RUS, FORA DE LLOC

Foto: El País

Hi ha una casta de polítics als quals el canvi de l’era del caviar beluga a la truita revinguda de creïlles els ha caigut molt malament. Han perdut el seu encaix. Alfonso Rus és un producte de l’etapa que estem deixant enrere, un d’aquells que posava música i lletra als excessos verbals i econòmics, al cinisme de classe (jo sóc com vosaltres, tot i que tinc un Ferrari), a la màxima tolerància al saqueig. A l’autoritarisme. Un producte d’èxit massiu. Però amb el teló fet miques, el pati de butaques envellit i les teranyines envaint la caixa, el monòleg ocorrent i fatxenda perd tota la gràcia.

Juntament amb Rita Barberà, aferrada al seu caríssim joguet de la F1, Rus ha fet causa comuna contra el nou inquilí de la Generalitat, Alberto Fabra. Tenen motius. Tot i que siga de forma cínica, per fer com que es fa davant un escàndol que, ara sí, ha posat en alerta l’opinió pública, el president anunciava una investigació en Emarsa, símbol estratosfèric de la putrefacció. Una forma de posar en la diana càrrecs i protegits diversos de l’alcalde de Xàtiva i l’alcaldessa de València. Sols faltava per omplir el quadre el caspós episodi maniser de la loteria nacional, les imatges d’eufòria de Rus i el seu vicepresident en la Diputació, Enrique Crespo, imputat per Emarsa, barrejades en els telediaris amb les mostres d’alegria d’aquells als que la campana de la loteria els havia salvat de situacions veritablement peludes. Drames de veritat. Una combinació explosiva. Massa caspa fins i tot per a un públic tan tolerant amb l’excés com els votants del PP.

Barberà i Rus semblen haver perdut el seu innegable instint polític, actuen com si esperaren la possible absolució de Francisco Camps com a factor de correcció. Estan vetllant un cadàver polític. Per això sonen tan estrambòtiques les crítiques de Rus a Génova denunciant que no hi ha pes del PP autòcton al govern de Mariano Rajoy, com si el poder valencià haguera existit mai. O quan es queixa a FITUR del canvi de consideració de la Comunitat de miracle europeu a extensió d’Àfrica. Un desconcert postís. O, millor, la prova de no haver entés res. “Hi ha crisi, però eixirem d’ella perquè som els millors”, va dir, a mode de deixalla discursiva nostàlgica de temps pretèrits. ¿Els millors en què? Hi ha preguntes que convé no fer-se.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 21-01-2012)