Vertigen. I satisfacció. Però també vertigen. Tot apunta a què la Diada de l'11 de setembre del 2012 marcarà un punt d'inflexió (de veritat) en les relacions entre Espanya i Catalunya. És la conseqüència del torpedeig infame a l'Estatut, d'un important canvi sociològic entre les noves generacions i, també (o sobretot, no ho sabem), d'una situació econòmica que empenta la gent, no sabem quanta, ni la persistència del fenomen, a cercar un projecte il·lusionant que s'allunye de l'encarcarada, antipàtica, disfuncional i intervinguda Espanya. Preveure com evolucionarà tot allò es fa difícil perquè el context és extraordinàriament nou.
El vertigen, però, no procedeix d'aquestes incògnites sobre Catalunya: allò que em preocupa és que serà de nosaltres els valencians. Ahir, molta gent del camp del nacionalisme al País Valencià, sobiranista i no sobiranista, expressava el seu goig per l'èxit de la Diada amb una alegria franca i sincera.Però hi ha una perspectiva que enterboleix la celebració vista des del sud: si algun dia Catalunya és un estat dintre d'Europa, el valencians encara serem lluny, però que molt lluny, de ser-ho també. I ja trobe que l'adverbi és extremadament optimista. Sobre la profunda espanyolitat d'una ingent majoria de la societat valenciana, sobre la identificació amb aquella construcció nacional i l'ingent camí que s'hauria de recórrer per alterar aquesta relació de forces, no podem (no devem) enganyar-nos. Temps hi haurà per parlar-ne.
Posem per cas que Catalunya assoleix la independència. Pensar que passaria aleshores amb la nostra llengua i la nostra cultura, inserides en un context encara més hostil, hem de suposar, resulta esborronador. Aquestes coses s'han de dir i s'han de tindre presents. Com ara alguna reflexió sobre la fiabilitat d'Artur Mas que farem més endavant. Tampoc no pretenem aigualir l'èxit rotund i incontestable de la convocatòria. Felicitacions.
10 comentaris:
Sí, Xavier, totalment d'acord amb el que escrius... Fa molt de vertigen. Ahir al féis algú escrivia: fem Catalunya, i Catalunya podrà fer els Països Catalans.
Una abraçada, bon escrit.
Gràcies, Mercè. Catalunya ha de fer via. Ja no tinc tan clar que això estire de la corda. Al País Valencià encara s'està lluny de fer la reflexió econòmica (ja no parle d'identitat, que és un altre jardí).
Efectivament, la manifestació d'ahir posa de manifest un estat d'ànim i una actitud ciutadana que permet vore la independència de Catalunya com una possibilitat real. Com diu vosté, temps hi haurà per a matisos i reflexions. Pel que fa a la Comunitat Valenciana, a banda de qüestions culturals i lingüístiques, hi hauria conseqüències econòmiques, encara difícils d'evaluar. Evidentment, els catalans han de ser lliures de decidir el que vulguen, però, des d'una òptica realista: ¿ens convé als valencians, econòmicament parlant, una Catalunya independent? Jo diria que no. Si les coses no es fan bé (i tenim una llarguíssima tradició de coses mal fetes), un procés d'aquesta mena pot perfectament fer-nos més pobres. Sobretot si als polítics valencians, els elegits pels propis valencians, els continua important ben poc la prosperitat i les esperances de futur de la pròpia societat valenciana.
Efectivament, parlava de la llengua i la cultura, però econòmicament, per als valencians l'operació seria un desastre i les perspectives d'empobriment econòmic totalment certes. Em sembla un apunt molt ben portat.
Que Catalunya només serà independent si es desentén de la marca "Països Catalans" és un fet, trist, però real. Què passarà l'endemà ... sembla que els més tristos pronòstics per la resta. Cert. Però la realitat és dura i tossuda, i no crec que els catalans estiguem legitimats per dir-vos als valencians allò que us cal fer.
Imaginem una miqueta: Catalunya ja és independent - l'espanyolisme més intransigent ho ha tolerat amb els punys tancats ( això ja és imaginar). A la Comunitat de Regants, per descomptat encara fidel provincia d'Espanya- el govern català manté ajudes econòmiques-pseudoclandestines- perquè la cultura i la llengua compartida no es perda definitivament o almenys, aguante l'embransida castellana amb uns mínims. La premsa, el govern local i central, tothom!, acusen el govern català d'intromissió, d'estimular radicals, de colonialisme, etc - més o menys el que han fet fins ara, però ja totalment desbocats, sense mitges tintes.
què us sembla?
Dilluns el diari El Pais portava dos articles d'opinió molt interesants, Un de Josep Ramoneda que deia: " ¿Cómo se explica en este contexto la expansión del independentismo en Cataluña? El éxito del independentismo es que es un proyecto político en un momento en que estos van escasos. El independentismo ofrece algo que hoy nadie da: la construcción de un futuro distinto. Mientras la austeridad encierra a la ciudadanía en una habitación sin vistas, hundiendo cada vez más sus recursos y sus esperanzas, la independencia ofrece la expectativa de una ilusión política. Mientras los Gobiernos se empeñan en despolitizar la salida de la crisis con una respuesta tecnocrática (y hasta ahora perfectamente inútil) basada en que “no hay alternativa” y en que “es lo que hay que hacer”, la independencia tiene el atractivo de un proyecto en positivo y desvergonzado" i també: .."¿Cómo se puede hacer compatible el rescate de Cataluña y el discurso independentista? El rescate —pedido por la Generalitat— supondrá, sin ninguna duda, una restricción de la autonomía, un control estricto de la política económica catalana por parte del Gobierno central. Nadie da sin algo a cambio" http://politica.elpais.com/politica/2012/09/06/actualidad/1346951394_763647.html
CiU fan risa, o por...
L'altre article l'haurien de començar a analitzar als instituts des de ja. Es diu Una teoria de la clase politica española: http://politica.elpais.com/politica/2012/09/08/actualidad/1347129185_745267.html
Així és, totalment d'acord. Malgrat la tasca impagable i la bona intenció de gent com tu. Faig constar que si passa això t'estimarem igual. O més.
El missatge anterior va referit a Clidice, és clar. Però també em sembla interessant l'apunt de Mister Pip. La previsió més fàcil: hostilitat màxima (més encara) cap a l'entorn del que s'anomenava "catalanisme" al País Valencià.
Coincidisc amb la reflexió. No sé si està lleig posar enllaços d'altres reflexions, però entre l'opinador i els comentaris en fan algunes de ben interessants -i diferents:
http://fullquatre.com/index.php/opinio/item/608-val%C3%A8ncia-catalunya-independencia
Hola, Pep, és perfecte que enllaces en els comentaris. I més encara aquest article de Vicent Flor, que està en relació amb l'entrada.
Publica un comentari a l'entrada