El
sempre constructiu i ponderat Antonio
Martín Llinares, comentarista en aquestes mateixes pàgines, apostava fa uns
dies per aprofitar les sinèrgies de la futura arribada a Xàtiva de la
Universidad del Sur -iniciativa educativa i empresarial mexicana que en la seua
pàgina web sembla una entitat seriosa- per fer de la capital de la Costera una
ciutat universitària. A falta d’activitat autènticament industrial, als
polígons de Xàtiva ja estan en funcionament la Universidad Católica i el
British School. Més el que puga vindre. La situació, òbviament, no està per a
menysprear inversions. Però caldria preguntar-se per què l’ensenyament privat
té tanta perspectiva de negoci en Xàtiva. Hi ha, d’una banda, les condicions,
que són molt avantatjoses per a la UdS: un cànon anual d’11.200 euros per la
cessió de 10.000 metres quadrats de parcel·la pública, sona a ganga. Més encara
a 50 anys. També és cert que els inicis plantejats per aquesta universitat són
modestos. I que el preu per crèdit diuen que és “assequible”, paraula en
constant revisió.
Tot
això està molt bé, o molt malament, perquè quan l’educació privada es
converteix en un bon negoci (a tot arreu, no sols a Xàtiva, sobretot si governa
el PP), és que el vent no bufa en favor d’un sistema públic que, fa vergonya
recordar-ho, vetlla per la igualtat d’oportunitats. Aquesta raó de ser porta
camí de prostituir-se amb retallades i augment de taxes. Si no s’inverteix en
les universitats públiques (a les que cal canviar coses, sobretot en el que fa
al seu comportament endogàmic), i, a més, augmenta el cost per als estudiants,
hi ha un beneficiari directe que és l’ensenyament privat. I la substitució del
sistema de beques per un de crèdits és una estafa: ¿Pagar en trobar el primer treball?
¿Juntament amb el lloguer o la hipoteca?
¿Endeutats per sempre per l’edupagament?
Sense
voluntat d’esmenar Martín Llinares, a un servidor li haguera agradat més que
Xàtiva s’haguera convertit en ciutat universitària pública, però aquells trens
ja passaren i pararen en Ontinyent o Alcoi. El lema comercial de la UdS, il·lustrat
per la fotografia d’una guapa senyoreta, és: “Yo decido llegar más lejos”. Bé,
sí, sempre que ho permeta la renda de papà i mamà. Benvinguts al present.
(Publicat en l'edició comarcal de Levante-EMV, 06-10-2012)
2 comentaris:
Home, no sé si és el cas, però algunes universitats, sobretot les no presencials, van dirigides a una franja de població que no pot accedir a les aules per qüestions de temps. No hi ha, o no hi hauria d'haver, incompatibilitats entre ambdues. Ja fa anys que estudio a la UOC, d'altra manera no podria. Una altra cosa és la inversió que es faci en la pública. Sempre tendim a creure que una cosa pren de l'altra i, amb franquesa, això no és cert. Que s'inverteixi, o no, en la universitat pública, no depén tan de l'equilibri pressupostari, sinó de la vocació política. I aquí si que ja no té gaire solució. De tota manera, el debat sobre quina universitat volem mai l'hem tingut, amb aquesta nostra mania d'anar postergant les decisions perquè el futur les arregli tot solet.
Trobe que en la realitat valenciana sí que hi ha relació entre una cosa i l'altra, tal volta no directa, però sí indirecta: potenciar la xarxa privada és una forma de detraure de la pública. No estem dient que no haja d'existir, però la prioritat d'un governant hauria de ser el sistema públic. Aquesta idea pot resultar ximple o reduccionista, però d'ací el xoc entre una filosofia i una altra. Com deia Juanjo Millás, un governant que proposa una privatització hauria de dimitir immediatament.
Publica un comentari a l'entrada