EL PAÍS QUE LLEGIA ESTELLÉS
 |
| Foto: Jesús Císcar |
Al número de Quadern d'aquesta setmana, publiquem un extens reportatge, amb el títol d'allà dalt, on les generacions més recents de poetes ens parlen de Vicent Andrés Estellés o, més concretament, de les raons de la seua vigència, que siga un poeta tan llegit, admirat i recordat. Així mateix, ens parlen de les petges estellesianes en la poesia contemporània. I ací, la resta d'interessants continguts, amb la informació agrupada de País Valencià i Catalunya.
4 comentaris:
No calia que esborrares el comentari, si és el que penses no vaig a ser jo qui ho censure...
Ai!(sospir)...amb els morts tot és tan fàcil!
...i a pesar d'això, què avorrits i solemnes solen ser els actes d'homenatge que li munta la parròquia!
És cert, en part. Els poetes coetanis d'Estellés li plantejaven objeccions estètiques. Però, més enllà que siga fàcil amb els morts, el temps no enganya: si anys després continua viu, hi ha moltes possibilitats que siga un poeta extraordinari.
Una altra cosa és l'amenitat dels actes d'homenatge.
Em moriré escrivint els millors versos
de l’idioma català en el segle
XX, amb perdó de Rosselló i Salvat,
amb el permís de Pere Quart i Espriu.
Foix plorarà moltíssim en saber-ho
i inútilment intentarà un sonet,
l’únic sonet que li serà rebel
i mai no passarà del tercer vers.
Fuster, Ventura: no direu que no
us he avisat a temps. En els papers
faran elogis precabuts -oh, sempre
es necessita certa perspectiva.
Pense en el nostre poble, i li demane
a Déu, una mort digna. Déu que ho faça.
Publica un comentari a l'entrada