EL DISCRET ENCANT DE LES DESCÀRREGUES

Supose que ja s’ha debatut molt. Massa, fins i tot. En tot cas ací va la meua opinió, suficientment equidistant (o equidistanciada, seria millor) per no agradar ningú, sobre el tema de la Llei Sinde i les descàrregues. Així son les coses. Publicada al Portal de Xàtiva. 

LA PROSA DE L'ESQUERRA

Partint d'una sèrie d'idees de l'historiador britànic Tony Judt, desaparegut l'any passat, el periodista valencià Adolf Beltran fa una reflexió que trobareu  en El País, al voltant de la necessitat d'articular un discurs d'esquerres que partisca de l'anàlisi de la realitat i no del fatalisme ni de pressuposicions estètiques. Molt interessant.


NOTA: El llibre de Judt al qual es fa referència, Alguna cosa va malament, el teniu publicat en català (La Magrana).

UN PAÍS SENSE TELEVISIÓ

Avui us deixem amb un article publicat a l’edició digital d’Avui-El Punt, “Un país sense televisió”, de to potser massa fúnebre. Però que explica el fet pot qüestionable de la desafecció valenciana per la seua televisió pública. Ja en direu la vostra.

UNA AMABLE, UNA TRISTA, UNA PETITA PÀTRIA

Avui mateix, el cantautor de Torrent Pau Alabajos presenta el seu nou disc, Una amable, una trista, una petita pàtria. Serà en el context del festival de cançó d'autor Barnasants. Del disc parlem en una extensa ressenya publicada en el suplement Quadern d'El País. L'enllaç és a la publicació sencera en pdf. També teniu l'article, que es titula "Música per a canviar el món", penjat a Pica'm.

PUNT DE FUGA (VERSOS SOBRE UN DEBAT)

El sucós, apassionat (i apassionant) debat que tinguérem ací mateix a propòsit d’un article de Manel Alonso que parlava d’una hipotètica revolució poètica en marxa ha tingut derivacions insospitades i ha generat un nou gènere: ara, en lloc de debatre sobre poesia, el debat ha generat uns versos magnífics i suggeridors d’Alietes del Corralot en el bloc col·lectiu El Penjoll Art de Paraula. Jo no sé si hi ha una revolució en marxa, però alguns ens ho estem passant com un porquet en un fangal.

ELOGI DE LA CASSOLA D'ARRÒS

Assumint el risc que els guardians de les essències valencianes em posen a caldo, demanen el meu escarni públic, la retirada del carnet de ciutadania valenciana i l’exili a una illa deserta de l’Índic, els diré que el nostre plat nacional, la sacrosanta paella valenciana, està una mica sobrevalorat. És cert, conec un parell de paelles imbatibles i que em menge amb molt de grat: la que cuina la senyora Maribel, la meua sogra, a l’estil d’ací, i la de les meues ties de l’Horta Nord, Esperança i Conxa, amb caragols. Fins i tot he provat algunes en establiments hostalers que paguen la pena. Un gran invent. Però puc assegurar, sense rastre de xovinisme xativí, que posats a escollir em quedaria amb una bona cassola d’arròs al forn de Xàtiva.

La xicoteta provocació d’allà dalt ve al cas de Fitur i la necessitat de Xàtiva de posicionar-s’hi en un mercat molt competit i molt difícil com el turístic. La clau és l’element diferenciador. Potser encara queden valencians d’aquells que, quan ixen fora, en comptes d’interessar-se per les delícies gastronòmiques locals demanen paella per càstig, perquè sí, per poder dir allò de què “com en València...”. Ens ha fotut. Però el perfil del viatger està canviant molt i el turista del segle XXI, avorrit de tot i que ho coneix tot, vol que de tant en tant el sorprenguen: qualsevol tret distintiu afegeix una creu en l’apartat d’experiències satisfactòries d’un viatge.

Centres històrics amb encant hi ha uns quants. El nostre és molt considerable però l’hem de continuar vestint perquè els turistes no pugen en autobús al Castell i se’n vagen sense xafar la ciutat. I una bona forma de convèncer-los també és vendre que en l’oferta gastronòmica de Xàtiva figura un plat d’aquells que no pots anar-te’n sense provar-lo. Que a més d’unes postres més que notables, a Xàtiva i la comarca fem com els àngels un plat no massa conegut fora de València i que compleix amb moltes condicions per convertir-se en una referència. I si no, féu la prova amb els forasters. Però aconseguir això de veritat requereix un esforç i una empenta que haurien d’anar molt més enllà d’una degustació per a convençuts a Fitur. 

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 22-01-11)

Foto: Xavier Aliaga

A QUI TÉ DAVANT RUS?

Ens farà molta mandra, però en el pack de la nova temporada hivern-primavera, a més d’inquietud i incertesa, s’hi inclouen unes eleccions autonòmiques i municipals amb substància. La consulta la tenim davant dels nassos. I comença a parlar-se. En la tertúlia de la SER, el primer tinent d’alcalde Vicente Parra, no va soltar ni pruna del tema de les llistes. Però se li va escapar una frase significativa: “Els ciutadans de Xàtiva sabran analitzar a qui té davant el PP”. Tot i que ell ho va negar, va sonar despectiu. La qüestió, en tot cas, és rellevant: ¿A qui té davant Alfonso Rus?

Descartada la candidatura d’ERPV (¿també la d’UPyD?) i superada la malenconia pel que no podrà ser i a més és impossible, això és, una candidatura unitària d’esquerres, Rus tindrà enfront a l’oposició repartida entre tres candidatures, la del PSPV-PSOE, Bloc i Esquerra Unida. Fins ací, cap novetat. Allò inèdit és que, en aquesta ocasió, l’oposició en conjunt presenta com a candidats polítics joves, solvents i amb projecció en els seus respectius partits. Joventut més o menys foguejada contra el desgast i cansament per quasi dues dècades de govern. Un escenari, com a mínim, interessant.


Els aspirants, tanmateix, no tenen garantit l’èxit. Malgrat el balanç positiu de Roger Cerdà en la seua primera legislatura com a cap de l’oposició, els socialistes han de remar contra el desgast tremebund de la crisi i el guirigall de Blanqueries. El repte, a més de la confecció d’una llista atractiva, serà convéncer l’electorat que s’oblide de papà i mamà i vote en clau local. Per part del Bloc Cristina Súñer té en el full de serveis huit anys duríssims d’oposició, que també desgasten bona cosa, i el repte de demostrar que els bons resultats de 2007 eren una base i no el sostre. Finalment, Miquel Lorente ha aconseguit el miracle que Esquerra Unida no fóra esborrada del mapa després de quedar-se fora de l’Ajuntament per un sospir i de la mort de Pep Martínez. Fins i tot ha sabut incorporar-ne gent al projecte. Però, com en futbol, tornar a primera és més difícil que mantenir-se. Dit això: diuen que circula una enquesta, nosaltres no l’hem vista, en la que el PP perd la majoria absoluta. Podria ser. Números en la mà, no és impossible. Un dia els explicarem. Però sembla clar, almenys, que hi ha partida.

(Publicat en l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 19-01-10)

Foto: Joanot

LA REVOLUCIÓ SILENCIOSA DELS NOSTRES POETES

La situació de la literatura al País Valencià, les rebel·lions contra la supeditació a un sistema de publicació normalment injust, han generat debats interessantíssims on un servidor s’ha trobat fóra de focus. Bàsicament, perquè la creació poètica es mou per paràmetres creatius i de funcionament una mica diferents. Ens hem de rendir a determinades evidències. Sobretot després de llegir el lúcid i clarificador article de Manel Alonso a l’Informatiu. Això no implica, però, que alguns renunciem a fer de l'escriptura una forma de viure (en tots els sentits). 

AVI BUFFALO: WHAT'S IN IT FOR?

Pots tindre poc més de vint anys i debutar en un segell tan exquisit com Sub Pop, avantguarda de la independència musical nord-americana. Pots tindre vint-i-un anys,  dir-te Avigdor Zahner-Isenberg, rodejar-te d’uns quants amics igual de joves i fer un disc de debut francament notable que invoca els esperits musicals dels seixanta i la Costa Est amb coneixement i capacitat de fer sonar-los com si foren una novetat. Pots tindre vint anys i fer una cançó meravellosa com What’s In It For?. Jodeeer. Pots tindre vint anys. Algú se’n recorda?

ASSESSORS DEL PP OBLIGATS A COMENTAR ONLINE

Res que no fóra una pràctica habitual i coneguda: el PP a les institucions, especialment a l’Ajuntament de València que presideix Rita Barberà, dedica els assessors a fer comentaris (òbviament elogiosos) en la premsa digital, amb quotes i objectius. El periodista Ximo Aguar, tanmateix, documenta aquesta pràctica el la web Periodistas Valencianos i aporta dades sucoses. I l’Informatiu se’n fa ressò i amplia la informació. En això ocupen el temps lliure suposats assessors. Doncs això.

Foto: L'informatiu

REFLEXIONS D'UN CONFÚS I ATURAT GUIONISTA

Avui us deixe amb una reflexió modèlica pel que té de realisme i reconeixement de les dificultats del moment, en aquest cas dels professionals del guió, els guionistes, però també per l'enfocament engrescador i positiu. L'article, Interneeeeeee!!!: Reflexiones de un confuso y parado guionista, és de Chon González, un crack amb qui tinguérem el privilegi de treballar, i l'hem trobat en el bloc col·lectiu GuionistasVLC. 

EL VIGILANT EN EL CAMP DE SÈGOL (UNA LECTURA DOLOROSA)

Llegir El vigilant en el camp de sègol, de Salinger, a través del llibre, o siga, de l'objecte, d’una persona molt estimada que ja no hi és. Aquesta és l’experiència (dolorosa) que contem aquesta setmana en la secció La caixa de lletres que tenim oberta en el Portal de Xàtiva. No hi ha enllaç directe, però ho trobareu a mà dreta, al costat dels informatius.

NOVES VEUS DE LA CANÇÓ

El suplement Quadern d'El País ha dedicat aquesta setmana el seu espai a parlar de dues de les noves veus de la cançó al País Valencià, Clara Andrés, entrevistada per un servidor, i Carles Dénia, entrevistat per Carles Gámez. Dues figures emergents i crec que molt interessants.

BALADA TRISTA DE DOLÇAINA

En l'article de hui de l'edició digital d'Avui-El Punt expliquem… vull dir, tractem d'explicar, l'embolic d'Antoni Asunción, Jorge Alarte i el PSPV-PSOE. Hardcore total. 


ADDENDA IMPORTANT: El títol d'allà dalt que a alguns us ha agradat ja havia estat emprat per Enric Cuenca en Pica'm. Jure per la meua col·lecció de playmobils, que en glòria siga, que el plagi és desafortunat però totalment inconscient. Coses.

HEIMA

En l’estiu del 2006, després d’una interminable gira internacional per presentar el reeixit Takk (2005), el seu quart àlbum, els islandesos Sigur Ros mamprenen una molt curiosa gira per la seua illa, amb concerts totalment gratuïts en diferents poblacions, de vegades en indrets inhòspits, per a unes desenes de persones. Unes altres, per a centenars o milers d’espectadors. A l’aire lliure o en sales menudes. Actuacions seguides per un públic transversal i intergeneracional.

Fruit d’aquella gira és un documental, produït per la pròpia banda, Heima (2007), que, formalment, no aporta grans novetats. Fragments dels concerts alternats amb les entrevistes amb els membres de la formació explicant les sensacions i les visions de la gira, plànols dels paisatges o imatges retrospectives de com eren els indrets visitats temps ençà.

L’interés de la pel·lícula, tanmateix, és el propi material de referència i el seu context. Amb quatre discos d’estudi a l’esquena, es comprova la potència del cançoner de Sigur Ros, el seu magnetisme, la capacitat climàtica, o ambiental, tant s’hi val. I la percepció a través del reportatge que aquelles cançons tenen una relació estranya amb el paisatge, amb una Islàndia despoblada, àrida, sense arbres, però amb paratges d’insòlita bellesa amenaçats de vegades pels avanços de la civilització bàrbara i endolcits pel desgel.

En la combinació d’elements, la música singular de Sigur Ros (on el timbre de veu i la forma d’entonar del cantant, Jon Thor Birgisson té molt a veure) i el paisatge, un cert interés etnogràfic pel que es va veient, i l’hàbil muntatge final, amb la desbordant peça de tancament del concerts, resideix l’atractiu de la cinta. I no és poca cosa. Ben mirat, ens va semblar molt.

Sigur ros Heima HD trailer
Cargado por sabotage. - Mira videos web originales.

POETES SOTA LA CREUETA: JOAN NAVARRO

Glossar la trajectòria de Joan Navarro (Oliva, 1951), ens duria una eternitat. Millor us remetem al seu currículum i ens centrem en el seu darrer poemari, A deslloc (Editorial Denes, 2010) i la breu ressenya que publicàrem a Quadern. Més avall, un tast, el poema número 7 del bloc d’aquell llibre Magrana de Paestum.

En A Deslloc, Joan Navarro ens llança un tour de force titànic i exuberant, una prosa poètica fora de catàleg, cosida amb fils quasi invisibles, desproveïda de subordinades i advocacions narratives. Un collage inabastable d’imatges i refinades referències culturals i vitals, on se sotmet el llenguatge a un propòsit de semàntica opaca i enlluernadores traces formals: “El discurs poètic és el vehicle del deliri: L’oli de la llum: La geometria de l’Ésser. Res no és poètic en la poesia”.

7

Llavors de llinosa per a les estries de l’ombra. Trobar el mot per a nomenar aquestes valls profundes, l’erma vegetació, el vertigen de les hèlix dels circells, l’àcid del plany. Sentir l’alè de l’intrús, com mou les membranes que no veig, com avança, lent, entre els feixos de l’oblit i de les vèrtebres: Dins el boscatge, les fredes làmines de l’aigua. Descobrir l’arquitectura del procés. Extraure els corimbes i la flama del carbur, la llana del card. Entre les hifes, l’eix de la pedra negra: Sota les voltes, el cruixir de la sosa càustica.

UN ALTRE PERIODISME ÉS POSSIBLE

Potser no parlem ací de forma suficient de la depressiva situació de l’exercici de la professió periodística. La substitució de CNN + per Gran Hermano full time és un fet tan simptomàtic que no mereix major comentari. Hi ha més coses, és clar. Hui rescatem un article de la web Periodismo Humano, escrit per Olga Rodríguez, que ens sembla revelador de l’estat de la qüestió.

Uns abismes que prenen diferents formes. En Pica’m, Roget parla de la decapitació del locutor de Canal 9 Josep Lluís Fitó, l’autor de l’obra Corrüptia, una regió de l’Est. Alguns pensàvem que aquesta era una de les millors professions possibles. No sé si alguna vegada ho ha estat. Ara s’ha de posar en dubte.

NIT (I DIA) DE REIS

Pares agnòstics preparen a consciència la primera Nit de Reis. Les tradicions són les tradicions. Cavalcada. Retard de rigor de mitja hora. Enguany, però, la temperatura acompanya: una nit quasi primaveral. Algunes dones llueixen ros de perruqueria i abrics de pells, originals o d’imitació, a saber, penyora anacrònica, desajustada amb l’oratge i el signe dels temps. Trens amb regals, pallassos, xinesos, tambors i un carret de bateries amb un percussionista que li diuen Gaspar. Molt adient. Espai generós entre comparses perquè la comitiva cundisca, el truc de les manifestacions. A l’hora de l’arribada de ses majestats, D., cansat com un burro, protesta i diu que ja té prou. Li diguem a D. que els reis s’enfadaran, però no en fa cas. Una dona d’edat comenta: “Quina cavalcada més fluixa”. Alguns no s’han assabentat que estem en crisi. O que l’ajuntament té set milions d’euros de factures impagades. En tot cas: com que som primerencs, no tenim amb què comparar. Però fa l’efecte que amb un grapat de comparses de moros la cosa quedaria més aparent i espectacular i, qui sap si més barata. És una idea. Per cert: ¿Què pinten els xinesos?

Fugida a casa entre aglomeracions. A D., malgrat el cansament, li costa trobar la son entre tants estímuls. Els papàs fan guàrdia mentre veuen Habitación en Roma, de Julio Medem. Un horror: pretensiosa i vàcua, una combinació letal sostinguda lleument en la contundent bellesa (sobreexposada) de les actrius. La son venç també els papàs. Quan desperten, han arribat els regals. A l’Orient també estan de retalls: la bicicleta arriba desmuntada. Mans a la faena. Quan D. desperta no dóna crèdit: puja a la bicicleta i ja no voldrà baixar. En el parc es fa una etapa sencera del Tour de France, amb ascens al Tourmalet inclós. I continua pedalejant camí de casa dels iaios. En arribar està tan esgotat que no fa cas dels altres regals. Una llarga migdiada. Més bicicleta. D. sopa com un desesperat. I ja fa els honors a la resta de presents. A D. li costa dormir, de nou. A la matinada, crida els papàs dient que té calentura. I és cert. La passada de grip. O la pallissa de pedal. La primera Nit de Reis conscient per a D.. I malgrat tot, és bonic.


(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 08-01-11)

MGMT: CONGRATULATIONS

L'any 2008 els nord-americans MGMT van triomfar amb un disc, Oracular Spectacular, que contenia quatre o cinc temes ben eficaços i un parell de singles  siderals, Kids i, per sobre de tot, Time to pretend. Música per escoltar, per ballar, adhesiva i perdurable, assequible i sofisticada. Un disc amb pegada i, d'alguna forma, desequilibrat.

Del nou disc caldria esperar que aprofundiren en el filó, que feren més ampla la via d'entrada que havia captivat diferents tipus de públic (un milió de discos venuts). Lluny d'això, en 2010 despatxaren un treball sense singles, Congratulations, un estrany salt al buit sense concessions, amb un so fet de pedaçosos, com un frankenstein, un creuament de referències i estats d'ànim quasi impossible de traslladar a les ràdioformules. 



MGMT - Congratulations found on Pop


Una fugida cap endavant valenta i desconcertant però, al mateix temps, molt audible, de fàcil connexió. El tipus d'operacions que fan augmentar la fe en la música i en els artistes. No estic segur que el nou disc de MGMT vaja a vendre més discos o portar més gent als seus concerts (ja anaven bé, en tot cas), o sí. Però s'han convertit en una d'aquelles bandes que desperta estranys consensos. Per alguna cosa serà.

NIT AL RAS

El col·lectiu Camot de Xàtiva sol aprofitar les festes nadalenques per fer alguna acció de conscienciació social. En aquest cas, a més, té un caire reivindicatiu, exigir que l'Ajuntament proveïsca ajudes d'emergència per a persones amb greus problemes d'exclusió a causa de la crisi econòmica. S'anomena La nit al ras i està explicada ací mateix. Hi ha personal que si no existira l'hauríem d'inventar.

BOARDWALK EMPIRE

Tenia la prudent pretensió d’esperar al final de l’emissió de la primera temporada de la nova sèrie de l’HBO, Boardwalk Empire, abans de participar-vos de l’esdeveniment. Visionats els primers quatre capítols, ja no puc estar-me de comentar la jugada. D’una sèrie d’aquesta cadena de cable, adaptada per Terence Winter, escriptor d’Els Soprano, protagonitzada per Steve Buscemi i amb Martin Scorsese de productor executiu –també va dirigir el capítol pilot– es podia esperar el millor. Però la realitat desborda les expectatives.

Aquesta recreació dels anys de la “Llei Seca” a Atlantic City, basada en una novel·la de Nelson Johnson, desplega un disseny de producció espectacular. Amb diners, torrons. Però l’aprofitament de cada dòlar invertit és admirable: des de l’impecable escriptura, amb un treball amb la trama, les subtrames i els personatges grandiós, fins a la molt encertada tasca d’escollir el repartiment que Buscemi abandera de forma supèrbia, Boardwalk Empire és una experiència que va molt més enllà de la típica sèrie de gran pressupost executada amb ofici i saviesa. Molt més.

Parlem d’un fresc històric colpidor i dens, adhesiu i brutal, que et fa pegar-te a la pantalla. Cinema de gran tonatge adaptat a la televisió bàsicament per qüestions de durada. Perquè no he vist encara cinc minuts seguits sobrers. Un monument a l’alçada del millor Scorsese (poca broma) que hauríeu de visitar abans de morir. S’han de veure la resta de capítols. Però el que s’ha emès fins ara conté algunes de les hores d’oci millor invertides davant d’una televisió que recorde, al nivell i més enllà de la fantàstica Mad men. Enorme de veritat. 

BONS PROPÒSITS

Sobris o a quatre potes, entre una multitud o en la solitud de la llar, amb esperança o desesperançats, amb sort o sense ella. Amb raïm o passant olímpicament de les tradicions. En unes hores haurem acomiadat 2010 com qui perd de vista un familiar incòmode i ingrat, d’aquells que ocupen la casa, ens buiden la nevera i ens prenen com a servents. Cadascú contarà la pel·lícula segons li haja anat. Com a col·lectivitat, però, l’exercici ha estat per oblidar: aquest any de formes rodones mereix que ens posem cara al rellotge, a l’hora de les campanades, fent el gest obscè que més convinga. Adéu, 2010. Sort que ja no tornaràs mai més. Joia justificada.

Mentre un any s’allunya per la porta imaginària, ens arribarà un altre. Els problemes no desapareixeran per encanteri: la línia imaginària que ens fa donar la benvinguda a 2011 és una convenció, una forma de mesurar el temps. Però tenim dret a respirar alleujats i a l’aspiració legítima que el que vindrà no pot ser pitjor que el que hem deixat enrere. Si no, paga la pena plegar.

Deixem de banda el nostre costat racional, allò que ens diu l’olfacte, els senyals i indicadors. No hauria de ser pitjor. Perquè també està en les nostres mans: si ens convencem entre tots que ha de ser així, almenys encararem en futur amb certes garanties. Aquest hauria de ser el bon propòsit global. Com deia algú, el “no” ja el tenim. Però hem de canviar moltes coses. Hem de deixar de mirar-nos el melic, hem de renunciar a traure a passejar la nostra agressivitat a les primeres de canvi, hem de deixar de banda la tendència natural al salve’s qui puga. O eixim tots o no eixirà ningú. Hem d’assenyalar amb el dit als descarats professionals, aquells que s’aprofiten de l’esforç i la bona fe de la resta. I deixar de mirar els nets de cor, els bons, com si foren uns idiotes.

Hem d’aparcar la nostra credulitat, analitzar l’entorn amb esperit crític i autocrític i agafar amb pinces els missatges contradictoris que ens arriben. Ni blancs ni negres. Hi ha veritats aproximades, però les hem de buscar amb ànsia. Si no, ens manipularan, ens xafaran. 2011 no hauria de ser pitjor. Però hem de canviar la decoració de la casa amb paciència i sentit comú. Bon any. De tot cor.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 31-12-10)

VALÈNCIA "EXPERIENCE"

D'acord, sí, per començar l'any dóna un poc de mal rotllo. Un to poc nadalenc i gens recomanable contra la ressaca, però així acomiadàvem 2010 a l'edició digital d'El Punt-Avui, amb un article amb el títol d'allà dalt que parla del patrocini fantasma del València (a qui li ho contes...) i d'alguna cosa més. I ja que passem per ací: espere que l'entrada d'any haja estat profitosa i divertida.