ACOMIADANT PILAR LÓPEZ

Ahir va morir una amiga. La immensa majoria de vosaltres no la coneixeu. Li deien Pilar López i era cap de protocol de les Corts Valencianes. Això tal volta no us diga res, però era una periodista amb més hores de mili a l'esquena que un regiment de marines. Quan aterra al parlament, l'any 1982, ja havia exercit el periodisme en diverses capçalares. Ho conta, molt bé, perquè són ratlles fetes des de l'estima i el talent, el gran Francesc (Quico) Arabí als fulls de Levante-EMV.


A Pilar la vaig conèixer uns anys abans de fer el meu aterratge a les Corts. Hi havia un d'aquells plens itinerants a Xàtiva, l'any 1994 o 1995. Jo gaudia de l'ambient a la sala de premsa. I ella ordenava el trànsit. Em va impressionar la seua presència rotunda i moderna, amb aquell tall de cabells Belle Époque tenyits de no recorde quin color, i la seua veu imponent. No podia sospitar que, anys després, coincidiríem en el mateix espai. Em va captivar des de la primera conversa el seu sentit comú, la seua intel·ligència i un sentit de l'humor irònic i fascinant i amb el qual vaig connectar. Me l'estimava molt. I vull pensar que jo també li queia bé. Beneïdes coneixences.


Emili Piera en va comunicar el decés. Però fins que no he obert el diari aquest matí no m'ho he acabat de creure. I el que lamente és no haver xafat a penes les Corts des de la meua eixida. M'haguera agradat haver-li fet alguna visita, a ella i a la seua inseparable Susanna, i a la resta de personal. Però a ningú li agrada obrir les portes on habiten els seus fantasmes. Ja no té remei. El càncer se l'ha duta. A Pilar López. A una de les bones. A una de les millors. Adéu guapa.