LA FAMA D'AUSIÀS MARCH ARRIBA A MERCURI

En el suplement Quadern d'aquesta setmana contem una història curiosa, la d'un científic nord-americà que l'any 1979 batejà un dels cràters principals de Mercuri amb el nom d'Ausiàs March. Ací mateix teniu la història. Però recomane l'enllaç amb la versió en pdf on, entre d'altres continguts interessants, hi ha una ressenya de Josep Vicent Frechina sobre el nou disc de Feliu Ventura. Tot això.


Foto: NASA/Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory/Carnegie Institution of Washington/USGS

EL 'MÓN ANIMAL' DE JORDI COLONQUES, A XÀTIVA

Uns minuts de publicitat, però de la bona. Res de productes que no necessiteu, res de robots màgics, locions invencibles, cotxes extraordinaris o telèfons atòmics. Parlem de literatura i d'un llibre, Món animal (Onada Edicions, 2011), de Jordi Colonques (Vila-real, 1976), d'aquells que t'alegren el dia i també te'l poden fer agre pel mateix preu. Un volum fresc i contemporani, un baló d'oxigen per a una narrativa que comença a fer xas els estretors del cànon imperant. 

Si voleu saber de què estem parlant, ací teniu cinc cèntims. I si us pica la curiositat, demà dijous, a les 20,00 hores (veure cartell adjunt), ens podem veure a la llibreria La Costera de Xàtiva, amb la presència del perpretador. Una dada per a escèptics: demà serà la primera vegada que autor i presentador coincideixen en el mateix espai físic. Sereu benvinguts.

CASSOLA LITERÀRIA (CRÒNIQUES I GALERIA FOTOGRÀFICA)

Amb gran èxit de crítica i públic, que se sol dir, se celebrà dissabte passat la Cassola Literària a Xàtiva, al restaurant Casa la Abuela. Ací mateix teniu un reportatge que publiquem avui a l'edició valenciana del diari El País, amb el títol "Un arròs molt literari". I ací, la crònica de la jornada en el blog de Mercè Climent. Finalment, ací mateix, la crònica en el blog de Francesc Mompó. Potser ampliem més tard els enllaços. Per exemple, amb aquesta notícia, apareguda al Portal de Xàtiva. I també afegim la crònica de Sergi Pitarch a Levante-EMV.


I emulant un poc el duo Climent-Mompó, ací baix una petita galeria fotogràfica.

El protagonista i un llibre de Toni Martínez

Toni Teruel, dels primers en obrir foc

Núria Sendra, concentrada

Panoràmica amb Isabel Robles actuant

Núria Cadenes en acció

Toni Cucarella i vista del fons nord

Foto de Família

VICENT GARRIDO, UNA ÀNIMA CONTRACORRENT

La nostra deriva com a societat s’explica, en una part substancial, pel fet que la majoria de persones passen per la vida sense cap tipus de compromís social. Viuen, treballen, vegeten, voten, s’ho passen bé, o malament, però mai no es pregunten que poden fer per millorar les coses. Vetllen pel seu entorn immediat, això sí, però no tenen cap consciència de col·lectivitat, de destí comú. Volen anar al seu aire i que no se’ls moleste. Una versió de l’apoliticisme que, en realitat, és un conservadorisme encobert. Caramels per al sistema, el model de ciutadà consumidor que li agrada al poder establert. Individus que no se signifiquen i no deixen petja.

També hi ha persones que durant la joventut són molt actives, es preocupen per les injustícies, pel medi ambient o per la pròpia cultura. Amb el temps, tanmateix, les pulsions minven i l’ànsia recula a l’albir d’un treball respectable, de la paternitat o d’una maduresa mal entesa que serveix com a còmoda coartada. La utopia mor en benefici del pragmatisme. O alimenta opcions antitètiques. En alguns dels casos, els antics compromesos observen des de la reraguarda i, de tant en tant, apareixen per alguna manifestació que servisca per tranquil·litzar la consciència.

Vicent Garrido, a qui se’l recorda amb diferents actes i homenatges uns mesos després de la seua mort, no pertanyia a cap d’aquelles tipologies. La seua és la història d’un compromís radicalitzat -en el bon sentit- pel decurs dels anys. De l’acta de regidor en les files del PSPV-PSOE o el sindicalisme a la factoria de Ferry’s, on el vaig conèixer, a recórrer el món per fotografiar i denunciar les desigualtats. De la militància en Esquerra Unida, als moviments antiglobalització. De la plataforma en contra de l’abocador de Llanera a les protestes del 15-M, un moviment que ha unit als joves indignats amb veterans resistents. La seua trajectòria és coherent perquè el capitalisme darwinista ha campat sense control ni contrapès i ha fet augmentar l’abisme entre privilegiats i desheretats. Un deteriorament que exigia un activisme cada vegada més actiu, no l’adaptació tèbia a les circumstàncies. Vicent ens recordava -­ens recorda encara- el valor de pensar i continuar alerta, la vigència de la rebel·lia. Aquell és el seu impagable llegat.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 24-11-2011)

AH, NO! LES DIPUTACIONS NO!

En aquesta ocasió, l'article quinzenal d'Avui-El Punt l'hem dedicat al tema de la hipotètica supressió de les diputacions partint de la barroera manera en què el president de l'ens provincial valencià, Alfonso Rus, ha derivat el debat. Podeu dir la vostra, com sempre.

EL NOU DISC DE FELIU VENTURA, ''MÚSICA I LLETRA', AL CARRER

La llarga espera ha valgut la pena. Sis anys després del memorable àlbum en directe amb Lluís Llach Que no s’apague la llum (Propaganda pel fet! – 2005), i un lustre des que apareguera el seu darrer treball en solitari, Alfabets de futur (Propaganda pel fet! – 2006), el disc que el va consolidar com un dels músics valencians de referència, Feliu Ventura, el cantautor de Xàtiva, torna amb el seu millor disco, l’esperat Música i Lletra, onze nous temes plens de la delicadesa i els textos colpidors que són la seua marca de fàbrica.

Música i Lletra, també editat per Propaganda pel fet!, és una aposta per la cançó nua, despullada d’artificis, un acte de fe en la melodia i en els textos curosos, intencionals i compromesos de Ventura. El millor hàbitat possible per a la seua veu acollidora i límpida, capaç de transportar l’oient a indrets millors. Cançons amb solatge, treballades amb paciència, adornades amb els arranjaments justos i construïdes amb el suport de grans músics: Borja Penalba (guitarres, acordió, percussió menor i cors, a més d’exercir de productor), Sara Chordà (violoncel), Pau Figueres (slide i guitarra espanyola) i Miquel Córdoba (violí i viola).

Un disc que manté les constants vitals de la trajectòria de Feliu Ventura, la fidelitat a les sonoritats mediterrànies i la tradició bastida per grans cantautors -el mateix Llach, Raimon, Ovidi Montllor o artistes fins i tot de fóra del nostre àmbit lingüístic, com ara Brassens- combinades amb una voluntat pop que actualitza el discurs.

Onze temes que indaguen en la condició humana, en els seus orígens xativins o en les perennes injustícies. Cançons com ara la commovedora “Història d’un sofà”, la reivindicativa “Torn de preguntes”, la divertida “El nus de la corbata” o l’efervescent “Finalment”, que estan sense dubte entre el millor de la seua producció.

Un esperat llançament que serà a la venda el dia 21 de setembre.

(NOTA DE PREMSA DE PROPAGANDA PEL FET)

Ací mateix, un enllaç al diari Ara on podreu escoltar un parell de temes.

'2666', DE ROBERTO BOLAÑO (LES LECTURES DE L'ESTIU)

De vegades no som massa prudents a l'hora de definir les lectures que ens han entusiasmat. En el cas de 2666 (Anagrama, 2004, 2008 en la col·lecció Compactes), del xilé Roberto Bolaño (1953-2003), potser la contenció seria injusta, perquè, sense cap tipus de dubte, ens trobem davant d'una de les grans obres literàries del que portem de segle XXI, una novel·la total, portentosa, d'una ambició i una execució, malgrat poder-se considerar inacabada, digna d'admiració i reconeixement. Un monument pòstum que ubica l'autor en la filera dels més grans creadors literaris.


Abans d'explicar el seu contingut, potser caldria fer cinc cèntims sobre la intrahistòria del volum: a punt de morir, Bolaño concep 2666 com un conjunt de cinc novel·les que havien de publicar-se successivament, una forma d'assegurar més ingressos als seus hereus. En acabant, però, editorial i hereus decideixen publicar les cinc parts de forma conjunta, un encert absolut atesa la complexitat de la trama i la interrelació entre les parts. Cadascun dels fragments podia haver-se editat de forma autònoma i hagueren generat cinc excel·lents novel·les. Amb la publicació unitària, tanmateix, es produeix un artefacte literari descomunal en fons i forma.


La novel·la de Bolaño basteix una trama d'una ambició galàctica on s'acaben conjugant dues històries centrals: la vida d'un enigmàtic escriptor alemany, Beno von Archimboldi, supervivent del front de l'Est durant la Segona Guerra Mundial, i els aberrants i massius assassinats de dones a la ciutat mexicana de Ciudad Juárez, Santa Teresa a la novel·la. Un projecte que Bolaño aborda amb precisió, erudició literària i vital, atenció als detalls i una escriptura brillant, entre la densitat i la claror expositiva. 1119 pàgines absorbents, farcides de personatges amb carn i ossos, amb brillants trames secundàries i una amplitud de registres (de la reflexió filosòfica o literària assenyada al toc d'humor agosarat) sorprenent.


Per moments, 2666 emana aromes que recorden la millor narrativa sud-americana del segle XX, els clàssics russos o alemanys o els intents més recents d'introduir l'assaig i el llenguatge periodístic entre les entranyes de la ficció. Una obra que podria haver estat parida a Berlín, Praga, París, Caracas o Lima. Una novel·la global, en un sentit ample. Una d'aquelles fites literàries imprescindibles, amb totes les lletres. Això sí, Bolaño selecciona els seus lectors: fanàtics dels bestsellers mantegosos, abstenir-se. O no: potser descobriran un altre univers.

RUS, AL SEU ROLL

Servidor no acabava de trobar-li el punt a l’estratègia dels socialistes xativins la passada legislatura: la insistència a criticar les reiterades absències de l’alcalde, Alfonso Rus, i el descontrol en la gestió municipal que, a criteri del PSPV-PSOE, es produïa per això. Es posava així l’accent en la inoperància del seu equip i la nul·la capacitat de delegar de Rus, però també era una forma de conrear indirectament la seua fama de milhomes: el problema de Xàtiva, seguint el fil, seria l’abandó de la seua plenipotenciària primera autoritat embolicada en les seues múltiples responsabilitats.

El resultat de les eleccions, que Rus va estar a un centímetre de perdre en un moment de desfeta socialista, potser avala aquesta estratègia. De fet, una de les primeres iniciatives populars de la legislatura, habilitar un major contacte amb la ciutadania a través d’Internet, fa veure que l’alcalde li ha vist les orelles al llop. Però amb clic o sense, Rus comença a manifestar símptomes de la síndrome d’aïllament que pateixen alguns governants, la borbolla tancada que alimenta les seues absortes cabòries. Fins ara podia ser discutible l’acusació que a Rus li importava més el poder i el seu partit que la ciutat, gestió erràtica i talant antidemocràtic a banda. Si voleu, valia la tesi que a Rus el que li haguera molat de veritat era ser president del València CF. I en segon terme, hi havia la seua ciutat. 

Els darrers aldarulls dintre del PP, per contra, demostren que l’alcalde pul·lula en una altra dimensió, que viu per defensar amb les dents, si cal, el seu poder orgànic dintre del partit. Sols així s’entén el numeret de xiquet enfadós de l’elecció sense consultar-li d’Alberto Fabra com a successor de Francisco Camps. O la batalla a camp obert per les llistes de les properes eleccions generals. O marcar com a objectiu per a les generals traure més vots que el PSPV-PSOE en Chella, l’única alcaldia de la Canal que no controla el PP, com si això li traguera la son als ciutadans de la comarca. Obsessions que evidencien que Rus està al seu roll, en un àmbit d’interessos que no és el d’una ciutadania anguniada per la crisi i que necessita guiatge i respostes. Si Xàtiva ja no li motiva (Rus sempre ha dit que el cementeri està ple d’imprescindibles), que passe el següent. Si és que en el PP saben qui és.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 17-11-2011)

Foto: EFE

SAFORÍSSIMS EN XARXA

El proper dissabte dia 24 de setembre, a Gandia, tindrà lloc la presentació del col·lectiu Saforíssims Societat Literària i de la plataforma digital que han posat en marxa, una magnífica web dissenyada per Josep Porcar, que servirà per canalitzar i donar a conèixer la ingent producció i activitat de la molt important (en qualitat i quantitat), comunitat literària de la Safor en la nostra llengua.


Nosaltres participarem en un dels actes previstos, una taula rodona sobre "Activitat creativa i literària a la xarxa" amb Joan Navarro, Gemma Pasqual i Francesc Vila, deferència que he d'agrair atés que seré l'únic participant no saforenc. Ací mateix facilitem un enllaç amb el número de Quadern d'aquest dijous, on s'hi inclou un reportatge que tracta d'explicar de què va la història.

POETES SOTA LA CREUETA: JOSEP MANEL VIDAL

Havia de ser ara, en aquest moment just, quan el nostre admirat Josep Manel Vidal, l'artífex d'un dels grans blogs literaris en llengua catalana, Filant prim, es deixara caura per aquesta secció. El motiu, la presentació demà divendres del seu primer llibre en solitud, El teu nom és un ésser viu (Germania, 2011), un recull de títol preciós que arreplega les seues proses poètiques. Un salt al paper merescut (perdoneu l'entestament: alguns encara pensem que aquell és l'hàbitat adient de la literatura de creació), i sense premi pel mig (ja sé que a alguns i algunes això us motiva especialment). Ací al costat, la invitació.


Ací baix, el text d'una xicoteta ressenya que publiquem avui al suplement Quadern i que resumeix la qüestió:

"Josep Manel Vidal (L’Alcúdia de Crespins, 1965) es va donar a conèixer a través de les colpidores proses poètiques del seu bloc literari, peces i fragments acollidors que ausculten els sentiments humans amb calidesa i una notable capacitat d’explorar l’alquímia dels mots. Un corpus que mereixia fer el salt de la xarxa al paper, a un format, el del llibre, on els textos cobren una nova vida i es beneficien de la lectura plàcida i atenta, sense apressaments, que requereix la curosa poètica de l’autor".

I, finalment, ací baix, un tast del que hi trobareu al volum, un esplendorós fragment titulat "PRESÈNCIA":

"Hi ha records que em pugen pel clatell, amb la lleugera agilitat dels insectes, des del bagul on hi crec tindre tancades totes les inconveniències. No puc estar vigilant sempre. Es fan presents com un breu esclat de llum, un llampec en la tempesta llunyana. Et penetren. I en el seu corrent s'hi aboquen imatges, sons de paraules antigues, que van quedant-se en els objectes que t'envolten. O potser per això hi són presents. Perquè alguna cosa els ha motivat, els ha cridat. Rere les formes impersonals dels objectes que van poblant els nostres espais creix la memòria. I amb unes coses i altres va teixint-se una presència infinita. El blau del cel net del migdia, el roig ombrívol del capvespre, els dits invisibles del vent llaurant-te el cabell, camí de la faena, els rierols de la pluja davallant el vidre del finestral, la remor dels arbres espolsant-se les fulles, l'olor de la fruita encetada al tall del ganivet, la terra mullada per la tempesta breu... Hi ha qui viu una curiosa immortalitat, escampant-se en detalls per l'univers que travesse dia rere dia".

MIENTRAS VIVIMOS, DE MARUJA TORRES (LES LECTURES DE L'ESTIU)

La pulsió per llegir alguna novel·la Maruja Torres, una excepcional periodista que forma part de la meua educació professional i, d'alguna forma, sentimental, es va produir mentre llegia una curiosa entrevista publicada en la revista de la Federación de Asociaciones de Periodistas de España (FAPE), organització en la qual s'integra la nostra Unió de Periodistes Valencians. En algun moment de l'entrevista, Torres li reprotxa al periodista, d'aparent bon rotllo, que es nota que no ha llegit cap de les seues novel·les. Em vaig adonar que jo tampoc. I era estrany, atés que, sobretot en la dècada dels noranta, llegia amb deler totes les seues columnes, entrevistes i reportatges.


Fou a l'inici de les vacances, quan estàvem instal·lats al secà dels meus sogres. Allí vaig trobar Mientras vivimos, Premi Planeta de l'any 2000, en una edició amb una portada espantosa de Círculo de Lectores adquirida en temps memorial, una dècada enrere o així, per la meua sogra. Només començar-la, l'argument em tirava de tos: una escriptora madura i en crisi creativa que coneix una xicota de classe baixa que l'admira i vol ser com ella. Situació que, òbviament, marca un paral·lelisme amb uns fets del passat.


En unes altres mans, un camí a la perdició. Sortosament, la ploma àcida de Torres, la seua magnífica prosa, alguns tocs d'humor i un esperit de sofisticació distanciada salven parcialment el llibre i fan la lectura agradosa i banal, que de vegades també està bé. La sensació, amb tot, és d'haver errat el tret a causa de la meua indolència. Més productiu, segurament, hauria estat l'abordatge a ¡Oh es él! Viaje fantástico hacia Julio Iglesias (1986), Un calor tan cercano (1998), Mujer en guerra. Más másters de la vida (1999), Hombres de lluvia (2004) o la molt recent Fácil de matar (2011). S'admeten suggerències: en atenció al personatge, potser reincidirem.

DIES DE FIRA I FLORS, SERGI CONTRÍ

La família creix. Tot i que Sergi Contrí ja havia debutat amb un bon disc, de caire acústic, amb el seu segon treball, Dies de fira i festes (CK Music, 2011), l'artista fa un salt de qualitat i se situa, fermament, entre les propostes a tenir en consideració. Ací baix, reproduïm una petita ressenya que publicàrem a Quadern la setmana passada:


"En el seu segon disc, el cantautor de Dénia Sergi Contrí confirma les seues homologables prestacions en el vessant més acústic i intimista (Matins llargs). Amb tot, la seua veu guanya múscul i el seu discurs entitat quan les guitarres elèctriques de Joan Sengermés entren en joc en el remat de Dies de fira i flors, en l’ecologista Mar enfora terra endins o en el magnífic tall que tanca el disc, Vinc (casa II). Un treball que, malgrat llacunes puntuals, el fa mirar als ulls dels popes de l’escena valenciana".


I ací baix, alguns dels temes a què fèiem referència:


 


 

'THE PAGE ONE', UN ANY EN LA VIDA DE THE NEW YORK TIMES

Un any convuls per a la premsa en les entranyes d'uns dels diaris més influents del món, The New York Times. Aquesta és la sucosa premissa, per a un periodista, almenys, del documental The page one, dirigit per Andrew Rossi, en el que s'introdueix durant l'exercici 2010 en la redacció del diari. L'any és tan apassionant com inquietant per al periodisme convencional: l'ombra d'Internet i la competència dels blogs i el "periodisme ciutadà", la baixada d'ingressos publicitaris, els retalls de personal (al Times, també, fa que pensar, francament), o les filtracions de Wikileaks.


I també es fa una ullada al passat menys gloriós del diari, com ara l'efímer reporter estrella, Jason Blayr, que s'inventava o trabucava les seues brillants històries, o la infame manera en què l'administració de George Bush li va colar al Times el gol per l'escaire de les armes de destrucció massiva a l'Irak, publicació que va ser vital per convéncer l'opinió pública nord-americana, sobretot la liberal (recordeu que el terme als Estats Units no defineix el mateix que ací), de la necessitat d'anar a la guerra. Una institució com aquella pot sobreviure a relliscades tan brutals: al documental, en un exercici d'equilibri sensat, es relaten també els encerts i exclusives d'aquell exercici, alguna de les quals acabà amb un premi Pulitzer.


La pel·lícula no és brillant. El propi crític del diari, Michael Kinsley, afirmava que el documental "és un embolic en el qual no s'explica res i et quedes igual". A grans trets, és així. La narrativa és confusa, desordenada, de vegades massa centrada en la tasca dels periodistes (més interessant per als professionals que per al gran públic) que en il·luminar sobre els grans debats pendents. Però tot i que siga de forma tangencial, aquells debats s'aborden. 


Posem per cas, la forma en què va degradant-se a poc a poc, perquè no hi ha expectatives de negoci, el periodisme convencional, la legió de bons periodistes en l'atur o que treballen per una misèria, la manca d'alternativa seriosa (encara és així) a les grans institucions periodístiques, capaces d'enviar un redactor a una guerra, de tindre professionals experts que filtren la informació per anar al nus, d'habilitar els recursos jurídics i econòmics per tocar-li les boles al poder blindant fonts i redactors, l'antitesi d'un Julian Assange que pretén ara filtrar documents en brut sense protegir les fonts ni les persones afectades.


Al documental no veiem un periodisme anacrònic tancat en si mateix: hi ha veteraníssims redactors que comencen a emprar Twitter i s'olora el pes que va guanyant Internet i la immediatesa. Les coses estan canviant i no es tanquen els ulls a la realitat, ni tan sols a una gran senyora de la premsa. Però per als periodistes, fins i tot aquells que estem a cavall entre un univers i un altre, el dibuix resulta pertorbador: un futur més acostat al funambulisme precari que a l'honrosa professió de contar històries i posar setge al poder.


I una reflexió final: ¿Que en farien webs i blogaires que intercanvien compulsivament enllaços trobats als diaris convencionals, ja siga columnes d'opinió, notícies, cròniques o reportatges, si un dia desapareixen aquelles institucions? ¿Quina seria la benzina? ¿I la qualitat de la informació circulant? La resposta seria que aquella informació la podrien generar els periodistes que ja no tenen cabuda en la decadent premsa escrita. Però Internet encara no ha resolt, i trigarà molt en fer-ho, si ho fa, el modus vivendi d'aquells professionals. ¿Periodistes que paguen les factures treballant de cambrers i per les nits conten el que passa? ¿O, directament, decretem el final de la professió i deixem això en mans dels voluntaristes i volenterosos? 

VA PER A LLARG

Pel que sembla, el personal assumia amb naturalitat que quan les coses de l’economia venien de cara els poders públics es gastaren el que no tenien. I ara que tenim el vent de cul i les tisores amenacen els serveis que haurien de ser fonamentals, la resposta és semblant. Vull dir que s’anuncia que a Xàtiva i Ontinyent els recursos per a les classes de reforç es retallen en un 80% i no pareix que això impressione quasi ningú. Com tampoc el fet que el curs que més alumnes hi ha matriculats al País Valencià (19.000 més) hi haja un retall de professors (400 menys). Els retalls s’han de fer si volem eixir de l’asfíxia. Però haurem de preguntar-nos com i en què.

La pressió dels mercats i les exigències dels organismes financers, juntament amb el fet que les locomotores d’Europa, França i Alemanya, siguen regides per líders neoliberals, ens estan empentant a prendre mesures que van dirigides a combatre una de les conseqüències de la crisi, el fort endeutament públic. Volen que paguem, és lògic. El problema és que aquests retalls condicionen de manera severa el que hauria de ser la prioritat: trobar un forat, un horitzó, per eixir del fangal, ser capaços de generar empreses competitives dirigides per gestors formats i amb planters de treballadors eficients, competents i polivalents. Parlem de formació i d’educació. Fórmules imaginatives allunyades del benefici ràpid però efímer. Potser el sistema educatiu necessita una millor gestió, però detraure diners és un suïcidi a càmera lenta. Per no esmentar que els retalls augmentaran les dades d’atur i retrauran encara més la demanda interna. Polítiques de curt termini que hipotequen el futur.

Dit això, el canvi necessari és cultural, no vindrà donat dels governs, l’hem de fer els ciutadans. Hem de traure’ns de la gepa, a manotades, el desprestigi que durant anys han tingut el coneixement i l’excel·lència, quan era possible no estudiar, no fer un brot i guanyar diners. La cultura de l’endoll. Potser això s’ha acabat. O aprenem i ens esforcem cadascú en el seu camp (investigadors de mida internacional, cambrers que parlen idiomes...) o ens convertirem en un país de tercera regional. Potser ho som ja i hem d’espavilar amb urgència per eixir de l’autoengany. Perquè açò va per a llarg.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 10-11-2011)

FABRA MATA AL PARE (O NO)

En l'article quinzenal a Avui-El Punt parlem dels gestos del nou president de la Generalitat, Alberto Fabra, per diferenciar-se del seu antecessor, Francisco Camps. Ací mateix teniu la reflexió. I si voleu dir la vostra, com en casa. Un aclariment: l'article està enviat abans de què el nou president aigualira la seua oferta de revisió del model trilingüe. O siga.

EL RETROVISOR: THE VINES, HIGHLY EVOLVED (2002)

Estan vius! Mires i, efectivament, no han saltat les línies de l'ordinador ni t'has intoxicat amb els cereals integrals i la llet d'arròs: cercant documentació per parlar del seu disc de debut en aquesta secció retrospectiva, t'adones que els australians The Vines tenen un nou disc. I fins i tot gravaren un altre el 2008. Els havies perdut la pista, allà pel 2006, quan editaren el seu apreciable Vision Valley. Sol passar. I et planteges si hauries de parlar d'aquell disc sense conèixer la nova producció. 

Per als efectes, que són parlar del seu àlbum de debut, el majestuós Highly Evolved (2002), és el mateix. Eren els anys post-grunge, quan alguns es dedicaven a salvar el rock, cadascú a la seua manera: The Strokes amb una irresistible pàtina de modernitat, The White Stripes, en la direcció contrària, invocant l'esperit blues de Jimmy Page i The Hives apel·lant al garage-punk més embogit. The Vines, un grup sorgit en els suburbis de Sidney, de la relació de tres individus, Craig Nicholls, Patrick Matthews i David Oliffe, que s'havien conegut treballant en un McDonald's, el que volien, probablement, era salvar-se a ells mateixos.


El disc tingué un èxit clamorós: la immediatesa de Highly evolved, el primer single, el salvatgisme garage de Get free i la sensacional Outtathaway! conviuen amb una mena de pop melancòlic i evocador, de vegades hipnòtic, fregant els límits de la psicodèlia, mig temps i balades captivadores com ara Autumn Shade. A l'hora de la revisió pensàvem que el material hauria envellit malament (m'ha passat, parcialment, amb discos que considerava sagrats de Ryan Adams), però no és així. Mèrit d'haver gravat un treball intemporal, en el bon sentit. Això i la veu del cantant, guitarra i compositor, Craig Nicholls, un paio amb una amplitud de registres brutal, del fraseig més contingut i  tendre al crit més cafre.


Curiosament, la bona estrella es va apagar. I això que Winnig days (2004) és un excel·lent disc, en alguns aspectes millor que el precedent. Potser operaren en contra els trastorns bipolars de Nicholls, un tipus capaç de declarar: "Les guitarres són sagrades... Tret de les acústiques. Són instruments del diable". Ja. Per això era capaç de combinar el rock més silvestre amb composicions de vellut. Un personatge. Per cert: la portada també la va fer ell. Mentre acudim a les noves gravacions, recuperem aquell disc perquè, de veritat, paga la pena. Ací baix, la nostra preferida.

TIPS DE 'MOU' (LES LECTURES DE L'ESTIU)

A causa de l'acumulació de lectures professionals, per dir-ho així, no vaig llegir Tips de 'Mou' (Edicions Bromera, 2011), quan tocava, allà pel mes d'abril, quan un familiar em va regalar aquest volum, obra de Fèlix Fernàndez i Òscar Giró i continuació d'un altre llibre anterior publicat en la mateixa col·lecció, Tips de 'merengue'. L'alliberament de les vacances i els successos de la Supercopa m'empentaren a mamprendre la lectura del llibre.


Ambdós llibres de Fernàndez i Giró -que no tenen la pretensió de ser un assaig- rastregen el seguit d'absurditats emeses des de l'òrbita comunicativa madridista. En el cas de Tips de 'Mou', l'eix temporal va des de l'arribada de Josep Guardiola al Barça fins el 5-0 amb què Xavi, Iniesta i Messi obsequiaren a Mourinho en la seua primera visita al Camp Nou com a entrenador del Real Madrid. El títol, per tant, era més premonitori que narratiu, fruit del caràcter conjuntural que tenen aquest tipus de publicacions. Però funciona com a foto fixa dels precedents i la creació del brou de cultiu que derivaria més tard en un dels períodes més convulsos en les relacions de Baça i Madrid.


El recull que fan els autors és exhaustiu i, en gran part, interessant. Algú que no tinga el costum de llegir la premsa esportiva de Madrid es trobarà amb un seguit d'afirmacions ridícules, de previsions surrealistes sobre el potencial del Madrid i sobre les suposades febleses del Barça, de comparacions marcianes i estrafolàries, amb un eix fonamental que pretén posar la bena als ulls i discutir la poc discutible superioritat barcelonista dels darrers anys, el famós 'Villarato'. Supòsits, tots ells, desmuntats fil per randa i amb més o menys fortuna pels autors.


El problema és que, amb el temps -no sé si Fernàndez i Giró preparen un altre volum, tindrien feina- la cosa ha esdevingut poc suportable i tingué la màxima expressió en el dit en el ull a Tito Vilanova i les posteriors pancartes de suport en el Bernabeu a Mou. El portugués no sols li ha menjat l'enteniment a l'entorn mediàtic i a l'afició, sinó també al president, Florentino Pérez. I el que no s'adonen és que, per aquesta via, han convertit el Madrid i el seu univers en el mateix ens victimista, ploramiques, exagerat i patètic que era el Barça abans de l'arribada de Johan Cruyff, quan guanyar-li als blancs un partit o dos era fer una bona temporada, amb la premsa en posició de combat i l'afició en estat de nervis. Potser la diferència és que allò s'atiava des de llotja i no des de la banqueta, però el paral·lelisme és incontestable.


A l'hora d'eixir el llibre ja començàvem a estar tips de Mou i la seua gestió histèrica i operística (el component de farsa, d'actuació, és evident, però no sols la seua: s'ha de veure en la televisió a un dels profetes de Mou, Tomás Roncero). Però el que ha passat després, en el quàdruple enfrontament de lliga, Copa del Rei, Champions i després en la Supercopa, ha superat molts límits. I qui sap si el pitjor està per vindre, quan, amb aquest modus operandi, el Madrid guanye una lliga o la Champions, que podria ser perquè la maquinària futbolística del portugués comença a funcionar. Llavors diran que aquell era el camí. Que els déus dels futbol ens agafen confessats i combregats.

FUGIDA CAP ENLLOC

En baixar de l’automòbil i descarregar les maletes, ens rep un aire carregat i dens. La humitat, combinada amb una temperatura encara amenaçadora, obri els nostres porus, ens fa transpirar i, d’alguna forma, ens reconforta i ens proveeix de la seguretat de ser a casa. Elements meteorològics que fan de pregoners de la tornada. La ciutat pren el pols amb mandra. Adolescents amb pell de bronze s’agrupen en els bancs i riuen. I a les terrasses, velletes sufocades apuren el granissat mentre miren de gairó la xicalla devastadora que fa omissió de les lleis de la física. Els adults comparteixen converses banals i despreocupades. El personal, pel que sembla, ha fet el gest higiènic de no escoltar les notícies, de blindar-s’hi davant la realitat que deixàrem enrere abans de l’estiu. Parlen de l’èxit incontestable de Raphael, de la Plaça del Mercat rebentada per Botifarra, del dit de Mou. De l’oratge. Inquietant i tranquil·litzador, alhora.

Hi ha una mica de negació o de resignació en l’ambient. Ni rastre de rebel·lia. Els supervivents ja no fan números: miren a l’horitzó enfosquit i sobreviuen esperant el pròxim embat. Fan abstracció. El descrèdit de la realitat, de què parlava Joan Fuster, aplicat al devenir col·lectiu. A ningú no li agrada ja la pintura figurativa, el paisatge fidel. Realitat negada o aparcada. L’exercici de viure amb la bena als ulls. Els antics ciutadans convertits en consumidors i, després, en ex consumidors. En no res. Tothom sembla ignorar que a l’agost, mentre les platges atapeïdes consumien els raigs d’un sol tòxic, els principals líders polítics pactaven la dissolució de la democràcia, la crema de la sobirania en la pira dels mercats. Milions de persones encara no saben que el seu vot ja no el gestionen els polítics, sinó insaciables voltors domiciliats a Wall Street.

La mateixa Constitució que era tan difícil de modificar per acabar de quadrar l’Estat de les autonomies, el text intocable, es reforma ara per la via d’urgència, per apaivagar els mercats que, cinc minuts després, rugiran exigint un nou sacrifici. I un altre. I tard o d’hora ens demanaran que desmantellem l’estat de benestar i els drets socials, pedra a pedra, en l’altar de l’economia financera, dels especuladors. El model és Xina. La fugida cap enlloc. Però encara no ens hem adonat que ens han venut a preu de saldo.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 03-09-2011)

HOMENATGE A ESTELLÉS: TESTAMENT MURAL

Avui la xarxa recorda Vicent Andrés Estellés amb entrades als blogs referides al gran poeta de Burjassot. Digueu-me gandul, però trobe que el millor homenatge que se li pot fer és la lectura i difusió dels seus poemes. Com que volia fugir en aquesta ocasió del meu estimat Hotel París, he cercat entre el Llibre de meravelles, en una vella edició (la desena, en 3i4) del 1990, d'un llibre que va estar publicat originàriament el 1971, quan un servidor anava en bolquers. El poema escollit és, al meu entendre, una barbaritat.


TESTAMENT MURAL
..de la mellor que mai vestís camisa.
Jordi de Sant Jordi.

El teu nom i el meu nom, escrits en la paret,
en aquella paret plena de cors i rúbriques,
en aquella paret de voluntats darreres,
mentre s'agonitzava de l'amor o la pena;
en aquella paret de la fosca escaleta,
entre paraules tendres i paraules obscenes,
paraules que parlaven d'un amor invencible,
paraules que parlaven d'un record de carn viva,
paraules que evocaven les nits de gaudi i pètals,
i la pornografia delirant d'uns dibuixos,
en una convivència que m'agrada pensar.
En aquella paret suada dels amants,
amarada d'amors com un dur matalàs,
en aquella paret de friccions ardentes.
El teu nom i el meu nom feroçment enllaçats
quan també s'enllaçaven les nostres cames, fosca
escaleta que evoque i que no diré on és,
encara que em torturen, encara que em degollen.
El teu nom i el meu nom, ardents, en un arrap
sobre els algeps suats de la paret aquella.
El teu nom i el meu nom arrapats amb les ungles,
arrapats en la bruta paret de l'escaleta,
amb una voluntat de viure, de perviure,
amb una agonitzant cal.ligrafia dura,
entre coses obscenes i coses delicades,
exclamacions brutals d'un sexe poderós,
notacions ingènues de quadern escolar,
notes sobre la marxa dels esdeveniments,
aquell luxe d'autògrafs autèntics i primaris.
El teu nom i el meu nom, més que escrits, arrapats,
aquell amor, l'amor, amor d'ungles i dents.

LA HISTÒRIA DEL DISC QUE QUASI ACABA AMB LOS PLANETAS, PER NANDO CRUZ (LES LECTURES DE L'ESTIU)

Recentment, l'editorial La lengua de trapo posà en marxa una col·lecció dedicada a una sèrie de monogràfics dedicats a alguns dels discos cabdals de la recent música pop espanyola. I lògicament, Una semana en el motor de un autobús (RCA-BMG, 1998), dels granadins Los Planetas, havia de forma part del lot. Si més no, pocs discos han marcat tant a tota una generació (amb talls imprescindibles com ara Segundo Premio, La Playa, La Copa de Europa, Línea 1..). És cert que parlem d'un una generació concreta i acotada en els cercats indies, però cap disc com aquell ha arribat a transcendir l'influent però minoritari circuit de la independència estatal.


El volum en qüestió és Una semana en el motor de un autobús, subtitulat, amb encert i olfacte comercial, com La historia del disco que casi acaba con Los Planetas. I l'encarregat de dur a port la difícil empresa, amb molts més encerts que dèficits, ha estat el periodista musical Nando Cruz. També s'hi inclou un prescindible pròleg de Julieta Venegas (quin entestament en convertir aquesta agradosa cantautora mainstream mexicana en un referent indie) i un interessant epíleg de Julián Rodríguez.


El principal encert de Cruz, a més d'una tasca documental i d'entrevistes personals que s'esbrina exhaustiva, ha estat convertir un llibre documental en una mena de novel·la que es llegeix (es devora, si t'agrada el disc) com si t'estigueren interpretant els termes d'una llegenda urbana. De fet, parlem d'un disc i d'un grup amb aura, i d'una història, la de la composició i gravació d'Una semana en el motor de un autobús en ple procés d'autodestrucció personal i col·lectiva. Hi ha les drogues, sí, com una part del paisatge tòxic reflectit en les cançons, però també els dubtes creatius, les tensions d'una banda amb discurs i voluntat independent però que edita amb una multinacional. La d'un grup que vol arribar a un públic extens sense renunciar als seus principis.


Cruz ha furgat en les ferides personals i creatives, les tancades i les que encara supuren, ha fet emergir tota aquella tensió i l'ha relatada amb brillantor. A més, no perd la perspectiva: parlem de música, i això es dedica gran part del text, a explorar les cançons, a il·luminar la seua confecció. Com a lector hi ha el problema que en descodificar alguns dels temes i el significat de les lletres, la imbricació en el procés que vivia el grup, el disc perd una mica de màgia, es desmunten algunes percepcions personals. Ben mirat, però, tampoc no passa res. Han passat uns quants anys i ja ens poden contar que els Reis són els papàs sense que això ens provoque un trauma. I també apuntaria, en aquest cas com a retret, que el llibre, tot i no ser hagiogràfic, preserva la imatge de J i accentua els conflictes lisèrgics de Florent. Potser va passar com ho conta Cruz. Potser no tant. Si és veritat que, en cas de conflicte irresoluble entre versions, l'autor fa l'exposició de les posicions en conflicte.


En tot cas: un llibre que compleix la funció de contar una història d'un disc de rang superior a aquells que el tenim en els altars. I potser també servisca per fer arribar a més gent l'obra cabdal de Los Planetas amb permís de La leyenda del espacio (2007). Una funció que, si més no, també vol complir aquest post: si no el coneixeu, escolteu un dels cinc o deu millors discos gravats mai a Espanya. Quedeu advertits. Ací, baix, alguns tasts.