Un
dels problemes col·laterals de la dècada llarga de bonança econòmica va ser la
letargia de la consciència col·lectiva, la llarguíssima migdiada dels sistemes
d’alerta, la hipnòtica indiferència amb què, la gran majoria de població,
assumia les clavegueres del sistema. Quan no, la connivència activa o la
dependència del sistema de corrupcions i corrupteles. En ensorrar-se el castell
d’arena, en buidar-se els comptes corrents i omplir-se la borsa dels problemes,
la ciutadania ha despertat. I se sent superada per la magnitud del desastre,
per la profunditat del forat, per la manca de perspectives. Per un panorama
fosc que sembla condemnar els nostres fills a viure pitjor que nosaltres.
Davant d’això, molts han decidit inhibir-se, blindar-se a les males notícies.
Estan cansats de la situació, però pensen que no sobreviuran si no hi ha una
mica d’higiene desinformativa en la seua vida quotidiana. És un sentiment que
he pogut sondejar en amics i familiars. I m’ha fet pensar.
Sense
perdre la imprescindible funció de control i pressió al poder, i més ara, que
sembla que han pres per idiotes, tal volta els mitjans i els periodistes
hauríem de buscar també els perfils positius, un bri d’esperança entre tantes
misèries. Se m’ocorre que, encara que tard, la ciutadania ha pres consciència
del problema que suposa la corrupció y la seua relació amb la crisi. Que un
país no pot funcionar d’aquella manera. Ho diu l’enquesta del CIS. ¿Servirà
això per operar un canvi de consciència, una major exigència de transparència
pública i privada? Anem a pensar que sí. El sistema està malalt -molt malalt-
però almenys la corrupció desfila pels jutjats. Hauria de servir per
tranquil·litzar els ciutadans honrats i com advertència als que no ho són.
Perquè no és veritat que sols hi havia una manera de fer les coses: la
trajectòria de Caixa Ontinyent, en boca de tota Espanya després del seu
protagonisme en el programa Salvados,
és una mostra. Es podia fer. Algú ho ha fet.
És
més, sense eixir de la capital de la Vall d’Albaida, fa uns dies coneixíem
l’existència d’un reducte empresarial, el clúster tecnològic Innovall, on s’ha
passat de les paraules als fets en allò tan eteri del canvi de model productiu,
tan allunyat de la perversa borbolla especulativa. Es pot fer. Algú ho està
fent. Hi ha esperança.
(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 20-10-2012)
8 comentaris:
Compartim perspectiva, malgrat que l'altre dia vaig llegir que, hui, la política és l'opi del poble. Ves que els arbres no ens amaguin el bosc.
Un altre neguit, Clidice: la professió que hauria d'evitar que els arbres amaguen el bosc, el periodisme, està ferida, qui sap si de mort. En fi, mentrestant...
La Història, en majúscules, ens ensenya que d'una crisi neixen sempre alternatives. Cal mantenir la fe i dur les antenes posades, arriscar-se, i reinventar-se per un altre futur. Ànims! :)
I tant que n'hi ha, d'esperança! No serà gens fàcil, ni es tracta tampoc de negar la realitat. Però hi ha molta gent activa en el País, promovent projectes novedosos i encoratjadors, amb un esforç i una il·lusió impressionants (i sovint fent front no solament a la falta de mitjans, sinó fins i tot al terrible "no sé per a què si no hi ha res a fer"). La majoria no eixiran mai en la tele, però els tenim ahi i mereixen almenys que se'l done suport i difusió.
Correcte, eixa és la idea, Alfred.
La "higiene desinformativa" és necessària. Però em pareix que encara és més necessari, jo diria que vital, mostrar aquestes opcions factibles, 'esperançadores', com dieu. Perquè em pareix terrible que la gent deixe de creure que hi ha altres maneres de fer coses només perquè no s'ensenyen, perquè no se'n parla. Moltíssima gent se sorprendria si, per exemple, escoltara més la Mònica Oltra; si veiera programes com Salvados; si prestara atenció a les propostes culturals que estan apareixent sense necessitat d'ajudes, ni de recolzament institucional, si descobrira projectes entusiastes de col·lectius que creuen que una altra manera de gestió de la nostra riquesa ambiental, cultural, patrimonial... és possible, i etcètera, etcètera. En fi, ja sabeu que jo sóc una optimista patològica. De vegades allò més fàcil és apuntar-se al derrotisme col·lectiu i a la immobilitat. I això és ser carn suculenta de canó. I endavant amb blocs com els vostres --Xavi, senyor Rusell-- que són també estímuls i motius per a l'optimisme.
Tots tenim la nostra part de culpa, potser alguns ínfima, gairebé invisible, però tots hem de col.laborar pel canvi, començant per la relació i tracte que té cadascú amb un mateix, que massa sovint ja no és honesta, franca, coherent, senzilla... i aquí es comença a ennuassar el fil.
Salut.
M'agraden els vostres apunts, Maria Josep i Gemma, perquè van en aquella direcció de fixar-se al nostre voltant, on hi ha moltes més coses que funcionen i que són encoratjadores del que sembla, d'una banda, i, d'una altra, fer introspecció, analitzar-nos i saber què hem fet malament de forma individual per operar el canvi.
Ganes d'eixir endavant que no falten.
Publica un comentari a l'entrada