AVATAR: UN COLLAGE ESPECTACULAR

Assistim a la projecció d'Avatar, la celebèrrima pel·lícula de James Cameron, sense prejudicis, amb la intenció de deixar-nos portar per les imatges però, també, de trobar alguna cosa interessant, algun element enriquidor del gènere de la ciència ficció. No és així. El benintencionat esquema argumental i fins i tot la concepció visual remeten a conceptes coneguts i fàcilment desxifrables i decodificables per l'espectador.

La història, amb evocacions de western ecologista, molt bàsic en l'atribució de rols, és un collage que recorda Ballant amb llops o La selva maragda amb elements manllevats d'unes altres pel·lícules de ciència ficció, algunes del propi Cameron (Aliens, el retorn). I tampoc la creació de personatges o la descripció de col·lectius (la doctora, el soldat bo, el general dolent, la tribu que viu en harmonia amb l'entorn, el directiu empresarial sense escrúpols...) es lliuren d'una ximpleria alarmant.

No hi ha, en definitiva cap aportació rellevant. Fins i tot en l'impecable disseny de producció no trobem cap creació, tret de la bellíssima selva nocturna, que no hagen avançat prèviament el còmic o el cinema. Els elements argumentals i visuals que empra el director, això sí, estan encaixats amb eficiència i el format 3D (res a veure amb els intents primigenis) li atorga una potència a les imatges ben eficaç.

Fins i tot el guió no pateix de carències significatives més enllà de les inherents a una proposta que no avança hipòtesis de futur plausibles a l'estil de 2001, Blade Runner, Alien o la inquietant i no suficientment ponderada Intel·ligència Artificial de Spielberg. Avatar, en tot cas, funciona com un rellotge en el seu vessant de cinema espectacle apte per a qualsevol tipus de públic. Ho passàrem bé. Però això ja ho donàvem per descomptat.

LA 'LEPENITZACIÓ' DE SALT

Malauradament, tornem a parlar de conflictes amb la immigració com a eix (o excusa, més bé). L'amic Jesús Badenes aporta hui una anàlisi al Diari de Girona sobre la situació de Salt, trobe que molt ajustada i encertada, que volia compartir amb vosaltres.

ENCONTRES EN SODOMA

Els responsables de la revista Caràcters, de forma inconscient o deixant-se portar per un particular sentit de l'humor, m'encomanen una entrevista a fons amb el valencià Sigfrid Monleón (en el centre de la imatge), director de la pel·lícula El cónsul de Sodoma, ja sabeu, la recreació d'un fragment substanciós de la vida del poeta Jaime Gil de Biedma allunyada del tòpic biopic i, per tant, abonada a la polèmica. Quan el vaig localitzar, la setmana passada, li va fer gràcia la història. "Ens veiem en Sodoma", va dir. Ens riguérem prou.

Com que a hores d'ara Monleón viu i treballa a Madrid i no tenia previst apropar-se en unes setmanes a València, no ha existit la sodomítica trobada: l'entrevista s'ha fet a través d'una llarga conversa telefònica en la que hem parlat de malentesos i lectures apressades, de literatura, de cinema, de la seua trajectòria anterior... El resultat el podreu llegir en el proper número de Caràcters, la revista dirigida per Juli Capilla i que, per cert, ha arribat ja al miraculós número 50 en la seua segona etapa.

Tanquem el bucle: hui mateix publiquem a Quadern, el suplement cultural d'El País, una peça sobre l'avinentesa, o siga els 50 números, que ens serveix de perxa per parlar de la crítica literària valenciana.

TIRANT DE CANÇÓ A XÀTIVA

Em plau comunicar-vos que aquest divendres tindrem a Hugo Mas i Batà per Xàtiva dintre del Tirant de Cançó. Si voleu més informació, cliqueu açò d'ací baix.

SALVADOR ESPRIU I RAIMON

Potser perquè sóc de Xàtiva, perquè cada volta que es parla de Salvador Espriu no puc deixar de relacionar-lo amb el xativí Raimon, responsable de posar-li música i sentiment als seus versos. Per això, en l'aniversari de la mort del poeta, i la vespra de la tornada del cantant a un escenari com el teatre Olympia, fem aquest xicotet homenatge compartit: He mirat aquesta terra.

CATEDRALS AUTISTES

Dissabte vaig poder un article, El tiempo de las catedrales autistas, de J.C. Gea (no tinc el gust, ni referències), publicat a Levante-EMV i uns altres diaris del seu grup (trobareu enllaç ací mateix, amb el titular lleugerament modificat) que em sembla aborda molt bé les contradiccions i misèries de l'arquitectura actual. Per imprimir i llegir amb calma.

A QUI ENS ENCOMANEM?

En cas de sequera perllongada, plaga en els conreus o epidèmia de còlera, els nostres avantpassats recents s’encomanaven al sant del poble. Els treien a passejar i resaven. I com que de vegades el cel, o la casualitat, més bé, atenia les pregaries s’hi donava per bo el procediment i s’institucionalitzaven les festes corresponents. Moltes celebracions populars tenen aquell origen, com ara els Moros i Cristians d’Ontinyent, que ara compleixen 150 anys en virtut d’una gran nevada que va pal·liar la manca de pluges després d’haver baixat el Crist, un fet que va coincidir en el temps amb una suposadament gloriosa victòria de les tropes espanyoles contra l’enemic infidel a Tetuan. Pretextos combinats massa poderosos per a no ser celebrats segons la visió de l’època.

Havia de ser reconfortant aquell paraigües mític compartit per civilitzacions d’arreu del món i al llarg dels segles, la convicció que alguna entitat etèria els hi podia traure les castanyes de les brases. I si era que no sempre es podia atribuir la desgràcia a la voluntat divina i al sentiment de culpa, una resignació irracional i alienant però d’estranya efectivitat. Parèntesi: escric açò i m’assalta la ment Camino, la desassossegant pel·lícula de Javier Fesser sobre el sofriment i la resignació cristiana. Hi ha un poc d’això encara.

Clar que la nova religió consumista, la fe amb més feligresos, és incompatible amb el sentiment de culpa i amb la percepció de responsabilitat pròpia. La irracionalitat, però, continua. Ara patim una nova plaga bíblica, en forma de crisi i d’atur insostenible, i ja no tenim a qui encomanar-nos perquè depenem de lleis mercantils volubles, d’entitats i personatges tan inestables i capritxosos com els antics déus hel·lènics a qui els nostres governants han d’oferir sacrificis fer i reverències per aplacar la seua ira. La visita a la City de la ministra Elena Salgado, cara de bona xiqueta que sempre treia les millors notes del curs, és un poc això.

No podem encomanar-nos a ningú perquè l’Església sols prega contra l’avortament, els agents socials tracten de salvar els mobles empresarials i sindicals i els polítics han perdut tot el crèdit: els dos grans partits baixen plegats en les enquestes del CIS. No és estrany. Zapatero ha prioritzat l’atenció als ferits de la batalla però ha perdut el control dels comandaments i a Rajoy se li olora a quilòmetres l’estratègia del voltor: Wait long by the river and the bodies of your enemies will float by, com diu la cançó de The Drones. Un dia parlarem dels paral·lelismes d’escala: Rajoy i Alarte diuen al mateix temps que estan preparats per governar. Mals temps per a l'aritmètica.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 18-02-10)

CONSENSOS BUCÒLICS

El titular de dalt correspon a un article que publiquem hui en el diari digital ELPUNT.CAT i ofereix una altra visió sobre el tema dels consensos. Ja en direu la vostra, si us ve de grat.

LA CINTA BLANCA

Un advertiment, d'entrada: em resulta extraordinàriament difícil parlar d'allò substancial de La cinta blanca (2009), de Michael Haneke, sense fer referència d'alguna forma a la trama, sense descobrir claus argumentals. Però s'ha de fer així per no malbaratar el visionat. Podem avançar que el film és una indagació sobre els origens de la maldat ubicat en una comunitat rural alemanya dels anys 1o. I, des del mateix principi de la pel·lícula, se'ns motiva intel·lectualment dient que allò que anem a veure està en la gènesi, en part, clar, del que va passar a Alemanya en anys posteriors. És a dir: l'ascens del nazisme.

La tesi és discutible: la fètida combinació entre fanatisme religiós, auto-reclusió moral i intel·lectual i convivència podrida per enveges i odis amuntegats uns damunt d'uns altres no és privativa de país ni de cap moment històric concret. En l'arribada del nazisme actuen moltes més coses, tantes que no sé fins a quin punt no és trampós jugar amb aquesta perspectiva. Potser un procediment de màrqueting inserit en una cinta d'autor.

Tampoc no passa res: la pel·lícula és extraordinària, la història que se'ns conta és versemblant i inquietant i l'argument té una devastadora lògica interna. A més, Haneke substitueix el seu procediment habitual de mostrar la violència a través de les imatges per un mètode molt més subtil i, en certa forma, més anguniós i opressiu, a través de les paraules, els gestos, les mirades i una torbadora fotografia en blanc i negre. Una sensació per a l'espectador que ratlla de vegades l'ofegament. Si més no, La cinta blanca conté un dels diàlegs més salvatges i devastadors que haja pogut contemplar en una pantalla. I més coses que seria molt llarg enumerar. Una obra mestra.

Si voleu, aquells que heu vist la pel·lícula podeu dir la vostra a través dels missatges, de forma oberta i analitzant claus argumentals. I recomanaríem a la resta, per tant, no entrar en ells.

WEEDS: UN MÀSTER DE COMÈDIA BANDARRA

L'emissió de la fantàstica sèrie Weeds, una creació de Kenji Kohan per a Showtime, en un canal de pagament de Canal +, ha limitat el seu impacte popular i l'arribada a bona part del públic potencial, sobretot en comparació a unes altres sèries de culte. Però els guionistes i aspirants a guionistes no haurien de perdre-li la vista a Weeds perquè es tracta d'un autèntic màster sobre com produir una comèdia bandarra sorprenent i irreverent.

Partint de la base argumental d'una jove i atractiva vídua amb dos fills que s'introdueix en el tràfec de maria per sostenir la família, manté l'interés en quasi totes les seues trames narratives al llarg de cinc temporades gràcies a complicacions argumentals versemblants però, al mateix temps, cada volta més delirants, a la combinació de l'acidesa amb l'humor més negre i salvatge i a la incorporació successiva de secundaris memorables.

El mèrit d'això està en la direcció i en un treball d'interpretació molt notable encapçalat per la deliciosa Mary-Louis Parker (adore a eixa dona) i molt ben secundada per Justin Kirk (l'immadur cunyat), Alexander Gould (l'inclassificable fill menut) o l'odiosa i entranyable amiga-enemiga (Elizabeth Perkins). Però, per sobre de tot, hi ha un treball de guió per traure's el barret. Us deixe amb una escena on l'oncle Andy introdueix Shame en les arts de la masturbació neta. Un fragment que no avança arguments. Per si algú s'anima a veure-la des del principi.

MADERITA: VIVIR PARA CREER

De l'associació entre un veterà músic difícil d'etiquetar com Julio Bustamante amb els components de Ciudadano, una altra generació de músics, també valencians, ubicats en paràmetres aparentment allunyats, com ara l'indie, s'hi podria esperar alguna mena d'híbrid no massa ben resolt o, com a poc, difícil de resoldre. No ha estat així. L'heterogeni grup, sota la denominació de Maderita, ha parit un disc, Vivir para creer (El Volcán Música, 2009) d'homogènia qualitat, agradós i amb pics de veritable bellesa alguns dels quals els podeu escoltar al seu myspace.

El secret de Maderita és la senzillesa i haver buscat un discurs propi. Una gravació eminentment acústica, on Ciudadano renuncia a l'electricitat però no a la recerca de la melodia i Bustamante aporta solatge i el seu fraseig i veu inconfusibles. Instrumentacions estalviadores, però suficients, adornades en diversos passatges amb banjos, guitarra slide, harmònica o contrabaix i on les harmonies vocàliques són el pegament que li dóna sentit i coherència al conjunt.

I a què sonen les cançons? A Bustamante, a uns Ciudadano acústics, a allò que pot unir generacions diferents, o siga Bob Dylan (hi ha una versió de la bellíssima It ain't me, babe), a efluvis de la mediterrània (l'altre homenatge és a Pep Laguarda, amb una recreació de Cims i abismes), a americana, a unes vacances musicals al Carib... Ull amb Atención encandilada, sobre un poema de Carlos Marzal, Talismán, Paraísos de ilusión o Canción en la fuente. Balsàmic i reconfortant.

DISCAPACITATS

Cadascú s’escandalitza pel que li rota, això faltava. I a l’alcalde de Xàtiva, Alfonso Rus, li assisteix la raó quan critica les carències en matèria de finançament municipal, responsabilitat del govern central. Però s’haguera agraït la mateixa energia a l’hora de criticar les precàries condicions amb què la Generalitat manté alguns serveis bàsics de la ciutat. Aquests dies ens hem assabentat de què els funcionaris d’un jutjat de la capital de la Costera han de dur la il·luminació de casa. O, molt més preocupant, que el consistori xativí ha hagut d’aportar 320.000 euros per evitar el tancament de tres centres assistencials, per a malalts d’alzheimer i persones amb discapacitats, a causa de l’anorèxia pressupostària de la Conselleria de Benestar Social. A diferència del centre ocupacional d’Aspromivise, entitat sense ànim de lucre i a la que Rus no sembla tan interessat en ajudar, parlem de centres gestionats per empreses a les quals no els ix a compte el negoci amb la quantitat fixa que paga la Generalitat.

Estem en crisi i els diners són finits. Raó de més per actuar amb responsabilitat. Balafiadors i irresponsables són qualificatius adequats per definir uns governants que gasten a mans plenes en faràndula, protocol i càrrecs de confiança i permeten, al mateix temps, que qüestions bàsiques com l’educació, la sanitat, l’atenció social o la justícia estiguen en precari. De fet, ningú no dubtaria en qualificar d’irresponsables uns pares que dilapidaren el sou en capritxos personals i no gastaren en els llibres escolars, la roba o la visita al dentista dels fills. Progenitors així mereixerien perdre la custòdia i ningú no vesaria una llàgrima per ells.

La qüestió, a més, és que hi ha un pecat d’origen, la de posar en mans privades serveis com l’atenció social. Els liberals sovint apel·len a la màxima que diu que a l’usuari li la bufa un ou la filiació del servei. És possible. Però la diferència gens subtil és que el gestor privat no fa les coses per altruisme, sinó per guanyar diners. I si els números no quadren, a una altra cosa. O ho manté en precari, que és pitjor. De fet, hi ha coses que no es poden sotmetre al mercantilisme i les hauria de gestionar el sistema públic per evitar sorpreses desagradables. Una altre tema és que l’atenció als dependents li interesse a les seues famílies i a tres o quatre més perquè molts altres prefereixen que els seus impostos alimenten l’imperi de Bernie Eccleston i els deliris de grandesa del president de la Generalitat.

(Publicat a l'edició comarcal del diari Levante-EMV, 06-02-2010)

MATEU EL PRESENTADOR

Com us havia avançat (veure post d'ací baix), ahir presentàrem a l'Espai de les Illes Balears de l'Octubre el llibre del mallorquí Sebastià Bennasar Mateu el president. La menorquina Esperança Camps va fer una dissecció magnífica de la novel·la i una oportuna contextualització de la mateixa i un servidor, envaït per un maleït virus, va fer el que va poder i alguna cosa menys. A Sebastià el conec des de fa poc i he començat a llegir-lo a partir d'aquesta novel·la, però en té una considerable producció anterior, prou desconeguda al País Valencià per la penosa desconnexió entre uns i d'altres, que paga la pena revisar.

Com a poc hi ha una novel·la, Jo no t'espere (El Gall Editor, 2008), ambientada a València durant la visita papal, que els valencians hauríem de conèixer. El títol em sonava, vagament, però no el relacionava (quin olfacte, senyor) amb València i amb l'embafós periple del Papa i les seues conhorts de peregrins, uf. Desconeixement palmari, ai, que va tindre reflex en la presentació. Més que al president del Barça algú dels presents pensaria que s'havia de matar el presentador.

L'anècdota reflecteix les carències pròpies (Bennasar sí que està bastant ben informat del que passa literàriament a tot el domini) però també és un indicador que les coses no estan funcionant adequadament, que la manca de flux de productes literaris i culturals entre els territoris de parla catalana comença a ser endèmic. Per això que actes com el d'ahir, que augmenten el grau de coneixement i ajuden a desfer equívocs, siguen tan importants i oportuns.

MATEU EL PRESIDENT (DEL BARÇA)

Val, reconec que, posat així, el titular fa de reclam d'una cosa que no és. Però paga la pena perquè parlem d'una novel·la, Mateu el president (Cossetània, 2009), de Sebastià Bennasar (Palma, 1976) que es presenta demà a València, a l'espai de les Illes Balears del Centre Octubre de Cultura Contemporània, a partir de les 19,00 hores.

Oficiarem la cerimònia l'escriptora illenca resident a València Esperança Camps i un servidor, que no és illenc (tot no pot ser), però va debutar literàriament a Mallorca. Al tema: Bennasar és un conreador del que se'n diu la novel·la negra catalana i amb Mateu el president, en aquest cas el president del Barça (fins ací vaig a llegir: qui s'haja picat ja sap el que ha de fer), s'aplica als cànons del gènere tot i introduint interessants i oportunes pinzellades polítiques i sociològiques.

En tot cas, i més enllà dels mèrits contextuals, que estan molt bé, la novel·la destaca per la gestió d'un ritme narratiu de mil dimonis, assimilable als artefactes cinematogràfics de Michael Mann, per una prosa directa i fluïda i per una curiosa administració de les veus narratives. I no estic segur de dir el següent perquè alguns ho consideren un demèrit literari: és molt, molt entretinguda. Si voleu, allà us esperem.

WELCOME PARTY I CABANYAL

Divendres es va fer al port de València un concert gratuït amb Los Planetas, Nacho Vegas i els valencians La Habitación Roja patrocinat per la Copa del Amèrica. De gom a gom. I bons resultats artístics. Allò ressenyable va ser que Vegas i LHR, tot i el patrocini, parlaren en contra de la destrucció del Cabanyal, intervencions rebudes amb entusiasme per una part minoritària dels assistents i amb fredor per la resta. Teniu una crònica ací mateix on parla per sobre d'això i descriu crec que ajustadament la part musical. Volia fer un post llarg però tinc tota la casa malalta a causa d'un virus.

Bé, a posteriori he trobat penjat aquest vídeo.

LA PERSPECTIVA DEL SUÏCIDA

Us deixe amb un article publicat hui al diari electrònic EL PUNT.CAT. Parla d'economia: pensions, reforma laboral i alguna cosa més. Ja em direu.

POETESSES SOTA LA CREUETA: ISABEL ROBLES

Isabel Robles (Alhambra, Ciudad Real, 1948) és professora d'anglès, traductora (de Myrna Lamb, Anne Sexton i Edgar Allan Poe, entre d'altres) i escriptora. Com a poetessa, va guanyar el premi Forest d'Arana amb l'Espiral (1994).

Darrerament, ens ha deixat un poemari esplèndid, Llibre dels adéus (Perifèric, 2009), una mena de recull d'experiències vitals i poètiques, amb un protagonisme inquietant i desconcertant del psicoanàlisi, vestit a través d'una poètica nítida i fluida, però carregada d'ironia i interpretacions polisèmiques. Un llibre d'aparent senzillesa formal, amb poemes de gran concreció, que amaga un complex rerefons temàtic i argumental.

Us deixe amb el primer poema de Tornada, la part final del llibre.

Tant de temps dibuixant

els límits de la llunyania,

i en arribar l'anunci

d'aquell possible trànsit

vaig contemplar l'horror

a plena llum:

un buit blanc i perplex,

un silenci de ferro,

l'estranyament de mi i del món,

l'esquinç d'un crit sense veu

adreçat a ningú,

ningú per fer-se'n càrrec,

tret de l'anhel més íntim

que fluïa des de la solitud

emmordassada.

I per acabar un breu i concloent poema amb un leitmotiv crec que no massa abordat des de la poesia, el psicoanàlisi:

Vigileu les vostres ànimes

que hi ha molt de carronyer

disfressat amb pell

de bon psicoanalista

EL PATI DE DARRERE

Hi ha obvietats que ofenen, però entre les més peremptòries està la veritat gens oculta que el model de consum salvatge ens condueix a l’atzucac d’haver de conviure amb les abundoses restes de la batalla. I ningú no vol saber res de cadàvers. Els residus van per davant nostre. Produïm tants, i és tan complex donar-los sepultura, que de forma periòdica sorgeix algun conflicte perquè no s’han fet instal·lacions suficients. A algú del pati de darrere li toca la loteria pudenda a canvi de l’almoina d’uns quants llocs de treball i el cobrament de llicències. Clar que una vegada acceptes unes tones determinades de fem t’hi esposes a servir de solució d’emergència. Aquests dies ens hem assabentat que no hi ha prou abocadors per al fem de Castelló i València. La Generalitat ha mirat al sud i ha tocat a la porta d’Algímia d’Alfara, Villena, Xixona i El Campello reclamant que hi facen espai. Però aquells pobles es planten perquè ja van servits. Que carregue un altre.

Posats a extraure’n conseqüències, si veritablement s’acaba construint l’abocador de Llanera de Ranes, i tot apunta a què serà així, no sols ens vorem rebent els residus de les cinc comarques de l’àrea pertinent, que ja en són tones, sinó que, en algun moment donat la instal·lació podria servir com a receptacle extra per la imprevisió de torn. Aquesta és una elucubració sense base legal, però la crua realitat dels residus viatgers que es generen en “a” i algú pretén que acaben en “z”, a centenars de quilòmetres, legitima a pensar en el pitjor. Qui entrarà en el joc s’estarà exposant a això.

L’alternativa passa per abonar-nos a una tesi racional però que no ha fet fortuna: més abocadors, però més menuts. Cada comarca, o cada gran ciutat, que es faça responsable dels seus residus. Una mesura amb una càrrega pedagògica de regal: la convivència socialitzada obligaria a tots a prendre consciència del problema, a preocupar-se, a entrar en la roda del reciclatge i la reducció. El recurs al pati de darrere, normalment zones rurals que, amb sort, sols poden viure de la terra i del paisatge, no pot ser ja la solució. Cal una visió solidària i mancomunada, sentit comú. I això passa per concebre la gestió dels residus com un servei necessari, no com un negoci per a grans empreses on allò important és el volum i la grandària, i les coses són el que són encara que es vestisquen de modernitat i tecnologia. El fem ens ha de tocar a tots perquè tots el generem i hem de conviure amb les contradiccions del sistema de vida que hem beneït. Perquè la comoditat de deixar caure la borsa en el contenidor per a que algú la porte lluny ens està fent sords, insolidaris i insensibles.

(Publicat a l'edició comarcal de Levante-EMV, 30-01-10)