VALENCIANS I PÓLVORA A BRIVIESCA

Cosa de l'edat. Darrerament el meu cervell repassa records llunyans que, de vegades, acaben prenent forma escrita en alguna columna o en aquest mateix espai, com si alguna part del subconscient tinguera necessitat de fixació gràfica. Avui era d'esperar que la màquina de recordar s'hi activara: som a Briviesca, Burgos, una bonica població que mai no haguera conegut si no fóra perquè el meu cosí Manolo Margaix, natural de Massalfassar, arrelà allí fa un parell de dècades.

Avui tornem perquè el fill gran de Manolo i Mariví, la seua esposa indígena, passa per l'altar. Jose i Sara és la parella. Serà aquesta vesprada. I hi haurà pólvora i focs d'artifici, en la millor tradició valenciana. Al poble trobe ja hi estan acostumats. Però la primera vegada, la boda de Manolo i Mariví, farà més de vint anys, fou una revolució. A la primera traca, a l'eixida de casa, aparegué la Policia Local, bastant alarmada. Mentre, els veïns, eixien a les balconades pel sotrac.

Més tard, un masclet tirat en un parc amb la gespa molt, però que molt seca (com la del Bernabeu), provocà un inici d'incendi que sufocàrem com poguérem amb les americanes i els peus. A l'hora de la boda, l'aspecte d'alguns no era el més presentable. No acabaren en la caserna de la Guàrdia Civil de miracle. La premsa local es va fer ressò.

No fou l'únic incident. En el restaurant quasi provoquen un infart a una dona ressident a Briviesca i amenaçada per ETA per una nova traca a l'entrada. Les forces d'odre públic ens demanàrem que ho deixàrem córrer, que allà no hi havia costum. Aquella boda, alguna posterior i algun bateig més ha generat, no sense dificultats, una certa adaptació en Briviesca als sorollosos costums valencians. Això esperem, perquè aquesta vegada, el pare del nuvi, el meu cosí, amenaça amb una cosa gran. Fa uns minuts l'he vist empalmar traques. Sort.

MINUTS MUSICALS: BLACK MOUNTAIN

A base de ser mimètics, però amb una burrada d'estils diferents i heterogenis en la paleta, els canadencs Black Mountain s'han convertit en una banda rara, rara, rara: hardrock, a voltes directament heavy, rock progressiu, country-rock a l'estil Neil Young, teclats rotllo Deep Purple, cavalcades que recorden a Iron Maiden... i així qualsevol ocurrència. Servidor seria incapaç de proposar el seu darrer disc, Wilderness heart (2010) entre els millors del curs anterior. Però comptat i debatut, és un dels àlbums que més vaig escoltar els mesos precedents.  Ací baix, dos dels temes més convencionals però, segurament, millors.

VEÏNATGES, UNA HISTÒRIA SOBRE CASTELLÓ I VALÈNCIA

Partint de la base del projecte expositiu Vecindad del col·lectiu Tercerunquinto, realitzat en Monterrey (Mèxic), L'Espai d'Art Contemporani de Castelló exposa entre els dies 15 d'abril i 26 de juny Otros fueros, comissariat per Álvaro de los Ángeles. Un dels objectius de la mostra, dintre de la reflexió del concepte de veïnatge, és la relació entre Castelló i la veïna urbs de València. A més de la mostra, s'ha generat una publicació en la que participem amb el text que introduïm a continuació i que s'anomena Veïnatges.


Veí. Veïnat. Veïnatge. El concepte invoca proximitats humanes no sempre harmòniques, construïdes sobre les bases d’una interacció banal i indiferent. Convivències tolerades, suportades. Potser l’accepció més amable del terme (dels termes) remet a microcosmos rurals geriàtrics, en decadència, als àgores nocturns de cadires a la porta de casa i televisors apagats. La vella cerimònia de la conversa. Algú diria que espais de trobada nostàlgics i sobrevalorats en tant que pertanyents a universos tancats i claustrofòbics llastrats per l’absència d’intimitat i la carència de secrets. El hinterland postmodern, en tot cas, acabà amb tot això: els veïnats es configuren en forma de bresca autista d’abelles ignorants de la resta i de si mateixes.

Convivència conflictiva de reunió d’escala i protocol·làries frases de semiòtica incerta on l’aparença innocent amaga cuites irresolubles de volums inadequats i gresques extemporànies. Problemàtica que semblava resoldre les urbanitzacions american way of life d’unifamiliars en extensió, l’eliminació aparent de les esclavituds del veïnatge, intimitat de piscina i jardí. Els veïns no s’escullen: són el fruit d’atzaroses circumstàncies vitals i immobiliàries. Limitem els danys, doncs, i fugim a la recerca del paradís, l’illa solitària. A costa d’una mobilitat aberrant i de la liquidació de la convivència solidària. Era això: l’ésser humà aïllat, panxacontent i falsament autosuficient del segle XXI.

Un miratge. Cerquem en les xarxes socials el contacte i la calidesa perduda que podríem trobar tocant a les portes veïnes. Frec cibernètic en contraposició a la xarxa de relacions propera, a l’abast. Socialització postissa front a interrelació efectiva, directa, immediata. Ser i no ser. Pulsió neguitosa que ens absorbeix les energies. Els veïnatges no s’escullen, ens vénen donats. Per això reaccionem des d’una indiferència hostil de prejudicis i armes carregades. Ens necessitem però no ho sabem. Ens necessitem però ens combatem. Ens necessitem però ens ignorem. Passa amb les persones. Amb els pobles. Amb els països. Amb les regions. Passa amb les ciutats.

El veïnatge territorial pressuposa competència, lluita pel poder polític, pels recursos econòmics i les infraestructures. Mirades, sovint, de volada curta, prenyades de localisme i decorades amb efectius i efectistes discursos flamígers d’hipotètics greuges comparatius. Això ha pervertit durant dècades la relació entre València i Alacant, els dos veïns de la finca obligats a conviure enmig de querelles històriques, moltes d’elles absurdes, artificioses. Castelló representaria una altra tipologia de veïnatge: el tercer en concòrdia, el veí discret que no posa el nas en la vida de ningú però que no dubta en alçar la mà en les reunions d’escala quan ha de defendre els seus interessos. Indiferència amable i moderadament combativa.

Castelló i València s’han donat l’esquena cordialment. Per raons històriques, Castelló i les seues comarques, sobretot les més septentrionals, han mirat al nord. El seu concepte de Comunitat (Valenciana) és més difús, més administratiu. Més recent, segurament. El Cap i Casal, mentre, ha consagrat amb evident miopia els seus usos i costums com l’essència vertadera de la valencianitat. Per als valencians Castelló era aquell territori d’allà dalt amb una capital que, en lloc de falles, celebra una festa indesxifrable. Un exotisme que dugué a un destacat dirigent polític d’àmbit autonòmic a invocar la cremà (que no encesa) de les gaiates. Sacrilegi. Vivíem més d’esquena del que pensàvem.

El verb en passat no és accidental. Els darrers anys els valencians hem descobert Castelló. El dinamisme econòmic dels temps previs a la crisi, les excel·lents comunicacions per carretera i ferrocarril (menys d’una hora de trajecte) i la important oferta acadèmica de la Universitat Jaume I (UJI) -a més d’uns altres factors com ara la celebració d’esdeveniments hereus de la modernitat, com ara festivals musicals com el FIB o el Tanned Tin- han reforçat els vincles entre ambdues ciutats i les seues àrees d’influència. Milers de valencians viuen, treballen, estudien o conreen l’esperit a Castelló. El flux unidireccional i relatiu cap a València ha esdevingut una altra cosa: un canvi sociològic més que no polític. Tot i que alguna cosa es mou: coronada la vella aspiració del Cap i Casal de la seua connexió amb Madrid, sorgeixen com a bolets sobtats acords i unanimitats sobre la necessitat de mirar ara cap al Nord. Millor arribar tard que no arribar mai.

El bon veïnatge és el primer estadi d’una convivència saludable basada en el respecte i la cooperació. Potser hem de tornar a traure, simbòlicament, la cadira de boga al carrer i obrir els oïts i els sentits als nostres veïns, a les seues necessitats. Fugir del solipsisme individual i col·lectiu, dotar els patis, els barris, els pobles, les ciutats o les regions de xarxes de suport potents i materials. La gran comuna globalitzada sols podrà prosperar cooperant i desactivant els conflictes. I sí: pot semblar un plantejament massa filosòfic, fregant les línies difuses que separen les bones intencions de les utopies psicotròpiques. Però que ningú no s’enganye: estem parlant també d’economia. Això o veure com el desastre ens arracona contra un mur fet d’intolerància.

GUARDIOLA, FLAGEL·LACIONS, EQUITAT, ANA PASTOR

En favor de Pep. No tinc ni idea de com acabarà el partit d'aquesta nit en el Bernabeu. Potser Mourinho ha començat a perdre en no modular la guerra psicològica, en afegir un parell de graus més del compte a la seua estratègia de tibar la corda, encoratjant el rival. Pep Guardiola ha dit que ja hi ha prou. I aquesta, segurament, és una bona manera d'afrontar el repte. De vegades, cal ensenyar les dents.


Contra les flagel·lacions. L'esquerra, parlant globalment, pateix unes quantes malalties. Una de les més acusades és confondre l'autocrítica amb la flagel·lació. Hi ha moments històrics en què allò prioritari és afrontar el moment que ens ha tocat viure amb les ferramentes disponibles. Els plors i els arguments carregats de raó, millor el dia 23. I les receptes a més llarg termini encara, quasi que també. No seria moment, ara, de minimitzar els danys i propiciar alguna petita victòria contra el règim? No? Aleshores...

Contra la hipocresia. A ZP li podem imputar moltes coses, però en el balanç positiu de la seua gestió estarà haver convertit, per delegació, és clar, uns espais informatius com els de TVE en l'època del PP, quasi tan infectes com els de Canal 9, en un espai de pluralitat. L'episodi d'Ana Pastor recordant-li a Maria Dolores de Cospedal alguna diferència notable amb l'època negra d'Urdazi és una forma de posar les coses en el seu lloc. Mai he compartit la hipòtesi de la igualtat simbiòtica i absoluta entre uns i altres.


En favor de l'equitat. Com ara a Catalunya, s'anuncien temps de retalls i rebaixes al País Valencià després de les eleccions. Allò pervers del procés és que s'assenyala la funció pública com la causa de la crisi i no les errades en la gestió i el malbaratament de recursos. I la resta de la societat assalariada o autònoma celebra els retalls "als privilegiats" sense preguntar-se de qui és la culpa de què ells estiguen perdent drets a la carrera. Si jo no, ells tampoc O sense preguntar-se per què paga la crisi la part més feble de la cadena mentre els privilegis de polítics i grans empresaris romanen incòlumes. Una grandíssima victòria dialèctica del sistema.

'SI NO HO DIC, REBENTE', EN YOUTUBE

Quan visites un centre educatiu que ha llegit alguna de les teues novel·les, en el meu cas més centres universitaris que de secundària, els alumnes et sorprenen amb algun treball, un resum llegit, un powerpoint o alguna cosa així. El que no havia vist mai és un videolit sobre alguns dels meus llibres. La primera experiència amb Si no ho dic, rebente (Moll, 2005). Ací baix.





Tres alumnes de l'Escola de Magisteri de València prepararen el vídeo amb motiu d'una xarrada que férem el passat dia 7 de març convidats per Pilar, la professora, que ja havia tingut la deferència de convidar-me en una altra ocasió. I ara l'han penjat en Youtube. Molt curiós perquè els autors posaren cares a Paula i Sergi, els protagonistes, i també a alguns dels secundaris. Fins i tot hi ha una vista aèria de Vilaroglet i d'alguns dels seus carrers. Per cert: la novel·la és més o menys coneguda com un al·legat contra l'especulació urbanística, però sobretot és una història d'amor, sentit que els alumnes han copsat perfectament.


Ací baix, una foto del dia de la xarrada. Cal que ho diga: molt agraït.

LA PARADOXA DE LISA SIMPSON

La ciutadania està cada vegada més desvinculada de la participació política i social. En part perquè es confon la política amb la molt poc engrescadora dinàmica partidària. I això ens fa oblidar que la nostra participació és imprescindible per a la salut democràtica. El professor d’Ètica i Filosofia Enric Senabre (Alcoi, 1964) combat en el seu nou llibre llocs comuns sobre la inanitat de la política i la suposada apatia dels joves. I llança una advertència: el descrèdit de la política és enemic de la democràcia.

El volum podria titular-se de forma més genèrica, però en incorporar el qualificatiu “inquiets” acota el terreny: entre la joventut hi ha més individus dels que hom pensa amb inquietuds i sensibilitat social. És cert que el context no ajuda a què aquests joves s’hi involucren. I Senabre, conscient de les dificultats, posa en joc les seues habilitats com a pedagog i tirà mà a l’hora d’exemplificar de referents ben coneguts com ara la família Simpson, el grup Obrint Pas, els llibres de Harry Potter o el mateix Barak Obama. Eleccions gens aleatòries. La celebèrrima sèrie de Matt Groening dibuixa en la mateixa família dos tipus de joves ben diferents a través dels germans Simpson: Bart, el simpàtic i popular però poc assenyat fill, i Lisa, la dolça, solidària i conscienciada filla. Bart té un punt bandarra que el fa molt atractiu. Però la realitat és que, a hores d’ara, allò veritablement transgressor és que el que representa la mentalitat de Lisa. Això és: al poder li resulta molt més còmode el despreocupat i insensible Bart.

El llibre de Senabre alerta que als polítics institucionals no els incomoda que ens desinteressem de la política. Ben al contrari, perquè això la redueix a cercles elitistes i exclusius dels quals estem exclosos. Per això reclama la implicació política, en un sentit ample, des dels nivells més pròxims (l’escola o el barri) fins als àmbits de la política institucional representada pels parlaments i els governs. En cas contrari, el perill està en una pèrdua constant de qualitat democràtica. Senabre reivindica la política i la democràcia en els seus sentits més nobles. I repassa els precedents històrics i les diferents teories polítiques, socials i econòmiques, sense menysprear la capacitat del lector i sense renunciar a certs cànons assagístics adults: al llibre s’invoca a Harry Potter, però també a Aristòtil, Habermas, Toqueville, Hobbes, Marx o Nietzsche, entre d’altres.

Repassats els antecedents històrics en els primers capítols, de forma sintètica però il·lustrativa, Senabre aborda les implicacions de la política en circumstàncies tan presents com ara els drets humans, l’educació, el medi ambient o, fins i tot, en l’àmbit privat. No se’ns oculta que l’actual sistema democràtic està farcit de trampes. Però se’ns explica que el descrèdit de la política i la degradació de la democràcia pot conduir directament a l’abisme dels sistemes dictatorials i autoritaris. O al parany d’una globalització moguda estrictament per interessos econòmics. “L’oportunitat i la decisió és vostra (...) Però no oblideu que si no voleu triar, altres triaran per vosaltres, i aleshores potser guanyaran els interessos realment existents, que no són precisament equitatius ni justos”, sosté. La cita serveix també per  mostrar que l’autor es dirigeix directament als joves, de forma col·loquial i propera. Però l’assaig ens aporta als adults un bon grapat de raons per a no subsumir-nos en l’autocomplaença o el derrotisme. Un llibre per a júniors que haurien de llegir els sèniors de la casa.

POLÍTICA PER A JOVES INQUIETS. ENRIC SENABRE, BROMERA, 2011

(Ressenya publicada a L'Illa, revista de lletres, número 57)

SPORTING LIFE

Primera visita a la Ciutat de l’Esport, denominació grandiloqüent del nou poliesportiu de Xàtiva que, per raons de segell, rivalitat política i afany de posteritat ja sabíem que no anava a denominar-s’hi Les Pereres II. Difícil saber si la cosa dóna per a 13 milions d’eurassos, però el complex és enorme. Justifica l’apel·latiu majestàtic. Per això sobta contemplar la raquítica piscina, remodelada però no ampliada. Una oportunitat perduda. Com la de tindre una piscina coberta. Però ja sabem que alguns naixen amb padrins i a uns altres no els bategen: la iniciativa privada avança. Una altra cosa és la pista d’atletisme. Als atletes xativins, recuperats d’un infame desterrament, els ha canviat la cara. “Molt bé, no? I este tartan què tal està?”. “El tartan no és una superfície, és una marca”. Glups. “El que han posat és una superfície sintètica i de les baratetes. Amb sort durarà set o huit anys”, em contesta un expert. En veure xiquets corrent, Dídac deixa tirada la seua bici i estrena la pista. Els 400 metres sencers amb son pare darrere deixant-se el fetge. Per a tindre tres anys no està malament. Algú del club d’atletisme ha pres nota. A papà se li dibuixa un somriure orgullós.

Al costat hi ha unes pistes de pàdel. En una d’elles, fent la partida, una curiosa colla literària: entre tots sumaran dos dígits de llibres publicats i premis guanyats. Salude als campions. “Escolteu, i no està açò un poc desastrat?”, pregunte a la babalà en veure una mena d’arena barrejada amb la superfície. “No home, això és així”. Segon glups del dia. Per boqueta mala i malpensat: anys enrere havia jugat en el K7 de València una partida de tennis en una superfície semblant. La memòria és curta i la ignorància temerària. Comprove, per contra, que la canxa de bàsquet està coberta. I han disposat sis cistelles. Una opció vàlida per a un dia plujós.

Un altre encert: el parc infantil. Però no hi ha banquetes per als pares i mares. Hem de seure en el mur que el separa d’una pista de futbet. Al minut, ens passa un baló fregant l’orella. Perill imminent. S’està fent tard. Pleguem. Un altre dia, més. A l’eixida comprovem que en el nou Decathlon hi ha més gent que en tota la Ciutat de l’Esport. Potser eixa era la idea. Però sorgeix aleshores el dubte de com anem a mantenir tot això.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 23-04-2011)

Foto: Portal de Xàtiva

SER DEL BARÇA

Sóc del Barça des que tinc ús de raó futbolística. Fins i tot quan vivia a Madrid, la ciutat on vaig nàixer i on vaig passar part de la infantesa. Fou l'influx fascinant de Johan Cruyff, el meu ídol primerenc. Perquè a mon pare mai no li ha agradat el futbol. Sembla ser que ni tan sols els meus cosins de Barcelona, als quals veia molt de tant en tant, tingueren a veure. Fou Cruyff. I tot el que representa.


Anys després, quan ja vivíem a Xàtiva, vaig experimentar una sobtada fe valencianista. Va coincidir amb una certa valencianització del club que ja no justificava -no tant, almenys- el rebuig visceral entre el nacionalisme valencià d'arrel fusteriana. Vaig creure -ho crec, encara- que hi ha massa espais vitals que s'han cedit a la caverna i que s'han de recuperar. 


D'alguna forma he anat conreant un sentiment ambivalent i relativament còmode que m'ha permés gaudir del Dream Team. Però també dels anys del futbol de seda del València de Hiddink o de la marcialitat obligada de Raineri, Cúper o Benítez. Temporades on era el València i no el Barça qui li va disputar l'hegemonia al Real Madrid. Quina pena que l'obra va restar inacabada per la maleïda final de la Champions en París. 


Tot i la bona voluntat que hi he posat, tanmateix, sóc principalment culé. Ho sóc per tradició personal, però també per estètica, per valors com ara la intel·ligència, el bon gust, la senzillesa, la discreció, l'elegància. Futbol estratosfèric, immortal, etern, visual. En contraposició als valors de la testosterona, la raça, la potència impulsiva, la prepotència, la supèrbia. El meu rebuig al Real Madrid no és ideològic, que també, sinó fonamentalment filosòfic.


Es va veure ahir amb el desplegament de visceralitat i múscul. Amb tot, la victòria de Mourinho i Ronaldo no és immerescuda. I té mèrit. El mèrit de guanyar al millor, de cercar armes i estratègies per despullar el millor futbol del món. El Barça degué guanyar abans de la pròrroga. No fou així. I en una batalla a camp obert, amb les cames cansades i dolorides, el Madrid tenia les de guanyar. Grandíssim gol. Enhorabona al campió. La grandesa, però, continua sent patrimoni de Pep Guardiola i els seus. Avui, més que mai, gràcies. 

SENYORES I SENYORS: ELS RAIMONES

Des d'aquest modest espai de la xarxa, però en rigorosa exclusiva mundial, ens congratulem de poder anunciar la posada en marxa d'un nou projecte musical, Raimones, una banda homenatge -però no a l'ús- nascuda amb l'objectiu de fusionar dues de les tradicions musicals, procedents de Xàtiva i Nova York, més reeixides del segle XX: les cançons de Raimon amb les melodies i el ritme de Ramones. S'imagineu Al vent al ritme de Sheena is a punk rocker? O Diguem no tocada com Blitzkrieg bop? Nosaltres tampoc, però no em negareu que té gràcia: sempre he pensat que el primer Raimon era bastant punk.


Mentre van preparant les primeres maquetes (si algú toca la bateria i li mola el rotllo de Raimones encara està a temps: els fundadors del grup, Peret Raimone i Felo Raimone i  ja han expulsat a dos bateries), almenys podem delectar-nos amb la imatge corporativa que acompanya aquest text. I ací baix, els dos referents en qüestió, perquè aneu fent-se una idea. Diuen que en uns mesos podria estar el seu primer àlbum en el carrer. No sé si podrem esperar tant.

AMB ELS OBRINT PAS, A RÀDIO NOU

Ahir dilluns, dia de l'eixida del nou disc-llibre dels Obrint Pas, Coratge (Propaganda pel Fet, 2011), la conductora del programa de Ràdio Nou Alta Fidelitat, Amàlia Garrigós, ens convidava a fer la introducció de l'entrevista amb la banda de Benimaclet. Una conversa ben interessant amb Xavi Sarrià, Miquel Gironés i Miquel Ramos (teniu l'enllaç ací mateix), trenada amb les cançons del nou disc, en la que també escoltareu un text d'un dels col·laboradors del llibre, l'escriptor Manuel Baixauli. Imprescindible per als fans i molt recomanable per aquells que vulguen acostar-se al fenomen Obrint Pas o conèixer el contingut de Coratge.

DOS DELS NOSTRES

Una de les victòries que assolim amb l’edat és separar el gra de la palla, distingir entre allò que és important del que és transcendent. Aquest espai solem dedicar-lo al comentari de l’actualitat política, però m’han de creure si els dic que em feia molta mandra tornar-li la trompa al xic amb els rotllos de llistes o, posem per cas, l’exclusió de Vicent Parra de la candidatura autonòmica. D’això en parlarem. Aquest mes d’abril del 2011, tanmateix, no serà ressenyable pels avatars de la política, sinó per l’activitat relacionada amb dos dels nostres personatges més rellevants, figures sense discussió que ens ubiquen en el mapa i fan regolfar en positiu el nom de la ciutat. Si recordarem aquests dies serà per la feliç tornada d’una de les millors plomes en la nostra llengua, Toni Cucarella. I perquè, per fi, l’enlluernadora trajectòria de Pep Gimeno Botifarra té un llibre, manufacturat per Antoni Martínez, que se’n fa ressò.

Allò de Cucarella té història. Cansat i decebut d’una cultura esquarterada i anormal, va dir que s’ho deixava, que ja no volia escriure. Per sort, s’ho ha repensat. Pels lectors fidels, perquè encara el reclamaven. I perquè la vida no està per renunciar a un talent que li serveix com a font d’ingressos. El fruit és un recull de relats, Hòmens i falagueres i altres relats (3i4, 2011) que ens retrotrau al millor Cucarella, a les històries de subsistència i dignitat de les persones humils en una Xàtiva recognoscible. Històries, algunes, com la de Polifemo del Olmo, l’home més forçut del món, que semblen apunts de novel·les. El més curiós és que a la presentació a la seua ciutat es va comprometre, amb llum i sense taquígrafs, a escriure una nova novel·la. I ens va llegir un avanç. Si dic que la cosa promet em podeu creure: hi havia testimonis.

De Botifarra, mentre, s’ha escrit molt. Però mancava un volum que ens apropara amb detall a la seua biografia i, al mateix temps, arreplegara per a la posteritat l’abundós material folklòric recollit al llarg de dècades de recerca i investigació, el que va ser el germen del llibre. El llibre de Martínez és exhaustiu, amb profusió de dades, informació i material gràfic. A més, inclou un disc cantant amb la seua inseparable Lola. Un llibre que s’havia de fer. I s’ha fet. I un retorn que havia de produir-se. I s’ha produït. Felicitem-nos.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 16-04-2011)

LES RATLLES DE LA VIDA, DE RAQUEL RICART

Hi ha diferents maneres de captar l'atenció dels lectors. La més directa, segurament, és a través d'una història que enganxe, una trama articulada a través de girs i revoltes sorprenents o de mecanismes adjacents com ara la intriga o l'humor. També hi ha novel·les que t'atrapen per la seua cadència, per la saviesa narrativa, per la musicalitat de les seues paraules i frases. Per aconseguir açò darrer s'ha de saber escriure molt bé. I Raquel Ricart (Bétera, 1962) té el do de la paraula escrita, la capacitat d'escriure novel·les de rang superior com ara Les ratlles de la vida (3i4, 2010), sense haver de recórrer als trucs i procediments a l'ús.


La seua és una història d'històries, de les vides dels components d'una mateixa nissaga familiar trenades amb saviesa i habilitat, amb salts temporals i informacions que van i tornen, que s'afegeixen, que desapareixen i tornen a emergir, de forma que el lector va omplint a poc a poc els buits.


Tot i ser molt meritòria l'estructura, allò més cridaner de Les ratlles de la vida és la seua escriptura precisa i rica, el maneig encisador del lèxic i la volada literària del text, sense perdre per això proximitat i calidesa, un poc a la manera de Toni Cucarella en Quina lenta agonia, la dels ametlers perduts, com ha dit ja Martí Domínguez. I també és notable la forma en què la novel·la troba un equilibri entre l'emotivitat gens continguda que destil·la i els necessaris tocs de cruesa.


Allò més discutible potser siga el punt de vista narratiu, sobre el qual no podem aprofundir sense donar pistes argumentals. Poca cosa. Tornant al principi, Raquel Ricart no tenia una gran història (en el sentit clàssic) que contar-nos, però sí ens ha obsequiat amb un recull de petites històries colpidores i atraients que mereixien ser contades amb aquesta densitat plàcida. Comptat i debatut, una de les bones novel·les manufacturades al País Valencià en els darrers temps. I compte perquè l'autora potser ens sorprendrà més endavant amb una novel·la encara millor. Jo no apostaria el contrari.


(Foto: Teranyina Digital)

NEONS EN EL BLOC DEL CAL

Ho hem dit alguna vegada: amb la limitada vida comercial que solen tenir els llibres s'agraeix que les teues obres continuen pul·lulant i sumant lectors i opinions molts mesos després de la seua publicació. De fa molts pocs dies és la darrera referència a Els neons de Sodoma en el Bloc del Cal, un espai de ressenya de llibres, alimentat per un blocaire identificat com a Toni, que crec que copsa molt bé la intencionalitat lleugera, bandarra i de retrat sociològic de la novel·la amb la trama noir com a excusa i paisatge de fons.

Dit això, us aconselle que furonegeu pel bloc perquè us trobareu amb ressenyes sobre Yates, Wharton, Saramago, Salinger, Roth, Nothomb, Oz i una sucosa nòmina d'autors internacionals i valencians trobe que comentats amb bastant punteria i criteri. De segur que trobeu alguna lectura interessant per a les vacances. Agraït. 

REM: CLÀSSICS EN (ESPLÈNDIDA) FORMA

Acceptem polp com a cefalòpode: com sosté quasi que tothom, potser Collapse Into Now (2011) siga el millor disc lliurat per REM en més d’una dècada (la formació d’Athens difícilment arribarà ja als nivells d’aquella obra mestra que es deia Automatic for the people, del 1992; ni tan sols d’un disc injustament oblidat i infravalorat, New adventures in hi-fi, del 1996). S’oblida, això sí, que els símptomes de recuperació ja eren evidents a Accelerate (2008), un àlbum amb quatre dianes rock (Living well is the best revenge, Man-sized wreath, Supernatural superserious i la tremenda i contemporània I’m gonna Dj) i alguns altres passatges més o menys inspirats.

Potser, fins i tot, no hi haja molts talls en el nou disc millors que els citats. Aleshores, ¿per què aquest nou disc és millor? Perquè Collapse Into Now és més consistent, més regular, més equilibrat, amb menys clarianes i, sobretot, més solidesa en els mig temps i els fragments més ombrívols, lluny de les excessivament abundoses cançons insípides i insubstancials d’alguns discos precedents. Perquè ja no estem parlant de tornar a revolucionar la música, sinó de traure un àlbum amb aroma de clàssics (que ho són) i amb temes de volada suficients que justifiquen imprimir de nou en la portada les tres lletres més cèlebres del planeta rock.

Objectiu complit. Discoverer sona als vells i bons temps dels seus inicis, enèrgica i poderosa, amb nervi. Com ara All the best o Mine smell like honey. L’inspirat mig temps Überlin, mentre, podria haver format part d’Automatic, talment com Oh my heart. L’adhesiva (proveu a escoltar-la i apagar el reproductor) It happened today no hauria desentonat en Out of time (1991). I Every day is yours to win i Walk it back són balades sòlides i evocatives, especialment la primera.

Però Michael Stipe, Peter Buck i Mike Mills no renuncien al vessant divertit, amb Alligator_aviator_autopillot_antimatter i, bàsicament, la deliciosa That someone you, un tema efervescent pel qual alguna banda de post-adolescents vendria l’ànima al dimoni. Més prescindible és Me, Marlon Brando, Marlon Brando and I (bon títol, això sí) mentre que Blue és un tancament poc més que correcte, malgrat l’aportació de Patti Smith. Fixeu-vos que per trobar-li algun retret ociós a l’àlbum hem hagut d’arribar fins al final. En aquest punt t’has de descobrir per la dignitat majestuosa amb la qual han decidit envellir i per un disc que fa ganes de tornar a veure’ls en directe. Ací baix, un poti-poti. Oficial, això sí.

VIURE AMB LA SENYORA PARKINSON

Entre les novetats bibliogràfiques dels darrers dies, un llibre una mica especial, el relat i les experiències d'Ignasi Mora amb la seua malaltia: Viure amb la senyora Parkinson (Editorial Moll, 2011). Ací baix una breu ressenya publicada a l'extra de la Fira del Llibre de Quadern que crec que recull l'esperit i la intencionalitat de l'obra, allunyada sideralment dels volums d'autoajuda a l'ús.

"A l’escriptor Ignasi Mora (Gandia, 1952) li diagnosticaren la malaltia de Parkinson, un esdeveniment vital capaç de desmantellar emocionalment a qualsevol. Mora, tanmateix, tira mà del talent literari per contar la seua experiència personal amb humor i voluntat desdramatitzadora, amb una prosa lúcida i irònica, farcida de sentències i aforismes de collita pròpia que parlen d’una sort afrontada amb por però també amb determinació. Un colpidor document amb dimensió humana i, alhora, literària".

TROBADES EN VALENCIÀ DE LA COSTERA A MOIXENT, MEMÒRIA GRÀFICA

El cor infantil de la Trobada

Que no s'oblide l'homenatge a Enric Valor

De gom a gom

Aprenent coses noves

Quina calor la d'aquell dia

Els menuts participaren activament

Després caigueren rendits

Santiago Segura... vull dir, Josep Lluís Fitó, fent promo de Corrüptia

NOUS PLANS, IDÈNTIQUES ESTRATÈGIES

Alguns haureu identificat el títol d'allà dalt, una cançó de Nacho Vegas, que ens serveix com a encapçalament de l'article per a l'edició digital d'Avui-El Punt. Parla de política i d'estratègies per a convençuts. I si algú té curiositat, ací baix la cançoneta en qüestió. Ja direu la vostra, si voleu.

ENTREVISTA A TONI CUCARELLA, PRESENTACIÓ D'HÒMENS I FALAGUERES

Fem avui dues entrades perquè se'ns acumula la feina. Al número especial de Quadern amb motiu de la Fira del Llibre, publiquem també una entrevista amb Toni Cucarella pel seu feliç retorn literari amb Hòmens, falagueres i altres relats (3i4, 2011), llibre que, per cert, es presenta avui dijous, dia 7 d'abril, a la llibreria La Costera de Xàtiva, a les 20,00 hores.


Ací teniu un enllaç al contingut global de Quadern que, a més de l'entrevista amb Cucarella (pàgina 5), conté amb uns altres articles i reflexions ben interessants. Més avant, amb més calma, ressenyarem de forma extensa el nou treball de l'autor xativí. Us avance, en tot cas, que és un llibre magnífic.

ESCRIPTORS DAVANT EL TIRANT

Amb motiu de la Fira del Llibre de València, que enceta avui una nova edició, en el suplement Quadern hem preguntat a alguns dels narradors i narradores valencians sobre l'impacte personal i literari del nostre llibre més important, el Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell. Una forma de reivindicació i de posada en valor. El resultat és aquest. 

POETESSES SOTA LA CREUETA: ANNA MONTERO

Si ha hagut un poemari que ha generat impacte darrerament aquest és Teranyines (Edicions 62, 2010) d’Anna Montero (València, 1954), una petja visible a la xarxa i a les elogioses i pràcticament unànimes ressenyes de la crítica. Tal volta siga la seua poètica canònica però elegant, la capacitat per reblar el clau en temàtiques recurrents en la poesia (la maduresa, la por, la mort, la fragilitat de l’existència...) tot i que amb un fil de seda sinuós i eteri que recorre els versos. Francesc Calafat ho explica molt bé.

Potser a alguns lectors tanta perfecció formal, tanta sensibilitat i delicadesa, no exemptes de tensió, li provoquen una certa saturació anímica. Però Teranyines, com molts altres, és un poemari per beure a glops, aïlladament, com la visita periòdica al racó on ens trobem amb els nostres pensaments en solitud. Cada lectura, tanmateix, és un món. Potser a alguns els funcione submergir-se i deixar-se portar. En tot cas, ací baix teniu un tast.

trajecte

em mira des del vidre d’enfront.

sura sobre núvols i tarongers.

més tard, la llum del túnel li cobrirà

el rostre amb cendra blanca de neó.

et mire mirar-la sobre el vidre

de la finestra que corre entre tarongers

i suburbis. li agafes la mà i sent

la impaciència de l’ungla sobre la carn

adormida. som tots dos en la mirada

que excava espais i, mentre et mire mirar-la,

cerque els viaranys pels quals s’esmuny

el teu pensament. et mire mirar-la

i als teus ulls veig la presència

que dia a dia el temps m’ha esculpit

sobre el rostre. la cendra de les hores

al llarg del trajecte.

THE PACIFIC

De vegades parlem en aquest bloc de sèries de televisió d’una coneixença molt relativa en tant que s’emeten en la plataforma de pagament. No obstant això, el fet que Antena 3 haja començat a emetre The Pacific l’esplèndida minisèrie de 10 capítols de l’HBO ambientada en la Segona Guerra Mundial, m’anima a recomanar-la. Començant pel principi, la setmana passada el canal en obert emeté els tres primers capítols en tirallonga. A partir del 7 d’abril  podreu veure en el canal de TDT Nitro la resta de la sèrie, també en obert. I podeu recuperar els tres capítols ja emesos el dia 6, en el mateix canal.

Ara, al tema. The Pacific és una superproducció impulsada per Steven Spielberg i Tom Hanks en la línia estètica i temàtica de Salvar al soldado Ryan. Prèviament, la parella havia produït una sèrie possiblement amb major càrrega i contundència dramàtica, Band of brothers (traduïda com Hermanos de sangre), ambientada en el front de guerra d’Europa occidental. Ambdues, en tot cas, d’una factura tècnica i artística enlluernadora, cinematogràfica i, per moments, d’un impressionant realisme.

El que a Germans de sang era una posada en escena sòbria, amb una fotografia sèpia que remetia a la pel·lícula mare, i una certa contenció en la plasmació de la violència, es converteix en The Pacific en una escenificació del conflicte més crua, més bèstia, sense concessions, remarcant el que va tindre de confrontació salvatge l’avanç illa a illa dels nord-americans tractant de vèncer l’aferrissada i suïcida oposició nipona. Una sèrie que respira veracitat per la destrucció física i mental a la que eren sotmesos els soldats d’aquell front. Històries, a més, basades en els testimonis d’alguns dels seus protagonistes.

Curiosament, i malgrat l’esplèndida factura de les escenes bèl·liques, potser el millor capítol, el més commovedor, siga el tercer, que es desenvolupa íntegrament a la reraguarda del front, a Austràlia. Perquè, entre les coses més aconseguides de la sèrie, està la relació entre els personatges, els combatents i aquells que deixen enrere. Podríem recomanar algun capítol més, però paga la pena, sincerament, que veieu la sèrie en la seua integritat. Tremenda.

GENERALITAT VA TRACTAR DE PROHIBIR EL CONCERT D'OBRINT PAS

Ens agradaria poder emprar aquest espai per fer una crònica convencional del concert de dissabte a Benimaclet d’Obrint Pas i La Gossa Sorda, dues de les agrupacions musicals més populars del País Valencià independentment d’escenes i etiquetes lingüístiques. Haguérem parlat de les prop de 7.000 persones que gaudiren amb dos dels directes més potents i engreixats del panorama musical. Tot això, per sort, fou així. A l’escenari sonaren els temes més coneguts d’ambdues bandes, a més del ja rodat L’Últim heretge de la formació de la Marina Alta i algunes de les noves cançons del Coratge d’Obrint Pas, de propera aparició. Dues actuacions imponents.

Malauradament el concert estigué molt a prop de no realitzar-se. Durant la jornada prèvia, i el mateix dia de l’actuació, la Conselleria de Governació de l’inefable Serafín Castellano prohibí en diverses ocasions el concert, al·legant la manca de determinats documents i aprofitant les seues competències en matèria d’espectacles. Després d’un interminable estira i arronsa (la Policia Autonòmica bloquejà l’accés al camp de futbol per fer el muntatge fins la vesprada del mateix concert), el concert es va poder celebrar. Fonts de la Conselleria han argumentat en la SER que s'acceptà celebrar el concert per no perjudicar a la gent que havia comprat les entrades. En realitat, hi hagué pressions i gestions polítiques a diverses bandes.

Una prohibició que, en cas de culminar, haguera generat un problema majúscul amb milers d’entrades venudes i persones vingudes de totes les comarques del País i fins i tot de Catalunya. De qualsevol forma, l’incident demostra l’estat de criminalització i persecució a les opcions polítiques i artístiques fora de l’òrbita del PP, l’existència de ciutadans de primera i, directament, de tercera classe en funció de la seua ideologia. Un estat de coses preocupant. ¿Algú dubta que la possible manca de documentació en qualsevol altra actuació, suposant que fora el cas,  s’haguera solucionat en un tres i no res? ¿O, en el pitjor dels casos, amb una multa? ¿S’haguera intentat prohibir? Preguntes inquietants, com a poc. Cregueu-me si us dic que en les etiquetes d'ací baix m'haguera agradat estalviar-me la de "Política".

PRESIDENTS GRACIOSETS

Vist i remirat el vídeo -i també la transcripció- de l’incident a Ontinyent entre Alfonso Rus i els manifestants pro minusvàlids, he de dir que la cosa no dóna per al rebombori que ha provocat. No, si ho analitzem en el context de la verborrea habitual de l’alcalde i president de la Diputació de València. No, si has assistit alguns plenaris. No, si coneixes la trajectòria del personatge. La gracieta d’Ontinyent és un episodi de baixa intensitat en un mar d’eixides de pota de banc. Sincerament: als xativins ja no ens sorprén ni sobta. Passa que Rus ha jugat tant amb el foc que era d’esperar que un dia obrira informatius de tot l’Estat. En el pecat està la penitència: a Rus se li ha malbarat la seua setmana gran, la de la presentació de la gran obra de la legislatura, la Ciutat de l’Esport, d’aquelles que marquen unes eleccions. D’això es tracta, si no de què. Perquè els possibles retrets al complex (la relació cost-resultats, la inadequació d’algunes instal·lacions, el manteniment...) seran invisibles fins que entre en funcionament. I potser ni això, si continua el silenci del col·lectiu esportiu de la ciutat que denunciava en la SER la regidora del Bloc Cristina Suñer. Informativament, però, Rus no ha estat protagonista per això, sinó per la inconveniència d’Ontinyent.

Els populars no porten bé la dissidència ni que els acoloren la cara. I els ix la vena gracioseta, per distraure la tensió. Però maleïda la gràcia. El molt honorable Francisco Camps té la barra d’anar a Ontinyent per presentar una maqueta (!!) del promés hospital i en veure una manifestació en la seua contra s’acara amb els protestants amb un patètic gest de provocació, com el futbolista que s’enfronta, desafiant, a la grada de l’afició rival. Tan inadequat o tan ridícul com el comentari sobre pujar els minusvàlids amb cordes (veure foto). Rus oblida que no és el mateix ser Pepito el del bar d’enfront que el president de la Diputació. I Camps trau per uns moments la vena fatxenda de CR7 i Mourinho, que ja em diràs. Tan poc graciosos com el president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, inaugurant un aeròdrom sense avions que ens costarà un ull de la cara i preguntant els seus netets si els agrada l’aeroport del iaio. Home, no fotem, com si l’haguera pagat ell. Que entre aire fresc, per favor. O tebi, més que siga.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 02-04-2010)

Foto: Levante

ARGH!, RETROBAMENT AMB EL CÒMIC

Durant els anys 90, servidor va ser un gran devorador de còmics. Gràcies, en part, a l’herència d’un dels meus cosins de Massalfassar (Horta Nord), que em deixà una fantàstica col·lecció de números de Totem, El Víbora i 1984 amb els quals vaig descobrir els que serien els meus autors preferits: Will Eisner, Josep Maria Beà, Carlos Giménez, Richard Corben o Robert Crumb, entre molts altres. També vaig tindre accés a algunes altres publicacions de menor volada. Eren els anys daurats del còmic.

Per alguna raó, l’edat adulta i les seues hipoteques em va allunyar del còmic, d’aquell tipus de còmic almenys.  El meu interés va derivar cap als llibres d'històries il·lustrades, un format amb molta projecció darrerament.  I tampoc no en vaig acumular molts. Fa uns dies, però, arrel d’una conversa sobre referents de tot tipus, un amic em va passar un còmic perpetrat a València, Argh!, i amb molts autors valencians, tot i que alguns d’ells resideixen fora.

Era, concretament, el número 5, un compendi de còmic bandarra, irreverent, destarifat i políticament incorrecte amb l’esperit de Robert Crumb planant per moltes de les seues pàgines però amb diversitat d’opcions gràfiques i de tractament del dibuix i de les històries. Us recomanem encaridament una volta pel seu web. I tenen el número 6 disponible. Ja no podreu dir que no el coneixíeu.