dissabte 31 de desembre de 2011
CANÇÓ PER ACOMIADAR L'ANY: 'LORELAI', FLEET FOXES
Seguint una xicoteta tradició d'aquest blog, escollim una cançó per tancar l'any. I serà del disc Helplessness Blues (2011) dels Fleet Foxes, un dels grans discos de l'any manufacturat per la pastoral i càlida banda d'indie folk de Seattle. El tema, el grandiós Lorelai. Doncs això: bona música per acabar l'any i desitjar-vos que 2012 siga millor en tots els aspectes.
divendres 30 de desembre de 2011
IGUALS DAVANT L'IVA
La columna quinzenal d'El Punt-Avui no descansa per Nadal. Aquest viatge, parlem de justícia, equitat i algunes coses més partint de la imputació d'Iñaki Undargarín. Una excusa per parlar d'unes altres coses. Ja direu la vostra.
dimecres 28 de desembre de 2011
POETESSES SOTA LA CREUETA: LAIA NOGUERA
Tot i la seua exultant joventut, a Laia Noguera i Clofent (Calella, 1983) li segueix l'ombra d'una abundosa obra poètica adornada amb premis i distincions. Artista polifacètica (és guitarrista de la formació metal Red for more i una excel·lent recitadora, entre d'altres vessants), amb el seu darrer poemari Caure (Edicions 62, 2011) va guanyar el XLIX premi Ausiàs March de Gandia.
Caure és un poemari juganer i de senzillesa aparent, d'una radical renúncia a la pirotècnia per apostar per imatges i conceptes que s'han de revisitar per extraure'n tot el suc. Poesia del "jo" que guanya en segones i terceres lectures, que incita a la reflexió i que connecta d'alguna forma amb la sensació col·lectiva de caiguda lliure, de davallada. A Laia Noguera, però, les crisis no la bloquegen ni la limiten. "No em fan por les crisis, són necessàries. De fet, ara tenim una gran oportunitat de reconduir tota aquesta merda que nosaltres mateixos hem generat, d'eliminar la noció que ens havíem creat del món", va dir de forma bastant precisa en una entrevista.
El poema que reproduïm el va recitar en l'acte de recollida del seu premi on un servidor va fer de teloner com a receptor del premi de narrativa en la mateixa edició, la darrera celebrada. I fa temps que ens havíem compromés a reproduir-li ací. Allà va, doncs:
Jo no camino.
És la terra que em camina.
Em caminen les alzines.
Els líquens i les pedres em caminen.
En caminen els ocells.
Em camina tot el cel sobre l'esquena,
sobre el cap.
Em camina sota els peus,
sota el cor i la mirada.
I jo no sóc.
Jo no sóc res.
Sóc la fulla,
l'ombra petita de la fulla,
la mica d'airet que fimbreja
dintre de l'ombra petita de la fulla.
Jo no camino.
No camino ni parlo,
perquè és ella la que parla:
la terra que em camina per damunt
de tot el que em penso que sóc.
dilluns 26 de desembre de 2011
MOLTA SORT (A MODE DE FELICITACIÓ NADALENCA)
Un sol obstinat ens acompanya i calfa mentre fem les compres o ens deixem caure en alguna terrassa per recuperar el sentit de la realitat. I si no fóra per l’agitació dels carrers, pels llums i la decoració dels aparadors no semblaria que estem a unes hores de la Nit de Nadal. I gràcies a això, i a les imatges encara persistents a les televisions dels afortunats en la loteria -molts d’ells necessitats; uns altres no tant, i fins ací tinc ganes de llegir- no semblaria que estem deixant enrere un any, un altre més, que ens ha fet jugar a les catàstrofes personals i col·lectives. Farem parèntesi necessari. Brindarem, menjarem i beurem més del compte i ens regalarem andròmines a dojo, algunes coses útils i tones de bons desitjos. Aquest viatge haurien de ser més sincers que mai.
Aquesta és la darrera columna de l’any. I per això volia aparcar el to agre i descregut de les precedents, espantar a bufits els núvols negres, fer-nos forts en l’esperança. Perquè el futur, en bona part, serà el que voldrem. Podem seure en un sofà i esperar a què els governants troben amb una pedra filosofal que no existeix. O podem canviar el xip apàtic i passiu per una actitud activa, posar el millor de nosaltres per eixir del clot. Al treball, al carrer, als estudis, en les nostres relacions. Paciència i concòrdia. Fent costat als que pateixen problemes, recuperant el sentit solidari i col·lectiu menystingut en temps de bonança. Reclamant, defensant amb les ungles allò que tant de temps i esforç ha costat de guanyar, però també aportant el nostre granet d’arena per fer que les coses funcionen millor. O es fa de baix cap a dalt o no serà. Sabem que a sota dels adoquins no està la platja, però no anem a canviar la utopia per una mena d’esclavitud disfressada de necessitat.
Que tinguem sort, perquè fàcil no va a ser. Segurament ens esperen uns mesos encara molt difícils. Seria inútil tractar de convéncer ningú del contrari. I la bona qüestió, tanmateix, és que tenim una bona oportunitat d’aprendre, de saber i conèixer que s’ha fet malament entre uns i altres. Aprendre per eixir reforçats. Cadascú en la mesura de les seues possibilitats i capacitats. Vull pensar que serà així. Ha de ser així. Bon Nadal. I millor any.
(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 24-12-2011)
Foto: Andreaa.
(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 24-12-2011)
Foto: Andreaa.
divendres 23 de desembre de 2011
PRESENTACIÓ A VALÈNCIA DE 'VIDES DESAFINADES'
El dia després de la presentació a València, a Ca Revolta, de Vides desafinades, dimecres passat, els amics Mercè Climent i Francesc Mompó penjaven als seus respectius blogs una crònica de l'acte il·lustrada amb fotografies (algunes reproduïdes ací en aquest post). La informació completa la podeu llegir ací i ací. Agraït a la parella de difusors i agitadors culturals més activa del País Valencià. I també a tots els amics i amigues presents en l'acte, alguna gent que no coneixia i fins i tot algun retrobament molt especial després de molts anys. Agraït també al mantenidor improvisat (Salvador Company) qui va sostenir l'acte mentre aconseguia arribar el presentador oficial, Miquel Àngel Landete, Senior. Gràcies també per l'esforç.
I als amics de Ca Revolta per la fantàstica acollida. Properament anirem informant de les següents presentacions.
dijous 22 de desembre de 2011
PÍNDOLES ESPECIAL NOU GOVERN DE RAJOY
Per a governar. Té sentit: de la mateixa forma que els tecnòcrates de Wall Street ocupaven els llocs de responsabilitat econòmica en els governs nord-americans, indistintament amb republicans i demòcrates, (ço és: els diners vigilant les seues inversions des de dintre del sistema polític, reviseu o mireu Inside job), Mariano Rajoy ha escollit com a ministre d'economia Luis de Guindos, un antic executiu de Lehman Brothers, l'epicentre on tot va començar a fotre's, el símbol de la caiguda. Sense prejutjar la seua capacitat: el valor metafòric de l'elecció mariana és immens. Des de l'inici, els piròmans estan al front del departament d'extinció d'incendis. I estirant del mateix fil: ¿Qui millor per ser ministre de defensa que algú que treballa en una empresa de fabricació de míssils? "Atado y bien atado".
En favor de l'amistat ben entesa. Amics i coneguts. Gent fidel, propera. Si has de passar pel tràngol de gestionar una crisi econòmica salvatge, fes-te acompanyar d'algú amb la legitimitat i la confiança suficient de dir-te les coses a la cara. ¿Serà així? Heus ací la gran incònita. Els governants, bons i dolents, comencen a perdre el nord quan habiliten els cinturons de seguretat i s'aïllen de les crítiques. No fer-ho requereix valor, constància i responsabilitat. Per part del governant i, sobretot, del seu equip, per no caure en la temptació de les paraules dolces i acaronadores en els moments difícils.
Contra la pressió. Cert que ser governant en aquests circumstàncies no és un regal, però tampoc no convé dramatitzar: per molta pressió que suporten, mai serà assimilable a la d'un pare o una mare de família sense subsidi i una amenaçadora hipoteca tocant a la porta. Ja ho va explicar un dia el gran Pablo Aimar quan els periodistes li preguntaven si sentia la pressió. Allò nostre no és res comparat amb la gent que té problemes per arribar a la fi de mes, va contestar. Doncs això.
Contra el poder valencià. En els enyorats (sobretot per la parròquia del PP) temps d'Eduardo Zaplana, començà a encunyar-se l'expressió. Semblava que els valencians érem algú. No era cert. O no era tota la veritat. Amb Francisco Camps, el poder valencià (econòmic, financer i polític) s'ha volatilitzat fins a extrems de depressió. Ni caixes, ni bancs. Ni un miserable ministre (García Margallo no computa: els mateixos del PP valencià no el consideren un dels seus). Tot i que, ben mirat, si el representant de la terra en el consell de ministres havia de ser l'histriònic Esteban González Pons, és millor així. Ja està la nostra imatge suficientment degradada.
Per a les veritats incòmodes. Mariano Rajoy no sols va matar el missatger de forma irada en contestació a la intervenció de Joan Baldoví (Compromís) en la sessió d'investidura. Després es va posar el vestit de saragüell i va dir que per a ell la Comunitat era molt important, una terra d'oportunitats i això i allò i bla, bla, bla. Però no hi ha ministres valencians. Si voleu, una anècdota. Allò significatiu és que el País Valencià s'ha convertit per a Rajoy en un immens i infecte gra en el cul, un problema de dimensions enciclopèdiques. Perquè Baldoví no va inventar els casos Gürtel, Brugal o Emarsa ni va qualificar el deute valencià al nivell dels bons porqueria. La qüestió valenciana com a mirall del que són capaços de fer quan gestionen els companys de files de Rajoy. Això dol. I més si algú t'ho recorda el teu dia gran. D'ací els lladrucs.
En favor de la igualtat. Tan sols quatre dones ministres. Són males notícies. Per la proporció, pel significat (en l'executiu més decisiu de la història espanyola recent) i per alguna cosa més. És cert que hi una vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría. Però parlem de la mateixa persona que s'ha posat al tall només parir, desdibuixant, d'alguna manera, el dret de les dones a compatibilitzar treball i maternitat. Se li ha fet aquesta crítica i és cert que conté una certa esquizofrènia implícita. Un fet inquietant precisament per això: les dones toquen poc de poder polític. I si el tenen ha de ser en condicions dubtoses per a la seua vida personal. També ho podem enfocar d'una altra manera: molts homes han de renunciar a una part de la seua vida personal per tindre determinats càrrecs. ¿Igualats? ¿Tots contents, aleshores? No. Llavors, continuarem faltant ministres dones, presidentes, conselleres, executives...
dimarts 20 de desembre de 2011
'L'INFORME DE BRODECK', DE PHILIPPE CLAUDEL
Arribe a L'informe de Brodeck (La Magrana, 2008), del francés Philippe Claudel, Premi Goncourt des Lycéens 2007, una mica per atzar, com a part d'un programa de lectures diverses per desempallegar-me de la meua nova novel·la i el seu univers contemporani i trobar camins i idees per a la següent, encara en procés embrionari. En aquest cas concret, el llibre és una impagable suggerència externa d'algú amb un criteri literari molt sòlid. Potser no em servirà d'inspiració. És el mateix: forma part ja de les lectures que m'és fan fet el pes dels darrers temps.
La novel·la s'ubica després de la Segona Guerra Mundial, en algun lloc que no es concreta de parla alemanya però fora de les fronteres d'Alemanya (Polònia, Àustria, Eslovènia?), un poble menut perdut en les muntanyes. Allí arriba de menut el protagonista, Brodeck, i fa la seua vida fins que, ja de jove, s'absentarà un temps per fer els seus estudis a la ciutat. A la tornada, durant l'ocupació nazi, Brodeck (suposadament per ser jueu) és arrestat i portat a un camp de concentració, on sobreviu fent literalment de gos per als alemanys. En tornar de nou al poble, Brodeck es veurà involucrat en l'intent de justificar a través d'un informe un tèrbol assassinat col·lectiu a un enigmàtic visitant que arriba a la població per fer una llarga estada. Potser caldria aclarir, sense aprofundir més en l'argument, que aquest és l'eix de la narració, el temps present, del qual Brodeck farà salts temporals per explicar la seua vida.
D'alguna forma, Claudel fa el viatge a la inversa de Michael Haneke i la seua magistral La cinta blanca (2009), una pel·lícula que tracta de mostrar subtilment els antecedents socials en un entorn rural del nazisme. En el cas que ens ocupa, ja ha passat la guerra, però la petja en les ments i les ànimes dels habitants és d'una profunditat devastadora. L'enfocament de l'autor, la forma d'apropar-se a la degradació humana és colpidor i incisiu. I el seu bisturí precís. Una insània inquietant, de vegades capaç de despertar el calfred, recorre el llibre. Alguns dies després d'acabar-lo, d'encetar unes altres lectures, L'informe de Brodeck continua colpejant-me el cap amb una barra de ferro. I poques vegades com ara havia tingut la necessitat de tornar sobre ella o llegir alguna altra cosa de l'autor.Perquè més enllà del que conta, la novel·la impacta per la forma de la narració, per una prosa d'aparença senzilla, com deixada caure sense esforç (amb això trobe que també té a veure l'excel·lent tasca de traducció de Lourdes Biggorra). És una impressió òptica, tanmateix. No hi ha cap línia de rebuig, cap fragment que no siga profundament intencional, que no continga autèntica dinamita. No podia acabar aquesta referència sense incloure-hi algun fragment. Decidir-me per algun en concret ha estat una tasca feixuga, però us deixe amb una reflexió de Brodeck sobre la seua estança al camp d'extermini:
" (...) Ens havíem convertit en ombres semblants les unes a les altres. Ens podien confondre, podien eliminar-ne a uns quants cada dia, perquè se'n podien afegir uns altres immediatament, sense que es notés. Les mateixes siluetes i els mateixos rostres ossuts ocupaven sempre el camp. Ja no érem nosaltres mateixos. No ens pertanyíem. Ja no érem homes. Només érem una espècie".
dilluns 19 de desembre de 2011
'VIDES DESAFINADES' EN CA REVOLTA
Després de la presentació a Xàtiva (teniu un vídeo ací baix de l'acte si voleu fer-li una ullada), les 'Vides desafinades' es traslladen a València. Serà dimecres, dia 21 de desembre, a Ca Revolta, a les 19,30 hores en primera convocatòria. I tindrem a Miquel Àngel Landete, Senior, com a mestre de cerimònies. Això significa que alguna cançoneta (en versió acústica) caurà. En acabar, servirem una Cervesa d'honor (el singular no l'agafeu al peu de la lletra. I també hi haurà vi, que conste).
diumenge 18 de desembre de 2011
ZONES DE CLAROR
Mentre estic fent aquestes ratlles em costa veure la llum. I això que en unes hores celebre un motiu de satisfacció, la presentació a Xàtiva del meu nou llibre. Un acte que ja haurà passat quan els lectors visiten la columna. En la prèvia hi ha ansietat, una mica de neguit perquè tot isca bé, perquè la gent ho passe bé i siga una estona agradosa. Però també desencís, molta tristesa. No ha estat una bona setmana, perdoneu l’eufemisme. Reflexiones un poc i prens consciència de l’absència, de la pèrdua. D’una persona que haguera estat allí, perquè sempre estava, Manolo Casesnoves i la seua inconfusible humanitat, l’externa i la interna. Fa molta pena.
Dilluns l’acomiadàvem, de forma massiva, com mereixia la seua trajectòria exemplar, personal i pública. I tan sols uns dies després també se li donava l’últim adéu a Ximo Cerdà. No el coneixia, tan sols el vaig saludar un moment durant la presentació a la llibreria La Costera de la traducció al castellà de La mà de Déu, el reeixit i vibrant llibre del seu fill Ximo. Poca broma: tothom no pot presumir de tindre una obra traduïda. Era un motiu d’orgull per a Ximo, pare també del regidor socialista Roger Cerdà. S’havia jubilat no fa massa temps i es trobava en plenitud de condicions per gaudir... Penses en les dues famílies. I com que has passat pel mateix l’ànima se’t fa miques, com un espill llançat des d’un àtic.
Costa veure les zones de claror. Fa uns dies, un conegut em felicitava pel premi. Jo, lògicament, li vaig preguntar com li anava tot. L’havien despatxat de la feina una setmana abans. No saps què dir ni quina cara posar. I per rematar ahir, a la SER de Xàtiva, escoltava que, vint anys després, Kike Roselló no estaria davant dels micròfons. És injust. És fotut. Perquè no veus eixida: si al cap dels empresaris l’única recepta que se li ocorre és posar salaris de misèria, com si poguérem competir així amb Xina, és que quasi tot està perdut. De fet, aquest viatge la novel·la m’ha eixit crua i dura com un dolmen. Una periodista em preguntava si era realista o pessimista. Li vaig contestar que era un poc el mateix. El pessimisme és un realisme amb vistes al futur. Com a antídot, el nou disc de Feliu Ventura i el record d’aquell gojós concert. La zona de claror que buscava per poder mirar endavant.
(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 17-12-2011)
divendres 16 de desembre de 2011
JUDICI O ENTREMÉS
Encara no havíem parlat del judici dels tratges contra el duo Alphaville, Camps & Costa. Ho fem aprofitant la columna quinzenal en l'edició digital d'Avui-El Punt. La tesi pot resultar agosarada, ja en direu la vostra.
dimecres 14 de desembre de 2011
'VIDES DESAFINADES' ES PRESENTA A XÀTIVA
Pensava que ja ho tindria superat, però no. S'acosta la data de presentació de la novel·la a Xàtiva i un exèrcit de cucs campa per l'estómac i convoca processons a cada hora o així. Però ja queda poc: divendres, dia 16 de desembre, Vides desafinades (Edicions 62, 2011) es presenta a casa, a la llibreria La Costera, a les 20.00 hores. I com que la novel·la té aquell component musical, farem debutar com a presentador literari Miquel Àngel Landete, l'ànima i motor de Senior i el Cor Brutal.Si algú els ha vist en directe, la forma en què Landete interactua amb el públic, o alguna de les seues entrevistes, sabreu que la cosa promet. No vull avançar res més, però trobe que ho passarem bé. A més, teniu l'oportunitat que Senior, exiliat a València i per tant no massa assequible per ací, vos signe el seu disc. Dos pardals a tir pel preu d'un. I si aneu expressament a que us signe Senior servidor no va a posar-se gelós. I la següent parada serà el dia 21 a València, a Ca Revolta, ja informarem.
Per als que encara no sabeu de què va la novel·la, a mà dreta teniu un banner i ací mateix teniu una ressenya de la poetessa i agitadora cultural Christelle Enguix publicada en la web de Saforíssims. També he rebut per via interna les primeres impressions, em sembla que positives. Amb tot, el missatge que més goig m'ha fet provenia d'un conciutadà xativí, a qui no conec, que em va escriure unes línies eufòriques perquè havia vist el llibre a una llibreria d'Andorra i li va entrar un atac de satisfacció patriòtica-socarrada. Molt pagat.
dimarts 13 de desembre de 2011
CONCERT "GRAN" DE SENIOR I EL COR BRUTAL
Primera qüestió: ¿Es pot organitzar un concert de rock en aquest país de pa i circ a la mateixa hora que el sacrosant Madrid-Barça i omplir una sala? Sí. Això és exactament el que va passar dissabte, al Teatre Micalet, amb la presentació a València del nou disc de Senior i el Cor Brutal, Gran (La CasaCalba / Malatesta, 2011). Segona qüestió i no menys important: ¿Es pot eixir airós d'un concert de presentació d'un disc acabat de traure sense visitar ni una sola vegada la gravació que va posar Miquel Àngel Landete i la seua banda en el mapa, el magnífic L'experiència gratificant (Malatesta, 2008)? De nou, sí.És cert que a l'eixida de l'actuació alguna gent lamentava (amb un somriure a la boca, això sí) que no s'hagueren tocat himnes com ara València eres una puta o El signe del temps. Jo també hi vaig trobar a faltar cançons: L'animal o Himne regeneracional. El ben cert, tanmateix, és que Gran, amb alguns sorprenents temes extra, conté un repertori capaç de suportar tota una actuació. I això parla molt bé del nou disc. Senior i els seus músics demostraren rodatge, acoblament i foren capaços de traslladar al directe, amb l'ajuda d'acordió, teclats, harmònium, harmònica, ukeleles i alguna joguina curiosa més, bona part dels matisos de l'encertada producció de Raül Fernández (Refree).
Fins i tot hi hagué que sobreposar-se a les limitacions decibèliques de la sala, amb un veïnat no acostumat a conviure amb un concert de rock i que ja havia protestat durant les proves de so. Fou el mateix. La bona acústica del Teatre, palesa des del primer moment amb el tema d'inici, la magnífica Lluna de mandarina, compensà la manca de volum. I la teatralitat de la posada en escena (bonica l'eixida de Les Perletes per cantar Tothom vol a tothom mentre la banda descansava en un lateral), els tocs d'humor (de Landete i de Juanlu, el baixista) i el bon rotllo (moment àlgid: les col·laboracions de membres d'Arthur Caravan juntament amb el gran Hugo Mas) també ajudaren a generar un clima càlid i de complicitat.
Un bon ambient que tingué el punt final amb un fragment de tancada teatral, amb el grup a peu d'escenari, desendollat, amb acústica i ukelele ("pareguem els Manel", va dir Juanlu, en l'ocurrència més celebrada de la nit) i sense inhibicions per cantar, entre d'altres, la segona presa de Gran, la que tanca el disc, DQLAPEC i algun tema de propina amb recadet dirigit a polítics i altres espècies caníbals (convé no oblidar que els títols de crèdit del disc acaben amb la llegenda "Esta música mata feixistes"). Una escenificació fresca i imaginativa, amb un Landete, a més, que es va bregar amb prou fortuna amb les seues limitacions vocals. Un concert tan Gran com el mateix disc.
Fotos: Sven Bala
diumenge 11 de desembre de 2011
ADÉU, ALCALDE
Ahir de vesprada, a l'edat de 82 anys, ens deixava Manuel Casesnoves Soldevila (Xàtiva, 1929), primer alcalde democràtic de la ciutat, farmacèutic de professió, cristià progressista i persona de grans conviccions democràtiques i valencianistes. Militant en els anys 60 del PSV, i del PSPV-PSOE en els 70, durant el franquisme arribà a ser regidor escollit pel terç familiar. El seu lema: "Nosaltres donem la cara". El 1979 arriba a l'alcaldia encapçalant la candidatura del PSPV-PSOE. Estigué una legislatura, fins el 1983, en un context difícil de gestió entrebancada per l'herència franquista. A les següents eleccions no es presenta.
Anys després, el 1995, el partit tracta d'explotar el seu prestigi a la ciutat per impedir la previsible progressió d'Alfonso Rus a l'alcaldia. Una campanya desigual que Casesnoves, a qui els anys ja li pesen, es pren com una carrera ciclista de fons. Així ho explica en un míting. I malgrat l'esforç personal i de donar la cara de nou, el PP es fa amb el poder. Fins ara. Ningú al seu partit li podia reprotxar res, ben al contrari. Ja no era el seu temps polític.
Tot i retirar-se de la política, Casesnoves manté una constant activitat pública, sobretot de suport a les activitats culturals i cíviques que tenen a veure amb la recuperació lingüística o patrimonial, col·laborant amb l'associació Amics de la Costera o la campanya Salvem el Puig entre d'altres. Pràcticament fins el final. En cada conferència, en cada presentació de llibre, per modesta que fóra, per desconegut que fóra l'autor o l'autora, s'aplegava a escoltar, podies detectar la seua rotunda i afable anatomia entre el públic. De les que jo organitzava trobe no en va faltar a cap. "Gràcies per vindre, Manolo", li deia, i l'ex alcalde arronsava les espatlles com dient que no hi havia de què, que ben a gust.
El dia 17 d'octubre va ser el seu darrer acte públic, descobrint la placa en la Plaça del Mercat dedicat al diputat Joaquín Lorenzo Villanueva, responsable de la restitució del nom de Xàtiva a les Corts de Cádiz, el 1811. Personatges ambdós units per aquell fil, perquè després de l'extensió del nom castellanitzat de "Játiva" al segle XX, Casesnoves va recuperar el topònim autòcton via decret, una de les seues mesures com alcalde. La història de la ciutat caminarà ja indefectiblement lligada a la de Casesnoves.
Però ja no el tornarem a veure en un acte perquè el seu cor ha decidit aturar el rellotge. Deixa la seua família i els seus amics devastats pel dolor i el desconsol de la pèrdua (una forta abraçada i el nostre condol des d'ací), però també una petja inesborrable, privilegi de molts pocs. Adéu, alcalde.
Foto: Campanya electoral del 1995, penjant un dels seus cartells.
divendres 9 de desembre de 2011
SERGI CONTRÍ: "HE TINGUT MOLT DE TEMPS PER A PENSAR"
En el número d'aquesta setmana del suplement Quadern li fem una entrevista al cantautor de Dénia Sergi Contrí amb motiu de l'edició del seu segon àlbum, Dies de fira i flors (CK Music, 2011), un treball que s'ha fet esperar però que conté elements suficients, incloent-hi un afortunat gir rock, per compensar l'espera. L'entrevista i la resta d'interessants continguts els teniu ací mateix. I ací baix, un tast, l'estupenda Vinc (casa II).
dimecres 7 de desembre de 2011
'VIDES DESAFINADES' JA ESTÀ DISPONIBLE A LES LLIBRERIES
Gràcies als missatges d'uns i d'altres he pogut comprovar que la meua nova novel·la, Vides desafinades (Edicions 62, 2011), ja està ben distribuïda i repartida per les llibreries. Del contingut ja direu la vostra (com deia un amic, la novel·la ja és dels lectors), però podreu comprovar que es tracta d'una edició esplèndida, d'aquelles que fa goig, amb un treball de composició, disseny i correcció excel·lent per part de l'editorial. Agraït a Pilar Beltran i el seu equip.
Sobre les presentacions, ja podem confirmar que el dia 16 de desembre, a les 20,00 hores, ens podem veure a la Llibreria La Costera de Xàtiva, i dimecres dia 21 de desembre, a València, a Ca Revolta, sembla que a les 19,00 hores. El presentador l'anunciarem en breu. Aprofite l'avinentesa per agrair-vos de nou els vostres comentaris i felicitacions.
Sobre les presentacions, ja podem confirmar que el dia 16 de desembre, a les 20,00 hores, ens podem veure a la Llibreria La Costera de Xàtiva, i dimecres dia 21 de desembre, a València, a Ca Revolta, sembla que a les 19,00 hores. El presentador l'anunciarem en breu. Aprofite l'avinentesa per agrair-vos de nou els vostres comentaris i felicitacions.
dilluns 5 de desembre de 2011
EL RETROVISOR: 'OBRAS ESCOCIDAS', LOS ENEMIGOS
Havia decidit exhumar aquest disc, un doble en directe anomenat Obras escocidas (Virgin, 2001), unes setmanes abans de saber que Los enemigos, sense dubte una de les millors bandes de rock espanyoles de la història, tornaven als escenaris en una gira anti-crisis (o d'alimentació, tant se val). El desé aniversari del doble àlbum era una bona raó. I amb el retorn, més encara. Posem per cas, a més, que malgrat una certa notorietat de Los enemigos en el seu moment, molts dels lectors del blog no tinguéreu el gust. Aquesta és la raó fonamental de parlar-ne: potser tindreu l'oportunitat de conèixer-los i veure'ls en un directe que s'assemblarà molt a aquell disc.
Obras escocidas condensa i resumeix amb bastant exactitud tres lustres d'impecable història musical des de la seua irrupció amb el rhythm'n'blues sorneguer i castís de Ferpectamente (1986) fins l'última i excel·lent gravació d'estudi, Nada (1999), amb discos pel mig cabdals com La vida mata (1990), La cuenta atrás (1991) o Tras el último no va nadie (1994). Àlbums plens de cançons viscerals, rock contundent, lletres rabioses i denses i una visió agra de l'existència, la de Josele Santiago, veu, guitarra i compositor. Històries de perdedors i vencedors, de suïcides i homicides, d'explotadors i explotats, d'amos i servents, d'amors apocalíptics o impossibles. Una cosmovisió personal que connectava -podria fer-ho encara- amb els cadells inconformistes del premileurisme.
Però no sols això. Tal volta Los enemigos siga l'única formació que faria de pont entre escenes tan radicalment desconnectades com el rock urbà de calimocho i Viña Rock i l'indie menys acomodat o més versàtil en les seues referències. Això explica que al directe d'Obras escocidas puguen comparèixer sense que trontolle res Rosendo Mercado, cantant Yo, el rey, i Los Planetas, fent una respectuosa però planetària relectura de Sin hueso. Una connexió en la que té molt a veure el baixista "enemigo" Fino Oyonarte, qui va enfocar la seua carrera com a músic i productor a l'escena independent. Potser Los ilegales de Jorge Martínez, qui també canta al disc, siga un cas semblant de reivindicació gafapasta i popular alhora.
Dit això, els llegats musicals d'uns i d'altres trobe que són comparables però desiguals: Desde el jergón, Dónde, La otra orilla, An-tonio, Ouija, Dentro, Septiembre, Na de na, La cuenta atrás, Me sobra carnaval (la seua millor cançó?)... Un cançoner inqüestionable com ho demostra el fet que un any després aparegué un segon volum, Obras escondidas (2002), en una lectura més acústica, d'auditori teatral i personal segut, amb algunes de les cançons que havien quedat fora del doble directe
Al seu manifest de re-retorn (ja havien fet una gira amb motiu del 20 aniversari de Ferpectamente, sols que amb Artemio Pérez, el bateria fundador, a les baquetes) , Los enemigos es reclamen de nou com a hereus de les races de Caïm i diuen tindre fam. Això és: tornen amb ganes, malgrat tot. Si és així, és una gran notícia: una altra banda mítica com Surfi'n Bichos oferí esplèndids concerts en la seua tornada als escenaris. I servidor té un compte pendent: en les tres o quatre vegades que els vaig veure, o Josele o jo (o ambdós), estaven seriosament perjudicats. És hora de contemplar i escoltar ferpectamente Josele, Fino, Manolo Benítez (guitarra) i Chema "Animal" Pérez (bateria). "Somos Los enemigos y hemos vuelto". Puta mare. "Voy derecho al desguace, con mi nuevo disfraz, voy vestido de barbaridad".
diumenge 4 de desembre de 2011
BANCS TÒXICS
La sentència d’un jutjat de València que condemna una entitat financera a tornar-li a una parella de Xàtiva 8.000 euros per un producte financer que els havien venut de mala manera i sense la informació pertinent sobre una molt curiosa clàusula d’aquelles de la banca sempre guanya, és una xicoteta gran victòria dels afectats. I, d’alguna forma, també és un gol col·lectiu. No obstant això, la notícia deixa un regust amarg. Els afectats (ell és Joaquín Calvo, que arribà a ser candidat a l’alcaldia les darreres eleccions amb Democràcia Participativa) són persones amb estudis i esperit combatiu que han portat l’abús fins a les instàncies judicials. D’una banda, fa que pensar perquè fins i tot gent formada pot caure en les xarxes de la lletra menuda. Imagineu la resta. I cert és que molts han estat irresponsables a l’hora d’acceptar diners que no podrien tornar si la cosa es capgirava, però provoca calfreds por pensar en el nivell d’engany i ocultació a què hem arribat.
Per tindre una visió de conjunt sense arrasar-s’hi els ulls llegint, cal veure el documental Inside job (2010), dirigit per Charles Ferguson. A grans trets, elements del poder financer infiltrats en la política (amb els republicans i fins i tot amb els demòcrates, Barak Obama inclós) es garantiren una desregulació i una manca de control absoluts que permeteren la circulació de productes financers d’alt risc que acabaven injectats en les entitats financeres de tot el món i que eren venuts als clients per empleats que ni sabien el que estaven venent. Amb això, alguns llestos guanyaren diners a cabassos. Però la toxicitat intrínseca del sistema –molt semblant a una estafa piramidal– el féu rebentar com una magrana.
La injecció de capital públic en forma de milions i milions d’euros i de dòlars evità el col·lapse, però els bancs, molt agraïts, han respost al suport públic tancant l’aixeta i blindant-s’hi amb condicions i clàusules infames dels riscos que ells mateixos fomentaren. En el cas que ens ocupa, una assegurança per fer que els signants pagaren diners al banc si baixaven els tipus d’interés fent així que no baixara la quota. Els nostres veïns pensaven que havien signat tot just el contrari. Una clàusula legal però ocultada amb males arts pel banc. Això passava el 2008. No vull ni pensar com serà ara.
(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 03-12-2011)
divendres 2 de desembre de 2011
TOTES LES 'EMARSES' DEL PRESIDENT
Seguint el fil de la nostra malaurada actualitat, la columna quinzenal que signem en l'edició digital d'Avui-El Punt parla de les darreres novetats polítiques entorn el saqueig d'Emarsa, amb un cert gir del PP curiós d'analitzar. Aquesta empresa pública és el símbol de tota una època o una mena d'accident, com pretenen els populars? Vosaltres direu.
Foto d'Esteban Cuesta: El Mundo
Foto d'Esteban Cuesta: El Mundo
dijous 1 de desembre de 2011
'LES MANS DE LA DEIXEBLA' D'ANNA MONER TOQUEN XÀTIVA
No és gens fàcil trobar-te amb un debut en narrativa tan sòlid i suggeridor com el que ens ofereix l'artista plàstica i escriptora Anna Moner (Vila-real, 1967) amb la seua estupenda primera novel·la, Les mans de la deixebla (Bromera, 2011), premi Enric Valor. Una obra desassossegant que explora els racons més obtusos i escabrosos de la ment a través de la història d’un cirurgià del segle XVIII, Fabrizzio Scarpa, i la seua pertorbadora deixebla, Brunel·la. El jove i no menys interessant Zacaries completa el triangle de valuosos personatges creats per Moner.
Una narració detallista i ben documentada, de vegades de forma obsessiva, amb efluvis de Patrick Süskind i els terrors gòtics de Mary Shelley i Bram Stoker (o el que és el mateix, una mena de creuament entre El perfum i Frankenstein ambientat en l'horta valenciana). Novel·la explícita i crua, no apta per a lectors impressionables, però tamisada per una prosa elegant i precisa.
Si us ha picat la curiositat, demà divendres, dia 2 de desembre, presentarem la inquietant i torbadora criatura en la llibreria La Costera de Xàtiva, a les 20,00 hores.
Foto: Las Provincias
Subscriure's a:
Missatges (Atom)























