ENTREVISTA A MAMEN GARCIA

Aquesta setmana publiquem una entrevista en el suplement Quadern a l'actriu, cantant i compositora Mamen García, una d'aquelles trobades curioses amb un rostre molt popular de la televisió i ex cantant dels mítics Patxinguer Z. Servidor havia escrit alguns guions d'esquetxos per a l'artista, però no ens coneixíem personalment. Amb tot, la conversa fou molt propera i càlida i trobe que això es reflecteix en el text. El motiu de l'entrevista, que no se'ns oblide, era el seu nou disc, El cofrecito. Ací mateix teniu l'enllaç al pdf complet del suplement, on hi ha uns altres continguts interessants.

EL RETROVISOR: SPOON AND RAFTER (2003), MOJAVE 3

A propòsit de la ressenya sobre l'excel·lent llibre del crític Carlos Pérez de Ciriza, comentàvem el que consideràvem un dels oblits d'un volum amb molt poques omissions dignes de ser esmentades. L'àlbum en qüestió era Spoon and rafter (2003), dels Mojave 3. Feta la revisió, per comprovar que el pas del temps no haguera alterat la percepció i la corresponent idealització, em trobe amb un disc amb les propietats intactes.


En la sucosa producció de Mojave 3, una de les bandes britàniques amb un so més nord-americà, aquest dic ocupa, al meu parer, un lloc central: a partir d'aquell àlbum mai no han aconseguit capturar la bellesa amb tanta rotunditat. Produït per Mark Van Hoen, Spoon and rafter és un desplegament de talent colpidor, desde el seu inici, amb els vora deu minuts que semblen tres o quatre de Bluebird of happiness, passant per la meravellosa Starlight No 1, Billy Oddity, l'evocadora Writing to St Peter o les brillantsShe's all up above o Too many mornings (una de les més grans cançons country-pop que s'han escrit aquesta dècada). 

Un disc on no sobra res, amb arranjaments precisos, melodies perdurables i on el toc exacte entre la malanconia i l'optimisme. Una obra mestra que pren com a base el so americana, o d'arrels, per conduir-lo a terrenys càlids, a voltes reconeixebles a voltes sorprenents, sempre de la mà de la càlida veu del cantant i compositor Neil Hastead i els coros de Rachel Goswel. Un disc que fins i tot uns anys després d'haver-lo descobert, i d'haver-ho escoltat repetidament, encara convida a l'emoció. El més semblant al primer raig de sol dipositat sobre els cabells d'una amant dormida. Ací baix, un parell de tastets.

FRINGE (O COM FER BONA UNA SÈRIE MEDIOCRE)

Fins ara no m'havia sentit atret per les sèries de la factoria J.J. Abrams. Ni tan sols per la celebèrrima Lost i les seues ínfules de transcendència: mai no vaig aconseguir enganxar-me malgrat empassar-me tots els resums possibles. Amb una altra de les seues produccions, Fringe, una història de ciència-ficció, portava el mateix camí. La primera temporada partia d'un bon plantejament, algunes idees notables i disposava d'un repartiment interessant encapçalat per la sorprenent Anna Torv (Olivia Dunham, en la sèrie), Joshua Jackson (Peter Bishop), tots dos quasi desconeguts, i John Noble (Walter Bishop), l'inquietant Denethor de la trilogia The Lord of the rings.


Bones idees que no acabaven de quallar i una forma de resoldre els episodis a la manera de House (un intent deliberat de fer històries auto-conclusives que no desenganxaren teleespectadors) que al meu entendre no funcionava o es feia reiterativa i que sols se sostenia en les ocurrències de l'excèntric personatge de Walter. Ni en aquesta ni en la segona temporada els índex d'audiència als Estats Units acompanyaren, però almenys rebé algunes bones crítiques. En el segon assalt, almenys, s'obriren fils narratius més seductors i sòlids, amb l'entrada en escena de dos universos paral·lels enfrontats entre sí.


Però ha estat en la tercera temporada quan s'ha aconseguit fer-li la volta a la truita transformant una sèrie d'apunts inconnexos en una història amb volada i càrrega dramàtica a través del desdoblament dels personatges (impagable el binomi Walter i Walternatiu) i, sobretot, les disfuncions en les seues vides en intercanviar els papers Olivia amb el seu revers en l'altre univers. Una grandíssima i molt difícil creació de Torv.


Amb això, la història creix. Entre d'altres qüestions en la relació entre Olivia i Peter on la tensió sexual i sentimental no resolta es transforma en un dilema ètic, moral i existencial de gran densitat. Com que molts no sabeu de què estem parlant, ho deixem ací. Malgrat que els resultats d'audiència no han estat bons, de nou, pels canvis d'horari d'emissió en la FOX, J.J. Abrams planeja una quarta temporada. La importància del guió i el talent per convertir una sèrie mediocre en un espectacle fascinant.

LA LENTA AGONIA DEL RUSSISME

Hi ha victòries que tenen sabor a derrota. Malgrat haver coronat una legislatura de grans obres, com ara la Ciutat de l’Esport o el CCX, el PP d’Alfonso Rus va guanyar l’alcaldia en l’últim minut de la pròrroga i, possiblement, amb una pena màxima injusta. No sols ha tornat a traure menys vots que el cap de files: aquesta vegada, la suma de sufragis de socialistes, Compromís i Esquerra Unida és superior a la conservadora. Refet de l’ensurt, l’inici del nou curs polític li ha regalat un grapat de males notícies. Rus reté la presidència de la Diputació i estrena nou escó com a parlamentari autonòmic, però l’ascendent sobre el partit i el govern s’han volatilitzat: el seu referent al Consell i sòlida amistat política, Rafael Blasco, ha deixat de ser conseller. És cert que un rival polític com Juan Cotino ha perdut poder, però l’escenari ha canviat radicalment: en una operació inesperada, el president Francisco Camps ha expulsat conspiradors i imputats del seu govern. I es referma com a líder i aspirant, de nou, a candidat a la presidència de la Generalitat. Els peons amb aspiracions, com ara Rus (mai no serà conseller amb Camps), estan amortitzats. I el mateix president es va permetre en la seua pressa de possessió una gracieta feridora sobre la influència de l’alcalde de Xàtiva en les seues decisions. Abans, l’expulsaren de la foto electoral. Camps no ha mirat pèl.

I a casa Rus no ho té molt millor. Bona part de la militància del PP xativí atribueix els resultats a la decisió de no moure un mil·límetre la llista. No és aquesta la principal causa, sinó el desgast, el tarannà histriònic i una gestió discutible, però als efectes interns és el mateix perquè l’autocrítica no és el fort dels populars. Les tensions han estat fortíssimes i fins i tot alguns militants s’han permés difondre-les en la SER. Passa, a més, que Rus va anunciar que seria la seua darrera legislatura però no ha assenyalat un successor o successora. Un problema. L’altre és que per davant hi ha quatre llargs anys que s’esbrinen durs, sense recursos i sense grans inversions externes més enllà del que es puga arrapar de la diputació que controla. No serà senzill: estarà observat amb lupa d’augment. El crepuscle del líder. Una lenta agonia que no acabarà fins el dia que Rus apunte a algú amb el dit (si pot) i anuncie oficialment que, ara sí, va de bo.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 25-06-2011)

LET ENGLAND SHAKE: PJ HARVEY

La capacita de la britànica PJ Harvey per a reinventar-se en cada disc és prodigiosa. Després de l'inquietant, obscur i absolutament rotund White Chalk (2007), i d'una col·laboració amb John Parish correcta però sense la mateixa capacitat de seducció, A woman a man walked by (2009), Polly Jean Harvey torna amb Let England shake (2011), una gravació que posa sobre el tapet de nou la seua habilitat per generar discos amb marca de fàbrica però sense perdre la curiositat i la capacitat exploratòria.


Un disc sense les guitarres lesives d'alguns dels seus discos, més a prop de White Chalk que del rugós Uh huh her (2004), i amb un punt de claror dintre de l'obscuritat, poc habitual en ella. I que s'entenga que no estem parlant dels Beach Boys, sinó de la reina absoluta del desassossec. Instrumentació austera però variada, textures ben aconseguides i, per sobre de tot, la seua característica veu fent de pegament entre els elements. Un pas més en una carrera impol·luta i encara ascendent. Quasi un miracle, quan parlem de música.


Ací baix, un parell de tastets.

ALGUNS APUNTS URGENTS SOBRE EL NOU CONSELL

1. Sonarà estrany, en un personatge normalment pagat de sí mateix i poc donat a atendre consells, però el president de la Generalitat, Francisco Camps, ha atés amb meridiana precisió les peticions de les patronals valencianes per fer un consell de tall tècnic (o tecnòcrata), de gent no massa coneguda però sí reconeguda en el seu treball, que opere de forma activa contra la crisi i el festival de problemes que té l'administració valenciana, i que no estiga pendent dels equilibris interns. Fil per randa. A priori i mentre els nouvinguts no vagen guanyant pes i capacitat de decisió interna.


2. Una altra petició dels empresaris, més subterrània, era tindre un govern que no estiguera pendent de les nombroses imputacions. El titular, és cert, continua imputat, però de moment les causes contra ell es limiten als regals tèxtils (suborn impropi). Una diferència important respecte de l'ex vicepresident, Vicente Rambla, que ha de respondre pel finançament il·legal. O Rafael Blasco, per l'opaca i escandalosa gestió dels fons destinats a la cooperació i les entitats d'immigrants. 

3. Gerardo Camps, mentrestant, ha sobreviscut sense imputacions (fou desestimada en el cas Brugal) però havia estat assenyalat pells lobbies empresarials per la seua manca de constància i atenció al seu lloc de treball. De nou, fil per randa.


4. El moviment amb Paula Sánchez de León és interessant des del punt de vista del PP. Desapareix d'una tasca feixuga i per a la qual no està dotada, la de portaveu del Consell, i apareix com única vicepresidenta i mà dreta del president. Un premi a la fidelitat. I en Cultura i donant la cara davant els mitjans, la directora de Canal 9, Lola Johnson, sense experiència política (és un dir) però amb dots innegables per a la comunicació. D'aquesta forma, altrament, s'explicita l'absolut control que té el PP sobre els mitjans públics, però van a escandalitzar-se els de sempre. O siga. (Això sí, la nova i reveladora àrea culturista, mereix un comentari específic).


5. Tret del nomenament de l'alcaldessa de Vall d'Uixó, Isabel Bonig, en Infraestructures (una dona amb creixent pes orgànic en el PP però nul·la experiència en el camp a gestionar), cap designació grinyola, ni sembla massa estranya. De fet, Camps ha fet el Consell que els poders fàctics més pròxims li demanaven, fent una neteja a fons en un govern (el dels Cotino, Rambla, Blasco, Camps) que estava desgastat, entretingut i dispers en conspiracions, negocis propis i aliens i poc dissimulades aspiracions personals. Camps ha guanyat crèdit de nou entre els sectors socials que el recolzen, regalant-los agradoses sorpreses. Quan  el votaven però ja no l'esperaven. L'oposició, per la seua part, a l'expectativa davant el sorprenent i inesperat gir de timó del cavaller de la trista figura. Qui ho anava a dir.


6. Perquè sí, com diu Jorge Alarte, la magnitud del canvi demostra el desastre del Consell anterior. Però això ja és història. La gent els ha votat. I Camps ha eixit de la nebulosa. O això sembla. Veurem.

LA DÈCADA MUSICAL, SEGONS CARLOS PÉREZ DE ZIRIZA

Per a molts d'aquells que seguim les petges escrites de Carlos Pérez de Ziriza (Madrid, 1973) a través de les seues ressenyes de discos i concerts d'El País o Mondo Sonoro, entre d'altres mitjans amb els quals ha col·laborat o col·labora, la seua signatura és sinònim de rigor, criteri, manca de prejudicis i una prosa elaborada i vistosa sense caure en el barroquisme gratuït d'una part de la crítica musical.


Per això se'ns feia atractiu fer una ullada al seu darrer llibre, Fragmentos de una década (Milenio, 2011), subtitulat amb precisió com Tendencias, transformaciones y claves del rock del nuevo milenio. En ell s'hi fa un repàs d'una dècada, la passada, on l'evolució de la música va patir una mena de congelació de segon grau, amb molt poques novetats reals com ara el dubstep o el discutible reggaeton, però que també hi va proporcionar moments i discos memorables.


L'autor no es dedica únicament a fer el repàs dels treballs discogràfics més notables, una tasca que, ben mirat, ja teníem feta en els balanços de les revistes especialitzades, sinó també a relacionar conceptes i corrents amb el seu moment històric i creatiu i, quan s'escau, desplaçant la mirada als moments precedents i futurs. Carlos Pérez, fins i tot, no renuncia a il·luminar el camí amb encertades notes contextuals ja siga històriques o musicals: estem parlant de la dècada de l'atemptat a les Torres Bessones i de la mort del gran mite de la música pop, Michael Jackson, no ho oblidem.

Amb aquesta informació, el lector introduït rememora i posa en relació la seua biblioteca sonora. I  la resta trobaran dades valuoses i pistes sobre la música que haurien d'haver escoltat. Per no enganyar ningú, Carlos Pérez parteix de la visió indie o filoalternativa que comparteixen el 90 per cent dels crítics d'aquest país. Però el seu radar li permet també posar el focus en les troballes i discos mainstream que també han aportat llum, goig i vitalitat als 2000.


Després, podràs compartir o no algunes de les afirmacions (la major part de la crítica a casa nostra té una estranya fixació contra la música britànica dels 90, amb els seus moments d'oportunisme i deixadesa, però també de glòria), però t'has de rendir al coneixement, a la visió de conjunt i a la punteria de l'autor. Si més no, els artistes escollits per a la portada, Arcade Fire, The Strokes, Franz Ferdinand, LCD Soundsystem, Primal Scream i Arctic Monkeys defineixen d'una manera o una altra la dècada.


I també s'ha de compartir la reivindicació de la producció indie espanyola del període. Com és d'agrair que, potser gràcies a la seua residència a València, Carlos Pérez haja rescatar de l'oblit part de la discografia valenciana d'aquells anys ignorada per la crítica amb base a Barcelona i Madrid. Finalment, la selecció de discos recomanats és absolutament impecable (no podem estar més d'acord, per exemple, amb la reivindicació de Hate, de The Delgados), i conté molt poques omissions reprotxables. Per la meua part, així, sense pensar-ho molt, trobe a faltar el meravellós Spoon and rafter de Mojave 3. I alguna mania personal més que no vull invocar. En el cas de Carlos Pérez, tanmateix, es nota que no actuen les manies, sinó un coneixement musical enciclopèdic i rigorós. Un llibre encertat i oportú que es devora amb avidesa i ganes d'engegar el reproductor.


Foto: El País

RECORDS OLÍMPICS (i II)

Quasi dues dècades seguint a l’Olímpic, primer com a aficionat i després com a informador, donen per a molt. Fa uns dies fèiem un article parlant d’això, però es va quedar més curt que les mànigues d’un jupetí. La cosa mereixia un llibre, com el que fa uns dies ha presentat José Enrique Sanchis, un treball, pel que conten, minuciós i que serà referència per consultar la història del club. Però posats a citar, del nostre article –llàstima no tindre encara el llibre a mà- quedaren fora molts noms de jugadors, que és el que interessa. Com ara l’ex valencianista César Ferrando, un dels jugadors amb més classe que ha passat per la Murta amb permís de Vasconcellos, un llança faltes excels. O Juanlu, el nostre Piojo López casolà, amb les seues èpiques cavalcades a porta. O Gabi, un altre futbolista de qualitat. Sense oblidar la gent de casa que passà pels juvenils i el primer equip, com ara Hèctor Sala i Manolo Blanco (dos piloters excepcionals), l’incisiu davanter Rafa Alemany (a qui li dèiem “Alemani”, horror), el ràpid i esmunyedís Nino, els sòlids germans Mascarell (estic barrejant etapes, ja ho sé), els coratjosos Sarrión i Spiri, Toni, un extrem dels d’abans, o Javi Almiñana, colossal lateral dret. Per no oblidar-nos del propi José Enrique, un dels meus entrenadors en el Municipal i l’únic de qui vaig aprendre alguna cosa, tot i que tampoc no va perdre molt de temps en mi, un cas perdut per al futbol.

De segur que estic oblidant noms xativins, però també vull recordar Camacho, el gran capità, Javi Iborra, fill de l’històric jugador, o Huerta, de Lloc Nou, físicament una bèstia. No sé si arribà a jugar en Tercera o anà després de la Segona B a Extremadura. El trobe a faltar perquè va ser company d’EGB i no l’he tornat a veure. Amb alguns jugadors esmentats abans havia coincidit (és un dir: els veia jugar des de la banqueta) en el Claret, un equip cadet majestuós que va ser la base del juvenil de l’Olímpic i del qual també formaren part José Luis, el “Negre”, Gabriel, Pepe “el Roig”, el talentós Rafa Gimeno o el malaurat Alfredo, un central esplèndid que es va deixar la vida en un accident de trànsit. Una mort prematura que ens va marcar a tots. És una forma trista d’acabar, cert, però a ell volia dedicar-li aquestes línies de desordenat recordatori.

(Publicat en l'edició comarcal de Levante-EMV, 18-06-2011) En la foto, jugadors com Vasconcellos, José Enrique, Sarrión o Spiri)

Addenda: Com que els blogs són dinàmics, aprofite per refer algun oblit de jugadors locals. Que sàpiga, de moment, el central Quique. I també recupere dos jugadors del juvenil amb els quals no vaig coincidir en el Claret però tinc una relació molt estreta: Javi Sala, amic de l'ànima, des de fa quasi trenta anys, que quan jugava contra mi es canviava de banda per donar-me pel sac, i Vicent Vila, company de col·legi, del camp polsegós del nostre barri i, actualment, de neguits i preocupacions. Segurament, l'únic de tots els citats que segueix aquest blog. Però tirant del fil (amb l'ajut dels lectors) també ens apareixeria el nostre amic poeta i actor Elies Barberà, gran porter en la seua joventut, que també em consta que es deixa caure per ací.

SENYORS I SERVENTS

A l'article quinzenal de l'edició digital El Punt-Avui parlem del nou feudalisme i del que ens juguem amb les mobilitzacions i la resposta ciutadana, de la necessitat de canalitzar de forma adient aquesta energia. Com sempre, podeu dir la vostra.



Depeche Mode - Master And Servant por cladstrife

RECORDS OLÍMPICS

L’existència és un carrusel. La teua vida pot girar entorn a una activitat lúdica o professional i, de sobte, tallar durant anys, com si no haguera existit. Però un fil invisible et connecta i, en algun moment, toca a la porta. Dilluns, per exemple. M’assabente que el CD Olímpic està més a prop d’un ascens a Segona Divisió B, una categoria que el club de Xàtiva no tastava des de fa quasi vint anys. Ja ha plogut. I quan plovia, servidor estava allà, tots els diumenges, iniciant la seua tasca com a cronista esportiu, gaudint del joc de jugadors com ara Rafa Rosas, Susaeta, (quanta classe, entre els dos) el local Sabater (amb qui havia compartit el camp de terra duríssima d’El Retorno), o Navarro, el coratjós capità. Anys de bon futbol. O així vull recordar-ho. Presidia, com ara, Alfonso Rus.

Els exercicis posteriors, els de la tornada a la crua realitat de la Tercera Divisió i la Preferent, els recorde de forma més aspra. Partits hostils en Alacant, o de rivalitat propera, amb l’Anna o el Canals, promocions d’eixir per cames dels camps, com recordà ací mateix Josep Lluís Fitó. Els anys de la tertúlia de la SER, amb Avelino Mallea, Tono Vidal, Ramón Vila, Pepe Agustí, Ricard Gallego o Rafa Gil, segons les èpoques. Els anys de plom de la presidència d’Antonio Camacho i la seua relació tortuosa amb els mitjans que acabà amb una ignominiosa pintada en La Murta declarant-nos persones no grates a un servidor, Gallego, Fèlix Lluch (que és i era un pa beneït) i, crec recordar, Miguel Sarrión. De l’agressió presidencial a Agustí Garzó. Em conten, jo ja no exercia, que Camacho, amb el temps, redreçà el seu estil inhòspit i la gestió. Ho celebre perquè, tot s’ha de dir, es deixava l’ànima.

Professionalment hi hagué temps fins i tot de debutar en una promoció d’ascens a Segona B com a narrador per a Ràdio 9, de la mà de Vicent Grau. Fou una sèrie de partits complicadíssima, amb gols a dojo i incidents bastant seriosos. Vaig fer més aigua que el Titanic. Aleshores vaig veure clar que havia de buscar-me uns altres horitzons professionals. Un canvi radical. I també estan els records d’infantesa, de limitadíssim jugador de la pedrera del Municipal. Però no em perdia ni un sol partit de casa dels majors... S’ha acabat l’espai. I amb el que resta volia desitjar-li sort a l’Olímpic. De tot cor.

En la foto, aquell equip de Segona Divisió B.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 15-06-2011)

EN EL CURS DEL TEMPS, D'ENRIC SÒRIA

Llegir i transmetre la impressió sobre les lectures, eixamplar el públic d'aquelles que considerem més reeixides, és un exercici edificant i profitós. Però també una responsabilitat si s'afronta amb els mínims de rigor i coneixement de causa. Fins i tot, és una forma de fer també literatura, privilegi reservat a aquells que tenen el do de la paraula. Uns altres, i m'hi podeu incloure en el vaixell dels naufragis, fan el que poden.


Enric Sòria (Oliva, 1958), historiador, escriptor, poeta i crític literari, aconsegueix conjugar en els seus articles, ressenyes o ponències, aquelles tres o quatre potes que esmentàvem adés. La seua prosa traspua gaudi i estima pels materials de lectura, palesa el plaer que li produeix fer de corretja de transmissió entre els autors i els lectors. I aquest paper ho assumeix amb les armes del l'erudició, del coneixement profund del terreny que trepitja. Però, a més, a més, Sòria té la capacitat didàctica o, si ho preferiu, la difícil i estranya virtut de saber comunicar. La seua prosa elegant i fluïda, el do de la paraula que parlàvem, arrodoneix una mena de cercle virtuós que l'ha convertit, no estic descobrint la penicil·lina, en una de les veus de referència de la literatura catalana.

Tota aquesta llarga introducció ve al cas del seu llibre En el curs del temps (Editorial Moll, 2010), editat l'any passat però guardonat recentment amb el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians al millor assaig. El subtítol de l'obra, Un itinerari a través de vuit-cents anys de literatura, i les més de cinc-centes pàgines, poden induir a una certa confusió. Emperò, no parlem d'una història literària condensada, sinó d'un recull d'escrits i reflexions des de l'any 1997 cap ací.


Distribuïts de forma cronològica (respecte dels autors que en parla, no de l'any de producció dels articles), el volum travessa les obsessions lectores de Sòria, des dels clàssics, com ara Ausiàs March o Ramon Llull, a la densa producció del segle XX, on noms com Carles Riba, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster o Mercè Rodoreda van desfilant per les pàgines. També hi trobareu reflexions sobre la recepció crítica dels autors en la seua època, discussions literàries o una sucosa (almenys per als introduïts) incursió en les polèmiques entorn la crítica literària i els crítics, entre d'altres escrits d'interés. 


A l'hora d'abordar autors més recents, el lector hi trobarà absències notables i omissions, però, en acabar, Sòria parla en els seus escrits, com ha de ser, d'allò que li interessa i li agrada i, tret de moments molt puntuals, evita la crítica esfereïdora tan agradosa a una estirp determinada de crítics. El silenci sempre és un procediment més civilitzat que la imprecació, tot i que, de vegades, de forma genèrica, l'autor deixa caure amb elegància comentaris de pujada ironia. Potser podríem contar més coses però l'espai d'una entrada de blog recomanaria deixar-ho així. Per acabar i resumir: un recorregut dens, interessant, incitador (a la lectura) i excepcionalment ben escrit sobre huit segles de literatura.

DUES FORMES (O MÉS) DE CONTEMPLAR EL TEMA DE LES LÍNIES

Davant del decret impulsat per la Conselleria d'Educació que pretén impulsar un suposat model trilingüe, en detriment de les línies en valencià, han sorgit almenys un parell de corrents de pensament: Vicent Baydal, des d'una posició contrària al decret, aposta per desideologitzar al màxim la lluita contra el model de Font de Mora, posar l'accent en els arguments diguem-ne acadèmics per no donar armes a un enemic que té les de guanyar. Els seus raonaments, ací mateix. A grans trets, Jesús Pàrraga feia suport sociològic en el seu blog a aquesta tesi i combatia els meus arguments.


Joan del Alcàzar i Ximo Corts, mentre, han recordat l'origen inequívocament ideològic de la maniobra de Font de Mora i, per tant, semblen apostar per una resposta que no oblide que estem parlant d'una confrontació política. Entenc i compartisc el fons de les raons de Baydal. De fet, en les meues intervencions públiques, en ràdio o televisió, faig èmfasi en la idea que les línies en valencià són les úniques que garanteixen el coneixement de les dues llengües oficials i obrin el camí a una tercera. Però també parle de rerefons ideològic. Font de Mora també ho fa, per què anem a enganyar-nos.


Enmig de tot això, alguna opinió benintencionada però despistada com la d'Andrés Boix, que aposta pel valencià però sosté que les línies són un ghetto. Res més lluny de la realitat: són el model de prestigi entre molts pares tot i que també,  no podem enganyar-nos, el refugi on fugen de la diversitat (per dir-ho eufemísticament) i cerquen l'excel·lència. O siga, que les coses no són tan senzilles. A més, Boix veu com una cosa positiva el final de l'elecció lingüística dels pares, una opinió molt discutible. Un debat fascinant, dens i polèmic: s'ho podeu prendre amb calma perquè hi ha molts comentaris i enllaços que llegir. Afegim també un irònic manifest d'Urbà Lozano en favor del trilingüisme. El debat continua obert.

INÒPIA CANTEN A ESPRIU, MIKEL LABOA I FUSTER

Els suecans Inòpia són un dels secrets més ignominiosos de la música feta en català. De la música, sense cues lingüístiques. Una banda pràcticament invisible al País Valencià i més enllà malgrat haver produït un dels millors discos de rock en valencià de la història, Les quatre estacions de l'arròs (Mésdemil, 2008), un àlbum hardcore, en l'ona del rock alternatiu més dens, amb cançons incontestables com ara Àrida primavera, El verd de l'estiu o, sobretot, Maduresa i ocres. Un treball que, produït en un altre indret, haguera acaparat portades i rànquings entre el millor d'aquell any. Ací baix, una mostra.





A pesar d'aquesta aspra acollida (fins i tot per a una proposta difícil) Inòpia va produir un altre treball important, un EP, Assentiré de grat (2010), amb tres talls: una versió de l'adaptació musical que va fer Mikel Laboa del poema de Salvador Espriu que dóna nom al disc. A més, una adaptació pròpia d'un altre poema d'Espriu, Per ser cantada en la meva nit, i, finalment, Ara que véns, primavera, sobre un poema de Joan Fuster. 


En els dos primers talls combinen la destresa melòdica, amb un Raül Adam que ha guanyat claredat i precisió en l'ús de la seua veu, amb el seu so de guitarres contundents i colpidores. Esplèndides presentació i nus que tenen un epíleg sorprenent amb un tall de tractament acústic sobre els versos de Fuster que demostra la versatilitat, maduresa i potencial d'una banda reivindicable i que demana a crits continuïtat i atenció. Perquè malgrat la brevetat de l'EP, tornen a donar molt. 


Escolte Assentiré de grat i, en acabar, a l'equip del cotxe sona la ràdio. Julio Ruiz programa a Radio 3 Zero, dels Smashing Pumpkins, un grup que tingué una merescuda fama en la primera meitat dels noranta amb dos àlbums superbs. Salvant diferències estilístiques i temàtiques, Inòpia són els nostres Smashing Pumpkies. Però encara no ens hem adonat. Ací mateix podeu escoltar les cançons de l'EP.

PÍNDOLES: CRUCIFIXOS, CÀRREGUES POLICIALS, NEOLIBERALISME POPULISTA

Contra el sectarisme. No se m'ocurre cap personatge, fins i tot dintre del PP, més inadequat per ser president de les Corts Valencianes que Juan Cotino. Cap presidència serà mai objectivament neutral, però encarregar-li la funció al més sectari de la quadrilla (membre de l'Opus Dei, no ho oblidem) és de nota. I Cotino ha presentat les seues credencials amb l'esperpèntic episodi del crucifix, un objecte que mai no hauria de presidir una cerimònia institucional d'un estat aconfessional. La bona notícia, com deia algú: ja no serà conseller. I ens estalviarem bona part de la seua diarrea verbal populista i demagògica.

En favor de la no violència. Ni la càrrega dels Mossos a Barcelona ni la de la Policia Nacional contra els indignats estan justificades. Ni tan sols en el supòsit que algú dintre de les propostes haja tingut alguna conducta fóra d'òrbita. Però abans que l'ambient s'escalfe encara més, el moviment del 15M faria bé en donar un parell de passos enrere per poder agafar impuls i repensar les protestes. Si perd l'aura no violenta i transversal, es diluirà a poc a poc. Ja tenim l'experiència dels antiglobals. I també s'ha de tindre memòria: igualar a Joan Lerma, a qui se li poden reprotxar moltes coses però no haver fomentat la corrupció, a la banda de Camps & Fabra, és bastant injust.


Contra el neoliberalisme populista. Les retallades posades en marxa per CiU, una formació ja molt més propera al neoliberalisme sense complexos que al conservadorisme amb consciència social de Jordi Pujol o el PNB, no poden sorprendre ningú. Artur Mas no ha amagat el seu ideari. Però alguns dels continguts de l'anomenada llei Òmnibus, sobretot els que aposten per retallar drets i prestacions els immigrants (o siga, el dit acusador: si tenim problemes per donar serveis a tothom és perquè algú, el més dèbil, té la culpa) cauen en el populisme i la xenofòbia més barroers. En compte de combatre-los, se'ls imita. Quo vadis, Catalunya?


En favor de la lírica. La decisió del Barça de retallar les seccions segueix una lògica econòmica poc discutible. Però ser més que un club comporta assumir determinades hipoteques i responsabilitats. No és que vinguen mals temps per a la lírica (llegiu romanticisme). És que l'estan fent desaparèixer.

RAQUEL RICART I LA MÀGIA

Fa temps parlàrem en aquest mateix espai de la novel·la de Raquel Ricart Les ratlles de la vida (3i4, 2010). Avui us enllace l'entrevista que li hem fet per al suplement Quadern del diari El País on conta coses ben interessants sobre el llibre i sobre la creació. "Trobar la manera de contar requereix una mica de màgia", diu. I no li manca raó.


Foto: Jesús Císcar

OLIVA TRENCADA: PERLETA NEGRA

De les darreres novetats de música en català, volíem reclamar la vostra atenció sobre el darrer treball dels mallorquins Oliva Trencada, Perleta Negra (LaCasaCalba, 2011), una suggeridora i treballada proposta en els vessants musicals, textual i d'imatge. D'aquest disc (que fa referència a Perleta Negra, "el darrer pirata de la Mediterrània") dèiem en Quadern el següent:

"Els mallorquins Oliva Trencada tornen amb un disc que reflecteix un univers força personal de lletres amb surrealisme contemporani però deutor de Joan Brossa (a qui han musicat), bastimentades musicalment de folk amb aires illencs (posturístic, o postgalàctic, diuen ells), rock indie, psicodèlia o dreampop. Cançons lisèrgiques i hipnòtiques acompanyades d’un llibre d’atractiu disseny visual i textos igualment ocurrents. Una proposta que premia generosament els esperits oberts".

Ací baix, un tast.

VINE-TE'N A XÀTIVA, IVAN!!

Mira que pensàvem que això que hem llegit alguna vegada dels empadronaments a discreció per guanyar unes eleccions sols passava en algun poblet perdut de Castelló. Ara resulta que fins i tot en una ciutat com Xàtiva es pot donar el cas si es confirmen les sospites d’irregularitats en l’empadronament dos mesos abans de les eleccions de 300 persones de nacionalitat búlgara. Així, d’entrada, la naturalesa molleta i benpensant d’un servidor l’empenta a ser benèvol. Com que a la capital de la Costera ja hi havia una important colònia procedent de Bulgària no deuríem descartar una reactualització del “¡Vente a Alemania, Pepe!”, en versió balcànica. O siga, vine’t cap ací, Ivan, que a Xàtiva s’està molt bé i n’hi ha molt de treball. Fa quatre o cinc anys, encara colava. Però com que ací i enlloc la cosa està molt maleta, no s’acaba d’entendre la història. Alguns moviments estranys el dia de les eleccions, confirmats per diverses vies, t’acaben de mosquejar. Després t’assabentes que el sempre atent a la jugada Rafael Blasco, l’amic d’Alfonso Rus, li havia concedit un localet i 20.000 eurets de subvenció -la pasta a tan sols deu dies de les eleccions- a una associació búlgara de Xàtiva la presidenta de la qual figurava en les llistes del PP. Aleshores conclous que dos més dos sumen quatre i t’has de creure les sospites de PSPV-PSOE, Compromís, Esquerra Unida i UGT.

En acabant, fa l’efecte que aquella famosa enquesta fantasma en la que el PP perdia la majoria absoluta era versemblant i la maquinària es va posar en marxa amb el que hi havia més a la mà: atés que amb els vots locals no en tenien prou, malgrat tot, demanaren reforços. La nacionalitat és el mateix. Però potser els “reforços” haurien de saber que, quan l’interessa, el PP gasta la immigració de manera ben diferent. Potser podrien preguntar als seus companys de Badalona, si hi ha búlgars allà, com se les gasten els populars de Catalunya amb els nouvinguts. Els ho dic: com si foren escòria.

Una pregunta

No conec en profunditat la realitat ontinyentina i vull ser prudent, però ¿quants dels votants que contribuïren als bons resultats de Compromís a Ontinyent ho feren pensant en desallotjar a Lina Insa i el PP de l’Ajuntament? I la copulativa no és casual. Ho sabrem.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 04-06-2011)

Foto: Comarcalia

CRÒNICA D'UNA PERSISTÈNCIA

El títol de dalt correspon a una ressenya en Quadern, el suplement cultural d'El País, al voltant del llibre del musicòleg Josep Vicent Frechina La cançó en valencià, Dels repertoris tradicionals als gèneres moderns (AVL, 2011), un esplèndid i molt recomanable volum (imprescindible per als aficionats que vulguen ampliar horitzons) que repassa amb passió i esperit crític la història de la música en valencià. Ací us enganxe el pdf amb el Quadern sencer, on a és de la ressenya podreu llegir uns altres continguts ben interessants.

LA LÍNIA ROJA DE LES LÍNIES

L'article quinzenal de l'edició digital d'Avui-El Punt el dediquem, com podeu deduir del títol, a la supressió de les línies en valencià per part de la Conselleria d'Educació, que dirigeix l'ínclit Alejandro Font de Mora, conseller cessant, asseguren els cronistes polítics. El flamant model trilingüe gallec ja és ací. Ja direu la vostra.

POETES SOTA LA CREUETA: JOSEP LLUÍS ABAD

A mig camí entre la secció que mostra els nostres poetes i poetesses i el tauló d'anuncis (interessants), hui ens visita Josep Lluís Abad (La Vall d'Uixó, 1959), un escriptor de llarga trajectòria que demà divendres, dia 3 de juny, presenta al seu poble el seu darrer poemari, L'amor (Edicions DosPuntZero, 2010), de la mà de l'autor de la portada, Josep Manel Palomar, i del poeta i blogaire Josep Porcar. Teniu totes les dades al cartell que hem posat ací mateix.


El llibre, tota una declaració d'intencions en fons, forma i essència, és una autoedició en Internet, amb llicència Creative Commons (el podeu descarregar al mateix blog d'Abad, Espai Claudator). De les raons d'aquesta opció se'ns parla en les Notes de l'edició que figuren al final, però també al llarg de tot el poemari, una densa, potent i colpidora declaració d'amor a les paraules i al procés creatiu de l'escriptura en llibertat, sense hipoteques.


¿És aquesta la revolució silenciosa dels nostres poetes de què ens parlava Manel Alonso i que tant rebombori i debat va provocar en aquest mateix blog? És una de les seues manifestacions. El llibre d'Abad podia haver estat premiat i publicat per les vies convencionals: analitzada la producció dels darrers mesos, el seu és millor que molts poemaris que han vist la llum per eixa via. També n'he llegit de millors o que almenys m'ho semblen. No molts. L'autor, en tot cas, ens lliura sense intermediaris la seua poesia plena a vessar d'intencions, de bons versos, d'idees carregades de sentit, d'un lèxic polit, precís i potent, colpidor quan toca, amb belles i etèries imatges que no distrauen de les càrregues de profunditat que allotgen. 


Ací baix, un tast, el poema número VI de la secció "Líquids inflamables".

Tu, lector, ets el meu Déu, la foguera que crema el jo intubat 

de despit i vanitat. Arrela’t en aquesta carn present!

Em dius què t’oferiré?

De principi, soterrarem la mentida erma, les espines 

amagades a mitges, les flors variades dels malentesos; tot 

seguit conjugarem la mateixa vida, sense cap mena de 

privilegis, nus tots dos, sense trampes, ni abaloris.

Com dofins, ballarem un distint abecedari i la veritat no serà 

tan sols metàfora: pouarem la llum d’un cor que vessarem als 

altres. Res no serà dit, ni fet per exhibicionisme.

Aleshores la cova es farà diàfana i a les lleixes morirà aquell 

déu minor dels poetes, el dels filòsofs... un deuet de plàstic fet 

a imatge de llaminadures intel·lectualoides i cel·lofana.

L’única esperança meua?

Que trenques l’espill.

Ara, amb literària parsimònia, fes-te un punyal i secciona’t 

del cervell l’ull cel·lat de mosca. Des d’aleshores viurem per 

les nostres pròpies paraules.

LES PETJADES DE RAIMON I VERDCEL, A XÀTIVA

El febrer de 2010, els alcoians VerdCel treien un ambiciós projecte, amb CD, vídeo i còmic, basat en les cançons de Raimon, Petjades (Tempsrecord / Bromera). Cançons com ara Veles e vents, Treballaré el teu cos, Com un puny, País Basc o Indesinenter, passades pel filtre i la visió dels autors de País-viatge o Sàmara, conformaren un reeixit espectacle amb el qual no han deixat de girar.


Fa uns mesos, VerdCel entraren en negociacions amb els gestors del Gran Teatre de Xàtiva, la sala pública de la ciutat, però pel que sembla no trobaren suficientment interessant una proposta que és un gran homenatge al músic més important i universal que ha donat la capital de la Costera. Deixem-ho ací.


Per sort, l'espectacle es podrà veure finalment a Xàtiva, a la sala Pep Gimeno Botifarra i Lola Tortosa del Centre de Formació de Persones Adultes (CFPA) Francesc Bosch i Morata. Serà divendres, dia 3 de juny, a les 20,30 hores, en format acústic amb projeccions.