El gruix de l'estudi està dedicat a fer una panoràmica de la gestió amb la llengua de les successives administracions autonòmiques valencianes, un balanç, com el lector suposarà, gens encoratjador. Les autores posen l'accent en la manca de voluntat i de vocació política ara i en el passat per dotar el valencià de l'estatus que li pertoca i una obsessió malaltissa i contraproduent en basar les decisions en funció del malaurat conflicte lingüístic i, en conseqüència, en la codificació, en "el tipus de valencià". "La pregunta que haurien de respondre els responsables de la política lingüística al País Valencià no és quina classe de valencià s'ha d'utilitzar, sinó si es vol fer del valencià un instrument pràctic de comunicació, un element de dignificació social, d'afirmació, d'autoestima i de cohesió social", assenyalen les autores amb lucidesa
Com sol passar, la part propositiva de l'opuscle sembla menys complida, però es llancen algunes idees força que, al meu parer, són importants, com ara deixar de fer política "amb la llengua" i substituir aquella dèria per una gestió "transversal" i "responsable" que hi integre "els diversos agents implicats en la normalització del valencià". Però Pardines i Torres no deixen d'abordar una qüestió cabdal, en referència implícita a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i el seu actual modus operandi: "(...) la institució normativa de referència no pot estar desvinculada ni de l'IIFV ni de l'IEC, perquè (...) l'aïllacionisme de la resta de la comunitat lingüística seria suïcida". Comptat i debatut, un grapat de tesis difícilment refutables.
5 comentaris:
No he llegit el llibre, de moment, i no puc opinar amb profunditat, però valorant el que dius en l'entrada, ¿tot açò no és un poc el mateix rollo estèril de sempre i la mateixa retafila de planys, somnis frustrats i utopies diverses?
No. És un estudi sensat, ajustat i amb propostes ineludibles. És la meua opinió, però ja sabem com és de complex el tema.
Bé, doncs jo i altres que l'hem llegit hauríem de donar una part de raó, si més no, a Tadeus. Un amic no filòleg m'ha dit que li recordava els apunts de COU... de fa vint anys.
Per la meua part, trobe sobretot poc actualitzada aquella actitud de negar que existeixen determinats problemes: hauríem d'haver aprés que així no s'aconsegueix que desapareguen.
Es tracta d'un resum, no d'un estudi en profunditat, segurament dirigit a un públic generalista.
Trobe que "els problemes", el caràcter conflictiu de la llengua, són de vegades una excusa i un fre per no fer el que s'ha de fer. A mi em sembla molt encertada la tesi de no centrar la política lingüística en el tipus de valencià. S'ha perdut molta energia amb això.
Publica un comentari