diumenge, 19 febrer de 2012

LA GRUA


Des que visc a la falda de la Creueta, sempre havia estat allí. Una grua de construcció verda, imponent i immòbil. Un esquelet de ferro omnipresent que dominava un solar, un quadrat selvàtic encaixonat entre habitatges sortosament habitats i un col·legi. Un element inútil que mai ningú havia fet funcionar i que malbaratava la visió de les muralles del Castell. Una grua abandonada, una més, com un soldat de guàrdia que espera instruccions amb el fusell carregat al muscle. Trobe que ja ens havíem fet a ella. I tots els matins li donàvem el bon dia, com als arbres del parc, resignats a la seua presència més antiestètica que amenaçadora. Un element més del paisatge.

Aquesta setmana, tanmateix, uns operaris l’han desmuntada. Tal volta perquè, finalment, li han trobat faena en algun altre lloc. I això significa que el solar continuarà sent-ho molt de temps, com una metàfora dels temps viscuts, d’una carrera en direcció enlloc que ha acabat malament. O potser serà emmagatzemada, com una relíquia que ningú anirà a veure. Mala cosa. Perquè això significa que algú ha deixat de treballar, tot i que siga en aquest nou règim de capitalisme a la xinesa i drets laborals de joguet. Potser a la grua li han aplicat el seu particular expedient de regulació i serà convertida en ferralla. O reciclada. Vés a saber.

La paràlisi de la grua era un símbol molt més aprehensible i interpretable que la seua desaparició. D’alguna forma, transmetia incomoditat però certitud alhora. Pensàvem que algun dia, quan el vent dels diners tornara a bufar mínimament de cara, la grua es posaria en marxa, compliria la seua funció i, finalment, acabada la construcció planificada, desapareixeria i deixaria de nou el camí expedit a la vista. No ha estat així. La grua ja no hi és. I el solar, deixat de la mà de l’home, es va poblant sense treva de males herbes i minúscules espècies animades, com un fragment de natura deixat caure enmig del no-res. Sembla una paradoxa -que ho és- però el nou paisatge, alliberat de la monstruosa estructura verda, és, d’alguna forma, més inquietant que el precedent, perquè ens nega la certesa, el relat lògic i preestablert. Ens diu que no sabem on anem. Ni què serà de nosaltres.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 18-02-2012)

3 comentaris:

Cinderella ha dit...

Així anem, sense bruixola, cap a una direcció desconeguda...
Bon cap de setmana, Xavier.
M'ha agradat saber, gràcies a la foto, que d'alguna manera copartim espai comú i "som" veïns: he viscut molts anys al Camí la Bola, he crescut allà i encara tinc forts lligams, vaig anar a escola al Jacinto Castañeda (versió antiga, clar) he volat amb la bicicleta entre Xàtiva i Novetlé molts diumenges de migdia, quan Casesnoves no estava tan poblat. Dic "casa" i eixe és el meu dibuix... D'alguna manera, 'ens coneixem' :)

Cul de sac ha dit...

Potser el futur està al solar amb les herbes (que no han de ser males), amb les minúscules especies animades i altres no tan minúscules, a la natura.

Pot ser és l'únic futur.

Xavier Aliaga ha dit...

Hem compartit més espais del que penses, Cinderella: jo també vaig anar a La Bola, format antic, vaig jugar per aquells bancals quan encara ho eren, entre sequiols abandonats i lledoners, en el camp de futbol de terra dura com el marbre del Retorno... Perquè ma casa paterna era propera, a uns metres de Vila Cantó. Potser per això volia viure en aquella zona, tot i que estiguera desnaturalitzada. La vista de la creueta continua sent la mateixa, com el camí del Portitxol... Vivències comunes, ja veus.

Potser és l'únic futur, Culdesac, que la natura reclame els seus espais i quedem atrapats en un mant de vegetació. No diré que no.