EL CAMÍ DEL MONOLINGÜISME EDUCATIU

Avui publiquem en El País una entrevista amb Jaume Fullana, d'Escola Valenciana, on explica les implicacions de les darreres mesures posades en marxa pel Consell per limitar l'ensenyament de l'ús del valencià, en el que considera un avanç cap al monolingüisme i no cap al plurilingüisme. I teniu més informació sobre això en aquest article, en el mateix diari.

HAN TARDAT MASSA I TOT

Després del parèntesi autopromocional, que espere sabreu disculpar, tornem a l'activitat "normal" del bloc. Cada dos divendres us deixe amb l'article publicat a l'edició digital d'Avui-El Punt, en aquesta ocasió dedicat als darrers i importants atacs del govern valencià a l'esperit de la Llei d'Ús i Ensenyament. Ja en direu, si voleu.

I GRÀCIES (DE NOU)

Em dedicava a penjar l'entrada que teniu ací baix quan, de sobte, m'he trobat l'anunci que el guardó pendent dels 2ons Premis Blocs de les Comarques Centrals, la categoria absoluta de "Millor Bloc", també ha anat a parar a aquest espai. La informació la teniu ací mateix. 


L'anterior guanyador fou, ni més ni menys, l'escriptor xativí Toni Cucarella. Entendreu que estiga satisfet i content. Gràcies al jurat. Però, sobretot, als lectors i lectores de Sota la Creueta. La foto d'allà baix (que demostra que els premis no et fan més guapo i  més alt) és del lliurament del premi de "Pensament, Ètica i Política". Això: que molt agraït. 

UN CANT A L'ESPERANÇA

Nadià Anjoman era una dona afganesa que després d’haver publicat un llibre de poemes va aparèixer morta a conseqüència de la pallissa del seu marit. Alguns dels seus poemes, en tot cas, han arribat a nosaltres i formaran part d’un recital, divendres 25, a la Casa de Cultura Marquès Gonzàlez de Quirós, a Gandia, a càrrec de la poetessa Maria Josep Escrivà amb música de la pianista Marta Espinós.

El recital és la forma encoratjadora de presentar una exposició de l’artista plàstica Pepa Espasa dedicada a denunciar el maltractament contra les dones i, especialment, contra les dones afganeses. La història de Nadià la teniu ací mateix. I baix, un tast dels seus poemes, en una versió al català de Maria Josep Escrivà.

Cap desig d’obrir la boca.

De què hauria de cantar jo...?

Jo, que sóc odiada per la vida.

Cap diferència entre cantar o no cantar.

Per què hauria de parlar de la dolçor,

quan sent amargor?

Ai, el puny de l'opressor

colpeja la meua boca.

LA TEMPTACIÓ INDEPENDENTISTA

Esdeveniments històrics i fins i tot de més recents, com ara l’abrupta i generalitzada reacció a Espanya contra les consultes sobiranistes i la sentència sobre l’Estatut, han generat la sensació més o menys estesa al Principat que l’única via factible de construcció nacional és la independència. Tanmateix, tothom des del camp nacionalista català no hi està d’acord amb això i fins i tot defensa i teoritza, clarament contracorrent, posicions contraposades a les tesis independentistes.

Avui a València, al Centre Octubre de Cultura Contemporània, a les 19,45 hores, es presenta el llibre La temptació independentista (Pagès Editors, 2010), obra del politòleg Àlvar Thomàs i del filòleg Jordi Manent en col·laboració amb el jurista i economista Marc Arza. Amb el subtítol Una anàlisi crítica de la radicalització del nacionalisme català, els autors plantegen, amb profusió de dades i diferents angles d’anàlisi polític, social i econòmic, un nacionalisme de “construcció nacional” en contraposició a l’independentisme, en les seues diferents branques, d’alliberament nacional.

Al País Valencià, amb urgències i dèficits més feixucs que atendre, molts pensem que aquest debat ens ve gran i, en molts casos, llunyà. Però és d’agrair que es vulga presentar a València un llibre que a Catalunya de segur que desperta fogosos debats i opinions no massa reconciliables. A l’acte d’avui hi seran presents també els professors de la Universitat de València Abelard Saragossà i Josep Vicent  Boira.

LLISTES ELECTORALS

Els hi plantejaré la següent circumstància curiosa: els ciutadans civils, -això és, no pertanyents a cap partit- observem amb interés i curiositat, de vegades malsana, la confecció de les llistes electorals per a les eleccions locals. Mirem, reconeixem, remoregem, critiquem, sobretot la llista o llistes del partit o partits que ens són més pròxims (les altres també), i pensem, cap a dintre i cap enfora, que si és això el que les formacions polítiques poden presentar per fer un equip de govern anem aviats. 

Supose que als ciutadans ens assisteix la raó, que en les llistes electorals no figuren les millors opcions possibles, les persones més preparades. Però la paradoxa és la següent: molts dels ciutadans que critiquem la política, els polítics i la manera de fer-se les coses no apareixeríem en una llista electoral ni així ens mataren. No participem de la vida pública i, per tant, no contribuïm a la seua higiene i renovació. D’alguna forma, deixem la política, per inacció, en mans de persones que esperen alguna cosa a canvi. Dels professionals que no es mouen de la foto.

Després ens queixem. Però segons les enquestes i sondejos sociològics, vora un 70%-75% de la població té ideologia definida. Molt definida, fins i tot. Es produeixen canvis de vot, en funció de disgustos i desacords, sobretot en la banda esquerra, molt impressionable, però hi ha una certa estabilitat en la fidelitat als colors. Podríem participar-hi, fer per canviar allò que no ens complau. Malgrat això al personal ens fa pànic que ens relacionen amb unes sigles concretes. Moltes vegades per motius professionals, perquè, en virtut del nostre treball, hem de tractar amb persones de diferents ideologies i destapar la nostra pensem que durà problemes. O represàlies laborals en el sector privat i també en el públic. A la banda dreta es fa poca broma amb això. Passa més del que es creu. Aquest és un país d’extrems i sectarismes, amb molt poca cultura democràtica, on encara pesa com una làpida l’estigma franquista sobre la política. En realitat, sobre la crítica i la dissidència. Per tot això, posar la careta i el nom en una llista encara ens condiciona, ens fa nosa. Ara vés als de l’oposició, sobretot, i els hi dius que no saben fer llistes. Com si fóra tan fàcil.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 19-02-2011)

GRÀCIES

Normalment, tots els dilluns posem l’article publicat a Levante-EMV, però en aquesta ocasió em permetreu una excepció donat que Sota la Creueta va rebre dissabte el premi al millor bloc (o blog) de Pensament, Ètica i Política de les Comarques Centrals Valencianes 2009-2010. És curiós, perquè nasqué com un bloc de literatura i arts, però us agrada més el rotllo combatiu, m'ho tindré que fer mirar.


El guardó està organitzat pel bloc col·lectiu El Penjoll Art de Paraula i ací mateix teniu una crònica de la gala i la relació de premiats, amb excel·lents blocs que hauríeu de visitar. Gràcies al jurat i, sobretot, gràcies als seguidors i lectors d'aquest espai. Per cert: l’estatueta m’ha encantat (és allò menut que hi ha dat del bloc de veritat).

Fotos: El Penjoll

SENSE SENYAL

EL PAÍS DE MAI MÉS

És difícil no relacionar l’antidemocràtica, barroera i dictatorial apagada definitiva de TV3 amb el perfil dels responsables. O del màxim responsable: Francisco Camps, el ninot de fira còmic, ninot de falla hiperbòlic i patètic. Mentider patològic. I representant genuí d’una casta dretana autoritària, banal i ancorada en un conservadorisme de barraqueta i escena costumista. A anys llum del liberalisme i el centrisme que prediquen amb una ganyota satisfeta.

Falsos liberals. Molt falsos. D’un cinisme còsmic. Per a ells l’espai col·lectiu és terreny de saqueig econòmic, manà de recursos desviats i malbaratats. Diners procedents de l’esforç comú embrutits, tacats de l’estigma corrupte. I terreny de saqueig  cultural i social. Deixant de banda el pervers ús que en fan de RTVV, capítol a banda, al mateix temps que amputen TV3 omplin l’espai catòdic de tedetés infames de tarots, amables festes i tradicions i serveis polítics a la causa. Paradetes insostenibles apuntalades amb diners públics. La resta és material fungible. La discrepància no es tolera: es persegueix i es castiga. Pam a pam. Amb una constància metòdica i despietada capaç de sortejar la nostra castigada capacitat de sorpresa i d’aguantar els embats.

La xarxa bull. Això està bé. Però mentre airegem la nostra indignació convé que no oblidem que el camí de la laminació de les minories es construeix sobre la complicitat o la indiferència de les majories. La impunitat dels vots fa actuar sense complexos, sense miraments i sense fre. O entenem que estem en un estat d’emergència o no farem més que rebre punyades en el mateix punt de l’esòfag. Fins que caiguem rebentats per dintre, farts i cansats. Ho vaig entendre el dia que Esteban González Pons, el cínic de guàrdia, l’aspirant a fallera major, empentava els ciutadans valencians a omplir les places, com a Egipte, exigint un canvi de règim. Es referia a ZP, és clar. Però gràcies per la idea.

JOAN A. LLINARES: "LA LECTURA ELECTRÒNICA NO DESBANCARÀ EL LLIBRE"

Avui us deixem amb l'entrevista que li fem, publicada en el suplement Quadern d'El País, al nou director gerent d'Edicions Bromera, Joan A. Llinares, un prestigiós gestor cultural valencià que torna a casa després de deu anys a Catalunya, per fer-se càrrec de l'editorial. Una conversa amb molta molla. Vosaltres mateixos.

POETES SOTA LA CREUETA: IVAN BRULL

És difícil trobar-se amb un poemari de debut de la volada de Cantaments (Onada Edicions, 2010), d'Ivan Brull. Ací baix, una xicoteta ressenya nostra sobre el llibre publicada a Quadern.

"Ivan Brull (València, 1978) debuta amb un primer llibre de poesia engrescador, una cruïlla de temàtiques i recerques formals on l’autor tracta de trobar, entre un material heterogeni fet de records i experiències, la seua veu poètica. A voltes de forma vacil·lant, intuïtiva, però sovint amb pols ferm, mirant en la direcció correcta, Brull corona la tasca amb un volum encisador que fa presagiar noves i interessants fites. Premi Jaume Bru i Vidal Ciutat de Sagunt".

I ací mateix, una ressenya molt més extensa i precisa del poeta Manel Rodríguez-Castelló al seu bloc.

Finalment, un tast del llibre. Tot i que se'ns ha fet feixuc escollir un poema en concret, finalment ens hem decidit per un colpidor sonet que, potser, arreplega el sentit i les intencions de la seua poètica. 

Despertar

Al dematí desperte, jeus dormida

El Sol cerca el seu cim sense parada.

De fulla en fulla cau l'ombra afilada

dels pins de la finestra. Tanta vida

m'envolta amb tanta pau que em fa ferida.

Ocells canten enmig de l'alenada

del seu son de tardor. Tota cofada,

la Lluna va al seu cau com aigualida

blancor que va emblavint-se. Una cigala

serra un vell guitarró buscant un mascle

mentre jo et toque el muscle. Reviscola

la claredat d'ahir. Com una bala

vola la llum, ve més llum, perquè s'ascle

aquest món, que pel teu esguard s'escola.

EL DIA DEL JUDICI FINAL (BLOCAIRE)

El dia del Judici Final (blocaire) s’acosta. Aquest dissabte, dia 19 de febrer, a les 18,00 hores, la Casa de la Cultura de l’Alcúdia de Crespins acollirà el lliurament de premis de la segona edició dels 2ons Premis Blocs de les Comarques Centrals, gala animada per Toni de l’Hostal i Toni Espí (molt millors que Buenafuente, on va a parar) i contarà amb les actuacions, ni més ni menys, que de Pep Gimeno Botifarra, Mi Sostingut i algun representant del corrent de música faulk. L’esdeveniment està organitzat pel bloc col·lectiu El Penjoll, Art de Paraula i l’Associació Cultural La Garrofera.

Teniu tota la informació ací mateix sobre el molt qualificat jurat, format amb els guanyadors de l’edició anterior, i els nominats. Sota la Creueta, el bloc de literatura i arts en el que bàsicament es parla de coses que no tenen a veure amb la lírica (ja sabeu, mals temps), competirà com a finalista en la categoria de “Pensament, ètica i política”. Sincerament, amb el suport de les votacions populars de la primera fase ens donem per satisfets. I de segur que s’ho passem molt bé. Ens veiem allí.

CONTRA LES INAUGURACIONS

La reforma introduïda en la Llei General de Règim Electoral, limitant i acotant la propaganda política a càrrec de l’erari públic de les inauguracions, primeres pedres, visites a peu d’obra i protocols semblants, és un gran avanç. Però la reforma es queda curta. La inauguració de tallada de cinta, descobriment de placa (açò ho va inaugurar nosequi), hostesses de taló alt i vi d’honor és un anacronisme caspós, un aberrant manera de gastar diners. En temps de crisi i en període de bonança. I una perversió: de vegades són molt més útils les tasques de gestió o de manteniment que no es poden inaugurar. Però els governants tendeixen al boato, al fals “açò ho paguem nosaltres”, a subratllar una autoria que és relativa i terriblement subjectiva: els recursos econòmics, ara escassos, són una aportació col·lectiva. El gasto s’ha de mirar amb lupa.

Prova de la bona orientació de la mesura és que els partits valencians han hagut de canviar les estratègies. Al president provincial del PP, Alfonso Rus, li ha faltat l’aire per recomanar els seus que inauguren el que puguen abans de l’entrada en vigor de la reforma. Símptoma que el canvi cou, molesta i condiciona. ¿No és suficient una campanya electoral, amb desenes, centenars d’actes, on els polítics poden reivindicar les seues obres? ¿És necessària aquesta voràgine d’actes de bombo i plateret ranci? De fet, la reforma hauria d’anar més enllà: ¿És de rebut celebrar la festa d’ascens d’un equip de futbol presidit per un senyor que, a més, és alcalde i president d’una Diputació?

Ja posats en farina, si el problema és que les administracions han de reduir despeses, ¿per què no acabar amb una pràctica onanista i supèrflua? I tirem-la més llarga: ¿Per què no acabar amb administracions inoperants i reiteratives com les diputacions, nius de col·locació discrecional i injustificada d’assessors, ordenances i malfeiners sense ofici ni benefici però amb el carnet adequat disfressada de “sentiment provincial”? ¿Per què aquesta casta privilegiada en temps de sacrificis generalitzats? ¿A ningú no li rebel·la que sempre paguen els mateixos? Ens hem desviat. Però preguntar no és ofendre.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 12-02-2011)

Foto: Portal de Xàtiva

LA CANTÀRIDA, A CAMOT

Aquesta vesprada a Camot (20,00 hores, C/ Blanc, 9), en la ciutat de Xàtiva, recordeu que tindrem la presentació múltiple dels poemaris, Apèndix City, de Pau Vadell, Fúria, de Lucia Pietrelli, Viatger que s’extravia, de Pau Sif, i Breu Enciclopèdia Universal i Il·lustrada de Xavier Serrat. 


Quatre autors joves, procedents de les Illes, Catalunya i el País Valencià. I un d'ells, a més, Pau (Sanchis) Sif, amb arrels xativines. Una parada dintre de la gira de La Cantàrida, la col·lecció de poesia jove de Documenta Balear, batejada com La poesia ens vessarà per la boca, recordatori de la filosofia de La Cantàrida de transmissió oral i de contacte amb el públic. Us esperem.

CAMÍ DEL FRENOPÀTIC

¿Internet va a tornar-nos boges i bojos a tothom? (O, com diu, Thor, en el missatge inaugural del post,¿"més boges i bojos" encara?"). Aquest és el tema de la nostra columna quinzenal en l’edició digital d’Avui-El Punt, titulada “Camí del frenopàtic”, així, cruament, sense signes d’interrogació. Ja direu la vostra.

ANATOMIA DEL "LEVANTE FELIZ"

Ahir dimarts, en el Centre Octubre de Cultura Contemporània, es va presentar el darrer número de la revista Eines, en aquesta ocasió dedicada monogràficament a radiografiar el mite del “Levante Feliz”. Nosaltres participem amb una doble aportació al voltant d’una de les seues manifestacions, el meninfotisme (també anomenat mesinfotisme), una de més seriosa i preventiva i l'altra, en forma de test, en clau d'humor. Ací mateix teniu un enllaç per poder llegir la publicació sencera en pdf, però també us recomanem la versió en paper pel seu acurat disseny.

I ací mateix podreu llegir el resum que en fa el periodista Paco Cerdà de la publicació a Levante-EMV. L'Informatiu també se'n fa ressò de la presentació amb un article de Jaume Barber.

EMPOBRITS

Allà va, sense prolegòmens innecessaris: amb l’adéu del pub Cap i Cua, tal i com el coneixíem, els xativins som un poc més pobres culturalment parlant. I la culpa és nostra. Durant una dècada llarga, en aquesta ciutat hi havia un espai on poder fugir de l’estandarització musical de la gran majoria de locals. A més a més, hi havia una programació en directe que enriquia la vida cultural de la ciutat, que omplia un buit. El secret no estava en la massa, en els dictatorials gustos majoritaris, sinó en acostar al públic propostes minoritàries però d’indubtable qualitat. Poca broma: darrerament, al Cap i Cua veiérem Mishima, una de les millors formacions de pop de l’actualitat (anava a posar “de pop en català”, però l’afegit, en aquest cas, és innecessari), a Batà (l’interessant nou projecte de Carles Llinares, ex de VerdCel) o al també alcoià Hugo Mas, un artista com el Montgó de gran que en un món perfecte seria un referent sense discussió.

Tot això. I érem quatre gats parant atenció. Cinc o sis, en el cas de Mishima. I la resta de la gent xerrant pels colzes. Quina llàstima. O quina vergonya. No m’estranya que l’inquiet Rafa Suñer haja decidit plegar, abandonar l’esclavitud de l’hostaleria i dedicar-se als seus prometedors negocis d’animació turística o a fer més gran encara el mite de la cervesa La Socarrada. Rafa es preguntava que havia estat de la gent que ara tenim entre trenta i quaranta tacos, la parròquia original. Puc parlar per mi: hem viscut a València un grapat d’anys. Allí gaudírem com porquets en una bassa de la programació musical i teatral de la capital. I després tornàrem per criar, però teníem el consol que, de tant en tant, al Cap i Cua podríem veure alguna actuació. Ja, ni això. Et fots i balles (a casa).

Allò inquietant no és el que ha passat amb la generació en edat de  procrear, sinó en la manca de relleu, de gent jove que tinga una mica d’inquietud més enllà d’eixir el cap de setmana per cantar Bulería com uns descosits i abandonar-se a un hedonisme barroer. I tampoc no està malament si, a més, tens uns altres horitzons. Un dia entrarem en el vell Cap i Cua i hauran desaparegut els mítics murals de Xavi Sellés substituïts per una decoració amorfa. Aleshores ens adonarem del drama. Que tinguem sort. Sí.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 05-02-2011)

LA GIRA VALENCIANA DE LA POESIA JOVE DE LA CANTÀRIDA

Ací, en aquest mateix racó, s’ha teoritzat i debatut molt sobre els camins de difusió de la poesia. I va sent hora de saber un poc què s’està fent al marge dels circuits convencionals de premi-publicació. Així, al llarg d’aquesta setmana, la col·lecció de poesia jove de Documenta Balear, La Cantàrida, presentarà quatre de les seues novetats en diversos indrets del País Valencià, València, Burjassot i Xàtiva.

Els poemaris, Apèndix City, de Pau Vadell, Fúria, de Lucia Pietrelli, Viatger que s’extravia, de Pau Sif, i Breu Enciclopèdia Universal i Il·lustrada de Xavier Serrat. I les presentacions de la gira, anomenada La poesia ens vessarà per la boca (quatre presentacions d'una tacada) , son les següents:

Dijous 10 de febrer a les 20h 

a Ca Revolta
(C/ Santa Teresa, 10, València)

Divendres 11 de febrer a les 20h
a Ca Bassot
(C/ Pablo Iglesias 49. Burjassot)

Dissabte 12 de febrer a les 20h
a Camot
(C/ Blanc, 9, Xàtiva)

LA POLÍTICA FA TEATRE

Avui us deixem amb un reportatge publicat al suplement Quadern del diari El País on abordem la coincidència de diversos espectacles que aborden (i pateixen) les misèries polítiques del País Valencià, Zero Responsables, Corrüptia o El alma se serena. Parlem també amb el precursor d'aquesta inspiració en la realitat política més immediata i propera, Xavi Castillo.


Foto de Corrüptia: Aleix Marín.

PHIL SELWAY: FAMILIAL

Philip Selway forma part d’un dels col·lectius musicals amb més talent de la història recent, Radiohead, una banda que es nodreix no sols de la brutal capacitat i el magnetisme del seu líder, Thom Yorke, sinó de la suma de la resta de components, els germans Greenwod, Ed O’Brien i el propi Selway. Percussionista intuïtiu, inquiet, amb esperit d’esponja, com la resta de la banda d’Oxford, la seua aportació directa està darrere d’alguns dels cims de Radiohead, cas d’Optimistic o Reckoner, per citar-ne alguns temes on la potència i densitat rau, en gran part, en les enlluernadores percussions de Selway.

  

El que no haguera sospitat mai és veure’l gravar un disc, Familial (2010), amb vocació acústica, responsabilitzant-se de la part vocàlica, amb una veu molt decorosa que recorda per moments la de Joe Pernice, sense ostentacions impossibles, demostrant que és alguna cosa més que el bateria de la banda més cool de les darreres dècades.

Disc agradós, delicat, sense voluntat exploratòria, instrumentalment senzill, per al que són els cànons de la banda matriu, però amb els tocs d’obscuritat i complexitat necessaris perquè no oblidem els seus orígens. I cançons tan rotundes com By some miracle. Un ací estic jo que supera holgadament l’exercici d’autoafirmació per esdevenir una opció vàlida de present. I esperem que de futur.

 

TERRA CREMADA I PIXADA

Volíem parlar fa uns dies d’aquest tema, però la periodista valenciana Ester Pinter ho explica molt bé a l’Informatiu: com se sospitava, pels terrenys arrasats pel foc aquest estiu en la Vall d’Albaida, passarà finalment una línia d’alta tensió d’Iberdrola. No espereu que ningú no done explicacions ni que apareguen els culpables. Francisco Camps, això sí, es va fer les fotos “a peu d’obra”, “supervisant”, segons Canal 9, les tasques d’extinció. A més de pobres, apallissats, escolte.