Mentre estic fent aquestes ratlles em costa veure la llum. I això que en unes hores celebre un motiu de satisfacció, la presentació a Xàtiva del meu nou llibre. Un acte que ja haurà passat quan els lectors visiten la columna. En la prèvia hi ha ansietat, una mica de neguit perquè tot isca bé, perquè la gent ho passe bé i siga una estona agradosa. Però també desencís, molta tristesa. No ha estat una bona setmana, perdoneu l’eufemisme. Reflexiones un poc i prens consciència de l’absència, de la pèrdua. D’una persona que haguera estat allí, perquè sempre estava, Manolo Casesnoves i la seua inconfusible humanitat, l’externa i la interna. Fa molta pena.
Dilluns l’acomiadàvem, de forma massiva, com mereixia la seua trajectòria exemplar, personal i pública. I tan sols uns dies després també se li donava l’últim adéu a Ximo Cerdà. No el coneixia, tan sols el vaig saludar un moment durant la presentació a la llibreria La Costera de la traducció al castellà de La mà de Déu, el reeixit i vibrant llibre del seu fill Ximo. Poca broma: tothom no pot presumir de tindre una obra traduïda. Era un motiu d’orgull per a Ximo, pare també del regidor socialista Roger Cerdà. S’havia jubilat no fa massa temps i es trobava en plenitud de condicions per gaudir... Penses en les dues famílies. I com que has passat pel mateix l’ànima se’t fa miques, com un espill llançat des d’un àtic.
Costa veure les zones de claror. Fa uns dies, un conegut em felicitava pel premi. Jo, lògicament, li vaig preguntar com li anava tot. L’havien despatxat de la feina una setmana abans. No saps què dir ni quina cara posar. I per rematar ahir, a la SER de Xàtiva, escoltava que, vint anys després, Kike Roselló no estaria davant dels micròfons. És injust. És fotut. Perquè no veus eixida: si al cap dels empresaris l’única recepta que se li ocorre és posar salaris de misèria, com si poguérem competir així amb Xina, és que quasi tot està perdut. De fet, aquest viatge la novel·la m’ha eixit crua i dura com un dolmen. Una periodista em preguntava si era realista o pessimista. Li vaig contestar que era un poc el mateix. El pessimisme és un realisme amb vistes al futur. Com a antídot, el nou disc de Feliu Ventura i el record d’aquell gojós concert. La zona de claror que buscava per poder mirar endavant.
(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 17-12-2011)
D'alguna forma, Claudel fa el viatge a la inversa de Michael Haneke i la seua magistral La cinta blanca (2009), una pel·lícula que tracta de mostrar subtilment els antecedents socials en un entorn rural del nazisme. En el cas que ens ocupa, ja ha passat la guerra, però la petja en les ments i les ànimes dels habitants és d'una profunditat devastadora. L'enfocament de l'autor, la forma d'apropar-se a la degradació humana és colpidor i incisiu. I el seu bisturí precís. Una insània inquietant, de vegades capaç de despertar el calfred, recorre el llibre. Alguns dies després d'acabar-lo, d'encetar unes altres lectures, L'informe de Brodeck continua colpejant-me el cap amb una barra de ferro. I poques vegades com ara havia tingut la necessitat de tornar sobre ella o llegir alguna altra cosa de l'autor.
Pensava que ja ho tindria superat, però no. S'acosta la data de presentació de la novel·la a Xàtiva i un exèrcit de cucs campa per l'estómac i convoca processons a cada hora o així. Però ja queda poc: divendres, dia 16 de desembre, Vides desafinades (Edicions 62, 2011) es presenta a casa, a la llibreria La Costera, a les 20.00 hores. I com que la novel·la té aquell component musical, farem debutar com a presentador literari Miquel Àngel Landete, l'ànima i motor de Senior i el Cor Brutal.
Primera qüestió: ¿Es pot organitzar un concert de rock en aquest país de pa i circ a la mateixa hora que el sacrosant Madrid-Barça i omplir una sala? Sí. Això és exactament el que va passar dissabte, al Teatre Micalet, amb la presentació a València del nou disc de Senior i el Cor Brutal, Gran (La CasaCalba / Malatesta, 2011). Segona qüestió i no menys important: ¿Es pot eixir airós d'un concert de presentació d'un disc acabat de traure sense visitar ni una sola vegada la gravació que va posar Miquel Àngel Landete i la seua banda en el mapa, el magnífic L'experiència gratificant (Malatesta, 2008)? De nou, sí.
