serveis. 


Algú em comentava que anem a retrocedir 20 anys en drets i prestacions, una circumstància que afectarà al conjunt de la ciutadania i, sobretot, a les classes mitjanes (les de veritat: dir-li classe mitjana a un paio que ingressa 100.000 euros anuals són ganes d’embolicar la troca) i les capes populars. Diuen que no veurem la llum fins que paguem el deute. Ho dubte. La crisi, en realitat, s’està convertint en el pretext per liquidar el sistema per la via d’acollonir el poble pla amb el coco dels mercats. 

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 14-01-2012)

UNA VISIÓ (PERSONAL) SOBRE RTVV

Quasi ho tenia decidit però un recent article del periodista Salvador Enguix m'ha acabat d'empentar a escriure una cosa més aviat personal (o visceral) que analítica sobre l'ens públic RTVV. En la columna quinzenal de l'edició digital d'Avui-El Punt parle d'això. Ja direu la vostra.

INCLUSIÓ SOCIAL I POBRESA, EL TRACTAMENT ALS MITJANS DE COMUNICACIÓ

Fa uns mesos, a l'octubre de 2010, parlàvem d'una iniciativa, 'Set reportatges per a la inclusió', impulsada per la Xarxa EAPN, on un equip de periodistes i fotògrafs, juntament amb el cineasta Samuel Sebastián, realitzàvem una sèrie de reportatges i un documental per  parlar de casos de persones en risc d'exclusió i el seu esforç per eixir de situacions de pobresa. Un enfocament positiu i sense dramatismes innecessaris.


De la iniciativa sorgí un llibre i una exposició que ara es clausura a València amb una taula rodona sobre "Inclusió social i pobresa. El tractament als mitjans de comunicació", que tindrà lloc avui mateix, a les 19,30 hores, al Centre Cultural de La Nau, Universitat de València. Esteu convidats.

CANÇONS DESAFINADES (VOL 2)

Continuem amb les cançons i les referències musicals contingudes a Vides desafinades. Tot i que no heu fet comentaris al respecte del primer volum, em consta per unes altres vies que a alguns lectors de la novel·la els ha fet profit plasmar la banda sonora. Allà va, doncs, la segona part. Una cosa: si alguna cançó no s'obri, doneu a la pestanya de recàrrega de la pàgina.


1. Hold on. Neko Case. La referència a Neko Case en la història és física, per la semblança que un personatge troba amb una de les protagonistes. Per això obrim amb la seua (agraïda) fotografia. Però allò important és que, a més de ser una dona espectacular, es tracta d'una superba veu femenina que també podeu trobar associada als magnífics The New Pornographers.

 

2. Nature boy. Nick Cave & The Bad Seeds. Una de les versions que la banda imaginària de la novel·la, els Radio Free Europe, toca als seus concerts. Una forma d'homenatjar un artista colossal. I de citar una cançó entre gran i immensa. 



3. Reptilia. The Strokes. La banda de Nova York està citada com una de les influències estètiques del grup musical imaginari de la novel·la. Ara estan de capa caiguda, creativament parlant, però us puc assegurar que durant gran part de la dècada passada foren allò més.



4. The fallen. Franz Ferdinand. Els escocesos podrien ser una altra de les influències que podia tindre un grup com el que hi apareix a la història i per això se'ls cita. Una excusa perquè ara escolteu un tema bestial. 





5. Spit on a stranger. Pavement. Com les precedents, aquesta cançó no es cita, però sí el grup, un portaavions del rock indie nord-americà dels 90. També com a possible influència. Un pretext per citar-los. Podia haver estat qualsevol cançó.





6. Like a fool. Superchunk. Un altre tema dels 90 d'una banda encara en actiu. Per acabar de modelar, cadascú al seu gust, l'estètica musical dels Radio Free Europe.





7. Gimme danger. Iggy Pop & The Stooges. En algun moment de la novel·la, el grup toca una versió sense definir dels Stooges. Ens traslladem enrere en el temps, per tant. Podia ser perfectament aquesta. I si no é vero...

EL SOROLL I LA FÚRIA, WILLIAM FAULKNER

Entre les moltes carències de la meua biblioteca personal hi havia l'absència d'alguna traducció al català d'un dels meus autors de capçalera, William Faulkner (1897-1962). Vull dir que l'absorció d'aquest autor l'havia fet fa uns quants anys i, a més, en castellà. De les traduccions més recents em vaig decidir per El soroll i la fúria (Proa, 2008), una edició en català del 1984 sembla que revisada. I les vacances era un bon moment d'abordar-la.


El soroll i la fúria, editada originalment el 1929, es considera la primera de les obres mestres de l'autor de New Albany (Mississipi). Ho és, sens dubte. Però trobe que està uns graons per baix (un criteri potser a revisar a través d'alguna relectura) d'obres posteriors com ara Santuari, Mentre agonitzo o Abasalom, Absalom!. En aquesta, en tot cas, ja desplega una gran quantitat d'extraordinaris recursos narratius i basteix els fonaments del seu univers literari. Fins i tot sent conscients de la gran quantitat d'oferta, es tracta d'una lectura d'aquelles si no ineludible molt recomanable.


Una de les raons, ja suggerida adés, és que permet introduir-se en l'univers de l'autor. Tal volta siga una excel·lent primera lectura de Faulkner abans d'abordar la resta. En El soroll i la fúria hi ha la descripció gens condescendent (per dir alguna cosa) del sud dels Estats Units del primer terç del segle XX i dels seus pobladors a través de la història d'una nissaga familiar, els Compson, en ple procés de destrucció. La seua lectura no és fàcil: Faulkner juga amb salts temporals, constants canvis de narrador i també de punts de vista (genial la utilització com a narrador d'un dels germans retardat mental, Benjy, com a punt de partida), de vegades alterant la sintaxi o la puntuació, en unes altres ocasions jugant sàdicament amb la informació. Les tornades enrere per consultar poden fer-ser constants.


Al volum que ens ocupa, a més, potser la traducció, amb un registre excessivament formal en alguns moments, tenint en compte el context i els personatges, tampoc no facilita les coses. La lectura pot conduir a un parell de moments de desconcert. No convé encendre les alarmes abans d'hora: en arribar la narració al llarg fragment de Jason, el malcarat i rancuniós germà gran, la novel·la s'obri, l'interés es dispara i els caps solts comencen a cobrar sentit. Així fins el final, on un narrador en tercera persona però adoptant majoritàriament el punt de vista de la vella serventa negra de la família, fa concloure el llibre ben alt. Si el lector arriba a aquell punt començarà a buscar nous volums del genial autor, premi Nobel de l'any 1949.

NADAL, MALGRAT TOT

Costa la desconnexió, desfer-se de la pudor oliosa de l’actualitat, la mà allargassada dels problemes, aquesta etapa convulsa i inaprehensible. Nadal, amb tots els seus uts i ets, podia haver estat la treva enmig de la batalla. La pausa. Magre ho han posat: l’agenda política no deixava recuperar l’alè i els mitjans i la xarxa bullien al pas de la marxa militar de les retallades. Entre el sadisme d’uns i el masoquisme d’uns altres no ha hagut armistici.

Nadal, tanmateix, ofereix recer si se sap buscar, més enllà del consumisme malaltís i de les convencions i contradiccions. Si observes, pots veure un hàlit de dignitat en la manera metòdica en què un firer agrana les fulles caigudes en l’entorn de la seua atracció, encara tancada al públic. Un poc més enllà, un altre neteja els cotxes de xoc abans de la gresca incruenta. Estampes que no se solen contemplar. Com el somriure d’una turista asiàtica sorpresa per la irrupció d’uns paios vestits d’època en un restaurant de la ciutat. Aquest Nadal, de fet, ha hagut turistes estrangers i estatals a Xàtiva, passejant o prenent el sol a les terrasses. Un cert horitzó. Hi havia vida també en la fireta medieval, en les seues parades, més o menys les de sempre. Ja va bé així. Ens preguntem si els artesans estaran fent caixa i fem una mica gasto, modest, com un vot per la continuïtat. Aquestes coses fan ambient, donen vida.

Hi havia vida també en la Casa de Cultura, en el seu saló ple, per assistir a una iniciativa cívica, la presentació del llibre infantil El pam de Déu, amb text de Toni Cucarella i il·lustracions de Xavi Sellés. El llibre és sensacional. I la presentació fou molt amena. Un acte reconfortant. Com les cares de la xicalla en la Murta, entretinguda amb l’animació del gran José Banyuls i els seus, expectant per la visita dels Reis Mags. Debutem en aquell acte. I paguem la patenta d’una llarga cua que acaba en deserció. Però almenys el nostre menut bescanvia unes paraules amb el rei Melcior (gràcies, majestat) i saluda a tocar de mà Gaspar i Baltasar. Amb això i uns ganxets, vesprada completa. La cavalcada, un altre any. Divendres, els regals. Per això escric aquest article el dijous. Acabe les darreres línies i el to positiu i lleuger em proporciona una lleu sensació de goig. He aconseguit oblidar-me de tot. Per fi, la desconnexió.


(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 07-01-2012)
Foto: Portal de Xàtiva 

PÍNDOLES: FUNCIONARIS, PV INTERVINGUT, LES CONTRADICCIONS I ELS VOTS CONGELATS DEL PSOE

Funcionaris. Sols cal fer una ullada superficial pels "debats" i comentaris en les xarxes: els polítics han aconseguit desviar el debat sobre la seua inoperància ubicant el funcionariat en el centre de la diana amb els seus retalls. Amb l'aquiescència ciutadana, dels no afectats, és clar. La gossada lladra, satisfeta, perquè les estretors arriben als suposadament privilegiats. Que es foten, pensen. Quanta ignorància, quanta incapacitat per categoritzar i classificar, per separar el gra de la palla, quanta ira acumulada. Anys de designacions digitals, d'engreixar la nòmina pública amb cosins, germans i coneguts. D'empresaris demanant al polític de torn "mira a vore si m'endolles...". I ara resultarà que la culpa la tenen els docents o el personal sanitari. Tràgic.


Cigrons podrits. És veritat que un cert corporativisme i la incapacitat del funcionariat de fer tallafocs amb els cigrons podrits han contribuït al deteriorament de la imatge del col·lectiu. La gestió del personal és millorable, com tot. I també és cert que en el sistema públic ha desembarcat ramat de rebuig, personal sense esperit ni vocació. Però molts més han portat les andes i han sostingut el sistema de benestar, l'educació, la sanitat, l'ordre o el transport amb honestedat i bons oficis. De vegades, com passa amb la justícia, amb mitjans humans i materials infames. Convertint-los en el boc expiatori ens aboquen a la destrucció del sistema. Tal volta siga aquesta la intenció.


Intervinguts. L'esperpèntic procés dels vestits de Camps & Costa ha teixit durant mesos una espesa boira, un tel confús que no deixava veure el fons de la gestió de malbaratament, favoritismes, corrupció i un model econòmic de tres potes (turisme, grans esdeveniments i construcció) que ha demostrat ser un fracàs rotund. El resultat: una de les davallades més grans en una regió del continent. A canvi del major deute d'Espanya (19,9% respecte del PIB). La primera comunitat intervinguda d'un estat ja intervingut de facto. Aquesta és l'herència de "l'innocent" Francisco Camps. I del PP valencià a les ordres de Mariano Rajoy. I d'una societat anestesiada per una construcció irreal, un magma piroplàstic nociu. El vot és lliure.

Contradiccions. Massa prompte. Massa ràpid. Massa desenfocat. Costa de creure que la renovació del PSOE haja de vindre de dos polítics respectables però que han format part del problema que pretenen resoldre, Alfredo Pérez Rubalcaba i Carme Chacón. Hi ha més: fa l'efecte que el debat de fons no és sobre la incapacitat de la socialdemocràcia d'articular un discurs alternatiu al liberalisme, sinó en el debat inacabat de més o menys federalisme. Tinc opinió sobre això, és clar, i no és la de José Bono. Aquesta tensió genera contradiccions. Però no tantes com aquelles vacil·lacions i canvis en el discurs que tenen a veure amb el model econòmic, de gestió dels serveis públics o del medi ambient. Còpia edulcorada del liberalisme. Bipartidisme quasi perfecte. Amb unes quantes pinzellades amb drets socials per obtenir la pàtina progressista. Tan sols un sistema electoral injust impedeix un major i ben guanyat esquarterament del partit del puny i la rosa en benefici d'unes altres opcions. 


Vots en el congelador. Un model electoral que, a més, impedirà la refundació socialista. En unes declaracions en premsa, Jesús Caldera negava la major: la socialdemocràcia no està en crisi (de model) perquè el problema ha estat la crisi (econòmica). En termes electorals, és cert, en part. A la campanya electoral, Rubalcaba apuntava un gir cap a l'esquerra que les tasques d'oposició consolidaran i donaran forma. Contra el PP dels retalls, que governa quasi tot l'Estat, el PSOE despertarà el discurs esquerrà. I segurament, els vots tornaran. O no. Potser la ciutadania haurà pres nota del que fa aquell partit quan governa. Tan mimètic en alguns aspectes del PP. Les últimes setmanes de govern ZP ens deixaven les pistes necessàries: reverència als míssils dels Estats Units, indult al banquer Alfredo Sáenz. I de la qüestió nacional millor no parlar-ne. Hauríem de saber-ho ja.

'EL PAM DE DÉU' DE CUCARELLA I SELLÉS

Francament, no se m'ocorre cap parella més qualificada i estimulant per adaptar en una edició per a xiquets una rondalla popular que l'aliança formada per l'escriptor Toni Cucarella i l'il·lustrador i dissenyador Xavi Sellés. La criatura s'anomena El pam de Déu i és una acurada edició -un magnífic regal per als menuts- que, a més, té un propòsit ben lloable: els beneficis es destinaran a les activitats de la campanya "Salvem el Puig!" i, el que és més important, a la recuperació de l'ermita.


L'acte de presentació del llibre, impulsat per les associacions que en formen part de la campanya (9 d'Octubre, Amics de la Costera i la Sénia), tindrà lloc demà dimecres, dia 4 de gener, a les 20,00 hores, a la Casa de la Cultura de Xàtiva. L'artista Artur Heras exercirà de mestre de cerimònies.


Teniu més informació als blogs de Cucarella i Ximo Corts.

CANÇONS DESAFINADES (VOL I)

En un món perfecte, m'haguera agradat acompanyar l'edició de Vides desafines d'un CD amb la seua banda sonora, amb les nombroses referències musicals que hi apareixen, com una guia per a la lectura. Tampoc no passa res: les possibilitats de la xarxa permeten que anem deixant-les caure per aquest espai, per estalviar feina als lectors, sobretot aquells més allunyats de l'univers estètic que trepitja el llibre. O per a curiosos. O per escoltar, simplement. Hui, una mostra.


1. Si está bien, Los Planetas. D'aquesta cançó de desesperança inclosa a Super 8 (1994), el debut llarg dels granadins, ho aprofitem tot: la lletra obri la primera part. I serveix de música ambiental a les sensacions d'un dels personatges.



2. Drift off to sleep, Micah P. Hinson. És l'altra referència que obri la primera part, amb part de la lletra reproduïda. Un altre termòmetre: sols cal escoltar-la amb l'esperit i les carns obertes. L'autor coneix el dolor físic. I també l'altre. I això es nota.



3. This is an emergeny, The Pidgeon Detectives. La música com a reconstituent, com a recàrrega energètica, la benzina per obrir els ulls i afrontar la rutina. Tal volta no siga una gran cançó. No estem parlant d'això.



4. Radio Free Europe, REM. Aquesta cançó dels REM en estat germinal, molt abans de convertir-se en una banda d'estadi, bateja el grup imaginari que protagonitza la novel·la. Un homenatge obvi però, almenys per a mi, necessari.



5. Vitamina sol, Antònia Font. El goig del descobriment. Un personatge descregut amb la música independent s'hi troba amb aquesta cançó. I s'enganxa. Has de ser de pedra per no enamorar-se d'aquest vals amb cançó d'amor incorporada. Un raig de sol.



6. I'd run away, The Jayhawks. La referència a aquesta banda es genèrica, no hi ha citada cap cançó concreta. Però algun personatge sent que aquell és un dels grups capaços de fer-te creure que el món és un lloc millor del que és.



7. Killing in the name of, Rage against the machine. A la novel·la hi ha la narració del esconcert personal, generacional, però també del desencís col·lectiu. La música com expressió de rebel·lia, quan ja hi havia motius, molt abans de l'esclafit. La ràbia en una vella samarreta. O així.