Hi ha músics amb la capacitat innata de sorprendre. L'autor d'un dels millors àlbums de la dècada passada, Illinois (2005), Sufjan Stevens, portava temps sense lliurar un àlbum, segons el concepte convencional. Cançons descartades d'Illinois (com la increïble The Avalanche), noves versions, nadalenques, una mena de simfonia sobre Nova York, algun ep... Música basada en la reformulació del pop, per tractar de definir allò que no tolera etiquetatge senzill, amb orquestracions voluptuoses, harmonies vocals infinites i, sobretot, melodies sensacionals que l'han convertit en un autor referencial.
Tot, en realitat, molt analògic. Per això la tornada, amb l'esplèndid The age of ADZ (2010), amb l'electrònica com a punt de partida, i de vegades d'arribada, ha suposat una (certa) sorpresa. Potser alguns seguidors s'hagen esborrat, indignats, però musicalment l'operació és redona: sotmetre el molt identificable so Sufjan Stevens per nous filtres i textures sense oblidar-se que, ací, del que es tracta, és de continuar fent bones cançons. Ací us deixem amb una de les millors, Too Much, en la versió en directe.
8 comentaris:
Veu vosté, doncs d'este no és que m'haja esborrat, és que el tinc com a disc de capçalera a la meua rutina musical fa un parell de mesos. Este últim pas del Sufjan em pareix arriscat i encertat, a més de caminar sobre cançons precioses.
En sentit contrari a lo últim dels Radiohead, com ja vam comentar. I, per a arredonir les apreciacions, estos arreglaments, la línia argumental dels detalls electrònics, sí que em pareixen creatius (per allò dels de l´últim dels "Orxata").
Sí, ja ho sé, estic d'un punyeteret que no veges (però almenys en esta coincidim, o això entenc).
Enllace este vídeo que fa temps vaig penjar en el Cau, per a complementar, per que m'encanta i per que la cançó és collonuda.
http://www.youtube.com/watch?v=So03KFCbc1E
En prenc nota. Sí. I també d'acord amb allò de Radiohead.
Benvinguda Epolenep!
En realitat, Culdesac, em fa l'efecte que els arranjaments electrònics del disc de Sufjan Stevens són, en general, prou convencionals, però la suma d'elements és fantàstica. Radiohead, per contra, s'ha limitat a fer cercles concèntrics entorn el seu discurs musical.
Preciós el vídeo, gràcies.
Respecte de comparacions difícils... quan analitzem la nostra música hem de veure el punt de partida. Si menyspreem tot allò que no siga sublim la cosa es complica. I molt. Estem molt lluny de generar un Sufjan Stevens. Però anem fent coses que s'han de valorar.
I les valore. Estic plenament d'acord amb el seu últim paràgraf, tan sols que de vegades tinc la sensació de que la grandiloqüència brolla al discurs de la crítica local mes per afeccions que per qualitat global. Deixem-ho ahí.
En lo dels arranjaments si que discrepe. Seràn convencionals tecnològicament, pel format de l'efecte, però col.locats on es col.loquen i amb el tipus de matís que creen al voltant de les melodíes, es transformen en un vel lisèrgic, quasi poètic, collonut.
(ara vindran els poetes i me la tornaran directa i d'una sola galtada, ja vorà)
No vull que sone a excusa, però els nuclis de la crítica amb base a Madrid i Barcelona posen pels núvols molts productes locals discutibles i menyspreen els nostres. Això és així.
I que vol que li diga: preferisc cent vegades a Orxata Sound System que, posem per cas, a Joe Crepúsculo. Per cert: no conec de res els components d'Orxata, per si algú pensa que...
Jo, la veritat, desconeixia els treballs anteriors d'aquest home i vaig descobrir The Age of ADZ de casualitat, escorcollant pel Bandcamp. Al meu parer, un dels millors discos de l'any passat.
Per cert, ja sé que no pinte res en el debat encetat, però diguem que aquests darrers dies he estat discutint d'aquest tema amb alguns amics. En general, em posicione en la mateixa onda que Cul de sac. Jo sí conec personalment a alguns membres d'Orxata, i què volen que els diga, està bé que hi haja propostes cada dia més diverses (abans, com aquell que diu, sols hi havia els Obrint Pas!) però qualitativament estan a anys llum de propostes ja no sols anglosaxones, sinó europees. I parle sobretot d'electrònica, que és el terreny que millor conec. I ojo! que ací englobe també a eixe que es diu Crepúsculo...
Salut!
Hola Lady Gaga,
D'acord que en el tema de l'electrònica s'està a molta distància... Però si acabem de començar!! I en aquest sentit l'aportació d'Orxata és impagable, perquè obri camins i ho fa, a més, partint dels materials propis. Per cert: si t'agrada l'electrònica has de seguir la pista a gent com We are not brothers.
En altres camps: el darrer disc d'Òscar Briz és, al meu entendre, tan bo o millor que el que es fa a qualsevol altre indret. Ara, són gustos.
M'alegra que coincidim en el disc de Sufan Stevens.
Volia dir Lady Daga! Sorry!
Publica un comentari a l'entrada