OBRINT PAS: EL "CORATGE" D'UNA BANDA

Avui us deixem amb un ampli reportatge que traguem en el suplement Quadern del diari El País al voltant del darrer disc-llibre d'Obrint Pas, Coratge (Propaganda pel Fet / Edicions Bromera, 2011), un complit treball de retorn amb nombroses col·laboracions musicals i literàries. Al seu bloc ja podeu escoltar una cançó d'avançament.

El titular d'allà dalt l'he canviat perquè ja havia tornat sense voler-ho a copiar als Pica'm. 

EL LLOP DEL COPAGAMENT

Qualsevol mesura que es llance com a globus sonda (convenientment negat després, això sí) que vaja en la direcció de reduir les prestacions socials acabarà, tard o d'hora, imposant-se. La crisi global i la manca de recursos de les administracions són, a més, el context favorable a aquest tipus d'iniciatives. Aneu familiaritzant-vos amb el concepte de copagament de la sanitat, posat sobre la taula aquests dies per la patronal valenciana o pel president de Múrcia, Ramón Luis Valcárcel, perquè el debat acaba de començar.


Us deixem amb algunes pinzellades al voltant d'això. Isaac Rosa en parla en Público i el sempre incisiu Juan E. Tur també aborda la qüestió en L'Informatiu. També rescatem un article de Rafa Muñoz, d'ATTAC del País Valencià, amb enllaços a documents més amplis i detallats.

GENT DEL DESERT: CELEBRACIÓ DE LA TEMPESTA

Després de sorprendre agradosament amb Molles (2009), d'uns culs inquiets com Gent del Desert, la formació amb base a Ontinyent liderada pel bregat Jesús Barranco, calia esperar un pas més enllà. Del folk obscur i multireferencial passen ara a un treball polièdric, Celebració de la tempesta (Comboi, 2011) que no abandona les arrels mediterrànies però hi incorpora rock i blues, lletres ocurrents entre el jeroglífic i l'humor terrícola i una acumulació intel·ligent de capes d'instrumentació i referències diverses. Un poti-poti excitant, no sempre igual de reeixit, però que canta bingo en mitja dotzena de talls.


Ací mateix els podeu escoltar i tindre molta més informació. I ací teniu un encertat reportatge de Carlos Pérez de Ziriza, publicat recentment en Quadern, que fa un poc d'història sobre el disc i sobre la puixant i engrescadora trajectòria de la banda.

EN ACABANT, MÉS SOMRIURES QUE PENA

Com avançàvem ací baix, divendres passat participàvem a Puçol en la presentació del nou llibre de Manel Alonso d'Els somriures de la pena (Onada Edicions, 2011). Nosaltres participàrem en la part tradicional de l'acte, per entendre'ns, però l'associació l'Andana preparà pels carrers una emotiva lectura de contes, amb projeccions i tot, que acabà amb un recital d'albaes al·lusives al llibre. Malgrat moments de gran emotivitat, en acabant hi hagueren molts més somriures que pena. Ací mateix teniu una crònica de l'acte. I ací, el text que llegírem i que serveix com a ressenya llarga del volum. 

A LA MANERA DE LA BRUNETE

La columna quinzenal de l'edició digital d'Avui-El Punt salta en aquesta ocasió a diumenge. Es titula com diu allà dalt i és un intent de reproduir el talent per al columnisme (o el comentarisme) irat de la Brunete mediàtica. Amb poc d'èxit. En la foto, Cèsar Vidal, rotllo cantant country amenitzant una reunió del Tea Party. Ja l'havia posada alguna vegada, però m'agrada molt.

PÍNDOLES: AEROPORT, CORRUPCIÓ, APAGADA, GADAFI

Contra el balafiament. Carlos Fabra ja té la seua piràmide: aeroport sense avions, amb dèficit garantit a càrrec de l’erari i absurda inauguració de temps pretèrits, de ban, autobusos de franc carregats de jubilats, entrepans i càtering per a milers de persones. Camps diu que aquestes inversions es fan “al servei de la riquesa”. La riquesa de qui? Hi ha moltes maneres d’insultar la intel·ligència.

Contra la corrupció. Avui, uns grapats -o un milers, esperem- de valencians es manifestaran contra la corrupció. És necessari i saludable. Allò que no entenc és la personificació en Francisco Camps en lemes i pancartes més o menys enginyosos: el president és una peça més del trencaclosques. Un dia el faran fora -els seus, no les urnes-  i la metàstasi continuarà. En acabant, en l'imaginari popular Camps és el paio dels vestits. I es cau en la trampa tramada per ell de convertir les eleccions en un plebiscit personal.

Contra la simplificació. En acabant, potser s’està simplificant massa el missatge contra el PP, alçant una bandera que la gran massa dóna, malauradament, per amortitzada. Les mobilitzacions ciutadanes contra la corrupció són necessàries. I el suport polític, també. Però les estratègies electorals són una altra cosa: l'oposició, i més el PSPV-PSOE que els menuts, ha perdut un temps preciós renunciant a atacar el govern en la seua autèntica línia de flotació: a més d’haver atiat la corrupció i haver saquejat les arques públiques, el PP ha estat un pèssim gestor econòmic i totes les seues apostes estratègiques un fracàs rotund. Inútils, a més de corruptes. Potser així s'haguera entés millor.

Contra la retòrica. ¿De què serveix que l’Ajuntament de València apague aquesta nit la il·luminació d’alguns edificis, responent a la crida “És l’hora del planeta” si, uns minuts després de la mobilització global continuarà sent una de les ciutats més absurdament il·luminades d’Europa?

Contra les meues conviccions. En la gestió internacional dels conflictes pesen, com un mant espès, les errades i omissions comeses al llarg del temps, la insondable xarxa d’interessos i desinteressos (la majoria de vegades econòmics) encreuats. ¿Per què Líbia sí i Ruanda no? ¿Per què Espanya ha de recolzar la invasió de l’Afganistan i no la d’Irak? ¿Per què admetre un bloqueig a Cuba i no a Xina? ¿Per què Israel no compleix les resolucions de l’ONU i no passa absolutament res? No hi ha respostes senzilles. Ni bons sense màcula ni dolents absoluts. En el cas de Líbia, però, algun mecanisme estrany provoca que trontollen les meues conviccions: a les notícies veig que Gadafi no ha pogut aixafar els rebels. I sent un alleujament irracional.

ELS SOMRIURES DE LA PENA, A PUÇOL

Demà divendres, dia 25 de març, Els somriures de la pena (Onada Edicions, 2011), de Manel Alonso, juguen a casa, a Puçol, amb una presentació on servidor farà d’introductor d’aquest volum d’històries ambientades en Pouet i poblades per una entranyable galeria de perdedors als quals l’autor amnistia per la via de l’humor irònic i, moltes vegades, tendre. Ací, baix, a mode de tast del que direm, la ressenya que publicàrem fa unes setmanes a Quadern.

“Manel Alonso arreplega nous relats en un volum de títol preciós i indicatiu i una considerable cohesió interna, a mode de novel·la biogràfica fragmentada en parts. Una primera, la més sòlida i incisiva, amb la presència persistent de la mort i l’alè dels perdedors i vençuts. Una segona, més amable, a mode de dietari de la infantesa, construïda sobre un humor agredolç que té continuïtat en el darrer bloc, una molt curiosa evocació adulta d’experiències paraliteràries”. 

LA GRAN DEPRESSIÓ

S’anomena Juan Rodergo. I el seu rostre és un mapa de solcs on llegir les ferides del temps. Juan ja no treballa i, amb seixanta-sis anys, l’edat en què s’hauria guanyat tornar a gaudir una miqueta, després d’una existència que s’esbrina dura, sols té una miserable paga de 425 euros al mes. Per això arreplega espàrrecs i caragols per col·locar-los com pot. La Policia Local de València l’ha multat amb 1.500 euros per voler vendre en les rodalies de l’Ajuntament. Té nassos. Ho llegíem en aquestes mateixes pàgines. Juan no és un cas únic ni, segurament, el més desesperat. Però en posar cares al drama repares en la magnitud de la tragèdia: el terme “crisi” fa temps que no té suficient capacitat descriptiva. Com en 1929, i per causes semblants, la cobdícia generalitzada, la ceguesa col·lectiva, ens hem subsumit en una depressió brutal. Els gèlids números de la desocupació ho diuen. I alguns indrets, com les nostres comarques, ens parlem d’un autèntic desastre. Potser durant uns dies amaguem la cremor entre el fum de la pólvora i ofeguem els laments amb música fallera. En tornar, tanmateix, els fets se’ns tornaran a muntar al llom en forma de motxilla més i més pesant.

Ara ens adonem que després de posar una morterada de diners públics sobre la taula encara cal “sanejar” les caixes d’estalvi. Ens digueren que la crisi financera estava controlada. No era veritat.  I hem capitalitzat els mateixos que ens havien deixat a empreses i particulars sense crèdit per funcionar. El segon acte d’una funció gore i interactiva on ens trauen el fetge a grapats als espectadors. El nus de la soga en el nostre coll: multem els desarrapats, fem fora les famílies de les seues cases, amb la condemna de pagar de per vida, eliminem ajudes de misèria i advertim el personal que vagen fent-se l’ànim de treballar fins el llindar de la mort. Qui puga. Perquè la sangria no s’acaba. Podem descarregar la nostra frustració i bramar contra el boc expiatori habitual, amb residència a Madrid, però l’origen d’alguns dels nostres mals és ben proper: cavalcàrem un cavall desbocat i deixàrem portar les brides als més cobdiciosos i irresponsables de la banda. Som còmplices perquè ens saquejaren en els nostres morros, però ja ens anava bé la cosa perquè teníem la butxaca plena. Sabent això, ja podem reclamar.


Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 22-03-11
Foto: Levante

ELS PAVESOS: LA "NOVA CANÇÓ" FALLERA

Amb el temps hom perd la perspectiva. Si pregunteu, la gent associarà el moviment de la Nova Cançó, que tingué el seu moment fundacional en l’edició del mitològic tema de Raimon Al vent, ara fa mig segle, amb un grapat de seriosos cantautors carregats de guitarra i cantant a la llibertat i a la fi de la dictadura. Noms com el propi Raimon, com Quico Pi de la Serra, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Lluís Llach (el setzè jutge) o el primer Joan Manuel Serrat. La Nova Cançó tingué aquell component. I era necessari perquè el règim de Franco amenaçava amb eternitzar-se encara més. Però al caliu del moviment musical, de l’aparició d’una nodrida generació que als seixanta i als setanta es llançà a cantar en la seua llengua a Catalunya, Balears i el País Valencià, sorgiren també propostes en unes altres coordenades, franctiradors com ara Pau Riba, Guillermina Motta o La Trinca que interpretaren el moviment a la seua manera, bàsicament pel vessant lúdic, incorporant-hi estils diversos i, en alguns casos, acostant el moviment als gustos, el cançoner i els usos més populars.

Al País Valencià els representants d’aquesta heterodòxia necessària, en tant que contribuïa a acostar el moviment a un espectre més ampli, foren Els Pavesos, la divertida, delirant i barroca (i també fallera) formació liderada pel desaparegut Joan Monleón, el showman per excel·lència de l’escena artística valenciana que ens deixà el desembre del 2009. La gènesi del grup ho diu tot: nasqueren en una comissió fallera de València, a principis dels anys 70, Corretgeria – Bany dels Pavesos (d’ací el nom de la formació), recuperant cançons tradicionals i portant-les de casal en casal. Amb tant d’èxit que acabaren transcendint l’entorn faller i actuant, juntament amb Raimon, en la segona edició del Festival de la Cançó Folk al País Valencià, el 1972. De fet, l’heterodòxia, les plomes, el circ, la pallassada, eren una manera diferent de vestir la reivindicació: Joan Monleón, en una entrevista, deia que la recopilació de les cançons tradicionals tenia una intencionalitat molt clara. “Nosaltres no creem, posem d’actualitat allò perdut. La gent se sent identificada i, al mateix temps, creem un sentiment de nacionalisme valencià”. Ras i curt. L’activitat pública de Monleón o de la mateixa Merxe Banyuls, la cantant d’Els Pavesos, anava en aquella línia. Allò que els definia, en tot cas, era la seua vistosa posada en escena: no sols per la capacitat de connectar amb el públic i la proximitat de Monleón (qui venia del món del comerç i estava acostumat a tractar amb la gent), sinó també de Banyuls, amb qui formava una parella explosiva, i del joc en qui hi participaven els propis músics, disfressats de monja, de pirata o del que calguera. No debades, la seua era també una vocació escènica: cada disc anava acompanyat del corresponent espectacle. I fins i tot representaren amb èxit, l’any 1975, un clàssic del teatre valencià del XVII, La infanta Tellina i el rei Matarot, dirigits per Rafa Gallart.

El seu primer disc enregistrat, A la nostra gent (1976), de títol inequívoc i inenarrable coberta d’estil pop-art faller, pouava del cançoner popular amb temes com ara La barraca, Mare vull casar-me, El tio Pep, La creu del matrimoni, Sant Antoni de Gabarda, Cançó de Batre, Micalet de la Seu, entre d’altres, on allò subversió i, per tant, sospitós, consistia en cantar en la pròpia llengua. Els Pavesos estigueren prohibits durant uns mesos per “posible alteración del orden público” arrel d’una denúncia per haver pronunciat frases contra la més alta magistratura del país durant un menjar informal a Gandia, en una comissió, segons arreplega la premsa de l’època. El seu èxit, tanmateix, és inqüestionable: actuen en Canet Rock, compartint cartell amb Sisa i Pau Riba, triomfen en la mítica sala Zeleste de Barcelona i tornen, després de la prohibició, en olor de multituds en el Teatro del Patronato, actual Sala Escalante.

En els temps següents apareixen en pel·lícules (Pavesos o Déu mos lliure de la vida quotidiana, de Juan Santolaria, de 1977), comparteixen cartell amb els més grans de la cançó (Llach, Bonet, Pi de la Serra) i tornen a la càrrega, discogràficament parlant, amb El pardal de Sant Joan... i la bolseria (1978), i de nou la impagable recuperació de títols populars passada pel festiu filtre d’Els Pavesos. El Cabanyal, La manta al coll, Orxatera valenciana, Ja plora el xic, Ja no canta el capellà, El frare d’Agres... Un disc amb preludi, ni més ni menys, que de Joan Fuster.

El grup tingué temps de provar una certa experimentació en València -Estambul – Konstantinòpolis (1979), el seu disc més estrany, amb una mena de versió de Jacques Brel (València 1900) i reinterpretacions més lliures. Val a dir que, per aquella època, la banda havia trencat les barreres lingüístiques actuant en espectacles de Miguel Ríos o apareixent en el show d’Àngel Casas. L’espectacle que en generà el disc els féu girar de forma constant. Una curiositat: un dels hits del disc, Paquito el xocolatero, ara un himne indiscutible també a les falles, apenes era conegut més enllà de les Comarques Centrals. Els Pavesos no foren l’únic en gravar-lo, però sí contribuïren decisivament a convertir-lo en el que és ara.

La defunció de la banda no era molt llunyana. Però abans, els donà temps a gravar un disc, Borumballes falleres (1981), que els connectava amb els seus orígens: El faller, La cançó de la falla, Nit de falles... Un material que Monleón coneixia molt bé. El 1982 fan el seu darrer espectacle: Pavesos nou i mig, amb la participació de la vedette Rosita Amores. Poc després, el grup es dissoldria. Per al musicòleg Carles Gámez, autor del llibre Al vent, Crònica d’una Nova Cançó (Publicacions de la Universitat de València, 2009), que a més va col·laborar amb les lletres en alguns dels discos d’Els Pavesos, la contribució de la troupe de Monleón és indiscutible. “A nivell de la cançó valenciana, Els Pavesos, juntament amb Al Tall, són els dos grups que posaren en valor la música d’arrels, uns des d’una vessant més lúdica. Ho fan des d’una barreja molt interessant d’estils, de folk, de rock, de fusió. No s’ha d’oblidar que per la banda passaren molts músics, com és el cas de Remigi Palmero. Són un nom fonamental de la recuperació i la revitalització de la cançó al País Valencià”, conclou. I la contribució insospitada del món de les falles a la Nova Cançó, afegim nosaltres.

(Publicat al llibret de la falla República Argentina, 2011)

LA BATALLA DE LA CULTURA

Al País València, produir cultura en la pròpia llengua s’assembla a una travessia en canoa, contracorrent, amb vies d’aigua i enmig d’un riu infestat de piranyes i cocodrils famolencs. Contra i a pesar de. Un context de desafecció social i política tan notori que l’afirmació no requereix ser documentada. Formulada l’obvietat fixarem l’atenció en una paradoxa: malgrat tot i a pesar de, en la primera dècada del segle XXI registrem una  autèntica eclosió de la música en valencià, qualitativa i quantitativa, l’aparició de ben nodrides generacions d’escriptors i una densa activitat editorial, l’èxit de productes audiovisuals –illes modestes però dignes en el desert catòdic- o la pervivència d’un teatre divers i de volada.

Sumem a això el paper aglutinador i productor d’entitats com ara Acció Cultural, Escola Valenciana o Ca Revolta, cadascuna amb les seues particularitats. I l’activitat cultural de base, a través de centenars de col·lectius (escoles de danses, clubs de lectura, associacions culturals...) disseminats pel País. O la d’unes xarxes socials que bullen i parlen en català, que salten barreres i connecten el cada vegada més invertebrat domini lingüístic. Malgrat tot i a pesar de, s’ha aconseguit capgirar un relat que augurava un futur bastard de marginació i extinció. Amb vocació institucional o de trinxera, amb traces professionals o voluntaristes, hi ha instal·lades bases sòlides. Els reptes són feixucs. A l’atzucac polític i el predomini patològic d’una dreta amb al·lèrgia a la pròpia cultura s’ha de sumar un context econòmic que, també, rema en contra. Però a la visió nihilista se li poden contraposar arguments.

“La gent es queixa molt i amb raó, perquè ens toca viure en un país ingrat, amb una classe política que fa plorar però la recepta és continuar treballant”, aconsella Vicent Olmos, responsable d’una editorial, com ara Afers, amb uns supòsits d’estimulació i recerca intel·lectual que semblen genèticament incompatibles amb el territori que l’acull. “L’altra recepta és saber per a qui treballes. Tinc una editorial per fer uns llibres determinats, no llibres. Tirem moltes hores i ens movem molt. I podem subsistir perquè ens movem en un món de cultura catalana. Si no venguérem llibres a Catalunya no podríem continuar”, confessa obertament. Dit això, Olmos s’apunta a la tesi possibilista. “No estem bé, però podríem estar pitjor. Hi ha lleis que, d’alguna manera, són irreversibles i afecten a qüestions com l’escolarització en valencià”, diu. I rebla el clau: “Fa vint anys ningú no em telefonava per fer una entrevista en català. Al llibre que li vaig editar a Xavier Serra (Biografies parcials. Els 70 al País Valencià), s’afirma que no podem passar-nos tot el dia plorant. I què falta? Tocar un poc de poder”, afirma amb naturalitat.

Mentre això arriba, si arriba, Olmos critica determinats enfrontaments estèrils i paralitzants. “Ara estem preparant un número d’Afers (la revista de recerca que publica l’editorial) sobre Nosaltres els valencians i volem que publique tothom, gent que té visions enfrontades. El debat i les discrepàncies són normals, però la divisió entre fusterians i no fusterians, entre ortodoxos i no ortodoxos, resulta un poc fastigosa, hi ha moltes més coses que ens haurien d’unir que no de separar”, explica. “No pots anar tot el dia amb un discurs en negatiu”, insisteix. “Sense oblidar que juguen moltes coses en contra, hi ha una xarxa creada i hem de sumar esforços. Aquest País té futur, fem coses ben fetes, tenim gent que escriu bé, que se sap moure. Si no pensara això tancaria”, conclou Olmos. I llança una conclusió encoratjadora: “Estem tan acostumats a aquesta cultura de resistència que quan s’obrirà una porta la gent alenarà”.

Rafa Xambó és sociòleg, músic i activista cultural. I en tant que això, un bon termòmetre. “Patim una dominació molt dura, molt aspra, una dreta que és de les més salvatges d’Europa, després de la de Polònia. I això condiciona molt l’activitat cultural: no hi ha cap cultura ni gran ni menuda que tinga presència en el món global sense una aposta decidida del poder polític”, assenyala Xambó. “Una situació asimètrica molt forta”, abunda, “que s’agreuja pel secular, en tant que abasta ja dos segles, conflicte entorn les qüestions nacionals, culturals i lingüístiques”. “Aquell seria el diagnòstic d’una manera molt abstracta. A partir d’ací, l’activitat cultural del País Valencià és important i, en alguns vessants, té un nivell de qualitat equiparable a uns altres indrets d’Europa”. Pregunta innocent: I què hi fa el nostre poder polític amb això? “Doncs si analitzes la política cultural valenciana, en primer lloc afegir-s’hi als productes globals, molt mediatitzats pels nord-americans. En segon lloc, als productes espanyols. I finalment l’adhesió als productes propis però que s’ajusten a la visió i els tòpics de la burgesia valenciana, amb molt protagonisme de les falles. Ignorant tot allò que aporte una càrrega de modernitat”.

“El que passa”, matisa Xambó, “és que podem demostrar de manera fefaent que una llengua i una cultura no són tan fàcils d’exterminar. Estem vivint dels beneficis del redreçament cultural dels anys 60 i 70”. I apunta també, en sintonia amb Olmos, a l’escolarització en valencià com un factor decisiu en tant que “detrau prejudicis envers la llengua”. “A molta gent els resulta més lògic, natural i espontani fer cultura en la seua llengua. I també hi ha un públic receptiu a això”. “El valencià ha retrocedit en la mesura que no ha continuat expandint-se, però quasi sembla un miracle que siga així”. És més: “Hi ha un substrat molt bo en tots els àmbits de la cultura i això pot donar-nos en algun moment sorpreses molt favorables”, diu, al temps que llença una frase enigmàtica que no ho és tant: “En democràcia qui guanya sembla que tinga molt més del que té”. Xambó cita Internet com un altre factor “fantàstic per a les possibilitats d’eclosió cultural”. I també es fa la pregunta clau: “Què falta? Una carambola. Un Manu Chao, un Woody Allen, un súper actor... Una cosa així”. El més semblant a això, de moment, és Obrint Pas, la popular banda que va fer en desembre una gira pel Japó. “Qui anava a imaginar que un grupet de xavals de l’institut Benlliure anava a significar això? Un indicador que en català es pot fer de tot i que no és un obstacle per a res”.

Pau Rausell, investigador de la unitat de recerca en economia de la cultura de la Universitat de València, ens aporta unes altres claus. “De vegades confonem l’esfera de l’activitat cultural de la societat civil de la lligada a les decisions públiques. En ocasions això està connectat, però no sempre. Els sectors audiovisuals o teatrals tenen una dependència molt gran, però activitats com la discogràfica o l’editorial han jugat, tret de línies molt específiques, de forma independent”. “A més a més, en l’àmbit de la cultura la gent està disposada a treballar per rendes inferiors a les del mercat, a guanyar menys, perquè la cultura proporciona uns altres al·licients,”, el que explicaria que “la taxa de supervivència de les empreses culturals és superior a la mitjana”. Una altra dada: “Es tracta d’un sector més innovador que la mitjana de l’economia, empra amb més intensitat les noves tecnologies i detecta oportunitats de manera més innovadora”, una percepció extreta dels estudis a nivell europeu aplicable, segons Rausell, al País Valencià. Lògicament, en aquest camp “les fronteres entre l’amateur i el professional són molt difuses, no se sap on està la ratlla, però qualsevol que puguera professionalitzar-se ho faria”.

Rausell relativitza el pes públic en la indústria cultural (“allò que depén del sector públic és molt visible”, acota, “però en percentatges, la despesa pública en cultura és del 15% mentre que la privada és del 85%”), el que no significa que no siga important. “En l’anàlisi que hem fet a escala europea hi ha dades sorprenents, com ara la correlació que existeix entre ocupats en el sector de la cultura i riquesa. No és fàcil establir una relació causa-efecte, però si el creixement econòmic té alguna cosa a veure amb la cultura, estaríem parlant d’un tema estratègic”. El que sí se sap és que “un increment de l’1 per cent d’ocupats en la cultura implica un creixement de la riquesa d’un 2,7% o un 3,7%. La diferència en termes de renda per càpita seria de 3.000 euros”, revela Rausell. Una conclusió en la línia de les demandes de les indústries culturals valencianes, agrupades en desembre entorn un manifest exigint de la Generalita polítiques actives per incentivar el “teixit professional” al País Valencià. El pas que separaria una cultura de resistència a un factor de desenvolupament social i econòmic. Potser, com sosté Olmos, una qüestió de tocar poder. Mentrestant, el personal va fent camí amb una obstinació i uns rèdits que donen que pensar.

(Publicat al número 54 de Caràcters, gener 2011)

Fotografia: Vicent Olmos en Lletres)

LES FALLES SÓN CULTURA: EL LLIBRET DE REPÚBLICA ARGENTINA

Les falles poden ser moltes coses, i no sempre positives, és cert, però gràcies a l’esforç de molta gent també són cultura. És el cas de la comissió de la Falla República Argentina de Xàtiva, que a més d’un considerable programació cultural al llarg de l’any confeccionen tots els cursos un magnífic llibret coordinat per Jesús Fèlix Soler. El d’enguany està dedicat, entre d’altres qüestions, a recórrer per terra, mar i aire la trajectòria de la revista Pensat i Fet amb articles dels membres del consell de redacció i d'especialistes en temes fallers, etnològics i literaris com ara Gil-Manuel Hernández, Robert Martínez, Toni Espí, Lluís M. Mesa o Francesc J. Vila.

Nosaltres col·laborem amb un article glossant la història d’Els Pavesos, la formació musical de l’enyorat Joan Monleón, una banda nascuda i arrelada al món de les falles.

I no es perdeu el magnífic suplement satíric El Gautxo, una publicació amb l’esperit satíric, bandarra i crític que no tenen la immensa majoria de les domesticades falles de València city. Els enllaços als pdf’s de ambdues publicacions els teniu al blog de República Argentina.

PLUJA NEGRA SOBRE LA DESMEMÒRIA

La desmemòria és l’arma més poderosa en mans dels governants de les societats dites avançades. Tampoc no feia tant de temps de la desfeta dels Estats Units a Vietnam, de la sangria de vora 60.000 morts, 2.000 desapareguts i un número difícil de calcular de vides i famílies devastades per les ferides físiques i morals, quan, una combinació perversa d’exaltació patriòtica i afany de seguretat després del colp salvatge de l’11-S proporcionà a l’administració de George Bush les mans lliures per mamprendre una nova guerra. A poc que s’allarguen conflictes com els d’Afganistan i l’Irak, les xifres de vides sacrificades seran semblants.

El Japó és l’únic país del món que ha patit en carn pròpia i a gran escala els efectes de la radiació. Fou, no cal dir-ho, una experiència traumàtica (reviseu la imprescindible Pluja negra, de Shohei Imamura, de l’any 1989, un d’aquells filmes que es graven a foc). Malgrat això, Japó, com la resta de l’hemisferi nord, féu una aposta per l’energia nuclear com a font de provisió energètica. Tot i estar ubicats en una zona de gran risc sísmic, els números guanyaren la partida a la prevenció. Quasi sempre ho fan.

En els darrers cinc o deu anys, com a poc, llunyà ja el fantasma de Txernòbil (i més encara el de Three Mile Island), qualsevol advocació en contra de l’energia nuclear era considerada una pulsió infantil, una herència ideològica dels “histèrics” anys seixanta i setanta. Les centrals són segures, es deia, i el riscos mínims. Els avanços tecnològics i les millores en el disseny fan pràcticament impossibles accidents com aquells... I etcètera. Juntament amb això s’invocava en cada país les necessitats energètiques creixents, els costos de les energies renovables i es deixaven caure pronòstics catastrofistes per a l’economia. Un argument imbatible.

I si era poc amb allò, començà a estendre’s la idea, apta únicament per a ecologistes impressionables, que les centrals nuclears eren la millor via per combatre el calfament global pel control sobre les emissions de CO2. Subministrament, seguretat, desenvolupament, costos acceptables... Què més li podem demanar a la vida? A quasi ningú no semblava impressionar-li un detall com ara el problema que suposa el tractament i emmagatzemament de residus de vigència mil·lenària. Algú vol un magatzem? Més aviat, el ciutadà convertit en consumidor vol garanties de què en prémer l’interruptor es farà la llum. Al cost més baix possible, és clar.

L’accident del Japó pot canviar l’opinió pública i, amb això, l’estat de coses. Resulta entre tràgic i patètic veure Maria Dolores de Cospedal dient, amb la boca molt, però que molt petita, que el PP continua apostant per l’energia nuclear. I en el PSOE molts estaran maleint el dia en què el lobby pro nuclear encapçalat pel ministre Miguel Sebastián li va guanyar la partida als defensors socialistes del tancament gradual de les centrals. Una aposta electoral tirada al fem. Una més. Fins i tot Angela Merkel ha fet propòsit d’esmena. Més que res perquè té diverses cites electorals tocant a la porta. Un bany de realisme basat en els vots.

Poden canviar les coses. O no. Potser apareixeran nous protocols, apostes inequívoques de seguretat, tancaran algunes centrals per construir-me unes altres “de més segures”. Traslladaren aquelles en perill sísmic. Jo què sé. El temps sempre juga a favor de l’oblit. Qui sap si, veritablement, s’invertirà en noves fonts energètiques. En tot cas, qualsevol cosa menys abordar l’autèntic debat de fons, la insostenibilitat d’un model que reclama més i més despesa energètica, el repte inajornable de dir-li a la població que no podem continuar vivint sobre el llom d’una fera desbocada. Que li ho diguen ara a Xina o Índia. Amb nuclear o sense, aquell és el veritable atzucac. 

Foto: Fotograma de Pluja negra.

PISSIGANYA, LA REVISTA DE POESIA PER A XIQUETS I XIQUETES

Avui farem parada en una iniciativa engrescadora i, d'alguna forma, il·lusionant, la revista de poesia en format digital per a xiquets i xiquetes Pissiganya.  Com expliquen els seus propis promotors "Pissiganya és la primera revista digital de poesia infantil escrita per xiquets i xiquetes. Els seus principals protagonistes, doncs, són els xiquets i nines, nenes i al·lots, nins i al·lotes, nens i xiquetes, alumnes de les diferents escoles de primària d’arreu del País Valencià, les Illes Balears, Catalunya i la Catalunya nord, poetes tots ells en llengua catalana, aquesta preciosa joia mil·lenària que personatges ben nostrats com Ausiàs Marc, Maria-Mercè Marçal, Jacint Verdaguer, Joan Vinyoli, Vicent Andrés Estellés, Caterina Albert, Sor Isabel de Villena o Blai Bonet tan bé van saber conrear.

Pissiganya és, per tant, la revista escolar de més gran abast existent a hores d'ara dins el domini lingüístic català, car la fem, poble a poble, comarca a comarca i ciutat a ciutat entre totes les escoles que hi participem per mitjà de la xarxa. La missió dePissiganya, doncs, és atiar el foc de la creació poètica des del principi: l'escola primària, amb la voluntat que els infants, en la mesura que s'hi aficionaran de menuts, també continuaran, en fer-se grans, el gust per llegir i escriure poesia.

Però Pissiganya no se centra única i exclusivament en els xiquets, ja que també ofereix eines per a mestres i pares interessats a difondre la poesia entre els infants, amb una àmplia bibliografia de llibres de poesia infantil, així com recursos pedagògics i experiències didàctiques descarregables des del web, amb la possibilitat, també, d’afegir-ne de noves per part dels usuaris registrats".

CREMATORIO

A la manera de les grans sèries de qualitat dels canals de pagament nord-americans, especialment l’HBO, Canal + estrenà la setmana passada, amb una considerable campanya promocional prèvia, la sèrie Crematorio, basada en la novel·la homònima de Rafael Chirbes (Premi Nacional de Literatura 2008) al voltant del fangal de la corrupció associat al no massa llunyà boom urbanístic. Potser haurem d’esperar alguns episodis més (avui s’emet el segon) per jutjar els resultats, però l’objectiu de confeccionar una sèrie de qualitat amb cànons cinematogràfics sembla aconseguit.

A més d’una factura impecable, responsabilitat d’un polit disseny de producció i de la curosa direcció de Jorge Sánchez Cabezudo, en línia estètica directa amb les sèries de referència, Crematorio té l’al·licient de ser una gran sèrie d’actors, amb un Pepe Sancho rotund en el paper de Rubén Bertomeu, patriarca familiar i empresari de la construcció, molt ben acompanyat de la sempre convincent Alicia Borrachero, com la seua filla, i una fantàstica Montserrat Carulla com la mare. Encerts que podem estendre a la resta del càsting.

Respecte de la història, sense conèixer el material literari original i a l’espera de veure com es va desenvolupant, Crematorio aborda una temàtica cada volta més documentada i coneguda (el femer infecte de l’especulació, la connivència amb el poder, la corrupció pura i dura, la destrucció del territori...), però amb una posada en escena, almenys en el primer capítol, suggeridora i punyent. I el mateix es pot dir de les trames secundàries, ben presentades i amb punts d’interés. La sèrie enganxa, reclama atenció.

L’artefacte ja podem dir que funciona. Però el context l’estrena de Crematorio és cridaner: tot i que s’hi fa referència a una població imaginària d’un punt indeterminat de la costa mediterrània, la sèrie s’ha gravat a la Ciudad de la Luz i la localització d’exteriors no deixa cap lloc al dubte, per a algú que conega la Marina Alta i, sobretot, la Marina Baixa. A més, quan en el debat públic encara és ben latent el tema de la corrupció, és una de les administracions amb més membres imputats la que patrocina l’invent: L'Institut Valencià de Cinematografia hi aportà 400.000 euros a la producció.

I una altra qüestió col·lateral: Crematorio coincideix, amb uns mesos de carència, amb la molt poc presentable actitud del seu protagonista, Pepe Sancho, en la recent polèmica entre Teatres de la Generalitat i la gran majoria de la professió teatral valenciana. El magnífic actor valencià, amb una obra en aquell moment en cartell amb suport públic, Los intereses creados, es va alinear amb l’Administració, rebent les crítiques dels seus companys. Tot això. Atents a la pantalla. 

MINUTS MUSICALS: SUFJAN STEVENS

Hi ha músics amb la capacitat innata de sorprendre. L'autor d'un dels millors àlbums de la dècada passada, Illinois (2005), Sufjan Stevens, portava temps sense lliurar un àlbum, segons el concepte convencional. Cançons descartades d'Illinois (com la increïble The Avalanche), noves versions, nadalenques, una mena de simfonia sobre Nova York, algun ep... Música basada en la reformulació del pop, per tractar de definir allò que no tolera etiquetatge senzill, amb orquestracions voluptuoses, harmonies vocals infinites i, sobretot, melodies sensacionals que l'han convertit en un autor referencial.


Tot, en realitat, molt analògic. Per això la tornada, amb l'esplèndid The age of ADZ (2010), amb l'electrònica com a punt de partida, i de vegades d'arribada, ha suposat una (certa) sorpresa. Potser alguns seguidors s'hagen esborrat, indignats, però musicalment l'operació és redona: sotmetre el molt identificable so Sufjan Stevens per nous filtres i textures sense oblidar-se que, ací, del que es tracta, és de continuar fent bones cançons. Ací us deixem amb una de les millors, Too Much, en la versió en directe.

SOM COMUNITAT, SOM MAJESTIC

Allà va. La nostra columna de l'edició digital d'Avui-El Punt d'aquesta setmana porta el títol de dalt. I va del que s'imagineu, si mireu la foto, però amb un to molt innocent. Després d'enviar l'article hem sabut més coses. Vosaltres mateixos.


Foto: L'Informatiu.

ORXATA SOUND SYSTEM: LA BATIDORA VALENCIANA

Avui us deixem amb l'enllaç en versió pdf del Quadern de hui, amb protagonisme absolut per al nou i devastador disc 2.0 d'Orxata Sound System (el podeu escoltar a l'enllaç) que es presenta aquesta nit a Spook amb una Maxifesta i diverses bandes convidades. Inclou un reportatge del gran Joan M. Oleaque, "Del cant d'estil a la Ruta Destroy", i la ressenya d'un servidor, a més d'uns altres continguts ben interessants.

ARQUITECTURA RURAL VALENCIANA, DE MIQUEL DEL REY

Aquests dies estem portant la comunicació d’un llibre ben interessant, Arquitectura rural valenciana (Galerada, 2011) de l’arquitecte i catedràtic de l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Politècnica de València, Miquel del Rey Aynat (Altea, 1948), un rigorós treball de camp al voltant dels trets arquitectònics  rurals valencians entre els segles XVI i XX i les seues petges visibles encara a masies, alqueries o barraques. El volum es va editar per primera vegada el 1998 i s’havia convertit en un llibre molt buscat, donat que la primera edició es va exhaurir en poc més d’un any.

Ara, torna a a editar-se de forma ampliada i revisada, amb 100 pàgines  més que en l’anterior edició i fotografies a color.  Una reedició que, segons l’autor, ha servit per “ser conscient del grau de ruïna del patrimoni rural i la transformació del paisatge agrari” en visitar de nou les cases per fotografiar-les i constatar la seua desaparició. Recomanable per a professionals relacionats amb l’arquitectura, el paisatge, la història de l’art, la geografia o l’etnografia. Però també per a un públic generalista amant del seu territori.

El llibre es presenta demà dijous dia 10 de març, en l’Octubre Centre de Cultura Contemporània (C/ Sant Ferran, 12), a les 19,30 hores,  amb la presència de Jesús Huguet, secretari executiu del Consell Valencià de cultura, Vicent Vidal, catedràtic de projectes a la Universitat Politècnica de València, Joan Seguí, director del Museu Valencià d’Etnologia, i Joan Maluquer i Ferrer, director d’edicions Galerada, a més del propi autor.

CELEBRANT EL DIA DE LA DONA

Algunes pinzellades sobre la celebració del 8 de Març. Per exemple, donem compte d'un recital a la Universitat Politècnica amb, ni més ni menys, que 18 de les nostres poetes (o poetesses). Teniu informació ací mateix. Uns dies abans, L'Associació d'Escriptors i Escriptores en Llengua Catalana (AELC) organitzava un acte també de caire poètic. Al bloc de Francesc Mompó teniu l'encoratjador discurs de presentació de la poeta i traductora Isabel Robles amb informació també de les poetes participants.


Són moments, però, de reivindicacions encreuades. Dies enrere ens assabentàvem de la publicació d'un manifest "Les dones diem prou a Camps", impulsat per algunes de les figures femenines més rellevants del món de la cultura. La signatura del manifest, tanmateix, està totalment oberta. Al seu bloc teniu informació de la iniciaitva i podeu sumar-se. I el cartell que acompanya aquesta informació és el motiu gràfic que han escollit aquestes dones per dir la seua al Molt Honorable President.


Resta tant per fer i els entrebancs i amenaces de regressió en són tantes, que fa vertigen. 

CASTELLDEFELS 80

La ment humana té una capacitat sorprenent per emmagatzemar les experiències més crues de la infantesa en algun racó obscur, ocult i mal ventilat. Això no significa que els records s'hagen volatilitzat. Romanen allí. I regolfen en algun moment, molts anys després, per alguna mala experiència. O de forma espontània. No sé. Potser tornen perquè, en la mesura que ens fem majors, la presència de la mort s'hi fa més i més present, presència latent, espesa, apegalosa com les babes d'un gos.


Els records. Passàvem els estius a Castelldefels, a un vell edifici de RENFE, d'una planta, pegat a les vies, que el meu oncle Juan havia reconvertit en modesta però agradosa residència estiuenca, amb un interior funcional, preparat per a acollir un exèrcit d'adults i xiquets, fills i nebots, amb una jungla magnífica de plantes i hortalisses a l'exterior. I entre la platja i les vies, un solar, junt al passeig, que aïllava la casa. Era perfecte. Li dèiem el Xiringuito. Encara és allí.


L'exèrcit s'organitzava per anar a pel pa, a per la premsa -sempre El Periódico-, per cuinar, per parar taula, per envair la platja, per jugar a tennis taula, per fer les habitacions, per passejar en bicicleta. No recorde haver pronunciat mai la paraula avorriment. Un dia, però, la canalla férem un extra: anàrem a una fireta que s'organitzava uns quilòmetres més enllà. A la tornada, a la caiguda del sol, però encara de dia, vaig creuar per la carretera del passeig posseït per alguna cabòria feliç i inconscient. M'arreplegà un cotxe que circulava com si el perseguira una colla de dimonis. L'absència de trànsit. La pressa. No ho sé. Impacte en un genoll i en el cap. Vaig volar.

La següent escena no la vaig poder veure però la puc visualitzar com si l'haguera vist: la meua cosina Maria Jesús, perseguida per la seua germana, Rosa Maria, corrent desencaixades cap al Xiringuito, alertant els majors. Vaig despertar en els braços de ma mare, en el cotxe que m'havia atropellat. Nervis i crits. Conduïa una dona profundament desagradosa. Això em contaren. També em digueren que era de casa bona. Em conduïa a l'hospital de Bellvitge. Vaig tornar a nàixer. Ho digueren els metges. El següent record fou en l'habitació, la primera vegada que vaig poder posar peu a terra per anar al bany. L'impacte de la visió en l'espill de la meua cara deformada fou devastador. Un estiu malbaratat per l'ensurt i la convalecència. Amb el temps, però, l'accident es convertí en un malson, en una data en el calendari que es recordava amb alleujament. Semblava com si les cicatrius físiques, ben visibles, sempre hagueren estat allí.


En deixar d'anar a Castelldefels, uns anys més tard, aquest mal record s'esvaí en benefici de gojosos fragments de memòria. En el disc dur dels mals rotllos, experiències més dures i traumàtiques ocuparen l'espai. Més de trenta anys després, tanmateix, l'accident torna per recordar-me com és d'aleatòria i casual l'existència. La mort va tocar a la meua porta. I aquestes línies estigueren a prop de no existir mai. Encara no sé per què aquesta constatació em resulta tan neguitosa en aquest moment concret. Però m'imagine quin ha estat el dolorós i insospitable detonant. I cou bona cosa.


A mon tio Juan

MAREA BLAVA?

El proper mes de maig tenim eleccions autonòmiques i municipals enmig d’un rerefons de circumstàncies encreuades que fa molt difícil avançar pronòstics. Fins ara les enquestes ratificaven el furor guerrer dels responsables del PP, que avançaven una autèntica marea blava en la Generalitat i en la immensa majoria dels ajuntaments. Ahir, tanmateix, coneixíem a través d’aquestes pàgines una enquesta, encarregada per la mateixa direcció provincial del PP, que li augurava a l’alcaldessa popular Lina Insa la pèrdua de la majoria absoluta en Ontinyent. Això, gràcies a la pèrdua combinada de vots de PP i PSOE, formacions que perdrien un regidor, compensada per l’augment a dos edils del Bloc (que estrena candidat, Josep Francés, però suma en aquest viatge els vots d’Els Verds) i el retorn d’Esquerra Unida al Consistori de la mà del recuperat Manolo Ruiz, tot i que el detonant més provable siga la revalorització de la sigla quan els socialistes entren en crisi.

Sabent qui ha encarregat el sondeig, aquest escenari s’ha d’agafar amb pinces. Però el ben cert és que dibuixa un panorama d’efectes combinats locals i externs amb traces de versemblança: Insa paga el desgast de la gestió a Ontinyent i el socialista Jorge Rodríguez, tot i haver d’assumir que l’electorat li pegue la bufetada a Zapatero en la seua cara, podria ser alcalde. Mentre, la pujada dels menuts ja està explicada. Si de cas afegir que, en aquesta ocasió, l’atomització de candidatures d’esquerra és molt menor.

Si algú de la direcció provincial del PP ha revelat el contingut de l’enquesta d’Ontinyent serà perquè li volen llançar un missatge de descontent a Insa per traure notes per baix de la mitjana. Fins i tot el seu segon, Filiberto Tortosa, està més valorat en el sondeig que ella. Potser en el PP no li donen importància a mostrar la seua debilitat en la capital de la Vall d’Albaida perquè, en acabant, es tracta d’una excepció, una anomalia en el sistema. A mi, amb tot, em sembla que aquell resultat 10-8-2-1 no és tan llunyà del que podria passar en Xàtiva si el personal escolta les pregàries de Jorge Alarte i els seus i, a l’hora de la veritat, li pega per votar en clau autonòmica i local. Els efectes en la fotografia de la sobreexposició a la llum. Prompte ens trauran de dubtes.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 05-03-2011)

Foto Linsa Insa: Portal de Xàtiva

NEONS EN RÀDIO ESPARRAGUERA, UN TEL ALS ULLS I FACULTAT DE BBAA D'ALTEA

Per als autors resulta impagable que els seus llibres continuen vius temps després de la seua publicació. Els neons de Sodoma (3i4, 2009), rebatejada per algú com Els nens en samorra (m'encanta), està tenint aquestes setmanes una sobtada activitat: avui se’n parla en el bloc Un tel als ulls i també s’hi fa referència a aquest mateix espai blocaire. També hi trobareu un enllaç a una entrevista sobre tot plegat en Ràdio Esparraguera. Una conversa molt agradosa, malgrat que un servidor estava una mica espès. Molt agraït, Clidice.

A més a més, dilluns passat parlàrem de la novel·la a Altea, amb un grup d’alumnes de la facultat de Belles Arts, depenent de la Universitat Miguel Hernández (UHM) d’Elx. Trobar-se amb un grapat de persones que t’han llegit és comprometedor, com un despullament públic en línia directa, però alhora profitós perquè serveix per destriar allò que funciona i allò que no. Un altre moment agradós. El meu agraïment a Gerard Fullana, el professor artífex de la trobada.

I el maig anirem a l’Alcúdia. Però d’això ja en parlarem.  

POETES SOTA LA CREUETA: PAU SIF

Pau Sif (La Pobla de Farnals, 1978), poeta i professor de literatura a la universitat croata de Zadar, és un dels valors consolidats entre les noves generacions de poetes valencians. El seu darrer llibre de poemes és Viatger que s'estravia (Documenta Balear, 2010) i d'ell férem una xicoteta ressenya publicada al suplement Quadern que us pose ací baix.

"En el seu nou poemari, Pau Sif proposa un viatge bidimensional, temporal i espacial, invocant passades vivències amb versos terrenals i càlids, de volença estellesiana i vocació narrativa, alhora que ens endinsa en un delicat i perspicaç itinerari per les dues voreres de l’Adriàtic, un registre ben diferent que certifica la versatilitat del poeta. S’hi inclou un desmitificador homenatge a Estellés, Propietats de l’Ikea, que el mestre de Burjassot beneiria pel seu saludable bandarrisme".

I ací, el poema referenciat.

Propietats de l’Ikea

Apuntaràs el preu d'un moble,
i tindràs el preu del teu moble,
i el voldràs, per a sempre, el moble,
i patiràs, no el muntaràs,
i aniràs sempre a genollons,
et sobrarà sempre una peça.
I tindràs fam i tindràs set,
no podràs muntar el moble
i seguiràs tota la nit
mentre dormen les teues gents,
i tu sols estaràs despert,
i tu estaràs despert per tots.
No t'han parit per a dormir:
et pariren per a muntar
en la llarga nit el teu moble.
Tu seràs la peça furtiva,
la peça furtiva i amarga.
Ja no sabràs on van les baldes,
ni els cargols amb forma d’estrella
del teu moble, i és un desfici.
Miraràs d’encastar els pius
de suro sense trencar la taula:
faràs un moble, gemegant
si no encaixa la polleguera,
fusta amunt i collons amunt,
una tossuda decisió.
I tot serà, després, silenci.
Car no tindràs la peça justa,
la perdràs en el moment just.
I buscaràs la teua peça
entre els racons durant molts dies,
car buscaràs honestament,
iradament, sense esmentar
la mare del que ha dissenyat
cada peça del fotut moble.
Potser t’estafen o potser
se'n riguen, potser et delaten;
tot això són banalitats.
Allò que val és la consciència
de no ser res si no tens moble.
I tu, greument, has escollit.
Després del teu silenci estricte,
reclames decididament.

ALFONSO RUS, REI DE XÀTIVA

I ara, uns minuts de publicitat (justificada): en el número d’aquesta setmana, la revista El Temps li dedica un extens i brillant reportatge, signat per  Víctor Maceda, a la Xàtiva d’Alfonso Rus. A més de contar magníficament la història, l’autor demana opinió als sospitosos (xativins) habituals: Raimon, Toni Cucarella, Artur Heras, Manolo Miralles, Feliu Ventura, Josep Lluís Fitó, Elies Barberà, Vicent Àlvarez i un servidor.

I si als forasters això no us fa massa goig, la revista hi inclou un interessant i emotiu reportatge de Núria Cadenes sobre la contestació ciutadana presencial i en la xarxa (el ja mític hashtag de Twitter #sensesenyal) a l’apagada de TV3 al País Valencià, a més d’uns altres continguts també ben engrescadors. 

THE KING OF LIMBS

Ni tan sols a Radiohead se li pot exigir que pose el panorama musical cap per avall en cada disc. Creativament parlant, almenys. Una altra cosa és que el seu model de gestió, l’oferiment de descàrregues en diferents nivells de qualitat i continguts, atenent a la diversa capacitat adquisitiva dels seus fans, emprat en el seu darrer llançament, The King of Limbs (2011) siga una pista vàlida de com pot evolucionar el mercat discogràfic. Ací, amb tots els matisos, marquen la pauta. Però musicalment parlant, la formació d’Oxford sembla haver arribat a un (discret, disculpable, provisional?...) atzucac.

Cada vegada més llunyà en el temps el terratrèmol provocat pels dos seus magistrals àlbums de referència, Ok Computer (1997) i Kid A (2000), la banda de Thom Yorke, Philip Selway, els germans Greenwod i Ed O’Brien ha aprofundit en lliuraments posteriors en el seu univers musical amb treballs d’acurat disseny visual i una marca de fàbrica inquieta, inquietant i d’indubtable qualitat. Discos que, amb major o menor densitat i volada, han solidificat el prestigi de la banda. Fins i tot deixaren recentment un àlbum extraordinari, In Rainbows (2007), la seua millor i més emocionant agrupació de cançons en el segle XXI malgrat ser, en realitat, un compendi de les experiències sonores prèvies.

En acabant, de Radiohead podem esperar això, amb una certa periodicitat. Però no serà a The King of Limbs, un àlbum correcte (per a ells: facturat per qualsevol altre estaríem fent salts), que sap i sona a Radiohead, amb alguns grans moments, però que no ocuparà cap lloc en el pòdium dels discos esmentats abans.

Que tampoc no sonen les alarmes. Separator és estupenda: evocativa, amb una preciosa línia de guitarra i una melodia colpidora, els minuts àlgids del disc, juntament amb Give up the ghost, un tema bellíssim, delicat i bastant orgànic, amb unes cordes espectrals i la veu de Yorke multiplicada, que remet a In Rainbows. En Little by little, mentre, demostren que no han perdut la capacitat d’inquietar ni de jugar amb les percussions, les bases i els instruments de forma imaginativa, hereva de les textures d’Amnesiac (2001). Molt diferent a Codex, aparentment senzilla però amb un punt d’emoció que no abunda en el disc. Ací s’acaba la munició de gran calibre.

Uns altres talls, com ara Bloom o Feral remeten a visions anteriors d’ambient i electrònica dislocada, obsessiva i amb un punt d’insània que, malgrat encerts puntuals, no supera els cims precedents de la banda i tampoc alguns dels possibles models del segell Warp. Morning Mr. Magpie és una nerviosa i efectiva composició que, personalment, no citaria entre les millors trenta de Radiohead. I el mateix es pot dir de la lleugerament rutinària Lotus Flower.

Huit temes i menys de quaranta minuts de marca de fàbrica. Útils per a renovar la memòria sonora dels fans o perquè els neòfits entren en el ric univers de la banda. Rellevant en tant que un nou disc d’una de les millors bandes del planeta, amb prestacions a l’abast de molts pocs músics. Irrellevant en el context de la seua discografia tot i algunes cançons valuoses. A l’altra serà.