ELS COLORS DE LA LITERATURA (AL VOLTANT DE 'LA DECISIÓ DE BRANDES', D'EDUARD MÁRQUEZ)

De quin color és la bona literatura? Aquesta és la innocent i estèril pregunta que em sorgia arran de la lectura d’un dels passatges més encisadors de La decisió de Brandes (Empúries, 2006), un dels cims literaris d’Eduard Márquez, on el protagonista rememora unes sinestèsiques converses de infantesa amb son pare. “De quin color és l’enyorança? Amb el pare jugàvem a adjudicar un color a les sensacions: la gana, l’enveja, la ràbia, la vergonya, la melangia... Mentre passejàvem pel carrer o miràvem les flames de la llar de foc, un deia una paraula i l’altre contestava amb un color. ‘La set?’. ‘Lila’. ‘L’avorriment?’. ‘Gris’ (...) ‘L’hora de dormir?’. Mai no sabia què respondre. Em ficava al llit i m’adormia pensant-hi. No com ara, que visc atrapat per l’insomni en un erm perdut entre el dia i la nit. De quin color és l’insomni? I la por? I la tristesa?”.

Alguns dels molts lectors que ha tingut la novel·la potser s’hagen plantejat respondre-hi. Interrogants semblants, de fet, es podrien estendre com en una catifa imaginària amb aspiració de fregar els dits de l’infinit, preguntes la majoria de vegades condemnades a respostes tedioses o insatisfactòries. De quin color és la literatura? O, per fixar la mirada en aquell llibre: quines tonalitats tindria la precisió, el lirisme, la concisió sense avarícia, la capacitat d’encaixar peces disperses i arrancades de plànols temporals diferents amb una naturalitat insultant? Quin seria el color capaç de resumir tot allò amb una certa fidelitat? Totes les respostes possibles condueixen a la malenconia. Més aviat, en llegir i meditar sobre la novel·la, acull a la ment una amalgama indefinida de colors, traços exactes i fugaços que donen com a resultat textures i tonalitats sorprenents, al més pur estil expressionista.

El símil pictòric pot resultar forçat o rebuscat, però no és arbitrari. La pintura és el pilar de la novel·la, el nexe, el pal de paller sobre el qual orbita la narració. En el París ocupat pels nazis, un esbirro de Göring li planteja a Brandes (personatge parit per Márquez a partir d’una anècdota real que li va succeir al pintor George Braque) el feixuc dilema entre perdre tota la seua obra o lliurar per a la col·lecció del dirigent nazi un valuós quadre de Cranach. Un atzucac que, tot just, coincideix amb la certesa per part del protagonista de la proximitat de la mort a causa d’un càncer. Aquest suggeridor inici deixa pas al repàs existencial, des de la infantesa al període de formació, incloent una traumàtica i inesborrable experiència com a soldat a les inhumanes trituradores de carn humana que foren els fronts de trinxeres de la I Guerra Mundial. 

El bagatge artístic i humà es donen de la mà en un relat que fa la falsa impressió d’estar desarticulat, on els records van apareixent de forma fragmentària i relativament inhòspita per al lector, que ha d’anar cosint els pedaços. Amb tot, així és com ha de ser: els pensaments no són cronològics i ordenats, sinó inconnexos, salten per instants, se solapen, cavalquen sobre els records amb recer o de forma sobtada, es barallen, es refan o es dissolen, es contradiuen o recuperen peces i detalls que distorsionen la imatge final. I sobre els records, amb la mort esperant pacient al llindar de la porta, també hi ha el balanç, les conclusions finals. A més a més d’una difícil decisió que li ha d’atorgar sentit o no al devenir de l’existència. Estalviarem més detalls argumentals en benefici dels futurs lectors.

Aquesta intel·ligent arquitectura narrativa podria obrir el camí a la divagació, a l’encreuament de les vivències personals amb les col·lectives, a fer balanç filosòfic d’un grapat de dècades, les que van dels inicis del segle XX a la II Guerra Mundial, anys especialment convulsos d’una convulsa centúria. Seria un altre tipus de novel·la. A La decisió de Brandes la mirada col·lectiva és perifèrica. Hi ha alguna cosa d’això, esbossada de forma gens invasiva per a la intel·ligència del lector. Com ara també hi ha breus referències a l’apassionant trànsit artístic que conduí de la figuració a l’abstracció. Tot, tanmateix, forma part de les vivències dels actors de la novel·la, del protagonista i de les persones del seu entorn, una voluntat de no dispersió que beneficia la concisió i la concentració de la narració.

D’allò no s’ha de deduir que Márquez haja deixat redolar el llibre per la pendent de l’esquematisme. Perquè, per no defugir del tot la pregunta de l’inici, en tan poca extensió de terra l’autor desplega una extensa gama de colors: punyents grisos i ocres -esfereïdors els relats del front de guerra o del pas pel camp de concentració de Ravensbrüch d’Alma, l’estimada de Brandes-, negres rotunds –la presència constant de la mort, pròpia i aliena- o enlluernadores i vives tonalitats aportades pels paisatges, els detalls, les reflexions o les mateixes descripcions de les obres d’art referides, les reals i les imaginàries. El seductor cromatisme d’un relat breu –poc més de 120 pàgines- però d’una intensitat i una potència aclaparadores.

(Publicat al número 59 de la revista Caràcters)