Viatge
a Madrid en un Alvia directe des de Xàtiva. Un dels últims. El dia 17 liquiden
el servei. Quina pena. Dues hores i mitja, sense haver de passar per València,
que volen entre una migdiada, un poc de lectura i escriure un conte per
encàrrec de Francesc Bononad, un
boig de la literatura de Tavernes de la Valldigna a qui se li ha ocorregut una
idea esbojarrada (Lle3#), una combinació de lectures, recitat i música cobrant
una entrada low cost. La meua part de
l’invent, un intercanvi amb Rafa Gomar:
ell escriu un conte, jo un altre, i sobre els contes respectius fem una versió,
reinterpretació... Lluita desigual: Gomar és una bèstia de la narrativa curta.
I a mi les històries se m’apareixen al cap en versió llarga. M’hi esforce molt:
és la primera vegada que m’inclouen en un espectacle on es cobra entrada.
Estranya sensació.
Deia
que és una llàstima. Però, per ser honestos, el tren va buit. L’AVE absorbeix
tots els viatgers i recursos. I ja s’ocuparan que siga així: s’ha de justificar
la morterada. Com siga. En aterrar a Atocha, em rep la mateixa bafarada
sahariana que havia deixat a Xàtiva. És una calor no tan humida, però també
densa, com d’olla en el punt d’ebullició, barreja dels efluvis concentrats dels
cinc milions d’ànimes que hi habiten i un número indeterminat però brutal
d’aparells d’aire condicionat i tubs d’escapament. M’allotge prop de la Gran
Via. En cartell, El Rey León, una d’Arévalo i Bertín Osborne i una cosa així com “El primo del concejal”. Dissuasori.
Entrepà de calamars, per recuperar sabors i textures de la infantesa. Em
serveixen una cosa infame, amb el pa caient a trossos i una mena de xiclet de
mar fregit amb oli de pare desconegut. De matí, xicoteta revenja: desdejuni amb
un acceptable “pan de payés, tomate y jamón serrano”. Llarga perífrasi per
evitar l’incòmode (a Madrid) “jamón a la catalana”.
No havíem anat a això, és
clar. Visita a la Biblioteca Marqués de Valdecilla, per furgar en els arxius
històrics del PCE, cercant les petges d’un familiar per a una futura novel·la. Victoria, l’arxivera, m’orienta amb
paciència i amabilitat. Però no hi ha sort. Tot i que tinc reservat un dia més
el lector de microfilms, abandone. Torne a casa abans d’hora, melangiós, quasi tan
buit com el tren de retorn. La sentenciada connexió directa amb Madrid. No som
ningú.
(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 09-06-2012)
4 comentaris:
Vaig tastar això del "bocadillo de calamares". Ho taste tot, per principi. Imagine que hi ha un moment en la història de la humanitat en què aquesta fou una menja exquisida, malauradament no l'he encertat. Encara m'estic desenganxant "allò" del paladar :(
Puc jurar Clidice que a alguns bars de Madrid, quan jo encara hi vivia, feien uns entrepans superbs de calamars, amb un pa esplèndid i un calamar saborós i tendre. També a València es podien provar molt bons entrepans de calamars. S'ho acabaran tot.
Si ho penses tot, això d'anar a menjar calamars a Madrid no té massa sentit... allà no se'n crien!! Has provat un bar q hi ha darrere de l'Ajuntament de València? Els calamars estaven bons i l'ambient era també molt 'castizo', molt madrileny, una mica ranci i polsoset. Em portà un exnuvi que vaig tenir fa molts anys. Crec q m'estimava molt
Salutacions, Xavi!
Ha, ha!! No, no, hi ha una certa literaturització d'un accident. No cercava castissitat, sinó un sabor perdut. De segur que el teu ex t'estimava molt, però això pot ser compatible amb no tenir bon criteri d'elecció.
Publica un comentari a l'entrada