No
és possible deglutir quasi mig segle de dictadura autoritària sense que la
pesada digestió no provoque flatulències i malestar de llarg termini. Des del
trànsit del dictador, Espanya s’ha vestit amb el mant blanc i net de la
democràcia però sense canviar-se de roba interior. En les actituds i el
pensament, actua aquell virus de l’homogeneïtat imposada, apareix el desconcert
hipòcrita davant la diferència, la identitat que ha de ser perquè sí, com si
estiguera determinada per manament diví (ai, ara acabe d’entendre el
pronunciament contra el “separatisme” de la conferència episcopal), com si el
rellotge s’haguera de parar per decret i les persones haguérem de ser de tal
manera. El “com” està subordinat a molts factors, però el “que”, si és pacífic
i es desenrotlla amb civisme, és sagrat. Ningú té dret a qüestionar-lo.
Però
tants anys d’autoritarisme i d’identitat imposada no passen debades, com ho
demostren els insults a un adolescent, quasi un xiquet, que amanegué en l’acte
institucional del 9 d’Octubre de Xàtiva amb una senyera estelada. Exercia un
dret d’expressió. Era el dia dels valencians. I identitats valencianes hi ha
unes quantes. La d’aquest jove, tanmateix, està criminalitzada, com en temps de
la Santa Inquisició. Ho decideix algun energumen caspós i intolerant que atia
contra ell els militants de NNGG. Tal volta, amb el desig íntim d’espanyolitzar-lo,
seguint les consignes del ministre d’Educació (sic) José Ignacio Wert.
El
tema de les identitats és complex. Democràcies avançades com Canadà, Gran
Bretanya o Bèlgica debaten de forma bastant més civilitzada els seus
conflictes. No tenen por a preguntar la gent què vol ser. A Espanya, tanmateix,
es fa impossible concebre més identitat que l’espanyola. O, a tot estirar, una
identitat mestissa però sotmesa socialment, econòmica i lingüística a la
matriu. Si no, no val. Al País Valencià, aquesta identitat mestissa i submisa,
l’obsessió per ofrenar més glòries a Espanya que ningú, ens ha costat caríssima
en termes de riquesa i desenvolupament. No aspire a què arribem de forma
col·lectiva a aquell convenciment. Però sí a què no s’insulte i estigmatitze a
qui ho faça.
(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 13-10-2012)
5 comentaris:
"Francament, tornem a la trampa que el problema del totallòquenoéselPP és el tema simbòlic, que mira, potser en algun temps però ara em fa que no. Ho he dit en l'article i ho torne a repetir: la batalla es juga en el tema econòmic, en la capacitat d'enllestir un model alternatiu i viable."
Xavier Aliaga
"no sols cal reivindicar la denominació "País Valencià" sinò que un suposat govern d'un tripartit d'esquerres, el primer que hauria de fer és reformar l'Estatut i denominar oficialment País Valencià a la nostra terra, i desterrant per fi la infausta "Comunitat Valenciana", sinònim del fosc periode del PP i el seu saqueig sistemàtic del nostre territori."
Gil Manuel Hernández (al facebbok).
En què quedem, Xavi? Perquè la primera cita teua era una resposta a un comentari meu en què deia que el conflicte principal del suposat tripartit amb el "règim" del PP és de caràcter simbólic-identitari
No veig contradicció, francament. L'alternativa de govern es juga en el tema econòmic, però si el PP planteja la batalla simbòlica, la resposta no pot ser l'habitual fins ara, ai, ai, quina por! S'ha acabat: el partit del "Som Comunitat" i "les nostres senyes d'identitat" és el de la corrupció i el saqueig.
Això s'ha de dir amb la cara ben alta. Ara, no crec que el primer que hauria de fer un tripartit és el que diu Hernàndez. Jo és que sóc molt raret.
Un "Anònim" preguntava si podia dir alguna cosa. El seu missatge, per alguna raó tècnica, no ix reflectit ací. En tot cas, pot dir el que estime convenient dintre d'uns cànons de respecte i tal.
http://www.youtube.com/watch?v=mtrGdp2Nk2I
Hi ha comparacions odioses. Aquesta és una (actor, context, situació, localitzció geogràfica...). En tot cas, com que no vull que semble que justifique res, perquè qualsevol agressió em sembla injustificable, ho deixaré córrer.
Publica un comentari a l'entrada