Però també ha fet producció, ehem, per a adults, esparsa per diferents antologies arreuu dels territoris de parla catalana, la darrera Tibar l'Arc. Una mirada a la poesia valenciana actual (Tria Llibres, 2012). Gràcies a aquest llibre hem tingut accés a un parell de poemes de Cansat de diumenges (LaBreu Edicions, 2009), el seu primer poemari en solitari, que ens han agradat molt per la combinació de registres, la musicalitat, l'ús de la ironia i un enginy ben particular a l'hora de compondre. I volíem compartir amb vosaltres una d'aquelles composicions, el poema Parlen les coses.
Parlen les coses
Escolte parlar les motoserres
i em demane què deu passar a ciutat
Ara mateix el vell del parc
observa el seu reflex en l'asfalt,
s'hi mira embaladit
resseguint la línia estràbica
de la constel·lació del si-no-fos,
però només hi troba estridències del gairebé,
qualls arnats de joventut,
qui sap si els algoritmes més confusos del pànic...
L'om més vell de la plaça,
assegut al bell mig d'ell mateix,
s'interroga sobre la seua vocació naturalista,
el perquè de tanta pressa per ser, definitivament,
un arbre més entre els arbres i no un om transvestit,
a figura o a baladre confús i eixordador.
Un xiquet que nom Miquel es pregunta,
insistent, sobre la possibilitat de demanar
als reis el pantone de l'infinit
i poder tirar-se pel tobogan i despertar-se
tot d'un sabent-se formiga processionària
enmig d'un vers de Papasseit,
i no comprén que per què hom només
beu aigua quan té set si el set
no veu aigua quan beu el vuit.
I els teuladins, ai las, es demanen què hi pinten
les motoserres en tot això.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada