DISCURS DE L'HOMENATGE ALS MAULETS

A petició d'alguns presents, penge el contingut del discurs que havíem preparat per a l'Homenatge als Maulets d'aquest matí:

"Bon dia, gràcies a tots i a totes per la vostra assistència, per aplegar-vos un any més en aquest homenatge als maulets, un acte de justícia i de memòria que ens vincula al nostre passat, al de la ciutat de Xàtiva i al de tots els valencians, i també a les nostres arrels com a poble. Una obligació cívica, un deute amb el passat, amb el present i amb el futur.

De vegades s’oblida o dissimula, però tenim una història i unes arrels. Ara fa 50 anys, mig segle ja, Joan Fuster sacsejà les consciències i posà les bases per a un procés de recuperació de la nostra memòria història que, entre d’altres coses, ens ha dut ací aquest matí. Trobe que el recordatori al mestre de Sueca és adient i oportú per això. I també perquè, amb els matisos i actualitzacions que siguen de rigor, moltes de les carències i problemes que ell posà sobre el tauler són encara vigents. Malauradament, la nostra és una història que a alguns els resulta incòmoda i aliena. Passava fa 50 anys. Passa encara.

L’homenatge de hui, però, no hauria de ser una lànguida i nostàlgica celebració de derrotes i comptes pendents, sinó una festa ciutadana, un motiu de goig compartit. Perquè el camí ha estat llarg i quasi sempre difícil, però el fil que uns uneix amb aquells maulets que lluitaren per conservar els nostres furs, la nostra idiosincràsia com a poble, es manté sòlid i protegit de l’oblit, malgrat tot. Trobe que hi ha coses a celebrar.

Per això en aquest acte potser caldria evitar parlaments solemnes i discursos sentenciosos. Tal volta seria millor fer una glossa històrica sense estridències ni apocalipsis, un relat trufat d’anècdotes, com una contarella recitada al voltant del foc. O recitar uns versos èpics i bonics sobre antigues gestes, com fan tots els pobles que tenen la càrrega de la història al llom. Paraules de festa, mots carregats de passat, present i futur.

Tot això seria bonic i terapèutic, higiènic si voleu. Però enguany qui vos parla és un modest cronista del present, algú a qui l’actualitat, que se’n diu, li pesa en les parpelles i li remou les entranyes. Les coses mai no han estat senzilles, però el moment present ens proporciona nous i preocupants neguits que, malauradament, no podem obviar ni agranar discretament per dipositar-los baix la catifa, com si no existiren.

Vivim temps molt complicats. L’espectre de la crisi està servint per qüestionar guanys i drets que tant de temps, esforç i lluites han costat d’aconseguir, i perdoneu la formulació recurrent, però s’ha de ressaltar que les mateixes forces que fomentaren un capitalisme de casino ludòpata i insaciable són les que ara pretenen empobrir i buidar de drets àmplies capes de la població. Raboses que diuen cuidar del ramat. Economia productiva sols per a uns pocs. En els darrers temps, els desequilibris socials s’han accentuat. Les famílies treballadores pateixen i els articles de luxe augmenten les seues vendes. Alguna cosa passa.

Hi ha unes altres implicacions que també ens afecten.  Amb el pretext de la crisi s’ha articulat una ofensiva que contempla una vella aspiració centralista, la de liquidar l’actual i configuració de l’Estat que atorgava a pobles com el nostre un cert autogovern. Els valencians hem tingut la desgràcia de caure en les mans d’una casta de malbaratadors que han convertit aquest racó en un califat de supèrbia i autocomplaença, amb el resultat de ser una terra vigilada i intervinguda. El nostre poder polític és ínfim. La nostra autonomia financera i econòmica inexistent. El nostre prestigi, una entelèquia. ¿Ha estat el sistema el problema o la absoluta negligència dels seus gestors? La pregunta, al meu parer, es contesta sola.

Així mateix, amb la crisi correm el perill d’ofegar la nostra identitat i el nostre major tresor, la llengua. En un món global i extremadament competitiu, diuen, no hi ha lloc per a romanticismes ni tradicions. Qui diu això està pensant en les nostres, és clar, no en unes altres. Amb l’excusa d’introduir en el sistema educatiu la llengua franca, pretenen fer miquetes els modestos avanços del valencià. Tot, amb la complicitat d’una societat que sempre ha tingut els complexos de rigor amartellant-los el cap.

Cal que ens rebel·lem contra les mentides i la desinformació tòxica. Una llengua és una riquesa impagable. I uns xiquets que dominen dues llengües estan molt més preparats i llestos per adquirir una tercera. La llengua mai no és un obstacle, ni un llast, sinó un patrimoni a conrear. Dol en l’ànima tindre que pronunciar obvietats com aquesta.

Hi ha potencials fins i tot econòmics que tenim davant els nassos però no sabem veure. Per la via de compartimentar la llengua ens estan deixant fóra d’un mercat cultural que podria ser més gran i fructífer. I per la via de copiar models exportats, s’obliden del propi cabdal. Aquesta ciutat és un exemple: un patrimoni ric i important clarament desaprofitat. En lloc d’esdevenir eix i referent cultural i patrimonial, ens perdem en rutinàries operacions de promoció que, si més no, estan desenfocades. Perquè no es creuen el relat implícit que conté la ciutat i que no mor en l’anècdota d’un rei capgirat, va molt més enllà. Aquesta és la nostra riquesa, allò que no es pot trobar enlloc, el que ens diferents. Allò que ens fa únics.

Tanmateix, en lloc de fer del nostre centre històric una font d’activitat institucional, turística i comercial, hem alçat murs a les portes de la ciutat que semblen fets per amagar-se en una closca. No s’ha invertit el que calia desviant les inversions cap a esbojarrades piràmides perifèriques que deixen els visitants a les portes. Models peresosos i exportats que actuen en contra de les potencialitats de la ciutat. Calia un model global, valent, una reivindicació de Xàtiva com a referent històric. M’ha semblat oportú remarcar aquestes coses en una celebració com la de hui: a més de saber qui som i d’on venim és interessant albirar el que podem ser, el que no hem sabut ser, el que s’hauria d’haver intentat. M’agradaria pensar que tenim futur.

De fet, voldria concloure desempallegant-vos d’aquest mant de pessimisme que ens envolta. Tinc com a càstig un optimisme crònic que em fa veure sempre les botelles mig plenes. Com deia algú, “un poble i una llengua no són tan fàcils de matar”. Aquest acte és la prova fefaent. No sé que ens depararà el futur. Però l’instint em diu en veu molt baixeta, com un remor, que eixirem avant d’alguna forma. Necessitem sort, és veritat, però hem d’anar a buscar-la com un fill extraviat entre la multitud.

Si ens somriu la necessària combinació entre sort i voluntat, alguns dels menuts que estan per ací llegiran d’ací 30 o 40 anys un manifest com aquest. I de segur, perquè ja ens coneixem, articularà el mateix contingut ploramiques que jo tampoc no he sabut defugir. Posem per cas que les coses van raonablement bé. De segur que hi haurà molta cosa a fer i que les circumstàncies tampoc no seran les ideals. Però qui sap si aquell fil resistent amb el nostre passat continua ferm i tibant. I la nostra determinació en què siga així dreta i orgullosa com una torre de guaita.

Moltes gràcies"