Cigrons podrits. És veritat que un cert corporativisme i la incapacitat del funcionariat de fer tallafocs amb els cigrons podrits han contribuït al deteriorament de la imatge del col·lectiu. La gestió del personal és millorable, com tot. I també és cert que en el sistema públic ha desembarcat ramat de rebuig, personal sense esperit ni vocació. Però molts més han portat les andes i han sostingut el sistema de benestar, l'educació, la sanitat, l'ordre o el transport amb honestedat i bons oficis. De vegades, com passa amb la justícia, amb mitjans humans i materials infames. Convertint-los en el boc expiatori ens aboquen a la destrucció del sistema. Tal volta siga aquesta la intenció.
Intervinguts. L'esperpèntic procés dels vestits de Camps & Costa ha teixit durant mesos una espesa boira, un tel confús que no deixava veure el fons de la gestió de malbaratament, favoritismes, corrupció i un model econòmic de tres potes (turisme, grans esdeveniments i construcció) que ha demostrat ser un fracàs rotund. El resultat: una de les davallades més grans en una regió del continent. A canvi del major deute d'Espanya (19,9% respecte del PIB). La primera comunitat intervinguda d'un estat ja intervingut de facto. Aquesta és l'herència de "l'innocent" Francisco Camps. I del PP valencià a les ordres de Mariano Rajoy. I d'una societat anestesiada per una construcció irreal, un magma piroplàstic nociu. El vot és lliure.
Vots en el congelador. Un model electoral que, a més, impedirà la refundació socialista. En unes declaracions en premsa, Jesús Caldera negava la major: la socialdemocràcia no està en crisi (de model) perquè el problema ha estat la crisi (econòmica). En termes electorals, és cert, en part. A la campanya electoral, Rubalcaba apuntava un gir cap a l'esquerra que les tasques d'oposició consolidaran i donaran forma. Contra el PP dels retalls, que governa quasi tot l'Estat, el PSOE despertarà el discurs esquerrà. I segurament, els vots tornaran. O no. Potser la ciutadania haurà pres nota del que fa aquell partit quan governa. Tan mimètic en alguns aspectes del PP. Les últimes setmanes de govern ZP ens deixaven les pistes necessàries: reverència als míssils dels Estats Units, indult al banquer Alfredo Sáenz. I de la qüestió nacional millor no parlar-ne. Hauríem de saber-ho ja.
28 comentaris:
En el tema del funcionariat s'estan emetent opinions sobre suposades retallades dràstiques que, de fet, encara no s'han produit. Hi ha rumors catastrofistes, paranoies apocalíptiques i visions dantesques de tota mena, però en la pràctica el suposat colp (a la irlandesa, o a la grega) encara està per venir, i tampoc està del tot clar que vinga, i amb quines condicions ho farà. El que no podem és pasar-nos anys lamentant una cosa que encara no s'ha produit en una dimensió diguem-ne preocupant.
Si ens centrem en el sector de l'educació pública, del qual forme part, la realitat és que els docents espanyols treballen menys que els de qualsevol país del nostre entorn, i tenen un sou més que bo comparat amb la resta de treballadors. Des d'una òptica de mercat, a l'estil dels EEUU, la cosa produiria espant. En qualsevol escola o institut dels EEUU el professorat es passa el dia sencer en la seua escola. En Espanya, el promedi en secundària és de tres i pico hores al dia, per no parlar dels festius, les vacances d'estiu, etc. Les condicions poden semblar raonables, per què no, però en una economia inserida en la Unió Europea, i en un país de segona com el nostre, certes xifres canten molt.
La gestió de personal de qualsevol administració és millorable, trobe que s'esmenta al post. És possible que les dades que esmentes siguen certes, però de segur que en el tema salarial hi ha diferències amb l'entorn significatives.
En tot cas, volia alertar sobre una mena de revenja social contra el funcionariat que trobe injusta i desenfocada. Els ajustos davant la crisi han de ser ponderats i em fa l'efecte que assenyalar un col·lectiu concret és una errada. El resultat serà un deteriorament de serveis bàsics com la sanitat o l'educació. Al temps.
Home, Tadeus. Primerament hauríem d’establir què s’entén per dràstic. En efecte, encara no ens han retallat el 30% del sou, si és això el que vostè vol dir, ni ens han tallat el cap a la guillotina. Ara bé, les coses s’han d’explicar bé: un mestre d’escola ha d’estar al col·legi de 9 a 13 hores del matí, i de 15 a 17 (a banda, ha de fer altres hores a sa casa, corregint exercicis i exàmens, preparant-se les classes, etc); un professor de secundària ha de fer 25 hores de presència efectiva al seu centre ( a banda, ha de romandre cinc hores setmanals més, de còmput mensual, quan hi ha claustres, comissions de coordinació pedagògica, sessions d’avaluació, etc) i altres set i mitja a sa casa, corregint exercicis i exàmens, preparant- les classes, etc. Els professors que pertanyen al Consell Escolar i, per tant, a alguna de les seues comissions encara han de fer més hores. No és pot dir —com fa vostè— que la mitjana de permanència dels professor de Secundària al seu centre és de poc més de tres hores; això és fer-li els cors a declaracions com les d’Esperanza Aguirre.
Hola Xavi
Jo no solc escriure, però he de dir que el teu article està molt acertat, i no cal oblidar que cap mesura afecta als polítics, alcaldes, etc,,,
Una abraçada i bon any.
Ramon Margaix Aliaga.
Ximo, si vol que entrem en detalls, entrem en detalls. Una pregunta: ¿quants minuts té una hora? Normalment són 60 minuts, però resulta que a efectes d'ensenyament públic a València, una hora docent són 50 minuts. Quan jo treballava a Catalunya, les hores eren de 60 minuts, i treballàvem per les tardes. En comparació, treballar en un institut valencià és, literalment, un xollo. És curiós, ¿no? En el paradís de la corrupció, els funcionaris viuen millor que en cap altre lloc. Això també passava a Grècia. Per no parlar de les vacances de nadals, pasqua, estiu, i per no parlar de l'enorme percentatge de professorat que es limita a seguir el llibre de text i que es preparen la classe dos minuts abans que comence. Ja li ho dic. En altres països no passa. En altres països, per exemple Anglaterra, el professorat de secundària clarament treballa més.
Deixar clar, per últim, que no estic d'acord amb les retallades a funcionaris, etc., tot i que les entenc. El que sí que em cansa, com deia, és l'excessiu victimisme de certs colectius davant situacions que encara no s'han produit en la pràctica. I si passa és perquè la majoria absoluta de votants valencians, els que han atorgat el poder al PP, ho volen així. Ni más ni menos. Per algo serà.
Xavier, com sempre, els teus comentaris són assaonats i molt coincidents amb el meu punt de mira.
Hem de ser conscients, Tadeus, que el que volen és dividir-nos als treballadors, despistar de qui té responsabilitats reals en la crisi i les retallades i crear un cap de turc. Això no llevar per dir que sí cal reformar l'administració. La meua opinió en http://jesuseduard.blogspot.com/2012/01/sobren-funcionaris-sobren-serveis.html
Ho torne a dir: que jo sàpiga, encara no s'ha produit cap massacre contra els funcionaris valencians o espanyols. I fer treballar un parell d'hores més als docents, com s'ha fet a Madrid, no és cap indecència, ni cap crim. I això ni tan sols s'ha proposat encara a València.
La socialdemocràcia hauria de trobar nous horitzons, la qual cosa és difícil amb els líders actuals. També els altres sectors progressistes i d'esquerra; tot alhora, caldrà buscar també formes de coexistència, de convivència entre totes les esquerres per acabar buscant un denominador comú i governar, algun dia.
Entrar en massa detalls, a través d’uns simples comentaris, podria avorrir fins les pedres. Però en fi, li diré que la jornada partida és la normal als nostres centres de Secundària (a la nostra comarca, sense anar massa lluny, hi ha diversos instituts que fan jornada partida). Això no obstant, hi ha molts centres que la fan intensiva. En aquests centres, per ordes expresses de les Direccions Territorials, les classes han de ser de 55 minuts i s’han de deixar 5 minuts entre classe i classe. El meu centre, posem per cas, comença les classes a les 8 hores del matí i les acaba passades les 15 del migdia. Dir que ser professor de Secundària a casa nostra és un xollo demostra molta falta d’informació o demagògia absoluta, perquè també s’ha de prendre en consideració allò que cobra un professor valencià i allò que cobra, per exemple, un navarrès. De veritat que trobe que està vostè molt espès, Tadeus. I fins ara, he procurat no practicar el victimisme.
En realitat, els trets van per altre cantó. S’haurien de reformar determinats aspectes de l’ensenyament públic. S’haurien d’establir avaluacions externes, per exemple. També caldria establir incentius per a qui terballe més (ara cobren igual els feiners i els malfeiners). S'hauria de limitar l'excessiu protagonisme sindical en determinades qüestions. Potser, s’hauria de garantir que el més de juliol es destinés efectivament a formació, repàs, proves extraordinàries (les de setembre estan a punt de desaparèixer, perquè la Universitat comença les classes abans, des que s’ha implantat el Pla Bolonya). S’haurien de donar més competències als directors dels instituts —en matèries com ara la contractació i l’adscripció d’interins, els assumptes disciplinaris—, seguint l’exemple d’altres països: Regne Unit, França... Ací, un director no té competència sancionadora amb el professorat que no compleix amb les seues obligacions. Però vostè, Tadeus, en comptes de referir-se a aquestes qüestions, s’ha embarcat en un assumpte diametralment oposat, els dels drets adquirits dels treballadors: jornada, salari...
Com es nota que no teniu xiquets o que els teniu criats. Amb el vostre permís, demà posaré cullerada com cal en l'interessant debat.
Açó és un fragment d'una entrada del meu bloc de fa un parell d'anys (http://parlemdunaltracosa.blogspot.com/2009/07/sobre-lensenyament-ii-resposta-lentrada.html)
"Si no recorde malament, va haver-hi un temps en què les “hores de dedicació” actuals n’eren “hores de reducció per càrrec” i no eren acumulables. Ara com ara pot ocòrrer el següent (és un exemple real): un cap de departament (amb tres hores de dedicació al càrrec) és al mateix temps professor de l’àmbit socio-lingüístic d’un Programa de Diversificació Curricular (amb tres hores més de dedicació) i també tutor d’un grup ordinari de 4t d’ESO (dues hores, de les quals una és individualitzada i no apareix a l’horari dels alumnes) Totes aquestes hores tenen consideració de “lectives” i, per tant, tenim que aquest company fa deu hores de, diguem-ne, pissarra. Pot passar (entrem en el terreny de la hipòtesi però no gens extranya) que, d’aquestes deu hores, dues siguen d’activitats alternatives a la religió i millor no entrem en algunes matèries optatives... Tinc un amic que va vindre fa poc traslladat d’allén les nostres fronteres autonòmiques, on governa feliçment el progressisme stakhanovista, i es va quedar bocabadat de veure com pràcticament cap professor, als nostres instituts, fa díhuit hores completes de classe. Al meu parer la realitat actual del nostre sistema educatiu (compte que dic “sistema” i no “gestors del sistema” es caracteritza per una absoluta dispersió i malbaratament dels recursos humans i intelectuals: fa poc al meu institut discutíem si el professorat de guàrdia ha d’obrir i tancar les portes per a que l’alumnat ixca a l’hora del pati. Tant se val: per la mateixa regla de tres els conserges hi poden substituir els professors absents... Total, amb mantindre l’ordre (“ei, si pot ser”) ja n’hi ha prou. El cas és que n’eren el més progressistes els que defensaven (supose que per no haver llegit Lukacs) això que tu denuncies, que “totes les persones són iguals davant la llei i per tant intercanviables.” Pense que “l’optimització de recursos públics” hauria de començar per permetre als professionals de l’ensenyament ensenyar les seues matèries..."
Dit això, trobe que una proposta socialista (o socialdemòcrata, tant se val) a un sistema educatiu de merda com el que tenim no es proletaritzar i depauperar encara més els ensenyants sinò donar-los les condicions per a produir intelectualment el doble d'allò que ara produixen en aquest sistema educatu (torne a dir-ho) de merda que tenim.
Estic d'acord amb les propostes de Ximo, que em semblen creïbles venint d'una persona com ell, però que en la pràctica es quedarien en no res, pels motius de sempre.
Continue pensant que ser profe d'institut hui en dia a València és un xollo, entenent per xollo el resultat de dividir quantitat de sou entre treball efectiu realitzat.
En el funcionariat, com a tot arreu, reina un principi fonamental: la llei del mínim esforç. Això no ho pot canviar ningú. La norma és escaquejar-se, pluriemplear-se, fer el mínim o, a poder ser, ni tan sols això. I clar, el terreny del treball públic és el lloc ideal per posar en pràctica la llei del mínim esforç, o directament per a tirar-li morro.
El mestre Calinca és un pessimista antropològic. Però trobe que la llei que proposa cau en la fal·làcia anomenada "petitio principii". Si considerem com a principi universal de comportament humà això de "tirar-li morro" sempre podrem comprovar "empíricament" la nostra hipòtesi, tot deixant de banda els exemples contraris. I d'exemples contraris n'hi ha un fum. Altrament allò de "treball efectiu realitzat", com es mesura en l'àmbit educatiu? Pense que l'amic Tadeus opera amb uns criteris de treball-salari una mica elementals, per no dir directament populistes (que igual aprofiten per a l'esquerra més animal que per a la dreta de cacau i trmussos).
Una alumna meua em va retraure una volta que son pare s'alçava tots els dies a les cinc del matí, treballava més de huit hores al dia, cobrava molt menys que no jo i tenia menys dies de vacances i festes. El seu raonament (?) no anava molt lluny dels que fa En Tadeus. I ho dic amb tristesa.
Ja estic ací. Abans de res, agrair a Ramon Margaix el seu debut en aquest espai. Sobre l'interessant debat que heu tingut (disculpes, no he pogut fer cullerada fins ara), uns apunts:
1. Si algú ha fet reformes en casa o s'ha instal·lat mobles, etcètera, li haurà passat que els operaris arriben, descarreguen, i abans de fer res, se'n van a esmorzar. Sector privat. El problema del morro és social, un càncer estés per tot arreu. Cert que el funcionariat està més protegit i això provoca abusos (ho he suggerit a l'entrada). Coses a millorar, evidentment. S'ha d'introduir criteris d'avaluació al professort efectius.
2. Em sorprén que parlant d'educació es parle de sous, vacances, privilegis, però ningú no haja esmentat el desgast que suposa enfrontar-se a les "criatures", en molts casos insofribles, que ningú esmente la pèrdua d'autoritat o l'actitud fatxenda, arrogant i pedant de molts pares. Jo vaig ser interí a Catalunya una curta temporada, a principis dels 90. Vaig decidir que això no anava amb mi, malgrat que amb el temps podria aconseguir plaça. Hi ha situacions en el cos docent francament dures.
3. Com diu algú, estem perdent l'horitzó: que hi haja funcionaris mantes no és l'origen de la crisi, no s'ha provocat així. En lloc de parlar d'Islàndia i la forma de fer comparèixer davant els jutges els inductors de la crisi debatim exactactament allò que l'interessa al PP. Li fem el joc a Esperanza Aguirre posant l'accent en determinades qüestions (que s'han d'abordar, en tot cas) i facilitem un conflicte i un enfrontament social que beneficia aquesta histèria dels retalls.
4. Tothom coneixerà moltes casuístiques: professors que treballen poc o que treballen molt. Responsables o irresponsables. Uns paguen per uns altres. Però hi ha una qüestió que és important: amb la manera d'actuar caciquil dels nostres polítics, imagineu que no existira el sistema de funcionariat. Personal entrant i eixint constantment, amb cap tipus de criteri professional. Un puto caos. Una oposició no garanteix res, és un sistema millorable. Que es millore.
5. S'ha de fer retalls en l'administració. D'empreses públiques, de places als ajuntaments creades ad hoc, de llocs de treball amb carnet, d'assessors, de xofers, de recepcionistes del no res, de grans esdeveniments, d'obres innecessàries, de piràmides absurdes... És que ací està el veritable problema. Que no és incompatible amb una millor gestió del personal públic on tenen molt a dir els propis funcionaris denunciant i combatent els cara de ferro que hi ha per tot arreu. Però el problema, amics, és l'altre, la corrupció, la inoperància en la gestió, tot això. No ens equivoquem.
Els últims comentaris de Pàrraga i, sobretot, de Xavi m'estalvien de dir res més, per a no caure en redundància. Tornem al principi: ¿Qui ha de pagar els vidres trencats de la crisi? ¿Els culpables o algú que passava per allí?
Culpables som tots, en major o menor mesura. És molt còmode tindre un sou sou tots els mesos i no haver de preocupar-se per haver de tenir idees empresarials o per haver d'arriscar-se en el món dels negocis. Això és un dels mals endèmics d'un país tan poc emprendedor com és Espanya, on l'objectiu de la majoria és convertir-se en funcionari i viure del cuento. AIXÒ NO PASSA EN ALTRES PAÏSOS, senzillament no passa. Ningú vol ser professor en Anglaterra. En eixos països el professor és una mena de 'fracassat' que no ha servit per a altres coses. ¿Què passa en Espanya, o en Grècia? El que passa és que ser professor-funcionari és, encara, un XOLLO en majúscules.
¿Les empreses van malament? És clar que sí, i per molts motius. La nostra empresa, el sector públic, també va malament. ¿Cal defensar-lo? Sí, evidentment, fins i tot reforçar-lo. Ara, també hem d'estar preparats per a certs sacrificis. I de moment, repetisc, no hi ha cap mesura real de retall que puguérem qualificar de destacable. S'està fent victimisme sobre coses teòriques que encara no han passat.
Veig que en aquest debat hi ha alguns profes de secundària. Jo en vaig ser un durant huit anys, en els quals vaig conéixer el sistema antic (BUP i COU) i vaig viure en directe la implantació de la LOGSE. He treballat també en tres universitats, una d'elles a l'estranger, i hui en dia sóc professor d'EOI, on he conegut també el canvi de sistema. Crec que igual tinc un poc d'experiència en sistemes educatius, etc. Sé perfectament com són els alumnes de secundària, i les dificultats de dur a terme la tasca diària, com em va quedar clar durant els dos anys que vaig treballar en un institut d'actuació preferent en un barri conflictiu de Barcelona.
Els meua alumnes d'ara, a l'EOI, no són problemàtics, però sí que són crítics. A mi, en ocasions, se'm cau la cara de vergonya davant de determinades situacions i realitats. Pose un exemple: fa uns anys tenia un alumne que venia directe del treball, després d'una jiornada real de 8 a 3. La classe d'anglès era de 3 a 5, amb la qual cosa arribava un poquet tard tots els dies. Després, a les cinc, me'l veia menjant-se un bocata, que era el seu dinar, i de 5 a 7 anava a classes de conversa. No cal dir que el seu no serà ni la meitat que el d'un professor, i que a hores d'ara deu estar fent cua en l'INEM. El que em fa vergonya és pensar que a aquesta persona li pot tocar com a professsor un interí pata-negra d'estos que porten anys en el sistema i que ni tan sols tenen el nivell d'anglès mínim per a donar classe en una EOI. Però clar, els interins són sagrats, els sindicats no fan més que defensar-los, i l'administració els deixa actuar. Això són vicis del sistema que costa eradicar. I de vicis, i privilegis arrelats, i situacions que fomenten les actituds dels caradures, el sistema públic està ple. Els meus alumnes són una bona representació de la societat. Mirant-me en ells, veig la desproporció. No em cap el més mínim dubte: davant d'ells, i en el plànol laboral, sóc claríssimament un privilegiat.
A la llei del mínim esforç s'uneix també la de 'vull defensar els meus interessos com siga'. En això ajuden els sindicats, als quals preocupa sobretot el benestar econòmic dels seus afiliats, en particular dels meus actius, els interins. Hi ha massa cercles viciosos per al meu gust, i massa panxaplenes i funcionaris que es pensen que tot el que tenen els ha de venir com si fóra per voluntat divina. No senyors, cal un poc de sentit de la realitat. Partint d'eixe sentit de la realitat podem construir un sistema educatiu i un sector públic més fort, i més coherent.
Bon any amics:
Vos recomane el llibre de Andrés Oppenheimer "Basta de historias".
Açi teniu un enllaç on podeu vore un resum d'una entrevista.
http://www.youtube.com/watch?v=MvxIyO7ShjA&feature=related
Tadeus ve precedit d’una fama de mosca collonera que no es talla un pel de dir el que pensa. I jo sóc un rendit admirador seu. És més, molt del que diu és perfectament raonable. Jo mateix porte molt de temps denunciant les ineficiències del sistema (ineficiències que no es poden carregar exclusivament al deure dels funcionaris; són els polítics els qui les havien d'haver corregit fa anys). De fet, en el meu comentari anterior, he repassat alguns aspectes (inclosos els relatius als sindicats i als interins) que caldria revisar en profunditat. Ara bé, supose que no voldrà ser vostè un d’aqueixos saberuts que creuen tenir sempre la raó en tot allò que diuen.
Per exemple, no veig que jo haja de tenir mala consciència per situacions concretes com la de l’estudiant que vostè conta; jo vinc d’uns orígens familiar humils i sóc qui sóc gràcies a l’estudi, l’esforç i el sacrifici. El lloc de treball no m’ha tocat en una tómbola. No veig, per tant, per què he de considerar-me un privilegiat. Solidaritat, sí; autoflagel·lació no. ¿I els membres del cos diplomàtic, o els jutges, o els inspectors d’Hisenda, o els notaris, o els registradors de la propietat, o els advocats de l’Estat? ¿Són més o menys privilegiats que un professor de Secundària? El problema és que vostè no planteja la qüestió correctament.
Potser tinga raó —no ho sé— quan diu que en aquest país hi ha poc esperit emprenedor. Però ¿què hem de fer els qui vam aprovar una oposició quan érem molt jovenets? ¿Hem de renunciar al nostre treball i crear una PIME? S’hauria d’intentar donar una visió més ajustada de les coses. Al sistema funcionarial es prima la ineficàcia i la malfaeneria. La bona qüestió és que, malgrat això, un bon grapat de funcionaris són seriosos i compleixen amb la seua obligació. (En canvi, tal i com planteja vostè les coses, Tadeus, podria semblar que és al contrari: que cap docent pega un pal a l’aire.)
I quant a les mesures d’ajust salarial que han de venir, que vostè posa en dubte (arriba fins i tot a dir que potser no s’arribaran a concretar mai), puc assegurar-li —perquè tinc informació privilegiada—, que seran imminents i afectaran per igual feiners i mandrosos. Voldria acabar amb una consideració final. Des de l’establishment, s’estan fent esforços —fructífers, com es veu— per tal d’aconseguir que els assalariats accepten que també ells han tingut part de culpa en la situació actual. Altra generalització gratuïta que jo rebutge de pla! En tot cas, hauria d'explicar vostè en què consisteix el tant de culpa dels treballadors. Mentrestant, jo no em considere culpable de res, perquè no tinc noció d'haver comès cap excés.
Tant Tadeus com el vídeo de l'Anònim apunten qüestions interessants però que desborden la intenció del post. Ja ho he explicat: reduir tota la qüestió a la suposada ineficiència dels funcionaris és una trampa argumental. Que s'arregle el que s'haja d'arreglar, això sí, i que la gent siga més responsable al seu treball. Però no es tornem bojos.
Ha hagut en Espanya una pulsió cap al funcionariat en part atiada des de les famílies, que volien tindre per als fills la seguretat al treball que ells havien viscut en èpoques precedents. És humà. Però és que, a més, el sector privat i les seues misèries han empentat molta gent al sistema públic. En el camp dels mitjans de comunicació, per exemple, que està en crisi molt abans de la crisi, alguna gent fugia dels salaris de misèria, els horaris interminables (literalment) i la manca de promoció professional. Començaren a estudiar oposicions. Qui pot criticar que la gent vullga viure millor?
I sobre el llibre d'Oppenheimer i la cultura del coneixement: D'això té la culpa el professorat? No serà que a Espanya, per exemple, el coneixement i la cultura no tenien cap tipus de prestigi? Per a que estudiar en un país on un becari d'investigació era submileurista i un obrer qualificat podia cobrar 3000 euros? D'això també té la culpa el professorat? O de la cultura de xuclar de l'Estat, l'endollisme, el frau i la corrupció?
Els problemes són globals, d'actitud. Els períodes meus com autònom (autoocupació, li podeu dir) els ingressos em baixen de forma molt significativa. No em queixe, és una opció, però si tinguera un altre propòsit en la vida ja estaria donant classes. I vull pensar que seria del grup dels docents responsables i treballadors (que existeixen!!).
Trobe que hi ha sectors com la universitat que requereixen profundes modificacions. I també en el funcionariat en general, d'acord. Però aquesta és una part del problema, no EL PROBLEMA. Ja no sé explicar-me millor.
Aprofite per agrair sincerament el to, la densitat i la qualitat del debat. Crec que hem reflexionat una mica entre tots.
D'una altra banda, he deixat sense contestar un comentari de Jesús Eduard sobre la part del post dedicada al PSOE (un bon tema de debat, també, però és significatiu que ja no li importe a quasi que ningú): la meua experiència política em diu que hi ha a l'esquerra tres potes ideològiques o més que són bastant poc compatibles. I el doble eix esquerra-dreta, nacionalisme-estatalisme complica encara més la qüestió. A això has d'afegir els personalismes, la cultura de cada partit... Ara com ara, sols veig pactes puntuals i molt separats en el temps. No vull estendre'm més perquè és un tema molt complex.
Collons! 22 comentaris. He quedat al·lucinat de la paciència i la meticulositat dels debatents, sobretot Ximo i 'Tadeus'. En un determinat moment, em va semblar que no anàvem a baixar del burro a Tadeus; per això maldava per reconduir el debat, sense èxit, cap a una altra qüestió de fons que és no solament la diversitat sinó certes incompatibilitats internes del món de l'esquerre i dels contestataris que hauríem de polir cap al futur, però que són certament fondes com apunta Xavier, que segurament ho ha viscut de prop. Salut i els millors desitjos per a tots.
Ja sé que vindran els retalls, seria absurd negar-ho. Tan absurd com passar-se tres anys lamentant-los abans d'hora. El que està bé, està bé.
També és absurd, i fins i tot em molesta, mantenir la postura que els funcionaris, en conjunt, estan lliures de tota culpa i són intocables. Em negue ROTUNDAMENT a adoptar aquest punt de vista i trobe normal, lògic, raonable, ètic, evident, comprensible i necessari que les condicions laborals dels professors docents siguen revisades. Per exemple, de la següent manera:
- Augment de les hores lectives amb manteniment del sou. Això produiria una millora educativa (més desdoblaments, per exemple) sense una reducció dràstica de les plantilles.
Però clar, si pensem que les 18 hores lectives són innegociables i sagrades, el debat s'acaba. Literalment.
Fotre, quina mania de parlar de culpes! Pareixeu retors, collons!
O comunistes!
En general pense que no cal contar històries personals quan argumentem, però com ací tothom conta la seua batalleta (que si tants anys a l'ensenyament, que si alumnes conflictius...) diré que allò de les díhuit hores no només no és innegociable, sinò que alguns professors en feiem voluntàriament dèneu o vint... per tal de no tindre putes guàrdies. Estic d'acord en què seria preferible un augment d'hores de pisarra (a hores d'ara és lectiva fins i tot l'hora d'anar a pixar) que una pèrdua de salari, perquè Calinca dirà el que voldrà però els professors cobren UNA PUTA MERDA, si els comparem amb gent de la seua mateixa formació, a altres àmbits de l'administració o l'empresa privada. Joder, un XOLLO era, fa uns anys ser un mascatxapes ferralla sense estudis! El mateix cabró que vacil·lava els professors de la seua puta nóvia des del seat león grog a la porta de l'institut i ara està en el SERVEF o de birres al bar mentre als professors de ñla suea puta nòvia que encara és a l'institut repetint i repetint els baixen el sou per a pagar-li el subsudi...
JODER, LES COSES QUE ME FÉU DIR, ÒSTIA!!!
A FER LA MÀ!!!
Ni sóc rector ni comunista, però anem a traure-li més punta a l’assumpte de les culpes de la crisi. Tadeus unfla les lletres per a titllar d’absurda l’afirmació segons la qual els funcionaris estarien lliures de tota culpa, però encara no ha concretat en què consisteix aqueixa culpa.
Tots sabem que, en tot procés negociador, les dues parts han de cedir. Ara bé, ¿per què s’avança a les hipotètiques exigències de la “patronal” i ja li ofereix vostè gentilment un augment de jornada sense el paral·lel augment de sou? De veritat, Tadeus, em té al·lucinat.
Jo no estic radicalment en contra d’augmentar les hores lectives, però ja li dic que això significaria una disminució de plantilles i més gent a l’atur. En aquests moments, les consignes de la Conselleria no van en la direcció de disminuir les ràtios, o d’augmentar els reforços i els desdoblaments. Van justetament en sentit contrari.
Per tant, els mateixos alumnes rebrien les mateixes hores de classe impartides per un número menor de professorat. Disminuiria la qualitat (bé que primer hauríem de definir què entenem per qualitat; igual tenim un concepte diferent).
Pàrraga, he de reconèixer que vostè és més entretingut: a més d’unflar les lletres, solta paraulotes. Diu que prefereix donar dues hores més de classe en comptes de fer guàrdies. I qui hauria de fer les guàrdies? El conserge? La dona del bar? L'àngel de la guarda? Les «putes» guàrdies també també constitueixen tasques educatives.
I dir que es considera lectiu fins i tot anar a pixar... Serà una broma, no? ¿O és vostè d’aqueixos que pensen que «jo a la meua assignatura i de la resta ja s’encarregarà un altre»? Perquè llavors caldria donar-li íntegrament la raó a Tadeus quan parla de la vida fàcil dels professors i bla, bla, bla...
Salut, Ximo! Me'n vaig a fer-me un cafenet en la nespresso de funcionari privilegiat que m'han regalat els Reis d'Orient i després li conteste... i els corticoides m'els deixaré per al migdia que si no m'entra la vena destructiva i fascistoide.
:)
Sembla que ja estan concretant-se les retallades als funcionaris valencians. Comentaris:
En primer lloc, subratllar que qualsevol mesura presa pel govern del PP valencià, famós pels seus casos de corrupció i per haver balafiat sense sentit els recursos propis, és en sí mateix deplorable. Al mateix temps, senyalar una vegada més que el govern valencià compta amb el recolçament majoritari de les urnes i que, per tant, cal pensar que la població valenciana, en la seua majoria, està clarament d'acord amb els retalls als funcionaris. No ho oblidem. En aquest cas, el PP segueix la voluntat popular, per lamentable que ens puga semblar.
Tant a nivell estatal com a nivell autonòmic, els retalls s'estan plantejant d'una manera sibilina, indirecta, com si no estigueren retallant res, com si no fóra culpa d'ells. Això em sembla quasi delictiu. Les retallades del PSOE van ser clares i evidents: congelació salarial i descompte d'un 5%. Clar i net, discutible però comprensible. Dit a la cara, amb claredat. El PP, en canvi, ho està fent, com deia, de manera sibilina. Apareix Montoro (vaja personatge) dient que la reforma de l'IRPF és per als rics, i resulta que afectarà a tots. Ara, llegint la proposta de retalls al funcionariat valencià, sembla que es vol fer de manera indirecta, jugant amb un llistat confús de mesures que afecten al sou i a les condicions laborals de determinats treballadors. Impresentable. Propi d'un govern, el valencià, que ja fa temps pertany a la galeria dels horrors de la història humana, un exemple a estudiar en qualsevol facultat d'estudis polítics, una desgràcia generada i mantinguda per una població, la valenciana, ancorada en no se sap quin núvol.
En fi, com deia en anteriors comentaris, els retalls poden ser més o menys raonables; a mi, els que s'han produit fins ara, m'ho semblen. Però l'actitud del PP té mala pinta. Ara s'està començant a vore de veritat, no fa tres anys sinó ara. Ara és el moment. Amics, la festa comença. I serà al carrer!
Publica un comentari a l'entrada