MEGAUPLOAD, ANONYMOUS I LA IMMENSA CONFUSIÓ

El debat sobre les descàrregues en Internet, els drets d'autor i la inviolabilitat de la llibertat a la xarxa està tan polaritzat que qualsevol opinió o criteri en una zona de grisos corre el risc de no ser ben entesa a tort i dret. Però el darrer episodi del tancament del portal de descàrregues Megaupload i la posterior reacció d'Anonymous ens situa amb un panorama inquietant que ha deixat pel camí qualsevol traça de sentit comú.


Internet és un espai de llibertat i creativitat que no deu ser coartat gratuïtament. Gràcies a la xarxa, propostes artístiques que tindrien el pas barrat es donen a conèixer. I la resposta de la indústria dels continguts culturals i dels governs no sembla l'adequada. Els usuaris no poden ser els pagans dels desequilibris a través de mesures arbitràries com el cànon digital. I els drets d'autor haurien de tindre gestors més responsables que els anteriors regents de l'SGAE -quant de mal es pot fer a la creació- i mètodes de recaptació més sensats. Per què ningú no és capaç d'apuntar en la direcció de les operadores telefòniques, autèntiques beneficiàries del negoci?


Les coses es poden fer millor. Però era evident que les descàrregues, amb el pretext de la llibertat, anaven a desvestir uns sants riquíssims per vestir-ne a uns altres. A ningú no li escandalitza el tren de vida absolutament pantagruèlic de Kim Schmitz, el fundador de Megaupload, amb un patrimoni consolidat a través de l'intercanvi d'arxius (legítim)  però, també, d'ingressos publicitaris i d'unes altres activitats de dubtosa legalitat, per dir-ho suaument?


Amb la reacció d'Anonymous posterior al tancament, feia l'efecte que, de forma directa o indirecta, s'eixia en defensa d'un model de negoci que res té a veure amb la creació d'espais de llibertat. Posar a l'abast de la xarxa els arxius de Sony i els seus folrats artistes pot fer-li molta gràcia al poble pla, però al mateix temps canonitza un personatge tan dubtós com Schmitz. Una mena de Robin Hood cibernètic? No fotem. Un cara de ferro, algú que posa el seu talent no al servei d'una idea, sinó del seu estricte benefici econòmic.


Internet ens ha proporcionat espais de llibertat i comunicació impagables. Però també s'està convertint en el refugi de creacions discursives banals com ara que la cultura hauria de ser un bé gratuït i no remunerat, per decret. Si algú vol fer de la creació un entreteniment sense compensació econòmica està en el seu dret i em sembla magnífic perquè s'estalviarà intermediaris i maldecaps (en tindrà uns altres, però això és un altre tema). Ara bé, això no pot ser l'excusa per coartar el dret d'aquells que volen convertir la música, el cinema o la literatura en un mode de vida, amb els drets d'autor o amb un altres procediments. I si ja no és possible això, que ja veurem, que almenys no servisca per omplir les butxaques d'uns altres.


Addenda. Un aclariment: això de relacionar l'augment de l'afluència als cinemes després del tancament del portal és una de les majors xorrades que he vist/llegit mai. I una suggerència: el músic Xabel Vegas també parla en el seu blog del tema des d'una perspectiva trobe que sensata. Ací teniu l'enllaç.