Són moments, però, de reivindicacions encreuades. Dies enrere ens assabentàvem de la publicació d'un manifest "Les dones diem prou a Camps", impulsat per algunes de les figures femenines més rellevants del món de la cultura. La signatura del manifest, tanmateix, està totalment oberta. Al seu bloc teniu informació de la iniciaitva i podeu sumar-se. I el cartell que acompanya aquesta informació és el motiu gràfic que han escollit aquestes dones per dir la seua al Molt Honorable President.
Resta tant per fer i els entrebancs i amenaces de regressió en són tantes, que fa vertigen.
16 comentaris:
Hola, Xavier. El que no acabe d'entendre és perquè es fan aquests actes a la mateixa hora que la manifestació. Per què no abans?
Hui també hi ha una pel·li que organitza el Servei de POlítica lingüística a les 20 h.
Se suposa que la Universitat treballa per la igualtat. No és un poc contradictori?
Salutacions
Coralet
Hola Coralet, supose que tens raó, però m'imagine que hauran valorat això, no ho sé. Allò important és que hi ha molta gent fent moltes coses. Però sí, aquestes coincidències són una llàstima.
És fotut que el poster sigui tan vigent encara.
I para quan el dia de l'home?
Sé que tu Xavier no tens cap culpa eh?, pero el que no entenc és que a hores d'ara de la vida, de la societat, del dia a dia, encara existeixi un dia per a la dona, penso que hauriem ser les primeres de intentar que abolissin un dia tan sexista i tan absurd al meyns per mi com aquest.
Marta, la discriminació positiva continua sent necessària. I podríem afegir allò de "per desgràcia".
Hola, Marta, com pots veure no eres l'única que ho pensa, pots llegir aquest article a Le Monde on Sarkozy explica les raons per les quals celebrar un dia de les dones "no és l'esencial". No estàs sola, ja ho veus...t'acompanya un grapat de gent conservadora (els que volen conservar l'actual model de desigualtats socials).
http://www.lemonde.fr/politique/article/2011/03/08/pour-sarkozy-la-journee-des-droits-des-femmes-n-est-pas-l-essentiel_1490212_823448.html
Noia Sarkozy i els conservadors tindran els seus motius, els meus es que penso que homes i dones som equivalents i per tant iguals i que un dia com aquets es una forma de NO normalització.
Respecto totes les opinions pero em sembla que el perqué de Sarkozy i el meu son com a minim del tot distants.
Perdoneu que haja estat absent del debat però ahir vaig estar tot el dia off-line.
Em sembla interessant l'aportació de Marta, però ahir vaig estar en un debat de televisió i els contertulis (i contertúlies, sobretot) més conservadors eren els més partidaris de deixar de commemorar la data. En la línia de Sarkozy, vaja.
Trobe que mentre continuen existint les desigualtats no sobra una data en el calendari que ho recorde.
La qüestió (em sembla) és que originalment el 8 de març no era pas "El día internacional de la dona", sinò més aviat "El dia internacional de la dona de Classe Obrera" ("dona treballadora" és una expressió una mica ambigua). Demanar que desaparega aquesta data tot argumentant que no hi ha diferència entre barons i dones equival a demanar que desaparega el Primer de Maig si considerem que tots som ciutadans amb els mateixos drets i deures. Potser hauríem de recuperar el caràcter proletari del huit de març perquè no es tracta de la dialèctica baró/dona sinó de la realitat de la doble explotació, capitalista i patriarcal, de les dones de la classe obrera.
A hores d'ara, Jesús, amb una "classe obrera" que no es reconeix com a tal, aquestes dicotomies són un poc demodés, amb tots els respectes. ¿Qui és més classe treballadora, un investigador ben format que cobra 1.000 euros o un llanterner que ingressa 3.000 (ara uns quants menys)?
Salut, Xavier!
Considera que:
1. Que la classe obrera no es reconega com a tal no implica que no hi haja classe obrera d'igual manera que la no existència de consciència feminista no fa desaparèixer les desigualtats que pateixen les dones.
2. Acusar de "demodé" una possició política no és pas una argumentació, doncs la dinàmica social no és una qüestió de modes: els jornalers de la maduixa a Lepe estaran molt "demodés" però sobretot estan "fotuts".
3. Els criteris per a establir la pertinença al "proletariat" és un tema prou complex que no pot limitar-se a relacions formació-salari, però si tornem al tema inicial podríem preguntar-nos si Margaret Tatcher (per exemple) i una dona africana morta de fam, d'explotació, de malalties, etc. pertanyen al mateix gènere.
D'acord amb 1., amb matisos: qui decideix això?
Sobre 2.: Potser "demodé" no siga un terme adequat. No negue l'existència de les situacions, però s'han d'analitzar no amb els mecanismes del XIX i el XX, sinó tenint en compte les realitats del XXI, que són unes altres.
Margaret Tacher és un transgènere (ui, el que he dit), i les situacions a païssos d'Àfrica o Amèrica del Sud són un altre compte. Tu estàs parlant d'una societat suposadament avançada i europea que, ja t'avance, camina a convertir-se en una mena de segon món.
Voldria acabar ací, no per res, sinó perquè són temes que necessataria un llibre per explicar-los. Els anàlisis Jesús, crec que s'han de començara fer d'una altra manera. Hi ha dones executives de classe alta que també tenen els seus drets (a entrar en un consell d'administració, per exemple, sense que la seua condició de dones actue en contra). I conste que les dones en perill d'exclusió són la meua prioritat (he participat en alguna iniciativa sobre això). Però contemplar-ho tot, a hores d'ara, en termes de lluita de classes és inoperatiu. ¿Els funcionaris que poblen els partits d'esquerra són classe obrera? I ja.
No em sembla massa correcte tancar un debat i al mateix temps plantejar una pregunta a l'interlocutor. Però bé està.
Ho sent Jesús, disculpes, volia dir que per la meua part ja estava. Per descomptat pots continuar el debat, això faltava.
Promet que és així.
Disculpa'm tu a mi, Xavier, per la meua interpretació una mica torta.
:)
De fet la meua intenció primera era contestar a Marta quan diu que "el que no entenc és que a hores d'ara de la vida, de la societat, del dia a dia, encara existeixi un dia per a la dona." Fixa't que la seua argumentació és molt similar a la teua: a hores d'ara les anàlisis, les estratègies, les organitzacions inspirades a la realitat dels segles XIX-XX estan "demodés". Bé. Aleshores seria qüestió d'explicitar quins criteris d'anàlisi, quines estratègies són, a hores d'ara, les més adients. L'esquerra està en un debat permanent des de, pràcticament, 1989 i per ara no ha eixít d'allò que "no és": no es poden repetir esl dogmes del marxisme perquè la realitat els ha superat... Molt bé: Podríem, aleshores, elaborar un corpus teòric viable? Perquè ara com ara tan sols veig un grapat de bons desitjos. I no és broma: a una de les últimes assemblees d'EUPV-IU a les que vaig participar es deia (més o menys) que el socialisme no és pas una necessitat històrica però que és "desitjable"...
Apanaytas estem.
"Apanyats estem!" volia dir... Tinc dislexia de dits, caguentó!
Publica un comentari a l'entrada