AQUEST BLOG SE'N VA A DORMIR (GRÀCIES)

Han estat onze mesos intensos de neguits i inquietuds, de contar i interpretar a la nostra manera el País, però també de llegir i escoltar bona música. D'obrir una finestra entre milers de finestres amb l'auxili dels lectors, dels nouvinguts des de les xarxes socials i, misteriosament, dels cercadors de Mr Google. Entre unes coses i unes altres s'han convocat ací milers de persones, potser el doble que l'any anterior. Moltes gràcies. Sobretot als seguidors i comentadors més fidels.


Però el cos i l'ànima reclamen desfogar-se, tancar les pantalles, llegir en vells i sentenciats formats, agafar nous alés, tindre cura de la família. Viatjar. Per això pleguem. Si no passa res, fins el mes de setembre. Ens haurem deixat coses per comentar, com ara la barbàrie a Noruega (que té unes arrels, no és una casualitat) o la mort dolorosa per previsible d'Amy Winehouse. Amb ella, a mode d'homenatge, tanquem la paradeta. Això, que molt agraït. Ens tornem a veure si voleu.

Foto, Xavier Aliaga: Ocàs des de l'ermita de Santa Anna, a la Llosa de Ranes.

MATÍ I ALTRES CONTES

En ocasions es considera la narrativa curta com una via d'experimentació i entrenament cap a la novel·la, però és molt més que això. Per les seues possibilitats i exigències, que les té, si hom vol assolir nivells literaris suficients, també és una forma autònoma i interessant d'enfocar la creació literària. Per raons òbvies, a més, Internet ha esdevingut un camp de proves engrescador: hi ha molt de material prescindible, però també creacions innovadores i assenyades.


Matí i altres contes (Cossetània Editors, 2011) és un volum que conté la narració guanyadora del 14è Premi de Narrativa Curta per Internet Tinet (dintre els Premis Ciutat de Tarragona) i una selecció de les narracions més reeixides segons el criteri del jurat. El resultat final és divers i una mica desigual, però serveix com a panoràmica del que s'està fent en aquest gènere i conté un bon grapat de moments àlgids que reclamen lectura.


La narració guanyadora, Matí, de Laia Alsina, és una interessant proposta pel que intenta i pel que aconsegueix, per la forma de generar en poques planes un mosaic d'imatges suggeridores, de ressonàncies poètiques i un final polisèmic i desconcertant, com ha de ser. Un conte canònic sense ser-ho. Al llibre, tanmateix, hi ha més punts d'interés: D'un balsàmic blau anyil, de Jaume Calatayud, té també un component de misteri i desconcert, adobat amb un curós nivell d'escriptura, que el fan molt abellidor.


El bandarrisme i l'humor de L'atemptat, de David Figueres, amb el recomanable colp de renyons final, és una altra forma gojosa d'afrontar la narració breu, en les antípodes de la intencional deconstrucció narrativa de L'estació d'Espioca, de Francisco Ramón Romeu, o de la prosa de vellut de Josep Manel Vidal a Epíleg, un fragment de vida esquarterat amb sensibilitat, punteria i un estrany do per a amassar les paraules. Potser també hauríem de rescatar la ironia sorneguera d'Albert Carrasco i el seu senzill però deliciós Cosetes domèstiques.


Uns altres contes són més convencionals i narratius, apunts de novel·les o històries més o menys tancades, però en la majoria de casos es tracta de peces molt llegidores que conformen un conjunt interessant. El reflex d'una literatura en creixement i amb una pedrera notable de narradors.

BUFAR EN CALDO GELAT

Durant una dècada llarga ens hem dedicat a bufar en caldo gelat, al joc de les aparences, a creure’ns el que no érem, a una eclosió lasciva de la despesa pública i privada que obviava que els diners a crèdit no són nostres, sinó una pedra al coll quan el préstec esdevé hàbit i no recurs. L’Espanya dels anys noranta i tres quarts dels dos mil passarà a la història com una gegantesca festa boja de ressaca pesant i perllongada. I els milers de quilòmetres construïts de tren d’alta velocitat, el primer país del món sols per darrer de la Xina, quin despropòsit, són el nostre monument al desgavell.

Hem estat víctimes d’una carrera política ridícula, de nous rics, per veure quina capital de província s’enganxava primer al suposat progrés de l’alta velocitat. Mentrestant, Alemanya, França o els Estats Units optaven per la velocitat alta, trens de grans prestacions, no tan ràpids, però amb uns costos i un manteniment raonables. Espanya is different: amb l’AVE a Sevilla de Felipe González es posava en marxa un pervers i irresponsable efecte dominó que no s’ha volgut parar. Els polítics, amb l’anuència dels mitjans de comunicació i la complicitat d’una ciutadania enlluernada, han generat una xarxa caríssima i insostenible en lloc de prioritzar uns quants eixos estratègics, entre ells el corredor mediterrani. Un transport per a classes benestants pagat entre tots. Un desastre impúdic: fa unes setmanes es tancava la línia AVE entre Albacete, Toledo i Conca (nou passatgers diaris) sense que ningú haja anat a la presó pel corresponent malbaratament. I a Xàtiva s’ha perdut una connexió directa amb Madrid que, com explicava ací mateix Agustí Garzó, tenia 150 anys d’història. Ara, rodalies cap a València i a embarcar en AVE amb un preu de bitllet substancialment més car. Que algú ens explique on rau la gràcia de l’invent per als xativins. Que els polítics, els economistes i els comentaristes a sou aclarisquen quins són els beneficis. On està el progrés.

Bon estiu.

Acabar l’última columna de la temporada amb aquest to agre no és plat de gust, però ho posen ben difícil. Punt i final al desfogament: volia desitjar-los que passen un bon estiu. I donar-los les gràcies per haver estat a l’altre costat. 


(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 23-07-2011)

CAMPS, EL MÀRTIR PREPOTENT

Tocava parlar de la notícia de l'any al nostre article quinzenal de l'edició digital d'El Punt-Avui: Francisco Camps ha dimitit i ho fet d'una manera peculiar, per dir-ho d'alguna manera. El contingut de l'article el teniu ací mateix. Podeu dir la vostra, com sempre. 

MALETES PERDUDES, DE JORDI PUNTÍ

Hi ha novel·les a les quals t'hi acostes amb una mica de prevenció, la sensació que tanta unanimitat té una mica de corrent de fons que arrossega els escèptics i indecisos. No seria la primera vegada. Heus ací que agafes Maletes perdudes (Empúries, 2010), de Jordi Puntí (Manlleu, 1967), i t'adones que no, que associat als premis i a la publicitada feinassa de set anys (el llibre va obtenir la beca de creació literària Octavi Pellisa el 2003, les meues felicitacions al jurat per la seua clarividència) hi ha un treball descomunal i un llibre d'aquells que perdurarà.


A hores d'ara molts coneixeran l'engrescador punt de partida argumental: Gabriel Delacruz, un camioner dedicat a les mudances, deixa al llarg de la seua agitada vida quatre fills de quatre dones diferents en quatre punts llunyans d'Europa, Barcelona, Frankfurt, París i Londres. Vides paral·leles i alienes entre sí atés que les famíles són desconeixedores de la complicada multiplicitat que desemboca en l'abandonament. En algun moment, tanmateix, els seus descendents prenen consciència dels fets, es reuneixen, reconstrueixen la vida de son pare i, finalment, es llancen a la seua recerca.


La història té gràcia, és potent, farcida de detalls i està molt ben filada. Però l'altre punt fort de la novel·la és el treball d'ambientació, l'aconseguida recreació dels anys seixanta i setanta, la contextualització de pinzellada fina, sense caure en esforços historiogràfics que no van enlloc ni en la tramposa nostàlgia carregada de tòpics d'alguns serials televisius. La visió, amb tot, és amable, sense cremors artificioses però sense disfressar la realitat. I tampoc no podem deixar de destacar l'enginyosa creació de personatges i les circumstàncies que els envolten.


Potser les 450 pàgines acaben sent un metratge excessiu que desequilibra lleugerament alguns fragments respecte de l'excel·lència general, un cert guiatge al lector tal volta reiteratiu, però és un retret molt menor: el magnífic i exemplar desenllaç de la novel·la (on pren sentit el que sembla una feliç ocurrència, no citarem quina perquè no volem donar claus argumentals) recompensa als pocs lectors que hagen tingut aquella sensació. I als altres, també. Un volum d'aquells que se'n diu imprescindible.


ADDENDA IMPORTANT: Al lector català d'aquest blog segurament li sorprendrà un post que fa referència a un llibre molt reeixit i molt conegut a Catalunya i, per hipotètica extensió, al País Valencià. Però la paorosa desconnexió entre aquestes realitats culturals i socials recomana no donar com a bons determinats pressupòsits. En ambdues direccions, és clar. 

A PERFECT DAY: CRÒNICA D'UNA JORNADA MEMORABLE DEL FIB

Si tens una sola bala per gastar, has d'apuntar bé. I no havia cap dubte: el cartell de la jornada de diumenge de l'edició 2011 del Festival Internacional de Benicàssim reunia tots els requisits musicals i, en algun cas, emocionals. I no va decebre. Però anirem a pams.


Qualsevol projecte que porte la signatura de Fino Oyonarte (Los Enemigos, Clovis) mereix els meus respectes. La seua nova banda, Los Eterno, obrí el foc de vesprada davant un públic escàs. L'ideari instrumental del grup, que recordava per moments les atmosferes de Yo la tengo, tampoc no servia de reclam. Però sonà impecable i amb moments certament inspirats. En un altre escenari veiem Indianella, parella mixta de bateria i guitarra, com els White Stripes, de suposat garage que, en realitat, ens va semblar un cançoner de foc de campament distorsionat. Costa d'entendre la seua inclusió en el cartell sabent que hi ha grups excel·lents que mai no han actuat a Benicàssim.


Un poc més i aquella era la perspectiva d'Antònia Font, una banda imprescindible que, finalment, treia el cabet pel festival. Moment històric: primer concert del FIB íntegrament en català (abans havia actuat Refree, amb repertori en castellà i català). I allà ens congregàrem un parell de milers de fans (audiència respectable, atés l'horari de les set de la vesprada) per celebrar l'avinentesa i, sobretot, per gaudir d'una actuació dirigida a presentar el nou disc dels mallorquins, el magnífic Lamparetes. Fetes les presentacions, Joan Miquel Oliver, Pau Debon i la resta feren gaudir el respectable amb els seus èxits, Armando rampas, Alegria o Wa yeah!. Una gojosa demostració de pop surrealista i mediterrani a anys llum de multitud de propostes del festival.


Als gallecs instal·lats a Barcelona Cat People se'ls hi va fer la creueta massa aviat a causa dels seus evidents paral·lelismes amb la nova fornada de pop obscur deutor dels Joy Divison (Interpol, Editors...). Arribaren amb un disc correcte, Reel #1 (2006), amb un gran tema, Radio. Després els vaig perdre la pista, però hi havia curiositat per saber com gestionarien l'escenari principal i, la veritat, és que passaren la prova amb molt bona nota, omplint amb solvència i seguretat el Maravillas. 


De Cat People a The Joy Formidable. Un festival sense un gran moment de burrera sònica no és un gran festival. I els gal·lesos, un trio liderat per una guapa i aguerrida Ritzy Bryan, donaren una lliçó de directe rock abeurat en fonts molt diferents, contundent i ben sonoritzat (la bonica veu de la vocalista sempre en primer terme) que donava ganes de córrer a pel seu disc. Com un porquet en un fangal. Sopar amb els insípids i inofensius Noah and the whale com a fil musical. Potser pagaren la comparació. I fem temps amb Professor Green, un raper britànic insubstancial i de traces mainstream però que posà la colònia britànica en posició de ball.


I així arribàrem al moment estel·lar, a un concert, el de Portishead, que és una categoria a banda, una demostració sobrenatural cimentada en el lúcid i visionari magma musical de Geoff Barrow, a qui l'etiqueta de trip-hop li ve estreta, la guitarra d'Adrian Utley, la colpidora veu de la meravellosa Beth Gibbons i un repertori descomunal centrat en el magistral Third (2008) i els clàssics dels seus dos discos dels noranta. Inquietant, suggeridor i rotund, amb atmosferes tan irrepetibles com les de Give me a reason to love you, Machine gun o We carry on. Ni tan sols la manca de criteri musical (m'estalviaré adjectius més contundents) d'alguns milers d'espectadors centrats en unes altres distraccions li restaren màgia a un concert que acabà amb la Gibbons emocionada acomiadant-se de les primeres files. Per a la història del festival. 


Com també ho va ser l'actuació d'Arcade Fire sols que en uns altres paràmetres. El públic estava predisposat i els canadencs no fallaren. Al seu favor jugava el darrer The suburbs (2010), un disc que guanya múscul amb el pas del temps i funciona com un canó en directe. Uns senyors que fan aparèixer No cars go al principi del concert és perquè tenen munició de sobres, que la tenen, per connectar amb una parròquia que es va deixar l'ànima. Si hem d'escollir un fragment, tanmateix, ens quedaríem amb la interpretació consecutiva de les magnètiques Rococo i Intervention. Potser el futur d'Arcade Fire siga fer-se massa grans i omplir estadis, com The Killers, però un repertori com el seu està a l'abast d'uns pocs privilegiats. Acabada l'actuació, milers de persones exhaustes i felices cercaren les vies d'eixida com si el festival s'haguera acabat ja. Ben mirat, era un poc així. 

ELS OUS, LA GALLINA I EL COMERÇ

És un símptoma un titular sobre l’agonia del comerç del centre històric xativí, que obria un oportú reportatge signat per Adrià Calatayud en aquestes mateixes pàgines, no sorprenga el més mínim. La informació remetia a la crisi i a la manca de recolzament institucional. Això és així, però si ens posem a buscar l’ou i la gallina del problema hi ha més factors. D’una banda, el teixit comercial tradicional de la ciutat és víctima, en alguns casos, de la seua manca de renovació i adaptació, però també del canvi d’hàbits de consum patrocinats i beneïts políticament tot i els seus perjudicis.

El centre comercial buida la ciutat. En Carcaixent o en les àrees metropolitanes de València, amb poblacions sense atractius, aquestes instal·lacions tenen raó de ser i, a més, tenen demanda. A Xàtiva la construcció d’un centre comercial anava en contra de l’essència de la ciutat però s’argumentava que molts dels visitants habituals de les rodalies pegarien a fugir a algun lloc que els oferira aquella barreja de compra i oci concentrada. D’acord, els models de consum nord-americans estan tan instal·lats i assimilats per la població que sembla una bogeria navegar en contra, però després no es pot pretendre repicar i anar missa: si portes un Decathlon ja saps que això va en detriment de les botigues d’esports de Xàtiva. I l’excusa del centre comercial servia per desviar allà el cinema, però ens trobem ara que les multi-sales que servien de ganxo també s’enfronten als nous paradigmes de l’era Internet. Els models són canviants. Concedint que la crisi econòmica és un factor que distorsiona l’anàlisi, l’actitud política de disparar en totes les direccions ha generat una dualitat de comerç tradicional i de centre comercial que sembla insostenible. Ja està fet. I ara què?

Potser hem fet tard a l’hora de revitalitzar comercialment el centre històric, però s’han de definir estratègies molt lligades a la promoció turística que servisquen per omplir la ciutat de visitants. Estratègies globals que passen per fer més bonic i atractiu el centre, ajudant a la rehabilitació, buidant-lo de trànsit i cotxes (la peatonalització, sí), reforçant el seu encant. No és suficient amb grans esdeveniments puntuals. Ni complir l’expedient de FITUR. Calen moltes més coses que no estan en l’agenda.

(Publicat en l'edició comarcal de Levante-EMV, 16-07-2011)

Foto: Portal de Xàtiva

SOMIANT AMB ALEIXA

Per aquells que esteu cercant alguna alternativa de lectura per a l'estiu, siga quina siga la vostra circumstància, ens permetem suggerir-vos un llibre de recent publicació, Somiant amb Aleixa (Edicions Bromera, 2011), l'obra escrita a quatre mans per Mercè Climent i Francesc Mompó (no veieu en l'ordre cap intenció cavalleresca, així figura en el volum) i que va resultar guardonada amb el XVII Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida. Ho passareu bé i us alterarà l'estat anímic i l'apetit sexual, que no és poca cosa quan parlem de literatura eròtica.

Aquesta és la petita ressenya que fèiem del llibre al suplement Quadern. Quan parlem de darrer premi s'ha d'entendre com a llibre publicat, atés que ja tenim guanyador de la XVIII edició en la persona de Xavier Mìnguez.

"El darrer premi de Literatura Eròtica de la Vall d’Albaida, l’únic certamen viu d’aquestes característiques arreu de l’Estat, ens du una novel·la curiosa, escrita a quatre mans, que parteix d’un premissa suggeridora: l’atractiva protagonista, Aleixa, ha heretat el do de les dones de la família de tindre els mateixos somnis que els demés tenen amb ella. L’embolcall oníric dóna molt de joc i permet abordar sense inhibicions un seguit d’escenes de gran voltatge narrades amb destresa i un lèxic abundós i escaient".

REVISIÓ GOJOSA DE 'MATILDA', DE REFREE

Hi ha discos que es resisteixen, que demanen que proves diferents accessos, en moments diferents. Ara una porta mig oberta, ara una finestra, ara una escletxa en l'ànima. Hi ha discos que deixes córrer per un altre moment, quan la tempesta es perd en l'horitzó i tens les hores, el domini del temps. I llavors, de vegades, s'opera el miracle i la música penetra en la dermis i s'apodera dels teus sentits. Passa de tant en tant. L'última, amb Matilda (Marxophone, 2010), de Refree.


Una impressió apressada del cinquè disc de Raül Fernández: hi ha un aprofundiment en el discurs per fer-lo més refinat, més compacte. Les successives visites et refermen en aquesta sensació, però hi hi més. Quan ets capaç d'accedir als racons del disc, als matisos, als exquisits arranjaments, a les lletres, vas descobrint més i més elements que et van colpint i sorprenent. Les divagacions operístiques de Cienpiés, el clima eufòric via banjo d'Un buen tio, el lirisme d'Els veïns nudistes, els ritmes i cors intemporals d'Al Senyor Beltran o la muntanya russa de Mil i un possibles finals. Fins i tot la meravella folk de Marcians, una peça major amb aparença menor.


En acabant, trobes que les experiències acumulades, el solatge com a músic, li han permés a Refree vestir millor les seues cançons i els seus textos en català i castellà, trobar una certa sofisticació equilibrada i, d'alguna forma, obrir nous camins, com quan adopta de forma prudent alguns usos del Sufjan Stevens menys grandiloqüent. Hi ha camp per davant i Matilda et fa desitjar nous treballs. Mentre, podem gaudir d'aquest disc d'assimilació lenta però gojosa.


ADDENDA: Vist el seu creixement com a músic, també genera curiositat quina haurà estat l'aportació de Raül Fernández com a productor del nou disc de Senior i el Cor Brutal. Ho sabrem ben aviat. Ací baix, un directe íntim i ben bonic de Marcians.

RUS DESCONCERTA ELS SEUS

Després de criticar els canvis de delegacions previstos en l’equip de govern però no fets públics per l’alcalde, Alfonso Rus, el regidor Vicent Parra va dir que no, que havia estat un malentés, que s’havien tret les seues paraules de context, aquestes coses que passen en els partits després de piular. El ben cert és que al malestar per la confecció de la llista electoral per part de Rus, amb renovació zero, deixant fora les persones que havien renovat els quadres i la base del partit en Xàtiva, se suma ara una sèrie de moviments en els peons que, a falta de confirmació, resulten cridaners. I no sols per a Parra, a qui cada vegada més li costa contemporitzar i guardar en públic les formes per ocultar una prístina dissidència respecte del seu cap de files.

El que es va sabent resulta estrany. Que Ramón Vila, una persona de la total confiança de Rus, assumisca Hissenda, una àrea cada vegada més problemàtica, té raó de ser, fins i tot si això va en detriment de Jorge Herrero. Però que el mateix Herrero haja de cedir les brides de l’àrea d’Esports, que coneix i ha gestionat amb correcció, a Yolanda Sipán, regidora d’una trajectòria més aviat grisenca i inèdita esportivament, és un ajust marcià, per dir alguna cosa. Curiosament, aquest és el canvi que, per necessitats de la programació esportiva de la Fira d’Agost, es pot donar com a més confirmat. I no vull estendre’m en la defensa del regidor perquè no li faig cap favor, però em sembla una passada que les seues noves competències siguen les de clavegueram i cementeri.

Si Rus té alguna queixa de la gestió d’Herrero és un misteri. Tan gran com el fet que s’haja de premiar una trajectòria tan objectable com la de Marián Soro conservant-li les competències turístiques i afegint, ja sabrem per què, si és així, les de Joventut. En el seu estil Soro és una apreciable relacions públiques i una comunicadora notable, però no ha demostrat tindre una estratègia global i efectiva en una àrea cabdal per a Xàtiva. Rus, pel que sembla, no opina el mateix i amb açò, s’haurà afirmat en les seues conviccions. Esperem esdeveniments, però si van per ací els trets, estem davant d’una nova mostra del desconcert i l’estupor que Rus ha instal·lat en el seu partit. I d’això ZP no té la culpa.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 09-07-2011)

I PER QUÈ NO UN DIARI EN VALENCIÀ?

Fa temps vaig dir, en algun debat a la xarxa, que no veia viable un diari (convencional, ço és, amb edicions digital i de quiosc) al País Valencià editat en la nostra llengua. Algú em va demanar que ho raonara millor. I aquella explicació restava encara pendent. Aquesta mateixa setmana, en el decurs d'uns cursos sobre valencià i mitjans de comunicació organitzats per la Conselleria de Cultura, explicàrem el funcionament de Quadern, el suplement en valencià d'El País, en una sessió en la que també va participar la coordinadora de Posdata, Maria Tomàs. El debat, amb un auditori majoritàriament de tècnics lingüístics, derivà cap a aquesta qüestió.


Els meus arguments no acabaren de convèncer els assistents (tampoc espere que als lectors d'aquest blog), però els exposaré. En les lamentacions pel fet de no disposar encara d'un diari en la llengua pròpia hi ha una barreja entre petició de voluntat política (cert: l'empenta institucional és imprescindible), i també d'invocació patriòtica a  unes empreses que, si més no, són això, empreses. A més, hi ha una confusió entre demanda social, que existeix, i demanda social suficient perquè un projecte així prospere.


Les experiències per dotar el País Valencià de premsa en català no han tingut èxit. Durant anys, El Punt mantingué un format setmanal a l'espera de tindre subscriptors suficients per fer el salt a la periodicitat diària que mai no arribaren. La crisi acabà fins i tot amb el setmanari en paper. I encara és recent la polèmica per la decisió de l'Avui de retirar la distribució al País Valencià i les Illes. El desencant fou monumental, s'apel·là al patriotisme i a la necessitat de mantenir vincles entre els territoris de parla catalana. Però per fer patriotisme els números han d'estar en blau i no en roig. La decisió ens semblarà dolenta, que ho era, però tenia coherència econòmica. Si s'hagueren venut molts diaris, estaríem parlant d'una altra cosa.


Més difícil encara hauria estat un projecte impulsat des de València. Si ja era complex en temps de bonança ara és absolutament inviable en un sector que ja patia una forta crisi abans d'esclat financer de l'any 2007. Sostenir un diari convencional s'ha convertit en una heroïcitat i el grau de precarització d'aquesta professió ha augmentat fins a nivells insostenibles. Imagineu un diari en valencià en un País, convé no oblidar-ho, que vota el que vota i que no ha superat el complex d'inferioritat i l'autoodi envers la llengua pròpia. Passes s'han fet, però no són suficients.


Voldria acabar de forma positiva. L'existència de RTVV, amb tots els uts que sabem, ha acostumat a extenses capes de la població a veure televisió en la nostra llengua i ha preparat l'oïda per a rebre informació i continguts en un estàndard oral que, amb el temps, ha passat a moltes ràdios i televisions de caire comarcal. El sistema educatiu està fent el mateix amb els registres escrits i cada vegada més generacions tenen suficient competència lingüística per llegir textos en valencià. Un procés llarg però hem d'esperar, si no es desmantella tot el que s'ha fet fins ara, que resulte profitós. Tal volta no serà un diari escrit, perquè s'ha de veure si sobreviuen. Potser serà en la xarxa. En tot cas, trobar un producte així en el quiosc, ara mateix i per uns anys, és totalment inviable.

LA NIT DEL TALENT MUSICAL: CRÒNICA DELS PREMIS OVIDI 2011

En el post de hui us deixe amb la crònica per a Quadern de la gala dels Premis Ovidi Montllor 2011 de la música en valencià, on contem un poc com va anar la nit i parlem dels premiats i dels nominats. Ací mateix teniu un enllaç amb la crònica i ací la versió en pdf amb el contingut sencer del suplement i la maquetació guapa amb les fotos. Disculpeu el retard.

Foto: Jesús Císcar

MALA VIDA

Una conversa, un estat d'ànim, o de desànim, una paraula agafada al vol de la ràdio, un paisatge, una visió, un record, un somni, una mirada, un mal despertar, una vigília, una lectura, un desconcert, un concert, una avinentesa, un consell, un misteri... Vinils que la mare ha guardat, vés a saber on. Fragments del disc dur arraconats en alguna porció microscòpica del cervell, oblidats, malgrat haver estat importants. Un dia es manifesten, sobtadament, com un visitant inesperat però grat, i es queden una temporada. I no et sap malament. 


Potser aquest esprint embogit per poder agafar vacances, la mala bona vida de qui no té dret a queixa. I una conversa amb el mestre Eduardo Guillot rememorant un grup grandiós, Mano negra, estirant del fil. La trampa semiòtica d'un cançó gojosa i un videoclip divertit a més no poder amagats en un títol que, si més no, sona a patiment. Un tema que, fa tant de temps que costa creure, reproduíem amb avidesa, que torna perquè sempre havia estat, en el top de la memòria. Quin goig retrobar-la. La mala bona vida. Ens hem fet grans, collons. Però ella no, llueix igual de jove i radiant, com una amant adolescent congelada en el túnel de temps. Amb vosaltres:

FER RENDIBLE L'ASCENS A 2ªB

Fenomenal. Vint anys després, l’Olímpic de Xàtiva retorna a la Segona Divisió B, una categoria amb pedigrí i que, segurament, li correspon per història i per la ciutat que sosté el club. Ara, esperem que hi haja encert en la confecció del planter, trellat en l’elaboració del pressupost i es marquen objectius assequibles. I a gaudir. Fetes les celebracions, però, convé fer unes altres consideracions que van més enllà del tema estrictament esportiu. L’ascens comporta una promoció indirecta indubtable per a la ciutat i justifica, ara sí, el lema de “Capital cultural” que llueix l’equip en la samarreta prèvia subvenció de l’Ajuntament. Una nova categoria que implica desplaçaments a ciutats mitjanes de les comunitats limítrofes, un mercat interessant per a una oferta com la nostra. Si més no, caldria recordar que els visitants procedents de Catalunya són els més nombrosos que rep la ciutat juntament amb els madrilenys.

Tanmateix, si algú es pensa que lluint la samarreta està la feina feta és que no ha entés encara com va el negoci. En un entorn tan competitiu són necessàries iniciatives més directes i ambicioses. Cada desplaçament del club hauria de comportar un treball dels departaments de turisme i comunicació de l’Ajuntament per sondejar la realitat mediàtica de les ciutats de destinació i potser, dintre de les possibilitats, plantejar xicotetes campanyes publicitàries que facen camí per a possibles entrevistes amb el regidor o regidora (sembla que no hi haurà canvis) de l’àrea de promoció turística. A més a més, amb el vist-i-plau lògicament del club receptor, es podria aprofitar el partit per repartir follets i materials que expliquen la nostra oferta patrimonial i gastronòmica. L’aficionat dels equips rivals ha de saber que, de cara al partit de tornada, tenen una excel·lent oportunitat de planificar un cap de setmana en una ciutat amb grans atractius però no massa coneguda encara. Tenim el precedent dels aficionats del Izarra sopant en l’entorn de la Plaça del Mercat després del partit. Potser l’estada a Xàtiva els va endolcir una mica el sabor amarg de la derrota.

El tema esportiu i de prestigi és important, però aquesta ciutat no està per desaprofitar oportunitats. I l’ascens a Segona B és una d’aquelles coses que no poden deixar-se a la inèrcia i la indolència.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 02-07-2011)

'HOMELESS' PUJATS A UN FERRARI

En aquesta ocasió, el nostre article quinzenal en l'edició digital El Punt-Avui el dediquem al gran premi de Fórmula 1 de València i totes les seues implicacions. Com sempre, aquest espai està obert a la discrepància, al matís o al que us vinga de grat.