TOT ÉS MOLT ESTRANY

T’has de llegir les coses quatre o cinc vegades per copsar el seu autèntic sentit. La cosa seria més o menys així: el simpàtic David Bisbal actuarà en la Fira d’Agost en un concert que no organitza exactament l’Ajuntament de Xàtiva, sinó que és la gala final del Sona la Dipu d’enguany. El cost l’assumeix la Diputació Provincial, la mateixa institució que presideix l’alcalde de la ciutat: 130.000 eurets, que es diu de correguda si no ho penses. Sona la Dipu és debades en tots els llocs. A Xàtiva no. Qui vulga anar al concert de Bisbal ha de comprar prèviament una entrada, a deu euros, de Mago de Oz, que no és un concert de Sona la Dipu, sinó de la Fira d’Agost. Un dos per un més rar que un gol de cap d’Iniesta: Bisbal és un cantant melòdic (molt reeixit, que conste) i aquells són un creuament entre Celtas Cortos y Marilyn Mason. O així.

Amb aquest peatge, Rus podria omplir el concert amb risc de fallida, el dels Mago, o siga, i recaptar uns 120.000 euros (per al municipi), perquè en el concert de Bisbal caben 12.000 ànimes. Està clar, no? Si eres de Xàtiva pots pensar que l’alcalde és un crack. Passa que, com admetia Vicent Parra en la tertúlia de la SER, tothom no està disposat a passar per la caixa i, en acabar, se sap, es palpa, que les entrades per a Bisbal començaran a circular en format d’invitació sense càrregues. Una manera, sostenia el regidor, de tindre un control de la gent que accedeix. Però pardal que vola, a la cassola: els incauts (o seguidors de Bisbal i del Mago, o solament del Mago, que algú hi haurà) que passen per caixa, bons són. I com s’aconseguiran les invitacions per a Bisbal? Ah!

El portaveu socialista en la Diputació, Rafael Rubio, criticava dijous la desimboltura i manca de complexes amb què Rus es gasta la pasta aliena i barreja actes de diferents institucions en benefici propi. Jo entenc el que vol dir. I els fans de Bisbal d’Alzira, Gandia o Algemesí potser també. A Xàtiva portem l’anestèsia de casa. Bisbal i un ou dur per deu euros. Baratíssim. O caríssim: es cremen les naus de Sona la Dipu en el context d’un esdeveniment massiu, com la Fira, de la ciutat del president de la institució que paga. Si cola, cola. Tot és molt estrany, però a ningú no li preocupa. La tropa anirà al(s) concert(s) i punt i pilota. Per cert: a Benidorm l’han posada en el mapa dels no usuaris de l’Imserso amb un festival, el Low Cost, del tall estilístic del FIB (o siga, alternatiu però polit), que li ha costat a l’ajuntament 150.000 euros, inversió que ha repercutit en el baix preu dels abonaments i en l’èxit de l’esdeveniment. En tot cas, el retorn comercial sembla ser d’un parell de milions d’euros perquè ha acudit gent de tota Espanya. Juguem a les diferències.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 30-07-10)

EL RETROVISOR: THE GREAT DESTROYER

Suposem que no va passar desapercebut que un disc amb tan sols cinc anys de vida, The great destroyer (Sub Pop, 2005), de Low, formara part d'un d'aquells programes de moda on un grup toca íntegrament (de vegades amb la seqüenciació original) un dels seus àlbums clàssics o referencials. Va passar en el darrer Primavera Sound. No veiérem el concert, però el format de l'actuació, com si fóra un dels grans discos dels 80 i 90 (o abans, fins i tot), resulta revelador: l'impacte contundent en el moment de l'eixida de The great destroyer, es confirma a cada nova visita.

El ben cert és que en algun moment de la seua existència, una banda turmentada, obscura i inassequible, que havia reinterpretat l'slowcore de forma honesta i racial, sense concessions, decideix fer un disc turmentat i obscur però més assequible, magnètic, amb cançons quasi immediates, com la bellíssima California. Disc de tensió emocional i elèctrica, de veus entreteixides en harmonies a voltes angelicals a voltes espectrals, amb passatges de bellesa punyent i estranya. Rock intemporal, dolorós, bàsic en la seua concepció però complex en la seua plasmació.

I amb algunes de les millors cançons de la dècada passada reunides en el mateix disc: com a mínim la citada California i la tremenda Monkey. Més la cavalcada de sensacions de la fabulosa Broadway (so many people), l'aroma a rock immortal de Just stand back, l'electrònica camp de Cue the strings, els riffs encreuats i les melodies de Walk into the sea... Un clàssic prematur. O precoç. No li faríem més voltes.

NO MOS FAREU ITALIANS!

Immersos en ple esprint per acabar-ho tot i poder agafar vacances. Llengua fora i problemes informàtics. Hui sols tenim temps de deixar-vos amb un interessant article de Lucas Marco a L'informatiu sobre el procés valencià d'italianització en el sentit més negatiu.

ELS LÍMITS DE LA PROVÍNCIA

Fa alguns mesos, l’hiperactiu Rafel Carril ens va convocar davant una càmera a diversos personatges de Xàtiva per reflexionar, des del punt de vista xativí, sobre el projecte de les Comarques Centrals Valencianes. El passat mes de juny, s’estrenava el treball resultant, Illa de Xàtiva, una documental valuós pel que té de prospecció en una realitat incòmoda. Donat el fracàs del projecte aglutinador d’aquelles comarques, el to dels testimonis arreplegats oscil·la entre la melangia i la resignació airada. Agustí Ventura i Sebastià Garrido raonen i expliquen els precedents històrics, tot i afegint dades erudites, i els escriptors Toni Cucarella, Toni Martínez i Elies Barberà desgranen diverses circumstàncies socials, culturals i polítiques. Mentre, servidor conta els orígens i les implicacions econòmiques que tenia el projecte. Sembla ser que la pel·lícula es distribuirà conjuntament amb el Llibre de Fira Alternatiu, així que els estalviaré el resum dels sucosos continguts del documental.

La seua estrena i difusió, en tot cas, és oportuna. La iniciativa de les Comarques Centrals sempre es va contemplar com un bony sospitós, sobretot a mà dreta, perquè posava en valor el concepte de comarca, trencava els vetustos límits provincials i donava veu i poder decisori a les ciutats mitjanes de València i Alacant com a contrapès a les grans capitals. Una cunya en l’estructura provincial. Massa per a la carabassa. La idea va morir d’inanició.

Recordar el procés, deia, és oportú en un moment on les canongies provincials estan a punt de saltar pels aires, amb dos dels tres presidents de diputació imputats per corrupció. Fins i tot el diari conservador de referència es qüestionava tímidament l’invent. Quin paper juguen en temps de crisi institucions que semblen concebudes per finançar el clientelisme i els capritxos municipals menys justificables? Ni tan sols la marca turística, Terra i Mar, ha servit de gran cosa, com ha reconegut el propi Alfonso Rus. Diners al clavegueram.

La província ha estat un gra en el cul de la vertebració, alè per al provincianisme més estàtic i absent de sentit del ridícul. El mateix que atiava els crits de “Puta Valencia” en els partits de l’Hércules i que ens ha deixat sense entitats financeres pròpies per la resistència numantina i històrica a una fusió raonable en temps i forma. El ciment sobre el qual Carlos Fabra ha construït un califat feudal al nord de Sagunt. Tot això. Ara és el moment de reivindicar amb força i convicció, no amb por i la boca menuda, que són unes altres estructures les que han d’entrar en joc tot i que siga sortejant els límits estrets i desfasats de la Constitució. Però no sembla que Jorge Alarte estiga per la feina.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 24-07-10)

XÀTIVA I ESTELLÉS

Gràcies a l'amic, veí de columna i blocaire Ximo Corts, reparem en el 30 aniversari del llibre Xàtiva, de Vicent Andrés Estellés. Crec que paga la pena que llegiu el seu article sobre l'efemèride, publicat a Levante i recuperat en el seu bloc.

CATÀLEG DE NORMALITATS

Aquell de dalt és el títol de un article que publiquem hui en el diari digital AVUI-EL PUNT. CAT a propòsit de clixés i comportaments polítics assumits i assimilats socialment. Ja en direu la vostra si voleu.

MINUTS MUSICALS: JAPANDROIDS

Els imponents embussos en el cartell del Primavera Sound ens deixaren sense veure'ls. Però picava la curiositat per Japandroids, un duo bastant pedestre de Vancouver, guitarra i bateria, molt enèrgics en el seu discurs garage-rock i noise no massa innovador però posat en pràctica amb un intensiu tractament vocàlic i, ací està la gràcia, amb un grapat de cançons tan crues i bàsiques com eficaces.

El seu darrer disc, No singles (2010), és un recull de singles més algun tema rescatat. Prèviament, havien publicat Post-nothing (2009), amb un títol segurament reactiu contra les etiquetes imaginatives o una reivindicació d'allò genuí. Ells ho són. Un poc de cada.

DEIXEU ELS ARGUMENTS EN PAU!

Val, en sóc conscient que La jungla 2: alerta roja (1990), o si ho voleu en la seua versió anglesa, Die Hard 2, no és una obra mestra. No hi ha un gran fons filosòfic, un missatge que vullga salvar el món, ni res de tot això. Però és un entreteniment majúscul, una pel·lícula d'acció intensa que sembla concebuda, pensada, realitzada i rodada per a patir una sobredosi de la millor versió de Bruce Willis. Bla, bla, bla.

I en sóc conscient, també, que tractar de que als trailers i als resums de televisió no conten les pel·lícules senceres també és una batalla perduda. Dec ser l'únic a qui li molesta que s'ensenyen imatges i fragments que avancen totalment la trama i el contingut del film. Reconec un costum marcià: faig per no llegir les sinopsis dels llibres ni de les pel·lícules ni de les obres teatrals. Me'n refie dels actors, dels directors o dels escriptors. De vegades, dels guionistes. O d'alguna referència oral o escrita. Puc saber un poc del context. Prou.

En conseqüència, odie que em conten no ja el final, sinó qualsevol detall argumental que malbarate el treball narratiu o de guió. Posem per cas: en un resum veig el protagonista disparar contra un paio amb barba. Quan comença la pel·lícula i el paio amb barba apareix, ja sé que, almenys, se'n durà un parell de trets. O si m'ensenyen l'heroïna a punt de ser executada. Els exemples són infinits. La lectura de les imatges i de la història JA NO ÉS LA MATEIXA.

Anit, a una televisió estatal, Cuatro, curiosament no desbudellaren la trama de La jungla 2 en el trailer (no hi ha gran cosa que desbudellar). No, feren una cosa pitjor: inclogueren en el muntatge final de l'avanç l'escena climàtica de la pel·lícula, la manera en què Willis acaba amb els dolents quan aquests sembla que se n'han eixit amb la seua. Em vaig remoure en la butaca. L'exemple no és bo, però és entenedor. Deixeu els arguments en pau!

CINEMA A L'AIRE LLIURE

Per a la meua generació, la infantesa remet a una època de certa bonança sense els excessos de dècades posteriors. Generació cruïlla, amb algunes referències compartides amb la infantesa dels pares. Alguns d’aquells records, de fet, remeten a llocs, situacions o costums quasi extingits. Nosaltres encara els gaudirem. Com ara les projeccions de cinema amb el cel nocturn i els estels com a sostre. Jo anava al Cinema Vernissa, adjacent als Santos Juanes, ocupat ara per L’Olivera. Peplums i pel·lícules de temàtica bíblica: la grandiloqüent Los diez mandamientos, de Cecil B. DeMille, La Biblia, de John Houston. Coses així. Adoctrinament religiós via Hollywood, pipes i brisa muntanyenca. Molava. No sabria dir quan va acabar això.

Anys més tard, no fa tant, els records se’n van cap al Terraza Alameda, una sala de sessió doble o triple. Els primers minuts de projecció, quan la llum del sol encara no havia claudicat, les imatges s’apreciaven amb dificultat. Després, la glòria: peli (o pelis), entrepà i cola. Un so especial, tan diferent al de les sales tancades, quasi màgic. Salts i defectes en la projecció, pel desgast dels rotllos, propis del cinema de barri. Allà poguérem veure La invasión de los ladrones de cuerpos. No la irrepetible i inquietant pel·lícula de Don Siegel, sinó una versió del 1976 molt inferior que acabava amb un rugit aterrador de Donald Sutherland que em perseguí moltes nits. També em va marcar la violentíssima Ruta suicida, amb Clint Eastwood i Sandra Locke, que ensenyava fugaçment els pits. Aquella escena també em va fer acompanyament nocturn. El darrer film que recorde haver vist allà va ser La Misión (1986), una estupenda pel·lícula del normalment avorrit Roland Joffé. I una possible pista de quan es tancà la paradeta.

La comissió Selgas-Tovar tingué, cap a la meitat de la dècada passada, la brillant idea de recuperar el cinema d’estiu en Penjador de pernils del Jardí de la Pau. Una experiència emocionant i evocativa. Però deixà de fer-se perquè no era fàcil fer-se amb les còpies, pagar-ho i organitzar-ho tot. Potser seria el moment que alguna regidoria es posara mans en la feina. Una ciutat que no té sales en el seu perímetre urbà, ni organitza festivals, ni té un mal concurs de curtmetratges, que sobreviu amb un volenterós cinefòrum (per a quan un homenatge a la gent del Cinema Violeta?), s’hi mereix alguna alegria cinèfila. Ho deixem caure sabent que les prioritats són unes altres, sense esperances de veure ateses les nostres pregàries. A tot açò: hi ha algú més que tinga melangia d’aquells estius de cinema a la llum de la lluna?

Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV (17-07-10)

NO ÉS PAÍS PER A EMPRENEDORS

Us deixe amb una reflexió econòmica d'una de les ments més lúcides i ben moblades del País Valencià, Cruz Sierra, en la línia del que a voltes hem explicat en alguns articles però amb molta més informació i coneixement de causa. Revelador.

PAY PER VIEW NEWSPAPERS?

És un dels debats sobre la xarxa. Si no és ja EL GRAN DEBAT. Molt se n'ha parlat del que ha suposat Internet per la generació de continguts audiovisuals. Dels llibres ja en parlarem. Però l'impacte en els mitjans escrits ha estat brutal. Ja no hi ha marxa enrere: els diaris han generat les seues plataformes digitals però el ingressos per la (molesta i invasiva) publicitat en la xarxa no han estat els que s'esperava. Ningú no va a eliminar la seua edició digital. El model de negoci, tanmateix, s'ha de revisar.

I un dels punts calents és si s'ha de cobrar per l'accés als continguts digitals. El diari britànic The Times ha perdut dos terços de les seues visites des que ha decidit cobrar. O expressat en positiu, n'ha mantingut un terç, que també és una dada a tenir en compte. Els professionals patim aquesta indefinició i la duplicació de feina que suposa aquesta dualitat, sense que els ingressos siguen majors o milloren les condicions de treball. Ben al contrari. Milers de periodistes estan en el carrer. La crisi dels mitjans de comunicació és prèvia a la crisi global. Seguiran altres grans diaris l'exemple de The Times?

El RETROVISOR: PARACHUTES

Oblidem-nos de l'embafós Chris Martin, de la seua aureola de bon xic que no fuma, no beu, no es droga i no va amb males xiques, del seu tarannà a l'estil Bono de vaig a salvar el planeta jo soletes, de la seua vida ideal, el marit, ai las, de Gwynneth Paltrow, del rotllo en l'escenari ens duguem súper bé i som uns paios molt enrotllats, dels darrers discos amb (algunes) cançons estupendes però que et remouen l'estómac perquè saps que estan fetes i concebudes per omplir estadis, per ser cantades com a himnes per persones que creuen estar superant les barreres de la convencionalitat. I més coses.

Oblidem tot això, esborrem del disc dur tot el que sabem ara i tractem de recuperar les sensacions que ens va provocar aquell Parachutes (EMI, 2000), la carta de presentació d'una banda, Coldplay, que es fotografiava en la contraportada amb aspecte d'haver acabat la carrera universitària amb bones notes. Escoltaves Don't panic, la meua predilecta, amb la seua línia gloriosa de piano electrònic, amb els sentits en alerta. Les guitarres i la secció rítmica de Shiver (hòstia, aquests paios són francament bons!), la senzillesa colpidora d'Sparks, l'energia i el falset de Martin en la fabulosa Yellow. Joder, joder.

Pocs dubtes tenies ja quan arribaves a Trouble amb un inici sospitós de fil musical de perruqueria elegant però que anava creixent fins arribar a la tornada inoblidable. Uf. Parachutes, un altre temàs ple de relativa senzillesa. I la traca final, la més arranjada i elaborada High Speed i la superba We never change. Everything's not lost, amb un riff molt característic de la banda, i el falset i el piano de Martin, i un curiós epíleg a la cançó, tancaven un disc enorme de pop elegant, emotiu i sofisticat. Fins i tot, sabent el que sabem ara. El que ens rebenta en realitat és que s'hagen fet tan populars i planetaris. Els maleïts prejudicis gafapasta que no poden amagar que, en realitat, encara ens proporcionaren unes quantes alegries més.

LA SENTÈNCIA (SEGONS MANOLO JARDÍ)

Afegim una nova reflexió al voltant de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya. En aquest cas, de Manuel S. Jardí a l'Informatiu. En pense que, amb alguns matisos, emmarca prou bé la qüestió.

PÍNDOLES: CATALUNYA, ESPANYA, PAÍS VALENCIÀ

Contra les sublimacions. En el nacionalisme valencià, en les seues polimòrfiques variants, la gran manifestació de Barcelona contra la sentència del Tribunal Constitucional s'hi contempla amb un ventall de sensacions que van des de la satisfacció acrítica o ponderada fins un distanciament poderós fet d'escepticisme i memòria històrica: qualsevol extrapolació és pur voluntarisme somiatruites.

Per als malsons. La resposta de la societat civil catalana ha estat l'adequada. Un TC caducat i sotmés a pressions polítiques ha emés una sentència sospitosament celebrada pel PSOE i acatada pel PP. No és estrany: les al·lusions a la "indisoluble unidad de España" són reiteratives en un text que difumina els contorns de l'Estatut en qüestions bàsiques. Catalunya no és un nació? Hòstia! I més antiga que l'altra! El català no pot ser llengua preferent? Au, vinga, no fotem: van a dir-los que han de parlar en sa casa? España li ha posat davant a Catalunya un mur que atia l'independentisme.

Contra els castells en l'aire. Aquestes coses no són tan fàcils. Sort. Però si el procés comença a caminar, al País Valencià no mancarà gent que, com aquells que tenen un avi a qui li toca la loteria, esperaran ser reconeguts en el testament. De quina manera? Concedint-nos l'asil polític? S'oblida que els efectes ací d'haver estat el banc de proves perpetu de l'anticatalanisme ha tingut conseqüències devastadores i, segurament, irrecuperables. L'espanyolització valenciana, en termes sociològics, no admet discussió. Abans i després del Mundial. Ens agrade a la reserva sioux o no. Això no significa que la reserva vaja a rendir-se. Són temes diferents.

Per al dequilibri mental. Per això, la doble eclosió festiva del cap de setmana ens provoca a alguns una esquizofrènia aguda: em satisfà l'èxit de la manifestació de Barcelona, però seria un miserable si no compartira també, tractant d'oblidar uns altres imputs, l'entusiasme en el meu entorn pel gol d'Iniesta. Vorem què passa d'ací un temps. Durant uns dies, tanmateix, la gent ha bescanviat el pessimisme per un somni que té molt d'irracional i un poc d'infantil. L'eufòria és això. I és contagiosa. Anava a alegrar-me de la victòria d'uns delinqüents que trairen tota una tradició futbolística a base de kung-fu? Ni de conya. La vida és un indret estrany.

Contra les apropiacions. Espanya ha guanyat un mundial quan ha soltat el llast de la gasòfia racial madridista (simbolitzada per Raúl) i ha abraçat el bon gust i l'excel·lència de l'escola blaugrana, amb Iniesta i Xavi com a icones. El triomf és també de Catalunya, d'un cert esperit de modernitat. Però se l'ha apropiat, malgrat tot, l'Espanya eterna de Manolo Escobar. Una contradicció irresoluble. Com cantaven Los Piratas, "el equilibrio es imposible cuando vienes y me hablas de nosotros dos". Deixem els debats feixucs en braços d'una cançó extraordinària.

DESFILADA DE LA VICTÒRIA?

Festa fi de curs. Segon d'infantil. A un col·legi de Maristes de Sanlúcar la Mayor. Casposa marxa militar de fons. Banderes d'Espanya. Constitucionals, per a que no es diga. Xiquetes vestides de monges, look Guerra Civil. Xiquets de guàrdia civil, legionari o mariner. Alguns hem vist les imatges: si no és una recreació de la desfilada de la victòria de Franco, li falta poc. Les imatges no requereixen majors comentaris: alguns no necessiten el futbol per a traure el millor de sí mateixos.

HI HA DIES

Hi ha dies que no estàs per a res. Hi ha setmanes, com aquesta, que et preguntes de quina pasta viscosa està feta l'experiència humana. Hi ha dies com hui que estàs segur que t'has equivocat de treball. No era suficient la mort a milers de quilòmetres de casa d'una jove vital i compromesa com María José Such. No. Havia d'arribar el seu fèretre amb les restes equivocades.

Més de vint anys de professió i encara se't pugen els budells a la gola en veure un poble sencer desfet pel dolor i la angúnia afegida per una errada infame. I ho has de contar. Hi ha dies que veus doblats per la incomprensió amics i coneguts. Coneixes les persones tocades per la desgràcia. I ho has de contar. Perquè és el teu treball. Aquest matí, per fi, amb un dia de retard, Navarrés ha acomiadat Maria José Such. I no entens per què. No entens res de res. Hi ha dies que vols que passen en un sospir però s'eternitzen com la ronya adherida a un moble.

Deia Kapuscinski que els cínics no devien de ser periodistes. I et preguntes com fer aquest treball sense caretes ni distanciament. Sembla fotut. Ho és. Hi ha dies, amb el cor oprimit, que veus la pantalla de l'ordinador com un enemic miserable.

AUTÈNTICS HEROIS

L’existència ens aboca de vegades a contrastos i contradiccions poc suportables. A poques hores del partit de futbol que paralitzava tot un país, ens assabentàvem de l’accident d’uns cooperants espanyols a Perú. La notícia, de primeres, commou. Mala sort, penses. Quatre xiques mortes. Un horror. Però te n’oblides prompte. Poc més tard se sap que alguns eren cooperants valencians. Una telefonada. “Tens alguna dada de la xica de Navarrés?”. “Com?”. “Sí. Una de les xiques mortes és de Navarrés. I el seu marit és de Xàtiva”. Revises el teu arxiu mental. Poses cares. A Maria José no la coneixia. Però el rostre d’Alan em ve a la ment de seguida. El vaig conèixer en els juniors de la Mercè, quan feia poc més d’un metre d’alçada. Inquiet i salerós. Una bona peça. Vaig perdre el contacte. Ara el visualitze amb el seu grup de música. Està greu, et diuen, però es pot recuperar. Els meus caps d’El País em diuen que faça marxa, que el tema té abast nacional i el faran des de Madrid. Al dia següent, dijous, quan els carrers van recuperant-se a poc a poc de l’eufòria futbolística, acabe de recompondre les peces. Silvia és la germana d’uns amics molt estimats. Per sort ha sobreviscut. I Sergio, el seu marit, també. Evolucionen favorablement. Bones notícies, dintre de la tragèdia.

Et reconforta una miqueta i desitges que tornen prompte a casa. Però conforme vas sabent coses de Maria José, t’envaeix una sensació ofegosa de tristesa i incomprensió. Una xica amb tota la vida per davant, guapa i vital, solidària i sensible als problemes de la gent. Em diuen a Navarrés que estan desfets. Amb qui parles. Un pal duríssim. Ella i els seus amics formen part d’una estirp de joves contracorrent, amb opcions vitals no contaminades per la desídia i els valors d’una societat consumista, incívica, egoista i insensible. D’una religiositat moderna i solidària, allunyada de l’església rica i anestesiada. Maria José era educadora i col·laborava amb els discapacitats. No és estrany que acceptara quan li proposaren ajudar durant les vacances a una xicoteta ONG peruana, en un xicotet poblat indígena a relativa distància de Cuzco. Un trajecte letal per a Maria José i les altres xiques que no ho podran contar. En uns dies on un país embogit porta en andes als altars als seus ídols esportius, expressem la nostra admiració i estima pels nostres conciutadans. Els autèntics herois invisibles, anònims. Les persones que ens han ensenyat, pagant un preu altíssim, que en les rodalies de la banalitat hi ha uns altres móns possibles. Més conscients. Més justos. Mereixen el nostre reconeixement i admiració. I tot l’afecte que sigam capaços de proporcionar-los a ells i a les seues famílies.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 10-07-10)

En la foto, Silvia Albert.

MINUTS MUSICALS: LA IDIOTA EN MI (MAYOR)

Vaig descobrir aquesta cançó en un recopilatori de RDL a propòsit del Dia de la Música. La idiota en Mi (mayor) -gran títol, per cert- és un tema producte de la col·laboració per a l'efemèride del sobrevalorat Benjamin Bolay i Christina Rosenvinge, amb el seu estupend Tu labio superior (2008) encara cuejant. Un xicotet monument al pop per remuntar els ànims en uns dies amargs: demà o dilluns ho contarem.

LA INSUPORTABLE CONDICIÓ D'OPOSICIÓ

Us deixe amb l'article que publiquem hui en l'edició digital d'El Punt-Avui, dedicada a parlar de la difícil tasca de fer oposició. Ja en direu la vostra si voleu.

CERCANT EL SOSTRE: PREMIS OVIDI MONTLLOR 2010

Us enllace ara el reportatge que hem preparat en Quadern posterior al lliurament anit dels Premis Ovidi Montllor 2010 a la música en valencià. Per segon any consecutiu, molt bones notícies. En la foto, un dels triomfadors, El Corredor Polonès. Però també ha estat l'any de Rafa Xambó, Aljub i Krama, Miquel Herrero i els Autòmats, Amanida Peiot... Gran collita qualitativa i quantitativa.

USOS I PROCEDIMENTS MAFIOSOS

Parlàvem ací mateix de l'obra de teatre col·lectiva Zero responsables al voltant de l'accident de Metro i la manca d'assumpció de responsabilitats de la Generalitat. El PP no està per a bromes: el Consell va tractar de boicotejar la representació amenaçant els actors i directors amb possibles conseqüències. Teniu la informació ací. Usos i procediments mafiosos. No hi ha una altra forma de descriure-ho.

SARA, LA DONA SENSE ATRIBUTS

La més destacable virtut de Sara, la dona sense atributs (Bromera, 2010), de l'alcoià Carles Cortès, és que, tot i la seua adscripció al gènere eròtic (Premi de la Vall d'Albaida 2009), la història funciona com un drama ben construït i executat, una novel·la que podria haver estat publicada o premiada fora d'aquell context. Funcionaria perfectament. De la mateixa forma que la molt divertida Pell de pruna (Bromera, 2008) de Joan Olivares, ho feia com una novel·la humorística salpicada de sexe bandarra.

En la història de Cortès, el sexe és un fil conductor, un ingredient necessari per contar una història, la de Sara, una dona madura que cerca la felicitat entre els braços d'un jove i troba la seua particular baixada als inferns de l'autodestrucció. La narració és dura i intensa, escabrosa, de vegades, i es vehicula a través d'una segona persona que, en un primer estadi, coarta un tant la lectura, la condiciona. A poc a poc, però, el lector s'adapta a les regles del joc en comprendre que, veritablement, el mecanisme narratiu acaba funcionant com una primera persona distanciada.

Allò destacable, també, és el plantejament filosòfic de l'obra. Partint de paral·lelismes bíblics i de L'home sense atributs, de Robert Musil, a través d'un sucós procediment meta-literari, Cortès ens fa reflexionar sobre la condició femenina i la seua maduresa, sobre la falsa absència de valors positius d'aquella etapa vital, un cant a la sexualitat de la dona madura, com em deia l'autor en una entrevista. Amb la feliç troballa de posar noms a les etapes i els capítols amb cançons d'Édith Piaf, a mode de projecció en Sara, la protagonista. L'encertada portada del desaparegut Enric Solbes, un dels seus darrers treballs, embolcalla el que és possiblement el text més suggeridor i redó de Cortès.

PÍNDOLES: ZERO RESPONSABLES, RIPOLL, FABRA...

Contra l'oblit. Quatre anys, zero responsables. Víctimes de tercera filera. Molestes. Moriren quan no tocava, a uns dies de la gloriosa visita papal, malbaratant l'espectacle de les famílies com cal. Tan fora del sistema que no tenen dret a missa amb el sacerdot que volen. La línia 1 del metro ens retracta i ens cou en la nostra pròpia aberració tolerada. I segurament merescuda.

Per als mals olors. José Joaquín Ripoll, president de la Diputació d'Alacant, detés. L'empresari Enrique Ortiz també. I algú més. Dos dels poders fàctics del califat d'Alacant, camí dels jutjats. Per presumpte suborn. Un tema relacionat amb la gestió del fem. La metàfora perfecta.

Contra les estratègies dilatòries. Va de diputacions. Algú del PP demana suspendre el juí contra el president de la Diputació de Castelló, Carlos Fabra, en atenció a la seua greu malaltia. És interessant veure fins on són capaços d'arribar en les seues estratègies dilatòries. Tan lluny com siga possible. En un sistema de campanya electoral contínua la pregunta és: Fins a quan? Per a què?

Contra les diputacions. Per al PP, la caduca i rància estructura provincial és sagrada. Herència del cabdill. Però s'hauria de qüestionar si les diputacions dels califats independents, de les malifetes, els endolls, el malbaratament, les xarxes clientelars, els insults (de Rus, per completar el tercet de la foto) i el provincianisme de via estreta, seran la llosa en la seua tomba.

Contra la depressió. Alietes deia en El Penjoll que havia descobert un disc menor de Los Planetas, Contra la ley de la gravedad (2004), però que li estava agradant. Ho és, de menor, en comparació amb uns altres. Però conté una cançó que té la virtut de millorar sempre el meu estat anímic. Falta en fa. Amb vosaltres, per si un cas: No ardieras.

No Ardieras en Yahoo! Video

EL CORREDOR POLONÈS: L'EMBARÀS D'AGNIESZKA

Vaig reparar per primera vegada en El Corredor Polonès en descobrir un tema seu, Jane dispara, en alguna recopilació. Més enllà dels dèficits de producció i dels balbuceigs iniciàtics, la cançó, una descàrrega de guitarres poderoses i una lletra curiosa, tenia força i molla. Ja no els he perdut la pista amb l'esperança que els apunts esdevingueren algun dia alguna cosa veritablement sucosa. Aquest és el dia en què la banda d'Ontinyent ha posat els dos peus sobre la taula amb un disc rotund, L'embaràs d'Agnieszka (Maldito Records, 2010), impecable en la seua concepció musical, visual i literària. En ell desenvolupen un discurs que parteix de l'stoner rock per a dispersar-se hàbilment entre diferents i encertades lectures del rock alternatiu, amb equilibrades dosis d'èpica, lirisme i contundència.

I multitud de dianes: des de la poderosa Hertzianes, tema que obri el treball i que remet a la millor versió dels Smashing Pumpkins, passant per Cigarrets, una insospitada però molt correcta incursió en el power-pop ballable, la melòdica i claustrofòbica L'anul·lació del jo, la inspirada Cèlia, l'estupenda La cançó negra (una de les més Queens of the Stone Age del lot, juntament amb Monstre U.S.A.)... I encara estem en l'equador del disc. A partir d'ací, sona el trist piano de L'embaràs d'Agnieszka, a mode de tall i descans de l'electricitat, i comença l'ambiental Vós Meretriu (la millor de l'àlbum?), amb enjogassats i adhesius jocs vocàlics i un riff colpidor.

En arribar al final, La fi del món i el Rèquiem, tema en tres parts, conclusió de la història que ens estan contant, te n'oblides de les possibles influències d'EPC, perquè el seu discurs ja t'ha atrapat. Allò que ens arriba del reproductor sona a ells. A molt afortunada lectura de tolls musicals no conreats per la música en català. La normalitat era això: un disc que sona al que sona, però cantat en la nostra llengua. Magníficament produït, executat i dissenyat. Un dels millors de l'exercici. Les tres nominacions als premis Ovidi Montllor (disc de rock, cançó i disseny de disc) fan justícia amb això. Els podeu escoltar ací mateix.

ZERO RESPONSABLES: UNA VISIÓ DES DEL TEATRE

Zero Responsables: Més de 40 professionals del teatre en una proposta escènica amb motiu de l'accident de metro a València l'any 2006.

L'obra planteja una reflexió al voltant de l’assumpció –o no– de les nostres responsabilitats quotidianes. Les funcions tindran lloc a la Sala Matilde Salvador de la Universitat de València els dies 7, 8 i 9 de juliol a les 19'00 hores. L'entrada és gratuïta (cal retirar la invitació una hora abans de la funció a la mateixa Sala)

A finals del 2009, un grup de dramaturgs valencians vam embarcar-nos en una iniciativa sense pràcticament precedents a les nostres terres: l’escriptura d’una obra de teatre cohesionada i coherent a partir de les propostes que cadascú aniria fent. El punt d’arrencada: les reflexions que en tots nosaltres provocava el terrible accident del metro del tres de juliol de 2006 a la ciutat de València (amb el seu saldo de quaranta-tres morts i quaranta-set ferits) i, sobretot, l’exercici de desmemòria i desinterès que sobre ell ha fet gran part de la societat valenciana.

No es crega, però, que ens trobem davant una obra de teatre de denúncia o de teatre polític amb una voluntat d’immediatesa i circumscrit a la tragèdia del tres de juliol. I és que el que ens ha mogut als autors ha sigut, per damunt de tot, un desig d’acostar-nos, a partir d’aquest fet, a les circumstàncies (grans o petites) que es troben al darrere de les decisions que tots nosaltres hem de prendre cada dia. Reflexionar, doncs, sobre l’assumpció –o no– de les nostres responsabilitats quotidianes; perquè, al capdavall, si aquell accident va tancar-se amb el balanç de noranta famílies destrossades i cap responsable, en moltes altres ciscumstàncies de la nostra vida, també és possible trobar-nos amb una absència de responsabilitats i, en conseqüència, de responsables. D’ací, precisament, el títol del text resultant: Zero responsables.

Als autors, no se’ns escapa el risc de la proposta, és clar. En especial perquè vam desccartar, des del primer moment, la solució més còmoda: la juxtaposició dels textos elaborats per cada dramaturg (bé de forma individual, bé per parelles). S’ha buscat, aleshores, una cohesió entre les diferents propostes, amb un exercici de dramatúrgia conscient i elaborat i que, a més a més, presenta un altre gran mèrit: l’escrupolós respecte a l’estil de cada autor. Cohesió del conjunt i autonomia de les parts en un exercici dramatúrgic dens, apassionant i madur.

Ara bé, un text d’aquestes característiques no naix per a quedar-se reduït a la lletra impresa. Des del primer moment, el col·lectiu va acceptar no sols el risc de la seua escriptura, sinó també el de la seua posada en escena. Risc més notable encara perquè el treball s’ha desenrotllat en totes les seues fases només gràcies a l’esforç desinteressat (absolutament desinteressat, volem remarcar-ho) de tots els qui hem intervingut en ell: en primer lloc els autors, però d’immediat els directors, els actors i els tècnics. Desinterès i compromís, cívic i solidari, que honora la nostra professió i, per què no dir-ho, ens enorgulleix a tots els qui participem en l’aventura.

Així les coses, cal dir que si la petició de participació dels dramaturgs va obtenir una resposta generosa, la de directors, actors i tècnics, ho ha estat igualment. Generosa i entusiasta. D’ací el nostre més sincer agraïment als qui han esmerçat part del seu temps i de les seues energies en una iniciativa com aquesta. Per cert, a qui pense que estem parlant d’uns pocs noms, li recomanem la lectura de la fitxa artística per prendre consciència de la quantitat de persones mobilitzades en aquesta posada en escena.

Dit tot l’anterior, esperem ara que els assistents puguen gaudir de la proposta com el que és: un exercici de civisme, sens dubte, però per damunt d’això una experiència teatral (que és el mateix que dir, artística) plantejada i desenrotllada amb el màxim rigor.

Hi participen (per ordre alfabètic): Amparo Fernández, Amparo Mayor, Amparo Oltra, Arturo Sánchez Velasco, Begoña Tena, Carles Sanjaime, Carlos Belizón, Dani Machancoses, Enric Juezas, Esther Bosque, Eva Zapico, Gabi Ochoa, Héctor Juezas, Inma Sancho, Jaume Pérez, Jaume Policarpo, Jerónimo Cornelles, Jordi Gomar, Jorge Picó, Josep Lluis Sirera, Juli Cantó, Juli Disla, Laura Useleti, Lorena López, Mamen García, Marino Muñoz, Nacho Diago, Paco Zarzoso, Pati Martínez, Patricia Pardo, Pau Blanco, Pedro Montalbán, Pep Ricart, Rodolf Sirera, Rosanna Espinós, Sergio Villanueva, Vicky Garrigues, Xavier Puchades, Xavo Giménez, Ximo Rojo i Xus Gomar.

(Text enviat als mitjans pels promotors de la iniciativa)

EL DESERT DELS TÀRTARS: DINO BUZZATI

Vaig sentir parlar per primera vegada d'El desert dels tàrtars (1940), de Dino Buzzati, en una entrevista que li vaig fer fa un temps a Ferran Torrent amb motiu d'un reportatge amb diferents autors valencians sobre influències literàries. Torrent feia la distinció pertinent entre influències (la seua obra està en unes altres coordenades) i referències literàries. I destacava la novel·la de Buzzati com una de les obres literàries que més li havien colpit mai.

Suficient per despertar la curiositat. Darrerament, vaig adquirir la novel·la en una edició especial de l'any 2009 amb motiu del 25é aniversari de l'editorial Empúries. I me l'he empassada fa uns dies. Ràpidament i àvida. La història dels oficials d'una fortalesa perduda a les portes d'un paratge inhòspit que esperen lànguidament, durant dècades, l'atac d'un enemic exterior és un exemple de novel·la psicològica ofegosa i inquietant, una extraordinària paràbola sobre la mort, el buit existencial, el militarisme vacu (està escrita en plena eufòria del bel·licisme feixista i segurament concebuda en el zenit del deliri mussolinià) i l'absurditat del comportament humà.

Amb tot, és en la creació d'un clima claustrofòbic, de les descripcions ambientals i l'observació dels neguits i sentiments dels personatges, en un tira i arronsa amb el lector a causa de la manipulació de les nostres pròpies emocions a què ens sotmet l'autor, on l'obra agafa una volada monumental. Una lectura implacable tan sols mediatitzada, en el meu cas, per la visió prèvia (fa menys d'un any) de la pel·lícula sobre la novel·la Il deserto dei Tartari (1976) de Valerio Zurlini. Un procés d'assimilació que s'hauria d'haver produït a la inversa: alguna cosa em diu que l'impacte haguera estat major encara. Imprescindible.