UN ESBORRANY

Ja és hora. Dels temes de la setmana, toca escollir-ne algú per a la columna. Potser tocaria parlar de l’absolució de Rus. Quina peresa... Sentència de compromís: canya al mico en el text però gol per l’escaire perquè els suposadament afectats, els cèlebres “tres de Bolonya”, no eren acusació. Jurídicament impecable. S’hauria d’explicar l’habilitat del defensor i les errades de l’acusació. I no m’abelleix. O de la impunitat dels insults. Fastigós. Passa paraula. Està també allò de Nits al Castell. O el dia de la marmota: la meitat de l’aforament per als “compromisos” de l’equip de govern. Què bonic: festa de la gavina patrocinada per la ciutat. A més, l’ínclit Juan Antonio Ramírez no notarà la crisi perquè els retalls no li afecten. Podríem parlar d’això. Però, per a què? Tampoc és que s’estiguen manifestant les masses davant l’ajuntament. Qui calla atorga. Si m’interessara el cartell del festival qui sap si em posaria més burro. El meu regne musical, però, no és d’aquest món. A gaudir-ho en salut, escolta.

Ara que ho pense, on sí que es manifestaren va ser a Énguera per parar l’expedient a Virgilio Perona, el director del col·legi públic. No els ha servit de res: la sanció és duríssima, desproporcionada. Al carrer. Una persecució política. Però em diuen que algunes actuacions a aquell centre, obres i compres, es podrien haver fet millor. Si tens enemics poderosos i els ensenyes la poteta et destrossaran. Un tema trist, desagradós. D’aquells que esgarren un poble i les seues relacions. No em fa el pes. Hui no.

També cueja el famós viatge a Grècia. El portaveu socialista, Roger Cerdà, va dir en la SER que els quatre regidors viatgers es gastaren més pasta de la que s’havia dit en un moment. És el mateix quatre que huitanta. Ja ho comentàrem. La pregunta és si això li interessa a algú. Em consta que algunes persones gens sospitoses d’ànsies opositores s’havien indignat. Ningú no alça la veu. Que ho facen els periodistes, pensaran. Però ser la veu de la consciència d’una ciutat sense consciència cansa: molts dels que estan emprenyats conserven la seua opinió en formol. Ben tapadets. Ningú no vol descarar-se. Per a què. El dimoniet del pavelló auricular esquerre? No fotem. Massa càrrega al llom.

Potser podríem fer una columna d’aquelles costumistes, de records. O d’experiències. A alguna gent li agraden. Però sempre va algú, decebut, que et diu: “Pensava que aquesta setmana anaves a pegar canya amb...” El que siga. Cansa. L’estiu ha arribat. S’esgota el temps i no sé de què vull escriure. Potser és aquesta calor paralitzant. Potser el que necessite és que arriben ja les vacances. Potser és un mal dia. Siguem positius, comencem de nou: El tema de l’absolució? Uf. Va a ser que no. Potser m’hauria de dedicar als articles d’efemèrides. Però això ja ho fa de luxe Salvador Català. Nits al Castell? Quina creu, ai.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 29-06-10)

OLIVA TRENCADA POSA MÚSICA ALS POEMES DE JOAN BROSSA

Posar-li música als poemes de Joan Brossa sembla, d'entrada, un exercici agosarat, un acoblament difícil amb un univers poètic estrany i amb un punt de màgia indesxifrable. Possiblement, Pep Toni Ferrer, d'Oliva Trencada, ha explorat una de les poques vies honroses per a fer-ho en passar els versos del poeta pel filtre de l'experimentació i una concepció musical emparentada amb el pop i el rock (amb els corresponents afegitons post) d'ascendent indie. Com si Sonic Youth, The Velvet Underground o Yo la tengo hagueren recitat en català, segons diuen els mateixos interessats. O millor: fent sonar una tradició aliena com si fóra pròpia.

Samples i loops diversos, guitarres espectrals, pianos atmosfèrics, vents inquietants, una veu lo-fi entre tremolosa i tibant (a l'estil d'un Devendra Banhart illenc), capes diverses d'instrumentació i una concepció melòdica amb passatges de lucidesa i bellesa lletja que aconsegueixen que ens endinsem en la proposta, que agafem el "tramvia musical sense aturades" que se'ns proposa.

Tot això és Saltamartí (2010, La CasaCalba), un treball que, per sort, salta musicalment sobre els límits estrets del passatemps intel·lectual i, a més, posa sobre la taula una obra poètica referencial. Una proposta que s'ha de veure en directe per acabar de jutjar la seua volada però que funciona perfectament en el seu format de disc com a àpat nutritiu per a animetes inquietes.

Podeu escoltar algunes cançons ací mateix.

LES 'MANS QUIETES!' DE PITI ESPAÑOL I EL TEATRE CATÒDIC

Alguns dels productes televisius més reeixits dels darrers temps s’han construït amb l’empenta de professionals formats en el teatre. Carles Alberola, els germans Sirera o Josep Maria Benet i Jornet en serien alguns noms poc discutibles. L’itinerari a la inversa, però, és menys habitual. Piti Español, guionista de trajectòria contrastada, publica la seua primera obra teatral, Mans quietes!, una càrrega de profunditat amb aparença de divertiment, o a l’inrevés, ja exhibida als escenaris per Albena Teatre.

Què se li ha perdut en els escenaris al guionista de reeixides sèries com El cor de la ciutat o de pel·lícules nominades al Goya en el seu negociat com ara Otros días vendrán? A aquest preguntat capciós hauria de respondre el mateix interessat. Però comprovats els gojosos resultats de la primera incursió en el teatre de Piti Español, escriptor polifacètic i versàtil, la pregunta, a més de capciosa, és francament impertinent. De fet, ni tan sols funciona com a provocació. No descobrim res si apuntem, de passada, que els diversos llenguatges artístics s’hi han acostumat a conviure i interactuar en un ball de màscares on l’espectador no sempre arriba a identificar la identitat de les parelles. Tampoc no importa molt. Allò significatiu és el resultat final i el talent que traspue l’obra.

En Mans quietes!, IV Premi de Teatre Palanca i Roca – Ciutat d’Alzira, Piti Español posa en joc coneixences i habilitats provinents de la seua experiència catòdica. Això és fa palés en l’agilitat dels diàlegs i en la precisió de les rèpliques, en la millor tradició de les comèdies de situació nord-americanes. Les bones, és clar. Però també en la forma d’administrar la trama i les seues inflexions, allò que en el món del guió s’anomena punts de gir, els moments als quals l’autor introdueix novetats en la història que capten l’atenció de l’espectador. Fins i tot s’hi podria dir amb certa propietat que l’autor fa entrar en joc un MacGuffin com a pal de paller d’unes altres trames.

Tampoc no ens tornem bojos: Mans quietes! és una obra de teatre, no una adaptació teatral d’una sitcom. Español, de fet, té ben presents els codis teatrals i les necessitats escèniques, a més de dominar amb solvència i un toc personal aspectes tècnics com les acotacions. El complit i minuciós pròleg de Maria Rosell que acompanya l’edició en dóna compte, d’això i d’unes altres qüestions que hi poden interessar al lector inquiet.

Prospeccions a banda, però, a Mans quietes! trobem la història solaçada i a voltes inquietant de Manel, pare separat i amb estretors econòmiques, que coincideix amb la seua ex dona en el col·legi del fill, un centre concertat, per mantenir una reunió amb la directora. Un punt de partida engrescador. Però la trama s’acaba de constrir a partir de l’acusació a Manel d’una presumpta agressió al fill d’una mare que entra en escena. A partir d’ací, Español extrau humor de les conflictives relacions entre els personatges i també de qüestions com ara la correcció política (i lingüística: una de les grans troballes de l’obra), l’ensenyament o els sempiterns comptes pendents entre sexes. Tot, en un sol acte de vertigen que passa com en un sospir.

L’espectador (i el lector) de Mans quietes! es divertirà bona cosa. Però, a més, l’obra li llançarà unes quantes preguntes a la cara, més incòmodes com més inflexibles siguen els nostres supòsits de partida. Un mèrit afegit. Per cert: si parlem de lectors és perquè no podem oblidar que aquest un espai de llibres. I el diagnòstic és que, a més de funcionar escènicament, com ho demostra el muntatge d’Albena, Mans quietes! és terriblement eficaç com a lectura.

(Publicat al número 55 de L'Illa)

L'EIX MADRID-VALÈNCIA

Per si a algú li restava algun dubte sobre l'orientació geopolítica de la fusió Cajamadrid-Bancaixa (recordeu que des del Banc d'Espanya i des dels grans partits s'havia dit que els criteris havien de ser tècnics): féu-li una ullada a aquest article de l'ex director d'ABC, José Antonio Zarzalejos, en La Vanguardia. Ieeeepaaaaaa!

FRANCESC MOMPÓ I MERCÈ CLIMENT, PREMI DE LITERATURA ERÒTICA VALL D'ALBAIDA

Els blocaires Francesc Mompó i Mercè Climent, lletraferits i residents en Burjassot, tot i que ell és d'Olleria i ella d'Alcoi, van estar proclamats ahir com a guanyadors de la dissetena edició del Premi de Literatura Eròtica de la Vall d'Albaida. En un exercici, a més, on es va batre el rècord d'originals presentats a concurs, amb trenta-tres obres.

L'obra guanyadora, Somniant amb Aleixa, narra la història d'un estrany do de la protagonista, poder somniar el mateix que les persones que somnien amb ella. Un punt de partida engrescador amb el qual, segons va explicar el jurat, la parella guanyadora basteix un relat d'alt voltatge eròtic nodrit d'un exquisit tracte per la llengua. En el jurat figuraven entre d'altres Josep Piera i el guanyador de l'edició passada, Carles Cortés.

L'obra prèvia de Mompó és extensa i bastant coneguda. Mentre, de Climent tenim l'encoratjador precedent del deliciós i intencional text que va preparar per a la recent Anguila Literària que us enllace per a que servisca per fer boca. L'edició, en la col·lecció L'Eclèctica d'Edicions Bromera, d'ací un any més o menys. D'ací poc parlarem de la novel·la de Cortés.

IRRELLEVANTS, DESARMATS

Quedava pendent parlar de la fusió de les caixes. D'això i d'alguna cosa més. Allà va. Publicat en el diari digital EL PUNT.CAT. Potser ja s'havia dit tot. Potser no. Ja en direu, si voleu. Per cert: hem escollit la versió castellana del logotip no debades. A quin sant anar ara amb il·lusions òptiques?

THIS IS IT

L'eixida al mercat del Thriller (1982) de Michael Jackson va ser prèvia, un parell d'anys, al viatge fi de curs amb el que acomiadàrem l'extinta Educació General Bàsica (EGB). Fou a Andorra. I tothom va aprofitar per fer compres. Quasi tots els meus companys carregaren amb aquell disc. Un servidor, amb l'esperit de fer la contra fortament desenvolupat ja, s'hi va negar a adquirir un article tan comercial i massiu. Si no ho recorde malament, vaig tornar a casa amb un disc horrorós d'uns tals Asia, AOR esperpèntic que va tindre bastant èxit, i un altre prou apanyat de Van Halen, 1984, però que no ha resistit massa bé el pas del temps. La resta tornaren d'Andorra amb un dels discos més influents i incontestables de tots els temps.

Amb Michael Jackson, els prejudicis són inoperants. Molt per sobre del personatge està la seua música. El darrer document filmat sobre ell, This is it (2009), és una visió correcta i amable del seu darrer espectacle que no va poder estrenar. Va morir poc abans. La pel·lícula funciona com a document, palesa que, malgrat tot, MJ encara estava en condicions d'oferir un gran espectacle. Apareix lúcid i intens per moments, amb les dots de ballarí prou intactes. Però també vulnerable: demanant que els tècnics baixen el so. O donant excuses per "reservar la veu". En el tram final apareix cansat.

La llàstima és la visió de superfície. Imatges de tots els assajos, d'un espectacle amb vocació antològica (hi ha espai, fins i tot, per a les cançons dels Jackson Five), de les converses per ajustar la música, las projeccions o la il·luminació. Fa l'efecte que la pel·lícula protegeix l'ídol de mostrar les seues febleses, que el director ens amaga informació rellevant. Tot i això, hi ha algun moment sucós, especialment quan MJ discuteix ("with love") amb un dels seus músics: "Vull que les cançons sonen com les vaig gravar, com les coneix la gent". Un atac de conservadorisme musical, o d'autodefensa del seu llegat, molt revelador. This is it és un documental fluix que, no obstant això, té la virtut de mostrar-nos (tot i que siga de forma fragmentària) els darrers dies del geni musical. Aquell és el seu valor intrínsec. I per això s'ha de veure.

IGNASI MUÑOZ, SEMBRAT (DE NOU)

Em permetreu que manifeste públicament la meua admiració pel periodista Ignasi Muñoz, corresponsal de Catalunya Ràdio i columnista. Llegiu aquest article publicat a L'Informatiu i sabreu a què m'estic referint. Enorme.

PÍNDOLES: HIYAB, PROSTITUCIÓ, LA ROJA...

Per a la confusió. Fins ara no tenia una opinió formada. Però em fa l'efecte que moltes prohibicions generen un conflicte allà on havia un problema. O siga, l'efecte contrari al buscat. Parle pel hiyab. I del burka ja no et dic res: pont de plata a la recerca del vot-burrera. Què hi farem amb els hàbits de les monges catòliques?

Per a la confusió 2. Aquell tema té concomitàncies, per allò de la correcció política i un cert progressisme naïf, amb les veus que encara pretenen que es pot abolir la prostitució. Perseguir l'explotació? Sempre. Prohibir la prostitució? Hi ha terrícoles que passen per la vida sense habitar el seu planeta.

Contra la rancúnia. Desitjar la humiliació de "La Roja" per motius nacionals ens iguala d'alguna forma a aquells que, amb la seua actitud retrògrada i unitarista, ens han empentat a desitjar la humiliació de "La Roja", si se'm permet la tautologia. Alguns tenim unes altres prioritats: si perd, o renuncia al seu estil (ahir va començar a fer-ho), guanyarà de nou Mourinho. I és més del puc suportar. Digueu-me esteta. O esquizofrènic, que també.

Contra la meua pròpia opinió. Més enllà d'això, hi ha personal no necessàriament nacionalista que prega tots els dies per a que La Roja siga eliminada: pel dispendi en temps de crisi i per a que acabe d'una vegada la llanda, sainet d'Iker i Sara Carbonero inclós. Arguments, ambdós, difícilment rebatibles.

En favor, de nou. En tot cas: el fet que destacats membres de la caverna hagen rebatejat La Roja com La Gualda, per motius obvis, i que aquell siga un equip amb semblances estètiques i filosòfiques al Barça, em referma en les meues conviccions temporals. I si no, que siga Portugal. O Holanda. No sé si m'explique.

Contra el Gran Germà. Açò és més seriós: la Unió Europea ha obert la porta a vigilar les persones que emeten opinions radicals. Potser el pretext siga l'islamisme o els moviments neonazis. Però també inclouen en el paquet l'antiglobalització i l'extrema esquerra. Mala cosa: amb el gir ideològic que estem patim, qualsevol opinió contra corrent passa per ser una expressió de radicalitat. George Orwell més vigent que no mai.

LA CARTA ALS REIS

Advertíem fa unes setmanes del seguit de fenòmens curiosos que provoquen els períodes electorals. Allò habitual és organitzar un seguit d’inauguracions, tallades de cinta o, una de les litúrgies polítiques més absurdes, col·locacions de primeres pedres. I si no hi ha pasta se li posa imaginació i se substitueixen els fets per grans plans estratègics. Per aquest últim concepte es justificava la visita a Xàtiva aquesta setmana del vicepresident del Consell Juan Cotino, garant dels negocis familiars amb l’administració (ja sabeu que per a la gent d’ordre i missa diària la família és el més important), per presentar la Estratègia Territorial de la Comunitat Valenciana en l’Àrea Funcional de Xàtiva, un seguit de tasques pendents, amb l’any 2030 com a horitzó, ni més ni menys, que convertiran la capital de la Costera en centre del món mundial del turisme d’interior.

Ironies a banda, l’anunci contemplava algunes iniciatives interessants com ara un centre de desenvolupament turístic, una via verda de 20 quilòmetres amb la Ribera o acollir puntualment algun dels cursos de la Universidad Internacional Menéndez y Pelayo, entre moltes altres històries. Que ningú no es faça il·lusions: Cotino i la resta de consellers peregrinaran durant les properes setmanes a totes les capitals de l’antic regne amb similars cartes als reis mags. És barat, ofereix titulars de premsa molt apanyats i, de pas, el Consell fa la impressió d’estar en la feina i no ser un govern caduc, sense rumb i dirigit per un president més preocupat en salvar la poltrona que en materialitzar els seus somnis de guia espiritual d’occident. Tan fóra de joc i tan dèbil políticament que en dues setmanes els valencians ens quedat sense el sistema financer que costà un segle posar en peu.

No hi ha projecte darrere. Ni credibilitat. En la presentació, al propi Alfonso Rus se li escapà l’argumentari de naftalina, vell com una pel·lícula muda, dels camps de golf i el transvasament de l’Ebre. La idea, superada pels fets, que aquest país podia viure del sector terciari. Ni Cotino, ni Rus ni pràcticament ningú del PP parla del que, veritablement, ens podria traure de pobres: formació, talent, imaginació, investigació i innovació. O siga: activitats d’alt valor afegit, innovadores i exportables. Un objectiu difícil i ambiciós? Sí. Per això cobren. Allò fàcil és fer una pluja d’idees, entre les quals de segur que hi ha un grapat d’aprofitables, posar-li un llacet i presentar-la amb bombo i plateret. Ja ens ho coneixem: l’any 2005 es va presentar un Pla d’Acció amb 42 iniciatives per resoldre els problemes mediambientals de Xàtiva, el tema de moda en temps de bonança. Encara estem esperant que es posen en pràctica. L’hemeroteca és així de soferta.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 19-06-10)

303 ANYS DE LA CREMA DE XÀTIVA

Com que se'ns acumulen els esdeveniments, hui dues entrades. Aquesta fa referència a un acte demà dissabte amb motiu, és un dir, del 303 aniversari de la crema de Xàtiva. Organitzat pel Penjoll Art de Paraula, l'estrena de la pel·lícula de Rafel Carril Illa de Xàtiva, un documental sobre les Comarques Centrals del País Valencià, un àmbit territorial amb sinergies i potencialitats ben evidents però abandonat per la manca de visió dels poders polítics. Serà a la Casa de Cultura.

UNA VESPRADA AMB LA GOSSA

La setmana passada vaig poder donar-me el gust d'assistir a una sessió d'assaig de La Gossa Sorda, vespres de la seua actuació a la Sala Apolo de Barcelona, amb motiu de l'elaboració d'un reportatge per al suplement Quadern. Va ser divertit i revelador: sota l'etiqueta massa simplificadora de "grup de festa" puc donar fe que hi ha un treball molt professional i constant per poder engalzar amb qualitat una banda tan nombrosa en els seus incendiaris directes. Rigor i talent.

Potser hi haja inflació de grups de rock i ska amb dolçaina, però aquesta gent, com Obrint Pas, que han jugat com a detonants del moviment, habiten en una altra galàxia. La prova, el seu darrer disc, L'últim heretge (Maldito Records, 2010), potser el treball que facilite la introducció en el circuit estatal. S'ho mereixen: a més de les senyes d'identitat estilística, a les que no van a renunciar, la banda de Josep Nadal ha fet un gir de major cruesa i distorsió que els senta molt bé, com també tamisar la seua combativitat amb dosificades petges d'humor ("mala llet", diuen ells) ben punyents.

Un molt bon disc, directe i amb molla, que, demà dissabte, presenten a Pego, al camp de futbol, amb Los Delinqüentes de teloners de luxe.

LITERATURA: BALANÇ I PLANYS

L'escriptor Urbà Lozano penjava fa uns pocs dies al seu bloc, Més content que un gínjol, un article publicat a la revist Saó sobre la situació de la literatura al País Valencià i, més concretament, sobre la seua qualitat i l'escàs balanç promocional que, malgrat tot, se'n deriva. Amb matisos, crec que és una visió prou ajustada: hi una atzucac important, però la resposta no pot ser el plany permanent.

Sobre això, escriguérem una entrada fa temps, que enllacem per si algú no l'havia llegida: Escriure, lluitar, publicar, viure.

LHC, GUANYADOR DEL FESTIVAL DE WEBSERIES

LHC: Agujeros negros, programa pilot produït pels valencians Complot de Guionistas i dirigit per Chon González, s'ha adjudicat el primer premi del Festival de Webseries organitzat per Nikodemo.tv. Complot és una cooperativa de talentosos guionistes i tècnics televisius, amb experiència en uns altres camps de la creació, cas del teatre i la literatura, que després d'haver treballat en reeixides sèries de Canal 9 com ara Autoindefinits, Socarrats, Cheking Hotel i Unió Musical Dacapo decidiren associar-se per cercar uns altres mercats.

LHC va ser seleccionada com a finalista entre 222 projectes i, finalment, després de rebre un important suport online, va ser designada com a guanyadora per un jurat del que formaven part destacats professionals com Joaquín Reyes, Nacho Vigalondo, Isabel Coixet, Mar Coll o David Matamoros, entre d'altres. El premi està dotat amb 6.000 euros i un any d'exhibició en la futura web d'entreteniment onemojito.tv. I podeu veure'l ací mateix.

SOBRE LA FUSIÓ AMB CAJAMADRID

Dèiem fa uns dies que en parlaríem de la fusió de Bancaixa (perdó: Bancaja) i Cajamadrid. Serà més endavant. Però mentre, us deixe amb un article de Pau Caparrós a L'Informatiu que em sembla prou clarivident.

Afegim també, per suggerència de l'amic Josep Porcar, un article de Toni Mollà publicat a El Triangle. Em sembla que també fa diana.

EL DISCURS RÚSTIC

A l’eixida dels jutjats, Alfonso Rus es lamentava d’haver hagut de sentar-se en la banqueta dels acusats per “haver-li dit gilipollas” a tres senyors. Amb això, apuntalava la tesi del seu advocat defensor: els insults i la tristament cèlebre frase “anem a rematar-los” farien referència a uns pocs docents d’una manifestació contra el procés de Bolonya anterior a la incendiària intervenció del 25 d’abril, no al col·lectiu sencer. Quina poca vergonya, va dir l’acusat. Com el lament hipòcrita de Francisco Camps: tota la fanfàrria Gürtel per tres vestits. Invocació a l’empatia dels convençuts i la commiseració dels desinformats.

Tampoc comparem una cosa amb una altra. El juí de faltes contra Rus per suposades injúries i amenaces no té més recorregut que una possible (i molt benèvola) multa. La jutgessa dictaminarà el que crega convenient. Però si algú vol engolir-se la tesi que Rus no pretenia enervar les masses contra el col·lectiu docent, desfavorable al PP, els “aleshores gairebé”, paraules, per cert, recollides per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL), que el nostre Senyor o qui siga li conserve la vista, l’oïda i el sentit comú.

L’advocat de l’alcalde de Xàtiva apel·lava al context de la frase i a què els mitjans l’havien descontextualitzat aïllant-la de la matriu. Però el contingut sencer, disponible en youtube, si algú té interés, és límpid i cristal·lí. Rus, és cert, comença parlant de les manifestacions contra Bolonya davant el Palau de la Generalitat. I a continuació, en climàtic enfervoriment, es passa al món universitari, a aquells que “volen posar-nos amb el cap per avall” i als “aleshores gairebé”. O siga: composa el mateix tipus de discurs fragmentari que, als plenaris municipals, el fa anar d’un tema local qualsevol a la responsabilitat de ZP en la mort de Manolete, i d’allí a quan Miquel Calabuig era alcalde, i d’allà a Jorge Alarte i el deute d’Alaquàs. I ja és filar molt prim que aquells cèlebres tres professors anti Bolonya siguen els de la tribu gairebé i els de Camps cap per avall. Rus volia dir el que volia dir: “eixos que són bon xics... no tots...”. O siga, la majoria. Alguns més que tres.

El president de la Diputació ha estat lladre (metafòricament parlant), però no valent: articula un discurs per necessitats processals, per evitar la condemna, però d’alguna forma es manté en el seus tretze (o tres). O una cosa o una altra: si la verborrea rústica està beneïda pels seus, que li riuen les gràcies, pels votants i per un corrent majoritari d’opinió, avant amb totes les conseqüències. Després que no es queixe si algú, fent ús del seu dret a acudir als tribunals, decideix que fins ací ha arribat el riu.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 10-06-10)

JESÚS MONCADA: CAMÍ DE SIRGA

Potser a algú li passe també: entre les lectures preferides hi ha alguna que voldries que fóra secreta, que poca gent més haguera tingut accés, una obra mestra poc coneguda per a la resta de mortals, que et permetera fer punyades de goril·la en el pit i dir allò de: "No has llegit...?". No és el cas de Camí de Sirga (1988), de Jesús Moncada. I no ho és perquè aquesta és una de les grans novel·les en llengua catalana, molt traduïda i difosa. Podria ser-ho més encara.

Es planteja un homenatge blocaire a Moncada. I no crec que hi haja reconeixement més gran a un escriptor que dir que una de les seues novel·les és una de les obres, en qualsevol llengua i literatura, que més m'ha copsat en ma vida. Per la manera de transcendir l'àmbit local, la història de Mequinensa, per bastir una obra universal i rotunda que, a més, és un fresc d'un moment històric. Pel seu llenguatge, per la cadència de les paraules. Per l'estima pel lèxic propi, sense complexos, sense barreres. Mots i expressions de cruïlla, de territori frontissa de tantes coses.

A la sòlida obra posterior de Moncada no hi vaig experimentar les mateixes sensacions de plenitud lectora. Passa que, de vegades, la dimensió inabastable d'una obra concreta plana amb un excés de força sobre la resta de la producció d'alguns autors. Tant se val. Moncada és un dels grans de la literatura catalana de tots els temps. Camí de sirga, a més, ha saltat sobre les barreres lingüístiques i és referent per a milers de lectors d'uns altres àmbits territorials.

Açò no pretén ser una ressenya. Més bé, un escrit d'agraïment i d'admiració fascinada. Llàstima que el destinatari no hi siga entre nosaltres per rebre, directament, el nostre reconeixement i admiració. En tot cas: moltes gràcies per la novel·la.

QUÈ BÉ VIUEN ELS PROFESSORS?

La crisi econòmica ha fet més fonda la fractura entre el funcionariat i la resta de la societat. Però hi ha un sector concret, el professorat, sotmés a eterna sospita amb arguments incerts que s'han solidificat al llarg del temps. En aquest bloc, anomenat Connotación, he trobat una llarga entrada que desmunta alguns tòpics sobre la qüestió.

COBDÍCIA, PERESA, DESÍDIA

Us deixe amb l'article de hui al diari digital EL PUNT.CAT, a propòsit del final de l'estat de benestar. Un altre dia comentarem la fusió-aborsió de Bancaixa a major glòria d'Esperanza Aguirre. Noves glòries a Espanya. De les pròpies, ben poques. Podeu dir la vostra si voleu.

FRANCESC BONONAD: FACEBOOK

Si preguntem, com qui no vol la cosa, per la literatura de l'era Internet la majoria pensarem en blogs, llibres electrònics o possibles avanços (o retrocessos) tecnològics. Ningú no pensaria que la xarxa té implicacions i conseqüències el format clàssic del llibre. No és fàcil imaginar això. O les implicacions i enfocaments possibles. No, perquè nosaltres no som Francesc Bononad.

Aquest autor s'havia donat a conèixer amb dues obres, Empremtes en la neu (Laertes, 2007) i sobretot Cotxes nous, cotxes d'ocasió, cotxes de quilòmetre zero (El cep i la nansa, 2008), en les que els llenguatges audiovisuals, o els generats per la xarxa, adoptaven forma de llibre i assolien una complicada ubicació en algun gènere concret: És poesia? És assaig? És prosa poètica? Tot això i res, alhora. Més aviat, producció en els llindars de la literatura. O com explica el propi Bononad, literatura de la brevetat. Intensa, sorprenent, dura, complexa.

Amb Facebook (El cep i la nansa, 2010), Bononad li fa una volta més al nus de la soga (del lector?): sota una aparença i un disseny molt cridaners estèticament, on el còmic i l'estètica digital s'hi donen la mà, i un fil conductor suggestiu, l'assassinat de Marta del Castillo i els seus reflexos a les xarxes socials i els mitjans de comunicació convencionals, s'amaga una polièdrica (i diabòlica) creació que, amb la forma d'un facebook literari, reflexiona sobre la vivència de la mort, la mentida o la creació literària.

Dit així, sona estrany. Ho és. L'aposta, el salt mortal, consisteix en què el lector deixe aparcades les seues concepcions literàries prèvies, pose en alerta els sentits i estiga disposat a llegir i rellegir com faria amb un poemari. Un llibre de volada, ambiciós, a voltes opac, amb fragments que sols poden eixir d'un univers sense horari de visita, com el de Bononad. O com el del seu principal referent literari reconegut, Josep Palàcios. Facebook no és apte per a premis ni per a amants de la taxonomia literària. Un puntelló en l'entrecuix de la literatura acomodatícia i volàtil.

EL RETROVISOR: EMERGENCY THIRD RAIL POWER TRIP

Vaig descobrir Emergency Third Rail Power Trip (1983), dels californians The Rain Parade, poc després de la seua publicació, gràcies a un dels dos o tres companys d'institut que m'obriren els pàmpols i la ment en canal. Va ser una revelació: pop i psicodèlia dels 60, de la costa Est, però també del Revolver dels Beatles, transposada a l'era post-punk i new wave. Amb un punt àcid, quasi obscur, que els feia una mica inquietants, fins i tot en els moments més lluminosos.

Escoltat més de vint anys després, l'àlbum (que conté una esplendorosa portada, amb una vella fotografia de globus aerostàtics amb el color tractat) continua sonant misteriós. No és un disc redó: conté quatre o cinc cançons fregant l'excel·lència juntament amb temes reiteratius i auto-complaents, però els bons (I look around, Talking in my sleep, This can't be today, HR 1/2 ago o What she's done to your mind) han aguantat més que dignament el pas del temps.

La banda, com moltes de les propostes underground de la dècada dels vuitanta, va tindre una vida limitada, amb un parell més de treballs, així com un directe gravat en Japó i editat en els noranta. Em fa, tanmateix, que les seues petges estan presents en músics i discos posteriors. Més informació: ací mateix.

Postdata: Val, és cert, la idea d'aquesta secció era comentar discos publicats deu anys enrere. Però, ben mirat, per què marcar-se limitacions tan estranyes?

LA PENOMBRA DE LA COLOMA

En un post anterior a propòsit del tema de l'autoedició avançàvem que en parlaríem amb més deteniment d'un llibre, La penombra de la coloma (Autoedició, 2010), d'Andreu Sevilla, que, unes altres disquisicions al marge, ha sorprés gratament una part de la crítica. L'argument parteix d'un incident cavalleresc, protagonitzat pel jove Roderic de Beaumont, que desemboca en una rocambolesca recerca del manuscrit de Tirant lo Blanc i dóna peu a una desfilada exuberant de personatges i referències històriques i literàries que actuen com una foto fixa del període on es desenvolupa la narració.

La narració és interessant, enganxa, està ben trenada i resolta, i es complementa amb trames i personatges secundaris que l'enriqueixen. Especialment sucoses són les seues aproximacions als individus de les classes inferiors i els ambients més sòrdids, descrits amb una colpidora cruesa i realisme. Alguns lectors, per contra, gaudiran amb la intel·ligent i erudita recreació dels ambients literaris, plens d'ironia i mala llet dosificada. Els episodis amorosos, mentre, actuen com a contrapunt elegant i cavalleresc d'una història que no sembla deixar fóra cap dels ingredients del gènere.

Tanmateix, allà on Sevilla fa un pas endavant respecte de les propostes habituals de novel·la històrica, al nostre entorn i fóra d'ell, és en l'embolcall, en la presentació formal, en una prosa rica, llegidora i fluida en ocasions, en unes altres més complexa, però quasi sempre brillant. Un discurs literari de volada nodrit d'un lèxic generós, precís i extremadament treballat, que entrebanca de vegades la lectura però, al mateix temps, la fa més fèrtil i enriquidora.

Relacionat amb això està el llenguatge dels diàlegs, ple de troballes, modèlic (al meu parer) en la recreació del que podrien ser els diferents registres col·loquials del català de la ciutat de València a finals del segle XV. Un treball curós i minuciós, fins i tot honest: allò més fàcil (i peresós) és bastir un registre adaptat que puga ser seguit amb facilitat pel lector, tot i que siga a costa de la versemblança. Sevilla defuig això i lliura un llibre que ens reconcilia amb la novel·la històrica gràcies al seu rigor no exempt d'amenitat. Valors, ambdós, que no tenen per què estar dissociats.

LHC: FORATS NEGRES

Amb la direcció del gran Chon González i la participació d'un equip tècnic i artístic valencià de volada -ho sé perquè amb molts dels seus components he tingut el privilegi de treballar per a televisió- s'acaba de presentar el programa pilot de LHC: Agujeros negros, una molt prometedora sitcom per a Internet presentada a un concurs de webseries de Nikodemo TV.

Ací teniu l'enllaç per veure el pilot amb Mireia Pérez i Jordi Gomar esplèndids en el seu paper de científics poc recomanables. I atenció a una aparició estel·lar de Francisco Camps.

Molta sort. I si us de ve grat, voteu-los.

POETESSES SOTA LA CREUETA: TERESA PASCUAL

Abans del poemari Rebel·lió de la sal (Pagès Editors, 2008), Teresa Pascual (Grau de Gandia, 1952) ja havia desenvolupat una tasca considerable com a poetessa i traductora, una veu més a tenir en compte d'un àmbit, la Safor, generós i fèrtil en veus poètiques de volada. Aquell llibre, tanmateix, Premi de la Crítica Catalana i Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians, li atorga un reconeixement i visibilitat afegits.

Rebel·lió de la sal és un llibre plàcid i sinuós alhora, evocatiu i dolgut, d'una cadència elegant que sota uns continguts que se'ns apareixen quotidians ens fa preguntes sobre qüestions punyents com el dolor i l'absència amb la metàfora de la sal, la que conté el paisatge, però també les llàgrimes o la suor, com a fil conductor. Una col·lecció de poemes que convé reprendre temps després de les primeres llegides per ser absorbida amb plena consciència. Ací baix, una mostra:

A la mesura de les teues coses

he disposat la casa, les parets,

el color de taronja de la cuina,

el pilar cara-vista del saló.

He obert les finestres i la mar

he matisat les línies de l'aigua

sense saber la sal que commovia

i abatia les ones en l'arena-

tota la sal fixada la mesura,

a la teua mesura de les coses,

al silenci de la sal, al vent de sal,

a la sal de la pell de les paraules...

He disposat la casa, les parets,

cada verd dels xiprers i tots els pins,

tots els dolors dels dies sense llum,

cada pam de l'espai que tu no ocupes

on la teua mesura es desdibuixa.

TRÀNSIT I CULTURA DE LA VELOCITAT

Dimarts de vesprada. Tornada a Xàtiva en cotxe des de València. Tram final, en la carretera que comunica la ciutat amb La Llosa de Ranes i l’autovia. Trànsit dens, en les dues direccions. Filera raonable, sense arribar a l’embús. De sobte, quasi sense adonar-me’n, una motocicleta de gran cilindrada m’avança a mi i a un parell d’automòbils. Fregant els 180 quilòmetres per hora. O més. Ocupa el carril de la dreta i, unes dècimes de segons abans d’estampar-s’hi en un camió que venia en direcció contrària, es regira al seu carril. Amb perícia. Qualsevol altre s’haguera posat nerviós. Podia haver derrapat. Qui sap si la resta de conductors haguérem perdut el control en les maniobres evasives. Un desastre. A més del salvatge motoritzat algú més ens podríem haver deixat allà l’existència. D’allò vostés no es van assabentar perquè no va passa res i els diaris del dia següent no recolliren en les seues pàgines un succés luctuós. Un ensurt i a casa. Diuen que aquell és un tram perillós. Encara passa poc. Estic totalment convençut que aquell idiota ho fa sovint. Ell i uns quants més.

El que són les coses, però just aquell dia servidor havia pagat una multa de 100 euros, menys el descompte per pagament al primer avís, per circular a 140 quilòmetres per hora en una autopista de peatge, tram entre Castelló i Tarragona. A 120 està bé. A la marxeta. No calia córrer més. Mal fet. No en sóc conscient d’haver posat en perill cap vida. Però les limitacions estan per complir-se. Les multes van a endurir-se perquè aquell és l’únic llenguatge que entenem. 120 està bé. Quin remei. Potser paguem justos per irresponsables, però això salva vides. Sembla que sí.

La burrera a l’hora de conduir i la decisió de les autoritats d’augmentar les sancions suposen un fracàs col·lectiu. Tothom coneix algú, fins i tot ben pròxim, que s’ha deixat la vida en l’asfalt. Però no reaccionem. Qui sap si és la cultura de la velocitat i el vertigen, la concepció del circuit permanent, de la necessitat d’adrenalina. Res que objectar: qui vullga sensacions fortes que se’n vaja a un circuit on sols serà la seua vida la que es pose en perill. La bona cosa és que tindre cura dels demés no està de moda.

En la cultura de l’individualisme i l’autosatisfacció la paciència i el respecte mutu no té prestigi. Cosa de ximples i dèbils. Molta gent s’oblida d’emprar els intermitents. Corre més del compte. Acaça el cotxe que té davant. Fuma o mira el mòbil. Beu o es droga. S’hi transforma en una bèstia només tindre contacte amb el volant. Si pregunteu, bellíssimes persones. Pares i mares exemplars. I això. Gent perillosa en realitat. Per a ell i per als altres. Tots hem caigut alguna vegada. I sols entenem el llenguatge de la butxaca.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 29-05-10)