POETES SOTA LA CREUETA: JOAN TOMÀS MARTIÍNEZ

Foto: Ana Borja

¿Com definiries la poesia de Joan Tomàs Martínez? Això és el que li vaig plantejar en un xat de Facebook, sense anestèsia, sense avís previ, a un poeta bon coneixedor de l'obra de Martínez (Palma, 1984). La resposta no fou immediata: s'havia de pensar i sospesar. Perquè la poètica d'aquest escriptor i agitador cultural polièdric i policèntric (Barcelona-Palma) provoca un cert desconcert en el lector, sobretot quan analitzes els seus recursos formals: investigació i experimentació barrejada de forma fluida i natural amb les formes clàssiques de versificació. 


En el seu discurs, però, és on la veu de JT Martínez guanya densitat i pes específic, en la forma, radicalment personal, d'abordar els grans temes i conflictes arrasats en milions de poemes i poemaris, de fer-los una rodada profitosa. En tot cas, en la seua escriptura hi ha treball, hi ha rigor, hi ha recerca i una voluntat d'anar més enllà de la closca poètica clònica i del cànon mandrós. Per no continuar amb aquesta xerrameca subjectiva, preferisc deixar-vos amb un poema de Proètica dels plaers (Moll, 2009), Premi Bernat Vidal i Tomàs. 


Drecera

M’assotes amb geni
recollint mes cendres,
fent de mi un nàufrag
podrit i vençut.
Alliberes feres
encenent mes natges
com si fossin peces
de forja d’enuig.

M’alletes amb tedi
com si fossis lloba,
ja farta d’engrunes
de vesc i pa dur.
M’enverines d’astres,
m’envites, m’aferres,
furgant mes ferides
mancades de suc.

M’alliçones, mestra,
roïna i superba,
mostrant-me les formes
del doll punxegut.
Endevines destra
qualsevol drecera
que faci del nostre
un viatge retut.

I jo jec com sagno,
justament fruint-ne
de les teves traves,
ferides i talls.
Foragitant versos,
menjant-te la boca,
deglutint-ne l’opi
gargamella avall.