dimarts, 14 febrer de 2012

EL DESENCANT


Revisant fa uns dies El desencanto (1976) el brutal i demolidor documental que Jaime Chávarri va rodar sobre la família Panero, em vaig quedar amb una frase que en algun moment, a mode d'epíleg, pronuncia Michi, el menor dels germans, i que d'alguna forma connecta amb la manera de viure el moment actual. No pot haver-hi desencant si no ha hagut una situació prèvia d'encant, de felicitat, venia a dir, de forma il·lustrativa.


Per no allargassar la introducció, alguns ens mirem amb un cert distanciament l'estat de shock, la incomprensió i desconcert amb què una majoria aclaparadora de la societat viu l'actual moment de crisi. El personal contempla la davallada com un accident sobtat, com si estiguérem vivint un col·lapse sorgit per generació espontània. Assimilen l'explicació barroera que tots, com a col·lectiu, hem viscut per damunt de les nostres possibilitats, admeten la seua part de responsabilitat en aquest hipotètic escenari de guinyol i, per tant, engoleixen les solucions institucionals com l'única eixida del laberint. És, de fet, la seua única esperança, la corda llançada un instant abans de ser deglutits per la marea.


Hi ha docilitat en aquesta actitud. O, més aviat, pànic. Quan no t'has fet mai les preguntes adients és molt difícil generar respostes pròpies. I si et planteges massa tard què és el que no ha funcionat, corres el perill d'embolicar-te en argumentacions moltes vegades peregrines, com li passa a sectors importants del valuós però desconcertat moviment 15-M. Com deia alguna activista veterana en una de les assemblees que vaig poder veure, "alguns i algunes portem més de 20 anys indignats". Alguns, afegiria, fa temps que ho vèiem vindre, i correré el risc de resultar pedant. Però no recorde massa moments en les dècades precedents que no em sentira estafat, desplaçat i aliè als corrents majoritaris.


Tal volta perquè la professió periodística ha estat sempre un pou infamant de precarització laboral, una mena de front fossilitzat de la Primera Guerra Mundial on enviàvem milers de noves generacions de llicenciats en periodisme al filferro i el foc enemic, a una mort  (professional) quasi garantida. Penses en les conseqüències a curt termini de la reforma laboral aprovada pel PP, això és, augment de l'atur fins a extrems poc suportables, baixada generalitzada de sous, contractes precaris i futur incert, i la música sona inquietant però familiar, com el nom d'un vell enemic que l'oblit no ha dissolt. En bona part, va ser culpa nostra, dels periodistes, enlluernats per unes expectatives que sabíem poc realistes per a la gran majoria. Culpa d'un col·lectiu solipsista i no massa solidari. Ho hem pagat. I Internet i la crisi estan reblant els darrers claus en el taüt.


Tampoc no tindria major conseqüència tot allò, més enllà de la pèrdua de qualitat informativa, si fóra l'únic sector en crisi. No seria la primera professió que s'ha de reciclar a fons. Molts ho han fet. El que passa és que tota la societat va a experimentar, ho està fent ja, aquella medicina, la solució mediocre i incerta de devaluar el treball i els drets per guanyar competitivitat. És un erro gravíssim. Per aquella via, i la comunicació és una mostra gens neutra, el que s'obté és una devaluació de la qualitat del producte o del servei. Tot just quan el que es necessita és canviar els paràmetres i deixar enrere aquell projecte pervers d'un país de paletes, hostesses i cambrers. Tot just quan es necessita que el talent que tant ha costat de formar no emigre...


Àcid en la ferida. Una bena als ulls per no afrontar les autèntiques causes que ens han portat fins ací: la tolerància al clientelisme i la corrupció d'alta i de baixa intensitat, les cultures empresarials de baixa estofa, el corporativisme progre malsà (sindical, sí, d'una part del funcionariat, també, polític, sens dubte: l'enemic a casa que no hem sabut veure), el desclassament, l'empobriment intel·lectual, la glorificació de la xaranga i la pandereta, el discurs grandiloqüent i buit en el fons i en les formes, la renúncia familiar a l'educació... En un context com el present, la dreta té tots els números per traure rèdit. Li ho han posat fàcil. Hi ha innegables motius de reflexió també per una esquerra que ha proveït de munició argumental a la dreta fins a extrems irresolubles. Un magma fètid larvat des de fa dècades que no va a solucionar-se cremant uns quants contenidors i edificis ni agafant-li el pols amb una vaga general a un malalt moribund i poruc. 


Tot això no significa que no s'ha de fer front a la gran orgia neoliberal. Tan sols s'ha de ser conscients que, al mateix temps, s'ha de construir alguna cosa diferent i creïble. 


11 comentaris:

Amaroq ha dit...

I jo me'n recorde de la que diu Michi no en El Desencanto sinó en Después de tantos años, que va fer Ricardo Franco, "éramos tan felices"... pos mira-mos com estem ara.

Cul de sac ha dit...

Hi ha massa coincidències lèxiques en el seu text, massa coses que em sonen, com per a no enllaçar-li este documental. Per això i per que, per primera vegada, està tot en un únic enllaç. Igual ja l'haurà vist, no és cap novetat, però ho aclarix tot, o quasi tot, sobre la doctrina del shock, els seus orígens i conseqüències.

http://www.youtube.com/watch?v=gP591bZNc0I&feature=share

eduard ha dit...

Sí Xavier. Crec que dones en el clau i amb la clau. Hem mirat gairebé sempre, a un altre costat. Eran anys de vacas grasses i la majoria ens desixavam enganyar amb la sardines assegurada damunt del plat. Ai l'esquerra! Feia al mateix que la gran majoria, o pitjor engrassant la màquina blava. Però no estem sols ja qui ens esepra amb el sac ben obert. Gràcies pels teus treballs sempre plens d'encerts. Eduard

Clidice ha dit...

En el meu àmbit se'm va titllar de malastruga pel fet de defensar que allò s'enfonsaria (treballava en la construcció). Era tan cantat que em sentia com una empestada, solitària i de mal averany. Penso que la majoria entenia que si el del damunt era un indocumentat, afavoria la seva pròpia minusvalidesa. Així, mantinguem-lo! Fent bo allò de "feina fuig, mandra no em deixis". Una mica de més calvinisme, si us plau.

Anònim ha dit...

Hola Xavi,
Jo pense com Eduart, has donat en el clau, no cal afegir molt. Però com he visqut bastans "crisis" pense que aquesta siga la millor orquestada i la mes terrorífica perqué no n'hi ha cap voluntad política ni econòmica de solventar-la. Com diu una tira còmica basada en dibuix de "Mafalda" "Nos están robando el futuro" referint-se als actuals "mandatarios"
Una abraçada
Ramon

Enric Senabre ha dit...

Construir? Diferent? Però si justament els que ens falta és imaginació i coratge. Poses el dit a la ferida més sagnant

Xavier Aliaga ha dit...

Abans que res, disculpar-me perquè ahir no vaig poder respondre. Anem a la faena:

També serviria, Amaroq, això d' "éramos tan felices". Sols que l'article anava precisament de negar la major: era una felicitat artificiosa i momentània, com els efectes d'una droga. Per cert, vosté i jo tenim una conversa literària pendent.

Gràcies per l'enllaç, Culdesac, el paral·lelisme és tan esgarrifós que preferisc no pensar-hi massa.

Celebre que esteu d'acord en l'enfocament, Eduard, Ramon i Enric, perquè hi ha molta gent d'esquerres que no vol escoltar (llegir) aquestes coses. Ha hagut (hi ha encara) molta mandra i, també, molta mediocritat.

Ostres, Clidice, ¿què puc contar-te si ho vas viure des de la primera línia? I mira, en el fons estic convençut que ells també ho sabien, però no s'ho volien fer mirar. Fa poc un amic empresari d'un sector auxiliar de la construcció em va confessar: sí, d'acord, ens ho esperàvem, però no tan brusc. Aiiiiiii!!!!!

Xavier Aliaga ha dit...

Ei, i moltes gràcies Clidice, ja he vist l'apunt en el teu blog! Agraït. A veure si ho podem banyar en Barcelona.

Cul de sac ha dit...

Be, no solc entrar a comentar estos temes des d'una perspectiva particular però hui faré una excepció.

Sóc empresari i directament del sector de la construcció (concretant del sector subministraments i serveis per a edificació). Jo si que m'ho esperava i, a més, brusc i virulent. De fet vaig actuar durant anys preparant-me per a tot açò, amb uns actes tan simples com invertir en l'empresa, capitalitzar-la any a any, i no capitalitzar la meua vida privada o incrementar les meues propietats.

El que no m'esperava és que foren les mateixes administracions públiques les que ens ofegaren. Per morositat directa, indirecta, per lentitud i ineficàcia en una justícia que "legalitza" la morositat a la totalitat i la permet, i per moltes altres raons.

Dels Bancs no m'estranya res, ja esperava tot el que ha vingut. Com diu una persona sàvia que conec, els bancs t'oferixen el paraigua quan fa sol i te'l lleven quan plou.

Les administracions públiques amb les seues il·legalitats encobertes, amb la seua mala gestió, ens tenen a tots amb l'aigua al coll. Nosaltres tenim la sort de no soportar deute, d'haver crescut sense risc, sense especular ni finançar-nos innecessàriament, però els recursos capitals de l'empresa s'estan acabant per a poder mantindre la infraestructura activa.

Crec que hem fet les coses bé, amb els errors inclosos que hàgem pogut tindre, i així i tot el nostre futur serà, mes que probablement, el tancament, amb tot el que això significa per a nosaltres i els nostres treballadors.

Això sí, si tanquem ho farem amb tot pagat, amb el cap alt, no com altres, i no crega que de vegades no em penedisc de no haver seguit les estratègies d'enriquir-me en el personal i no pensar en empresa. Conec les formes i figures legals per a poder fer-ho (Concursa'ls, aprovisionaments excessius, morositat justificada...).

Però una cosa és la legalitat i una altra la moral.

Potser això em convertix en un panoli... no se.

Clidice ha dit...

Felicitats senyor Cul de sac per un retrat tan i tan precís, i per haver sabut esperar l'onada havent fet el dic. Hi ha un principi comptable, després del de prudència, que és el d'empresa en funcionament. Aquest principi, que indica que s'ha de treballar com si l'empresa no tingués final, durant uns anys s'ha canviant pel de "pren els calers i corre!", per això sempre dic que hi ha empreses, no empresaris. I és una terrible mancança del nostre país.

Xavier Aliaga ha dit...

Molt il·lustratiu i molt necessari el relat de Culdesac del que hauria de ser (i malgrat tot, mira com li ho paguen) i el que és normalment. Bon diagnòstic el de Clidice sobre la manca d'empresaris en aquesta ona assenyada.

La meua història econòmica és la d'una bona gestió de la nostra economia domèstica, sense excesos ni capritxos cars, estalviant i assumint hipoteques assumibles i compensades amb els ingressos i els possibles contingents.

Doncs, a poc a poc, ens adonem que anem perdent i perdent capacitat adquisitiva, que jo he de treballar molt més per ingressar la meitat, que empreses per a les que treballava van tancant. Que costa cobrar les faenes. Que potser el projecte de Wert de reduir l'ESO tinga repercussions en el treball de la meua dona. Hem viscut per baix de les nostres possibilitats (per contraposar amb el mantra de moda). I malgrat això, no estem salvats de l'onada. Quina putada.