 |
| Foto: EFE |
Posem per cas 2. Ara continuem imaginant que encara governa Mr Spock. Que el primer dia dels incendis no diu ni pruna, ni el segon. Que quan ja se sap que és una catàstrofe històrica, es va corrent a veure un partit de futbol (importantíssim, històric, tot això). Que quan acaba el partit, veient la pluja de queixes, envia algun ministre per fer una miqueta el paperot i au, ja està. És que Mr Spock no és un bomber, es defensen. Ara imagineu el recital, bla, bla, bla, i etcètera. Un afusellament sense pietat. I aquells tiren amb bala.
Retallades. L'anàlisi dels incendis no pot ser unívoca ni simplista. Està sent un any (un curs pluviomètric, que en diuen) extremadament sec. Les condicions meteorològiques no han estat les millors. O han estat les pitjors, per ser més precisos. I tot apunta a un parell o tres de negligències que no podrien haver-se evitat. La política forestal és cara. No es basa únicament en la vigilància i l'extinció, sinó que requereix de polítiques de prevenció molt actives, que xuclarien molts recursos. Els incendis de l'estiu passat a la Vall d'Albaida no han servit de lliçó. I el pressupost s'ha retallat. 15 milions, 700 llocs de treball, tres avions. Fan això i preguen perquè no passe res. Però tot allò negatiu que estàs invocant amb les retallades (les injustificades, compte amb això: en unes altres coses hi ha un esplèndid marge) acaba passant. Un incendi brutal. Errades mèdiques que desfan vides i famílies. Pauperització. Destrucció de la xarxa d'assistència social, desfeta educativa. Passarà. Ja ho crec.
Dol i celebracions. Aquest País Valencià nostre no té sort. Vivim una de les majors catàstrofes ecològiques de la nostra història al mateix temps que la resta de l'Estat (i nosaltres també, per què obviar l'evidència) es paral·litza per la final de l'Eurocopa. Una exhibició futbolística monumental, a més. L'atenció mediàtica al nostre drama és de gairó, de compromís. La política, per part del partit en el govern, aberrant. La social, fora del nostre territori, m'atrevisc a dir que nul·la. Molta gent a Espanya necessitava aquesta catarsi (tot serà que el contacte amb la realitat no serà pitjor, tot i que d'aquesta història no vull parlar), però aquesta eixida del focus ens eixirà cara als valencians. Després de tantes infàmies suportades, d'ocupar portades, de convertir-nos en exemple i símbol del desastre, ni tan sols tenim dret a què es respecte el nostre dol. ¿Què més ens va a passar a partir d'ara?
11 comentaris:
Cas per cas, molt ben explicat!!M'agrada molt com has plantejat l'artícle.
Gràcies, Lorena, però es tracta d'un article que odie haver escrit. Necessitàvem una mica d'oxigen i ens han connectat a la màquina del diòxid de carbó.
El drama no és nou, ens ve de lluny, del fet que no considerem el patrimoni agrari i paisatgístic com un patrimoni real i, per tant, les polítiques que es fan, si és que se'n fan, només estan destinades a l'explotació. Ningú no pensa hol·lísticament el territori. Bé, de fet, algunes vegades em pregunto si algú pensa. Perquè mirant els programes de TOTS els partits polítics, mai he vist un plantejament autèntic, assenyat i coherent de política territorial :(
Certament, ningú no s'ho acaba de creure perquè, a més, costa molts diners i implica moltes qüestions i apartats, no sols la prevenció, sinó la viabilitat econòmica de les zones. I no sempre tens la complicitat dels mateixos habitants d'interior. Fa un parell d'anys vaig fer un reportatge sobre una zona devastada en un incendi, un any després, i la gent s'ho mirava de forma molt peculiar, molt distanciada. O això em va semblar.
Dit tot l'anterior sense prejudici dels pecats dels actuals governants, que en són molts.
Molt ben explicat, i a més amb qüestions que desconeixia i que ara em fan que açò que passa em faça més dol. No sé Xavier... és molt trist, tot és molt trist.
Amic: compartisc el teu neguit, i t'he de dir una cosa, a tu i a la gent que diu la seua a partir de tu: trobar les teues paraules, tenir la certesa que hi penses, que hi penseu, i que ho dieu; no callar, a pesar de tot, i no callar, a més per aplegar complicitats, és dels pocs consols que ens queden. Almenys a mi, que en ocasions, com en aquests últims dies, em pot el desconsol i la perplexitat. Gràcies, com sempre, Xavier.
Certament és trist, Chals, lamente el to fúnebre però és així.
Almenys, Maria Josep, és necessari continuar dient i analitzant la realitat, no podem caure en el desencís i en la inacció. No com a consol, sinó per mantenir-nos actius cívicament.
El Consell modifificà la llei anterior sobre incendis forestals i ara es podrà construir sobre la part cremada. Hi haurà interessos al darrere dels fets?
En els incendis d'aquests dies sembla prou provat que la causa han estat unes imprudències, Vicent. Ara bé, l'existència de la llei ja denota un actitud molt concreta envers el problema.
Magnífic article. Ben detallat i sense fisures. Molt bo
Ramon.
Gràcies, es nota que te l'has mirat amb bon ulls.
Publica un comentari a l'entrada