ELS BLOGS EN VALENCIÀ: IDEES I REFLEXIONS

Com sabreu, convidats per la secció d'assessorament lingüístic de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), divendres dia 27 ens aplegàrem a Sant Miquel dels Reis alguns blogaires (bloguers, segons l'ens normatiu valencià) per reflexionar sobre el present i futur d'aquesta modalitat de comunicació. En el blog (o bloc) d'un dels participants, Francesc Mompó, teniu una crònica amb fotografies i, per tant, estalviarem ací repetir idees.

Aquestes coses són útils perquè els habitants del món virtual, que som éssers humans i per tant necessitem de contacte físic, de mirar-nos als ulls, ens trobem i coneguem. Per aquesta banda, una iniciativa satisfactòria malgrat les possibles deficiències organitzatives o de concepte (haguera estat interessant més participació i menys exposició per part nostra, per posar un exemple).


Però allò significatiu de debò és que a través de les intervencions i de les preguntes del públic poguérem extraure algunes idees (algunes precuinades abans de l'encontre) que em semblen interessants. Allà van unes quantes, conscient que ens estem deixant molta matèria:


1) La xarxa continua sent, més enllà de la dispersió i heterogeneïtat, una eina de normalització del valencià fabulosa. Les dades aportades demostren una enorme vitalitat de les bitàcoles en valencià tot i la irrupció d'unes altres xarxes socials. Per necessitat o de forma natural, el valencià és protagonista en Internet. Curiós que, segons dades aportades per Sergi Pitarch, un dels pocs que ha investigat a fons el fenomen, vora el 25% de blogaires són llicenciats en llengua catalana.


2) La irrupció de Twitter i Facebook ha modificat l'ús dels blogs. Alguns més lleugers van desapareixent en benefici d'aquells que contenen més reflexió i continguts que no són els habituals a aquelles xarxes. Fins i tot algunes entrades i comentaris, els que aborden la realitat més immediata i urgent, o la més lúdica, es desplacen cap a Facebook. Els blogs, però, tenen recorregut com a subministradors de continguts i enllaços.


3) Tot i que encara no som al nivell d'alguns indrets de l'Estat, hi ha blogs autènticament reeixits al País Valencià, que generen moltes visites, molt de coneixement i que han fet dels seus administradors autèntiques referències. Una mostra, els participants en la darrera taula del dia (incloent Lucrècia de Borja, que no va parlar finalment per un desencontre amb l'organització). 


4) Sobretot, triomfen aquelles bitàcoles que presenten una peculiaritat que les diferencia o que aborden espais no conreats. La qualitat i atractiu de les propostes, lògicament, també conta.


5) Es va abordar d'una forma superficial, però trobe que la xarxa, una de les virtualitats que té per a la nostra llengua és que està posant en contacte gent de tot el domini lingüístic trencant les absurdes barreres polítiques i culturals que se'ns estan imposant.

GESTIONAR EL RESULTAT

La primera intenció era gastar la columna per fer la valoració de Xàtiva, l’explicació de per què en un moment de desgast màxim del PSOE el PP d’Alfonso Rus va estar a punt de veure fulminada la seua majoria absoluta. El propi alcalde va reconèixer un desplaçament de vot cap a l’esquerra (en contra del corrent general) que s’havia “d’analitzar”. Que ho analitzen: tenen molta tela que tallar. Però arran de la constatació que la suma de vots a l’esquerra ha superat els vots al PP, molts ciutadans progressistes, a les xarxes socials i a les converses de bar o de carrer, especulen que si PSPV, Compromís i Esquerra Unida s’hagueren presentat junts (o almenys els dos darrers, no contaminats per l’estigma ZP), els populars hagueren dit adéu a l’alcaldia. És una hipòtesi no verificable i la història ens ensenya que la política converteix les matemàtiques en una ciència inexacta. La gent pot anar rumiant-s’ho, està en el seu dret, però en aquest moments traslladar el debat a la si dels partits afectats seria una errada greu.

Ara no és moment d’embolicar-se tota una legislatura en negociacions. Pel mig, hi ha unes eleccions generals que poden clarificar el panorama perquè amb Rajoy en la Moncloa, a Rus se li acaba la coartada victimista. Per la seua banda, els altres partits han de fer la tasca que li han encarregat els votants, l’oposició, al mateix temps que tracten d’encoratjar la ciutadania, de convèncer, d’habilitar un projecte alternatiu de ciutat. Ja no és qüestió sols d’un canvi d’estils, l’autèntic forat negre del PP i del seu alcalde, sinó de definir com es gestiona el dia després, com es donen respostes eficaces a les necessitats de la ciutat. També és moment de generar complicitats entre les forces a l’esquerra del PP i entre els seus dirigents, observar si hi ha química. Analitzar de forma discreta, sense pressions, les possibilitats de pactes. I presentar públicament els possibles acords quan estiguen tancats. Potser també es podrien sotmetre a un referèndum obert, no sols per als militants, en consonància amb uns nous temps on la ciutadania vol participar-hi. Ja arribarà. Si arriba. Mentre, s’ha de gestionar amb intel·ligència i paciència la pulsió i les expectatives de canvi. La partida és molt llarga. I no sempre guanya l’estratègia més obvia.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 28-05-2011)

LES INCERTESES DEL 15M

Assistisc a una de les assemblees dels acampats en la Plaça de l'Ajuntament (o del 15M: tant de bo això siga possible un dia) de València. Per donar suport. Per escoltar. Per aprendre. Per conèixer. Hi ha encara, més d'una setmana després, molta gent que és allí o que ha vingut a escoltar. Hi ha bon rotllo, bones vibracions. Una organització bastant considerable. Hi ha il·lusió i esperança. També molta ingenuïtat, però això ja se sabia. Tampoc no se'ls pot demanar una altra cosa.


Escolte un grapat de persones amb discursos ben articulats i pensats, es nota que debatuts prèviament en comissió. Hi ha propostes necessàries, coses que serien de justícia o de sentit comú. Hi ha propostes benintencionades o, directament, utòpiques. Hi ha diferents visions. Una xica, més a prop dels quaranta que dels trenta, els hi recorda als acampats que a València hi ha gent que porta molts anys indignada, la que treballa en els col·lectius i moviments socials reivindicatius. Es congratula de veure "moltes cares noves" entre la gent, però els adverteix que hi ha un dia després i demana reconeixement pels indignats històrics. I suport. Em fa l'efecte que molts a la plaça no han entés massa el significat i l'abast del que s'estava explicant. O sí, perquè aquests dies el moviment s'ha traslladat també als barris. Veurem.


Esperança plena d'incerteses. Quan algú suggereix que s'han de coordinar qüestions de cara a la possible alçada del campament, molta gent protesta. "No volem anar-nos-en", diuen. Però algun dia s'hauran d'anar perquè les peticions principals que afecten a la reforma del sistema electoral, a la reforma del mercat hipotecari, al buidat d'imputats de les llistes, a la fi dels privilegis, i moltes més coses, no van a produir-se tot i que les acampades duraren un any. Requereixen de la intervenció política, d'instal·lar l'angoixa existencial no sols en el PSOE, sinó també en l'altre gran partit, el PP. Els partits minoritaris van prenent nota i al País Valencià ja es parla de renunciar a part dels sous, dels privilegis o dels assessors. És un inici, però és insuficient. Els acampats de València miren a Sol, però les respostes i alternatives són lentes.


Un amic em diu que no creu en el moviment, que en el fons el que s'està demanant és treball de funcionaris i banda ampla gratis i universal, que per això s'han indignat.  No és així, però han de passar coses. El moviment necessita un pla de llarga durada, una confrontació en tota regla amb el sistema perllongada en el temps. Serà difícil, però es corre el perill de què tota aquesta energia es volatilitze. M'he d'anar. Abans, però, dues persones d'edat anuncien la creació d'una comissió en l'acampada de jubilats i pensionistes. Hi ha una ovació emocionant. Marxe amb aquell sentiment efervescent, però també amb l'angoixa de la incertesa. No sé si servirà d'alguna cosa, però anote en l'agenda el dia que he de traure diners del meu banc, una de les accions proposades. Em donen un full informatiu que acaba amb una exhortació als bons ànims. Diuen que entre tots ho aconseguirem. No mereixen l'escepticisme i la condescendència amb la que alguns indignats històrics els estem mirant. Però tot és tan complex...

POETES SOTA LA CREUETA: LLUÍS RODA

Lluís Roda (València, 1961), filòleg i filòsof, és un poeta de llarg recorregut, amb una producció ja abundosa i reconeguda amb diversos premis. El seu darrer poemari és Nadir (Proa, 2010), premi Jocs Florals de Barcelona. En ell s'allunya de la idealització del fet amorós, habitual en la lírica com una forma de sublimació de la qual extraure bellesa, per afrontar-lo des d'un vessant càustic i descregut, punyent, amb ocasionals i desconcertants espais per a la tendresa que no desdiuen el to general. Ací baix, una mostra.


En l'hermenèutica del teu cos reconec el meu anorquisme.
Potser no és ambiciós qui et vol
I es conforma amb una infelicitat perdurable.
Perquè a qui has fet feliç?
Ni a tu mateixa, amor.
Insistir en el desistiment és perdre el temps.
Que ens hem guanyat el cel sols d'ignorar-lo.
I anorreats no som ningú sense l'altre.
I amb l'altre deixaríem de ser algú.
I, així, separats, tot resta clar.
I ningú no es confon.


Ni tu ni jo.


I ací baix, una altra que hem escollit per la manera colpidora de tancar:


Has danyat el còrion d'un amor embrionari.
L'univers, com un vòrtex, era succionat pel teu buit.
No fou pas, però, un amor erotogen.
Que el buit era més gran.
Hi cabíem tots.
El lloguer era baix.

FELICITATS, MESTRE: LIKE A ROLLING STONE

Podria haver estat un altra cançó, més simbòlica, més carregada de significat. Però comptat i debatut amb mi mateix, el millor tema de Bob Dylan és Like a rolling stone. El nostre homenatge al mestre, que compleix setanta anys, amb una bonica animació que hem trobat a la xarxa. Felicitats!


Like a Rolling Stone from Brianne Bowers on Vimeo.

Ara, que aquesta, una burrada soterrada pels clàssics de l'artista, ens agrada moltíssim. La pose en una versió respectuosíssima ¿Quina és la vostra preferida?

GRÀCIES PELS MOBLES (UNA VALORACIÓ D'URGÈNCIA I UNA REFLEXIÓ D'EMERGÈNCIA)

S'anunciava una gran marea blava, un tsunami arrabassador que canviaria el mapa polític espanyol. I el tsunami ha arribat. L'estratègia de presentar la campanya de les autonòmiques i municipals com una prèvia de les generals, un plebiscit anti José Luis Rodríguez Zapatero on bolcar tota la frustració per la situació econòmica, ha estat un èxit rotund per a Mariano Rajoy. La desfeta socialista ha estat històrica. Brutal. Com era d'esperar, l'eslogan "No els votes" (ni a PP ni a PSOE) s'ha llegit en clau esquerrana. Els socialistes paguen la crisi, la negació primerenca i obstinada de la crisi, la gestió de la crisi i haver-se supeditat als manaments dels piròmans per eixir de la crisi. El càstig pot ser quantitativament excessiu, però qualitativament ajustat. Elena Valenciano va predir una nit difícil per als socialistes. Però el pitjor ve ara. O catarsi o mort. Amb la dificultat, en el cas valencià, d'establir amb certesa quina part de la bufetada és demèrit del president del govern o de Jorge Alarte.


Si algú va seguir la jornada electoral per Canal 9 li faria la sensació inequívoca que el tsunami ha arribat al País Valencià, com avançaven totes les enquestes. La consellera portaveu, Paula Sánchez de León, parlà de "victòria històrica" i féu llenya de l'arbre caigut. L'esquema de colorets amb el repartiment dels escons a les Corts Valencianes, amb un augment per al PP i un descens significatiu del PSPV, ajudaven a aquesta sensació. Però l'onada ha arribat a territori valencià amb molta menys força del que s'havia dit: Francisco Camps perd desenes de milers de vots i quasi quatre punts en percentatge, just quan més dèbil està el seu rival directe. En Gènova han pres nota. I els seus fidels lloctinents, Rita Barberà i Alfonso Rus, cedeixen terreny en els seus feus de València i Xàtiva (en el cas del xativí, salvant pels pèls l'alcaldia). El vots blancs i nuls doblen els del 2007 i en aquesta ocasió no es pot dir que la reacció siga unívoca.


Aquesta és la primera bona notícia: malgrat els somriures cosmètics del PP i les lectures apressades i interessades, la fotografia no és la d'una societat vençuda i indiferent davant la corrupció i el malbaratament. Més enllà de la reacció ciutadana, també a València, hi ha milers de valencians que potser no hagen canviat el vot, però se l'han estalviat. Hont i les seues trampes han dibuixat un parlament amb el pes actual del PP falsejat.


I la segona bona notícia és que aquesta societat ha salvat els mobles de la pluralitat. Però no parlem d'uns mobles desgastats i vells, de pis d'estudiants, sinó d'una decoració flamant, llustrosa i il·lusionant. No sols s'han acomplit les previsions demoscòpiques que auguraven que l'esquerra real o alternativa (els interessats poseu l'adjectiu que més us agrade) que representa Esquerra Unida conservaria la seua representació històrica, tantes vegades posada en qüestió. A més d'això, s'incorpora amb força Compromís i el seu valencianisme progressista fins el punt de convertir-se en la tercera força política valenciana malgrat la invisibilitat en les enquestes. Un fenomen que requereix anàlisis en profunditat. 


Els uns han vist premiat un període de pau interna (mèrit de Marga Sanz), la coherència en els missatges, la revalorització de la marca i l'aura d'honestedat. Els altres una tasca d'oposició ben visible, una campanya imaginativa i candidats i candidates potents: a ningú no se li escapa la incidència de Mònica Oltra i Joan Ribó en els resultats. El mèrit d'Enric Morera ha estat aglutinar diferents cultures sense que el resultat final grinyolora. En un cas i en un altre, la transferència de vot socialista ha estat decisiva, però també volem pensar que el vot jove imbricat en els descontents de la rebatejada Plaça del 15 de Maig ha tingut a veure. Ho anirem sabent.


Fins ací, la valoració d'urgència. Ara, la reflexió d'emergència: aquest país necessita que tant el vot a Compromís com a Esquerra Unida no siga una anècdota conjuntural, un préstec provisional, perquè en eixos vots hi ha molta esperança i il·lusió en què les coses poden ser diferents. Tampoc no ens enganyem: un canvi de govern al País Valencià requereix encara de la participació del PSPV-PSOE. I això passa per eixamplar l'espectre de votants que no voten al PP. Canviant cromos cada quatre anys això no serà possible. I conduirà a noves frustracions. La pilota, segurament, la tenen els socialistes en la teulada. L'alegria per la pluralitat i la no consumació de l'amenaça bipartidista no va a durar sempre.

GENERACIÓ PERDUDA

Aquest és un article difícil, unes ratlles en jornada de reflexió en un dia en què els llandosos professionals hauríem de badar boca i respectar el silenci i la reflexió. És un dir. En aquestes mateixes pàgines llegiran els darrers missatges electorals emesos ahir. Algú, veritablement, decideix el vot hui? Respectem, per si un cas, la part del folklore electoral més obtusa, la del dia de silenci després de la tronada. Si són habituals de la columna hui els estalviaré algunes de les manies, filies i fòbies que ja coneixen. Però no puc estar-me de comentar una història que ve al cas: a l’hora d’escriure açò no sé si el govern acatarà el manament de la Junta Electoral Central que obliga els acampats del moviment 15M a abandonar les seues mobilitzacions. Dura lex, sed lex, d’acord. Però hi ha moments en què una jurisprudència rància ens aboca a l’abisme i penalitza un descontent tan justificat com necessari.

Hi haurà de tot, però la gent de “Democràcia real, ja!!” és la nostra generació perduda, la dels xicots i xicotes que quan ací gaudíem de l’orgia especulativa i suïcida s’estaven formant, cobrant sous de misèria o beques irrisòries d’investigació. Persones que no podien accedir a un habitatge digne mentre la resta de la societat fèiem de cobdiciosos agents immobiliaris. L’actiu més valuós de la societat -la que hauria d’haver apostat pel coneixement i la innovació, i no pel negoci fàcil i la banalitat- maltractat i menystingut. Les casualitats no existeixen: quan la cultura, el coneixement, l’excel·lència i el bon gust perden prestigi, brolla la immundícia, la incultura grollera de l’enriquiment a curt termini. Després de mi, el diluvi. Liquidada la festa, a aquella generació perduda els hem llançat contra el mur ignominiós del no futur. I protesten i s’indignen, amb raó, perquè paguen amb interessos la barra lliure d’una festa que ells no havien convocat. Allò irrellevant és si han tardat poc o molt o contra qui. Han dit prou. No s’han cregut la insídia, acceptada per tants i tants, que els retalls a la tropa, mentre l’oficialitat no cedeix un pam els seus privilegis, són una conseqüència lògica de la crisi. Els insults i desqualificacions que comencen a rebre per part de l’establishment demostren que han posat el dit en mig de la nafra. Per fi, un bri d’esperança.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 21-05-2011)

Foto: El País

EL VOTANT EN EL LABERINT

Darrer article d'opinió abans de les eleccions. Coincideix amb la columna quinzenal de l'edició digital El Punt-Avui i està escrita abans de saber que la Junta Electoral prohibeix les mobilitzacions dels 15M en la jornada de reflexió, una qüestió que mereixeria una reflexió a banda. Parlem de laberints i votants progressistes. Ja direu la vostra.

MONTGÒLIA: OVIDI TWINS

Un poc de música, per alleugerir entre tanta reflexió embafosa: si ha hagut un llançament editorial-musical curiós en els darrers temps aquest és el de Montgòlia (Mésdemil, 2011), dels Ovidi Twins. Més rar que una granota en un desert però, precisament per això, magnètic. El podeu comprar-descarregar-escoltar (en l'ordre i preferència que us rote) ací mateix. Però recomanem fer-se amb tot el pack perquè el material gràfic i escrit és digne de les vostres ments inquietes i àvides de novetats. Ací, baix, la ressenya que els fèiem fa no massa en Quadern. I un poc més avall, un vídeo d'una actuació.

"L’atreviment, l’esperit musical obert i un humor multipolar, entre el clown i l’ocurrència genèticament local, són els eixos d’un dels treballs més personals i estranys de la darrera fornada. Per simplificar la multiplicitat de pals que toquen, units pel fil d’una instrumentació minimal, els Ovidi Twins són un creuament entre la cançó, amb l’Ovidi com a far llunyà, i el cabaret descarat de The Dresden Dolls. Amb el disc, un número especial de la revista Moixama. En format llibre, és clar. Inclassificables".

ELS ATURATS D'ALFONSO RUS

Donem per amortitzat que en campanya es diuen moltes ximpleries i que els candidats en tots els estrats s’acomoden a les estratègies generals dels partits. Com diria Boskov, amb una lògica de pa amb oli i sal, “futbol és futbol i gol és gol”. Doncs sí. De vegades, però, es travessa la fina línia que separa l’obvietat tonta de la creença que els ciutadans som idiotes. El PP ha basat la legislatura i la campanya a fer descansar sobre l’esquena de ZP tots els mals. Amb això, i una campanya de baix perfil, per no despertar de la letargia als votants de l’esquerra, ha aconseguit desviar tots els focus cap a un únic responsable de la crisi i amagar així les misèries pròpies: algú en Moncloa que no era ZP s’encarregà de parir la bèstia de la dependència constructiva. I el nostre president de la Generalitat l’alimentà amb un entusiasme infinit i l’anuència d’alcaldes i regidors de tots els colors i de milions de ciutadans. Una veritat invisible.

Al PP li ha anat bé així, amb un missatge senzill i directe que no cal adornar. Perquè si t’emboliques i et poses estupend ensenyes les costures i fas notar on tens el cor i la butxaca: l’alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, ha promés reduir al 9% en tres anys l’atur a la ciutat. Això sí: si se’n va ZP. El president de la Diputació subratlla així l’estratègia d’aquests comicis municipals i locals (!!): forçar l’avançament de les eleccions generals. Cadascú administra el seu vot com li sembla, però el plantejament conté una perversió: a les futures eleccions generals el ciutadà podrà dir la seua sobre la gestió socialista de la crisi i els posteriors retalls socials, que hi ha molta tela que tallar, però el 22 s’hauria de jutjar l’administració del PP a Generalitat i ajuntaments i la tasca d’oposició i el programa de sioux i comanxes. I si la situació de l’atur és pitjor ací que en uns altres llocs és, en part alíquota, perquè ni Rus ni la Generalitat de Francisco Camps feren les apostes adequades. Si ara tenen una altra idea, que l’exposen. Si estan preocupats pels aturats que diguen què en pensen fer amb els instruments i les competències al seu abast. Amb ZP o amb Rajoy, sense invocacions al cosí de Zumosol i sense pretendre que el PP és pur i verge en tot el que ha passat. Si no, podem pensar que conten cada nou aturat com un centímetre més que els hi acosta al seu autèntic objectiu i no com un problema real a resoldre. No, mentre Rajoy no arribe a la Moncloa. Un xantatge infame a la ciutadania que els inhabilita com a gestors de res que no siga sa casa.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 17.05.2011)

Foto: Comarcalia

DESPRÉS DE LA INDIGNACIÓ

L'eclosió de les molt considerables mobilitzacions de "Democràcia real, ja!" m'agafa llegint el llibre pamflet d'Stéphan Hessel, Indigneu-vos!, amb pròleg del sempre incissiu José Luis Sampedro. El llibre de Hessel és oportú i necessari: ens recorda que els drets socials i laborals que hem assolit, i que estan en procés de volatilització amb l'excusa d'una crisi creada de forma artificial i irresponsable pels poders financers, costaren moltíssim esforç i sacrifici d'aconseguir.


Hessel, camí del segle de vida, no entén l'actitud apàtica dels joves i els empenta a la rebel·lia pacífica, a la insurrecció tranquil·la per plantar cara. El moment, deia, és oportú. I molta gent, aprofitant les possibilitats de coordinació i connexió que ofereix la xarxa, ha escoltat la crida i s'ha llançat al carrer. Davant l'èxit de les mobilitzacions (un dels hashtags aquests dies a Twitter és el prematur #spanishrevolution) la primera reacció és de sorpresa i satisfacció: el personal, fart de precarietat, corrupció i abusos, ix al carrer, demana un canvi polític i social real cap a un sistema autènticament democràtic. El problema, com sempre, és canalitzar la indignació perquè siga efectiva. I el desenvolupament de la revolta és més aviat desconcertant.


Allò cridaner és l'heterogeneïtat dels objectius. Hi ha un aparent consens sobre la necessitat de no votar els partits majoritaris (PP i PSOE, més CiU en l'àmbit català) però en els debats a la xarxa hi apareixen unes altres interpretacions en clau d'abstenció i vot en blanc. O siga: no votes a ningú. Fins i tot hi ha qui, arrel d'això, proclama l'apoliticisme del moviment (!!!), la qual cosa demostra que ha quallat l'axioma que tant li agrada a la dreta, perquè li convé, de què la ideologia és una cosa molt dolenta. I la política la font de tots els mals. Haurien de llegir a Enric Senabre.


Creada la confusió, al carro s'hi han apuntat, a més del previsible component anarquista i un cert vessant antisistema banal (o esvalotador), des d'elements l'extrema dreta fins a sospitosos individus populistes i contraris a la democràcia. El cabreig no és patrimoni de ningú. Tenen un pla els promotors per filtrar aquesta amalgama? Hi ha un pla per a després de la indignació més enllà de la seua exposició? O es tracta solament d'una crida d'atenció a les portes d'una cita electoral?


Parlem d'això. Que el PSOE s'haja vist igualat amb el PP en el pòdium de les responsabilitats és, a més de normal, en tant que els darrers retalls, per inducció o per convicció, són obra seua, un motiu de reflexió per a un partit que s'ha sotmés als designis dels mercats, just la direcció contrària d'una democràcia real. Mentre, els populars s'ho miren amb un mig somriure perquè interpreten (amb raó) que la cosa va contra ells però, en termes pràctics, de aritmètica electoral, no amb ells. Més aviat, el moviment els interessa. Entre tanta confusió, potser la jacobinista i insofrible Rosa Díez i la seua UPyD s'hi puguen beneficiar. O Izquierda Unida, que té un discurs que coincideix a grans trets amb el de "Democràcia real, ja". Però no és segur. Potser l'esmena és a la totalitat. 


La tragèdia del País Valencià és que ací tenim el problema específic d'unes eleccions on la dreta busca legitimar a través de les urnes el despropòsit del balafiament, la corrupció, la censura i l'apropiació del territori com una prolongació simbòlica de la ideologia de barraqueta i un nou nacionalcatolicisme. Fa temps que ací ja estàvem indignats. I si de la barreja d'indignacions creuades es generara un vot massiu cap a les formacions polítiques minoritàries del País Valencià ho podríem donar per bo. Però no sembla que serà així. I indirectament, el moviment pot contribuir a acompanyar l'estratègia del PP de convertir els comicis del 22M en unes eleccions generals avançades on la dreta, tret d'un desgast de moment poc significatiu, no va a quedar-se sense votar. En un racó del seu despatx, Rafael Blasco gaudeix com una rabosa en un galliner.

EL RETROVISOR: USE YOUR ILLUSION II (1991)

Fa bastants anys que els discos de Guns N' Roses, com alguns exemplars més de mainstream adquirits en la meua joventut,  no visitaven els meus reproductors. La música és una força estranya: veient una actuació de l'antic guitarra de la banda, Slash, en la MTV, em va fer goig recuperar un àlbum, Use your illusion (el volum II, perquè també se'n va fer un primer, supose que la pasta no m'arribaria). Sobre el paper, el moment àlgid d'una banda que després deixà discos lamentables. Volia saber si encara m'agradarien aquelles cançons ara que, a més, es compleixen els 20 anys de la seua publicació.


El retrobament arrenca amb Civil War, un tema llarg, melòdic i amb diverses capes signat per varis components. Un dels nostres preferits. I ha suportat dignament el pas del temps, malgrat els crits anguniosos d'Axl Rose, cosa que no es pot dir de la insulsa 14 Years. Llavors arriba la grandíssima Yesterdays, un clàssic que sona vintage ara i quan es va gravar, un tema tan conegut com la celebèrrima i poderosa versió de Knocki'n on heaven's door, de Bob Dylan, a la que sols li sobren (de nou Rose) les sospitoses traques vocàliques finals. Però s'escolta bé, de nou. Molt bé, fins i tot.


Get in the ring em va semblar tòpica aleshores. Ara també. I Shotgun blues el mateix. El banjo i un piano introdueixen l'apreciable Breakdown, un tema ben construït, amb canvis de ritme i textures, però que es fa una mica llarg. Pretty tied up, signada en solitari pel guitarra rítmica Izzy Sradlin és una castanya considerable, i tampoc és que Locomotive (Slash / Rose) remunte molt. Una correcta balada, So fine, per continuar. Uf. Açò no xuta. Fins que arribem al piano que introdueix l'estupenda Stranged, al·leluia. I més: You could be mine, amb una base rítmica que et desperta de la letargia i un riff devastador. Don't cry (per què?, per què aquesta balada de 40 Principales de l'època?) i un rap (!!) bastant porc i graciós, My world, tanquen un disc terriblement irregular.


Revise el volum I, per si m'havia perdut alguna cosa. El misteri es resol: encara és més irregular, de repertori marcat per un hardrock passat de voltes, amb cançons tedioses i alguna versió infame de Paul McCartney. Potser no va ser que la pasta no m'arribava, sinó que el vaig poder escoltar abans en la botiga. Amb una miqueta de tria, dels dos àlbums hagueren fet un disc senzill grandiós. Passa que aquells paios eren (ho són, encara) bastant megalòmans. En tot cas, veneren milions de discos. Un d'aquells reposa en ma casa, en un racó amagat, compartint espai amb discos que juraria sobre el London Calling que mai no vaig comprar (pocs) i uns altres defensables. Com és el cas. En setembre, el feliç aniversari.



Guns N' Roses Yesterdays por cavalierguy247

REPETIM: EL NOU DISC DE RAPSODES, EN QUADERN

El senyor Blogger assegurava que m'havia de tornar les entrades desaparegudes després del col·lapse en el seu sistema de blogs (o blocs) que molts de vosaltres degueu haver patit. Però no ha estat així. Per tant, repetim: aquesta setmana publicàvem com a tema central del suplement Quadern d'El País un reportage al voltant del nou treball dels pioners del hip hop en valencià, Rapsodes. El disc, Ouiea (Mésdemil, 2011). 

Ací mateix, el text del repor. O millor encara, ací el pdf amb el suplement íntegre. I ací baix el vídeo de DKT, un dels temes més immediats del disc tot i que us recomane furgar perquè hi ha sorpreses i de les bones. Rap com a base d'una gojosa diversificació estilística.

FESTA COLORS CONTRA EL RACISME

El proper divendre13 de maig tindrà llloc (veure el cartell adjunt) la tercera edició de la FESTA COLORS CONTRA EL RACISME I LA INTOLERÀNCIA, que ve celebrant-se des de 2009 a València amb la participació d'entitats i col·lectius que lluiten contra la discriminació en tots els àmbits i que s'ha convertit ja en un referent de la música com a punt de trobada de cultures i lluites.

Aquest any però, la novetat és la participació del festival de música i cultura ROTOTOM SUNSPLASH en la FESTA COLORS, amb l'aportació de dues bandes vingudes des d'Itàlia, i anunciant el principi d'un acord de col·laboració entre ambdues iniciatives, compromeses amb la defensa del mestissatge, la multiculturalitat i els drets humans.

Així, les dues bandes vingudes des d'Itàlia de la mà de ROTOTOM SUNSPLASH portaran a la FESTA COLORS la seua gira d'HOMENATGE A BOB MARLEY que realitzaran a diferents ciutats de l'Estat durant la setmana, coincidint amb el 30 aniversari de la mort d'aquesta llegenda del Reggae. El tribut a l'artista jamaicà consistirà en interpretar junts, a banda de part de seu repertori, cançons del mític Marley.

L'equip del ROTOTOM SUNSPLASH sortejarà entre els assistents quatre entrades diàries pel festival, que tindrà lloc entre els dies 18 i 28 d'agost a Benicàssim. L'any passat, aquest esdeveniment, un dels festivals més grans d'Europa i el més important del món de música jamaicana i mestissa, va reunir vora 150.000 persones al seu primer any al nostre país.


(Text facilitat per l'organització)

UNA MULTA CONTRA TOTS: SOLIDARITAT AMB ACCIÓ CULTURAL

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000), una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

SIREN, PUNK POP DES DE XÀTIVA

Encara no tenen disc ni discogràfica, tan sols un EP autoproduït de set temes, Letters to you (2011), però Siren, la jove banda de punk pop (o punk rock) de Xàtiva, apunten excel·lents maneres. So de filiació nord-americana, contundent però nítid, amb riffs poderosos i melodies infeccioses, com ha de ser, a més d'una dicció en anglés de la seua frontwoman bastant convincent. No és fàcil trobar bandes que arranquen així de bé. Tot i que encara no els hem vist en directe, la cosa sona prometedora. Els podeu escoltar ací mateix.

CONSULTORI

“Hola, hola, ¿ja em toca? ¿sí? ai, moltes gràcies, i enhorabona pel programa, que jo l’escolte totes les nits, perquè em costa dormir, ¿sap? sí, les preocupacions, la crisi... és que està tot molt malament, mire tinc dos fills majorets i els dos estan amb una mà davant i una darrere, i així uns quants, que sols cal veure la tele... no, però per sort arriben eleccions i a vore si així... perquè a mi no em diu gran cosa, però jo votaré a Rajoy... no m’grada la seua barba, però filla, és que el Zapatero este ens ha eixit... ¿ah, que no es presenta? no ho sabia... ah, però ixes eleccions són l’any que ve... aaaaaaah... és veritat, ara que ho diu el nebot de la Conxín, la veïna d’enfront, es presenta per un partit d’ixos, un que no és ni dels socialistes ni del PP, no me’n recorde el nom, però vaja... sí, jo sóc de Xàtiva, sí, una ciutat molt bonica, tindria que visitar-la, sí, amb les fonts, el castell... ¿allí? jo votaré al Rus, que fa coses, i per la crisi, a vore si la cosa regolfa... ¿i en les de la Comunitat? ¿ah, que ja va això? ai, filla, quin compromís, a mi el Camps ixe em fa feredat, tan estirat, però jo crec que ho ha fet molt bé, sí, moltes coses, els cotxes, la vela... i València està molt bonica, sí, ¿la corrupció? uei, jo d’ixes coses no sé, però a mi el tema, què vol que li diga, perquè no es creurà això que diuen que es va vendre per tres vestits, però vaja, que no entenc molt tampoc, ¿eh?, a saber, però jo li votaré perquè ho han fet molt bé, i ací hi havia treball per a tots, però arribà Zapatero i deixà entrar a tot el món, que açò pareix Gomorra, que vas al consultori, a per les receptes, i t’has d’esperar, que això no passava... el que vull dir és que anava tot bé i ho han fet tot a banderes, perquè a València li tenen molta mania, que ho diuen en la tele, que no ens donen diners, ni aigua, ni res, i per això va la cosa com va, jo no entenc de política, però si ho diuen per alguna cosa serà... i ara els d’ETA presentant-se a les eleccions, lo nunca visto, que això també ha sigut cosa dels socialistes, segur, sí, està tot fet a banderes, un desastre, jo no em clave en política, que no entenc, però a mi m’agrada votar, sí, no pense faltar, a vore si guanyen aquells i em pugen la pensioneta... ¿ja hem acabat? quina pena, perquè jo volia parlar de la boda dels anglesos ¿què bonica, veritat? ¿i que guapa i que fina anava ella, eh?”.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 07-05-2011)

NOVA ROMERIA A L'ERMITA DEL PUIG

Nosaltres no hi podrem anar, per un compromís familiar, però la ja tradicional pujada o romeria cívica a l'Ermita del Puig, un monument encara en lent procés de recuperació, arriba demà diumenge a la seua setzena edició. Potser aquest estiu se li done un nou impuls a la restauració. En tot cas, i malgrat que la romeria va nàixer com una acció reivindicativa, potser siga una tradició cívica de Xàtiva i la Costera a conservar en el futur. I a gaudir en el present. 

JA ENS HEM FLAGEL·LAT PROU

El nostre article quinzenal de l'edició digital El Punt-Avui va en aquesta ocasió d'eleccions. Està redactat i lliurat abans de conèixer l'enquesta del CIS. Tampoc afegiria res, per al cas, que és una apel·lació a votar i contra el nihilisme abstencionista (esquerrà, és clar: el de dreta no sol practicar-se). Ja direu la vostra. 

L'ESTRANYA LLISTA

A hores d’ara els electors de la ciutat de Xàtiva tindran la seua opinió formada sobre la gestió d’Alfonso Rus i el seu equip la darrera legislatura. A alguna gent li semblarà d’allò més bé i a una altra tot el contrari, perquè a més de l’administració i les obres es computen tarannàs i deficiències democràtiques. Tanmateix, fins i tot els votants populars més acèrrims pensaran que, en quatre anys, ha hagut espai per a actuacions i decisions poc afortunades, a línies de govern que, per acció o omissió, no han funcionat. Els governants difícilment canviaran una llista de dalt a baix perquè això suposaria reconèixer la magnitud de les errades. Però el que sí fan és incorporar noves cares, unes quantes, les suficients, per aconseguir “un nou impuls”. Amb això dones sensació de renovació i de que van entrant noves idees i projectes. I a funcionar.

El que no havia passat mai és que tota una corporació de regidors repetira en una llista. En una decisió sense precedents, Rus ha decidit presentar les mateixes cares amb retocs d’ubicació espacial cosmètics i, en certa forma, previsibles, com ara l’ascens de Vicente Parra uns quants llocs. A priori s’esperava un recanvi per als regidors amb més triennis (Ramon Vila, Tono Vidal) o per a les àrees de la gestió més discutides o grises (Marian Soro, Rosa Maria Esteban), entre d’altres variables. I amb les vacants fer lloc a la molt renovada executiva local de Parra o, fins i tot, per a algun fixatge estrella o inesperat d’aquells que animen la precampanya. Moviments dintre dels cànons i la normalitat. Amb la inacció, per contra, els remors i les especulacions s’han disparat.

Pretendre esbrinar les raons de Rus és estèril i presumptuós. Però la primera conseqüència és un malestar inèdit en el partit entre les persones que han treballat a nivell orgànic i reclamaven protagonisme institucional. Mal rotllo. Un pas en fals, uns resultats que no foren tan bons com s’esperava, i les adhesions monolítiques esdevindran retrets. Tots els imperis es dinamiten des de dintre. Però a Rus, en aquest punt del partit, potser li és el mateix mantenir les formes i els equilibris interns. Potser vol controlar totalment la seua successió. A saber. De moment, això sí, ha aconseguit desconcertar més als propis que als estranys. I és estrany en ell.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 05-05-2011)

MÉS ENLLÀ DE SAN FRANCISCO (VIATGE PER CALIFÒRNIA TOT ESPERANT OBAMA)

La literatura de viatges no és especialment prolífica a casa nostra. Per això va ser destacable el curs passat la coincidència de dos volums com ara El camí de les estrelles (Carena Editors, 2010), d'Emili Piera, del qual ja havíem parlat, i el llibre del sociòleg i periodista Toni Mollà Més enllà de San Francisco (Bromera, 2010), subtitulat amb el suggeridor Viatge per Califòrnia tot esperant Obama. Perquè, de fet, el llibre ens parla d'un viatge pels Estats Units que coincideix amb la il·lusionant (aleshores) campanya electoral que portà a la Casa Blanca el primer president de color (negre).


Mollà no té la destresa per a la prosa de Piera, però desplega al llarg del llibre les seues dots com a sociòleg en un context, a més, que requereix capacitat d'observació i interpretació. I complementa les anècdotes i relats amb un considerable repertori de referències literàries, musicals i cinèfiles, que oscil·len entre l'obvietat necessària i il·lustrativa (la generació Beat, l'abundós material sobre la mítica Route 66 o la cançó sobre San Francisco d'Scott McKenzie) a les al·lusions menys evidents (Els ceps de la ira, d'Steinbeck, el film Entre Copes, la descripció del desert de Jean Baudrillard...)


El llibre combina aquestes cites amb el relat personal del viatge, un itinerari plaent i entretingut de pinzellades paisatgístiques, gastronòmiques o evocatives (viatges anteriors, vivències) i reflexions diverses. Escriptura amena, funcional en molts trams, però també amb espai per a l'emotivitat o la digressió més literària. Sense grans sotracs: ja ens imaginàvem que San Francisco és una ciutat més interessant que Los Ángeles. Però alguna sorpresa: sobta la visió festiva i sense prejudicis de Las Vegas, tota una lliçó contra els apriorismes i el puritanisme d'esquerres.


Però parlàvem de sociologia. Sense grans profunditats que hagueren derivat en un altre tipus de llibre, Mollà ens ubica en plena campanya, en els anhels i il·lusions dels partidaris d'Obama, en el seu activisme (cau un mite: Internet, sí, però per sobre de tot molt, però que molt treball de camp) i les seues ganes de canvi. De forma superficial però suficient. Una pena que els fets recents donen la raó a l'escèptic personatge del relat de Toni Cucarella La nit que Obama va guanyar les eleccions (Hòmens i falagueres i altres relats, 3i4, 2011) i no a l'efervescència i l'esperança d'aquell moment. Això, tanmateix, no va en detriment d'un llibre que és, en realitat, un relat de viatges amb una interessant foto fixa d'un moment històric. Una rara avis a celebrar.

OSAMA, OBAMA, BILDU, GARCÍA GASCO

Contra la barbàrie. Trobe que no vaig a ser molt original: allò que separa i distingeix la civilització de la barbàrie són els procediments, les formes. Sembla que Osama Bin Laden ha estat assassinat. El personatge no em genera cap tipus de compassió, però hauria d'haver-se jutjat. Tampoc no ens enganyem: ¿Com podrien organitzar un juí amb garanties processals contra el Gran Satan III (o IV o V, he perdut el compte) els mateixos que han creat el llimbs infame de Guantànam? No era possible. Sàpiguen, però, que l'execució, lluny de millorar la seguretat mundial, ens farà caminar sobre un barril de pólvora amb torxes a les mans. Perquè la franquícia de Bin Laden no era un ens piramidal, sinó una filosofia.

Contra el cafè aigualit. Mireu, la tiraré ben llarga: amb la mort de Bin Laden és molt provable que Barak Obana s'haja guanyat la reelecció en desactivar, en part, els fantasmes creats pel fatídic 11-S i les dèries oportunistes de Bush Jr. I vull fer constar que a mi em semblaria perfecta la seua reelecció (o ell o Sarah Pallin i els seus) si això servira per aplicar polítiques equitatives i sensates i propiciar, ara sí, un nou ordre mundial com havia promés, no per fer de mur de contenció del Tea Party aplicant les seues receptes o aigualint les pròpies. Si no és així: ¿Per què i per a què? Si teniu curiositat, l'humorista Bill Maher ho explica millor que no pas jo. Ja fa temps d'això.



Contra la justícia preventiva. El que ha fet el Tribunal Suprem amb Bildu és un exemple de decisió inconstitucional, política i jurídicament aberrant. Ho demostra l'ajustat de la votació, el vot particular, la campanya mediàtica i política prèvia, la poruga, populista i electoralista gestió del tema que ha fet l'executiu socialista. Una barrabassada absent d'intel·ligència que proporciona arguments al grapat de necis que vulguen continuar amb les armes.

En favor d'un respectuós silenci. En algunes reaccions en la xarxa a la mort d'Agustín García-Gasco hi ha un excés de bilis. Des del punt de vista de la dreta catòlica, parlem d'un personatge imprescindible, un senyor que contribuí decisivament a construir una mena de nacionalcatolicisme a la valenciana, una conjunció d'interessos econòmics i estratègics entre dreta i església quasi perfecta. És normal que se l'estimen. I puc entendre el dol i tot això en funció del rang del personatge. Tinc la meua opinió, però no vull dir res més. O sí: descanse en pau.