diumenge, 12 febrer de 2012

L'HORROR


Cap persona que no ho visquera en primera persona pot imaginar-se amb precisió l’horror viscut aquell dia. El pànic  per l’impacte de les bombes, el soroll ensordidor d’avions i explosions, els fragments de matèria i cossos humans saltant pels aires, la visió dels cadàvers fets miques, recremats, els laments d’agonia dels moribunds, les raneres anunciant la mort, els crits dels ferits i supervivents, l’espant d’aquells que arribaven a l’escenari de la carnisseria amb les mans al cap i les boques deformades per la impotència. Tots aquells que no hem viscut una guerra podem albirar una part ínfima de l’espant, una visió fílmica, de recreació a base d’imatges manllevades del cinema més realista. Tanmateix, és poc provable que arribem a comprendre aquella salvatjada en tot el seu abast.

Demà, alguns xativins i xativines recordarem aquell bombardeig, el dia en què un mant luctuós es va posar sobre la ciutat. Fou un 12 de febrer del 1939. I molts es preguntaran quina necessitat hi ha de remoure un episodi tan salvatge. Però la construcció de la memòria col·lectiva no és completa si, juntament amb efemèrides agradoses com ara privilegis reials, efímeres capitalitats o recuperacions onomàstiques, no recordem els dies de sang i foc. Comptat i debatut, aquell bombardeig és una de les fites històriques més importants de la ciutat. Hi hagué centenars de víctimes, incloent-hi molts civils. I una petja en la memòria difícil d’esborrar. El record és just i necessari. O millor: és una obligació cívica. Com a recordatori o en forma d’homenatge a les víctimes. Que hom sàpiga que va passar allò que no hauria de tornar a passar. Tan senzill com això.

O tan complicat. Alguns volen sufocar per sempre les espurnes de la memòria, fer passar una guerra i la dictadura posterior com a mals necessaris, accidents històrics inevitables. Si havia de passar, ¿per què recordar-ho? Passem pàgina interessada. La cosa és més dura del que sembla: en donar l’esquena a l’homenatge, en ignorar-lo, com si fóra una molèstia, no sols s’insulta la memòria de les víctimes sinó, que d’alguna forma, es legitima la barbàrie.  I el pitjor és que ja sabem que ací hi ha classes: a les beatificacions de màrtirs de la guerra Alfonso Rus sí que hi va acudir. No cal afegir res més.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 11-02-2012)

6 comentaris:

marta ha dit...

No he viscut aquesta guerra, he viscut la del Golf però les guerres, totes,son el fracas del esser humà, i no hi ha res que justifique la mort de ningú ni per ideals ni per religions, quan es perden les llibertats i el drets es perden les raons i jo no sé si es molt convenient seguir alimentant rancúnies i no voler oblidar d' una vegada el passat, però clar soc honesta i reconeix-ho que no tinc a ningú sense enterrar.

Jesus Eduard Alonso i López ha dit...

Sempre cal i és de justícia recordar les víctimes. Perquè els botxins ja s'encarreguen de justificar els seus crims i sacralitzar la seua memòria.

Oscar ha dit...

Ara més que mai es necessari recordar la història, les víctimes de les guerres, de totes les guerres.
Ara que alguns, els de sempre, volen soterrar la veritat, que eliminen civilment a un jutge valent.
Ara que perdem drets pels que han lluitat els nostres avis, el nostres pares... es més necessari que mai lluitar pels nostres fills.
Enhorabona Xavier, excel·lent article.

Xavier Aliaga ha dit...

Jo també crec que aquestes coses no són sobreres, que s'ha d'insistir, que la memòria és feble i selectiva, que hem d'alimentar-la. Sense dogmatisme ni sectarismes, però amb fermesa. Si no, com diu Jesús, s'acaba imposant una visió idíl·lica de dictadors i sàtrapes.

Anònim ha dit...

El bombardeig va esser un HORROR. Una bestiesa. Pero si no hem de ser sectaris, no deguem oblidar que la ciutat va viure abans un trieni de TERROR, més de mil dies de por, d'una gran por, de violencia pública i secreta comesa per un Comité Revolucionari Local d'Esquerres que governaba impunement la ciutat, que segrestaba, torturava i assessinava persones per les seues creencies religioses, per tindre diners, per ser monàrquics o de dretes, amb un estil semblant al que la Gestapo faria amb els judeus pocs anys després.
Vos imagineu tres anys suportant la possibilitat de que entraren en ta casa i aparegueres mort a una cuneta?
Si no tenim autocrítica, si mirem cap un altre costat, ¿desde quina posició puguem condemnar eixa acció bélica?

Xavier Aliaga ha dit...

Condemnar el bombardeig no implica donar per bones unes altres salvatjades amb les quals no estic d'acord. El que passa és que s'impulsa el revisionisme històric de dretes, les canonitzacions i etcètera. Però la memòria històrica, completa, amb restitució de un mínim de dignitat a les víctimes, es combat amb ungles i dents. Reconeixement institucional? Menys encara.

Si se li retiraren els honors al dictador podríem ser comprensius amb determinades decisions de càlcul polític: bé, no vaig perquè no acabe d'estar d'acord amb els convocants. Però hi ha silencis i omissions que no es poden admetre.

No ens enganyem: hi ha una enorme bibliografia d'historiadors no precisament de dretes que han tret a la llum els abusos de determinats grups d'exaltats. A la dreta, qualsevol al·lusió a la memòria històrica de les víctimes del bàndol perdedor provoca urticària. És un tema intocable. Si no, mireu com està acabant Garzón. És molt llarg i no vaig a convèncer ningú com tu.