Fa uns dies avançava que potser caldria aprofundir en aspectes de la gran manifestació de l'11S no tan engrescadors com l'impuls ciutadà i la il·lusió col·lectiva i que tenen a veure amb el paper dels polítics. Per això hem fet emprar la columna quinzenal d'El Punt-Avui que reprenem després de les vacances. Admiradors d'Artur Mas, abstenir-se. O no.
Sembla evident que en això del BW, i el vostre compatriota, hi ha hagut un munt de canvis de cromos, d'aquells que faria feredat de veure. No hem d'oblidar qui, finalment, és l'amo dels quartos en aquest país. Altrament és l'oportunisme de CIU, autèntics especialistes en estar en el lloc adequat i en el moment adequat. Malgrat tot, jo a en Mas me'l miro més com un Suárez, no el vull però, vist el que hi ha, i que cal algú que tiri endavant tot plegat, de ben segur que està disposat a fer de pare de la pàtria. No el votaré, però, això segur.
Entenc perfectament que te'l mires així. Crec que era Marta Rojals qui escrivia que no era moment d'aturar-se en els detalls, però a molts valencians ens ha corregut un calfred per l'espinàs en veure Bañuelos en la primera filera (a Catalunya!).
I també entenc l'ordre de prioritats. Però trobe que aquestes coses s'han de contemplar.
És colpidor i decebedor veure com el virus del nacionalisme infecta les persones de tal o qual nació, no hi ha descans, persones totes que es creuen superiors a "l'altre" -i en conseqüència el menyspreen- es creuen - i segurament seràn- intel.ligents, racionals, profundament ofeses, amb un sentit de la justícia "pur" i per descomptat, del seu costat, moltes d'elles obertament antireligioses mentre s'emborratxen d'aquest sustitut de la religió en els temps moderns que és el nacionalisme, tan capaç de guerres com ho fou aquella en el passat - i encara. parlem d'una enfermetat greu, de conceptes bàsics però sens dubte efectius a l'hora de propagar-s'hi. de les escalades a la barbàrie del segle XX no n'hem aprés res, res. som altament estúpids, la humanitat. aleshores, més tard i ara, el rentat de cervell continua, concretat en eixe impuls irracional per eixa cosa abstracta que és la pàtria, que només es pot considerar amb respecte si l'entenem des de sentiments molt personals i intranferibles i no des dels fastigosos eslògans per a la massa, des de les banderes i simbols, des de la vomitiva solemnitat i l'autoimportància de l'elit, de la nova o l'antiga elit. al capdavall i en última instància, una ideologia que es defineix en gran mesura per l'antagonisme i el sentit de la diferència, només pot portar a l'agresió final: sempre hi haurà un grup menor, diferent, una ínsula a conquerir. !a la merda tots els ordres i enemics de la fraternitat!! demanar la independència no és cap pecat. hom pensa per exemple, que la relació amb Espanya és - mutuament- una pèrdua d'energia immensa, ja massa prolongada en el temps. és una opció política tan respectable com la que més. ara bé, Catalunya té tants draps bruts que rentar com la que més, casos de corrupció greus que han esguitat totes les forces que han governat allà però, les masses passejants del carrers de Barcelona prefereixen oblidar això i molt més. fotre! com fot veure tants amics i coneguts caure en el mateix: som el Marca, som l'Sport, som el Mundo, La Razón...cadascú tira per ell i tothom es creu amb la més indiscutible de les raons. Si no ho dic per aquesta petita finestra del teu blog Xavier, revente. El virus està per tot arreu, no es pot dialogar amb ell. Aire!!!
Per això està la finestra, perquè opineu amb tota franquesa, Bardamu. Jo també crec que en aquestes històries es perden matisos, que les coses no són blanques ni negres, que hi ha grisos i zones creuades, mixtes, mestisses. Aquell és l'esperit de l'article (en general, sempre ho intente). Sobre el respecte es pot raonar de tot. Passa que, en el tema de Catalunya, hi ha una qüestió cabdal, i és que se'ls ha faltat al respecte com a poble de forma reiterada. Ha hagut una violència contra Catalunya molt acusada.
Que Catalunya és un podrimener és evident, com EspaÑa, com Suïssa, Zimbabwe, o Papua Nova Guinea. Qui en dubta? Va amb la Humanitat això. Aleshores que cal fer? agafar-se-la amb paper de fumar i quedar-nos quiets? Això d'acusar la classe política de tots els mals -que n'és responsable, també- sense fer esment qui coi els posa, elecció rere elecció, allí, i no n'hi ha prou amb el rotllo de la manipulació, avui no, és una mica massa recurrent. Els polítics no són extraterrestres, ni els empresaris corruptes, ni els ganduls, els lladres, els poca-vergonyes ... Estripar-nos les vestidures i advocar per l'immobilisme en base a aquestes premisses ve a dir que hi ha humans bons per naturalesa i que, curiosament, són minoria i militen en partits d'esquerra? No sé jo si estic gaire preparada per això, entenent que, de bons, dels de bo de veres, dels que paguen les factures del lampista amb IVA, no n'he conegut pas gaires.
Tenim una oportunitat única, no pas d'acabar amb tota aquesta merda, de la Segona Guerra Mundial el poder dels Parlaments es va desplaçar a les corporacions i sense un gran pacte internacional això no té solució, per tant, potser, només potser, podem aconseguir un control més directe de la cosa pública si aquesta s'empetiteix -geogràficament-, i s'apropa a un ciutadà més identificat, més amatent, més vigilant.
No advoque l'immobilisme, més bé el contrari: cada individu que es mobilitze cap sí mateix i si té agalles, que es depure en la mesura que puga, sense excuses. Des del polític a l'empresari passant pel treballador, l'editor de notícies, etc. Efectivament, els mals de tot no hi són a fora mai, més bé comencen per nosaltres i no, no hi ha cap "bo per naturalesa", tots som una barreja complexa que no defeneix els termes bo o dolent. Això fa el catoliscisme, no? Els partits d'esquerra? opine que cada cop hi ha més gent d'esquerra atrapada en antics topics d'esquerra de tota mena, en un món que canvia molt ràpidament i demana consciència crítica en tot cas abans que consciència d'esquerra i començant de nou per un mateix. Trobe que la oportunitat única la tenim cada dia sense necessitat de trobar una tribu on refugiar-nos i que eixe camí requereix més valentia que no pas l'altre. El que veig només és el camí contrari al que en general s'imposa: el canvi social a partir de l'individu en compte d'intentar començar per les macroestructures, institucions, esglèsies, estats...
Bardamu, no anava exactament pel teu comentari, en realitat tots ens estem "reflexionant al damunt" aquests dies. Sóc una femella de l'espècie i no entenc la humanitat sense el concepte tribu, he de protegir els meus cadells. Tanmateix no dubto ni per un instant que la humanitat s'està comportant d'una forma biològicament coherent -que no dic que m'agradi-, per tant tinc poques esperances de grans canvis. Si ens imaginem la Humanitat com un gran corró que va rodant cec, lent, inexorable, sobre un eix que podríem definir antropològicament, i decidim inventar-nos realitats alternatives, intel·lectuals, perfectes (per a segons qui, prefereixo no pensar en com ens tractaven els marxistes a les dones), i pretenem fer girar el corró en direcció contrària, no hem de suposar que fem malament, però hem de tenir molt i molt present quin serà l'esforç d'allò que estem fent, i que, segurament, el que encetem nosaltres no ho veurem mai. Altrament, només que repetirem vells esquemes, revolució, guerra, sang, morts i torna a començar. Això ens ha de fer desdir d'explorar fórmules alternatives per arribar allà on volem? No ho crec pas, si més no, servidora, atenent que res és blanc o negre, si s'ha d'estar quieta prefereix suicidar-se.
Gràcies per les vostres aportacions, molt interessants. Volia fer un aclariment: la podridura no és patrimoni de PP i CiU (la dreta, per entendre'ns). És un problema més generalitzat i més complex. Volia que s'entenguera això.
Xè, certament s'ha muntat una polèmica interessant i vital. Afortunadament, la mirada matisada i lúcida de Xavier dona per a molt. Potser una part de la 'cosa' està en què és molt fàcil tirar les culpes al veí, fabricar o imaginar un enemic i no veure la biga a l'ull propi. Tanmateix, potser, qualsevol nacionalisme, amb tots els matisos que es vullga, es fonamenta en una identificació amb 'els teus' i una dimonització dels 'altres'...
No sé on hi han més ignorants i/o al.lienats: 1) si entre els que es manifesten als paissos musulmans contra les ambaixades dels Estats Units amb l'excusa d'un film burlesc sobre Mahoma o 2) entre els que demanen l'independencia d'Espanya amb l'excusa del pacte fiscal... Quanta mentida i manipulació. Lluny soc de records inùtils i de velles passions. No aniré al darrera d'antics tambors. D'un temps, d'un pais que mai no heu fet.
Començant per l'Anònim: és una errada confeccionar explicacions ximples per a problemes molt complexos. Les protestes en el món musulmà serien igual de virulentes sense Guantànam, la guerra d'Irak, Palestina...? La pel·lícula és una espita, una excusa un tant (o molt) hipòcrita, per exhibir descontent.
Sobre Catalunya: els principals agents dinamitzadors de l'independentisme han estat Aznar i els mitjans de comunicació més a la dreta, per no oblidar el Tribunal Constitucional, que es va passar la voluntat popular per l'entrecuix en el tema de l'Estatut. Etcètera. Però et quedes molt a gust si dius que hi havia al carrer un milió de persones alienades. No has de pensar, ni reflexionar en termes d'escala de grisos, no en blancs i negres. Comodíssim.
Sobre el que diu Jesús Eduard, hi ha elements interessants: Hi ha més voluntat de no ser que de ser una cosa diferent? S'ha construït un sentiment en negatiu? Per què ara, coincidint amb la crisi, el moviment eclosiona? Hi ha un rerefons que no és identitari? Quin pes té?
Gracies Xavier per confirmar les meues sospites. Si per a tu els primers agents dinamitzadors de l'independentisme català son Aznar, els mitjans de comunicació de dretes i el Tribunal Constitucional es clar que la gent esta al.lienada i, qué vols que et diga, tú eres un dels agents al.lienadors. Per cert, dir que l'Estatut del Tripartit, que no va arribar ni al 50% del sí, va reflectir la voluntat d'un poble es una mentida més gran que dir que l'antiamericanisme musulmà es fruit de Guantánamo, Palestina i la guerra d'Irak. El que sí es comodíssim es el victimisme. Pobres catalans no tenen altra surtida, pobrets fanátics musulmans es lógic que cremen ambaixades i assassinen als occidentals. Doncs res, independencia per a Catalunya i la seua adhesió inmediata a la Lliga Arab.
"Agent al·lienador". Mira que m'han dit coses, però aquesta és nova.
Victimisme? Sí, com tots. Al País Valencià el PP de Camps va desplegar tones d'això. Però no es tracta de fer comparacions.
Tu diràs el que voldràs, amic, però el "Pujol enano, habla castellano", els xiulits a Raimon en aquell cèlebre concert per les víctimes del terrorisme, els articulistes de la premsa conservadora, les soflames a les ràdios, l'infecte Intereconomia... I Aznar, sí, Aznar: això m'ho ha reconegut gent de dretes, una màquina de fer independentistes. Per cert: la legitimitat d'aquell estatut, llei en la mà, era absoluta, et poses com et poses. Potser tu també estigues al·lienat.
Per acabar: aquest blog és molt flexible i tolerant, però la propera vegada que manipules un comentari meu esborraré el teu. En cap moment he dit que l'islamisme radical està obligat a fer el que fa. Ara bé, hi ha condicions objectives que empitjoren els conflictes, et poses com et poses. Les coses són molt complexes i van més enllà de visions superbes i arrogants.
En primer lugar, no es ningún secreto que desde hace años Cataluña está perdiendo posiciones económicas dentro de España y además la crisis ha acentuado aún más y de forma diferencial la decadencia catalana en comparación con el resto del país. Y una menor actividad económica se refleja como es obvio también en una menor recaudación fiscal. Sólo un dato muy revelador: en el año 2009 el Estado recaudó en la Comunidad de Madrid 67.000 millones de euros mientras en Cataluña, tan sólo 28.000 millones. En otras palabras, en Cataluña ya no se recauda ni la mitad que en Madrid. Con esa finura, tacto y humildad que tanto caracteriza a los nacionalistas catalanes, han llegado a decir que «Cataluña es la teta de España». Pues ya lo ven, la teta ya es tan solo, a lo sumo, una tetilla. En segundo lugar, mientras los ingresos tributarios que obtiene el Estado en Cataluña se han desplomado, por el contrario, los gastos que debe realizar el Estado en Cataluña se han disparado debido al incremento del gasto en desempleo y en su conjunto del gasto social. El propio Gobierno catalán admite la situación en su último informe sobre balanzas fiscales. Según sus datos, si tenemos en cuenta el método de cálculo de carga-beneficio, el más usual y significativo, en el año 2009 Cataluña ya no tuvo déficit fiscal, sino superávit fiscal de 4.015 millones de euros, un 2,1% del PIB. Es decir, en el año 2009 los catalanes ya recibieron del Estado más de lo que pagaron en impuestos y no al revés. Por supuesto, los nacionalistas catalanes siempre ocultan ese dato del superávit fiscal de 4.015 millones, que es el verdadero y mencionan de cara a la opinión pública siempre un déficit fiscal de 11.261 millones o 16.409 millones de euros, que son cifras calculadas bajo la hipótesis teórica totalmente irreal de que el Estado tuviera déficit cero, cuando todos sabemos que el Estado no tiene déficit cero, sino que desgraciadamente el déficit está en máximos históricos y por ello deben hacerse tantos recortes. En otras palabras, los nacionalistas catalanes se empeñan en mencionar cifras teóricas e irreales de déficit fiscal mientras ocultan los datos reales y verdaderos, que son de superávit fiscal de Cataluña en estos últimos años. En tercer lugar, es importante subrayar algo relevante porque afecta de forma directa a millones de catalanes: en la actualidad, la Seguridad Social en Cataluña es deficitaria, es decir, los ingresos que aportan los cotizantes catalanes son inferiores a las prestaciones que cobran los pensionistas y desempleados catalanes. Concretamente, según las cuentas públicas, en 1.890 millones anuales. En otras palabras, pensionistas y parados de Cataluña cobran sus prestaciones gracias a los casi 2.000 millones de euros que cada año aporta el Estado, es decir, todos los españoles. En resumen: la recaudación fiscal del Estado en Cataluña ha caído en picado, los catalanes ya reciben del Estado más servicios de los que pagan y cada mes los parados y pensionistas catalanes cobran sus prestaciones gracias a las aportaciones del Estado. En estas circunstancias, oír a los nacionalistas catalanes hablar de «expolio a Cataluña» y de otras lindezas similares es una muestra de victimismo obsesivo que sólo puede ser fruto de la ignorancia o de la mala fe. O, claro, de ambas a la vez.
Anem a suposar que les xifres que dones són així. Però això també podria ser una conseqüència d'un mal finançament (o injust) sostingut en el temps. I també s'ha de computar el tema de les inversions en infrastructures i d'altres. Que Madrid recapte més també és producte d'haver acollit major número d'inversions en aquell apartat. A més d'unes altres qüestions: mentre l'estructura radial de l'AVE afoverix el centre, Catalunya i el País Valencià seran pràcticament els darrers en tindre un corredor ferroviari en condicions. És més: davant la reclamació del corredor mediterrani, el PP maniobra amb la prioritat del corredor central. Aquestes decisions polítiques també baixen la recaptació, perquè detrauen les inversions i el creixement. De segur que Catalunya ha comés moltes errades de gestió econòmica (poques comunitats se salven d'això), però presentar Catalunya com una rèmora d'Espanya també té nassos.
No estic d'acord amb les formes ni amb les paraules de l'amic Anònim... Però trobe que no li falta una mica de raó i que seria qüestió d'arribar a uns mínims on estar d'acord. Xavier, no té sentit, és una autèntica contradicció, donar legitimitat a un procés com ara el de la reforma estatutària catalana, fet d'acord a les lleis espanyoles, i negar-li-la al Tribunal Constitucional que actua segons les atribucions que li donen les lleis espanyoles, i más encara dient que es passa no sé què per l'entrecuix. Altrament les bromes de mal gust, les brofegades inclús, sobre els milers i milers de manifestants en defensa de la vida o la família que han segut titllats no ja d'alienats sinò directament de subnormals són tan injustes com ara pensar que els manifestants de l'altre dia a Barcelona ho són. Tenen més (o menys) raó els que s'oposen a l'avortament lliure perquè Zapatero ha anat "provocant"? Tenen més raó els secessionistes perquè alguns espanyols (per exemple els votants catalans del PP, de Ciutadans i molts del PSC) vagen "provocant"? Estem autoritzats a buscar excuses al fanatisme religiós quan a casa nostra ens rasguem les vestidures per la primera invonveniència que diga algun Bisbe? Pense que ens equivoquem si raonem "a la contra" perquè justetament raonar a la contra és un símptoma d'alienació, perquè, de vegades, el que fem és mimetitzar les opinions d'"altres" per a congraciar-nos amb ells en contra d'uns "altres". I si pensem sempre en els altres és que som aliens a nosaltres mateixos. Salut que tingam tots, Anònim, Xavier i la resta d'amics.
Jean François Revel: "La certeza de ser de izquierdas descansa en un criterio muy simple, al alcance de cualquier retrasado mental: ser, en todas las circunstancias, de oficio, pase lo que pase y se trate de lo que se trate, antiamericano" I en aquest país jo afegiría: ser antiespanyol.
Ah! i un altra del Revel: "El comunismo promete la abundancia y genera la miseria, promete la libertad e impone la servidumbre, promete la igualdad y desemboca en la menos igualitaria de las sociedades... promete el respeto a la vida humana y procede a las ejecuciones en masa".
Si hi ha alguna cosa que tracte Jesús de no fer és raonar a la contra. És més, tinc un procediment que és partir de l'argument contrari al meu per arribar a algun tipus de síntesi. L'entrada és molt dura amb CiU, no és complaent. Ara, cadascú es fa la composició que li sembla i aquest espai està obert per a la reflexió.
El comentari ben documentat de l'Anònim en castellà (no sé si són el mateix) em sembla molt interessant i intel·ligent. El darrer comentari de l'Anònim citant a Revel és bastant simptomàtic: de nou el clixé, la reducció, la caricatura.
Amic Jesús, gracies per les teves paraules peró dius que no estás d'acord amb les meues paraules i formes. Bé, ¿estàs d'acord amb les paraules i les formes de Xavier a aquest blogger mateix?: "...en el tema de Catalunya, hi ha una qüestió cabdal, i és que se'ls ha faltat al respecte com a poble de forma reiterada. Ha hagut una violència contra Catalunya molt acusada". (Es a dir els que cremen banderes espayoles, trenquen textos de la Constitució Espanyola, xiulen l'himne espanyol i al Rei, no deixen rotular el seu establiment en espanyol, volen tancar emisores contraries com la Cope, Intereconomia, disparen a la cama al Losantos o veten i fan fugir al Boadella no son violents...no)
"...la podridura no és patrimoni de PP i CiU (la dreta, per entendre'ns). És un problema més generalitzat i més complex". (Es a dir per al Xavier o l'esquerra la dreta per concepte es podridura...)
"...els articulistes de la premsa conservadora, les soflames a les ràdios, l'infecte Intereconomia..."
Per a mi, a Catalunya s'han perdut llibertats individuals en favor delm pensament únic després de tants governs nacionalistes. Llegiu "Adios Catalunya" del Albert Boadella, vos fa´rà molt bé.
Que sí, que sí: Polaco el que no vote. MAI, MAI, MAI he aplaudit que es creme una bandera. Ara, van tots servits, que quede clar.
I JA ESTIC FART DE QUÈ MANIPULES EL MEU DISCURS: en cap moment he deixat escrit que la dreta és podridura per definició. És més, he deixat escrit ací que el tripartit va ser un desastre. Deixe el teu missatge per cortesia.
Llegiu Adéu Boadella, d'Isabel-Clara Simó (una senyora amb qui no estic d'acord moltes vegades, però aquell llibre li va quedar brodat).
"Li contestem dient-li que els pobles no són bons o dolents, que el subjecte de l'ètica som les persones; que no hi ha llengües maques i d'altres lletges -si de cas, els macos o els lletjos seran els parlants-; que el victimisme de què tant sovint s'acusa a Catalunya no és res al costat del victimisme que exhibeix Albert Boadella, tan aplaudit i tan admirat; que a Boadella, que és un home de talent, l'enginy se li ha anat esmorteint i que els seus espectacles han començat a cansar. I aquesta és la raó perquè ara tingui tan poc públic. Hi ha una conspiració, ni un virus nacionalista, ni Pujol que ens ha pagat per no l'anem a veure (...) Culpar un país sencer per aquestes coses no és sols una mostra desmesurada de vanitat, sinó una fal·làcia fàcil de contestar".
Amic Anònim, torne a dir que el meu desacord amb tu és més aviat formal que no de fons. Trobe que l'amic Xavier s'ha ofés (amb raó) per allò d'"agent alienador", però no em poses en el dilema de o estás amb mi o en la meua contra: estic absolutament en contra de la secessió de Catalunya, Galícia o l'Illa de Perejil, estic absolutament en contra de la "sentimentalització" de la política tot considerant la "nació" com a subjecte personal amb una suposada voluntat unànim o honor o qualsevol altre atribut d'aquest tipus i estic absolutament en contra de fer comptes: em té igual si els catalans donen més que reben (com diuen alguns) o reben més que donen (com diuen altres): tan sols el treball crea riquesa i tan sols la classe obrera és protagonista del teball i "contabilitzar" la política em sembla tan miserable com "sentimentalitzar-la"... Ja m'estic passant. Perdoneu. I deixeu ja de recomanar llibres collons, que tinc quatre "al retortero", i menys encara d'eixa dona que fa llibres per a estudiants d'ESO.
Editorial d'avui d'en Carles Capdevila, diari Ara "Torna a circular una frase brillant de Gandhi: "Primer t'ignoren. Més tard se'n riuen de tu. Després t'ataquen. I finalment guanyes". Entenc que la cita agradi aquests dies, però convé moderar l'eufòria i quedar-nos de moment amb la veritat de la primera part. Abans de sortir-te'n sempre t'ignoren, se'n riuen i t'ataquen, però això no és cap garantia que te'n surtis. I encara menys si ho dónes per fet. Aquest procés tan incipient cap a l'estat propi rep simultàniament menyspreus, burles i atacs, en efecte. I només podrà continuar si hi contraposem paciència, prudència, intel·ligència, serenitat i una mirada decidida cap endavant, que no es deixi distreure. Cal que aparquem el risc de l'actitud desafiadora o burleta que ens fa semblar prepotents, perquè és veritat que serà molt difícil. Dissabte vaig patir en directe alguns arguments elementals que ens cauen a sobre. El discurs de la por, disfressat de racionalitat, quan la por és clarament una emoció. La desqualificació de la majoria democràtica: sí, sou molts, però esteu enganyats. I un pretès paternalisme que frega l'extorsió. El de qui et diu que pateix per tu, per les desgràcies que ell mateix procurarà que visquis si no fas bondat. Viurem sotmesos a campanyes per dividir-nos de gent que alhora fingirà estar preocupada per la cohesió. Irresponsabilitats que seria tan irresponsable contestar com ignorar. No podem caure en el parany de menystenir les dificultats. Perquè sí que cal cohesió, ampliar majories, no entrar en cap dinàmica de provocacions. En un procés democràtic, tranquil i pacífic no es tracta de vèncer sinó de convèncer. No és l'hora d'herois que vulguin presumir de ser els més valents, sinó de generositat per aparcar els egos i controlar els temps al servei d'un projecte col·lectiu seductor."
Xavier: Jo prefereixc llegir de primera mà un llibre autobiogràfic que no el que un altra persona em diga d'ell. No tinc por de la llibertat. Jesús: jo valore les opinions per si mateixes i no en funció de qui ho diga. Es el problema de l'esquerra que redueix tot anàlisis a 1)si es d'esquerres es bó i 2) si es de dretes es dolent. I en aquest cas Revel té, per mi i amb tots els respectes, tota la raò.
1) ¿per qué no has dit que tu vas formar part del jurat que va premiar a Isabel Clara Simó amb el Premi de la Crítica dels Escritors Valencians pel seu llibre "Adeu Boadella?
2) ¿Vas llegir "Adios Cataluña" del Boadella abans de donar-hi el teu vot a la Clara i Fosca Simó?
Anònim: per a ser un troll que mole, pervers de veritat, has d'apuntar amb canó, no amb perdigons: Que té de particular recomanar un llibre que ha estat premiat estant jo en el jurat?
L'altre comentari no te l'admet. I ja estic fart de tu. A partir d'ara, els teus comentaris macarres que no aporten res al debat seran esborrats. Era l'últim avís.
Espere que no esborres els comentaris de l'Anònim, Xavier. En tot cas li deixe ací baix una entrada del meu blog per a què conega la meua possició pel que fa a l'esquerra i el nacionalisme... més o menys: http://parlemdunaltracosa.blogspot.com.es/2011/09/lesquerra-i-lestat.html
Ja he contestat en el teu blog, de forma sintètica, però no tenia massa temps.
I no patisques, Jesús, no vaig a esborrar els comentaris que ja estan fets de l'Anònim. Però escolta, ja ho té bé d'insultar-me gratuïtament i, a més, en ma casa.
34 comentaris:
Sembla evident que en això del BW, i el vostre compatriota, hi ha hagut un munt de canvis de cromos, d'aquells que faria feredat de veure. No hem d'oblidar qui, finalment, és l'amo dels quartos en aquest país. Altrament és l'oportunisme de CIU, autèntics especialistes en estar en el lloc adequat i en el moment adequat. Malgrat tot, jo a en Mas me'l miro més com un Suárez, no el vull però, vist el que hi ha, i que cal algú que tiri endavant tot plegat, de ben segur que està disposat a fer de pare de la pàtria. No el votaré, però, això segur.
Entenc perfectament que te'l mires així. Crec que era Marta Rojals qui escrivia que no era moment d'aturar-se en els detalls, però a molts valencians ens ha corregut un calfred per l'espinàs en veure Bañuelos en la primera filera (a Catalunya!).
I també entenc l'ordre de prioritats. Però trobe que aquestes coses s'han de contemplar.
És colpidor i decebedor veure com el virus del nacionalisme infecta les persones de tal o qual nació, no hi ha descans, persones totes que es creuen superiors a "l'altre" -i en conseqüència el menyspreen- es creuen - i segurament seràn- intel.ligents, racionals, profundament ofeses, amb un sentit de la justícia "pur" i per descomptat, del seu costat, moltes d'elles obertament antireligioses mentre s'emborratxen d'aquest sustitut de la religió en els temps moderns que és el nacionalisme, tan capaç de guerres com ho fou aquella en el passat - i encara. parlem d'una enfermetat greu, de conceptes bàsics però sens dubte efectius a l'hora de propagar-s'hi. de les escalades a la barbàrie del segle XX no n'hem aprés res, res. som altament estúpids, la humanitat. aleshores, més tard i ara, el rentat de cervell continua, concretat en eixe impuls irracional per eixa cosa abstracta que és la pàtria, que només es pot considerar amb respecte si l'entenem des de sentiments molt personals i intranferibles i no des dels fastigosos eslògans per a la massa, des de les banderes i simbols, des de la vomitiva solemnitat i l'autoimportància de l'elit, de la nova o l'antiga elit. al capdavall i en última instància, una ideologia que es defineix en gran mesura per l'antagonisme i el sentit de la diferència, només pot portar a l'agresió final: sempre hi haurà un grup menor, diferent, una ínsula a conquerir.
!a la merda tots els ordres i enemics de la fraternitat!! demanar la independència no és cap pecat. hom pensa per exemple, que la relació amb Espanya és - mutuament- una pèrdua d'energia immensa, ja massa prolongada en el temps. és una opció política tan respectable com la que més. ara bé, Catalunya té tants draps bruts que rentar com la que més, casos de corrupció greus que han esguitat totes les forces que han governat allà però, les masses passejants del carrers de Barcelona prefereixen oblidar això i molt més. fotre! com fot veure tants amics i coneguts caure en el mateix: som el Marca, som l'Sport, som el Mundo, La Razón...cadascú tira per ell i tothom es creu amb la més indiscutible de les raons. Si no ho dic per aquesta petita finestra del teu blog Xavier, revente. El virus està per tot arreu, no es pot dialogar amb ell. Aire!!!
Per això està la finestra, perquè opineu amb tota franquesa, Bardamu. Jo també crec que en aquestes històries es perden matisos, que les coses no són blanques ni negres, que hi ha grisos i zones creuades, mixtes, mestisses. Aquell és l'esperit de l'article (en general, sempre ho intente). Sobre el respecte es pot raonar de tot. Passa que, en el tema de Catalunya, hi ha una qüestió cabdal, i és que se'ls ha faltat al respecte com a poble de forma reiterada. Ha hagut una violència contra Catalunya molt acusada.
Dit això, Catalunya no és cap oasi impol·lut.
Que Catalunya és un podrimener és evident, com EspaÑa, com Suïssa, Zimbabwe, o Papua Nova Guinea. Qui en dubta? Va amb la Humanitat això. Aleshores que cal fer? agafar-se-la amb paper de fumar i quedar-nos quiets? Això d'acusar la classe política de tots els mals -que n'és responsable, també- sense fer esment qui coi els posa, elecció rere elecció, allí, i no n'hi ha prou amb el rotllo de la manipulació, avui no, és una mica massa recurrent. Els polítics no són extraterrestres, ni els empresaris corruptes, ni els ganduls, els lladres, els poca-vergonyes ... Estripar-nos les vestidures i advocar per l'immobilisme en base a aquestes premisses ve a dir que hi ha humans bons per naturalesa i que, curiosament, són minoria i militen en partits d'esquerra? No sé jo si estic gaire preparada per això, entenent que, de bons, dels de bo de veres, dels que paguen les factures del lampista amb IVA, no n'he conegut pas gaires.
Tenim una oportunitat única, no pas d'acabar amb tota aquesta merda, de la Segona Guerra Mundial el poder dels Parlaments es va desplaçar a les corporacions i sense un gran pacte internacional això no té solució, per tant, potser, només potser, podem aconseguir un control més directe de la cosa pública si aquesta s'empetiteix -geogràficament-, i s'apropa a un ciutadà més identificat, més amatent, més vigilant.
No advoque l'immobilisme, més bé el contrari: cada individu que es mobilitze cap sí mateix i si té agalles, que es depure en la mesura que puga, sense excuses. Des del polític a l'empresari passant pel treballador, l'editor de notícies, etc. Efectivament, els mals de tot no hi són a fora mai, més bé comencen per nosaltres i no, no hi ha cap "bo per naturalesa", tots som una barreja complexa que no defeneix els termes bo o dolent. Això fa el catoliscisme, no?
Els partits d'esquerra? opine que cada cop hi ha més gent d'esquerra atrapada en antics topics d'esquerra de tota mena, en un món que canvia molt ràpidament i demana consciència crítica en tot cas abans que consciència d'esquerra i començant de nou per un mateix. Trobe que la oportunitat única la tenim cada dia sense necessitat de trobar una tribu on refugiar-nos i que eixe camí requereix més valentia que no pas l'altre. El que veig només és el camí contrari al que en general s'imposa: el canvi social a partir de l'individu en compte d'intentar començar per les macroestructures, institucions, esglèsies, estats...
Bardamu, no anava exactament pel teu comentari, en realitat tots ens estem "reflexionant al damunt" aquests dies. Sóc una femella de l'espècie i no entenc la humanitat sense el concepte tribu, he de protegir els meus cadells. Tanmateix no dubto ni per un instant que la humanitat s'està comportant d'una forma biològicament coherent -que no dic que m'agradi-, per tant tinc poques esperances de grans canvis. Si ens imaginem la Humanitat com un gran corró que va rodant cec, lent, inexorable, sobre un eix que podríem definir antropològicament, i decidim inventar-nos realitats alternatives, intel·lectuals, perfectes (per a segons qui, prefereixo no pensar en com ens tractaven els marxistes a les dones), i pretenem fer girar el corró en direcció contrària, no hem de suposar que fem malament, però hem de tenir molt i molt present quin serà l'esforç d'allò que estem fent, i que, segurament, el que encetem nosaltres no ho veurem mai. Altrament, només que repetirem vells esquemes, revolució, guerra, sang, morts i torna a començar. Això ens ha de fer desdir d'explorar fórmules alternatives per arribar allà on volem? No ho crec pas, si més no, servidora, atenent que res és blanc o negre, si s'ha d'estar quieta prefereix suicidar-se.
Gràcies per les vostres aportacions, molt interessants. Volia fer un aclariment: la podridura no és patrimoni de PP i CiU (la dreta, per entendre'ns). És un problema més generalitzat i més complex. Volia que s'entenguera això.
Xè, certament s'ha muntat una polèmica interessant i vital. Afortunadament, la mirada matisada i lúcida de Xavier dona per a molt. Potser una part de la 'cosa' està en què és molt fàcil tirar les culpes al veí, fabricar o imaginar un enemic i no veure la biga a l'ull propi. Tanmateix, potser, qualsevol nacionalisme, amb tots els matisos que es vullga, es fonamenta en una identificació amb 'els teus' i una dimonització dels 'altres'...
No sé on hi han més ignorants i/o al.lienats:
1) si entre els que es manifesten als paissos musulmans contra les ambaixades dels Estats Units amb l'excusa d'un film burlesc sobre Mahoma
o 2) entre els que demanen l'independencia d'Espanya amb l'excusa del pacte fiscal...
Quanta mentida i manipulació.
Lluny soc de records inùtils i de velles passions. No aniré al darrera d'antics tambors.
D'un temps, d'un pais que mai no heu fet.
Començant per l'Anònim: és una errada confeccionar explicacions ximples per a problemes molt complexos. Les protestes en el món musulmà serien igual de virulentes sense Guantànam, la guerra d'Irak, Palestina...? La pel·lícula és una espita, una excusa un tant (o molt) hipòcrita, per exhibir descontent.
Sobre Catalunya: els principals agents dinamitzadors de l'independentisme han estat Aznar i els mitjans de comunicació més a la dreta, per no oblidar el Tribunal Constitucional, que es va passar la voluntat popular per l'entrecuix en el tema de l'Estatut. Etcètera. Però et quedes molt a gust si dius que hi havia al carrer un milió de persones alienades. No has de pensar, ni reflexionar en termes d'escala de grisos, no en blancs i negres. Comodíssim.
Sobre el que diu Jesús Eduard, hi ha elements interessants: Hi ha més voluntat de no ser que de ser una cosa diferent? S'ha construït un sentiment en negatiu? Per què ara, coincidint amb la crisi, el moviment eclosiona? Hi ha un rerefons que no és identitari? Quin pes té?
No són qüestions banals.
Gracies Xavier per confirmar les meues sospites. Si per a tu els primers agents dinamitzadors de l'independentisme català son Aznar, els mitjans de comunicació de dretes i el Tribunal Constitucional es clar que la gent esta al.lienada i, qué vols que et diga, tú eres un dels agents al.lienadors.
Per cert, dir que l'Estatut del Tripartit, que no va arribar ni al 50% del sí, va reflectir la voluntat d'un poble es una mentida més gran que dir que l'antiamericanisme musulmà es fruit de Guantánamo, Palestina i la guerra d'Irak.
El que sí es comodíssim es el victimisme. Pobres catalans no tenen altra surtida, pobrets fanátics musulmans es lógic que cremen ambaixades i assassinen als occidentals.
Doncs res, independencia per a Catalunya i la seua adhesió inmediata a la Lliga Arab.
"Agent al·lienador". Mira que m'han dit coses, però aquesta és nova.
Victimisme? Sí, com tots. Al País Valencià el PP de Camps va desplegar tones d'això. Però no es tracta de fer comparacions.
Tu diràs el que voldràs, amic, però el "Pujol enano, habla castellano", els xiulits a Raimon en aquell cèlebre concert per les víctimes del terrorisme, els articulistes de la premsa conservadora, les soflames a les ràdios, l'infecte Intereconomia... I Aznar, sí, Aznar: això m'ho ha reconegut gent de dretes, una màquina de fer independentistes. Per cert: la legitimitat d'aquell estatut, llei en la mà, era absoluta, et poses com et poses. Potser tu també estigues al·lienat.
Per acabar: aquest blog és molt flexible i tolerant, però la propera vegada que manipules un comentari meu esborraré el teu. En cap moment he dit que l'islamisme radical està obligat a fer el que fa. Ara bé, hi ha condicions objectives que empitjoren els conflictes, et poses com et poses. Les coses són molt complexes i van més enllà de visions superbes i arrogants.
Per cert, trobe que "alienador" no porta geminada.
En primer lugar, no es ningún secreto que desde hace años Cataluña está perdiendo posiciones económicas dentro de España y además la crisis ha acentuado aún más y de forma diferencial la decadencia catalana en comparación con el resto del país. Y una menor actividad económica se refleja como es obvio también en una menor recaudación fiscal. Sólo un dato muy revelador: en el año 2009 el Estado recaudó en la Comunidad de Madrid 67.000 millones de euros mientras en Cataluña, tan sólo 28.000 millones. En otras palabras, en Cataluña ya no se recauda ni la mitad que en Madrid. Con esa finura, tacto y humildad que tanto caracteriza a los nacionalistas catalanes, han llegado a decir que «Cataluña es la teta de España». Pues ya lo ven, la teta ya es tan solo, a lo sumo, una tetilla.
En segundo lugar, mientras los ingresos tributarios que obtiene el Estado en Cataluña se han desplomado, por el contrario, los gastos que debe realizar el Estado en Cataluña se han disparado debido al incremento del gasto en desempleo y en su conjunto del gasto social. El propio Gobierno catalán admite la situación en su último informe sobre balanzas fiscales. Según sus datos, si tenemos en cuenta el método de cálculo de carga-beneficio, el más usual y significativo, en el año 2009 Cataluña ya no tuvo déficit fiscal, sino superávit fiscal de 4.015 millones de euros, un 2,1% del PIB. Es decir, en el año 2009 los catalanes ya recibieron del Estado más de lo que pagaron en impuestos y no al revés. Por supuesto, los nacionalistas catalanes siempre ocultan ese dato del superávit fiscal de 4.015 millones, que es el verdadero y mencionan de cara a la opinión pública siempre un déficit fiscal de 11.261 millones o 16.409 millones de euros, que son cifras calculadas bajo la hipótesis teórica totalmente irreal de que el Estado tuviera déficit cero, cuando todos sabemos que el Estado no tiene déficit cero, sino que desgraciadamente el déficit está en máximos históricos y por ello deben hacerse tantos recortes. En otras palabras, los nacionalistas catalanes se empeñan en mencionar cifras teóricas e irreales de déficit fiscal mientras ocultan los datos reales y verdaderos, que son de superávit fiscal de Cataluña en estos últimos años.
En tercer lugar, es importante subrayar algo relevante porque afecta de forma directa a millones de catalanes: en la actualidad, la Seguridad Social en Cataluña es deficitaria, es decir, los ingresos que aportan los cotizantes catalanes son inferiores a las prestaciones que cobran los pensionistas y desempleados catalanes. Concretamente, según las cuentas públicas, en 1.890 millones anuales. En otras palabras, pensionistas y parados de Cataluña cobran sus prestaciones gracias a los casi 2.000 millones de euros que cada año aporta el Estado, es decir, todos los españoles.
En resumen: la recaudación fiscal del Estado en Cataluña ha caído en picado, los catalanes ya reciben del Estado más servicios de los que pagan y cada mes los parados y pensionistas catalanes cobran sus prestaciones gracias a las aportaciones del Estado. En estas circunstancias, oír a los nacionalistas catalanes hablar de «expolio a Cataluña» y de otras lindezas similares es una muestra de victimismo obsesivo que sólo puede ser fruto de la ignorancia o de la mala fe. O, claro, de ambas a la vez.
Anem a suposar que les xifres que dones són així. Però això també podria ser una conseqüència d'un mal finançament (o injust) sostingut en el temps. I també s'ha de computar el tema de les inversions en infrastructures i d'altres. Que Madrid recapte més també és producte d'haver acollit major número d'inversions en aquell apartat. A més d'unes altres qüestions: mentre l'estructura radial de l'AVE afoverix el centre, Catalunya i el País Valencià seran pràcticament els darrers en tindre un corredor ferroviari en condicions. És més: davant la reclamació del corredor mediterrani, el PP maniobra amb la prioritat del corredor central. Aquestes decisions polítiques també baixen la recaptació, perquè detrauen les inversions i el creixement. De segur que Catalunya ha comés moltes errades de gestió econòmica (poques comunitats se salven d'això), però presentar Catalunya com una rèmora d'Espanya també té nassos.
No estic d'acord amb les formes ni amb les paraules de l'amic Anònim... Però trobe que no li falta una mica de raó i que seria qüestió d'arribar a uns mínims on estar d'acord. Xavier, no té sentit, és una autèntica contradicció, donar legitimitat a un procés com ara el de la reforma estatutària catalana, fet d'acord a les lleis espanyoles, i negar-li-la al Tribunal Constitucional que actua segons les atribucions que li donen les lleis espanyoles, i más encara dient que es passa no sé què per l'entrecuix. Altrament les bromes de mal gust, les brofegades inclús, sobre els milers i milers de manifestants en defensa de la vida o la família que han segut titllats no ja d'alienats sinò directament de subnormals són tan injustes com ara pensar que els manifestants de l'altre dia a Barcelona ho són. Tenen més (o menys) raó els que s'oposen a l'avortament lliure perquè Zapatero ha anat "provocant"? Tenen més raó els secessionistes perquè alguns espanyols (per exemple els votants catalans del PP, de Ciutadans i molts del PSC) vagen "provocant"? Estem autoritzats a buscar excuses al fanatisme religiós quan a casa nostra ens rasguem les vestidures per la primera invonveniència que diga algun Bisbe? Pense que ens equivoquem si raonem "a la contra" perquè justetament raonar a la contra és un símptoma d'alienació, perquè, de vegades, el que fem és mimetitzar les opinions d'"altres" per a congraciar-nos amb ells en contra d'uns "altres". I si pensem sempre en els altres és que som aliens a nosaltres mateixos. Salut que tingam tots, Anònim, Xavier i la resta d'amics.
Jean François Revel:
"La certeza de ser de izquierdas descansa en un criterio muy simple, al alcance de cualquier retrasado mental: ser, en todas las circunstancias, de oficio, pase lo que pase y se trate de lo que se trate, antiamericano"
I en aquest país jo afegiría: ser antiespanyol.
Ah! i un altra del Revel:
"El comunismo promete la abundancia y genera la miseria, promete la libertad e impone la servidumbre, promete la igualdad y desemboca en la menos igualitaria de las sociedades... promete el respeto a la vida humana y procede a las ejecuciones en masa".
Que torne el tripartit!!
Collons, Anònim! Busca't una altra font d'arguments d'autoritat, home!
Com està el pati!
Si hi ha alguna cosa que tracte Jesús de no fer és raonar a la contra. És més, tinc un procediment que és partir de l'argument contrari al meu per arribar a algun tipus de síntesi. L'entrada és molt dura amb CiU, no és complaent. Ara, cadascú es fa la composició que li sembla i aquest espai està obert per a la reflexió.
El comentari ben documentat de l'Anònim en castellà (no sé si són el mateix) em sembla molt interessant i intel·ligent. El darrer comentari de l'Anònim citant a Revel és bastant simptomàtic: de nou el clixé, la reducció, la caricatura.
Au, a llegir a Sostres.
Amic Jesús, gracies per les teves paraules peró dius que no estás d'acord amb les meues paraules i formes.
Bé, ¿estàs d'acord amb les paraules i les formes de Xavier a aquest blogger mateix?:
"...en el tema de Catalunya, hi ha una qüestió cabdal, i és que se'ls ha faltat al respecte com a poble de forma reiterada. Ha hagut una violència contra Catalunya molt acusada".
(Es a dir els que cremen banderes espayoles, trenquen textos de la Constitució Espanyola, xiulen l'himne espanyol i al Rei, no deixen rotular el seu establiment en espanyol, volen tancar emisores contraries com la Cope, Intereconomia, disparen a la cama al Losantos o veten i fan fugir al Boadella no son violents...no)
"...la podridura no és patrimoni de PP i CiU (la dreta, per entendre'ns). És un problema més generalitzat i més complex".
(Es a dir per al Xavier o l'esquerra la dreta per concepte es podridura...)
"...els articulistes de la premsa conservadora, les soflames a les ràdios, l'infecte Intereconomia..."
Per a mi, a Catalunya s'han perdut llibertats individuals en favor delm pensament únic després de tants governs nacionalistes.
Llegiu "Adios Catalunya" del Albert Boadella, vos fa´rà molt bé.
Que sí, que sí: Polaco el que no vote. MAI, MAI, MAI he aplaudit que es creme una bandera. Ara, van tots servits, que quede clar.
I JA ESTIC FART DE QUÈ MANIPULES EL MEU DISCURS: en cap moment he deixat escrit que la dreta és podridura per definició. És més, he deixat escrit ací que el tripartit va ser un desastre. Deixe el teu missatge per cortesia.
Llegiu Adéu Boadella, d'Isabel-Clara Simó (una senyora amb qui no estic d'acord moltes vegades, però aquell llibre li va quedar brodat).
"Li contestem dient-li que els pobles no són bons o dolents, que el subjecte de l'ètica som les persones; que no hi ha llengües maques i d'altres lletges -si de cas, els macos o els lletjos seran els parlants-; que el victimisme de què tant sovint s'acusa a Catalunya no és res al costat del victimisme que exhibeix Albert Boadella, tan aplaudit i tan admirat; que a Boadella, que és un home de talent, l'enginy se li ha anat esmorteint i que els seus espectacles han començat a cansar. I aquesta és la raó perquè ara tingui tan poc públic. Hi ha una conspiració, ni un virus nacionalista, ni Pujol que ens ha pagat per no l'anem a veure (...) Culpar un país sencer per aquestes coses no és sols una mostra desmesurada de vanitat, sinó una fal·làcia fàcil de contestar".
Adéu, Boadella (L'arquer, 2006), Isabel-Clara Simó.
Amic Anònim, torne a dir que el meu desacord amb tu és més aviat formal que no de fons. Trobe que l'amic Xavier s'ha ofés (amb raó) per allò d'"agent alienador", però no em poses en el dilema de o estás amb mi o en la meua contra: estic absolutament en contra de la secessió de Catalunya, Galícia o l'Illa de Perejil, estic absolutament en contra de la "sentimentalització" de la política tot considerant la "nació" com a subjecte personal amb una suposada voluntat unànim o honor o qualsevol altre atribut d'aquest tipus i estic absolutament en contra de fer comptes: em té igual si els catalans donen més que reben (com diuen alguns) o reben més que donen (com diuen altres): tan sols el treball crea riquesa i tan sols la classe obrera és protagonista del teball i "contabilitzar" la política em sembla tan miserable com "sentimentalitzar-la"... Ja m'estic passant. Perdoneu.
I deixeu ja de recomanar llibres collons, que tinc quatre "al retortero", i menys encara d'eixa dona que fa llibres per a estudiants d'ESO.
Editorial d'avui d'en Carles Capdevila, diari Ara "Torna a circular una frase brillant de Gandhi: "Primer t'ignoren. Més tard se'n riuen de tu. Després t'ataquen. I finalment guanyes". Entenc que la cita agradi aquests dies, però convé moderar l'eufòria i quedar-nos de moment amb la veritat de la primera part. Abans de sortir-te'n sempre t'ignoren, se'n riuen i t'ataquen, però això no és cap garantia que te'n surtis. I encara menys si ho dónes per fet. Aquest procés tan incipient cap a l'estat propi rep simultàniament menyspreus, burles i atacs, en efecte. I només podrà continuar si hi contraposem paciència, prudència, intel·ligència, serenitat i una mirada decidida cap endavant, que no es deixi distreure. Cal que aparquem el risc de l'actitud desafiadora o burleta que ens fa semblar prepotents, perquè és veritat que serà molt difícil. Dissabte vaig patir en directe alguns arguments elementals que ens cauen a sobre. El discurs de la por, disfressat de racionalitat, quan la por és clarament una emoció. La desqualificació de la majoria democràtica: sí, sou molts, però esteu enganyats. I un pretès paternalisme que frega l'extorsió. El de qui et diu que pateix per tu, per les desgràcies que ell mateix procurarà que visquis si no fas bondat. Viurem sotmesos a campanyes per dividir-nos de gent que alhora fingirà estar preocupada per la cohesió. Irresponsabilitats que seria tan irresponsable contestar com ignorar. No podem caure en el parany de menystenir les dificultats. Perquè sí que cal cohesió, ampliar majories, no entrar en cap dinàmica de provocacions. En un procés democràtic, tranquil i pacífic no es tracta de vèncer sinó de convèncer. No és l'hora d'herois que vulguin presumir de ser els més valents, sinó de generositat per aparcar els egos i controlar els temps al servei d'un projecte col·lectiu seductor."
Salut
Un editorial molt ben escrit i raonat. La història dirà la seua pel que fa a l'hegemonia d'un projecte col·lectiu o un altre.
Constructiu i realista, Clídice, gràcies, no l'havia llegit encara. Com diu Jesús, veurem què passa.
Xavier: Jo prefereixc llegir de primera mà un llibre autobiogràfic que no el que un altra persona em diga d'ell. No tinc por de la llibertat.
Jesús: jo valore les opinions per si mateixes i no en funció de qui ho diga. Es el problema de l'esquerra que redueix tot anàlisis a 1)si es d'esquerres es bó i 2) si es de dretes es dolent. I en aquest cas Revel té, per mi i amb tots els respectes, tota la raò.
Per cert, Xavier, dues preguntes:
1) ¿per qué no has dit que tu vas formar part del jurat que va premiar a Isabel Clara Simó amb el Premi de la Crítica dels Escritors Valencians pel seu llibre "Adeu Boadella?
2) ¿Vas llegir "Adios Cataluña" del Boadella abans de donar-hi el teu vot a la Clara i Fosca Simó?
No sé perqué em sembla que no...
http://salaimartin.com/randomthoughts/item/418-la-recerca-de-la-felicitat.html
;P
Anònim: per a ser un troll que mole, pervers de veritat, has d'apuntar amb canó, no amb perdigons: Que té de particular recomanar un llibre que ha estat premiat estant jo en el jurat?
L'altre comentari no te l'admet. I ja estic fart de tu. A partir d'ara, els teus comentaris macarres que no aporten res al debat seran esborrats. Era l'últim avís.
Fotre, què fort comparar Catalunya amb una dona que es vol divorciar! "La ben plantada" que diria Xènius.
Espere que no esborres els comentaris de l'Anònim, Xavier. En tot cas li deixe ací baix una entrada del meu blog per a què conega la meua possició pel que fa a l'esquerra i el nacionalisme... més o menys:
http://parlemdunaltracosa.blogspot.com.es/2011/09/lesquerra-i-lestat.html
Ja he contestat en el teu blog, de forma sintètica, però no tenia massa temps.
I no patisques, Jesús, no vaig a esborrar els comentaris que ja estan fets de l'Anònim. Però escolta, ja ho té bé d'insultar-me gratuïtament i, a més, en ma casa.
Publica un comentari a l'entrada