El PSOE, cap a la irrellevància. Ni tan sols les enquestes del CIS van albirar la magnitud de la tragèdia socialista. Els factors són múltiples: el record de la nefasta gestió de la crisi per part de ZP, haver inaugurat la llarguíssima i dolorosa genuflexió davant Alemanya i els mercats o haver format part intrínseca durant anys del sistema panxacontent i corromput que ha alimentat el desastre (els grans pactes, els acords institucionals en favor dels poders econòmics, o del benefici mutu, les xarxes clientelars, els tentacles en el poder judicial, l'anomenada política responsable, tota aquella gasòfia retòrica...). Sumeu una política d'oposició al PP i les retallades sense cap tipus de credibilitat, en ser comandada per Alfredo Pérez Rubalcaba, gran promesa del socialisme espanyol, símbol d'una manca de regeneració interna que abasta la gran majoria de territoris. ¿De veritat que el PSdG no tenia una imatge més fresca i convincent que oferir que la de Pachi Vázquez? ¿Algú pensa dimitir?
El drama socialista sosté el PP. El sistema electoral té aquestes coses: amb 185.000 vots menys, pots aconseguir tres diputats més i traure una còmoda majoria absoluta. Tan sols és necessari que el segon en el carrera tinga un percentatge baix dels sufragis. Això i una molt significativa abstenció, expliquen els resultats a Galícia. El PP ja ha fet una interessada lectura triomfalista que no se sosté: a Mariano Rajoy l'oxigen no li l'han donat els electors gallecs, sinó la desfeta socialista. A tot això, i com deia @miboubri en Twitter: ¿Qui ha decidit que el vot dels gallecs és el que posa nota a Rajoy i no el dels bascos? Potser Alberto Núñez Feijóo aporte un plus al seu territori respecte del PP estatal, però ¿de veritat creuen que les eleccions a Galícia són un txec en blanc a l'actual asfíxia?
El fracàs del bloc constitucional. Estirant d'aquell fil, PSOE i PP han recollit a Euskadi els fruits del seu compartit descrèdit general i, sobretot, una legislatura de col·laboració contra-natura, al dictat dels designis de Génova i Ferraz (o no del tot, però en aquell cas ja s'ho farà mirar Patxi López, cremat com a alternativa a la secretaria general del PSOE). En condicions de no violència, de desactivació d'ETA i de lliure concurrència a les eleccions, ha passat el que es presumia que anava a passar: Bildu se situa com a segona força, a escassa distància del PNB. Hi ha majoria nacionalista molt ampla. Per a governar, les diferències ideològiques no faran possible grans apropaments. I tampoc no sembla que els ritmes sobiranistes siguen els de Catalunya. De qualsevol forma, a Espanya encara no han entés les raons del fracàs del bloc constitucionalista. La mirada miop i limitada de sempre.
Una lectura valenciana. Resta un món perquè hi haja eleccions ací, però fixant-nos en els comicis de Galícia (mal que ens pese, la nostra divisió, no Euskadi ni Catalunya, que són una altra cosa diferent del País Valencià), es pot fer una lectura certament inquietant en clau valenciana: uns desastrosos resultats del PSPV, de cap manera descartables, i un augment de l'abstenció, podrien propiciar de nou una majoria absoluta del PP. O fer d'UPyD la clau de la governabilitat. A diferència de Galícia, és cert, Compromís és una formació ascendent (i no descendent, com el BNG) i a Esquerra Unida les enquestes li auguren també bons resultats. Però potser això no serà suficient en cas d'una gran desfeta socialista (tot no siga que es passe del vot útil al sorpasso en un temps rècord, que anem en camí) i una mobilització considerable de la dreta. ¿Mobilització, ha dit? Llegiu el punt següent.
Sobiranisme i País Valencià. Deixem caure, de passada, un altre perill que encara no han arreplegat les enquestes: no es pot descartar que el procés sobiranista li servisca al PP per tapar les vergonyes econòmiques, que l'electorat conservador i centrista encara puga mobilitzar-se fóra de Catalunya i Euskadi. ¿Ha passat això a Galícia, tot i que siga de forma parcial? Si ha estat així, no dubteu que al País Valencià la pulsió independentista (d'uns altres, siguem realistes) podria penalitzar les possibilitats d'un canvi. La recuperació de l'anticatalanisme més ranci per part del PP és un símptoma en aquella direcció. Potser la recepta ha caducat, però s'obri pas una dialèctica pertorbadora i que a l'esquerra valenciana sempre li ha caigut com un glop d'absenta en dejú.
9 comentaris:
Molt bona lectura. Crec que cal treballar molt i dur Xavier. No hi ha res impossible. Cal creure en el canvi intentant deixar eixa pulsió present, però no protagonista. Salut
El perill al nostre PAÍS VALENCIÀ, SÍ he dit PAÍS VALENCIÀ, encara que el nostre estimat senyor Fabra i la resta del seu equipet ho penalitzi, es que caiguem en el mateix parany que a Galicia. Se han omert la boca amb els resultats de Galicia, però......... és només fum. La veritat és un altre prou diferent. La callen.... Hem de lluitar perquè ací les coses canviïn. No sabria dir per on començar, però han de canviar. El discurs repetit i manipulat de la corrupció no sembla ser la purga que necessitem per arreglar-nos el cos. Els de Compromís estan fen una feina molt bona però encara no són sant de la devoció de molts. Dels socialistes......... que n'hem de dir que no hagis dit? Una quimera? Doncs fer un pacte nacionaliste sense cap depència centralista i centralitzadora. On la bandera sigui no a l'abstenció, recordar on han estat les arrels de tot l'engany, fent-nos molt conscients que tot això comporta feina i no solament feste. I fomentar una cosa molt importatnt SOLIDARITAT ENTRE TOTS ELS VALENCIANS. Una quimera com deia abans? Potser, però no és res nou. Una abraçada a tots. Eduard
Us veig optimistes i això m'ompli de goig. Així que, tot i que hi ha coses que em semblen que es poden puntualitzar, no vaig a fer-ho. Salut.
Hola de nou! Puntualitza si us plau. Fes-ho. Moltes gràcies. Eduard
Doncs allà va. El nostre país és el que és, amb les tres capitals fortament castellanitzades i zones castellanoparlant estrictes. Vull dir que hi ha molta gent que no vota PP (o no tornarà a fer-ho) però que tampoc empatitza amb una visió nacionalista (que, dit això, és que la que ens caldria per sobreviure).
Estem lluny de la mobilització transversal de Catalunya. I menys encara del procés de reflexió que ha dut allà. Molta faena, efectivament. Més que solidaritat, que també, necessitem conscienciació, pedagogia, saber per què hem arribat on hem arribat. I subratllar que es podia fer (i es fa) d'una altra manera. Això ho explique en un article que tens baix, "Hi ha esperança".
Totalment d'acord amb la teua anàlisi, i sobretot allò més preocupant és la comparació amb el nostre petit País. Amb les enquestes la cosa ja era dubtosa, i Upyd pot apuntalar el que la crisi desfaça.
Gràcies, Enric. UPyD és un element de distorsió (legítima, que conste, com si haguérem de decidir nosaltres qui es presenta i qui no a les eleccions) que no se sap quin paper jugaria en cas de ser una formació decisiva. Una possibilitat: abstenció en investidura, govern del PP i recolzament puntual extern en, posem per cas, política lingüística. I si no, què? Quatripartit?
És curiós, tot plegat: acabarem desitjant una renovació del PSPV-PSOE (ho podrà capitanejar Ximo Puig?)perquè no s'acabe d'esfondrar el conjunt de l'esquerre. Però, sobretot, la cosa està en com no solament contrarestar una dreta envalentonada i sense manies, sinó en com portar la iniciativa d'uns discursos nous i plurals que ens conduiren cap a una nova hegemonia... (???). Si tots, o molts, tingueren la teua lucidesa, Xavier, un altre gall ens cantaria.
No és un tema de lucidesa, Jesús, sinó de matemàtiques. I això és molt trist. Ni Ximo Puig ni cap dirigent regional del PSOE està en condicions de conduir una renovació: és una formació tan professionalitzada, en el mal sentit, que no hi ha condicions. Et passe un enllaç que ho explica:
http://juliaalvaro.blogspot.com.es/2012/10/348-razones-para-un-psoe-eterno.html
O siga, que l'hegemonia haurà de ser conduïda per uns altres. Mentretant, les putes matemàtiques. Com diu ma mare, que és d'Albacete, hay que joderse.
Publica un comentari a l'entrada