OCTUBRE AMB VEUS DE DONA

El món de les coincidències. Uns pocs dies després de cridar l’atenció sobre la manca de veus de dona en la literatura per a adults del País Valencià, els Premis Octubre proclamàvem guanyadora de l’Andròmina Raquel Ricart amb una novel·la de títol suggeridor i, ens explicaren, un to narratiu i un nivell lingüístic i literari de gran volada: Les ratlles de la vida.

En una cerimònia senzilla i austera –com toca en els temps que corren– però curosa, també fou homenatjat Joan Genovés i s’atorgaren la resta de premis a Joan Nogué (assaig), Cèlia Sánchez-Mústich (poesia) i un exultant Francesc Adrià (teatre). Ací mateix teniu una explicació de les obres.

La gran festa de la literatura en la nostra llengua al País Valencià arribà anit al seu 39é aniversari enmig d’un debat feixugament irresoluble sobre si les coses estan igual, millor o pitjor que sempre. Estan. Que no és poca cosa. No li fem més voltes.

(Foto: Prats i Camps)

UN PAÍS D'ASSASSINS

Com havíem anunciat, avui compartíem taula al Centre Octubre de Cultura Contemporània amb el llibreter Paco Camarasa i els escriptors Sebastià Bennassar i Juli Alandes. El motiu: parlar de novel·la negra i unes altres herbes sota l’epígraf “Un País d’assassins” i en el context del XXII Encontre d’Escriptors de l’Octubre. Trobe que la cosa ha estat bé (jo, almenys, he gaudit bona cosa) tot i que han de ser els assistents els que opinen.

En tot cas, la columna d'avui en l’edició digital d’Avui-El Punt l’hem dedicada precisament a aquell tema, com una forma d’ordenar prèviament les idees i compartir-les amb la resta de la gent. Apta per a tots els públics (no sols per amants del gènere). Ja direu la vostra.

LA LLENGUA DE TOTS NOSALTRES (HOMENATGE A JOAN SOLÀ)

Hui arrepleguem un homenatge a Joan Solà, en forma d'article editorial de Vicent Partal a Vilaweb, que em sembla modèlic pel seu missatge engrescador i, d'alguna forma, optimista, allunyat del discurs ploramiques a l'ús quan s'aborda el tema de la llengua.

TOM SHARPE: ELS GROPE

Vaja per davant la meua admiració pel personatge. Tom Sharpe (Londres, 1928) és, amb tota seguretat, l’escriptor que més m’ha fet riure en aquesta vida. Poca broma amb això. Un tipus sarcàstic, despietat, capaç de presentar d’una forma elegant els episodis més bandarres i grollers. Un model indefugible per a tots aquells que, en alguna ocasió, hem conreat la literatura satírica. Un mestre en el seu terreny a qui molts li escatimen la condició de gran escriptor per gènere que conrea.

No podem estar d’acord amb això. Sols cal fer una ullada a algunes de les novel·les de la nissaga Wilt, divertidíssimes històries de salvatgisme controlat. Si algú pensa que Stieg Larsson ha posat la societat sueca potes en amunt, el convidem a passejar-se per la devastació sense misericòrdia a què Sharpe sotmet els seus conveïns britànics i els seus usos i costums. En un altre registre, és clar.

Per això, que passada la vuitantena Sharpe ens continue regalant alguna història és un esdeveniment per als seus (nombrosos) lectors. Els Grope (Columna, 2009, traduïda al català, pense que bastant bé per Josefina Caball), és una novel·la escrita des del seu retir a la costa catalana dedicada, precisament, als metges catalans que li salvaren la vida (patí un atac al cor el 2006). En l’argument, fins i tot, hi ha una breu incursió, a mode d’homenatge, per Catalunya.

Més enllà de l’anècdota, pertinent, en aquest cas, la novel·la aborda sense prejudicis el tema d’un peculiar matriarcat anglès, una nissaga que es remunta a la visita a les Illes Britàniques d’un víking danés, Awgard el Pàl·lid, antítesi del model víking a l’ús. I fins ací llegiré. A partir d’aquest inici engrescador, Sharpe desenvolupa una història que, després d’una llarga i desconcertant introducció, ens endinsa en el terreny que millor domina, la d’una societat habitada i farcida de personatges patètics dignes o no de commiseració.

Els Grope no és tan divertida i punyent com la major part de la seua producció anterior. I tret d’un (bon) grapat de moments àlgids, potser no està tan ben resolta. Però la lectura continua sent plaent, divertida i, per moments, inspiradora. Un Sharpe crepuscular, és cert. Tant de bo, tanmateix, que ens durara uns anys més. Potser encara hi és a temps de regalar-nos una altra obra mestra de la literatura satírica. 

ARCADE FIRE: THE SUBURBS

Les primeres audicions del tercer àlbum dels canadencs Arcade Fire, The Suburbs (2010) són decebedores. I això és mal senyal. La sensació d’estar assistint a un insubstancial trànsit, transició, més aviat, entre dos primers discos excepcionals i un futur incert. Cançons correctes, molt per sobre de les prestacions habituals. Sí: molt bé The Suburbs, el tall d’inici. O Rococo, en la línia més eclesial i emotiva de Neon Bible (2007). Però d’aquesta gent esperes més. Perquè trobes que manca intensitat i, sobretot, emoció.

Curiosament, a partir de la quarta o cinquena reproducció, la cosa canvia. On abans trobaves correcció sense additaments, ara perceps matisos sota les capes d’aparent senzillesa. I això és molt bon senyal: cançons que van obrint-se, incorporant camins musicals i textuals i generant noves percepcions. City with no children, Empty room, Suburban war... Un disc que tardes i tardes en acabar de desfullar, com un llibre inquiet i ple de referències que has de cercar.

The Suburbs tanca un cercle: segurament convencerà (ho està fent) aquells que pensaven que Arcade Fire no repetirien els encerts de Funeral (2004). I completa una trilogia imbatible a ulls d’aquells que pensem que Neon Bible no és, ni de bon tros, una obra menor. A hores d’ara, potser siga Arcade Fire la banda més important del planeta.

HIMENÒPTERS

Un matí de finals de l’estiu. Feixuga calor de migdia atenuada per l’aigua de la piscina. Els darrers raigs de sol dipositant-se en la pell tèbia, abans de del vermut. De sobte, com un mos a l’esquena. Redéu, que pesats estan enguany els tavans. Sí, sí, jo l’he vist, ha estat un tavà. De segur que sí. Hauries de posar-te fang. Deixa’t estar de remeis casolans, que ja duc l’Alergical. Au, a dinar! Xavi... Digues... Se t’està unflant la cara. No fotes! I tens l’esquena com el mapa de les Illes Cíclades, mira’t a l’espill. Ostres! O alguna paraulota contundent que no recorde. A l’Alcanyís.

El curtíssim trajecte en cotxe es fa interminable: tinc els palmells rojos com un titot i una sensació estranya al cap. Et trobes bé? Com? Tinc els oïts taponats, com si s’hagueren unflat per dintre. Correeeeeeee! Arribada. Què li passa? Explicació a la metgessa. Però t’estàs ofegant? N...no... Que.. què passa? Que hi ha gent que si li obstrueix la gola a causa del verí i no pot respirar. De bon rotllo, no? Ho hem agafat a temps. Passa ací i ara et punxaran. La punxada d’adrenalina, en una galta de cul, fa un mal de mil dimonis. Però remeten els símptomes. A casa. Al full d’urgències diu que ha estat un “shock anafilàctic”. Sona que et cagues de mal. I Internet no tranquil·litza, precisament.

Setembre. El metge al·lergòleg és agradable. Però en revisar el meu historial fa un posat seriós. Has tingut un shock anafilàctic. No, si ja... jo crec que va ser un tavà. Però el vas veure? No, però a la piscina hi havia molts. El metge em mira amb dissimulat escepticisme. Els tavans no fan això. Hem de fer-te proves per saber què t’ha picat. Però està segur que no ha estat un tavà? Torna-li la trompa al xic. Recepta amb un kit d’emergència. Per si de cas. 

Octubre. Per identificar l’animalet que m’envià a l’hospital comencen a inocular-me diversos verins. Tres o quatre punxadetes. I a esperar vint minuts. A la primera, aigua. A la segona també. I a la tercera. Per a mi que ha estat un tavà súper verinós que no coneixen, alguna mutació terrible provocada per la contaminació. Per això no m’ho encerten. El meu company de proves, un llaurador, em diu que va estar a punt de no contar-ho. De bon rotllo. “D’alguna cosa hem de morir”, sentencia. Doncs sí. 


A la punxada número setze cantem línia i bingo: hi apareix una fava ben complida acompanyada d’una coentor horrorosa. Els resultats coincideixen amb l’anàlisi de sang: la culpable és la vespa polistes, un insecte de la família dels himenòpters d’uns vint mil·límetres de llargària, cos negre i anells grocs. Costa de creure que et pugues morir d’això: “fulanet de tal, mort per una vespa polistes, deixa vídua i un fill”, etcètera. De veritat que no som ningú.

SETMANA LITERÀRIA I MOLT FRANCESA

Dimecres. Presentació a València de Subsòl (Bromera, 2010), d’Unai Siset, el (bonic) pseudònim que agrupa en un mateix projecte a set de les nostres millors plomes: per odre de citació en la solapa, Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Esperança Camps, Àlan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó.

Un recull de contes rescatats del calaix? Va a ser que no. Un projecte ben articulat i coordinat, amb escriptura individual però edició i supervisió col·lectiva i solidària, que parteix d’una fascinant fotografia de Peter Turnley captada en el metro de París el 1979 i les històries que suggereixen els rostres i els gestos de les persones que hi apareixen.

Abans de la presentació, l’editorial em prepara una entrevista amb els set alhora (a priori, una cosa semblant a una correguda amb sis mihures) on parlem del procés de gestació i concreció d’un llibre que farà parlar per la singularitat del projecte, per fer eixir els autors de la seua realitat més immediata, portant-los a unes altres coordenades espacials i temporals, pels més que notables resultats literaris i pel joc que planteja: De qui seran cadascun dels contes?

Dijous. Com una mena d’escalfament per al XXII Encontre d’Escriptors dels Premis Octubre, on estem convocats, Juli Alandes (autor de la recent El crepuscle dels afortunats), i un servidor acudim a un cafè literari per parlar de novel·la negra a l’Institut Francés de València, convidats per l’amable i erudit Bouziane Khodja, qui ens planteja si volem fer les nostres intervencions en francés. Uf. Pànic en l’escenari.

Com que Juli s’arranca, amb un parell, servidor (de la darrera promoció de francés al meu institut) pensa que no ha de ser menys. Als cinc minuts o així d’aturar-me, introduir neologismes i barbarismes a dojo, preguntar al moderador i veure les cares de patiment del públic, alce la banderola de rendició. Alandes, tot i patir bona cosa, aguanta com un campió fins el final. I Emili Payà, organitzador de la trobada dels Octubre, també present, li fa costat i també s’anima a francejar sense cap tipus de prejudicis. En el torn de preguntes torne a emprar la llengua de Molière amb resultats una mica més dignes (o no tan desastrosos). Una estona profitosa. M’allibera saber que als Octubre podré parlar en valencià.

Faig tard al lliurament dels premis Ciutat de Xàtiva. Però almenys puc veure els Mishima al Cap i Cua. Sensacionals. Amb repertori, taules, actitud i bon so.

Divendres. Darrera llegida de control de la nova novel·la. Un amic amb criteri literari i coneixement de la realitat i l'entorn sociològic i artístic que aborda la història, em fa el vist-i-plau i em dona fabulosos consells que requereixen una certa reescriptura. Més feina. Però se m’obri el cel en veure resolts alguns dubtes clau. Ara sé que funciona. Tot i que, també, se'm diu que la novel·la desconcertarà una bona part dels meus lectors. Una sensació propera a l’eufòria. Un poc més tard, el mateix procés a la inversa: una amiga poeta m’ensenya la nova producció. Li faig algunes recomanacions i li marque punts millorables, però li dic sincerament que ha fet un salt de qualitat. Això la fa feliç.Tant de bo la literatura fóra sempre tan agraïda.

(Foto de Juli Alandes: Oriol Duran, Avui)

DONES I NARRATIVA AL PAÍS VALENCIÀ

Hui publiquem al suplement cultural Quadern, de l’edició valenciana del diari El País, un reportatge sobre el desequilibri quantitatiu entre homes i dones narradores al País Valencià. Un tema per al debat i per contemplar i analitzar des de diferents perspectives, si us ve de grat.

(Foto: Jesús Císcar)

MISHIMA, A XÀTIVA

Seria interessant, però no: aquest post no conta l’aparició pels carrers de Xàtiva de l’espectre de Mishima, el controvertit escriptor japonès. Però el seu nom s’associa des de fa un temps a una de les formacions més sòlides de l’escena independent catalana.

Una d’aquelles bandes que va descobrir, potser gràcies a l’empenta d’Antònia Font, que el català era un vehicle per al pop de qualitat tan eficaç com el castellà o l’anglès sense necessitat de caure en la paròdia mainstream que va suposar aquella etiqueta de rock català que alguns associem a música insípida (qui sap si necessària, en aquell moment: motiu per a la controvèrsia) de radiofórmula, comercial a més no poder, sols que cantada en la nostra llengua.

Tanquem parèntesi. Mishima canten en català, des de fa alguns discos, però a mi, personalment, m’interessen perquè són francament bons. I demà dijous dia 21, a les 23,00 hores, els podrem veure a Xàtiva, al pub Cap i Cua. Vénen amb un deliciós disc a sota del braç, Ordre i aventura (Sones, 2010), un treball d’orfebreria pop farcit de detalls i agradoses revoltes. Pop majúscul.

Ací baix, una mostra, Tot torna a començar, el tema potser més immediat però no el millor. Descobriu Com abans, Deixa’m creure o Guspira, estel o carícia, entre d’altres. Mishima, a Xàtiva. Gràcies a Cap i Cua i a la seua cada vegada més ben nodrida i solvent programació. 

LA CABRA MILLOR VENUDA DEL MÓN

Les il·lusions ens mantenen vius i ens ajuden a suportar els rigors quotidians. Però les falses il·lusions són tramposes. Sense ànim de regatejar la satisfacció per la construcció de l’AVE a València, l’eufòria que exhibien les autoritats en el viatge inaugural del tren (per cert, com es preguntava la coordinadora d’Esquerra Unida, Marga Sanz: quines hòsties, amb perdó, pintava l’arquebisbe en el seguici?) s’assemblava als bufits en caldo gelat: els madrilenys ja tenen la seua platja un poc més a prop (una d’elles: Alacant haurà d’esperar), però això no resoldrà tots els nostres problemes.

Les comunicacions són un element de dinamització econòmica, però el model escollit, un tren súper ràpid de passatgers regit pel model radial “obsolet” (com el qualificava el portaveu de Compromís, Enric Morera) on Madrid és el polp  que llança els seus tentacles a les províncies, hauria de despertar més sospites que festes. Un model de nous rics, caríssim d’executar, concebut en època de bonança i dissenyat per les successives administracions com un instrument de captació electoral. Ens han venut la cabra, molt ben venuda. I tothom, des de Segòvia a Càceres, volia tindre la seua. Més quilòmetres d’alta velocitat que Japó o França. Més que ningú en el món. Adif ho ven això com una fita històrica. Ho és, per sospitosa.

En el cas valencià ha operat la concepció de comunitat enfocada al turisme intern quan, ja ho sabem, això no ens traurà mai de pobres. Més rendible i sensat haguera estat bolcar els esforços en un corredor mediterrani de passatgers i mercaderies que dinamitzara el port de València, un dels més importants d’Europa, i donara servei a la nostra activitat exportadora. Aquesta era la prioritat. Però la miopia política i empresarial ens ha fet actuar en la direcció contrària: Madrid és més a prop de València. Però València també és més a prop de Madrid. Què impedirà que el peix gran, amb una oferta cultural i econòmica més poderosa, devore al menut?

Aquesta és l’objecció de concepte. Hi ha unes altres: en el cas de Xàtiva i la Costera, l’eliminació dels Alaris ens incomunicarà durant un bon temps amb Madrid, Albacete i Alacant: haurem d’anar a València en rodalies i, si volem anar a Madrid, pagar bitllets més cars. Una mala jugada. I una altra de tantes preguntes és si la bestial inversió que requereix l’AVE no produirà un lent i segur deteriorament de les línies de rodalies, òrfenes de recursos i manteniment. Algú sostenia que amb una inversió infinitament menor i de molt més reduït impacte ambiental, València podia estar connectada amb Madrid en dues hores i escaig (velocitat alta). I ja podríem estar connectats amb la frontera francesa. Un Audi i un Seat tenen en comú el motor, les quatre rodes i que et porten als llocs. Però el primer llueix molt més. Doncs això.

(Publicat en l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 16-10-10)

JUBILACIÓ ALS 70

EL LLIBRE I EL DOCUMENTAL: SET MIRADES CONTRA L'EXCLUSIÓ SOCIAL

Ahir va ser presentat a València, al Metro de Colom, el projecte “Siete reportajes para la inclusión”, una iniciativa de la Xarxa per la Inclusió Social de la Comunitat Valenciana (EAPN-CV) que descriu i analitza, a través d’un llibre, un documental i una exposició, set realitats de persones en risc d'exclusió que es caracteritzen pel seu compromís i ganes de superar la marginació i arribar a una vida digna. L’objectiu és que aqueix esforç puga ajudar a persones que es troben en situacions semblants.

El documental ha estat dirigit per Samuel Sebastián. Els textos han estat obra d’Héctor Gozalvo, Anna Gimeno, Teresa Domínguez, Paco Simón, Joan M. Oleaque, Núria Tendeiro i Xavier Aliaga, o siga. Mentre, les fotografies corren a càrrec de Fernando Bustamante, Alberto Sáiz, Biel Aliño, Ana Yturralde, Benito Pajares, Daniel García Sala i Eva Máñez.

Un projecte engrescador i diferent que es presentarà en diverses ciutats de l’Estat i que, almenys a mi, m’ha ensenyat, a través del contacte amb Amparo, una persona admirable en molts sentits, unes quantes coses sobre l’esperit de superació. El de veritat, el que et fa eixir de pous sense fons, no aquell succedani que coneixem associat a l'esport o el treball. Potser el millor és que li féu una ullada vosaltres: el llibre es pot veure ací mateix i el documental ací mateix.

(Foto: Eva Máñez)

AIS! (ALABAJOS RECUPERA A OVIDI)

Us deixe hui amb un article de Pau Alabajos a L'Informatiu on el cantautor de Torrent recupera un vell tema d'Ovidi Montllor d'una vigència i actualitat esfereïdores. Un text molt oportú i encertat que convida a la reflexió i  a tornar a escoltar el mestre d'Alcoi.

GRANS ÈXITS: MARÍ, ALZAMORA, MARTORELL, AGUILÓ

Manel Marí (Eivissa, 1975), Sebastià Alzamora (Llucmajor, 1972), Pere Joan Martorell (Lloseta, 1972) i Josep Lluís Aguiló (Manacor, 1967), són poetes, illencs, més o menys de la mateixa generació i residents, a causa d’una diàspora de motius diversos, a les Illes, Catalunya i País Valencià. Tots quatre acumulen un grapat de poemaris de volada, premis a dojo i una trajectòria reconeguda i reconeixible. Escriptors d'estils marcats,  amb veus poètiques plenament identificables, però temàtiques i motivacions estètiques i ètiques de vegades coincidents. A més, ja s’ha dit, són amics. No resulta estrany que, posats a aparèixer en alguna antologia, decidiren compartir espai.

El resultat del que s’intueix una ocurrència de cap de setmana de retrobament a Barcelona, València o Palma (o no: de vegades les editorials tenen aquestes il·luminacions) ha estat una antologia, batejada amb una certa ironia (o no tanta, si partim de criteris qualitatius) com a Grans èxits (Editorial Moll, 2010), ben bé un repàs a la producció poètica del quartet des dels inicis fins l’actualitat incloent-hi (amb bon criteri i generositat envers els lectors iniciats) alguns poemes inèdits.

Més enllà de cercles molt propers o d’estudiosos, sembla difícil que el públic potencial haja tingut accés al conjunt dels poemaris. Per això l’antologia està plenament justificada. I més encara si es tracta de difondre l’obra del quartet entre els amants de la poesia que, pel que siga, no coneixen els versos d’aquest pòquer d’asos. A més a més, les 243 pàgines del volum fan que la selecció, sempre difícil i discutible, no siga testimonial ni epidèrmica. I els retrats literaris sobre els autors de, respectivament, Miquel Cardell, Miquel de Palol, Ponç Pons i Enric Sòria, serveixen per ubicar el lector, amb informació útil o anecdòtica (però nutritiva) sobre els autors dels poemes.

Grans èxits, en resum, és un recull d’aquells que se’n diu imprescindible en proporcionar una ullada, tot d’una i pel mateix preu, és un dir, a la trajectòria de quatre poetes de referència de l’actual literatura en llengua catalana. I potser de més enllà. Però això ho sabrem d’ací a unes dècades. 

POLIGLOTES

Us deixe aquest dia de discursos, desfilades militars i xiulits amb un gran article de Francesc Viadel, periodista i escriptor d'Algemesí exiliat a Barcelona, publicat a l'edició barcelonina d'El Punt i que hui arreplega el seu bloc.

ATRAPATS EN EL SEU DISCURS

A ningú no li agrada pagar impostos. I tothom ens queixem que paguem més impostos dels que ens pertoca. Això és així. Però a tothom li agrada també que li atenguen quan ha de fer tràmits, que els carrers estiguen nets, que hi haja suficient policia per garantir la seguretat, que el transport siga eficient, que les carreteres estiguen en condicions, que els col·legis siguen bons i que quan algú entre en un hospital no ho faça amb el cor encongit per si no li encerten el mal. Això també és així. Aquest món, a més, s’ha fet molt complex: s’han generat amb bon criteri jutjats contra la violència de gènere o s’ha posat en marxa una llei justa per tirar una mà amb les famílies que tenen dependents a casa. I ara que la crisi ens asfixia, preguem perquè les prestacions socials no se’n vagen en orris. Etcètera. Fins i tot reclamen la nostra dosi d’entreteniment subvencionat. Tot açò és car. I no ho paga el capità moro.

La qüestió s’embolica en imposar-se entre nosaltres la visió neoliberal, importada dels Estats Units, que demonitza la contribució fiscal, l’esforç comú al sosteniment d’uns serveis que tothom empra alguna vegada. Allà no s’entén que algú s’haja de rascar la butxaca per a que li curen la malaltia un veí. Ja s’apanyarà. I el resultat ha estat un sistema sanitari despietat, en vies de lleugeríssima correcció, on si no eres ric i et poses mal et mors. O t’arruïnes de per vida. No és una llegenda urbana. Senior, un músic valencià enamorat de la tradició musical nord-americana, organitzà no fa massa en un concert a València en benefici de la família de Vic Chesnutt, un extraordinari songwriter amb problemes de salut que se suïcidà perquè no podia afrontar les seues despeses mèdiques.

La dreta europea ha adoptat l’essència del discurs. Amb gran èxit de públic, s’ha de dir. Quan Silvio Berlusconi aposta per les amnisties fiscals o Alfonso Rus trau pit dient que Xàtiva és la campiona del món en impostos més baixos, transmeten aquell missatge que els tributs són negatius per essència, embolicant en la trampa fins i tot a l’esquerra més impressionable: recordeu allò que va dir ZP que baixar impostos era d’esquerres. Depèn de com i a qui. De fet, arriba un dia en què els polítics acaben atrapats en el seu propi discurs. No hi ha caixa. I les taxes i impostos pugen. A l’Estat ja sabem el que està passant: l’augment de l’IVA no és precisament redistributiu i els nous trams d’IRPF són més cosmètics que efectius. Passa que també a Xàtiva, governada pel PP, ja veus, quines coses passen, les pujades són clarament perceptibles. I la gent es rebota. Ara, que anem fotuts, ens la clavem doblada amb l’IBI o l’impost de circulació o amb l’augment de taxes que, a més, s’arrodoneixen en favor del cobrador. Ah, sí, ja ho sabem: la culpa és del txa-xa-xà.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 09-10-10)

SET REPORTATGES PER A LA INCLUSIÓ

En la setmana contra la pobresa i l’exclusió social, la Xarxa contra la Pobresa del País Valencià presenta UN LLIBRE + UNA EXPOSICIÓ + UN DOCUMENTAL anomenats SIETE REPORTAJES PARA LA INCLUSIÓN.

DIA/ HORA: 14.10.2010 – 19h.

LLOC: Metro Colom, Pl. dels Pinazo

CIUTAT: València

FOTÒGRAFS: Fernando Bustamante, Alberto Sáiz, Biel Aliño, Ana Yturralde, Benito Pajares, Daniel García Sala, Eva Máñez.


REDACTORS: Héctor Gozalvo, Anna Gimeno, Teresa Domínguez, Paco Simón, Joan M. Oleaque, Nuria Tendeiro, Xavier Aliaga.


DIRECTOR DOCUMENTAL: Samuel Sebastián

TRAILER DOCUMENTAL

Siete reportajes para la inclusión (2010) from LoveSick on Vimeo.

LA CRISI RENDIBLE

La crisi hauria d’ésser un moment de catarsi. Malauradament, moments com aquests són aprofitats pel sistema per ajustar els contes. D’això parla la nostra columna de hui en l’edició digital d’Avui-El Punt. Ja direu la vostra si voleu.

(Il·lustració: Manel Fontdevila)

TERRA VALENCIANA (I LA SOCARRADA)

En temps de crisi, calen iniciatives empresarials diferents i connectades amb les noves realitats. Aquest és el cas de Terra Valenciana, una empresa de distribució de productes valencians de qualitat, artesanals i gourmet, presentada fa uns dies. En L'Informatiu teniu l'explicació dels orígens i objectius d'aquesta nova empresa. Consum amb consciència nacional. Però també amb capacitat exportadora.


Una iniciativa que connecta amb una experiència recent, la d'uns empresaris xativins de crear la primera cervesa artesanal de Xàtiva, La Socarrada -no se'ns ocorre un altre nom més adient- amb sabor a mel i romer. Un producte gourmet que està tenint una gran acceptació. Molta sort.

(Addenda: en aquestes coses la imatge és molt important i el disseny de Terra Valenciana és obra de Xatcom, una empresa fundada i gestionada per xativins. Per a que no diguen)

MINUTS MUSICALS: BEACH HOUSE

Com que anem tots un poc estressats, capficats, al·lucinats, colpits, emprenyats, i etcètera, pel pes dels esdeveniments, us deixe hui amb un sedant meravellós: un dels temes, sense dubte, del que portem de 2010, Zebra, dels molt recomanables Beach House, una banda de Baltimore que sembla el revers a la cruesa de la sèrie de culte The Wire, ambientada en aquella ciutat. Pertany a Teen Dream (Sub Pop, 2010), un captivador àlbum de folk-pop d'una bellesa estranya, quasi extraterrestre, que començà a fer-se lloc en la xarxa a finals de 2009 però va estar publicat oficialment aquest any.

Per si us sabia a poc: Silver Soul, del mateix disc.

PATRIOTISME AGRÍCOLA

En els anys del deliri urbanístic, quan semblava que anàvem a ser herois, però no per un dia, com cantava David Bowie, en ocasions et trobaves amb algun amic a qui feia prou de temps que no veies. Hola, com estàs, què estàs, fent. Això. En un percentatge molt alt dels casos et deien que havien muntat una constructora, o una immobiliària, o que havien entrat a treballar en alguna empresa dels sector amb sucoses condicions pecuniàries. I tu?, preguntaven. Doncs mira, jo faig el que puc. El negoci de la comunicació, ja saps. Un sector en crisi abans de la crisi. Ah, feien. I et contemplaven amb llastimeta, com es mira als cadells sense mare.

Supose que als llauradors els passaria una cosa semblant. Aquells que no havien venut, per convicció o perquè no havien pogut, els camps per allotjar una urbanització se’ls miraria amb una certa condescendència. Pobres animalets. A mi, ara i abans, em passava el contrari. Posseït per una mena de patriotisme agrícola, contraposat al patrioterisme de camp de golf del règim, cada volta que em trobava amb un llaurador resistent, sobretot si era per convicció, em venien ganes d’abraçar-lo i muntar-li un homenatge per no haver-s’hi abandonat a les temptacions. Ara que la crisi colpeja brutalment a tothom, són un fragment més provinent de la detonació. Per tradició, el sector sempre ha estat de natura escèptica i plorosa. Però ningú no escolta ja els seus plors perquè l’espassa de Damocles ha deixat de distingir entre tiris i troians.

Si més no, fa uns dies, en aquest diari, la notícia de l’acomiadament de 78 treballadors de la cooperativa agrícola Valsur compartia espai en la mateixa pàgina amb una reducció del planter de Cartonajes Rafael Hinojosa. Les males notícies han deixat de ser notícia. Obcecats per la voràgine informativa, absorts i emporeguits pel present més immediat ,s’ha perdut el fil narratiu, el relat, l’explicació dels motius que ens han dut al desastre, més enllà de la responsabilitat d’un govern estatal cada volta més nugat i condicionat als designis dels mercats. Hi hagué una crisi financera mundial que ens arrossegà a l’abisme. Però algú hauria d’explicar per què ací s’apostà a una única carta econòmica, jugada amb entusiasme des del poder però també des de la ciutadania, i s’oblidaren aquells sectors tradicionals que ens defineixen com a societat i ens podien blindar contra les dificultats futures amb un esforç d’actualització i modernització. 

Un impuls des de les institucions de promoció i d’inversió en aquelles coses que fem millor que la resta, perquè construir a dojo és fàcil i tothom sap fer-ho. El cas és que algunes comunitats d’Espanya no passen del 10% d’atur. Ens hauríem de preguntar per què la nostra taxa de desocupació és justament el doble.


(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 02-10-10)

MIGUEL DELIBES: EL HEREJE

Aquestes coses passen. La mort dels grans escriptors els ubica de nou en el mapa i motiva a aquells que no els coneixen a llegir-los. I a aquells que sí han estat lectors, a revisar o reprendre la seua lectura. Sense la mort recent de Miguel Delibes (Valladolid, 1920-2010) no estaríem parlant-ne. Algunes de les seues millors novel·les les tenia ja llunyanes en la memòria. Però abans del repàs, sempre ajornat, m’abellia recompondre part del trencaclosques amb la seua obra pòstuma, El hereje (1999), Premi Nacional de Narrativa.

El hereje és alhora un homenatge a la seua ciutat natal i, també, una reeixida incursió en el gènere de la novel·la històrica, en aquest cas l’interessant terreny de la lleu i epidèrmica penetració de les idees luteranes en la Castella del segle XVI, avortades amb salvatgisme per la Santa Inquisició. Una temàtica abordada a través de la vida d’un personatge, Cipriano Salcedo, marcat des de la infantesa per l’ideari reformista.

Delibes despatxa la història amb la seua extraordinària capacitat com a narrador, amb una posada en escena memorable, una llarga conversa en un vaixell, que serveix com a introducció ideològica i contextual. Una novel·la creuada per la capacitat de construir personatges, per una ambientació i una documentació impecables, per un domini del lèxic rural i dels registres de l’època que no deixa mai de sorprendre i per la capacitat de gestionar in crescendo la intensitat de la narració sense deixar d’oferir girs cridaners i colpidors que fan mantindre l’atenció.

Una obra magnífica, densa i fluida al mateix temps, que hauria de servir com a model a la, de vegades, complaent i anodina novel·la històrica a l’ús. Delibes no sols aposta a un tema suggeridor de partida que servisca com a ganxo per als amants del gènere, com veiem habitualment, sinó que dota els seus personatges i les seues circumstàncies d’una vida i una psicologia autònomes i engrescadores.

L’obra pòstuma d’un autor, definitivament, molt gran. El llibre el podeu trobar en Austral, en una edició d’aquelles que se’n diu definitiva, d’aquest mateix any.

LA XOCOLATA DESFETA D'ANNA TORCAL

De concursos literaris hi ha de tots els colors. Però alguns tenen un gust i una originalitat que els converteix en especials. El certamen "Xocolata desfeta, A la manera del lector", convidava els lectors a escriure la seva pròpia versió del text que l'escriptor Joan-Lluís Lluís ha reescrit 123 vegades al seu llibre Xocolata desfeta. En acabant, s’hi presentaren 23 originals procedents de Badalona, Barcelona, Castelló, Cerdanyola del Vallès, El Prat de Llobregat, Inca, Lleida, Olot, Reus, Sabadell, Sils i València.

I, precisament, el text guanyador fou d’una valenciana d’adopció, la traductora i escriptora Anna Torcal, amb un fragment titulat Debel·lat que el jurat va declarar guanyador «perquè conjumina la destresa en manipular la llengua catalana amb el sentit de l'humor en la manera d'adaptar el relat inicial, fent que el text sigui una veritable llaminadura literària».

L'autora del text s’emportà  el premi del concurs, un lot de 20 llibres de La Magrana i un berenar al carrer Petrixol, per degustar una xocolata desfeta amb Joan-Lluís Lluís, moment que correspon a la fotografia d'allà dalt. Allò important, però, el deliciós text d’Anna, el teniu ací baix:

DEBEL·LAT

Encara que ja no sóc un xitxarel·lo, tinc la fal·lera d’anar el primer dijous del mes al carrer Petritxol·li, a prendre una col·lació d’aquella excel·lent xocolata desfeta que em va tan bé per a l’al·lèrgia al pol·len. Quan hi penso, les pupil·les se m’il·luminen d’il·lusió. Ai las, mentre feia una llambregada a la col·lecció d’ombrel·les del número disset, una al·lota estrabul·lada, bel·ligerant com un aiatol·là, em va treure de les meves cavil·lacions i em va compel·lir a escoltar un al·luvió d’improperis. Era al·lucinant, de pel·lícula, sense un gram de cel·lulitis com les models de passarel·la, més bella que una amaril·lis, de cabells negres oscil·lants, llavis coral·lins i una arracada de pal·ladi al nariu esquerre. Amb una veu gens mel·líflua, em va amollar un al·legat il·lògic, però inapel·lable: “Libel·lista! No sóc de Brussel·les ni de Gal·les, ni de la riba del Mosel·la, ni tan sols il·licitana. Sóc de la il·lustre Cassà de la Selva, al·leluia!”. Jo, que sóc un xic pusil·lànime, no hi entenia futil·la i estava tan descol·locat com si allò hagués estat escrit en ciríl·lic.

No vaig sentir-me al·ludit. Tanmateix, il·lús de mi, allò no era cap al·legoria ni cap bagatel·la. Llavors ella es va rebel·lar: amb la prestesa d’un il·lusionista va treure de la bossa una eina mil·lenària. La fàl·lica navalla va escintil·lar... Abans que pogués pronunciar una síl·laba, lleugera com una libèl·lula, me la va clavar amb precisió mil·limètrica entre l’axil·la i la mamil·la. Com si m’hagués arribat a la medul·la, vaig empal·lidir. Vacil·lant, vaig sofrir un col·lapse i vaig quedar estès, paral·lel al terra.

Miraculosament, tot i no sortir il·lès, vaig sobreviure a aquell atac tan bel·luí, propi d’un goril·la o d’un al·ligàtor. Vaig despertar dos dies després en un hospital lliure de legionel·la, dins d’uns impol·luts llençols de franel·la, amb un regust metàl·lic a les papil·les. M’havien sotmès a una desfibril·lació i m’havien instil·lat als capil·lars uns mil·ligrams de penicil·lina i d’altres substàncies emol·lients pal·liatives. Al meu costat, tot libant una camamil·la, s’havia instal·lat un mosso d’esquadra cavil·lós, d’aspecte poc intel·ligent, gens apol·lini, més aviat repel·lent, amb un mariol·lo constel·lat de llànties de mortadel·la, que em va flagel·lar a preguntes sense deixar que em refocil·lés en la mol·lície. La primera interpel·lació, en to col·loquial però sibil·lí, sense ni tan sols un salut protocol·lari, va ser: “La damisel·la bel·licosa, et va tranquil·litzar amb un somriure idíl·lic i acaramel·lat mentre t’impel·lia el coltell?”