CRÒNICA PRIMAVERAL (i II)

Coses de festivals: Owen Pallett programat a una hora terrible, les quatre de la vesprada. Després d'un dinar amb amics, arribe al tram final. L'Auditori està ple i rendit a l'ex Final Fantasy: un teclat, un violí, aparells per a fer loops i un guitarrista que l'acompanya en alguns trams. Sublim. Malgrat la senzillesa de mitjans. Les cròniques no ho recullen per raons que se m'escapen.

A l'eixida el cos em boicoteja la intenció de picotejar pels escenaris mentre arribe als The New Pornographers: he de seure, tancar els ulls una miqueta i, en acabar, xutar-me un barril de cafeïna. La vellesa (amb "ve" baixa) se m'apodera. Frustrant. Tant com la decisió de deixar en l'Auditori a Low i la seua interpretació de The great destroyer (2005), un dels meus discos predilectes de la passada dècada. Les maleïdes coincidències.

Escollim Pornographers. Gran concert malgrat les adversitats: un horari poc agraït, el cabreig entre la parròquia per l'absència de Neko Case i un so espantós, sobretot a l'inici. A poc a poc, però, la banda s'hi va guanyant al públic gràcies a un directe precís i a dues cantants competents que supleixen amb dignitat la Case. I sobretot gràcies a un cançoner esplendorós i a la intel·ligent decisió de combinar el seu darrer disc amb incursions freqüents en Twin Cinema (2005), el seu millor treball. Per a quan sona l'apoteòsic final world-music de The bleeding heart show el públic ja ha alçat la banderola de rendició.

Arribem a l'última mitja hora de Nueva Vulcano. Els catalans justifiquen la seua ubicació en un escenari gran. Densos, amb actitud i solvència, i una selecció de cançons final esplèndida. Mai m'havien acabat de convéncer. Fins al divendres. Spoon no em diuen gran cosa. Set més que correcte, però no em fan entrar en matèria. Cocorosie sí: malgrat la seua discografia irregular, transmeten bellesa, una felicitat naïf i la convicció d'estar assistint a un univers sols transitable per les germanes Casady. Hi haurà qui pensarà tot el contrari i, potser, tinga raó. Llàstima de Beach House, això sí.

Wilco comença la seua esperada actuació amb un so impropi d'una de les millors bandes en directe del món. A poc a poc, la cosa va anar millorant. Esplèndids. En estat de gràcia. Un únic retret, molt personal: el desassossec que em genera el rebuig explícit de Jeff Tweedy a un àlbum com A ghost is born (2005): no sonen Hell is chorme, Spiders (Kidsmoke), Muzzle of bees, Theologians, Hummingbird ni la meravellosa Company in my back. Desolador. Coses meues.

No puc escoltar en condicions Panda Bear, l'únic membre d'Animal Collective que no em desconcerta fins l'abandonament. I malauradament, veiem com una vella glòria com Marc Almond, transmutat en una mena de Morrissey que haguera decidit fer music-hall, s'arrossega per l'escenari prestant la seua privilegiada veu a un grapat de cançons horroroses. Indigne d'un festival com aquell.

I la traca final: poden haver envellit físicament, haver-se reunit per fer caixa, tocar amb velocitat creuer. Tot això. Però Pixies té una connexió quasi religiosa amb milers de fans de tot el món. I unes cançons que han aguantat el canvi de segle i que, el proper, encara seran clàssics. No sé si va ser un bon concert tècnicament parlant. Aquella no és la qüestió. Perquè la sensació de plenitud i felicitat, d'anys que cauen del llom fent sentir que has recuperat un parell de dècades, és incomparable. Tant, que no li veig sentit a enterbolir això amb un concert, posem per cas, de Yeasayer. A casa. Where is my mind?, uuuuuuuuu!

CRÒNICA SÒNICA I PRIMAVERAL (I)

Festivals hi ha molts. I cada volta més. Però d'un temps ençà cap d'aquells esdeveniments conté els al·licients estrictament musicals del Primavera Sound de Barcelona, polèmiques lingüístiques a banda. Enguany poguérem assistir a les dues primeres jornades i aquesta és la crònica del dijous: fragmentària i lleugera en un festival que, donada l'oferta i la multiplicació d'escenaris, obliga a prendre decisions doloroses no sempre encertades. El sudoku de la programació, que en deia algú.

La nostra ruta començà amb Emilio José. Aigua: problemes tècnics. No ens quedem a veure si se solucionen. A prop, una banda desconeguda, Alado Sincera, acaba un set més que decent davant un parell de dotzenes d'assistents que veiem de casualitat camí a Bis, una banda amb l'arròs esclatat. El seu hit Eurodisco, això sí, ens du bons records i ens fa moure els malucs.

The Wave Pictures a continuació: fascinant el que s'hi pot fer encara amb una formació de guitarra, baix i bateria. I és així perquè David Tattersall, guitarrista i peculiar veu, és un músic excels i, malgrat el seu aspecte de common people, un paio amb carisma. I la manca quantitativa (encara) de repertori la supleixen amb sentit de l'humor i virtuosisme. Me'n vaig feliç i amb l'estupenda Too many questions rondinant-me pel cap.

Tornem enrere amb certa il·lusió pel concert d'acomiadament dels navarresos Half Foot Outside. Aigua. Poc arropats per la gent i un so de l'avern. Llàstima de veritat. Ni tan sols la col·laboració en un tema de Banin, de Los Planetas, genera complicitat amb el públic tret d'un grapat d'incondicionals. A canvi, assistim a una aclaparadora demostració de bandarrisme musical amb sentit de Titus Andronicus que compensa àmpliament la sensació de frustració. Divertits, densos i elèctrics. Com ha de ser.

Un concert impagable de punk i rock suat que contrastava amb la hieràtica proposta de XX, un dels grups revelació de la temporada gràcies al seu soul gòtic i obscur. Bona posada en escena. Però el concert acaba resultant un tant lineal perquè el repertori encara és curt. Però transmeteren ànima i capacitat de generar un clima especial. És molt. Els canadencs Broken Social Scene desplegaren poc després, i en el mateix escenari, una actuació dinàmica i entretinguda, però els seus discos mai no m'han dit gran cosa. Bon concert, amb tot.

Superchunk és una banda de llarg recorregut. I el seu fou un concert compacte, una classe magistral sobre l'escenari del gènere que van contribuir a solidificar, l'indie-rock americà. Solvents i ben acoblats. Una delícia. Aquesta banda, tanmateix, s'inscriu en la història del rock amb un cos de lletra un punt o dos inferior a Pavement: la banda de Stephen Malkus té un grapat de cançons quasi imbatibles i, a més, afrontaren el seu concert de Barcelona amb actitud i ganes d'agradar i passar-ho bé ells mateixos. Una altra cosa és que, almenys de les zones capdavanteres, el so resultara molt deficient. Però a ningú no semblava importar-li massa: pocs allí havien vist en directe als autors de Shady Lane, Stereo, Summer Babe... Molta tralla.

Les dues de la matinada passades. La intenció inicial era continuar la festa amb Delorean, (o) Fuck Buttons. Fins i tot Moderat, una de les darreres bandes electròniques. La carrosseria, tanmateix, ja no dóna per a tant, ni tan sols amb dopatge. I el dia següent s'endevinava llarg. (Continuarà)

AGRARISME I BANALITAT

Amb un cert retard, per uns dies de desconnexió gens aliens a la meua voluntat, us enllace un article publicat divendres passat a EL PUNT.CAT a propòsit del canvi de rumb al Museu Valencià de la Il·lustració i la Modernitat (MuVim). Aneu dient la vostra.

L'ESQUERRA AGÒNICA

Doro Balaguer (València, 1931), en tant que pintor, escriptor, lluitador anti-franquista, militant comunista i nacionalista, successivament, activista cultural i algunes coses més, tenia algunes històries que contar, fragments de la memòria dignes de ser fixats en un llibre. Així ha estat. Sota el títol bastant eloqüent de L'esquerra agònica (Afers, 2009) Balaguer en fa repàs i, al mateix temps, sistematitza i reuneix el seu llegat de pensament polític dispers en diferents documents i articles d'opinió.

La política té un pes específic en el llibre. Al fil de les seues vivències i militàncies, Balaguer desgrana un relat que, amb la perspectiva del temps, és distanciat i profundament pessimista sobre el desenvolupament dels fets històrics al País Valencià i a Espanya, les renúncies de la transició i d'etapes posteriors. Amb claredat i contundència. Amb idees moltes d'elles irrefutables i unes altres no tant. Fragments, però, llegidors i que empenten a no poques reflexions, un dels requisits que se li ha de demanar a la literatura que transmet idees.

L'autor, a més, reflexiona, com parlant amb si mateix, sobre qüestions d'abast estatal i nacional, com ara el terrorisme, de forma insubornable i, això sí, un tant lacònica. Balaguer li barra el pas a l'esperança. Per edat i experiències polítiques, potser no li toca fer prospecció benintencionada sobre el futur. Però els fulls deixen en els dits i el paladar un sabor agre que justifica àmpliament el títol.

Tanmateix, on el llibre pren més volada és en les seues vivències biogràfiques i el seu vessant com artista plàstic. El relat familiar, l'etapa de formació a la València del règim, les inquietuds polítiques primerenques, les estades a París, les reflexions (ben interessants) sobre l'art modern i sobre la seua pròpia obra (amb un excés de modèstia, s'ha de dir), o els debats amb Joan Fuster, amb qui va mantenir una relació prou estreta, a propòsit del llibre El descrèdit de la realitat, contenen informació pertinent i molt il·lustrativa d'un temps i una època. Un llibre d'aquells que ajuda a entendre moltes coses.

ELECCIONS SORPRESA

Senyores i senyors electors, contribuents, ciutadans, pagans, votants, abstencionistes, desencantats i encantats de la vida: passeu-vos els cinturons, apagueu els mòbils i encomaneu-vos a qui vullgau, perquè entrem en any electoral. I la cosa va a ser dura. Més dura. Dura de veritat. Els polítics residents són éssers viciosos que consideren els 365 dies de cada any de la legislatura campanya electoral. Tot el que es fa o es diu és en funció de. La campanya permanent, es diu. Això explica tantes i tantes tonteries. No és menys cert, però, que en la mesura que s’acosta la data assenyalada els sistemes nerviosos van alterant-se, les pulsacions augmenten i la llanda atàvica es converteix en un xunda-xunda que ens travessa el cap de banda a banda. Passa sempre. Amb la particularitat enguany que les teranyines ocupen el lloc en la caixa on haurien d’estar els diners. Les rebaixes van de debò. Any electoral, hem de suposar, de tisora, d’aigua al coll i cintes d’inauguració miserablement restringides. Folklore electoral sense apoteosi inaugural? Uf. S’auguren fenòmens estranys en la cosa pública. Potser ja han arribat.

L’alcaldessa d’Ontinyent, Linsa Insa, degué pensar que abans morta que senzilla quan va decidir que la pasta del Plan Confianza destinada als accessos del nou Hospital -que tampoc no s’inaugurarà abans de les eleccions ni de conya- era millor destinar-los al Pont de Sant Vicent que, amb una poca sort, podrà estar en obres. Les prioritats són les prioritats. Les de l’alcaldessa-candidata, és clar. A Xàtiva, mentre, el PP es fa creus perquè la Ciutat de l’Esport, ara amb les obres al ralentí, estiga presentable abans de les eleccions de 2011. La inauguració es farà. D’aquella manera. En tot cas, el president de l’agrupació local, Vicent Parra, sembla haver descobert la política de proximitat: aquesta setmana, visita a les activitats de les ames de casa. Eficaç. I baratíssim. Infinitament més barat que les go-go’s pneumàtiques amb què Alfonso Rus, en qualitat de president de la Diputació, vol obsequiar els municipis dels seus dominis.

Any electoral. I acabem de començar. Els polítics mereixerien la mateixa medicina que els mals estudiants de banyera de cafè i colzes d’última hora: eleccions sorpresa. Comicis decidits per ordinador en funció d’una sèrie de variables. Posem per cas, males pràctiques polítiques iguals per a tots: nepotisme, enganys, malbaratament, histerisme, sectarisme... Salta l’alarma de l’aparell: a votar. La d’idioteses que ens estalviaríem. Igual ens passaríem la vida a peu d’urna per culpa d’uns incorregibles. Sols era una idea.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 22-05-10)

MINUTS MUSICALS: OWEN PALLETT

Fins ara el canadenc Owen Pallett es presentava sota la denominació Final Fantasy, que hagué d'aparcar per pressions de l'empresa que explota el vídeo-joc amb el mateix nom. Amb aquell alies obtingué resultats diversos, entre la curiositat i els bons apunts no acabats d'arrodonir.

Curiosament, aquest prodigi del violí ha signat el seu millor disc, Heartland (2010), en aparèixer amb el seu nom: una gravació conceptual, al voltant d'un llaurador, d'intens pop orquestral amb traces d'electrònica i un punt d'èpica ben entesa, un poc seguint el rastre, però a la seua manera, de bandes com ara Arcade Fire, Grizzly Bear o Hidden Cameras, amb les quals ha tocat. Però també fa recordar Beirut i els moments més BSO de The Divine Comedy. Resum: el disc està molt bé i va guanyant a cada reproducció. Allò millor és que l'escolteu.

PECATS DE MON PARE

Només començar Pecados de mi padre (2009), el documental de l'argentí Nicolás Entel sobre la vida del cèlebre narcotraficant colombià Pablo Escobar, contada per la seua família, especialment pel seu fill Sebastián Marroquín, perceps que alguna cosa gran està a punt de passar. I passa. Històries com les d'Escobar, o semblants, les hem vistes desenes de vegades a través del cinema. Però en aquest cas el punt de vista és, d'alguna forma, inèdit.

La pel·lícula conté algunes de les atribucions del bon cinema documental. La història de l'auge, caiguda i l'activitat del traficant i assassí que fou Escobar està ben contada. Hi ha ritme. Les imatges històriques estan ben inserides en les del present. I els testimonis són interessants. El fill d'Escobar és un personatge fascinant: pel que diu, per com ho diu, per la seua voluntat decidida de sobreviure a la llegenda de son pare, d'encetar un camí diferent.

Durant el metratge, l'espectador especula, vigila per saber on està la trampa. Però hi ha un moment culminant que tritura les suspicàcies: poc després de ser assassinat Escobar, una periodista parla amb el fill, de sols setze anys. La seua reacció en calent és l'esperada en un fill de ganster: jura que matarà els botxins de son pare. Poc després, el mateix xiquet amb ànsia de venjança, amb els fets assimilats, s'hi desdiu de les seues paraules. I parla de pau.

Entel no intervé a la manera descarada de Michael Moore: la filmació del documental provoca un esdeveniment, però a instàncies del mateix Marroquín: moviments de conciliació amb els fills d'algunes de les víctimes de son pare, principalment polítics. Fets que parlen de pau, futur i esperança. Sense utopia impostada: el documental acaba recordant que la mort d'Escobar no va acabar amb el narcotràfic ni la violència. Ni la intervenció de grups armats en els destins de Colòmbia. Però el film millora substanciosament la fe en la condició humana.

POETES SOTA LA CREUETA: JOSEP PORCAR

Josep Porcar i Museros (Castelló de la Plana, 1973) és un poeta i blocaire amb una frondosa producció publicada i premiada (Matèries encara, Vint-i-dues mans de pintura, Crònica de l'ocupant, La culpa...) i que també s'hi pot trobar a un bon grapat d'antologies.

El poema escollit l'hem extret d'Els estius (Brosquil Edicions, 2008), un llibre editat esplèndidament (bellíssima coberta que sols s'hi pot apreciar amb l'exemplar en la mà,) i que conté els neguits, (e)vocacions i pensaments que li suggereix al poeta aquella estació de l'any, amb una curiosa interacció d'elements entre el costumisme poètic i la revolta.

El poema és After sun i va precedit d'una cita de Kavafis que també reproduïm.

After sun

Tal i com ací has devastat la teua vida,

ací mateix, en aquest racó petit,

és en tota la terra que n'has fet la destrossa.

K.P. Kavafis

Desplaçats d'una guerra

en la què no han mort encara, de la cala s'exilien

famílies turistes. A l'arena extirpen

bolets multicolors, peus pansits,

xiquets plegables, i emigren amb goig

carregats d'artefactes.

Queden arrere els horitzons verticals

dels cossos jacents que miren i miren

sense saber que han caigut

reus d'un altre cel.

Però no és aquest cel, eixam o formiguer,

una cambra de gas filmada a càmera lenta,

sinó un escorxador ignot i preat, embafat

de víctimes invisibles, de cors a l'ast,

sang deverada d'amnistiats botxins

gaudint dels odis immediats

en la pell dels bronzejats

com una lepra feliç.

Els exiliats abandonen l'infern

apunyalant un crepuscle vell,

previsible, perfumat amb after sun

que albarda la sentor real

de sofre i podriment.

POCA ROBA

Cada volta que els mercats, els bancs centrals i les organitzacions financeres i empresarials reaccionen eufòricament a una mesura governamental m’envaeix la neguitosa sensació que els generals, ben protegits en la reraguarda, han decidit enviar-nos a la tropa a camp obert a què ens bombardegen. És una reacció instintiva, pavloviana. Però no irracional. Quan això passa significa que a moltes persones els han retallades les prestacions, el sou o algun dret social adquirit. Ciències pures. I això algú ho interpreta com una notícia positiva. La il·lògica del sistema. Una estafa.

A José Luis Rodríguez Zapatero se li han vist les costures, la supeditació i dependència de la mateixa banda de corsaris que ens han convençut que els gossos saben volar. Davant la crisi i la necessitat “imperiosa” de reduir el deute de l’administració, se’ns diu que jubilats i funcionaris han de fer un esforç assimilable al que ja estan fent assalariats i autònoms. Ens igualen solidàriament però per la banda de baix. Recursos ràpids per a les arques públiques. Dèficit controlat. Mercats contents. Al·leluia. I on estan les mesures per a que les rendes més altes contribuïsquen també a l’esforç col·lectiu? En estudi. Això sempre s’ha d’estudiar. Sense apressar-se. Els retalls socials, per contra, els han decidit en tres dies.

ZP, en acabar, soterra en un forat ben fondo les seues polítiques socials (algunes d’elles erràtiques o directament electoralistes: a quin sant un txec bebè per a tots igual o una deducció del mateix caire de 400 euros, sense tindre en compte el nivell de renda?) i comença a pagar amb sang els seus pecats d’inacció i equidistància. No se li poden posar veles al mateix temps a Déu i al dimoni: o remous els beneficis impúdics d’uns quants o salta pels aires l’estat del benestar. Com que no ha hagut coratge, paga poca roba. Com sempre. De veritat que no es pot una altra cosa per reduir el dèficit? Veient com i en què es gasten els diners les diferents administracions, se m’ocorren unes quantes coses. La reacció arriba tard i els sacrificis seran de la tropa. Però a ZP no li eixirà gratis. Els altaveus del PP, amb un cinisme de caure de cul, exigien més tensió social contra el govern. Allà va. Que els aprofite.

I apart. Mentalment, és difícil no relacionar allò anterior amb l’escàndol pel viatge a Grècia gratis total de quatre regidors de l’ajuntament de Xàtiva. M’és igual que el consistori passe la factura a Brussel·les. És un malbaratament de recursos públics: amb un tècnic i un regidor s’haguera complit l’expedient de sobra. Més d’això, és un insult al personal que té la soga al coll.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 18-05-10)

EL RETROVISOR: KID A

Una dècada és temps més que suficient per valorar amb perspectiva una obra artística. D'açò va un poc aquesta nova secció: farem una ullada a discos que en fan ara deu anys. Una forma de furgar en la nostra discoteca de la que, potser, alguns de vosaltres traga profit. Primera estació: Kid A de Radiohead.

Després de publicar el nihilista, seminal i inabastable Ok Computer (1997), molts es preguntaven cap a quines claus sonores derivaria la malaltissa i fructífera ment de Thom Yorke. La resposta fou un àlbum desconcertant: lluny de reiterar i reprendre les claus d'un disc que havia marcat una època, entre la ràbia i un preciosisme terminal, la banda d'Oxford lliura un treball fet de textures i ambients, on l'electrònica passa al primer pla i les cançons exigeixen una posició activa per part de l'oient. La renúncia a la senda fàcil de l'auto-plagi genera desconcert, però els fa lliurar una segona obra mestra.

A Kid A hi ha esborranys de cançons, acumulacions de textures sense melodia. Però també propostes deslumbrants com la que obri el disc, Everything in its right place, on la veu de York, acompanyada d'una memorable línia de piano electrònic, va deformant-se i reproduint-se fins convertir-se en una lletania malèfica. Hi ha bellesa tot i que siga inquietant, com en Morning Bell, però el propòsit de Radiohead sembla resumir les inquietuds sonores de la dècada que comença: la música ambient de In limbo o la dansa epilèptica d'Idioteque.

El rock, per dir alguna cosa, queda limitat a The National Anthem, amb un riff que acaba acompanyat d'una secció de vent embogida (un tema, per cert, que va servir com a sintonia d'un programa musical, La caixa de música, que mantinguérem en antena durant quatre anys en Ràdio Klara, tanquem parèntesi auto-contemplatiu). Un disc amb tantes cimeres que un tema rotund i encisador com Optimistic, amb una base rítmica preciosa, va passar quasi desapercebut.

Potser per aquella vocació enciclopèdia, de pouar d'ací i d'allà, a Radiohead se li nega la virtut de l'originalitat. El Frankenstein resultant, però, és colossal, i la seua tasca de divulgació sonora, impagable. Algú va dir: "Rock lleig per a gent guai". Més aviat: música inquieta per a immenses minories.

EMOCIONANT RETORN A CASA

Huit anys després, Raimon va tornar a casa, a la seua ciutat de Xàtiva, amb un emocionant (i emocionat) recital "antològic", el primer d'una sèrie de tres que tindrà continuïtat aquesta vesprada de diumenge. Localitats exhaurides. Assistírem a la primera sessió, de vesprada. Raimon, amb la gola feta un nus, va presentar els recitals. Començà amb Quan jo vaig nàixer, la increïble T'he conegut sempre igual, la bellíssima Parlant-me de tu... Alguna de les noves. I Indesinenter, sobre un poema de Salvador Espriu. Un dels primers moments on es va començar a notar l'excitació i complicitat del públic.

Anaren caient, enmig d'una creixent complicitat entre públic i artista, un bon grapat de cançons, entre inèdites, conegudes i molt conegudes. Amb moments emotius, quan Raimon li dedicà Molt lluny al seu amic xativí Joan Juan, desaparegut fa poques setmanes. O algun moment de moderada bogeria, com quan Raimon s'hi posà a ballar en mig de l'escenari. I alguna ocurrència molt celebrada, quan li va dedicar Elogi dels diners a l'alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus.

I més coses. Acaba el concert, amb el públic en peu. Una ovació tremenda. Els bisos, enmig d'un ambient elèctric i intens: Veles e vents, Diguem no, Jo vinc d'un silenci i, és clar, Al vent, la seua cançó més emblemàtica (que no la millor) i que ara compleix 50 anys. O 51. A Xàtiva hem arribat tard a la commemoració. Però hem arribat. El recital de hui el gravarà TV3. No sé si el podrem veure algun dia. Raimon tornà amb els seus. Huit anys després.

(I sí, la foto no és d'ahir.)

CARTA A UN FUTUR EX PRESIDENT

És el que esteu pensant. En l'article de hui que publiquem en el diari digital EL PUNT.CAT, dirigim una missiva al nostre president Juan sin miedo, més conegut com Francisco Camps. Més endavant, parlarem de les propostes del govern ZP per reduir el dèficit. Mentre, podeu llegir al respecte d'això un encertat article de Vicent Usó en el seu blog, El rastre de Clarisse.

CAMPS SENSE POR

Una frase per a la història. Francisco Camps se sent com "Juan sin miedo". Quin heroi, acaçat per un món que no el comprén. Quin il·luminat. Una declaració d'intencions autistes. Dos molt bons periodistes, Víctor Maceda i Sergi Tarín la comenten avui a L'Informatiu en un parell d'articles excel·lents. Demà direm la nostra. Però ja no serà sobre la frase.

LA RENÚNCIA

Un amic, professor de secundària en un centre concertat, m’explicava, mig divertit mig consternat, l’anècdota d’un pare que sostenia que al seu fill li anaven mal els estudis “per culpa del sistema educatiu de Zapatero”. “Mire”, li va contestar el docent, “per començar, no sé si sabrà vosté que les competències educatives estan totalment transferides a la Generalitat. Però primera i principal: el seu fill és un bandarra i un malfeiner”.

El succeït sembla una ocurrència pastosa, però revela un estat de coses que va més enllà del entusiasme amb què els progenitors de hui disculpen les carències de la seua prole. Tenir un ninot del pim, pam, pum és còmode i alliberador. Els afectats per la davallada de Fórum Filatélico i Afinsa es manifestaven reclamant que el govern els hi tornara els diners que havien perdut, però ningú no entonava el mea culpa per haver posat els seus estalvis en una inversió tan volàtil. És un exemple. Però ha fet forat: en el darrer plenari municipal, l’alcalde Alfonso Rus, explicava que les vivendes de protecció pública que l’ajuntament de Xàtiva va subhastar no s’havien lliurat als seus propietaris perquè els bancs no donaven els crèdits. La culpa? Segur que ho endevinen.

La crisi econòmica i la tardana, tímida i poc eficaç reacció de l’executiu socialista, ha solidificat en l’opinió pública la idea de la responsabilitat única i inequívoca. Els pecats per acció o per omissió del president del govern en són diversos, però correm el risc de deixar passar aquesta etapa sense que el conjunt de les administracions, dels diversos colors, i la pròpia ciutadania, es pregunte què s’ha fet mal globalment per a que la crisi siga tan greu. I dintre de la gravetat general ens hauríem de qüestionar també perquè en el País Valencià, on tan gran gestió econòmica diuen que s’havia fet, els indicadors d’atur, productivitat, producció industrial, exportació i etcètera són sensiblement pitjors que en la resta de l’Estat. La resposta està en un model econòmic molt concret, recolzat entusiàsticament per la ciutadania valenciana, que ens ha esclatat en les mans deixant com a rastre milers d’aturats amb una baixa qualificació.

Si no sabem per què estem ací, difícilment eixirem del clot. Però és més fàcil centrar les responsabilitats en algú en concret. Una forma de posar-li les coses extremadament fàcils als mateixos voltors que han posat les urpes sobre Grècia i esperen que caiga el següent. La prosperitat ens ha fet un poc més babaus. I amb la crisi tampoc no hem millorat massa.

(Publicat en l'edició comarcal del diari LEVANTE-EMV, 11-05-10)

MINUTS MUSICALS: CLEM SNIDE

Del darrer treball, The meat of life (2010), de Clem Snide, la banda del sempre solvent Eef Barzelay. Un disc del que he pogut llegir opinions dispars. A mi em sembla per sobre de la mitjana, com tot el que produeix aquell senyor. Una mostra: Walmart parking lot.

Clem Snide - Walmart Parking Lot from Clem Snide on Vimeo.

PÍNDOLES

Contra el meliquisme. La paraulota aquesta no existeix en català, però em serveix per definir aquells que no són capaç de veure més enllà dels seus nassos. O que no en poden acceptar que alguns incorporen matisos al discurs. Negre sobre blanc: algú va acusar el blocaire Testenguaret de jacobinista perquè hi va incorporar una molt lleu objecció (ni això: apreciació, més bé) sobre les lectures que se'n feien de les votacions a les consultes sobiranistes. Ni tan sols negava la major.

Contra el meliquisme (i 2). I no fa massa, un lector del blog em va acusar d'haver fet un article "bipartidista" perquè els actors de l'anàlisi eren PSPV-PSOE i PP. I si haguera parlat de PP i Bloc, o d'Esquerra Unida i PSPV-PSOE, o de Bloc i Esquerra Unida, quin tipus d'article seria? Bifocal?

Per a l'infantilisme. Una campanya publicitària encara en vigor compara un producte financer amb un "extra de pizza", amb "doble de formatge", o alguna cosa així. Per si algú no ho pilla. Desconec si la campanya tindrà èxit. Però el publicitari i l'entitat financera han de saber que no em tindran de client. Per tractar-me com a un idiota.

Contra l'helenització. Res no podrà evitar que els voltors oloren la nostra sang després de posar les urpes sobre Grècia. Però alguns dels problemes estructurals que han portat Grècia on està tenen a veure amb els índexs insuportables de corrupció. Només això.

Píndola miraculosa. En un herbolari una dona demanava a la dependenta alguna classe de píndola per llevar la fam a voluntat. Ço és: paella del diumenge, amb els extres corresponents, deu minuts abans em faig una píndola que em trau la gana i les temptacions, tot d'una. I així no em vote el règim. La dependenta, amb una paciència de professor de secundària, va dedicar mitja hora a convéncer-la que això no existia. Sense èxit. La cultura del no-esforç condueix tard o d'hora a la frustració més cruel.

Contra al glamour. Cristiano Ronaldo és boníssim. Excepcional. I té una fam digna d'elogi. Però d'ell, a més de la filiació madridista, em separen els tatuatges, el pentinat, les bicicletes efectistes, l'actitud perdonavides en el camp i la sensació, difícil de racionalitzar, de què pertany a un univers estètic que m'és alié.

BENEDICCIONS

En una breu i casual trobada de carrer, l’abat de Xàtiva, Arturo Climent, ens va transmetre a Ricard Gallego i a un servidor la seua satisfacció després d’una reunió amb la direcció de la Universitat Catòlica Vicente Mártir a propòsit del desembarcament de la institució en la ciutat. “És una benedicció per a Xàtiva”, ens va dir, com tractant de convèncer-nos d’alguna cosa que se’ns havia escapat. L’entusiasme de Climent, a qui conec i aprecie des de fa molts anys, per un centre amb pedigrí catòlic és tan obvi que no mereix major comentari. Allò estrany haguera estat el contrari. Jo també m’haguera posat molt content si a l’hora de fer estudis superiors hagueren portat a la meua ciutat alguna de les especialitats que pensava fer. Pública molt millor. Però en cas contrari, si quadraven els números, es podria haver imposat el criteri de comoditat i proximitat. El que m’hauria estalviat en hores de son i desplaçaments. I el que m’hauria perdut, també: la formació d’una persona jove no es completa fins que vola del cau matern i descobreix el món. En tot cas: alguna gent podrà fer estudis superiors a Xàtiva. Felicitem els premiats.

El debat, tanmateix, no és aquell. Les crítiques no són per la vinguda d’aquella universitat a la ciutat: obris la boca amb algun qüestionament al procediment i es confonen els termes de l’equació. No és això. El tema rau en la forma en què el PP de Xàtiva privilegia l’ensenyament privat (i a voltes confessional) en detriment de l’oferta pública. I ho fa amb recursos de tots: és cert que l’adequació de l’antic Doctor Simarro requerirà d’una forta inversió, al voltant de tres milions d’euros, però la cessió s’ha fet per 25 anys i gratis total, exempta de qualsevol tipus de cànon. Quina empresa privada del que siga trobaria aquestes facilitats? Per a ser liberals, ja saben, el mercat es regula solet i tal, no està malament.

A més, la manera de conduir l’operació per part del govern municipal transparenta una certa prevenció, una por sospitosa a que se li noten les costures. Fins fa poc, es deia que l’operació no estava tancada. Ja veurem. Cal negociar. I a l’hora de la veritat s’hi busquen justificacions peregrines com ara que l’entitat no té finalitat de lucre. Amb un parell. Consta en una acta de la junta de govern local. Fins i tot el propi Vicent Parra, en la tertúlia de la SER, va dir que allò havia estat una errada de redacció. El subconscient, en tot cas, és molt sofert. S’haguera agraït més valentia: miren, aquest és el nostre model i, a més, ens va molt rebé, de moment. Defensors d’un ensenyament públic i laic, mengen ferro i esperen el seu torn. Les benediccions van per barris.

(Publicat a l'edició comarcal del diari LEVANTE-EMV, 04-05-10)

A PROPÒSIT DE L'AUTOEDICIÓ

En el número de Quadern del dijous 29 d'abril vaig fer una (gens habitual) ressenya d'un llibre autoeditat, La penombra de la coloma, d'Andreu Sevilla, la qual cosa ha donat peu per a que un editor, en aquest cas Joan Carles Girbés, en parle en el seu blog Tirant al Cap d'aquest fet en particular i del fenomen de l'autoedició en general.

L'autoedició té mala premsa, a voltes justificada. Però de vegades apareix un llibre que trenca els esquemes. És el cas del volum de Sevilla, el seu debut en la narrativa que, per cert, podeu trobar i descarregar al seu blog. Més endavant farem en aquest espai una ressenya per parlar amb més amplitud, però vaja per davant que ens trobem davant una novel·la de volada que mereixia ser ressenyada i recomanada com si fóra una novetat editorial convencional. I així es va fer.

Allò sorprenent és que el llibre no haja trobat eixida per la via estàndard, per dir-ho d'alguna manera. En tot cas, i donat que La penombra de la coloma està assolint ja una certa difusió, els lectors tenen alguna cosa a dir. Però fins i tot en el cas hipotètic de que es convertira en un èxit, l'autor sols podria aspirar segurament a cobrir les despeses per un treball que s'intueix li ha ocupat uns anys i milers d'hores. Debat obert?

EN VIU I EN DIRECTE

No es perdeu l'article que el gran Ignasi Muñoz dedica en L'Informatiu a parlar de les sensacions que tenen els periodistes que segueixen normalment el president Francisco Camps. Interessant. Devastador. I molt ben escrit.

MINUTS MUSICALS: ME SOBRA CARNAVAL

Fa més d'una dècada. Los Enemigos publicaven el 1999 el seu darrer disc d'estudi, Nada. I deixaven en ell una de les seues millors cançons, Me sobra carnaval. Curiós, però era la cançó que em demanava el cos abans de dormir. "Voy derecho al desguace, con mi nuevo disfraz, voy vestido de barbaridad...". Doncs això.

Addenda posterior: com que un dels lectors del blog (veure comentaris) s'ha despertat amb una altra cançó d'aquell disc rondinant pel seu cap, An-tonio, i també és una monstruositat de tema, allà va.

DICCIONARI LITERARI (VOL. II)

Biografia. Relat més o menys encertat d'una vida viscuda.

Crítica. Text tan subjecte a opinió i valoració com la pròpia obra literària.

Correcció. La part del procés literari que més s'assembla a una condemna però que més ens acosta a la decència.

Galerada. Part de la correcció que s'aborda quan la qualitat o no de l'obra literària ja no té remei.

Metàfora. Essència de la poesia i condiment de la prosa. L'abús en narrativa condueix sense remei al florilegi barroc insubstancial o, en el millor i inhabitual dels casos, a la genialitat.

Psicologia. Tot escriptor, conscient o no, fa el paper de psicòleg dels seus personatges. Biògrafs inclosos.

Subordinació. Per a domadors experts de l'idioma. En els principiants es converteix en l'adversària de la fluïdesa.

Tipografia. Art de disposar correctament el text imprés. Milions de lectures s'han malbaratat per no fer cas d'aquesta definició.

Traducció. Translació d'un text literari a un altre idioma que, tot i ser una pràctica habitual, s'aplica ben poc a la producció valenciana.

Versemblança. Requisit de la bona literatura que no té res a veure amb el realisme.

POETESSES SOTA LA CREUETA: CLARIBEL ALEGRÍA

Claribel Alegría (Estelí, Nicaragua, 1924) és una poetessa molt coneguda a Amèrica Llatina, però poc difosa entre nosaltres. He de reconèixer, amb una certa vergonya, que el primer contacte amb la seua poesia el vaig tenir a un recital recent, la darrera edició de Poesia per la revolta organitzada per Ca Revolta a la Fira del Llibre, passat dijous.

El poeta eivissenc Manel Marí va incloure un poema d'aquesta dona, Carta a un desterrado, entre els escollits per recitar. L'impacte entre els presents va ser immens. I volia compartir-ho amb vosaltres.

CARTA A UN DESTERRADO

Mi querido Odiseo:
Ya no es posible más
esposo mío
que el tiempo pase y vuele
y no te cuente yo
de mi vida en Itaca.
Hace ya muchos años
que te fuiste
tu ausencia nos pesó
a tu hijo
y a mí.
Empezaron a cercarme
pretendientes
eran tantos
tan tenaces sus requiebros
que apiadándose un dios
de mi congoja
me aconsejó tejer
una tela sutil
interminable
que te sirviera a ti
como sudario.
Si llegaba a concluirla
tendría yo sin mora
que elegir un esposo.
Me cautivó la idea
que al levantarse el sol
me ponía a tejer
y destejía por la noche.
Así pasé tres años
pero ahora, Odiseo,
mi corazón suspira por un joven
tan bello como tú cuando eras mozo
tan hábil con el arco
y con la lanza.
Nuestra casa está en ruinas
y necesito un hombre
que la sepa regir
Telémaco es un niño todavía
y tu padre un anciano
preferible, Odiseo
que no vuelvas
los hombres son más débiles
no soportan la afrenta.
De mi amor hacia ti
no queda ni un rescoldo
Telémaco está bien
ni siquiera pregunta por su padre
es mejor para ti
que te demos por muerto.
Sé por los forasteros
de Calipso
y de Circe
aprovecha Odiseo
si eliges a Calipso
recuperarás la juventud
si es Circe la elegida
serás entre sus chanchos
el supremo.
Espero que esta carta
no te ofenda
no invoques a los dioses
será en vano
recuerda a Menelao
con Helena
por esa guerra loca
han perdido la vida
nuestros mejores hombres
y estás tú donde estás.
No vuelvas, Odiseo
te suplico.

Tu discreta Penélope