dimecres 18 de gener de 2012
GEORGE HARRISON: LIVING IN THE MATERIAL WORLD
Em pose a la tasca de desbudellar amb delectació les quasi quatre hores de George Harrison: Living in the material world (2011) el documental que el polièdric Martin Scorsese va dedicar a la vida del membre de The Beatles més desconegut, juntament amb Ringo Starr, i, d'alguna forma, el perfil menys escodrinyat de la formació de Liverpool, comparativament parlant. Amb aquest material, Scorsese completa la seua santíssima trinitat de la música anglosaxona, iniciat amb la difícilment superable No direction home (2005), sobre Bob Dylan, i l'entretinguda Shine a light (2008), un concert benèfic filmat dels Rolling Stones (teniu ací l'explicació de la falla). Sense oblidar que uns anys enrere havia filmat L'últim vals (1978), amb The Band com a protagonistes.
La primera part de la pel·lícula sobre Harrison és un festí per als seguidors de The Beatles. Scorsese aprofundeix en l'etapa a Hamburg , amb la personalitat musical i humana dels seus components en formació, els vincles entre ells, la sensació que hi ha alguna cosa gran, peluda i incontrolable a punt de succeir. El director barreja molt de material inèdit, entre imatges i fotografies, i interessants testimonis d'aquells anys, amb Harrison en un segon terme: és el més jove i, a més, assisteix a la lluita de titans dels colossos Paul McCartney i John Lennon. Un talent musical, a qui els seus influents companys reconeixen el valor com a instrumentista, però no tant com a compositor, lluitant per emergir d'aquella lluita de fang. Personalment, sempre m'havia fascinat la figura d'un membre secundari capaç de col·locar pocs però enormes temes en els discos.
De l'etapa Beatles Scorsese no deixa res: l'ascens, el cansament de les gires, l'eclosió creativa, la transició de Harrison de l'LSD a la meditació com a eina, la relació amb Ravi Shankar i la seua (profitosa) influència personal i musical... La descomposició. I la lluita per reivindicar-se enmig d'aquell ambient enrarit. Impagable un fragment on Yoko Ono explica que, en algun moment, el grup decideix que la meravellosa Something tinga tractament de single, el primer de Harrison. Paul sempre ocupava la cara A dels singles i John la B, ve a dir la japonesa amb fina ironia, i Lennon lluitaria perquè Something tinguera el tractament de single. "John sempre el protegia", revela Ono.
Sense deixar de ser un festí beatlemaníac, la segona part del documental, ja amb la banda dissolta, té més punts d'interés perquè aborda un periple menys conegut. Hi ha les primeres gravacions en solitari de Harrison, de la mà en la producció de Phil Spector (el creador del mur de so), amb cançons memorables com ara My Sweet Lord (al film no apareix la polèmica per un suposat plagi a The Chiffons) o What is life. El concert per Bangladesh del 1971, el primer benèfic de la història, i que sona meravellosament, els següents discos, les primeres crítiques negatives per Dark House (1974) i la seua tortuosa gira, amb Shankar en un paper estel·lar no sempre comprés pel públic i Harrison amb una persistent afonia.
Tampoc no manca l'explicació, trobe que edulcorada, d'un dels triangles amorosos més cèlebres de la història del rock, amb Eric Clapton i Patti Boyd en els altres vèrtex de la difícil equació. O la relació amb els Monty Phyton, amb Harrison com a productor i extra de la sensacional La vida de Bryan (1979). I tampoc no es deixa sense contar la breu existència dels The Traveling Wilburys, un dels súper grups més estranys de la història, amb Tom Petty, Roy Orbison, Bob Dylan i Jeff Lyne. Us estalviaré el diagnòstic musical d'aquell encontre, però suporta malament el contrast amb la trajectòria precedent. Perquè no ho havíem dit, però el maneig de la banda sonora que fa Scorsese és absolutament impecable. No seria per manca de material.
La part final és ombrívola i una mica tediosa per moments, amb la segona esposa de l'ex beatle, Olivia Harrison, en un paper preponderant (nogensmenys és una de les productores de la pel·lícula, la qual cosa hipoteca lleugerament el resultat final: les seues són les explicacions menys interessants). El primer assalt contra el càncer, la mort de Lennon o l'intent d'assassinat que patiren els Harrison donen aquest to funerari, esmorteït per alguna pinzellada mística final un tant discutible amb el relat del cadàver de l'ex guitarrista dels Beatles emetent lluminosa energia (Olivia dixit). Flower power a banda, un documental imprescindible.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)

2 comentaris:
Bon post, ara haurem de pensar si comprar-lo o no...
gràcies!
P.S: Certifico el que dius de No direction home.
Efectivament, Yves, No direction home és millor pel·lícula, però la de George Harrison té molt d'interés. Supose que t'he de recomanar que la veges.
Publica un comentari