MOU 5 ESTRELLES

La frase de dalt no és meua: l'he vista en algun foro. Però m'ha encantat.


Foto: Sport.

POLÍTICA, SIMULACIÓ I COMÈDIA

Política i publicitat comparteixen la voluntat de persuasió i les estratègies de simulació per aparentar que el producte és millor del que és. Hi ha un component de ficció assumible. Sempre que no siga obertament deshonest. En què estaria pensant Esteban González Pons quan reconegué en una entrevista que ell jugava dintre del PP el paper de dolent? Si les seues compareixences són un paper assignat en una obra, haurem de resoldre que en elles pesa més la impostura que el posicionament polític sincer. 

Hi ha un problema de credibilitat. O de manca de vergonya. De fet, sent portaveu del Consell, González Pons es justificava abans de les seues diatribes secessionistes davant els mitjans: “Voy a hacer un rato el blavero”, advertia als periodistes, amb un somriure que volia ser còmplice i resultava cínic. Excusatio non petita. I el fet de no creure’s, a diferència dels russos i cotinos del seu partit, el seu propi discurs, enunciat amb una ràbia impostada, no actua com a eximent, sinó que certifica l’estafa.

Malgrat les provades habilitats per a la comèdia, posar-se en el paper no sempre és fàcil. Alícia Sánchez-Camacho sembla còmoda i feliç en el seu vestit xenòfob. Un símptoma. Però l’actuació de Mª Dolores de Cospedal amb look amb mocador palestí i pressuposició de què el PP “és el partit dels treballadors” fou un fracàs de crítica i públic. No s’ho creia ni ella. Tan oportunista i postís com el suport Dolce&Gabbana dels populars al Front Polisari.

A casa nostra la simulació és sainetesca. El PP valencià presumeix de ser un partit monolític i cohesionat entorn al líder. Saben que la premor de files cotitza. Però el missatge de mòbil del diputat autonòmic i regidor de Xàtiva Vicent Parra captat per un càmera confirma les sospites: fins i tot entre els propis populars, l’executiu de Francisco Camps s’assembla més al càsting d’un pel·lícula de zombis que a un govern autonòmic. Parra ha trencat l’encanteri. I això, diga el diga, no li ho perdonaran. A no ser que en la baralla per l’herència del pare, quan el cadàver encara no hi és de cos present, guanyen els seus. O siga: Alfonso Rus i no Juan Cotino. Si és que els seus són els seus. Aquell, però, ja és un altre sainet.


(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 27-11-10)

MINUTS MUSICALS: LOS PUNSETES

Des de fa setmanes tinc aquesta cançó amartellant-me el cap sense treva. Del magnífic segon disc (ara sí que va de bo) de Los Punsetes, de títol homònim, d'aquest mateix any: Mono y galgo. El tipus de cançó que ja no faran Los Planetas. Sort que estan ells.


  

Buscar más artistas como Los Punsetes en Myspace Music

FES DE MI TA VOLUNTAT

Diuen els manuals d’autoajuda que per viure millor s’ha de tindre il·lusió en alguna cosa i no perdre la curiositat ni la capacitat de sorprendre’ns. La primera la mantenim a pesar dels nostres polítics. La segona, gràcies a ells. Mira que les hem vistes de tots els colors i com és de difícil que res ens sobte ja, però l’episodi d’aquesta setmana del Conservatori de Xàtiva Lluís Milà és veritablement colpidor. A grans trets, aquest centre públic va augmentar les taxes als seus alumnes un 40% després d’estar formalitzada la matrícula. Ço és: els pares pensaven que estaven matriculant els seus fills a un preu sensiblement inferior al final.

L’oposició ja va denunciar en el seu moment que la maniobra tenia tota la traça de no ser legal. És cert que, com en unes altres àrees, els diners dedicats per la Generalitat a aquest capítol havien minvat. Però allò raonable, si es feia tan necessari augmentar el preu de la matrícula, era reunir els pares, advertir-los de la situació i demanar-los disculpes per les molèsties generades. El mínim és donar la cara.

No es va fer així i a ningú ens va sorprendre: donat que en aquesta ciutat quasi ningú protesta de res, avant. Però la forma en què, finalment, l’Ajuntament pretén blanquejar la situació de presumpta il·legalitat arrapa les entranyes: instant els pares a signar un full on diu que estaven assabentats de la pujada tarifària donat que, en lloc de matriculats, els alumnes havien fet una “preinscripció”. Un truc de prestidigitació brutal. Més fals que els Milli Vanilli. I encara més: al final del full es deixa entreveure que, signant el paper, es confirma la matrícula. No fotem. I si algú, amb més raó que un sant, decideix no signar? Es quedarà sense plaça? Això és així? Perquè ja posats, en el text podien haver demanat fidelitat als colors, compromís de no protesta i una clàusula en lletra menuda amb la frase “fes de mi ta santa voluntat”. Que tampoc no hi ha tanta diferència.

Aquest abús exigia una explicació urgent. Lluny d’això, la regidora responsable, Marian Soro, va anul·lar tota l’activitat mediàtica prevista per al divendres. Per si a algun malèvol periodista se li ocorria preguntar. Aquest és el nivell. Així estan les coses. Que fort.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 23-11-10. Foto: Comarcalia)

ENRIC VALOR I LES LLETRES

Avui us deixem amb un reportatge, publicat al suplement Quadern d'El País, que recorre l'exposició organitzada per l'AVL amb motiu del centenari del naixement d'Enric Valor, el mestre de Castalla, i que es pot veure a València, a la Sala Thesaurus de la Universitat. Parlem de la mostra i de les diverses publicacions que s'hi han generat al voltant.

EL RETROVISOR: SUEDE (1993)

L’aparició aquest 2010 de l’inevitable The best of de Suede, la banda de glam-rock nascuda en l’inici dels anys 90 i liderada pel cantant Brett Anderson i el guitarrista Bernard Butler, m’ha recordat el que és, per a mi, un dels discos més excitants d’aquella dècada, de títol homònim i editat en el segell Nude Records el 1993. Per als no iniciats, el recull de grans èxits és imprescindible, perquè hi ha molta tela que tallar. Però si algú vol fer la feina ben feta, que comence per ací.

Una part substancial de la crítica diria que els seus dos àlbums posteriors, Dog man star (1994) i el molt divertit Coming up (1996), són millors. És possible. Perquè sonen més acabats i contenen singles químicament perfectes. En tot cas, Suede mai no sonarien amb tanta cruesa, organicitat i capacitat d’emocionar com en el seu debut.

Amb una portada que és una declaració de principis, el que semblen dues xiques donant-se un bes apassionat, Suede és un disc que arreplega l’esperit ambigu i provocador de David Bowie i T-Rex passat pel filtre d’uns Smiths que hagueren distorsionat les guitarres. Amb diferents registres: des de la delicada She’s not dead, a So Young, marcada per l’andrògina i sobreactuada veu d’Anderson contrarestada per riffs poderosos de guitarres, passant per l’enèrgica Animal nitrate o la nerviosa Moving, la més Smiths del paquet.

Però posats a destacar, la nostra preferida és The drowners, un tema que comença amb un inconfusible sol de bateria i un riff vibrant que dona pas al fraseig lànguid d’Anderson i a una tornada d’aquelles que et fan cantar a crits, amb falset i tot, perquè els veïns se n'adonen de quina cançó més guapa estàs escoltant. Un pujada que fa de pòrtic a un parell de balades correctes, el més fluix d’un disc sense material de rebuig, prèvies a recuperar l’energia amb una altra meravella, Metal Mickey, i l’extraordinària Animal lover. The next life, veu i piano, amb Anderson una mica més contingut, tanca un disc enorme. 


Tan difícil de superar, que sols podia donar pas a la lenta decadència posterior que portà a la desvinculació primer de Butler, a la dissolució després, i a la reunió tardana dels dos ideòlegs sota la denominació de The Tears.  Mai han aconseguit igualar resultats. Però han estat enormes. Tothom no pot dir això.

II ENCONTRE DE JOVES ESCRIPTORS: UNA IDEA EN POSITIU

El II Encontre de Joves Escriptors a Gandia, a més de ser una oportunitat única de consolidar coneixences, fomentar unes altres i crear xarxes que salten per sobre dels límits territorials valencians, catalans i illencs, ens ha deixat un grapat de bones notícies. Malgrat els problemes, una generació de nous escriptors i escriptores, la major part poetes, però també exploradors de la dramatúrgia i la narrativa, ha decidit aparcar els plors i lamentacions habituals en el gremi i posar-se a treballar. De valent, a més.

S’escriu, es tradueix, es munten recitals poètics o espectacles teatrals. Es treballa en l’agitació cultural que, a casa nostra, és també agitació cívica, la manera de cercar oxigen entre tanta mediocritat i banalitat. Es posen pedretes per millorar el coneixement de la literatura catalana arreu del món. El context no convida a construir castells en l’aire. Tanmateix, com sostenia algú, a mode de reflexió resum, “s’han de fer les coses bé”. Els fruits potser vindran després. No en tenim, de garanties, però la recerca de l’excel·lència ha de ser requisit previ.

Un encontre ben enfocat, ben organitzat i amb al·licients extra dels espectacles paral·lels i la convivència. La primera trobada, ja fa quatre anys, potser no fou abundosa en conclusions, però contribuí a establir lligams i complicitats. Això s’ha mantés i, a més, ha forjat una idea encoratjadora: som per fer. I fem i farem perquè som.

PD. Tampoc no enganyarem ningú: la part lúdica en una trobada com aquelles té un paper central i totalment irrenunciable. No hem vingut a aquest món sols a patir i reflexionar. Visca la 202. I visca Tony Curtis.

LA MANIFESTACIÓ MÉS TEMUDA

Avui us deixem amb un article publicat a l’edició digital d’Avui-El Punt on fem referència al títol d’allà dalt. Si voleu saber de què va haureu d’arribar al final del text. Dedicat al gran Superflipo, un dels meus personatges predilectes d’El Penjoll.

ELS VIDEOCLIPS QUE PARLEN VALENCIÀ

Aquesta nit de dijous, i dintre del marc de l'Inquiet Festival, tindrà lloc en la Sala Mirror la presentació dels videoclips que opten al millor vídeo de l'any de tot el domini lingüístic. Teniu informació ací mateix. Com a al·licient, l’actuació d’Aspencat i Els amics de les arts, però sobretot paga la pena fer-li una ullada als clips musicals d’enguany.

La foto correspon a la presentació de 2006. I ací baix, un tastet del que es podrà veure.

POETES SOTA LA CREUETA: SÁEZ, ARNAU I CAPILLA

Avui fem una arreplegada de breus ressenyes publicades a Quadern a propòsit dels darrers poemais de M. Carmen Saéz, Maria Carme Arnau i Juli Capilla. 

ILLA RETROBADA
M. Carmen Sáez

Onada Edicions, Benicarló, 2010, 58 pàgines

M. Carmen Sáez és una autora amb una considerable trajectòria en la narrativa infantil i el teatre que, alhora, ha anat esmolant un sòlid discurs poètic. El seu darrer poemari, Illa retrobada, ens presenta una poesia del “jo” que, malgrat el seu generós despullament anímic, acaba trobant un fràgil però profitós equilibri entre melangia i esperança. Versos cadenciosos i bells, capaços de remoure sensacions i reflexions, que li valgueren el 2009 el premi Josep Maria Ribelles de Puçol.

ITINERI DE TENDRESA

Maria Carme Arnau

Edicions Bromera, Alzira, 2010, 71 pàgines

Maria Carme Arnau lliura amb aquest poemari, guardonat amb l’Ibn Hazm de Xàtiva el 1999, el que és segurament un dels seus millors llibres. Partint d’una reivindicació lírica i també vital d’un valor que l’anèmia mental està condemnant a l’ostracisme (En la veu de la tendresa / hi ha més dolçor que súplica, / més desig que incertesa), l’autora confecciona un poemari elegant i emotiu, sense caure en la llangor, que emulsiona amb moments puntuals de cruesa i ràbia (Temps de pluja).

RASPALL

Juli Capilla

Edicions Bromera, Alzira, 2010, 101 pàgines

Juli Capilla invoca en el seu darrer poemari indrets poètics ja conreats i  pulsions personals en un ambiciós volum, llarg i dens, forçosament desigual per l’abast de la proposta, on el joc de la pilota funciona, en una feliç troballa, com a metàfora i homenatge a la terra. Un terreny ambivalent on conviuen el compromís i les vivències autobiogràfiques, els fragments més aconseguits d’un llibre intens i, si atenem al seu plantejament, fundacional. Premi Ciutat de València 2009.

EL PENJOLL STRIKES AGAIN: 2NS PREMIS DELS BLOCS DE LES COMARQUES CENTRALS

El bloc col·lectiu (o blog, a vore si ens aclarim algun dia), El Penjoll, Art de Paraula, torna a la càrrega amb els 2ns Premis dels Blocs de les Comarques Centrals Valencianes, una lloable iniciativa que serveix, entre d'altres coses, perquè ens coneguem els uns i els altres. I ho passem bé, que també. 

Ací mateix teniu les bases, informació sucosa sobre els guanyadors de la primera edició, alguns dels possibles aspirants d'aquesta i un gloriós i impactant vídeo (inclou una escena de germanor impagable amb Calinca i Cucarella, l'oli i l'aigua) de la gala de lliurament de l'anterior edició. I és debades! Què més voleu? A participar. I a votar. 

ANTICLERICALS?

En algun moment de la Transició hauria d’haver quedat clar, i no sols sobre el paper, que en el paquet de la transformació de l’Estat d’un sistema dictatorial en una democràcia plena el paper de l’Església i el de l’Exèrcit havien de canviar substancialment. L’Exèrcit va tardar un poc en entendre el seu nou rol de supeditació al poder civil (llegiu l’esplèndida Anatomia de un instante, de Javier Cercas, al voltant del colp d’estat del 23-F). Hi hagué, amb tot, una evolució que se suposa ja irreversible. L’Església, per la seua banda, havia d’oblidar-se del seu poder omnímode en la cosa pública i resignar-se a operar en l’àmbit estrictament privat, com preveu el caràcter laic i aconfessional de l’Estat. El tema, tanmateix, està per resoldre i ja comencem a acostumar-nos a les genuflexions amb què administracions d’un i l’altre signe obsequien la poderosa cúpula eclesial. Els uns per por a què l’Església i els seus acòlits traguen els tancs al carrer –vull dir els fidels, boqueta mala– i els altres per pregona i absoluta convicció. I així va la cosa.

Per baixar a l’àmbit local, en els primers anys del seu mandat com alcalde, Alfonso Rus mantingué una posició reivindicativa davant l’Església quan sorgien conflictes patrimonials. Podeu consultar les hemeroteques. Però els darrers anys, no sabem si a causa d’una sobtada il·luminació durant la seua visita al Papa Benet XIII o imbuït de l’empenta catòlica (que no tenia Zaplana) de Camps i Cotino –podem creuar apostes–, Xàtiva s’ha convertit en un plàcid camp d’operacions de l’Església amb cessions i concessions a canvi de no massa. Parlem del tímid acord amb les Clarisses, o de la generosíssima cessió a la Universitat Catòlica d’una instal·lació que havia estat pública. Però també del recent acord de la cessió de Sant Onofre a l’Arquebisbat sense tancar a canvi de pas l’ús públic de l’ermita del Puig. I conste que estic totalment d’acord en què el col·legi la Inmaculada passe a l’Arquebisbat si amb això se salva el centre i la continuïtat del professorat. La sensació, amb tot, és que l’Ajuntament oblida el quid pro quo que hauria presidir l’esperit d’una negociació. Ací soles conjuguem en primera persona del plural: nosaltres donem.

[Que ningú interprete açò com una diatriba anticlerical. Els meus respectes als catòlics de bona fe i a la part de l’Església que, en uns moments tan durs com els presents, dóna cobertura als necessitats. Tan sols emfatitzem que alguns gestors estan anteposant les seues creences privades (o els seus interessos electorals) al servei públic].

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 13-11-2010)

(Foto: Unauguració Universitat Catòlica Xàtiva, UCV)

ADÉU MESTRE. I GRÀCIES

Bienvenido Mister Marshall, Los jueves, milagro, Plácido (per a mi, per sobre de totes les altres: la sàtira més bèstia, a força de realista, de l’Espanya del Franquisme), El verdugo, La escopeta nacional, Patrimonio Nacional, Nacional III (adore aquella nissaga, no ho puc evitar), La Vaquilla...

Fins i tot quan el talent anava exhaurint-se ens deixà moments gloriosos en pel·lícules discutibles (Todos a la cárcel, París-Tombuctú). L’obra de Luis García Berlanga (València 1921 – Madrid 2010) no haguera estat el mateix sense el talent per a l’escriptura de Rafael Azcona i les fantàstiques creacions dels seus actors, principals i, sobretot, de repartiment. Un llistat quasi infinit: Isbert, Casen, López Vázquez, González, Escobar, Ciges, Sardà...

Comptat i debatut, però, algú donava sentit en imatges a tot allò. I sols podia ser un geni. Un referent. Un dels pocs privilegiats que ha fossilitzat el seu cognom en un adjectiu qualificatiu que ha passat fins i tot a la literatura i la vida real. Adéu mestre. I moltes gràcies.

ESTRENA DE CORRÜPTIA, UNA REGIÓ DE L'EST

El secretari general i portaveu d’un partit és obligat a dimitir pel president d’un govern regional després d’esclatar un escàndol de finançament il·legal en la formació política d’ambdós. Aquest és l’argument (porte dies fent-li voltes i no acabe d’esbrinar ben bé a què em sona tot això...) de Corrüptia, una regió de l’Est, el nou muntatge de Teatre de l’Enjòlit que s’estrena demà dissabte a Molins de Rei dintre del festival Lola Teatre. Tot “molt mediterrani i molt familiar per a l’espectador”. Una farsa “molt boja”, ens conten els responsables, en la línia dels muntatges d’Animalario o Els Joglars.

L’autor del text és el periodista xativí Josep Lluís Fitó, una persona vinculada al teatre des de fa molts anys. I en la part actoral trobareu un altre xativí, el poeta i actor Elies Barberà. El repartiment es completa amb Albert Alemany, Jenny Beacraft, Arnau Marín i Marta Montiel. Carles Fernández Giua dirigeix l’obra i Lluna Albert s’ha encarregat de l’escenografia.

L’obra farà temporada segurament a Barcelona i s’està en converses perquè arribe a València. Ja estem contant els dies. A tot això, Fitó declarava en premsa que els valencians entendran millor l’obra que els catalans. Sincerament, no sabem a què es referirà. Corrupció en València? Cal tindre molta imaginació per fer una obra de teatre sobre això. 

COM ES GESTIONA LA MÚSICA AVUI

Us deixem amb un reportatge que hem publicat avui al suplement Quadern a propòsit del primer postgrau de la Universitat de València dedicat a la gestió professional i empresarial de la música. Una iniciativa ben interessant de la que s'ha donat en alguns mijtans una visió bastant superficial que no correspon a l'abast i objectius. Un fil per a uns altres debats.


(Foto: Ángel Sánchez, El País)

NOVETATS EDITORIALS: RUSHDIE, ESCOBAR, VILAPLANA

Us deixem amb un recull de xicotetes ressenyes de narrativa publicades les darreres setmanes al suplement Quadern amb algunes novetats editorials que us poden interessar.

Haroun i el mar de les històries

Salman Rushdie

Editorial Bromera, Alzira, 2010, 204 pàgines

La primera obra publicada per l’escriptor angloindi Salman Rushdie després de la fatwa del règim iranià, el 1989, va estar una deliciosa novel·la per a joves, publicada un any després, i que ara edita Bromera en la nostra llengua. Haroun conta la peripècia d’un infant que tracta de recuperar per a son pare el do de contar històries durant un viatge màgic i sorprenent. Una narració emocionant, no exempta d’humor i crítica social, amb els efluvis de Kipling i els contes orientals surant per les seues pàgines.

Històries espectrals

Rafael Escobar

Onada Edicions, Benicarló, 2010, 124 pàgines

El veterà Rafael Escobar (El camí de les bardisses) torna al terreny del relat curt amb un gènere injustament menystingut i poc conreat en la narrativa valenciana, la ciència-ficció. Sis relats que parteixen dels llocs comuns i les convencions del gènere però com excusa per disseccionar hàbilment la condició humana. Històries lligades amb un enginyós punt de partida i un gir meta-literari  final que atorguen sentit i coherència al conjunt. Premi de narrativa de Puçol 2009.

L’estany de foc

Silvestre Vilaplana

Edicions Bromera, Alzira, 2010, 395 pàgines

Les malifetes de la Santa Inquisició a terres valencianes i la persecució als jueus conversos continua sent un material atractiu per als narradors valencians. El darrer en endinsar-se en aquesta temàtica ha estat l’alcoià Silvestre Vilaplana, que teixeix una trama ben entretinguda a mig camí entre la novel·la històrica i el policíac d’època a propòsit d’un llibre herètic i valuós que un grapat d’heroics personatges tracten de salvar del foc inquisitorial. Premi Blai Bellver de Xàtiva 2009.

PATRIMONI BAQUETEJAT

Al llarg d’aquesta setmana, i del bracet del director del Museu de l’Almodí, Marià González, Agustí Garzó ha donat compte en aquest diari de la fascinant i rocambolesca història de l’important patrimoni de les monges Clarisses de Xàtiva. Gràcies al catàleg de González redactat amb motiu de la tornada del quadre de Vicente López La Santa Cena, hem sabut més coses de la turmentosa vida del llenç, pintat el 1806 i víctima de saquejos i espolis. Però també s’ha fet la llum sobre algunes de les peces conservades durant anys en Sant Feliu i que acabaren en la Col·legiata tot i ser part del patrimoni de l’Estat.

El trencaclosques comença a refer-se: amb l’acord entre l’Ajuntament i l’ordre, similar al signat fa uns mesos a Gandia, Xàtiva podrà gaudir d’una part del patrimoni que les Clarisses havien desplaçat a Canals. I La valuosa Santa Cena podrà veure’s a l’Almodí després de la cessió temporal per part de la Generalitat. La història que se’ns relata, tanmateix, mereix unes quantes reflexions. La primera: Quina raó inconfessable impedeix que el llenç no puga residir de forma definitiva en la ciutat que el va veure nàixer, on compliria un paper de dignificació del patrimoni i augmentaria sensiblement la capacitat d’atracció del Museu? Per descomptat, un valor afegit molt més gran que el seu dipòsit en el ben nodrit Museu de Belles Arts de València. Potser Alfonso Rus, que presumeix del seu poder omnímode en el PP i de la seua capacitat d’influència en l’Administració valenciana, podria aclarir-nos alguna cosa.

El segon dubte té a veure amb la nostra incapacitat col·lectiva de reivindicació del patrimoni. Durant la Guerra Civil, un grapat d’exaltats deixaren que el seu anticlericalisme els pertorbara el sentit comú i, durant les persecucions a l’Església, part del valuós patrimoni de les Clarisses fou devastat. Alguns, per sort, tingueren la lucidesa de salvar el quadre i un bon grapat de peces valuoses i dipositar-les en el Museu i en Sant Feliu.

A partir d’ací la història se n’anà a l’altre extrem de l’espectre i les successives administracions franquistes deixaren que l’Església fóra dipositària del patrimoni amb els resultats que ja coneixem: gran part de les peces no les recuperarem mai. I la resta ha costat sang i suor que tornaren a la ciutat. No és un tema menor: algú s’hauria de convéncer algun dia que necessitem tots els al·licients possibles per fer inexcusable la visita a Xàtiva. Els referents es construeixen amb fets, no amb verborrea i dubtosos logotips lila.


(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 06-11-10)

PROFETES DE LA CORRUPCIÓ

Arran d’una taula rodona en la que participe demà dissabte a Mallorca sobre les xarxes de corrupció als PPCC, dintre d’un interessant seminari del Grup Blanquerna, faig la reflexió prèvia sobre la penosa imatge exterior que projecta el País Valencià en el nostre l'article quinzenal del diari digital Avui-El Punt. L'escrit, amb tot, acaba amb una dada moderadament optimista. Com sempre, ja en direu.

CATALUNYA ÉS VALENCIANA

Hi ha coses que és infinitament millor agafar-les amb humor. Pere Fuset fa broma hui a Pica'm, amb molta gràcia, de la colonització valenciana de Catalunya. L'article s'anomena "Catalunya és valenciana". Veurem si acaba triomfant allò de "No mos fareu valencians". 

I en una línia més ortodoxa, però amb el seu estil també trufat d'ironia, Manolo Jardí aborda a L’Informatiu el penúltim (i enèsim) episodi de catalanofòbia de la nostra impagable i inesgotable dreta indígena. El nom de l'article és "Els fantasmes ixen per Difunts". Quan creus que s’acaba, torna a començar. Doncs això. 

(Il·lustració: Pica'm)

CANVIS EN LA NARRATIVA VALENCIANA: EL CAMÍ DE L'EXCÉS

El polifacètic Josep Lluís Roig, poeta, dramaturg i narrador saforenc, aborda en el seu bloc el que considera canvis en la narrativa valenciana i que consistirien, a grans trets, en la convivència entre el gènere històric, abundosament conreat a casa nostra, amb la irrupció d’una sèrie de novel·les que tracten de la realitat cronològicament més immediata. I para atenció en quatre exemples concrets, els darrers llibres de Juli Alandes, Santiago Forné, Salvador Company i un servidor.

El que li interessa remarcar a Roig és que, dintre de les seues notables diferències, aquestes obres tenen en comú un cert conreu de l’excés temàtic o estilístic. En el meu cas, poca objecció a fer: la recerca de l’excés era un dels punts de partida gens dissimulats d’Els neons de Sodoma. Però el tema, si voleu, està obert al debat. 

NO INSULTEN (EL MUNTATGE DEL DIRECTOR)

Si la correcció i les bones formes, en un sentit ample, cotitzaren en borsa, els accionistes majoritaris s’hagueren suïcidat fa temps. Fruit d’una societat catòdica on Belén Esteban és la mesura de totes les coses, l’anonimat d’Internet proporciona un vomitori impune, els debats de qualsevol tipus es mesuren pels decibels i no per les idees i arguments desplegats, el crit és la norma i la predisposició a la bronca ha esdevingut dogma, era qüestió de temps que els estrats de l’esfera pública suposament més sensibles a mantindre les formes, el polític i l’intel·lectual, acabaren per incubar el virus.

En política l’insult no és nou, però la injúria, l’escarni, la befa, l’improperi i l’ofensa han baixat del seu àmbit natural, el míting suat al caliu dels militants enfervorits, acrítics i desitjosos de sang rival, als dels micròfons i les xarxes socials. El canvi és important. Quan l’alcalde de Valladolid, Javier León de la Riba, trau a passejar, sense vindre a què, els morros de Leire Pajín, ho fa en un entorn i en un to distés, com de xerrada de bar entre la tercera canya i l’ibèric i molt masculí rebentat de conyac. Aleshores ensenya la poteta masclista. Quina diferència hi ha entre l’alcalde i el més bròfec dels seus contribuents? Cap. La qüestió rau en assemblar-se el més possible al ciutadà normal? Sí? Aleshores, qui pot donar exemple d’urbanitat? Ningú. Barra lliure.

Però els polítics no són els únics personatges públics que fan d’espill social. Alguns xerraires propers a posicions de dreta extrema, cas d’Antonio Herrero, Federico Jiménez Losantos i el seu deixeble César Vidal, popularitzaren en les ones un estil que consistia en degradar, ridiculitzar i afonar en el fang les posicions de caire progressista i els seus defensors. Es podia fer el mateix sense caure en aquell parany. Però l’èxit de la fórmula consistia –consisteix, per ser més exactes– en inocular l’odi i alterar els nervis dels oients com a forma d’espectacle. El model ha passat a la televisió. I funciona. Al preu d’embogir i radicalitzar deliberadament el personal. Que alguna gent estiga atacada no és casual. És precís.

Potser l’objectiu de l’escriptor Arturo Pérez-Reverte no siga obrir les vísceres en canal. Però presoner del seu propi personatge, del columnista racial que pensa que posar “joputa” quatre vegades per línia mola que et cagues, acaba per dir en Twitter que Miguel Àngel Moratinos ha abandonat el ministeri “como un perfecto mierda”. Per deixar caure la llagrimeta. El castellà, i Pérez-Reverte és acadèmic, disposa d’una ampla gama d’adjectius menys feridors que permeten transmetre la mateixa idea. Doncs no. Però en el pecat està la penitència: en la xarxa li estan dient de tot menys bonic. Ell ha obert la caixa dels trons. Serà precís tot açò?

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 30-10-10. Nota: respecte de la versió en paper hi ha un paràgraf més, la part final, que no va entrar per problemes d'espai).