CANÇÓ PER ACOMIADAR L'ANY: DEERHUNTER

Per acabar l'any amb bon sabor de boca una cançó d'uns dels àlbums més bonics i excitants de 2010, Halcyon Digest, dels Deerhunter, un treball enciclopèdic, per les referències que abasta, obscur i enlluernador.  El tema, Desire lines, amb un vídeo esplèndid. Però el disc està a rebentar de cançons igual de bones o millors (Don't Cry, Revival...). Que ho passeu el millor possible.

EINES: UNA ULLADA AL "LEVANTE FELIZ"

En el  número 11 de la revista Eines (versió electrònica ací mateix), un exemplar especial dedicat a fer una ullada a aquesta realitat entre obscena i estrambòtica del Levante feliz, col·laborem amb un article dedicat a especular sobre el que ens espera després del meninfotisme. I en un to més festiu, plantegem el primer test científic per saber si som uns autèntics meninfots. Consulteu-lo o els dubtes no us deixaran dormir mai més. Això i la resta de continguts d'interés.

AL SUD DE LA FRONTERA, A L'OEST DEL SOL

Al sud de la frontera, a l’oest del sol és, segurament, una de les novel·les menys conegudes (per entendren's) de Haruki Murakami, l’escriptor i traductor japonés nascut a Kioto el 1949. Editada originalment el 1999 (en català per Empúries, amb l’innecessari -per explícit- afegitó de L’amant perillosa), la novel·la conta la història de Hajime, un individu introvertit i egòlatra marcat pel fet de ser fill únic i per l’amor primerenc amb l’etèria Shimamoto, també filla única. Ambdós es retrobaran en l’edat adulta en el que suposarà una mena de sotrac en l’assentada i aparentment feliç vida de Hajime i l’enigmàtica i turmentada existència de Shimamoto. I fins ací, lògicament, podem llegir.

En el conjunt de l’obra de Murakami es podria considerar una obra menor (en té de més colpidores i/o redones), però diu molt en favor de l’autor que Al sud de la frontera proporcione un grapat d’hores de lectura plaent, interessant i suggeridora. Més enllà de la història, centrada en les relacions personals, i les habituals referències musicals, la novel·la conté les petges d’un autor que treballa amb molt més encert la complexa psicologia dels personatges que el propi llenguatge, de traces funcionals i narratives. Un espai restringit a la creativitat lingüística amb certs paral·lelismes amb la narrativitat austera de Paul Auster (i perdoneu el joc de paraules).

Prosa cadenciosa, de textura estranya, cerimoniosa malgrat l’aire col·loquial, inquietant, almenys contemplada amb els ulls occidentals, fins i tot quan aborda escenes de sexe o els moments més dramàtics i climàtics. Potser deixem caure un tòpic, però part de l’eficàcia prové de l’estranyament que provoca el plantejament de conflictes semblants als que podem trobar i abordar ací, sols que amb una òptica, l’oriental -japonesa, més aviat- neguitosa i amb un punt de misteri indesxifrable.

MÉS SOBRE LES DESCÀRREGUES

Ja havíem deixat caure alguna cosa sobre la Llei Sinde, les descàrregues, els creadors, Internet i etcètera. Però he trobat aquests dies dos articles que em semblen molt curosos i que, d'alguna forma, verbalitzen alguns dels meus neguits i dubtes. En el bloc de Ximo Corts Xàtiva, punts de vista, un post anomenat Massa demagògia. I de L'Informatiu, Juan E. Tur, De libertad de expresión, nada.

EL CAMÍ DE LES ESTRELLES

En la nova secció que tenim oberta en El Portal de Xàtiva, per parlar de llibres i altres herbes, parlem en aquesta ocasió d'El camí de les estrelles (Carena Editors, 2010), el molt recomanable volum, editat en valencià i castellà, que el periodista i escriptor suecà Emili Piera dedica al Camí de Santiago. 

BON NADAL. BON ANY

Avis supervivents, torrons de Xixona, farteres, omeoprazol, pares, núvies d'estrena, esposos estrenats, discursos, xiquets, soroll, copes de cava, copes trencades, un gat sobre la teulada, ací no neva mai quan toca, compte corrent tremolós, gambes a la planxa, botigues de disseny, comerç de barri, pollastre farcit, amics expansius, nadalenques invasives, un infant que trenca els joguets, paté d’oca, sopar d’empresa, gastritis, gintònic de garrafa, un Pare Noel d’ocasió s’obri el cap en caure de la ximenera, papà què estàs fent?, Moët Chandon, almax, sidra Jai-Alai, xecs regal, besos, especial de Raphael, si no li agrada aquest Nadal no tenim un altre... 

Per això: Bon Nadal. I molt bon any.

(Foto: Bloc Epistemologia de la incertesa)

PÍNDOLES: TRIBUNAL SUPREM, LLEI SINDE, DIÀLEG LINGÜÍSTIC

Contra la infàmia. La decisió del Tribunal Suprem contra el sistema d’immersió lingüística de Catalunya és una forma de reblar el clau en la sina, una esmena a la totalitat (o totalitària, que en diu Porcar), un gripau a engolir en vespres de Nadal. I un fruit, que no s’oblide, de la mala fe, la ignorància, la rancúnia i la ingratitud dels pares que van presentar els recursos esperonats per la caverna. El següent objectiu: el timorat i insuficient sistema d’immersió valencià. Al temps.

Contra la demagògia encreuada. En el tema de la Llei Sinde confesse trobar-me en terra de ningú: tan sospitós em sembla voler posar portes al camp, per imposició de l’Imperi i d’alguns lobbys, com l’advocació acrítica i infantil, herència de la picaresca, de que la cultura ha de ser gratis total perquè sí, perquè els creadors o són productes de les multinacionals o uns jipis sense hipoteca i factura de la llum. Promotors de manifestos en un o un altre sentit, abstenir-se.

En favor del diàleg. Que dues entitats de la transcendència per al País Valencià d’Acció Cultural i Escola Valenciana hagen decidit consensuar estratègies (mireu el post d’ací baix) i deixar de presumir de qui la té més grossa és un autèntic regal de Nadal. No sé si serem pocs o molts, però no podem estar barallats. Ens hi juguem molt.

En favor del diàleg (II). No volia parlar de la suposadament històrica conferència d’Abelard Saragossà en Lo Rat Penat fins arreplegar testimonis directes. El tema té l’abast que té i d’aquesta no anem a eixir de pobres. Però els nervis que ha provocat en els referents polítics del blaverisme que l’entitat secessionista s’haja atrevit a dir que ningú no pot patrimonialitzar la llengua, són curiosos. Sembla ser que Lo Rat Penat se sent aïllat, cansat i utilitzat políticament. Dit això: un diàleg o una negociació impliquen concessions. I en aquesta vora del riu ja no hi ha marge. 

ACCIÓ CULTURAL I ESCOLA VALENCIANA: CAP A UNA ESTRATÈGIA CONJUNTA

Membres d’Escola Valenciana i Acció Cultural, encapçalats pel seus presidents Vicent Moreno i Eliseu Climent respectivament, s’han reunit aquest migdia al Centre de Cultura Contemporània Octubre. Aquesta ha estat la primera d’una bateria de reunions en què les dues entitats busquen pactar un discurs conjunt en temes claus de la política lingüística al País Valencià. 

ACPV i FEV compaginaran els seus programes propis amb reflexions conjuntes encaminades a ampliar la tasca de pressió per generalitzar un sistema educatiu de qualitat en valencià adaptat al context actual i per fer créixer la xarxa social que demana viure en valencià. Això inclou – han assegurat- exigir postures més contundents en la defensa d’aspectes claus com el requisit lingüístic.

Tant Acció Cultural com Escola Valenciana han destacat que les estratègies de futur per generar grans plataformes de consens deuen tenir en compte “allò que ha funcionat i allò que no” en els precedents del treball conjunt i han afirmat que caldrà generar un equilibri entre la capacitat de consens i el compromís de dur a terme mesures concretes que es duen a la pràctica. “Hem de passar del món de les idees al dels fets”, han afegit.

(Text i fotografia de la nota conjunta enviada per ambdues entitats)

WIKILEAKS SEGONS SATURDAY NIGHT LIVE

Wikileaks parodiat pel programa de l'NBC Saturday Night Live. Molt divertit.



I aquest és un rap d'uns paios australians que costa més de seguir però que també té rotllo. Com que estem a les portes de Nadal, per traure-li un poc de transcendència a l'actualitat.

FUIG, DESPESA, FUIG

En el catecisme econòmic de compliment obligatori, capítol 1, punt a), s’estableix que l’administració pública, en tant que niu de malfaeners i paràsits, és genèticament insolvent com a gestora. Punt b): com que això és així, i no és discutible, l’administració haurà de cedir la gestió de tots aquells serveis i prestacions (ço és: oportunitats de negoci) que siguen agradosos per a la iniciativa privada. Independentment de la natura del servei. Val a dir que la sanitat, l’educació i serveis socials s’hi inclouen. La seguretat i, posem per cas, les presons, ja arribaran. Al temps.

D’aquesta manera, l’administració s’estalvia una sèrie de despeses (sobre el paper: ara ho veurem) i, sobretot, elimina els costos socials i les complicades relacions laborals (blanc sobre negre: el funcionariat està més protegit sindicalment que el sector privat i els abusos són més difícils; una altra qüestió és que alguns funcionaris s’ho munten com a marquesos, que aquesta és una altra història). Prescindint de prejudicis ideològics, sembla una bona solució. Fuig, despesa, fuig. I els ciutadans gaudeixen igualment dels serveis.

Passa que no se’ns explica la lletra menuda. En algun punt del procés, aquells serveis cedits a les empreses privades deixen de ser rendibles i la pilota se li torna a passar a l’administració pública. Ha passat a Navarrés: la ruïnosa gestió d’una residència d’ancians, projecte estrella del PP amb tota mena de luxes asiàtics, regida per una empresa privada, ha obligat a l’Ajuntament, ara socialista, a intervenir per evitar el tancament. No havíem quedat que des de l’empresa privada es gestionava millor?

A Xàtiva, mentre, a l’Ajuntament li costarà un ou de la cara i detraure partides dels sospitosos habituals (beques, cultura, aquestes coses...) per poder mantenir una residència de disminuïts psíquics perquè l’empresa concessionària exigeix que li paguen la diferència del que deixa de guanyar. O no s’encarrega ningú perquè el concurs va restar desert. Bàsicament. La història és més llarga. I recorda el que passa amb el flamant model sanitari d’Alzira, amb les condicions permanentment revisades perquè siga rendible. Privatitzacions a ple rendiment. Estalvi públic per hui. Malenconia, problemes i sobrecostos per demà. Però el catecismes no es discuteixen, s’apliquen amb la bena als ulls. No siga que rebem el bescoll dels mercats.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 17-12-10)

EL SANGLOT DE LA DESESPERANÇA (426)

Avui us deixe amb un article escrit amb els budells, amb el que això té de dolent i qüestionable. No ho he pogut evitar. Està publicat, amb el títol d'allà dalt, a l'edició digital Avui-El Punt. I l'episodi en què es basa està referenciat ací baix. Teniu tot el dret a dir-me demagog. I coses pitjors. Però hi ha dies que no t'abelleix pensar racionalment.

SUPERVIVENTS D'UNA ILLA LLUNYANA

Ja que parlàvem de teatre aquests dies, rescatem un bonic article del cineasta i dramaturg Samuel Sebastián en L'Informatiu a propòsit de la representació a Barcelona de l'obra El alma se serena (en la foto). Aprofite per completar-vos la informació sobre Enrique Morente amb un bon post (bastant més complet i interessant que el d'ací baix) enllaçat del bloc de Ximo Corts, Xàtiva; punts de vista.

VALENT, INNOVADOR, REBEL... MORENTE

Enrique Morente, el cantaor valent, rebel i innovador, l'ànima inquieta que va fondre, entre crítiques autistes del puristes del flamenc, la seua veu privilegiada amb les guitarres distorsionades de Lagartija Nick, Los Planetas o Sonic Youth, ens ha deixat. Tenia 68 anys. I moltes coses a dir i cantar, encara. Resten les gravacions, el llegat d'emoció, curiositat, geni, talent i respecte per cultures musicals que, aparentment, li eren alienes. Aquest és un petit homenatge. Des de l'estranyesa, l'admiració i l'agraïment. Per haver-nos mostrat als puristes de l'altra banda un univers sencer. Adéu.

LES BAMBOLINES DE LA CORRUPCIÓ

En el no massa aconseguit, sent benèvols, biopic sobre la vida de George W. Bush, W (2008), Oliver Stone introdueix un episodi on el secretari de defensa, Donald Rumsfeld, convenç l’executiu nord-americà i el propi president de la necessitat d’envair Irak argüint les autèntiques motivacions de l’atac: les econòmiques. El fragment, que cerca la càrrega dramàtica i climàtica, funciona molt relativament, grinyola, tot i que sapiguem que Stone treballa sobre una hipòtesi versemblant. No és senzill, això.

Potser perquè la millor manera de mostrar les misèries del poder en tot el seu esplendor és prenent distància, a través de les llicències que ens atorguen la sàtira i la paròdia. Sobretot, quan els personatges, com és el cas, aporten valuosíssim material. Pensem en el partit que uns altres cineastes (el Kubrick de Telèfon roig? Volem cap a Moscou, o el Chaplin d’El Gran Dictador) li podrien haver tret a Bush Jr. i la seua conhort inenarrable.

Des del teatre també ha hagut gloriosos encerts a l’hora d’ubicar els polítics en el centre de la diana paròdica, com ara Els Joglars de la primera etapa o els cèlebres Animalario. Corrüptia, una regió de l’Est, el muntatge de Teatre de l’Enjòlit que, després de diversos avatars, ha pogut estrenar-se finalment al País Valencià, al Teatre Goya de l’Olleria, beu d’aquestes fonts. Els esdeveniments que conta l’obra, sainet en estat pur, apoteosi del poder agafat en panys menors, deixat en evidència, sols es podien abordar amb solvència des de la sàtira. I de la realitat poua el perspicaç i incisiu text de Josep Lluís Fitó, periodista i dramaturg, que escull per a l’obra d’entre els abundosos fets de referència una situació concreta, la caiguda en desgràcia de Richard, la mà dreta del president d’una “regió de l’Est”.

Aquesta acotació, a més de necessària, no és aleatòria: l’episodi dramatitzat és el que, segurament, més possibilitats ofereix per accedir als claveguerams del poder, a la versió no oficial de la història oculta entre les faldes dels rostres somrients i les tedioses i hipòcrites manifestacions públiques. I on abandonem la informació contrastada per endinsar-nos en la ficció sobre la realitat intuïda és on l’obra guanya en volada i densitat. Perquè juntament amb els acudits, les cabrioles i les ganyotes s’activen unes quantes càrregues de profunditat que esclaten en els morros de la manca d’escrúpols, les misèries, l’oportunisme i la baixa estofa moral dels protagonistes.

Obra progressiva, on l'espectador va entrant a poc a poc, encara en rodatge, amb el que això té de marge de millora (a la representació d’Olleria s’hi incorporava encertadament un imput de rabiosa actualitat), esplèndidament interpretada per Elies Barberà, Albert Alemany, Jenny Beacraft, Arnau Marín i Marta Montiel, ben dirigida per Carles Fernández, que extrau un rendiment gojós del treball interpretatiu i també de la suggeridora tasca escenogràfica i de vídeoart de Lluna Albert i Joan Sànchez.

Corrüptia és un exemple de teatre viu, complex en fons i forma, activista (ja no sé si m’agrada la paraula compromés) i necessari, que escruta amb esperit festiu però crític entre els budells esparsos d’un cadàver en descomposició absoluta, el de l’honestedat política.

XERRANT DE LITERATURA

Avui hem tingut una xerrada amb un grup d'alumnes de la Universitat d'Alacant, de l'assignatura Literatura Actual, convidats pel professor i escriptor Carles Cortés i introduïts per la professora Isabel Marcillas. Alguns alumnes havien escollit Els neons de Sodoma entre les lectures optatives del programa. La majoria no. Per això, més que del llibre, hem parlat de literatura en general: del procés d'escriptura, dels mètodes, del treball amb els personatges i les trames, de les correccions inacabables, de la diferència entre narrativa curta i novel·la, del llarg i fastigós camí entre la concepció d'una idea i la publicació, quan hi ha la sort de publicar.

Dels premis, de les editorials, de la promoció. Del cànon literari valencià (ai!), de PISA, dels hàbits de lectura, de la narrativa juvenil, de la nova narrativa per a adults al País Valencià (benvinguts a la realitat més immediata: ells ho valoren positivament). Dels títols de les novel·les (els meus els han despertat curiositat: no sabem ben bé en quin sentit de la balança), de les cobertes (terribles o encertades), de les motivacions per escriure. De tot plegat. Sense massa lamentacions: tothom és conscient de la situació. Però sense ocultar la realitat. Profitós i engrescador: O l'auditori era molt respectuós, que sí que ho era, o hem de concloure que els interessava el tema. Un motiu de satisfacció. Tant com l'impagable contacte directe amb els lectors.

Ho hem passat bé. I aquest post era una forma de donar-los les gràcies.

CLARA ANDRÉS: HUIT

Huit

Clara Andrés

Fourni Produccions, La Garriga, 2010

Després de sorprendre molt gratament amb el seu debut, Dies i dies (2007), Clara Andrés torna amb un disc amb huit cançons i poc més de vint minuts de durada que ens deixen amb la mel untada als llavis. Des de l’enlluernadora Fàcil, el tall inicial, l’oient queda atrapat per una col·lecció de pop fràgil i encisador que remet a propostes de perfil alt, com ara Pauline en la playa, però amb resultats artístics que miren als ulls dels seus possibles referents. Un nou pas al front.

(Ressenya publicada a Quadern, 25-11-10)

CARTA A L'ALCALDE

Excel·lentíssim senyor alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus i Terol: em dirigisc a vosté en qualitat de veí de la ciutat, ni més, ni tampoc menys, per mostrar-li la meua decepció davant el fet que l’obra de teatre Corrüptia, en la que participen activament dos conciutadans nostres, no va a poder veure’s en el Gran Teatre, instal·lació cultural la construcció de la qual, així com també el manteniment, paguem i hem pagat tots els ciutadans sense distinció de raça, sexe ni adscripció ideològica. He llegit en la premsa que hi havia un problema de dates, i no voldria dubtar d’això, però la temàtica de l’obra en qüestió, el tema de la corrupció, i els precedents de la seua gestió i actitud, fan pensar en el pitjor dels escenaris.

Forasters vindran que de casa ens trauran, senyor alcalde. Pel Gran Teatre han passat diversos artistes i companyies procedents de llocs també diversos. Així ha de ser. Però amb els de casa hem de fer un esforç. No sé si ho sabia, però Elies Barberà s’ha forjat una reputació immillorable com a poeta i actor de teatre, però s’ha de buscar les les garrofes a la innombrable. Que vullga actuar amb la seua companyia en Xàtiva, a sa casa, hauria de ser motiu d’alegria. Perquè, li diré més: l’autor del text és un reputat periodista,  amb una llarga trajectòria, Josep Lluís Fitó, veí també de Xàtiva. Si em pregunta li diré que sí, que són amics meus, des de fa molts anys, però això no ve al cas: és un abús que no puguen mostrar en la seua ciutat una obra que ha estat estrenada amb èxit a Catalunya.

Per a mi és una llanda parlar d’aquestes coses. Plorar i no mamar mai. I damunt hi ha qui no sap digerir les crítiques. Et miren malament. De veritat: és molt avorrit. És incòmode. La temptació és baixar els muscles i pensar que, al cap i a la fi, si no podem veure l’obra a Xàtiva ho farem a l’Olleria. Aleshores (ja em disculparà, sóc conscient que no li agrada molt aquesta paraula) semblarà que ja ens fa igual tot. I no és així. Donaríem a entendre que està bé. I no ho està. Si no hi ha una explicació oficial en sentit contrari, hem de concloure que ha hagut censura, com en temps pretèrits. I ja sé que no mamaré, però vull acollir-me al dret a protestar. Per cert: és dubtós que el teatre faça perdre vots. La censura a la nostra gent vull pensar que sí. Atentament.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 04-12-10)

MINUTS MUSICALS: MAGA

L'escena indie sol ser molt cruel amb els grups veterans. Ansiosos de sang fresca, quan s'esvaeix la sorpresa i la proposta deixa de sonar novedosa, o no s'acobla a la darrera moda, la parròquia i la crítica abandonen a la seua sort bandes molt reivindicables. Podria ser el cas de Maga. Els sevillans sempre han estat un grup discutit, però tot i la indiferència que poden generar ara (relativa, perquè tenen seguidors fidels), el seu cançoner és més que respectable. 


En el seu nou disc, A la hora del sol (Mushroom Pillow, 2010), abandonen les bases, l'electrònica i els extres de producció que els desdibuixaven en directe i opten per un so bàsic, cru i eficaç, on brillen les cançons i les lletres, menys críptiques que abans. Reivindicar-los ja no és cool. Tampoc ens preocupa. Proposem Sal y otras historias, però l'àlbum té almenys cinc o sis cançons més francament redones.

ANATOMIA D'UN INSTANT

Avui encetem una nova col·laboració, concretament amb el digital el Portal de Xàtiva, on farem una secció anomenada "La caixa de les lletres" dedicada a parlar de cultura en general i on apareixeran comentaris sobre llibres, teatre, cinema, música i el que se'ns vaja ocorrent. Comencem amb una ressenya d'Anatomía de un instante (2009), l'excel·lent llibre de Javier Cercas que rescatem després de ser premiat recentment amb el Nacional de Literatura.

UNA VISIÓ VALENCIANA DE LES ELECCIONS A CATALUNYA

Us deixe amb un article publicat a l'edició digital d'Avui-El Punt amb una lectura sobre les passades eleccions a Catalunya. Amb alguns punts, supose, susceptibles de suscitar debat i controvèrsia. Ja en direu la vostra, si voleu.

CORRÜPTIA, A L'OLLERIA

Després de la seua estrena a terres catalanes amb una molt bona acollida de públic, Corrüptia: Una regió de l'Est, l'obra de Teatre de l'Enjòlit escrita pel periodista i dramaturg xativí Josep Lluís Fitó, arriba a l'Olleria (la Vall d'Albaida), més concretament al Teatre Goya, els dies 11 i 12 de desembre. Les entrades ja estan a la venda en la llibreria La Costera.


Tot i que l'associació cultural Ulleye va tractar de gestionar la contractació del Gran Teatre de Xàtiva, l'obra no es podrà veure a la ciutat. Amb un seguit de peregrines excuses, per no reconèixer obertament que el tema de fons, la corrupció, no és del seu grat, el PP ha barrat l'estrena a Xàtiva d'un muntatge en el qual, a més de Fitó, hi participa l'actor i poeta xativí Elies Barberà. 


No li fem més voltes: ja sabem com funciona açò i a qui li estem pagant els nostres impostos. Per sort, encara hi ha algun espai de llibertat i Corrüptia s'estrenarà a l'Olleria. Nosaltres ja hem fet la nostra reserva. I ho contarem ací mateix.

LA COMMONWEALTH CATALANOVALENCIANA I IMPUNITAT PER VOTS

Avui us deixe amb uns quants d'articles ben interessants. El primer, una reflexió molt sucosa de l'escriptor i periodista Francesc Viadel, publicada al seu bloc, a propòsit del llibre de Josep Vicent Boira La Commonwealth catalanovalenciana (2010). 

El segon, un revelador article de Juan E. Tur, Impunidad por votos, que trobareu a l'Informatiu, on parla de la connivència entre el PP i el món de les falles.


I de propina, la visió del bany del Barça al Madrid des d'un punt de vista diguem-ne neutral: El dulce placer de la derrota, de J. V. Aleixandre en Levante-EMV.