CONCERT "GRAN" DE SENIOR I EL COR BRUTAL

Primera qüestió: ¿Es pot organitzar un concert de rock en aquest país de pa i circ a la mateixa hora que el sacrosant Madrid-Barça i omplir una sala? Sí. Això és exactament el que va passar dissabte, al Teatre Micalet, amb la presentació a València del nou disc de Senior i el Cor Brutal, Gran (La CasaCalba / Malatesta, 2011). Segona qüestió i no menys important: ¿Es pot eixir airós d'un concert de presentació d'un disc acabat de traure sense visitar ni una sola vegada la gravació que va posar Miquel Àngel Landete i la seua banda en el mapa, el magnífic L'experiència gratificant (Malatesta, 2008)? De nou, sí.


És cert que a l'eixida de l'actuació alguna gent lamentava (amb un somriure a la boca, això sí) que no s'hagueren tocat himnes com ara València eres una puta o El signe del temps. Jo també hi vaig trobar a faltar cançons: L'animal o Himne regeneracional. El ben cert, tanmateix, és que Gran, amb alguns sorprenents temes extra, conté un repertori capaç de suportar tota una actuació. I això parla molt bé del nou disc. Senior i els seus músics demostraren rodatge, acoblament i foren capaços de traslladar al directe, amb l'ajuda d'acordió, teclats, harmònium, harmònica, ukeleles i alguna joguina curiosa més, bona part dels matisos de l'encertada producció de Raül Fernández (Refree). 

Fins i tot hi hagué que sobreposar-se a les limitacions decibèliques de la sala, amb un veïnat no acostumat a conviure amb un concert de rock i que ja havia protestat durant les proves de so. Fou el mateix. La bona acústica del Teatre, palesa des del primer moment amb el tema d'inici, la magnífica Lluna de mandarina, compensà la manca de volum. I la teatralitat de la posada en escena (bonica l'eixida de Les Perletes per cantar Tothom vol a tothom mentre la banda descansava en un lateral), els tocs d'humor (de Landete i de Juanlu, el baixista) i el bon rotllo (moment àlgid: les col·laboracions de membres d'Arthur Caravan juntament amb el gran Hugo Mas) també ajudaren a generar un clima càlid i de complicitat.

Un bon ambient que tingué el punt final amb un fragment de tancada teatral, amb el grup a peu d'escenari, desendollat, amb acústica i ukelele ("pareguem els Manel", va dir Juanlu, en l'ocurrència més celebrada de la nit) i sense inhibicions per cantar, entre d'altres, la segona presa de Gran, la que tanca el disc, DQLAPEC i algun tema de propina amb recadet dirigit a polítics i altres espècies caníbals (convé no oblidar que els títols de crèdit del disc acaben amb la llegenda "Esta música mata feixistes"). Una escenificació fresca i imaginativa, amb un Landete, a més, que es va bregar amb prou fortuna amb les seues limitacions vocals. Un concert tan Gran com el mateix disc.

Fotos: Sven Bala