 |
| Foto: I love cliks |
Més encara: les puixants perspectives electorals de Compromís i Esquerra Unida, formacions que empren la denominació País Valencià sense grans complexos, juntament amb la davallada del poruc i vacil·lant PS(PV)-PSOE (les bases del qual tombaren l'intent d'acabar amb la marca PV), demostren que el tema identitari podria estar amortitzat. I que la resposta al PP en aquesta revisió de la batalla simbòlica, per tractar de recuperar alè i vots i, de pas, fer oblidar la situació econòmica, no pot ser poruga i acomplexada. La circulació en Twitter del hashtag #SomPaísValencià és una mostra d'aquesta actitud combativa davant la fugida endavant del PP.
S'ha de fer això. I recordar a diari a qui li devem haver arribat a aquesta situació. Qui ha estat governant les darreres dues dècades. Qui són i que han fet aquells que, aprofitant una comunió d'interessos simbòlica amb una ampla majoria del poble valencià, ens han portat a la ruïna absoluta. Tot no siga que, al caliu de la independència de Catalunya, no els acabe eixint bé la jugada, que podria ser.
7 comentaris:
Jo crec Xavier, i puc equivocar-me, que el tema de la independència i ara lo de llevar la denominació País Valencià, són ni més ni menys que hams per a distreure'ns, saben que ens cabrejaran, és descarat, i aconsegueixen el seu objectiu, que més que espanyolitzar-nos es distreure'ns, i damunt guanyar les eleccions. Hi ha que simplificar, els qui ens considerem valencians ja ho sabem, l'objectiu es llevar-nos a esta gent de damunt, és ja una necessitat. Qui és i se considera valencià, mai perdrà la identitat, estic segur. Per a mí la actitud és la de Mónica Oltra, ella si que punxa on fa mal, i crec que hi ha que anar per aquí. Per a mí aquesta és una nova campanya de distracció electoralista del PP, i tots que caiguem de nou, uns i altres. Que passaria si no férem ni cas a aquesta campanya anticatalanista? com si no existiren. Ja són molts anys espanyolitzant-nos, això no és nou d'enguany, ni exclusiva de Wert. No sé Xavier, jo es que estic ja molt cabrejat, i veure com els qui considere amb raó entren en eixe joc sense final, i em sap greu, només hi ha que considerar un final, i és tirar a està gent, i si per a aconseguir-ho ha de caure algun peó per a guanyar les eleccions(peóns: denomincació Pais, quatribarrada), doncs que caiga, lo important és que no caiga el rei(el pensament). Ja et dic que parle des de la calentor del moment. De totes maneres gran reflexió Xavier i disculpam l'extensió, tot des del bon rotllo i la reflexió. Salut i un abraç
Gràcies, Chals, com en ta casa. Faré per explicar-me millor. Fins ara, m'havia identificat amb eixa posició possibilista, de no entrar al drap, d'eludir el conflicte identitari que a l'esquerra li és indigest. Però els esforços de l'esquerra han estat estèrils i el PP ha arrassat en les eleccions (per cert, per les senyes, però sobretot per l'economia). Amagar-se no és la solució. He arribat a la conclusió, segurament errònia, que s'ha de plantar cara. Sense deixar de recordar el tema econòmic i bastir una alternativa econòmica.
Hi ha raons en favor i en contra del que dic. Ací, una en contra, prou sòlida: http://blog.carlosvillodres.com/2012/10/espaisvalencia-o-eslacampanyadelpp/
Salut!
He llegit l'enllaç, gràcies, és el que volia dir però millor explicat. Per la meva banda estic més amb Villodres en el aspecte electoral, i en l'aspecte del dia a dia, en el tu a tu, a l'hora de dinar i sopar, amb els amics i familiars, i el voltant més immediat, estic amb tu. És difícil un equilibri que ens tregui aquesta xusma del damunt, però és prioritari pense jo, per damunt de totes les coses. Gràcies Xavier
Segurament és millor una posició d'equilibri. Gràcies a tu
Em pregunto el perquè de la nosa que li fa a l'esquerra la qüestió identitària. Em costa d'entendre com ningú pot comprendre la humanitat negant la identitat. Posar-se un mocador palestí i riure's d'una barretina. No veig cap motiu per trobar incompatibles les idees d'esquerres amb la identitat d'un poble, que es forma durant segles i fins i tot els cappares del comunisme en van fer esment com a cosa a respectar.
Si em permets et linko l'article d'en Manuel Delgado, antropòleg, d'esquerres (molt d'esquerres), que parla d'això de l'esquerra i la dientitat aquí
Gràcies per l'enllaç, és un tema interessant. Al País Valencià no és que faça nosa, és que es va perdre una batalla en l'opinió pública que va inaugurar un cicle d'inesgotables complexos i autoflagel·lacions, sobretot entre els socialistes: no ens volen perquè sempre estem amb la bandereta, no ens volen perquè parlem de País Valencià, no ens volen perquè defensem la unitat lingüística... I etcètera. Passa que comence a sospitar que el PP haguera guanyat igualment tots aquests anys. I que perdrà independentment d'això. Potser m'equivoque.
Les forces més a l'esquerra o nacionalment més marcades no han caigut en aquell parany. o no tan fortament. I han recuperat molt de terreny electoral. Mentre els socialistes s'enfonsen (per moltes raons, però vaja). O siga.
Publica un comentari a l'entrada