LES FLORS CANSADES

Foto: Antoni Marzal

Aquestes floretes grogues, gira-sols, tal volta, passegen segudes sobre una bonica carrossa, contemplades per un públic que no veiem. En un racó, dalt, a la dreta, s’hi albira un dels plàtans centenaris de l’Albereda. Una farola, un anunci, algun cartell comercial difuminat. Tal volta, els darrers moments d’una cavalcada, quan el cansament s’acumula com les capes de pols en un moble oblidat. Tan sols una floreta, la del centre, s’adona de la càmera i del fotògraf que hi ha darrere. Però no s’esforça en aconseguir un bon posat. El seu és un rostre circumstancial: llavis tancats, suaument, a molts quilòmetres del somriure. Parpelles a punt de cloure, esperant el rescat. La companya que té a la seua esquerra no mira a l’objectiu, sinó a algun punt llunyà dels seus pensaments, mentre el braç, dipositat sobre la cama, sosté un tronc que amenaça amb claudicar. Mentrestant, la flor de l’esquerra, una mica més viva i desperta, dirigeix els ulls cap a un lateral, com si alguna cosa haguera captat la seua atenció. Però la maneta afluixant el llaç delata la impaciència: en uns minuts, quan acabarà tot, l’adorn del cap serà el primer en caure, molt abans que el lleu maquillatge color ocre de les cares. De la resta de les floretes tan sols albirem entre els pètals ulls dispersos. Ulls cansats. Distants. Un d’ells, tancat. Potser un parpelleig, una casualitat, un moment atrapat. O una breu rendició. Les flors també es cansen. Ben mirat, una imatge de lànguida però metafòrica bellesa.


(Text i fotografia publicats al llibret de la falla Juan Ramón Jiménez, primer premi de llibrets de les falles de Xàtiva 2012)