'TELEFONA'M' I 'VI DE SANG', ELS CONTES DE LLE#3
 |
| Foto: Santi Tormos |
Com explicàrem fa un temps, els organitzadors del LLE#3, a Tavernes de la Valldigna, tingueren l'agosarada idea de provocar un intercanvi entre un servidor i un dels nostres millors escriptors de narrativa curta, Rafa Gomar: ell feia un conte, me'l passava, jo feia el mateix, i sobre els respectius escrits, apareixia una relectura, un conte nou... Una cosa òbviament diferent. El resultat ja el teniu a l'abast en aquesta curosa publicació digital, cortesia del molt atrevit escriptor Francesc Bononad, ideòleg de l'experiència, amb fotografies i els quatre relats.
L'intercanvi fou el 9 de juny i, després de les lectures, cadascú llegí un dels seus autors de capçalera. El de Gomar, Carver. Un conte. El meu, Faulkner. Un fragment (o dos) d'El soroll i la fúria. I en acabant encara hi hagué un debat sobre el paper dels editors en la creació. Ho passàrem d'allò més bé. Espere que el públic (que va pagar entrada!!) també. Bona lectura.
4 comentaris:
Doncs sí: el públic també ho passàrem genial, a més que, en el meu cas, vaig prendre bona nota de la modalitat de fer cultura de manera no gratuïta. Si no ens la paguen, l'hem de pagar, i amb molt de gust. Potser seria un tema de debat interessant. I pel que fa a la publicació en issu, em pareix extraordinària la feina d'aquest gent. Xapó per als organitzadors, i per a la Casa Calba-extensió Tavernes.
La veritat és que, com apunta Maria Josep Escrivà, és tema de debat interessant el de pagar per la cultura. Tal vegada "valorarem" més els actes culturals si els posem "preu" i per ells posem directament diners, és a dir, paguem "en directe". Exigim responsabilitats als nostres Governs per les nostres contribucions, sí, sens dubte... Però sentim-nos més responsables d'allò a què contribuïm "per pròpia voluntat".
Aquest debat ja fa bastant de temps que està a foc i flama entre els músics, i en general entre la gent de les arts escèniques. No és la gratuïtat o no de la cultura la controvèrsia. La qüestió és: davant la manca de subvencions públiques i d'una llei de mecenatge eficient l'activitat cultural professional qui la paga? l'espectador mitjançant la taquilla o el músic/actor/... actuant gratis? (actuar gratis és pagar-ho) Si optem per la primera opció, hi ha públic suficient per a què l'activitat siga mínimament rentable? I la segona és sostenible en el temps? Aquesta darrer hivern nosaltres hem realitzat una minitemporada al Teatre del Raval de Gandia canviant el concepte tradicional de concert de música clàssica i de relació amb el públic. Una de les conclusions que hem aplegat és que sense la unió dels diferents sectors culturals tots remant cap un mateix costat poca cosa podem fer individualment. La gratuïtat suposarà la desfeta del teixit cultural.
Per concloure, la nostra felicitació a La Casa Calba
Celebre que ho passares bé, Maria Josep, i trobe que s'havia de prendre nota: fou un acte sense subvenció oficial però amb un xicotet patrocini. Insuficient, en tot cas. Per cobrir les despeses es necessitava una certa complicitat econòmica de la gent. Les entrades, a més, eren molt assequibles.
Ningú parla de fer-se ric amb la cultura, i menys al nostre nivell, però em sembla important que anem posant en valor (també econòmic) el que fem. Si no, la desfeta, com s'ha dit, està garantida.
Em sent orgullós d'haver participat en un acte així, senzill però dignificador.
Publica un comentari a l'entrada